dimecres, 31 de desembre del 2014

FELIÇ ANY 2015!!!




AMICS I AMIGUES RELATAIRES

Alegrem-nos de tot el que tenim, en lloc de pensar en el que creiem que ens manca.

El bosc seria molt trist si només hi cantessin els ocells que més en saben.

Deixem la nostra empremta en els nostres escrits: pensaments, paraules, desitjos, somnis, alegria, imaginació...

Que aquest missatge es filtri  dins els nostres cors, perquè  no ens manqui  mai  la il·lusió de continuar endavant amb els nostres relats!

Feliç 2015


Roser Vila Pujol


XERRAR AMB DÉU.

És una petita església d’un barri obrer. Tot en el seu interior està en penombres. Els humils vitralls de la capçalera de la nau deixen entrar el tènue resplendor d’un sol que s’amaga. Quatre llums penjades del sostre juguen amb les ombres. La claror vermella de la llum de l’Altíssim il·lumina parpellejant enmig de l’altar. Una postada, amb alguna espelma encesa, és a la dreta, al costat de la porta de la sagristia. 

Sobtadament la porta s’obre. Un home vestit amb un ample pantaló i una camisa blanca entra a l’espai eclesial. Camina indecís, fent tentines, emmarcat per un moment pel contrallum lluminós del carrer. De la mateixa manera com s’ha obert la claror s’apaga al tancar-se la porta. Per uns instants, ha estat com l’efecte d’una càmera fotogràfica al prendre una instantània. 

Fa unes quantes ensopegades més i recolzant-se en els bancs, per avançar, l’home es dirigeix a una capella a l’esquerra de la nau. La llum que resplendeix sobre el confessionari, com far de guia dels pecadors, indica que hi ha un mossèn disposat a escoltar als feligresos.  

L’home, sense vacil·lar gaire però fermament agafat als bancs, avança i una vegada al costat s’agenolla i com a salutació exclama:
¾    Avé Maria Puríssima.
¾    Sense pecat concebuda- contesta una veu amable però un xic cansada d’escoltar als creients-  Digués germà, quins són el teus pecats?
¾    Miri pare, no sé que em passa. Quan bec una mica massa i em dono compte a temps, per no fer el ridícul pel carrer entro en aquesta església.
¾    Això no és cap pecat, fill meu. Has reflexionat per a què vens aquí en recerca de refugi? Estic segur que dins teu, potser inconscientment, saps què és la casa de qui et pot perdonar els teus excessos.
¾    Bé, veurà és que jo visc al carrer de darrera i el bar és aquí davant mateix. Al sortir-ne i travessar el carrer és la primera portalada gran que trobo. I com fa fred, entro en el temple, que sempre s’està una mica més arrecerat.
¾    I avui per què recorres a aquest pobre capellà?- respon aquest amb una veu més animada i més dolça. Com quan un pastor creu pot recollir a la pleta una ovella perduda.
¾    Miri mossèn, quan entro, m’assec. Com sempre és buida! (té poca clientela, mossèn). Bé, m’assec al primer banc. Aleshores, i no sé quina és la causa, alço la cara i miro al Sant Crist penjat damunt l’altar. Fa cara de tristesa i em mira amb llàstima com dient-me; “Albert, no pots fer alguna cosa més recomanable que embriagar-te. Ja saps que jo perdono totes les faltes, però tu, fill meu, de propòsits d’esmena no en tens cap ni un. Fa dies que beus, no dies, anys i sempre igual. Millor dit cada dia pitjor. Abans feies esses, ara si no és pels bancs cauries a terra. Si continues així, ja no sé com tu faràs d’aquí a endavant, com no sigui arrossegant-te”.
¾    Veus Albert- interromp mossèn Carles- la teva ànima no és dolenta, El Senyor parla amb tu, recomanant-te canviar de vida.
¾    Això ja ho sé. Però també vull fer-li una reclamació!
¾    A mi, fill meu?
¾    Sí, a vostè!
¾    Digues?
¾    El Crist, veient-me tan malament va dir-me: “Albert ves a la pica de l’aigua beneïda  i beu una mica que tens la boca seca”. Jo vaig anar i, sorpresa de les sorpreses, les piles, tan la de la dreta com la de l’esquerra, eren buides.
¾    És què ara Albert, ens diuen que les deixem sense aigua per higiene. Jo ho saps passen tantes coses. Fins i tot, algun drogoaddicte venia a netejar les xeringues.  
¾    Això, ell no ho sap?
¾    Albert, el Senyor té coses molt importants a solucionar. Quan et trobis així, truca a la porta del costat de l’entrada. Sí, aquella petita i jo mateix et donaré aigua.
¾    I una mica de vi?
¾    Això, ni ell ni jo tu recomanarem. No és el que més et convé.
¾    Ara que faig, mossèn. Gaires més pecats no en tinc.
¾    Saps què fill meu! Mira jo et perdono tot els pecats i com a penitència ves a enraonar amb ell una estona. Potser t’obrirà els ulls.
¾    Però, em dóna poques contestes. Tota l’estona enraono jo.
¾    Segur que ell de viva veu poques coses et diu. Però diguem quan has acabat de xerrar, veritat que la pau és amb tu.
¾    Té tota la raó mossèn, em trobo millor.
¾    Sí fill, perquè et descarregues de tota la sutge que t’omple el cor.
¾    Gràcies mossèn, però trucaré a casa seva si...
¾    Sí, val, ves,- respon amb paciència de sant- però de vi no te’n donaré ni una gota. 

A vegades escoltar a una persona, malgrat digui alguna bajanada, serveix per recuperar una ànima. 
 
Miquel Pujol Mur

dimarts, 30 de desembre del 2014

ENTRE NADAL I SANT ESTEVE


Va ser realment una cosa inesperada, no podia ser que hagués passat allò. No ens podíem  creure el que havia succeït.  Encara que ja han transcorregut molts anys , sento els crits de la mare desesperada .

Al escoltar els crits que feia, tots vam acudir, per veure que havia passat. Valga ’m  Déu, quin desgavell. Hi havia sang per tot arreu ... l’espectacle era dantesc;  totes , totes eren mortes, degollades, amb aquell tall tant fi al coll i esteses per terra, unes al costat de les altres. No se’n havia escapat ni una. Era terrorífic. Les quinze gallines...  mortes, degollades.

Ahir amb la gresca del Nadal algú es va deixar la finestra del corral oberta i per allà va entrar la maleïda guineu (guilla, en diuen per aquest  indrets) i les va matar totes, les va degollar,  a mes, a una se la va mig menjar, ja que se la volia emportar, però al ser la finestra una mica enlaire, no va poder.

Vam haver de tranquil·litzar la mare, pensàvem que li donava un col·lapse. Amb l’escassesa de menjar que hi havia en aquells temps, aquella pèrdua era molt important per la família. Encara que com en altres trifulgues, també d’aquesta ens en vam sortir.

Tot va passar aquella nit entre Nadal i Sant Esteve , per un maleit descuit, d’algú que va deixar una finestra mal tancada i la guineu que feia temps que les devia vetllar, va aprofitar per fer de les seves, i fer el seu àpat particular.  Com no se les podia emportar les va anar degollant totes  una per una.

La guilla, però, no se’n va riure. El pare, molt disgustat, va posar diferents paranys pels vols de la casa i un dia, en un, va quedar-hi atrapada.

Desembre de 2009

 

dilluns, 29 de desembre del 2014

UNA PARELLA A LA TERRASSA.

La festa és la celebració del 50è. aniversari de l’holding d’empreses. Primer, els responsables de direcció fan els habituals discursos, elogiant els bons resultats econòmics dels diferents departaments. Després, dels consegüents aplaudiments, el manager general dóna la benvinguda als membres de dos nous departaments annexionats. Provenen d’una empresa subsidiària, recentment adquirida pel grup. 

Ja acabada la part oficial i seria de l’acte, tothom s’escampa pel saló cercant beguda i coneguts amb qui xerrar, segurament per fer una mica de politiqueig empresarial. Alguns mal pensats això li diuen: fer la pilota. Cerquen relacionar-se amb altres components de l’empresa i per què no, si es troba parella que també ho desitgi ballar en el saló contigu. Toca meravellosament l’orquestra contractada per l’esdeveniment. 

De sobte la Query i el Fred és troben al recollir unes begudes en la barra oberta. Sorpresos es miren i es reconeixen l’un a l’altre. Amistosament és fan dos petons a les galtes. Estan molt contents de tornar-se a veure. 

Recorden temps enrere, mentre amb paraules trivials es saluden. Junts havien estudiat la mateixa carrera a la Universitat. Havien format part de la mateixa colla, que resseguien els locals de moda, bars i discoteques. Fins i tot, havien estat en algun “botellot”. D’aquells organitzats en descampats on tothom feia gatzara. Per cert, bastant desordenadament. 

Però, en acabar el estudis havien agafat diferents camins. El Fred, havia marxat a l’altra punta del país atret pel sol d’Andalusia. Ella, la Query, així  fa dir-se fugint del seu nom real -un vulgar Caritat-, va seguir a un xicot que li va fer creure li donaria, com a penyora, totes les  estrelles del firmament.  

Han passat quinze anys i cap dels dos ha trobat un punt d’ancoratge. Tant mateix sembla que tots els ports recorreguts en aquest temps, tinguessin els norais compromesos per a embarcacions de llarga estada. 

El Fred es sorprèn de l’agradable encontre i s’adona que aquella noia més o menys agradable, potser un xic tímida i no gaire graciosa, no té res a veure amb l’actual. Recorda amb desgrat unes gruixudes olleres fosques que li emmascaraven el rostre, que ara compren era simpàtic i alegroi. 

Aquell cabell curt i mal tallat, ara és una cabellera llarga que li cau en una suau melena per damunt l’esquena. El serrell ben tallat li espurneja la cara donant encara més vivor als seus ulls. També li dissimula el front, potser un xic gran, com a mostra de la seva capacitat intel·lectual. Les ulleres han desaparegut i els ulls emmarcats per les pestanyes i les celles són d’un verd lluminós. Com si fossin el verd del fons del mar en una cala profunda. El vestit li cau com un guant, oferint a la seva mirada especulativa, tota una simfonia engrescadora de formes suggestives. 

La Query, observa els canvis que la vida han operat en el noi. Ha perdut les marques d’aquell acne que transformava el seu rostre. Agreujat, sobretot, per la mania de prémer els granets purulents. Curiosament els cabells resten indemnes al vici de passar-se repetidament les mans i estireganyar-se’ls. Porta unes ulleres de pasta modernes que deixen veure uns ulls negres que regiren el seu cos, adorant la seva figura femenina. 

L’alegre i bulliciós ambient de la festa va que el calor sigui asfixiant. Tampoc permet el mantindré cap conversació per saber noves dels antics companys. Agafant cadascun un got llarg de beguda surten a la terrassa. El cel esta il·luminat per la llum dels fanals de la ciutat que és reflexa en el cel donant-li una tonalitat rosàcia.  

Poc a poc, tenint com a teló de fons la llum de la sala. Escoltant la música que vibra melodiosa i travessa un finestral, que algú a obert a la nit. Aleshores, lentament van desgranant, confidència rere confidència, les seves respectives existències.  

Els llavis de la Query són molsuts, i mig oberts ofereixen la visió d’una blanca dentadura i la punta d’una llengua rosada. Un glop, una confidència, un altre glop, i una nova confidència. Fins que finalment s’acosten les cares i amb els llavis aspiren l’aroma de l’altre. Després, primer un lleuger petó, suau com la carícia d’una aura. Després un de més fort, com una glopada de vi dolç. Tot seguit un d’absorbent, com si la vida fos donada pel frec a frec dels llavis. Això, els fa adonar-se que aquella alegra camaraderia de joventut, encara porta a dins i amagada una llavor encara viva i que resta ansiosa a provar un nou món.

El Fred diu:
¾    I si...
La Query contesta:
¾    Ara, a bé de...
Ell respon:
¾    Tal vegada, potser...
¾    Tal vegada, creus què...
¾    Sí...
¾    Ara, amb tants anys viscuts...
¾    Sí, però encara som vius... què vols esperar?
¾    Res! serem prou francs?
¾    Sí?
¾    Sí! 

Aleshores, deixen els gots. S’agafen de la mà i marxen dissimuladament de la festa vers una il·lusió pels anys vinents. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 27 de desembre del 2014

UN CAP D’ANY DIFERENT

Ja fa dies que hi ha les muntanyes nevades. Fa un fred que pela! Però a casa de la Rosa no es nota la gelor, entre l’escalfor de la llar de foc, de llenya,  el soroll de la reunió familiar i els nens que juguen... més aviat es podria dir que hi ha molt caliu. L’ambient es comença a caldejar una mica més, quan van arribant alguns convidats, que es podria dir que fan una mica salat, i aquí comença la història.


Val a dir que en aquesta casa pairal, per les festes nadalenques, es fa una trobada familiar on tots el parents hi són benvinguts. Aquestes trobades van començar  quan encara hi havia els besavis, en aquells temps que s’anava a peu, amb carro o tartana. Bé, un costum de tota la vida. És clar que ara tot ha canviat molt i també les maneres de fer i de pensar de la gent, que no tenen res a veure les unes amb les altres.


Enguany s’ha escollit  el dia de Cap d’Any. Sol ser un jorn per assabentar-se de tot, de posar-se al dia, d’explicar les  coses que els han ocorregut durant l’any: les bones noves i les no tan bones... si s’escau.

La mestressa de la casa, la Rosa, està una mica nerviosa perquè el seu fill que té disset anys, va sortir la nit passada i encara no ha tornat, encara que això tampoc no és la primera vegada que passa...
Mira que li vaig advertir cent vegades... Torna d’hora, sobretot, que demà tenim la festa familiar! Però ell ni cas... va murmurant la Rosa mentre remena la gran cassola d’ànec amb peres.
En canvi la noia, la Judit, és tan diferent... ella es va casar i té tres fils. Sempre ha estat una persona molt responsable.

El matí s’esmuny ràpidament, i la casa es va omplint de familiars: tiets, cosins, nebots... uns porten les “nòvies”, o les companyes i els companys... Ara no és com abans que tot s’havia de fer d’una manera formal, més aviat tot bé tal com raja.

La taula gran ja està parada i guarnida pels trenta comensals  que avui s’han de reunir. Sort que la casa dóna molt de sí, i també que les germanes de la Rosa col·laboren tant com poden. Entre tots es fa tot!

El dinar familiar comença, tot i que encara hi ha alguns llocs buits a la taula, però  com que ja son les tres tocades decideixen començar l’àpat i que cadascú s’hi vagi incorporant quan arribi. A vegades el ressagats, ni tan sols es presenten. L’àvia comenta:
Si el meu Pepet en pau descansi fos aquí, això no passaria. Abans, quan es començava a dinar sempre hi érem tots!

A la taula no hi falta res, els entreteniments, el vi, l’aigua, els refrescos... i l’escudella amb la carn d’olla. Tot fa molt de goig. Després vindrà la gran cassola d’ànec, el cava, les postres i, arribats en aquest punt, es faran uns petits regals sorpresa, el que s’anomena “l’amic invisible”. Mentrestant, els uns i els altres aniran explicant com els ha anat durant l’any, i les notícies més fresques que es couen en aquell moment.

Mentre s’estan menjant l’escudella, se sent un grinyol de la porta; arriba el fill de la Rosa, però no ve sol. La seva acompanyant és una noia baixeta i rodoneta. Només d’entrar, el noi deixa anar:
És l’Aina, com que viu sola l’he convidat a dinar...
El meu Pepet sempre ho deia... els bons cristians han d’estar sempre a punt d’ajudar als altres replica l’àvia.
Sí, l’avi tenia raó, potser es quedarà aquí  fins els Reis, és que està embarassada i no té on anar.
Au Maria Puríssima! Crec que necessito una mica d’Aigua del Carme!
No exageris iaia, tot plegat l’acabo de conèixer, vull dir que jo no hi tinc res a veure, amb tot això!
Al seu pare, se li ha encallat un galet de l’escudella al coll, però intenta dissimular dient:
Tinguem la festa en pau i mirem de passar bé el dia, avui que  hi som tota la família.

El dinar segueix el seu ritme i cadascú explica les seves “batalletes”. Encara queda algun  lloc buit a la taula... el marit de la Judit no ha pogut arribar a temps. Ara  està fent uns tràmits per marxar a treballar a l’estranger, doncs ja fa uns mesos que està a l’atur, i l’avió que havia d’agafar, justament per arribar a l’hora de dinar, es veu que anava amb unes hores de retard.
Així, potser l’any vinent no podreu ser aquí per la festa anual? diu el seu pare.
Bé, hem decidit que jo i els nens ens quedarem, de moment. Ah! I aprofito per dir-vos que vindrem a viure aquí amb vosaltres.

Verge santa del Pilar... Mare de Déu de Lurdes... Déu meu senyor...! va murmurant per cap baix l’àvia, mentre mira aquells tres marrecs que són com tres dimoniets  i no paren quiets ni un sol moment.

 Nosaltres també hem de marxar del pis comenta un dels nebots No podem pagar la hipoteca; tenim previst un desnonament, segurament d’aquí un parell de mesos.
Menys mal que aquest no vindran a viure aquí pensa l’àvia només ens faltaria això!


Aquest any, a l’hora de les postres, sembla que tothom està una mica desinflat, però els més joves, que encara no saben què és tenir mals de caps, han fet una colla a part;  han portat  un karaoke i comencen a animar la festa cantant, ballant i explicant  acudits, mentre els altres segueixen amb  el mateix rosari de les trafegaries que té cadascú.



Amb tot això s’ha fet fosc i toquen el timbre de la porta. És el marit de la Judit. 

Quina mala cara que feu... Això és una festa? Més aviat sembla un “enterro de tercera”. Judit que no has rebut el meu WatsApp?

Quin WatsApp? Amb aquest xivarri aquí és impossible assabentar-se de res!

Així no sabeu què ha passat?
Que Déu ens agafi confessats! Crida l’àvia que ja no pot més, pensant en un altre entrebanc.
I el noi segueix explicant...

  Quant marxava de casa, per anar-me’n a l’aeroport, abans de ficar-me al cotxe, vaig xafar una merda de gos. Per ben poc, no em trenco una cama amb la patinada que vaig fotre. Després, encara no sé per què... vaig decidir comprar dos dècims de la Grossa de Cap d’Any. Jo, que mai no havia entès aquella frase de: “molta merda”. Ara ho tinc claríssim... HEM TRET LA GROSSA!!!






Desembre 2014


divendres, 26 de desembre del 2014

FESTA DE SANT QUIRZE DE PEDRET. BERGUEDÀ.

En diferents mitjans de comunicació vam veure anunciada la festa que es celebra anualment a Sant Quirze de Pedret. Com feia anys que no hi anàvem en aquesta ocasió ens va semblar era un dia propici per recordar moments del passat.  


Per desgràcia per nosaltres, no passa res, ja que el diumenge és un dia per gaudir de tranquil·litat i no haver de córrer per cap necessitat urgent, el programa que vam llegir indicava 2/4 d’onze com hora d’inici però no va ser fins a les onze que van presentar-se els primers implicats en la festa.  

Tot i que pertany al terme municipal de Cercs, de Pedret és responsable el museu municipal de l’ajuntament de Berga i el temple està adscrita a la parròquia de Santa Eulàlia de Berga. 

Va començar la festa la dissertació d’en Pere Cascante, persona de fàcil paraules i explicacions convincents, ja conegut d’altres sortides romàniques, a donar-nos una explicació de la església sota l’advocació de Sant Quirze i Santa Julita, fill i mare,  dos cristians màrtirs l'any 304 a Tars. 

La seva extensa explicació del per què de la construcció de l’església, que segons indicis històrics, podria datar de l’any 983. Les seves reformes durant els pas dels segles i les restauracions, la darrera l’any 1989 han donat com resultat el seu aspecte actual.  

A continuació va fer-nos una exhaustiva exposició de les pintures del mestre de Pedret o millor dit de l’equip o cercle de Pedret j a que trobem obres seves en punts molt llunyans de la nostra geografia. Les distancies no tenen res a veure amb el món que nosaltres coneixem sinó més aviat en de ser pensar en el mitjans de transport de fa un miler d’anys.

Erudites i molt adequades paraules sobre la realitat de les pintures i l’espoliació que vam sofrir gran part de les esglésies medievals per marxants catalans i grans Museus nord-americans majoritàriament. Malgrat tot, hem de donar les gràcies a que van adonar-se de la pèrdua dels tresors històrics. Aleshores va crear-se el Museu d’Art de Catalunya fruit d’un procés molt llarg que s’inicià el 1879 i també Museus Episcopals que protegiren en certa forma el patrimoni que restava en les nostre terres.  

Després de la visita cultural l’Esbart Queralt va interpretar diferents ballets i va servir per adonar-nos que joves i grans encara ballen les nostres tradicionals danses. No oblidem tampoc el patrimoni cultural que ens ofereix moltes maneres d’interpretar el cor del poble. Especialment graciosa va ser la història de la dansa de les rentadores on al final imposen serietat, i castiguen, les entremaliadures dels nois. Va finalitzar l’actuació l’Esbart Queralt convidant als assistents a sumar-se a ballar la contradansa final. 

A continuació a l’1 del migdia mossèn Marc oficià la missa amb assistència d’autoritats de l’Ajuntament de Berga. Van entregar-se fues plaques a persones destacades en la seva labor. Abans d’abandonar l’església van cantar-se els goigs del Patró. 
 
Un cop a l’exterior va efectuar-se la benedicció del pa i el seu repartiment acompanyat d’un rament de flors boscanes. 
 

Va haver un servei de transport des del pont damunt el Llobregat fins l’església. 

La festa de Pedret és una bona oportunitat per conèixer aquesta església que, també es pot visitar durant l’any, mitjançant visites concertades.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.