dimarts, 31 de juliol del 2012

LA JONÇA

Havia anat a passar uns dies a finals de maig, en aquell allotjament rural, a cavall entre el Bages i el Berguedà, per recuperar-se d’una malaltia. Volia uns dies de descans i repòs, allunyada de la ciutat. Com entre setmana no hi havia hostes a la masia, va agafar confiança amb la Dolors, qui portava la casa on ella estava. Allà convivien amb ànecs, gallines, conills i cabres, i també amb el silenci dels jorns plàcids i capvespres de postal. Alguna tarda sortien a passejar pels entorns, em mig d’aquells amples prats, o pels marges vorejant els sembrats.

Aquella tarda es va quedar parada davant un matoll ple de petites floretes blaves,
- Oh, jonça !!! feia molts anys que no en veia.
- Per aquí es una planta molt corrent.
Llavors la dona, li ve com un flash, un record de quan ella era petitona, al poble, i anava amb la seva àvia a collir herba pel conills i es trobaven amb aquesta planta, la jonça... com li agradava de menjar-la, xuclava les flors per la base, que n’eren de dolces! semblaven mel, en collia una, llavors una altra i una altre i així deixava els matolls buits de flor. De menjar no n’hi havia massa i... jo, sempre tenia un budell buit .... aquesta flor era com una llaminadura. A vegades hi havia pensat però no recordava ni el nom, i ara quan l’he vist, que de presa l’he reconegut. Està tan absorta guaitant la planta , que la Dolors li diu,
- Que et passa? Estàs als núvols!
- La jonça, que m’ha despertat records adormits.
- Bons o dolents.
- Uns bons, altres no tant. Temps de penúria i misèria, però amb d’una àvia que es desvivia per mi. El petit poble de pagès on passava bona parts de l’any. El primer noi amb qui vaig sortir...

La Dolors l’agafa per l’espatlla, i amb aquella veu tota calidesa li diu,
- Doncs aquest vespre el primer plat del sopar serà una amanida tèbia guarnida amb flors de jonça. Veuràs com aquesta floreta humil, transforma un plat senzill en un plat selecte, i reviuràs aquests vells record festivament.

Tornen a la casa les dues dones, amb un gran ram de jonça, llavors a la Rosa li ve a la ment aquella bonica frase de Jaques Henry Bo de Saint Pierre.

“La natura es gran en les coses grans, però és grandíssima en els coses diminutes”

dilluns, 30 de juliol del 2012

LA VIA NICOLAU. BERGUEDÀ.

PLAERS I DESPLAERS D’UNA AGRADABLE CAMINADA
Aquest matí la Rosa i el Miquel hem sortit a fer la nostra habitual caminada de divendres. Avui la companya Àngels no ens ha pogut acompanyar a la sortida per motius familiars. Iniciàvem la nostra sortida des de Guardiola de Berguedà per un camí senyalitzat en la mateixa pujada i cimentat fins les darreres cases de l’antic barri de Tarradelles.
Aleshores comença un fàcil camí de terra força ben senyalitzat i que puja suaument fins trobar la pista asfaltada que ens porta fins al voltants de Bagà. A la nostra dreta baixa el riu de Bastareny fins a trobar-se amb el Llobregat. També veiem les restes del pont del Pinós i la casa forta on sembla ser aquest senyors enfrontats amb el monestir de Sant Llorenç cobraven el dret de pas a les seves terres.
El camí és fàcil i s’ha construït passeres de fusta al marge de la muntanya per facilitar el pas. A partit de Baga la pista és més ombrosa i ens rodejant multitud d’arbres. A la represa del camí a Bagà hi ha un panell indicador molt ben explicat de les obres i la història de la Via Nicolau.
Entre 1914 i 1916 l’empresari berguedà Tomàs Nicolau i Prieto hi va construir un ferrocarril per baixar la fusta dels boscos de Gisclareny. Funcionava per gravetat: les vagonetes carregades de fusta descendien per la pendent i els obrers feien servir els frens per dominar la velocitat. S’utilitzaven animals per pujar les vagonetes buides.

El 20 de gener del 2010, la directora general del Medi Ambient i l’Alcalde de Bagà acompanyats per altres autoritat del Berguedà van fer la Passejada inaugural. En el projecte van invertir-se un 400.000 € i s’han fet millores a causa de la mala estabilitat de la zona. Actualment les zones dels túnels (segons anteriors caminades nostres) han guanyat molt en la seva accessibilitat.

La caminada continua fins Sant Joan de l’Avellanet amb l’incentiu del pas del pont penjat i la vagoneta del tren carregada de troncs.

Superada la darrera pujada ens trobem amb una font d’aigua fresca i l’àrea de picnic per poder fer un lleuger i perquè no merescut descans.

Per fer una variant al nostre camí entrem a Bagà i seguim l’antic camí ral fins a Guardiola de Berguedà. Una bona passejada matinal d’uns aproximadament 13 km. fent tota la volta.

I ara per colofó d’aquesta crònica unes paraules del desplaer al veure el cartell panoràmic, situat en un bon lloc per observar les muntanyes properes i amb descripció de les aus de la zona destruït i mig arrencat de la taula. I els indicadors malmesos mostra d’incivisme de la nostra societat. Papers i brosses llençats també sobren tant en la ruta Nicolau com en altres indrets.
En arribar a Bagà, de tornada, pujaven dues famílies angleses i vaig avergonyir-me al pensar la seva opinió de la nostra cultura. Malgrat pensi que l’incivisme no només es en el nostre país quan veig el comportament del jovent estranger quan venen de vacances o a esdeveniments esportius.

Pot ser la nostra societat ha donat més importància a utilitzar les noves tècniques que al comportament humà. No és només el jovent responsable d’aquesta situació, tots hem de fer una cura d’actituds i comportament.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 28 juliol 2012.

diumenge, 29 de juliol del 2012

VISCA LA XAFARDERIA!

Estic furgant... podria dir investigant... encara  no sé ben bé què... No és que faci de detectiu privat, altra feina tinc! He de reconèixer, però, que m’hauria agradat aquest ofici.

En aquests moments més aviat semblo una màrfega, tot el dia aquí ensorrat en aquesta butaca, mentre em capfico i no deixo de pensar... Si no hagués anat a espiar el veí, aquell dia, potser no m’hauria trencat el turmell  i ara no... Segurament que tot seria diferent!

Tota la meva vida he estat un tafaner compulsiu. Encara que diguin de les dones,  no estic tan segur que elles ho siguin més que els mascles.

El cap i a la fi tampoc no faig cal mal a ningú. És més aviat com un entreteniment, així els dies no es troben tan llargs. És tant emocionant intentar indagar els secrets de la vida dels altres! Sobretot d’aquesta gent tan enclaustrada dintre seu, que sempre fan veure que tota la seva trajectòria és un camí de roses i després t’assabentes que res de res... en prou feines van a marxant a bots i empentes, com tots els altres mortals.

Tal com deia abans, el meu veí... un home que, quan era jove, devia ser molt atractiu, perquè ara ja en té uns quants, i fins i tot els cabells blancs li queden d’allò més bé! No hi entenc massa però sembla interessant, no com jo que ja començo a fer una mica de  pena! Doncs, ja fa uns  dies, em va semblar que el veia amb una joveneta  i mira... l’endemà  vaig percebre un sorollet a la seva porta i la imaginació em va fer pensar que potser sortia de casa... que potser havia quedat amb ella... i ves a saber què més!

No ho vaig poder evitar. Em va entrar un cuquet a l’estómac, sí... com unes pessigolles que no em deixaven parar quiet i, com aquell qui no fa res, el vaig seguir i, és clar, ho havia de fer dissimuladament per  no ser vist, perquè amb ell som amics des de fa uns quants anys, des que va quedar vidu, el que passa és que aquest xicot  no explica mai res, sempre parla del temps i de les notícies de la televisió i para de comptar. Per segons quines coses és mes callat que una tomba!

Quan ja feia una estona que li anava al darrere, un tros més lluny, em va semblar que creuava el carrer i li vaig perdre la pista. Ostres...! I ara com ho faré? Em preguntava jo. Quin greu de no poder saber com acaba tota aquesta història!

Entre el despistament d’haver-lo perdut i que ja era una hora que quasi es feia fosc, no em vaig adonar del graó que tenia al meu davant; vaig posar el peu en fals i... catacrac...! Aquella torta de peu em va fer  caure a terra. Llavors no em veia amb cor d’aixecar-me. Quin dilema. Com ho faria si no em podia posar dempeus?

Sort de la providència divina, que em va fer arribar una persona disposada a  dur-me a l’hospital. Encara no m’ho acabo de creure! Era el meu veí, el Quimet! Sí... el mateix que jo seguia, més ben dit, era el que jo em pensava que seguia!
-Juanito, què hi fas aquí terra? –La seva veu va ressonar dins de les meves orelles, en el precís moment que ell s’adonava que jo era aquell desgraciat.
-Però què t’ha passat? Justament avui juga el Barça, i sempre dius que t’agrada tant! No em puc creure que siguis aquí! T’hauria imaginat allà al sofà celebrant les golejades del Messi.
-Doncs ja ho veus...
-Puja el cotxe que et portaré a l’hospital, serà millor que un metge t’hi doni una ullada.
-Un metge...? Ah... sí ,sí, sí... és clar. A quin cotxe...?
-Doncs quin vols que sigui? El meu! M’acabo d’aturar ara mateix, quan he vist un home aquí a terra que no es podia aixecar. No hauria dit mai que fossis tu!

Quan ja érem a l’hospital, jo encara no entenia res, però intentava dissimular dient:
-Quina sort he tingut que em trobessis, justament tu, el meu veí... el meu amic... És estrany no? Quina casualitat! Que anaves a comprar al Mercadona, o al Lidl?
-No, ja hi vaig anar ahir a comprar. A més jo no hi vaig mai al vespre!
-Bé, et podries haver descuidat alguna cosa, a vegades passa això...
-Sí, hauria pogut ser, però no era el cas!
Ell sempre tan tancat. Aquest home és més hermètic que un armari!

Estic aquí, davant la tele tot el dia. Ara pla que en tinc de temps d’escoltar si el veí entra o surt! Però em foto! A  més, el dia de l’accident... a  qui devia seguir jo? A veure... qui era l’home que seguia? Si  el Quimet anava amb cotxe, no era... no podia ser l’home que jo em creia que era... Quin batibull que tinc al cap!

Avui m’ha vingut a veure el meu veí. He de reconèixer que és una bona persona, sempre s’ofereix per anar a comprar o el que calgui, perquè jo també visc sol, amb el gat, des que ho vam deixar amb la Tresa. Aquell que és sol s’ho fa com vol... menys en casos com aquest, és clar! Quant perds la mobilitat també perds tota l'autonomia. Xerrant, xerrant... m’ha dit que, si volia, li diria a la noia que té ell, per fer les feines  de casa, que em donés un cop de mà. Sembla que és molt bona xicota. Sempre en diu meravelles d’aquesta noia!

No hi havia caigut! Potser aquella mossa que l’acompanyava l’altra dia era aquesta... la que l’ajuda a casa! Home, no aniria malament que també em vingués ajudar un dia a la setmana. Les persones joves sempre tenen la ment més oberta... Potser si ella no és tan tancada... podria esbrinar alguna cosa més.

I tant, amb un tret podria matar dos pardals!



Juanito
Juliol de 2012

JO VAIG SER VOLUNTÀRIA DELS JOCS OLÍMPICS' 92

Doncs si, fa vint anys dels Jocs Olímpics de Barcelona i jo també vaig participar-hi i en tinc un molt agradable record.

Ahir en un reportatge que van fer sobre els Jocs, vaig tornar a sortir a la televisió. Eh! No us penseu pas que sigui famosa, ni hagi guanyat cap medalla, ni res d’això. Vaig ser voluntària i vaig portar la torxa olímpica pel berguedà; però un fet que va passar, va fer que el televisessin diverses vegades en aquells anys i ahir altre vegada van tornar a reproduir el mateix fet.

Ja feia uns quants anys, sis o set abans, que amb el meu germà, llavors jo devia tenir uns onze o dotze anys, en una sortida a Terrassa a casa d’uns amics ens vam apuntar de voluntaris. Al celebrar-se els Jocs ja n’havia complert divuit. De voluntaris a Berga no es que fóssim gaires, una colleta. El meu germà , més gran que jo, li va tocar anar a Barcelona durant totes les Olimpíades. Jo només vaig participar portant la torxa olímpica en el seu recorregut per les nostres contrades.

Recordo que era el dimecres de Patum, ( el dia 17 de juny) mentre les meves amigues esperaven la sortida del Tabal, el començament de la Patum, jo em vaig embarcar en la Caravana Olímpica. Bé, això d’embarcar és un dir, vam entrar dins una furgoneta amb altres portadors de torxes, tots amb el corresponent vestit olímpic.


Ens va tocar fer el tram: Vilada - Berga; de fet a Berga no va entrar-hi només va passar pels afores, en direcció Guardiola i Puigcerdà. El meu torn de corredora, era una zona, passat el pantà de la Baells, la carretera era força solitària, escassos curiosos, els meus pares i algunes poques persones, a més es clar, de tota la comitiva. Allà en aquell tros de carretera solitària va passar un fet insòlit, que es el que ha donat lloc a la meva presencia televisiva.

Falta dir que dins la caravana dels rellevistes de torxes, hi havien uns quants populars periodistes i presentadors de TV3, que esperaven el seu torn. El meu antecessor va ser el periodista esportiu Lluís Canut, i just en el moment en que aquest encenia la meva torxa, un cop fort de vent la va apagar, hi ja tenim totes les càmeres de TV enfocant el fet. La flama encesa transportada per el cotxe del davant va tornar a encendre ràpidament la torxa i em va poder passar el foc, i jo vaig poder començar a córrer i córrer, amb aquesta cremant fins a trobar-me amb el proper rellevista, a qui vaig poder passar el foc olímpic sense cap problema, també un popular presentador de TV3.

Aquest petit fet d’apagar-se la torxa a aquell conegut periodista, quan encenia la meva em va fer coprotagonista del esdeveniment, perquè aquesta anècdota la van repetir i repetir unes quantes vegades durant i després dels Jocs del 92, i ara al celebrar els vint anys de les Olimpíades , altre vegada, l’han repetit de nou.

Es un record entranyable el que guardo d’aquells dies, d’aquelles vivències i d’aquells Jocs, i que rememoro cada vegada que contemplo la torxa que vaig portar i que tinc exposada adornant l’entrada de casa.

Berga -26 de juliol de 2012-

dissabte, 28 de juliol del 2012

TIRAR COLILLAS 4 PUNTOS.

Aquestes paraules escrites en un panell de l’autovia en terres andaluses va despertar-me de la somnolència pròpia de fer de copilot a estones durant el llarg viatge de la travessa d’Espanya.

Segurament les meves ones cerebrals no haurien deambular pel camí correcte dins el meu cervell.

El primer impuls va ser pensar, segurament pensament completament materialista i positiu, on donen els quatre punts. Aleshores vaig adonar-me que no fumo, fa anys vaig vèncer aquest vici. Aleshores no puc tirar burilles ni tampoc em donaran punts.

Una mirada a l’entorn va mostrar-me la herba seca i groga. També la lluita del pagès sota un sol tòrrid treballant en la collita dels cereals.

Camps sembrats de blat de moro, gira-sols, vinyes i oliveres.

Grans extensions de vinya igual que a Catalunya arrenglerada i d’enlairats ceps.

No és la mateixa vinya de la nostra joventut on els ceps baixos i en filades seguien els marges de la muntanya i s’agermanaven amb la terra. On el viticultor s’escarrassava ajupint-se i recollia raïm rere raïm amb l’esquena doblada i agenollant-se.

Ara airoses en filades regulars permeten un treball menys feixuc i la maquinària permet treure profit del cultiu.

Les oliveres de la joventut també desapareixen dels camps canviades per una nova gernació d’arbres ben arrenglerats i propers els uns als altres preparats pel treball amb maquinària i regadiu. Perdrem la visió dels camps d’oliveres retorçades i de gris tronc foradat. Els camps dels nous arbres al cap dels anys han de ser arrencats i plantats de nou.

“Tirar colillas: 4 puntos”

I quant punts s’haurien de treure als causants dels incendis de la nostra terra, si tal com sembla és a causa de burilles mal llençades.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 26 juliol 2012.

divendres, 27 de juliol del 2012

ÀMBITS DE CENDRA (1994)

(Fragments)

“...I la tercera part de la terra,
la tercera part dels arbres i tota
l’herba verda es va abrusar.”
Ap. 8, 7

On són els àmbits
per a dormir les fulles

de cada tarda?
Només les pedres nues:
cementiri de cendres.

Endins dels espais verds dels meus erols
el quart genet ha rebolcat la ràbia
amb esgarips.
La primera trompeta
ha esfereït el folre de els fulles.
L’he vist córrer rebent,
el vent submís
li obria pas amb dagues esmolades
i l’empenyia amunt per les dreceres
sense cap límit de velocitat.
I, com un foll, tots els rostolls ratllava
-pautes de dol enmig d’espais daurats-,
besava traïdor el sotabosc
i penetrava endins les fondalades
a descansar.
Reemprenia, després,
cursa veloç per coronar amb robins
les serralades.
Veig claror, no és d’estels;
núvols de fum me’ls priven.
Només albiro
la silueta ondulant de bombetes
darrera cada perfil de carena.
Com si l’estiu, fastiguejat de tedi,
es decidís a començar el pessebre.
 
Va començar com comença la tarda,
feixugament.
Galvana d’hores fa migdiada
en el raucar gansoner de granotes
dintre refugis d’aigua.
El sotabosc s’espanta:
sargantana que fuig
i no abasta solell segur.
Fràgil fenàs humilia les tiges,
les lianes tremolen,
el bosc sanglota fulles.
Arrels ardents
fan el cau irrespirable,
les velles soques, escorça d’avis,
finalment s’abranden.
Holocaust inútil per a no res.

 Orgull legítim
sent l’endins de pertànyer
a poble únic
que apaivaga desastres
amb branques solidàries.


Sobre dissorts encara la dissort
desplega mantes de silenci al tros
que temps enllà musicava rescloses
i arrencava la força de la terra.
Els arbres són fantasmes amb vestit
de dol, les pedres, nues, esquelets
clavats al cementiri dels paisatge.
La quietud inquieta les hores
i els grills no carrisquegen ja la nit
d’aquest oasi esdevingut desert.
Qui tornarà a refer-nos les margeres
abans no arribin pluges? Qui durà
vida als corrals eixordats per la mort?
Només la terra traurà rebrolls nous,
només la gent rebrotarà la terra.

Només vosaltres
que estimeu la terra
sabreu fer créixer
a sobre cada pedra
els brots de l’herba nova.


Ah, si aquest foc cremés les desraons
i convertís la mesquinesa en cendres;
si consumís l’espina que s’amaga
dins cada mot punyent...
Si netegés
el llautó de les paraules,
socarrimés brossals silenciosos
esporguinyés afraus de sentiments...
Si desgelés les geleres del món
si fes bullir l’olla de cada casa,
escalfés búnquers, fes fondre les armes
i atiés el braser de l’esperança...

Ah, si aquest foc cremés el desamor...
Quin borronar de pau la primavera!

EN FREDERIC ALBIOL 1a.part

Vull presentar-me, en dic Frederic i he acabat la carrera de periodisme als 28 anys, he completat en penes i fadigues l’obligat temps de becari i gràcies a la recomanació d’un bon amic, d’aquells que saben pujar graons a la vida i aconseguir el poder d’una manera o altra he entrat a treballar al diari “El Correu Mundial”

Avui mateix, aquest cop ajudat per les paraules del director, m’he decidit a fer el millor reportatge de la meva vida sinó ja m’ha comunicat que m’acomiadarà i no estan les coses de l’atur tan bé com per anar a demanar feina. M’ha avisat amb aquestes clares paraules:

O em portés un article bo i sense entrebancs o no tornis a entrar per la porta de la redacció. I tu dic ben clar, ho entens, si no em portes alguna notícia publicable vas directament al departament de personal i segons ordre del director general,- i m’ha assenyalat amunt, al pis superior- ho has escoltat bé, del director general, demanés la liquidació. Jo, com Pilats, em rento les mans i sense tindre cap recança. Ets un baliga-balaga!

He pres amb una revolada l’anorac del penja-robes i he sortit corrent al carrer. Quina gent aquesta del periodisme penso mentre en el vestíbul em poso bé el barret. Home, tot hi ha que dir-ho, potser una mica de raó la tenen, segurament els meus hàbits no són els millors per viure en companyia d’altres persones. Millor dit, puntualitzem això de persones, vull dir de mascles gelosos i possessius. Sóc un noi, bé un home ja, alt, guapot i bastant musculat, vull dir ben parit, a qui les femelles no l’hi neguen res.

Això de res, més val deixar-ho estar! I en el treball ja sé que m’encanto massa amb les xiquetes sobretot si són d’aquelles modernes que ensenyen una mica o molt de dalt o de sota, tant és, com més millor. Alegra la vista i el pensament i els ulls ballen com un saltamartí d’un cantó a l’altre. Tal vegada em volia amistançar amb la secretaria del director, és una mica gran, ja ho sé, però també és ben aprofitable. Uf! com estava i està encara, però em va donar una plantofada a la cara que em va posar la galta vermella com un tomàquet. Més tard em vaig assabentar que s’entenia amb el director general i que n’havia cinc o sis de la redacció que també hi anaven darrere i la volien conquistar. Bé, això de conquistar potser hauríem de ser més prosaics, menys paraules i més moviments. Ai, la competència! Ara que si va repartint cleques com la que em va donar estan apanyats.

Clar, fent fotocopies a la redacció tampoc em volen, diuen que per això ja tenen els becaris que no cobren, que no cobren serà materialment, però d’esbroncades una rere l’altre. A tots no, a la Mónica, la “pechugona”, no li diuen res. Maleïts! Quan la miren se’ls hi cau la baba. I al despatx del director s’hi passa molta estona, no sé, no ho veig clar, però més val callar.

Quina situació la meva sense un ral i devem, fins i tot, el dinar a la fonda. El cotxe ja me’l van embargar la setmana passada, sort que vaig fer un favor, una petita informació de res, a un amic, a l’amic, bé això d’amic...un mafiós més aviat i el vaig poder recuperar del concessionari.

I si anés al bar de la cantonada a esmorzar? La filla de l’amo, la joveneta amb mira amb ulls tendres i és “xamoseta” amb aquella samarreta que li marca. Ai! que li marca. Però el pare com en un pedestal darrere el mostrador no li treu l’ull de sobre, però potser em fiarà. Burxo en les butxaques i,

Calla si tinc 10 € a la butxaca de l’anorac. No ho sabia, encara podré prendre un tallat i una pasta, després Déu dirà... Si trobo un lloc barato fins i tot dinaré.

Decididament vaig al bar de la cantonada, pel somriure de la Jennifer ben val aguantar la cara de prunes agres del pare. Ull! Quina mala mirada que m’ha fet la noia, el seu pare ja ho sé que sempre fa mala cara quan em veu.
 Hola Jenni- he dit amb veu melosa. No m’ha fet cap somrís, més aviat m’ha ensenyat els ullals. Tindrà allò... Ja sé que són moments emprenyadors i de malestar, però sembla que l’ha mossegat un licantrop.

Haurà trobat un altre que li balla l’aigua? Dec estar veient visiones, si em sembla que se li allarga el musell i treu baves de ràbia. Ja ho sé, ahir no vaig esmorzar, només un cafè; no vaig dinar, només unes engrunes d’un entrepà que vaig trobar en una paperera i per sopar un culet de vi de l’ampolla. No em miro a ningú ni la Jennifer, ni el seu distant pare, m’acoto al cafè amb llet i mossego el croissant. Manoi! Com remena la Jennifer, noi, la gana em fa desvariejar.

Ja sóc al carrer, la Jenni quan he pagat i m’ha tornat el canvi i l’he agafat sense deixar-li propina m’ha fet una cara com dient-me: miserable garrepa, que no tens on caure mort. He fugit del bar trepitjat i petit com un cuc, però d’aquells cucs petits, petits. Al maleït pare per primera vegada l’he vist riure estúpidament. Ai pobre de mi!

Ja posat enmig de l’acera miro amunt i avall i de veritat no sé on anar a buscar la benaurada notícia. De sobte veig venir un cotxe a molta velocitat i la primera idea, aquella que diuen que és la que val, m’aconsella: quan el cotxe passi per la cantonada del carrer Londres faig com si anés a creuar el carrer, tal com corre no tindrà temps de frenar i m’atropellarà, jo em deixaré caure ben bé damunt del capó i ja està. L’hospital, la baixa segura, cobraré de la Seguritat Social, no em poden acomiadar, mantingut i després a cobrar la indemnització de l’assegurança del cotxe.

I girant-me em disposo a baixar al carrer. Observo que el vehicle ha arribat al punt crític, aixeco el peu i... Quin darrer pensament, fins i tot, la Jenni segur que em veurà ferit i em tindrà compassió i l’hi cauran unes llagrimetes dels seus bells ulls.

Decidit faig el pas, tanco els ulls i...

Miquel Pujol Mur
Berga, 30 abril 2011

dijous, 26 de juliol del 2012

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE BÉIXEC. BAIXA CERDANYA.



Baixaven de tornada d’una bona caminada a Prats de Cadí, quant en la carretera que condueix d’Estana a Martinet en un revolt vam veure a mà dreta un rètol amb el nom de Béixec. Curiosos i volent visitar tot el possible dins el territori català vam decidir fer-hi una visita.
Per una carretera mig asfaltada i després d’un curt recorregut entrarem a la plaça de l’entrada del petit poble. Béixec es troba a 1.323 mts. d’alçària als peus del Montsec de Bèixec i vora la riba del Torrent de Bèixec. Només una vintena de cases mal contades, alguna en runes, i moltes d’elles de segona residència.

La parròquia de Béixec és esmentada en l’AC de la Seu d’Urgell juntament amb Montellà (Monteliano sive Bexabe). Aquest document del s. IX sembla reflectir en realitat l’estat de la diòcesi al final del s. X.

Es tractava d’una de les parròquies amb una renda força baixa comparada amb la majoria de la Cerdanya En les visites de 1312-14 se li calculaven unes rendes de 15 lliures. Fou senyoria de la comunitat de preveres de Puigcerdà. En l’a. 1359 el poble tenia tres focs reials.
La fàbrica del mur de 8 m. de llarg que resta de la església és de pedra calcaria grisa i pedra sorrenca vermella, barrejades de formes allargades amb poques excepcions, sensiblement escairada i només una mica retocada. Aquest mur de la part septentrional de la nau té una arcada buidada en el mateix mur amb dovelles de pedra tosca que devia contenir un altar.

L’aparell és curiós i únic a Cerdanya. Una o dues filades alternen amb altres i recorden les verdugades d’obra cuita. Algunes pedres són falcades amb teulissos i trossos de rajola. L’interior era arrebossat amb una gruixuda capa d’argamassa. Sembla per les seves característiques una edificació del s. XII.

De l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria no en queden més que les ruïnes, estat en què va quedar des de la darrera Guerra Civil. Els veïns de Béixec en un esforç col•lectiu han netejat de runa l’església situada a la part alta del poble i han dignificat l'edifici i l'entorn.
Sant Iscle i Victòria, sembla ser eren germans que vivien en la ciutat andalusa de Còrdova i que van ser, segons la tradició, martiritzats el 17 de novembre de l’any 313. Sant Iscle va ser degollat prop del riu Guadalquivir mentre que Victòria va ser assagetada a l’amfiteatre romà de la ciutat

La devoció catalana als germans cordovesos sembla que prové de l’època visigòtica. Fent un repàs a la seva advocació en les esglésies catalanes, només les més antigues es troben a l’anomenada Catalunya Vella on haurien perdurat dels temps anteriors a l’ocupació sarraïna.

La Gran Enciclopèdia Catalana diu que unes relíquies d’aquests sants haurien anat a Breda des de Sant Iscle de Vidreres “on devien haver estat dutes pels vescomtes de Girona el 1010. Efectivament, l’expedició de Ramon Borrell III i d’Ermengol d’Urgell, en companyia dels bisbes de Barcelona Girona i Vic, va arribar-se a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulayman. En el curs de l’expedició, pel juny de 1010, la capital del Califat va ésser saquejada per un contingent d’uns nou mil catalans.

Tot i això, sembla que la devoció era ben arrelada a Catalunya quan les relíquies van ser dutes des d’Andalusia; és més, hi ha la possibilitat que la localització d’aquestes a Còrdova i posterior trasllat respongués a una acció premeditada si, com diuen les cròniques de l’expedició, tres bisbes acompanyaven l’exèrcit.

El folklorista Joan Amades apunta que aquests Sants, com s’ha fet anteriorment, “havien estat molt venerats i llurs imatges havien abundat molt, i esmenta que eren invocats, especialment, per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants. I pel fet que la seva festa s’escau el 17 de novembre, quan l’hivern és ben proper, hi ha la dita “per sant Iscle, lo fred xiscle”

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 23 juliol 2012.

dimecres, 25 de juliol del 2012

SANT JULIÀ DE CERDANYOLA, BERGUEDÀ.

Aquest cop la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens aproparem a Sant Julià de Cerdanyola per visitar l’església de Sant Julià que dona nom al poble i és situada en el centre del poble.
Al voltant del temple, s'ha format una plaça de forma molt irregular, aplegant un seguit de cases rurals típiques d'aquesta zona de muntanya.

L'església de Sant Julià de Cerdanyola, era una de les moltes possessions del veí Monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà.

L'església fou consagrada l'any 1105 pel Bisbe Ot de la Seu d'Urgell. Víctima de les rivalitats entre membres de la Baronia de Pinós, aquests hagueren de pagar mil sous al rector de Sant Julià pels danys causats al cremar l'església i destruir els seus bens.
El temple fou transformat radicalment el segle XVIII que l’ha transformat en un edifici de transició entre el barroc i el neoclassicisme.

L'església és un edifici d'una nau rectangular, coberta a doble vessant i amb elegant i massís campanar de planta gairebé quadrat, rematat per uns elements decoratius amb volutes i dividit en registres per unes cornises. Tota l'església, traspua una gran rusticitat, sobretot pel fet de que, a l'exterior, té tota la pedra vista.

Escoltar el so de les campanes ens alegra el matí. El poble actualment és un lloc d’estiueig i turisme, s’han construït noves cases i xalets però conservant el tarannà típic de la terra.
El municipi és poc extens (12 km q.). Principalment, abans del tancament de les mines als a. 90, els seus habitants vivien de la mineria. L’agricultura és poc important a causa de l’accidentalitat del territori i la ramaderia tampoc és gaire important.

Els habitants, segons dades 2009, són 273 persones. Però conserven una festa ancestral la Fia Faia que també es celebra a Bagà. El 24 de desembre a les 6 de la tarda es reuneixen, nens, joves i grans a la plaça de l’església amb torxes (faies), fan una rotllana, salten i les cremen fins a la consumició total mentre canten repetidament: “Fia Faia, Nostre Senyor ha nascut a la palla”

La seva tradició ha quedat reflectida en la inclusió com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 21 juliol 2012.

dilluns, 23 de juliol del 2012

FONTS DE SANT JULIÀ DE CERDANYOLA. BERGUEDÀ

Després de visitar Sant Julià de Cerdanyola, la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur vam continuar el nostre periple fins arribar-nos el Santuari de Falgars.
Pel camí em recordo d’un mapa d’itineraris per conèixer la terra berguedana titulat l’Olla de Sant Julià de Cerdanyola. Aquest nom es deu a que el poble és enmig una àmplia vall sobre Guardiola del Berguedà i el PR C-129 recorre el voltants muntanyosos. Algun cop en fet part del seu recorregut en la Caminada Popular que organitza el municipi.
Quant arribés al poble per la carretera que passa al costat de l’ermita de les Esposes, molt a prop de l’indret de les Nou Fonts, primer et sorprenen la quantitat de parets de pedra seca i després el veure’t rodejat de muntanyes cobertes d’espessos boscos.

Els cingles del Banyadors, la Coma Verda i la solana de Cortielles formen els límits septentrionals i llevantins i separen el terme de la Vall de Lillet. Els cims de la serra del Mill al sud i la serra de Catllaràs al SE. separen el terme de Sant Julià de la Nou del Berguedà i de Castell de l’Areny.

Però emocionat per la natura finalment he de posar els peus a terra i nombrar les tres fonts, motiu de la crònica, que és troben per la pista asfaltada que condueix a Falgars, segurament a poca distància n’hi ha altres tan o més importants.

Sortint del poble trobem la Font del Castell, neta i ben cuidada. Més amunt la Font de Sant Antoni, ens crida l’atenció la imatge del Sant fet de rajoles de ceràmica i també les alçades de la serra de Catllaràs i finalment la font en la cruïlla del Santuari de Falgars.
Voltar i veure país ens omple l’esperit malgrat les troballes siguin modestes i a l’abast de tothom.

Text i recull dades Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 22 juliol 2012.

diumenge, 22 de juliol del 2012

LA MEVA LLETERA

             
Dedicat  a la companya  i benvolguda amiga Roser Vila i  Pujol

Encara recordo molt bé que, quan jo era petita, cada dia de bon matí una lletera entrava a casa meva a portar-hi la llet. Sí, sí, ho he dit bé; hi entrava sense picar perquè la porta romania oberta. La hi deixaven, expressament, els meus pares quan marxaven cap a la fàbrica a les cinc del matí perquè, la iaia i jo, no ens haguéssim de llevar. I ho feien tranquil·lament sense témer cap atzucac perquè, en aquella època, la paraula bretolada no sabien ni què volia dir.  

                    

La meva lletera era una dona xica i menuda que pujava com una daina fins a casa, un quart pis (57 graons) carretejant un pot que feia més embalum que ella i que devia pesar com el plom. I repartia llet a moltes llars de Cal Rosal. Quin tip de pujar i baixar escales es feia cada dia!    

 Doncs, com deia, la meva lletera entrava, sense fer soroll per no despertar-nos, mesurava la llet amb una mesura que duia penjada del pot i la posava al tupí que havíem deixat damunt la taula el dia abans. I se’n tornava silenciosa i discreta tal com havia entrat; així mateix era el seu tarannà.  Els diumenges també ens duia la llet perquè les vaques s’han de munyir cada dia, en aquella època encara no hi havia llets envasades  i els infants bé ens havíem d’alimentar encara que fos diumenge. 

Tanmateix, el diumenge era diferent, avui la gent  pagava; pagava la llet de tota la setmana. I, ho feia com la lletera: ella deixava la llet damunt la taula tota la setmana i nosaltres, el diumenge, hi deixàvem els diners. Cap problema! Però, la meva lletera no somniava grandeses com la del conte... Qui ho sap! Potser només somniava fer festa, almenys, els diumenges!

La meva lletera era petita petita, tant que el cor no li cabia al cos i li sobreeixia per tot arreu deixant rastres de bondat. Amorosament tenia cura de  plantes i flors que li creixien ufanoses a l’entorn i no deixava que la zitzània li fes malbé la vida. Posseïa la senzillesa dels savis de poques paraules i actitud coherent i vivia segons la pròpia filosofia: no plànyer-se, començar cada dia de nou, estar content de tu i dels altres...Ella deia: ”No tinguis odi a ningú/ i deixa que Déu hi faci més que tu”.

Aquest relat no és ficció és veraç tan veraç com ho era, i ho va ser per sempre, la Mercè Pujol: la meva lletera.

                             
Berga, 14 de novembre de 2011

dissabte, 21 de juliol del 2012

RUCADES

-Aigua… aigua… aigua...!

Quirset -Aquesta cançoneta tan absurda m’han quedat gravada  dintre del disc dur. Vull dir entre la testa i les trompetes!

Juliet -Que no ho recordaves que te’n vaig fer cinc cèntims l’any passat? A més de tornar xopa, vaig agafar un refredat pitjor que els de l’hivern... Sort que després em van donar un remei molt eficaç per treure-me’l de sobre!

Q -Sí, però en principi no semblava que la cosa anés tant a mal dades. El meu acompanyant, un marrec que donava la impressió que no havia  trencat mai cap plat ni cap olla, estava entusiasmat i fins  i tot em va fer algunes moixaines.

J –És clar, sempre comença bé, però el final queda per veure...

Q -I tant! Jo no el coneixia però em vaig pensar que devia ser un noi prou espavilat i que aniríem a fer la passada, com el dia anterior, amb els músics i la comitiva, però després va ser molt diferent. Què dic... diferent? No s’assemblava de res! Qui ho hauria dit que aquell galifardeu tenia debilitat per l’aigua!

-Aigua... aigua... aigua...!

J -I què? Vas començar a notar alguna esquitxada, que de moment no en vas fer cas...

Q -Òndia, com les hi clavaven! De primer crec que la devien tirar amb un tupí, després amb una galleda i més tard a cops de mànega i amb bugaders! No sé quines maneres tenen de celebrar les festes... Quan els venia aquella mena d’inspiració, semblava  que es tornaven bojos!

J -L’any passat, fins hi tot les persones considerades de la jet set  en llançaven!

Q -I aquest també! Van instal·lar les piscines dels seus nens en un carrer ben cèntric i apa... com s’esbravaven!

J -Es veu que aquesta festa berguedana ja ve de lluny... Té molts anys de tradició! Hi ha referències des del segle XIV.

Q –Però, tu encara hi creus en aquests romanços?

J -Home mira, què vols que et digui...

Q –És clar com que tu aquest any t’has quedat aquí tan tranquil·la!

J -Com que tan tranquil·la!  Jo havia de cuidar el meu minyó, que també dóna feina... Però què t’has cregut!

Q -A vegades penso que et vas voler quedar prenyada expressament, per evitar aquest mal tràngol!

J -Mira que en sou de masclistes els mascles. Ja es coneix que no has hagut de parir mai! A més d’això, no veus quina silueta tan bonyeguda m’ha quedat després del part!

Q –Bé, doncs com et deia...

J –...Sí, ara trenca de raons aquest tanoca! Segur que no sap aquella dita: “A burra que criï, no li diguis arri”...

-Aigua... aigua... aigua...!

Q -Doncs, cada vegada que anàvem avançant en corria més, i cada cop era més freda, sobretot quan vam arribar al llindar d’aquell safareig del capdamunt de la vila.

J -No m’ho recordis! De fet, a nosaltres ens diuen rucs, però jo penso que ells massa llestos no ho són tampoc!

Q -Bé, alguns que portaven un impermeable... Aquest potser no eren ben bé tan burros com els altres!

-Aigua... aigua... aigua...!

Q -Com t’explicava, com més amunt pitjor, fins al punt que me’n van tirar una xarbotada  tan grossa a la cara, que em vaig entossudir, quedant-me allà clavat, sense caminar. Mira, ara quan hi penso encara ric. Si haguessis vist aquells bordegassos com m’empenyien en aquella pujada tan empinada... Ja els va estar bé que patissin una mica també!

J -Oi tant! De totes maneres no tenen cura. L’any que ve hi tornaran!

Q -I després es van atipar de coca mentre jo i els meus camarades ens ho miràvem. Això sí, ens van posar una manta a l’esquena, potser per prevenir els refredats.

J  -Saps el que m’agradaria a mi? Ballar aquell “ball de les guitzes”.

Q -De les guitzes? Però si aquell ball l’anomenen el ballet de... Cordills, ara se me   n’ha anat al sant al cel!

J –Tant se val! Però si l’haguessis vist no ho diries! És un ball que només fan que tirar guitzes. És el que t’he dit abans. Són pitjor que nosaltres! Si vols, l’any que ve, hi anirem tu i jo i els farem una demostració. Quedaran tots bocabadats!

Q -Doncs potser no seria mala idea. De totes maneres, a mi m’agradaria més anar a fer la cursa del Raid-ruc!

J –No sé, no sé... De cara a l’any que ve, ja ens ho anirem pensant...

Q –Bona idea! Pensar, no només és de savis!



Quirset i Juliet
Companys i residents a Fuives

Juliol de 2010                                        

divendres, 20 de juliol del 2012

L'ÀVIA I EL NÉT. El conte de l'àvia

- Va àvia ara et toca a tu llegir el conte. Hi has posat totes les paraules?
- Crec que si, nos sé si m’ha n’he deixat alguna
- A veure ara te les dic: tempesta –paraigües- esmicolar-plorar- aventura-cançó-daltabaix- rellotge- campanar- esmorzar-verd i alt.

Conte de l’àvia.

Havia acabat d’esmorzar, aquell xicot, una mica gran i com que estava al atur va decidir anar a caminar. Aquell matí de juliol, feia un dia esplèndid el sol lluïa amb força. Mentre caminava anava gatzarejant una cançó, va topar-se amb un veí i el va mirar de reüll. S’havia allunyat força, només es veia el campanar del poble que sobresortia en mig dels turons.
Va decidir que pujaria fins al cim més alt d’aquella serralada, va mirar el rellotge, marcava dos quarts de deu. Amb un parell d’hores hi arribaria. La baixada ja es fa ràpid, -pensava- a les dues serè a casa per dinar, sinó la mare ja es preocupa.
Anava pujant xino- xano pel petit corriol que s’enfilava costa amunt. Començava a esbufegar. No em recordava que hi havia tanta pujada, - pensava- De fet, feia més e deu anys que no hi pujava, però res, era jove i encara tenia corda...Amunt que fa pujada!
-Per fi he arribat al cim!!!
Es clar que ja eren quarts d’una. S’asseu a reposar una mica, mentre contempla l’ample paisatge que se li obre al davant, el verd dels camps i boscos contrasta amb el blau del cel. De sobte, s’adona que cap a ponent uns núvols negres es van expandint. A veure si encara hi haurà tempesta, -pensa- mira que sempre porto el paraigües i avui no l’he agafat. Serà qüestió de no encantar-se i emprendre la baixada.
Comença a caminar costa avall, amb precaució, sap que una relliscada podia ser fatal. Al passar un pas estret s’entrebanca amb una arrel que sortia i ... plaf!!! Cau daltabaix del marge i després d’aquest un altre, anava rodolant fins que una boixeda i un arbre, el va parar, quan es retorna una mica del ensurt es dona compte del gran abisme que s’obria darrera el boix.
Estava espantat, tot baldat, li cruixien tots els ossos i si mirava avall tenia vertigen.
-Déu meu! Com en sortiré d’aquí!!!
Llavors va pensar que portava el mòbil dins la butxaca dels pantalons. Quan el va treure, se li va acabar d’esmicolar a les mans.
Va intentar moure’s, havia de pujar amunt i trobar el camí, si anava avall estava perdut. Encara que tot li feia mal, semblava que no tenia cap os trencat, però pujar amunt era tota una aventura, no podia. Podia tornar a relliscar i caure a l’abisme.
De sobte un llamp i un tro molt fort, i a darrera va començar a ploure amb força. Estava allà arraulit, agafat fort al l’únic arbre i al boix, tan espantat que es va posar a plorar, era la fi de la seva vida, allà ningú el buscaria.
Plovia i plovia, estava ven xop, -pensava en la mare –que faria quan veies que no tornava, la dona és gran i patirà, o potser pensarà que he anat de festa al poble veí.
Per fi va parar de ploure, no es que hagués plogut molt, un xàfec d’estiu, però estava calat fins el moll de l’os, allà enterc i sense moure’s. El sol havia tornat a sortir, i el va reviscolar una mica, però aquest, ja estava força avall a l’horitzó. Sabia que entre una o dues hores es faria fosc i hauria de passar la nit allà.
Estava començant a fer-se fosc, tot ell tremolava, estava entumit i cansat, no volia dormir-se, però els ulls se li tancaven. Va sentir com una remor, una cridòria llunyana, després va semblar que cridaven el seu nom. Va pensar que somiava o que tenia molta febre. Els crits es sentien cada vegada més propers, llavors va decidir respondre,
-Sóc aquí!!! Aquí... a mig barranc...
Aquells dos joves escaladors, van baixar lligats fins on era, li van lligar una corda a la cintura i el van treure d’aquell lloc infernal, amb molts treballs el van pujar al camí. Llavors la fosca ja era total. Estava salvat, no s’ho podia creure.
La mare. Pobre mare! Quan va veure que el xicot no anava a dinar i es girava aquell mal temps, va donar la veu d’alerta. Sabia de la por que li fan les tempestes, i gràcies al veí que el va veure passar, van iniciar la recerca.
- Gràcies a tots , a tots, amics –repetia content
L’àvia


El nét havia escoltat atentament, al acabar es va aixecar de la cadira i va cridar,
-Àvia que ja ha acabat de ploure, podríem anar al terrat i jugar una estona a futbol.
-D’acord Guillem, però jo faig de porter.

dilluns, 16 de juliol del 2012

L'ÀVIA I EL NÉT. El conte del Guillem.

Era un dia de juliol a la tarda. De sobte es va desencadenar una gran tempesta, llamps i trons i aviat va començar a ploure fort. El Guillem estava a l’ordinador fent jocs, l’àvia va cridar,
- A tancar-ho tot , que hi ha tempesta forta.
El televisor, l’ordinador, tot desendollat, el nen ja ho sabia que en aquests cassos s’havia de tancar tot, era perillós a més l’àvia tenia pànic a les tempestes
-Hi ara que farem! tampoc puc sortir a jugar a futbol . M’aburro!!!
-Pots llegir una mica, o fer deures!
-Nooo..! Perquè no fem un conte? com fèiem abans. Escollint paraules.
-Molt bé, d’acord

Feia temps que no ho havem fet això de fer contes amb paraules, potser dos anys ben bé. De seguida vam tenir un foli blanc i un llapis i.... apunt per començar.
-Bateria de paraules, una cada un, la primera paraula que ens passi pel cap:
Tempesta- paraigües-esmicolat-plorar-aventura-cançó-daltabaix- rellotge-campanar-esmorzar-verd i alt.

Àvia i nét comencen a escriure, mitja hora concentrats, no es sent ni una mosca, només el xiuxiueig de la pluja que a fora va caient i de tant en tant algun tro acompanyant del llamp corresponent.

Han acabat els dos d’escriure, també la pluja s’ha esvaït, Ara toca cadascú llegir el seu conte, comença al Guillem, que no li ha posat títol, i per això li direm,

Conte del Guillem

Hi havia una vegada un nen que es deia Marc. El Marc era molt alt i prim. Tenia els cabells curts i rossos i els ulls de color verd. Era molt llest però una mica entremaliat .Vivia a Berga amb els seus pares i una germana petita. Un dia va arribar una gran tempesta i els pares els van dir que es quedessin tancats a al seva habitació. A la Laura li feien molta por les tempestes i es va posar a plorar, llavors els pares se la van endur i el Marc és va quedar allà tot sol.
En Marc que s’avorria molt va decidir anar a viure una gran aventura. Va agafar totes les pilotes i llibres gruixuts que tenia i els va posar dintre el llit, per què els seus pares no notessin que no hi era. Va agafar un paraigües i es va escapar per la finestra.
En Marc se’n va anar a la parada d’autobusos per anar a dalt de tot de Queralt, però es va equivocar d’autobús i sen va anar a parar a un petit poblet de muntanya que es deia Vallcebre.
El nen va quedar parat al arribar allà dalt i es va enfadar molt i va començar a fer animalades. Anava molestant tots els animals que trobava, els tirava pedres, trucava a les portes de les cases i s’escapava, etc. llavors va trobar un gat molt enrabiat i li va cantar una cançó per tranquil•litzar-lo, però el gat li va plantar cara i li va esmicolar el paraigües. En Marc és va escapar, però un senyor d’allà el va atrapar. La gent de Vallcebre no era gaire pacífica amb els bromistes i van penjar al Marc a dalt del campanar i estaven disposats a tirar-lo daltabaix. Finalment aquella gent anaven a tirar el nen avall, i just quan estava a punt de caure, va sentir l’alarma del seu rellotge. En Marc es va despertar d’una revolada i es va alleugerir al comprovar que allò només havia estat un somni. Va sentir la veu de la seva mare que el cridava per anar a esmorzar i ell se’n va anar feliç i content pensant que tot aquell somni mai no havia passat.
Guillem

Àvia ara et toca a tu llegir el teu!!!