dissabte, 24 de desembre del 2022

UN PETIT CONTE DE NADAL


 L’Estel a anat a passar un parell de dies a casa l’àvia, està una mica pioca i al no anar a l’escola, la mare la deixa amb la Teresa, la seva ex sogra, amb qui pot contar sempre  des que es van separar amb el Ferran.   Encara falten dues setmanes per  Nadal, però ja pensen fer tots els preparatius, l’arbre, el pessebre i guarnir la casa, la nena es feliç allà, ja que com totes les iaies li deixa fer el que vol.  La Teresa és feliç amb la  néta a casa, li fa companyia , li alegra la vida, doncs amb als seus vuit anys es tota una noieta. La petita esta acabant el pessebre, de cop pregunta,

¾    Àvia , mira ...un bé negre,  el poso aquí  al costat del naixement.

¾    No, que això porta mala astrugància, posa’l a darrera aquell arbre.

¾    No. Que allà va el caganer. Ja sé, el poso al costat de la casa de la muntanyeta.

¾    Si, si aquí queda molt millor. Després m’ajudes amb l’arbre que és molt alt.

Han passat tot el matí muntant i arreglant coses de Nadal, les dues són felices , l’Estel és troba molt millor i quasi s’ha oblidat de la malaltia, això si el que li ha receptat el metge, s’ho pren sense dir res, encara que tingui mal gust, l’avia és exigent amb això . Després de la pausa del dinar i descansar una mica, tornen per   acabar de guarnir la casa. Hi han passat tota la tarda, al final encesa de llums , com ha canviat tot , que bonica queda la casa, de sobte la nena la nena queda pensativa,

¾    Escolta iaia , que saps si aquest any vindrà el papa per Nadal?

¾    No ho se maca, ja saps que fa temps que no en sabem res d’ell. –diu la dona tota trista.

¾    Saps... el meu desig de Nadal, serà que vingui el papa a dinar amb nosaltres .

¾    Estel  els desitjos es pensen , però no es diuen.

¾    Només el penso ! ja, ja  –i  es posa a riure

Llavors les dues riuen juntes. La Teresa pensa que hi ha poques possibilitats que el seu fill vingui, després que deixes la Clara i la nena amb quatre anys  per anar-sen amb aquella dona sud-americana  que li va fer perdre el cap i se li va polir tot els quartos, i el que ens va fer,  no li perdonaré mai. Bé, potser podria... per veure la nena feliç, i per  saber ell  on para.

Qui diria que el fill de la  Teresa és aquest home gran, brut, mal vestit que camina per aquest carrer de Barcelona,  esmaperdut, mig de tort ,  tremolant de fred després d’haver passat la nit al ras,  sota uns cartrons, que estossega sense parar. Entra en un bar, com molts dies  per prendre alguna cosa calent, amb les escasses monedes que porta sobre,  per recuperar-se una mica del fred, just quan acaba de passar la porta  cau al terra sense coneixement  i amb signes d’asfíxia.  Gràcies al cambrer que avisa a una ambulància  aquest es portat a l’hospital.

El Ferran  queda ingressat a l’hospital, on després de les primeres proves i detectar-li una forta pneumònia amb complicacions és traslladat a la UCI. Com  després de tot era un home fort al cap d’una setmana va començar a reaccionar, primer no sabia on era, ni podia parlar , allà tot entubat, ni poder-se moure, però ràpidament es va anar recuperat i també li venien els records  del que li havia passat, recordava el fred del carrer i aquella caloreta  tant dolça  que feia temps havia oblidat, voldria quedar-me aquí per sempre ja.  

Al demanar-li per la família o algun parent  proper, va dir que no tenia ningú, que vivia al carrer i que no podia anar enlloc. El metge que el  portava estava preocupat, si tornava al carrer recauria i malament i ho va comentar amb l’equip, llavors una infermera va dir que ella el coneixia aquell home, que eren del mateix poble i allà vivia la seva mare, a més tenia l’exdona i una nena , però que no devia voler tornar per vergonya del que els va fer.  El metge va decidir trucar a la mare ,  per si en volia saber com estava el seu  fill.  Da seguida es van posar d’acord. L’endemà la Teresa es va presentar a l’hospital i el metge la va acompanyar a l’habitació de l’home.

El Ferran assegut vora la finestra pensava en la seva mare – si m’atrevís a demanar-li perdó- però es tant gros el que li vaig fer ... i tot per aquella bastarda que em va capgirar el cap i l’enteniment, només volia luxes, sabates, vestits, regals , els millors restaurants no en tenia mai prou. Jo estava boig per ella , tenia un bon sou i m’agradava poder  complaure-la, però portàvem un gasto estratosfèric,  a més enviava diners als seus pares a l’Equador, quan ja només em quedaven deutes em van dir que havia d’enviar diners allà per una operació urgent del seu pare, no li podia dir que no,  era urgent i no se’m va ocórrer res més que treure’ls d’un compte de la mare, tot el que tenia. Llavors la Ruth va desaparèixer amb els diners. Pobre mare,  no podria ni mirar-la a la cara, mai em perdonarà .  Sense res,  amb deutes i sense treball... En aquell moment uns trucs a la porta el fan gira , veu com entra el metge, seguit de la seva mare. El Ferran queda descol·locat al veure allà la dona; no podia dir res i es va posar a plorar desolat. La Teresa si va acostar i el va abraçar, llavor el metge els va dir,

¾    Em sembla que teniu moltes coses per dir-vos,  us deixo sols. Després ja parlarem.

Es la vigília de Nadal , una ambulància deixa al Ferran a casa de la mare, aquesta l’esperava ja frisosa, L’acompanya a l’habitació que tant bé coneixia, hi tenia roba i tot el que necessitava al seu armari. Mare i fill  estaven contents, ell li havia promès que treballaria en el que fos per tornar-li tot el que li havia robat, que només viuria per ella i la filla, el que més l’horroritzava era tornar viure al carrer. L’Estel arribaria a la tarda, no en sabia res d’això, havien parlat amb la Clara, la mare i estava d’acord la nena es quedaria allà a passar el Nadal, com sempre  i ella l’endemà aniria com cada any a dinar amb ells i després cap al treball.

Cap a les tres de la tarda la Clara acompanya a l’Estel i la deixa a l’entrada amb l’àvia que li agafa la bossa. Abans li havia dit que li esperava un sorpresa, - No m’importen les sorpreses,-diu-  només vull que es compleixi el meu desig secret- Després de fer un petó a l’àvia i de dir adéu a la mare, entra corrent a la casa , mentre la Teresa carrega la bossa amb la roba i els regals, primer entra a la cuina a veure que esta cuinant l’àvia per aquella nit i l’endemà, després entre a la saleta,  on està amb tota la il·luminació encesa , ho troba estrany – sempre l’encenem a la nit- pensa-  després es fitxa en aquell home que poc a poc és va aixecant del sofà ...no és pot creure el que veu,  corre cap a ell  cridant

¾    Papa... és el meu papa!  -crida mentre se li tira al coll i comença a fer-li petons.

¾    A poc a poc Estel , que el papa encara està una mica malalt

¾    El meu desig secret s’ha fet realitat –li diu a cau d’orella.

¾    Em sembla que no te portat cap regal.

¾    El millor regal es que tornis a ser aquí. Espero que t’hi estiguis molts dies

¾    Molts, molts bonica. Te trobat tant a faltar- mentre llàgrimes de felicitat li baixaven per les galtes.

¾    Aquest Nadal, serà el millor de la meva vida -mentre s’agafava fortament al braç del pare.

/19/12/2022/