dilluns, 29 de setembre del 2014

EL BOIG DEL CAP MIG RAPAT.

Una mala semblança a la mort de Leopoldo María Panero Blanc 

Sortia el sol vermell entremig de les cimes properes. La terra, no havia saludat encara la llum per fer fugir totalment les ombres nocturnes. 

L’home del cap mig rapat, mirava des del mur que tanca el recinte dels boigs, de l’altre, el dels folls de fora. Espera impacient que els raigs de l’astre rei trenquin definitivament les penombres de l’entorn. 

En el precís moment que la llum solar aclareix la terra, fa un calculat salt i  fuig, entremig de les flors del jardí exterior, en recerca de la llibertat. 

Camina sigil·losament sense ni girar el cap, no sent soroll, però no vol entretindràs per por a què algú el cridi. Sap que aleshores no tindrà forces per marxar. L’home, ho vol deixar tot enrere, fa massa temps que ha estat tancat per un mal funcionament de l’ànima. Ara el seu cap torna a recordar els temps passats, i no vol que una nova cura faci que els pensaments s’ocultin altre cop, a la part amagada del seu cervell.  

Un xic allunyat comença a córrer. Amb els talons copejant el cul, salta els matolls com un cérvol ferit per la sageta enemiga i entreveu a poca distància el carrer.  

El carrer, el somni dels desigs fet realitat, pidola una mica més de força a les seves cames, que obedients fan l’esprint final com si la meta promesa fos possible aconseguir-la amb aquest petit esforç. 

Per fi la ciutat, plena de carrers i d’ombres, on poc després s’obren els porticons de les finestres i una a una es desperten les persones, recloses en el seu propi i limitat món. 

De cop, totes les portes retrunyen a l’obrir-se manades per un ordre maquiavèl·lic i comencen a vomitar gent que corre. Uns van al treball, els petits a col·legi i altres a comprar. Diverses persones xisclen els meravellosos preus de les ofertes: 2x1, rebaixes, descomptes excepcionals, el millor preu, una a una, totes les gangues són enumerades i lloades per qualsevol mitja. 

Els taxis corren a la captura dels clients, els pneumàtics grinyolen sobre l’asfalt. La porta del Metro, s’empassa voraçment a la gent, com un monstre famolenc que necessita carn humana per viure. Per la boca de sortida surt la gent mig esprimatxada, com si dintre de la foscor haguessin perdut part de la seva vitalitat. Els autobusos, de color vermell, baixen i pugen, corrent incessantment carregats de gent neguitosa. 

El boig del cap mig rapat, ho observa des del seu amagatall, potser un simple banc a les Rambles: el bullici de la gent, escolta els seus crits, algun que altre insult malsonant, l’olor dels cossos mal rentats, i de la roba mullada i mal eixugada. 

Uns empenyen als altres, aquells s’aprofiten dels badocs per buidar les butxaques alienes, uns quants més cerquen l’ocasió per acaronar d’amagat una sina o un darrere, si potser femení. Altres, encara més perduts, si és masculí els hi agrada més. Els estaquirots, posats dalt de peanyes, entretenen al públic que premià les pallassades amb riures quasi tristois. 

L’home del cap mig rapat com un nou Prometeu camina, camina i camina fugint en direcció a la solitud per retrobar-se amb l’esperit dels records  recuperats. 

En arribar a la platja, aviat el blau del mar i visió de la sorra daurada alleugen els seus negres pensaments i agafant un bastó portat per les onades, escriu en l’arena: solitud; una de molt simple i principal, jo; també per què no, retrobar-se; i finalment pau. N’hi ha tantes paraules, amagades en el seu interior, que en aquest instant sorgeixen com pedres candents, plenes de desig i de pena al mateix temps, que el fan caure lentament de genolls.  

Poc després el boig del cap mig rapat fugia cercant el seu desig d’una terra on morir: amb mar, volcans i solitud.  

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 27 de setembre del 2014

EL TECLAT


Hui, ja tremolo. Ja ve aquell petit marrec que em deixarà desmuntat. –El teclat sospira.
Boom, barrabuuummm. Clinc, clanc, cluc... Ara música pop, després música techno a tota marxa. Aquells dits petits , després les dues mans, llisquen amunt i avall, a dreta i esquerra sobre meu, grapejant-me, ensordint-me, estovant-me de valent. Al final estic ven marejat , quan em deixa aquest petit solfes.

Sort que cap al tard ve la Mireia i posa les seves mans suaus sobre meu. Escull el so del piano i va teclejant suaument. Les seves mans m’acaricien i es mouen harmonioses. Espero sempre aquests moments dolços, aquests capvespres  en que la noia fa les seves pràctiques de solfeig. Els dies que no ve la trobo molt a faltar, penso de deu tenir altres deures i demà si hi ha sort tornaré a gaudir de la seva companyia.
Els dies que la Mireia no practica, ja estic anguniós, perquè és l’àvia la que ve a estar una estona amb mi i posa les seves mans rústegues i cansades damunt meu. La pobre dona prou intenta treure’m algunes notes cadencioses, però la seva poca percepció musical fa que un mateix so el repeteixi mil vegades. Es fa tant pesat i monòton sentir sempre el mateix. 

Caram! Avui tampoc ha vingut la Mireia, ni l’àvia, ni el petit marrec. Deuen haver marxat de vacances, o passen uns dies a casa dels altres avis. Avui m’ha vingut a tocar l’home de la casa, que no havia vingut mai, només l’havia sentit cridar algunes vegades. Com que es veu que està sol, ha vingut a distreure’s una estona amb mi. Quines mans més tosques que té,  però després d’uns quants intents m’arrenca una bella melodia, amb el so del orgue. Potser quan era jove havia estat organista. L’home s’ha anat engrescant, ha tocat  primer tocava d’oïda, després ha anat a buscar unes partitures i veig que està engrescat de valent.
Hui, que pesat no marxa mai. M'agrada com toca, però estic cansat, tinc son i vull dormir. Per una vegada que ve aquest s’enganxa i no marxa. Aviat serà la una de la matinada i sembla que encara té corda per estona.

23/09/2014/
 

divendres, 26 de setembre del 2014

AQUELLES VELLES XIRUQUES.

Han passat els anys i la marca encara és vigent. Es continuen fabricant, però ha canviat la companyia, coses del destí de les marques. També la seva qualitat ha evolucionat seguint i actualitzant-se per competir en el mercat. 

Les xiruques van ser unes de les primeres botes per treballar, i al mateix temps, una de les més volgudes per anar d’excursió que es van realitzar al nostre país. Aleshores, la paraula senderisme no era coneguda ni sabíem que volia dir, alguna vegada sonava randoneur en francès.  

Sortíem d’excursió a la muntanya o anàvem simplement a caminar. Per lligam, algun escoltes (boys scouts) anàvem de raids suposo per acceptació de les arrels angleses de les ensenyances de Baden Powell. 

Segurament no eren les millors, però tenien una relació qualitat-preu que feia que fossin assequibles a les butxaques de certa part de la gent treballadora.  

Malgrat tot eren efectives, s’agafaven correctament al turmell, o així ens ho semblava, i a més no patinaven quan l’aigua mullava les pedres. Hi havia gent en el temps de la postguerra que les feia servir per anar a esquiar embolicant-les amb plàstics o el què fos. Què n’érem de feliços o inconscients? Potser, quan no s’arribava a res més,  tot valia!  

Sola de goma treballada amb marques fondes per assegurar l’adherència quan plovia o hi havia fang. Cos de la bota en roba i reforços de pell girada i cordat amb cordons marrons a joc. La sola interior inferior era d’espart com si d’una espardenya es tractés. 

Aquelles xiruques no tenien els tecnicismes d’avui en dia, ni les soles de marques estrangeres. Ni tantes i tantes coses que s’hi ha anat afegint per fer-les més fiables, segures i còmodes. Però, llavors el què aconseguia unes era tan feliç  com amb les més modernes d’ara. No hi havia res més.  

Molta il·lusió i moltes ganes de caminar. 

Miquel Pujol Mur                                        

dimecres, 24 de setembre del 2014

LA SOLE. II

La Sole no pot menys, malgrat la por que li fa, que reclamar el fruit del seu treball. Però el jove li dóna una empenta i la fa caure a terra. Seguidament àgilment s’abalança damunt la nevera que destapa i a continuació tira enllà al veure només el termo. Girant-se busca i remena dins de l’amagatall on hi ha la bossa i el moneder. 

La dona crida desesperada, només li falta això, li prenen el peix i a més els pocs diners per viure que li resten de la pensió de viudetat. Però està tan trasbalsada que només emet un crit agut i breu.
¾    Socors!!! Socors!!!- Més la veu surt tan esquifida de la seva gola que sap que ningú l’auxiliarà. 

L’ombra d’un home es llença damunt del jove lladre quan aquest arriba dalt de l’andana. Els dos homes forcejant donant-se cops. Tot si val en la seva lluita: peus, punys i caps són bones armes per estabornir a l’enemic. El jove es treu a l’home de sobre amb una forta empenta fent-lo rodar per terra i aprofitant la breu pausa treu una navalla de la butxaca. 

El peix és enmig del passeig, però l’home caigut s’aixeca i s’abraona una vegada més, sense por a la navalla, damunt el drogoaddicte. L’arma es clava en el seu palmell, però sense fer cas de la sang, encara amb més ràbia torna a colpejar al jove que es resisteix i també torna els cops amb fúria.  

Finalment van a xocar amb la cabina telefònica, trencant-se tots els vidres. El sostre de la cabina es desprèn donant un fort cop al cap del lladregot. Aquest queda estès, sense coneixement, sagnant d’un trau al cap. 

La Sole que a la fi s’ha posat dreta i ha pujat adolorida observa la lluita dels dos homes. Quan el jove jeu vençut s’acosta a l’home, reconeixen en ell al mendicant que dormia en el banc entre cartrons. 

Un home barbut, brut, esparracat de la mà del qual raja un fil de sang damunt la vorera. La sang fa un dibuix a terra com els pètals d’una flor, al ser arrencats per un amant dubitatiu. 

Malgrat la mala aparença la dona s’acosta al seu protector i un altre ensurt l’altera emocionalment. Aquells ulls, aquella mirada, li recorda la infantesa i amb una veu flonja, que ve del passat pronúncia:
¾    Manel! 

L’home acota més el cap i contesta:
¾    Sí, era el Manel. Ara sóc un pobre desgraciat que ve a dormir en aquell banc per veure’t i recordar.  

La Sole li envolta la mà amb un tros de tela que arrenca de la seva samarreta , recull tots els estris i respon:
¾    Vina a casa i et curare. 

Damunt l’andana del passeig de l’escullera queden un home tal vegada mort i un peix ple de vidres d’una cabina trencada. 

Pel passeig en direcció a la capital caminen una dona gran i un home desarrapat.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 23 de setembre del 2014

FIRA DE SANTA TECLA. BERGA


Aquest cap de setmana passat a Berga es va celebrar la fira de Santa Tecla, fira que com cada any arriba just quan està a punt de començar la tardor.
La Fira de Santa Tecla es una fira agroalimentària i ramadera on es mostren els productes de la comarca i els més interesants exemplars de ramaderia de la zona . De fet l’exposició  de bestiar és la que atreu més expectació,  a més cal tenir en compte que aquesta fira de bestiar es fa a Berga  des de molts anys enrere, algun avi nonagenari diu que l’ha vist sempre.

Al passeig de la Industria si ubiquem tres grans carpes,  dedicades:
1.     A l’exposició  d’animals.
2.    Al  sector agroalimentari. Parades de productes de la terra
3.    Dedicada al món rural  i a les activitats gastronòmiques.


La zona del bestiar es la que desperta més expectació, tan als menuts com als grans. Es poden veure vaques , toros,  ( per cert, el divendres al vespre es va escapar un toro del recinte, que va portar als organitzadors i a la policia de corcoll) vedells, vadellets, cabres, bocs, cabrits, porcs, gallines,  xais, ovelles, cavalls, el burro català i altres animals que fan les delícies dels visitants.  

A la resta de la fira hi ha parades de maquinaria agrícola, una exposició de cotxes d’ocasió  i diverses parades d’artesania  i productes de la terra completen l’oferta firal.

Durant els dos dies que es celebra la fira , dissabte i diumenge , hi ha organitzats  tot un seguit d’actes paral·lels . Així el dissabte trobem la trobada d’acordions, seguit del ball corresponent. Tallers  de pizzes per la mainada i altres tallers  infantils. Curset de gin-tònics  i també altres tallers o tasts gastronòmics.

El diumenge al mati hi ha la trobada de puntaires. Una degustació de productes de la terra i altres activitats. A la tarda exhibició de ball country i al captard s’ acabarà amb una degustació de vedella del berguedà , cuita allà mateix, a la fira al estil uruguaià a càrrec d’ “Asadores Gauchos” per fer  un bon final de festa.

Com que el temps va acompanyar , el passeig es va omplir de gent  que van gaudir de dos dies de festa i  d’activitats lúdiques  i  així amb alegria i aire  festiu els berguedans  i forans vam viure la fira i ens vam  acomiadar de l’estiu.

22/09/2014/
 
 

dilluns, 22 de setembre del 2014

LA SOLE. I

La Sole, una dona jubilada, li agrada anar a pescar a l’espigó del port de Barcelona. 

Aquell matí, com molts altres matins de la seva vida, ha agafat els estris de pescar: les dues canyes, els hams, la cadireta plegable, el para-sol i ha marxat ben d’hora fins el seu lloc. Aquest racó ha estat l’única herència familiar del seu sogre, després va ser el cot de pesca del seu home,  desgraciadament ja mort, i ara ha passat a ser el reducte on transcorren tranquil·lament els matins de la seva vida. 

Posar de nou en marxa la instal·lació és la seva feina diària: clavar les canyes al corresponen forat, carregar l’esquer i llençar l’ham. Aleshores esperar que piquin els peixos mentre esmorza un entrepà i es beu pausadament una cervesa treta de la nevera portàtil. Alguna vegada fa punt de creu i altres xerra d’una o altra notícia amb els altres pescadors veïns, la major part són amics de tota la vida. Tot aquest enrenou l’ajuden a passar els matins oblidant-se de les moltes penúries de la vida. 

Després al migdia, recollir-ho tot de nou i tornar a casa. S’hi ha hagut sort cuinar el peix, o els peixos, si ha estat un bon matí. L’economia no està per llençar res, malgrat el sabor de la carn marina i portuària sigui una mica petrolífer. 

Però avui, el moll està cobert per una fina boirina que desdibuixa l’entorn. Molts companys, al veure el temps, segurament s’han embolicat fortament amb els llençols i esperen l’aixecament de l’astre rei. 

Sola a l’espigó ha posat les seves arts, i previsora com és, avui s’ha portat, a més de la cervesa habitual un “termus” ple de cafè amb llet. Però està neguitosa nota que uns ulls la fiten atentament. Mai l’havia passat una cosa així. Malgrat la seva cara encara és agraciada, les vicissituds de la vida i el sol marí l’han castigada. A més a l’arribar a certa edat, com és normal, el seu cutis s’ha omplert d’arrugues. 

El seu cos, tampoc és dúctil, ni posseeix cap port airós que pugui cridar l’atenció a ningú. Els anys passen i pesen en el cos humà i la Sole sap que aquella noia alegre de vint anys, fa molt temps ha quedat enterrada en el record.  

Al passar pel passeig ha observat en un banc la forma d’un home adormit tapat per uns cartrons. Pensa, un de tants desemparats que plens de brutícia i fam malviuen en el carrer. Ha passat pel seu costat sense fer cap soroll, no sigui que encara es molestés i li donés algun ensurt. 

La canya grossa es mou però la sorprèn no veure la llinya en l’aigua.
¾    S’haurà enredat entre les roques? 

Amb molta cura vol baixar per les grans pedres de l’escullera, quan de prompte surt el cap i el cos d’un home amb un gran peix a la mà. Es veu fàcilment que és un xicot jove que ha fet de l’alcohol i les drogues el seu plat diari per alimentar-se. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 20 de setembre del 2014

UN DIA D'AGOST


Era a primera hora d’un matí de finals d’agost. Un agost poc calorós, plujós, inusual en aquesta època. Jo caminava en un bosc idíl·lic d’un lloc del Berguedà. Un bosc de bedolls d’escorces argentades, s’albirava muntanya amunt i, muntanya avall, el faig ombrejava bona part del bosc amb la seva alçada imponent.

A la part més alta de la meva excursió de muntanyenca inexperta em vaig trobar amb un dilema. No, no era pas tant transcendent com el de Hamlet en el seu deliri del “ser o no ser”. El meu dilema era simplement “pujar o baixar” molt més prosaic i pràctic. Després d’uns moments de vacil·lació la meva intuïció – o segurament la mandra- em van fer decidir per, evidentment, emprendre la baixada.

El desnivell era considerable i fins arribar a la fondalada vaig haver de fer infinitat de giragonses per esquivar més d’un esbarzer que em barrava el camí i que, quan el desafiava per passar, m’esgarrinxava. Però jo, no m’espantava pels obstacles perquè pensava que si podia arribar a l’obaga ombrívola que es veia al final de la baixada aconseguiria la recompensa.

La recompensa... però quina recompensa? La d’arribar a la vall sense haver-me trencat cap cama?  La del meu orgull d’haver fet una proesa jo, que sóc tan poc àgil i graponera com les tortugues? No res d’això; era el plaer d’admirar la naturalesa pintada d’un verd esplendorós encatifat de flors com si, tanmateix, fos primavera. Aquest agost és veritablement inusual!

Amb tot això ja em donava per satisfeta però, aquell matí m’esperava una agradable sorpresa. De sobte el vaig veure mig amagat entre l’herbassar del planell. Sí, aquell matí vaig trobar una joia brillant pintada pels raigs del sol. Aquell matí el vaig trobar poruc i camuflat entre pins i boixeres; era el primer rovelló de la temporada!

Roser Casals

L'ENIGMA DEL CASTELL


Se’n explicaven moltes d’històries d’aquell castell: que si estava encantat, que si hi havia una ànima en pena. Diuen que ara encara s’escolten els crits i planys de l’últim baró de la contrada.
Segons conten, aquest baró tenia una dona molt avariciosa i dèspota. Li agradava manar i exigir al seus súbdits. El baró que estava molt enamorat d’ella li va donar les regnes del poder, la deixava fer i desfer, però ella no en tenia prou.

Mentre el baró era a una de les seves caceres, que duraven setmanes, la dona va agafar d’amant el cap de guàrdia del servei del castell, un jove atlètic i molt ben plantat i els dos amants van planejar un pla maquiavèl·lic per fer-se els amos totals del castell i dels terrenys.
Quan va tornar  de la cacera el baró es va assabentar de la traïció de la seva dona i la volia fer fora del castell, però aquella nit la dona el va emborratxar i després, mentre dormia la mona, amb l’ajuda del amant el van tancar a una torre petita a l’ala esquerra del castell que si arribava només per un estret passadís. Allà tancat a pa i aigua, feia uns crits esgarrifosos que sentien alguns vilatans de les contrades.

La baronessa deia que el seu marit havia perdut el seny i s’havia tornat violent i per això cridava tant, que havia vingut un metge de terres llunyanes que el tractava.
El baró va morir de pena i enuig una nit de lluna nova, o sigui sense lluna, mentre els seus gossos udolaven amb força des del bosc on els havia abandonat aquell cap de guàrdia.

Però la baronessa no va poder gaudir pas del seu èxit i de la nova fortuna. Un altre cavaller  lleial al baró es va assabentar de  la trama i aquella nit va assassinar a la baronessa junt amb el seu amant. Llavors va voler ajudar al baró, però ja no hi va arribar a temps, just aquella nit havia mort, quedant el castell i els seus dominis a mans d’ un nebot que vivia fora d’aquelles contrades.
El nou senyor, després de viure-hi un cert temps va vendre el castell i va fugir esperonat, ja que els crits llastimosos que es sentien moltes nits el van acovardir i finalment el castell va quedar abandonat.
 
 Encara avui els que passen per aquell lloc poden escoltar aquells crits, sobretot en les nits que no hi ha lluna  i la tenebra ho domina tot.

10/09/2014
 

divendres, 19 de setembre del 2014

LA RATA.

Al matí una escletxa de llum travessa la finestra del dormitori. La dona, una persona ja gran, acaba de posar els peus a terra, es frega els ulls i encara mig adormida camina, mentre es posa el batí, fins a la cuina. 

Busca l’interruptor del llum, abans d’entrar, i sent la corredissa d’un peus lleugers i àgils que corren ràpids per amagar-se. Ràpidament l’encén i amb recança observa dins l’habitació. Uns bocins de menjar mig arrossegat i uns petits cagallons són mostres palpables de la presència d’un rosegador. 
¾    Maleïdes rates, sempre fent malifetes, com si en altres cuines no poguessin treure’n més profit.- Murmura la Isabel. 

Fa uns dies que sospita de la presència de la rata, però a causa al fàstic que li fa s’obliga a si mateixa a no veure-la, amagant el cap com diuen que fan els estruços quan tenen por. Pensa, si tingués la sort de que marxes a raó de l’escàs benefici que pot treure de la recerca d’aliments en aquesta casa hauria acabat la meva preocupació. 
¾    Ara tinc que gastar diners a comprar un raticida o trampes per caçar-la - sap, que per viure sola, fa una temporada que enraona en veu alta. Li sembla com si d’aquesta forma trenques la solitud 

Han passat uns dies, la Isabel ha comprat a l’adroguer diferents mitjans per exterminar l’animaló. Més aquest, continua impertorbable les seves visites a la cuina i com que no troba gaire aliment, ja s’atreveix a entrar en les altres habitacions a veure s’hi ha més sort. 

La Isabel està plena de frisança. A vegades a la nit somnia que una rata grossa i pudenta, gran com un sant Pau, vol entrar a la cambra per menjar-se-la. Viu rodejada de trampes de totes mides, de verí i de boles de formatge també enverinat, per tota la casa. Abans de posar els peus a terra observa si hi ha trampes al costat del llit, no fos que es caces els seus propis dits. 

Al·leluia! Hosanna! Per fi! L’enemic ha caigut.  

Atrapada en una ratonera, la més gran que ha comprat, hi ha el cos sense vida de la rata.
¾    Ben mirat, jo també, mira que arribo a ser de gamarussa si tot just fa deu centímetres amb cua i tot. Si pensava que era més gran que un gat.

Agafa la rata amb una bossa, la lliga i sense pensar-ho més baixa al carrer i la llença a les deixalles. 

Tanca la porta del pis i un sospir de alleujament se li escapa del pit.
¾    Victòria! Ja és hora de viure tranquil·la- mussita per si mateixa. 

Fa uns dies que va caçar a la rata, però la Isabel està moixa, trista, enyora la lluita, la incertesa de cada matí. 

Ara tot torna a ser buit, ja no hi ha neguit. Fins i tot, pensa: “Quina sort si vingués una altra rata, ara que ja tinc les armes preparades”.  

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 17 de setembre del 2014

LA PLAÇA DE SANT JOAN A BERGA.

Les cinc de la tarda. El moment del dia en que creix el bullit davant del bar de cal Negre situat en una de les placetes més antigues del centre de Berga. 

Estem asseguts tranquil·lament en una taula, parapetats rere d’uns gots i d’unes begudes. Observem passar la gent com si fos l’escenari d’una obra de teatre i és veritat sinó que aquesta obra ens parla de la vida.  

Si fóssim pintors voldrien dibuixar aquest blanc full de paper amb suaus aquarel·les de colors variats. Però com el nostre tarannà i les nostres dots pictòriques coneixem no són les adequades, simplement borronarem el paper amb frases més o menys encertades.  

Passa gent pel carrer, ja que malgrat ser un dia solejat, una agradable ombra permet passejar sense aclaparar-se per la calor. Potser l’altra causa d’aquest deambular és perquè a aquesta hora es comencen a obrir les botigues i el comerç en general, puja les persianes.

Uns coloms enmig de la plaça observen a les persones que passen, mentre picotegen pels vorals.   

Homes i dones vesteixen d’estiu, molts pantalons curs i samarretes que mostren els braços encara blancs, perquè malgrat som a les portes de juliol la meteorologia ha estat plujosa i freda, i no ha permès la pell agafi l’aspecte bronzejat habitual d’aquesta època de l’any. 

Passen gent jove, i en passen de grans, uns amb el pas lleuger i elàstic, els altres amb el pas feixuc de l’experiència acumulada durant la vida. 

Ha acabat els col·legis i pel estret carrer Major baixa la mainada fent salts i cabrioles perseguint-se entre ells. 

Més hi ha una cosa en comú, tant els uns com els altres, passen enraonant i un ambient de paraules soltes, de riures, de veus infantils crea l’ambient que ens embolcalla.  

Sonen les campanes, vibrant en l’aire de la tarda d’estiu, des del campanar de l’antiga església de sant Joan. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 16 de setembre del 2014

L'ANELL PERDUT


 ¾   Déu meu, no trobo l’anell, on l’hauré posat? L’hauré perdut?

La Mònica feia estona que regirava tot l’apartament, buscant desesperadament l’anell que li havia regalat el seu company feia un parell de mesos, el dia que va complir 35 anys. Aquell anell de plata, amb pedres de granats i zircònies,  que tanta il·lusió li va fer i que no se’l treia mai de sobre, només per dutxar-se i per anar a l piscina. Ahir el tenia i me’l vaig treure per anar a la piscina,  - pensava la noia estorada.

L’ha de trobar abans no torni  l’Andreu de Barcelona, on ha hagut d’anar per feina, tot hi estar de vacances. Va Tornar a regirar tot l’apartament.
Ha sortit a la piscina, ha preguntat als encarregats de manteniment, a les cambreres del bar. S’ha capbussat dins l’aigua, que no li hagués caigut dintre, ha nedat per sota l’aigua buscant tot el fons i res de res.

L’anell s’havia esfumat. Potser li haurien robat  –pensava la noia.  No se l’hauria descuidat en algun altre lloc... a la tarda va anar i preguntar al bar d’aquell poblet, on moltes tardes anaven. Ningú en sabia res.
No podia dir res a l’Andreu. Li sabria greu. Pensaria que es una mal destre i no te cura de les coses importants. Per això el vespre quan va tornar no va parlar de l’anell. Ell però, va notar que la dona estava tota moixa i feia mala cara. Va pensar que no estava massa fina.

Aquest matí, després d’una nit d’insomni, la Mònica no va poder més i va esclatar en un gran plor. L’Andreu es va estorar,
¾   Que et passa? No m’espantis.

La dona sanglotava, no podia parlar. Finalment va poder dir amb un fil de veu.
¾   L’anell, m’han robat l’anell...
¾   Ah, és això.  - va respirar l’home tranquil- El tinc jo, ahir al mati quan et vas ficar a l’aigua el vas deixar sobre la tovallola i jo el vaig desar
¾   Quin pes m’has tret de sobre.

Llavors l’Andreu va anar a buscar l’anell a la butxaca del barnús que portava i quina va ser la seva sorpresa al veure que de l’anell no n'hi havia ni rastre.

 15/09/2014/

  

dilluns, 15 de setembre del 2014

LA NATURA HUMANA.

El desig no s’apaivaga al veure el ser estimat i la sublimació de l’amor fa tenir dins el cos una força nova que no conec i que fa brollar amb vigor la meva sang. 

Admiro l’esser estimat, la seva força, la seva versatilitat i la seva tendresa omplen la meva ànima vers la joventut. 

Érem dos infants, companys de jocs de sempre, crescuts en cases veïnes, en patis confrontats, ara pel sol fet de la natural creixença humana sentim una empenta inversemblant l’un per l’altre. 

I aquesta variació; la marca l’amor, dirien els romàntics; el instant de la passió i el desig, en parlen els novel·lers; del sexe en parlen els més profans; tantes i tantes raons aporten els uns i els altres que finalment confonen a tothom. 

I amb això tant ambigu, de l’amor, la passió i el sexe comença la gelosia de voler ser l’acompanyant únic, el confident dels secrets nous viscuts en cadena fins a fer-nos grans.  

Malgrat tot, aquestes quimeres es repeteixen generació rere generació. 

La joventut és una volta més en el gir de la roda de la vida. 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 12 de setembre del 2014

LA MÚSICA I EL SILENCI.

El dia és plujós. L’aigua cau del núvols, com és habitual quan hi ha hagut una temporada llarga sequera, cosa que majoritàriament passa en el clima mediterrani. En el centre comercial ningú, amb compra o sense, s’atreveix a sortir en direcció al cotxe i menys els que porten el carret carregat. 

L’aigua barrejada amb la pols i el fang corre marronosa pel aparcament sense direcció definida. Potser l’únic que sap on va és el vent que bufant de tramuntana porta la pluja a les entrades del centre. El cel està encapotat i negre i encara presagia més pluja. El trons i els llampecs il·luminant, de quan en quan, el lloc del cotxes que suporten estoicament el líquid element.  

La gent espera amb aquella calma de qui vol resguardar-se fins el darrer instant, malgrat sap que en un moment o altre haurà d’atrevir-se a sortir, malgrat, que suposi arremangar-se els pantalons i mullar-se els peus, deixant xopes les sabates. Els embornals, tampoc poden tragar la trompa d’aigua que els cau damunt, sense misericòrdia, i més d’una tapa de claveguera salta impulsada per la força líquida. 

En la placeta interior del centro comercial la gent espera pacientment, i aleshores d’un racó sorgeix una melodia tocada en un violí. Malgrat els guàrdies de seguretat no deixen entrar indigents, donat el temporal, i en no ser una persona estrafolària l’han deixat entrar.  L’home toca el violí en singular mestria, no és cap instrument nou però demostra en la seva encerada fusta la brillantor de l’eina cuidada, amb  extremada condícia, pel seu propietari. 

Els guardes en escoltar la música han volgut emmudir-la immediatament però la mateixa gent apinyant-se al voltant del músic els ho ha impedit. Un tro molt fort i el seu corresponen llamp apaguen els llums i la música ambient del centre. Instant més tard, només el temps d’un sospir, els llums d’emergència combaten tènuement, com fent tentines, les tenebres. 

Aleshores, com un clam, dins el silenci temorós del públic, la música del violí s’estén per damunt com un mantell protector. El músic, sembla completament desaparegut dins la melodia. Amb els ulls closos, ben agafat l’arquet i posat el seu lloc l’instrument, toca i toca, vibrant ell mateix com si fos el complement musical, quasi com si fos una orquestra imaginària. 

La gent calla, fins i tot, el nens callen admirats per la melodia. Aquesta música ha deixat corpresos a tothom i dintre l’obscur centre comercial s’apodera dels presents fent-los oblidar la tempestat que s’abat amb fúria. 

La melodia, té la força d’una oració en algun dels oients, en altres és un clam a la llibertat. Altres oïdes, és un afrodisíac que fa vibrar el cor dels enamorats, malgrat la màxima demostració sigui agafar-se de les mans damunt la barra dels carrets. Pels petits, sona com si fos una dida amorosa, que els arropa en el llit després d’haver-los alimentat, i en algun que altre cas posar-los el xumet. Tots estan transportats per l’encant de la música que fa sortir el bo de cadascuna de les persones atrapades per la pluja en el centre comercial. 

Tot d’una el músic deixa de tocar, la música emmudeix. Tothom calla, és tal el silenci que cap veu el trenca, ni el so de la pluja ressona en la teulada. Tot és silenci, un silenci estrany que arriba a ser ensordidor de la manca total de so. Fins que a l’altre extrem s’escolta primer un sol batec d’unes mans seguit a continuació per un crescendo d’aplaudiments i crits que callen el tro més fort de la tempesta.  

El músic inicia aleshores una sonatina suau i la gent recuperats del temor de  l’aigua al encendre’s els llums del centre passa com en acció de gràcies per davant del músic i deixa la seva aportació en una gorra posada a terra.  

El músic ja escampada la tempesta recull en la seva funda l’instrument, que es una extensió del seu art i el seu temperament, i marxa com tota la gent a l’haver-se escampat l’aigua.   

"Hi ha poques coses tan ensordidores com el silenci " 
Mario Benedetti 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 10 de setembre del 2014

ELS PANTALONETS CURTS I LA VIDA.

Tanta pruïja que tenia la noia per venir a la platja i quan després de moltes promeses de fer bondat acordem venir-nos uns dies soles, em deixa mig abandonada com si fos una fruita lloca. Hauré d’agafar el gaiato i explicar-li allò que vam acordar. Té una sort immensa que a mi la platja, el sol i la sorra em donen una nyonya terrible i a més no tinc ganes de discutir-me amb ningú i menys en la meva filla. Mira mentre l’espero per dinar li faré un sacsó al pantalonet curt que li va una mica llarg.  

Així remuga la Sara mentre posant-se les ulleres comença a tallar i doblegar la roba del camal i cosir-la atentament per què no se li esfilagarsi. No vol que la Míriam després vagi pel carrer amb tot de fils penjant del pantaló, com a vist a altres que semblant unes perdulàries.

¾    Hola mare!- s’escolta al rebedor de l’apartament, una llarga estona de temps des del moment que sentí el soroll de les claus a la porta de l’apartament, acompanyat d’un sonor i llarg petó seguit d’un profund sospir d’acomiadament.- Oi, que bé! M’estàs cosint els pantalons que em posaré aquesta tarda per sortir amb els amics. Però mare! No els deixis tant llargs, ara no és moda, mira dobla al menys tres dits mes.
¾    Però nena, tan curts quasi se’t veurà tot.
¾    Mare, ets més antiquada! Fes el que vulguis, ja m’estarà bé!
¾    Escolta aquesta tarda no m’acompanyaves a casa dels Serra. Tenen unes nenes, de la teva edat, que són molt maques. Podríem ser amigues teves.
¾    Aquelles bledes! Ep, mare! Que jo no sóc una nena, tinc setze anys i ven posats! Tu vols que sigui amiga d’aquell parell de prosies que no saben més que mirar i mirar girant-se i dissimulant. Ni en pintura les vull veure! Només fan que xafardejar i murmurar. Amb això vols que sortí, ni pensar-ho. Tu ves a veure’ls i els hi donés records.
¾    Ai Míriam! Des de que hem vingut a la platja i has trobat aquesta colla t’he perdut.
¾    Vaja mare! Ja surts com sempre amb el mateix! Sempre igual!
¾    Escolta amb quina amiga has vingut, que heu trigat tan a separar-vos.
¾    Ui! Si que vols saber! Ni què fossis de la CIA? Que ja no estem als teus temps! Ara hi ha la democràcia i la llibertat. Què no t’has assabentat? Clar sempre enganxada als pantalons del pare, que no surt del casino de xerrar de política amb els amigots i tu de xafardejar amb les seves dones. Què aquest món ha canviat! Què som a finals del segle XX! Ves a fer una volta pel passeig vora la platja i veuràs com el temps ha fet un salt endavant.
¾    Llibertat i democràcia, segons per qui! Els obrers a treballar i a pagar com sempre i els altres a ficar-se els calers a butxaca.
¾    Ai mare! Valdria més que et tornessis al poble i jo ja ho faré un altre dia. Potser d’aquí una setmana més!
¾    Sí, per ser l’escarni de tothom. Tu i jo juntes sempre. Què diria el teu pare si sabés això que dius?
¾    El papà té confiança amb mi!- Contesta molesta la filla.
¾    Va nena, no discutim. Mira que macos ha quedat els pantalons i veus com queden bé de llargs. Curtets, però elegants. Escolta, la teva amiga té la veu molt ronca. Què fuma?
¾    Però, mare, si ara fumem totes. Jo, perquè ho dissimulo aquí i a casa, i sàpigues també que una mica d’herba no fa tampoc mal a ningú. És terapèutic!
¾    Mare de Déu! Si la meva mare et sentís dir això. Si jo li hagués dit mai una cosa així s’arrancaria els cabells i es moriria de vergonya.
¾    Deixa la iaia amb pau! Que fa anys que és morta! I era més complaent que tu! Em donava tot el que jo volia.
¾    Clar, es dedicava a malcriar-te. Com la responsabilitat no era seva.
¾    A més, mira no era una noia, era un noi i molt eixerit. M’encanta quan en toca.
¾    Nena! M’esgarrifes quan et sento parlar així. Li hauré de dir al pare!
¾    Mare, sembla que no hagis mai fet manetes. A més, sé que abans del pare tenies un xicot que t’agradava molt, m’ho va dir l’àvia. Segurament en vas fer més d’una! També em devies fer de coses! O eres una monja beata?
¾    Ai, senyor! El que ens de sentir les mares.
¾    Va no siguis dolenta, que sóc jove - diu la Míriam mentre acarona la galta de la mare.- Tu també ho vas ser. 

La Sara fa un sospir de qui no pot discutir res amb la noia. Tan jove i  sap més lleis que un advocat. Posa el dinar a taula i veu com la seva filla és canvia i es posa amb presa els pantalons que li ha cosit marxant amb els amics. Frega els plats, recull la cuina i marxa a veure els Serra, pensant que no hauria tingut de venir a la platja sense els seu home. Però la feina és la feina i no està el món per quedar-se al carrer amb una mà al davant i l’altra a darrere. Encara els hi queda part del pis per pagar i uns diners malgrat siguin molt suats són força bons. 

Em tornar després de sopar amb els amics, la filla encara no ha tornat, però s’asseu al balcó i veu les llums del cotxes i el jovent que va d’un cantó a l’altre cercant diversió. La brisa marina fa que s’adormí. S’està també, amb la mica de frescor, que la dormida és força llarga. Quan torna en si, mira l’hora, és prou tard, i va l’habitació on dorm la filla i la veu dormint pràcticament nua damunt el llit. Nena o dona he aquí el problema! 

Ensopega amb una peça de roba i al l’agafar-la se’n adona que són els pantalonets que amb tanta paciència ha cosit al migdia, són plens de sorra i algú ha arrancat els sacsons que tan delicadament havia fet i ara pengen filots per tot arreu. Senyor, quina paciència hem de tenir les mares! - pensa- i  deixant caure la peça de roba en un racó marxa a dormir al seu llit. Pensa un xic amb el seu home, més què res com un bàcul on recolzar-se entremig del desori del comportament de la joventut.   

Miquel Pujol Mur.