diumenge, 26 de febrer del 2012

EL CARRERÓ

Era molt tard, aquell dia quan ella tornava cap a casa, i sempre li havia fet basarda passar per aquell carreró estret, sense gaire llum, només il•luminat per un vell fanal que donava tant poca claror que gaire bé era fosc tot el carrer, però era el camí més directe per tornar a casa. Mai havia tornat tant tard com avui, era prop la una de la nit i no es veia ningú enlloc; només escoltava la remor dels seus passos que ressonàvem en mig d’aquell silenci. Tenia el cor encongit docs es deia que per les nits, per allà, si reunien persones de no gaire bona pinta, i les xafarderies deien que si feien intercanvis; vaja, que si venia droga.
De sobte, va veure aquell home palplantat allà, com una ombra, repenjat a la paret d’una vella casa, quasi li barrava el pas. La primera intenció va ser tornar enrere; però, no! Era valenta i no s’acovardiria. Va passar pel seu costat sense mirar-lo, aprestant el pas, mentre li arribava una flaire embafadora d’alcohol a la cara. Va sentir que ell li deia alguna cosa, però no en va fer cas. Quan ja quasi havia passat el perill, sent com la agafant fortament del braç,
-No corris tant preciositat. Podríem fer moltes cosetes junts!!!
Es va espantar terriblement al sentir la seva grapa al damunt, però amb molta sang freda li va contestar,
-Si, molt bé. Quina classe de cosetes vols fer. Una d’aquestes?
I desfent-se del seu braç, amb un cop sec, li va fer una clau de taekwondo, un cop de puny a l’estómac i una coça a l’entrecuix, que va fer cargolar a l’home sorprès d’una reacció que no esperava.
La noia va aprofitar el moment i va arrencar a corre, mentre l’home es refeia i corria darrera seu. Al trencar la cantonada, ja prop de casa , es topa de nas amb un altre persona i se li va escapar un crit. Llavors va veure que era un mosso d’esquadra i es va tranquil•litzar,
- Em persegueixen, aquell home em vol fer mal!!!
- Com vas sola pel carrer en aquestes hores? Va, que t’acompanyo fins a casa.
Mentre el mosso l’acompanya a casa, l’altre home , s’ha quedat parat a la cantonada, sense moure’s. Quan la noia, ja ha entrat a la casa, el mosso se’n va directa cap a ell, amb el posat seriós, i al arribar al seu indret li crida empipat.
- Estàs boig? Una altre vegada embolicant-te amb mosses del barri. Que vols que se’ns descobreixi el pastel? Va, dóna’m el que portes i fuig d’aquí, de presa.

UN PETIT REGAL.

Un matrimoni jove amb el seu fill esperen en el moll de Sidney per embarcar en el vaixell que els ha de portar fins a Birmània. Fins aleshores el viatge ha estat pesat ja què enllaunats en l’avió des de Barcelona el temps se’ls ha fet llarg. Trenta-quatre hores dins l’aparell malgrat l’avió sigui nou i espaiós, i les hostesses molt amables, són cansades. Finalment s’havien cansat de veure, fins i tot, les cares dels altres passatgers.
I el frunzir dels motors, suau però insistent i perdurable havia fet que la Mònica hagués de demanar un calmant a l’hostessa. El Marc neguitós per la seva dona tampoc estava molt seré i el petit Pol feliç com un gínjol, inquiet i juganer el treia fàcilment de polleguera. Sort va tenir va tenir el nen de les hostesses que van fer-lo jugar en el saló de l’avió. L’Erika, una polonesa alta i ferma que es notava que tenia molta experiència i moltes hores de vol li va regalar un peluix amb la figura d’un petit coala.
La Erika no sabia català i al regalar-li li va dir en francès:

 Prenez vous petit garçon, c’est un petit jouet per toi.

El Pol no l’entenia però el Marc que xampurrejava una mica de francès ho va comprendre i fa dir-li al nen que li fes un petó a l’Erika. Al rebre’l la noia va posar-se vermella i unes llàgrimes van caure-li galtes avall, va aixecar-se i mig somicant va refugiar-se a la cabina de les hostesses.

El Marc m,entre amb un ull mirava a la seva esposa, la Mónica, que mal dormia va cridar a una altra hostessa que per sort entenia el català i li va preguntar.

 Què s’ha molestat?

Mentre entregava un got de taronjada al passatger de la fila de darrere li respongué.

 És que l’Erika fa poc va perdre el seu fill i fins ara no s’havia recobrat. L’hi feia tanta il•lusió. L’estimava amb bogeria.

Poc després l’Erika sortia de la cabina i jugava a estones amb el Pol.

Quan va aterrar l’avió, en sortir, les hostesses acomiadaven els viatgers i el Pol va agafar-se a l’Erika i li va fer dos petons a cada galta. La dona va reprimir-se per no plorar però va abraçar-se al nen com si no el volgués deixar marxar. Finalment va donar-li la mà, empenyent-lo cap els seus pares i un ample somriure va brillar en els seus llavis.

EN TOTES LES SITUACIONS ELS SENTIMENTS ENS MARQUEN LA VIDA I DEIXAR-LOS SORTIR, MALGRAT SIGUI PLORANT, DESCANSA L’ÀNIMA.
Miquel Pujol Mur
Berga, 25 febrer 2012

dissabte, 25 de febrer del 2012

ST. ANDREU DE PUJOL. PALLARS SOBIRÀ

Crònica de la vista realitzada per la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a aquest poble i església del Pallars Sobirà però situat en terrenys més propis del Pallars Jussà.

A la mort l’any 1010-11 del comte de Pallars Sunyer I va dividir el seu territori en dos comtats llegant al seu fill gran Ramon III les terres més riques i planeres del Pallars més al sud, des d’aleshores Pallars Jussà i al benjamí Guillem la zona situada més al nord, més muntanyosa i al mateix temps més protegida dels atacs del musulmans, llavors Pallars Sobirà. Però la divisió no va ser grata pels dos germans i van disputar-se durant anys la possessió de les terres. Per tant observant el mapa del Pallars notem que els dos comtats entren en el territori de l’altre.

Un dels motius de la nostre visita era conèixer un poble amb el mateix nom que el cognom propi i per arrodonir la situació contemplar que era envoltat de planells.
Pujol, pronunciat Puiol en la parla local. Joan Coromines explica el topònim Pujol, relacionant-lo amb Puig, a partir del mot comú puig, del llatí podiu(m) (elevació, turó petit). Amb l'afegitó del sufix diminutiu -olu(m) es creà Podiolo, que evolucionà fins a Pujol ja en el català medieval.

Pujol és un poble del Baix Pallars (Pallars Sobirà) a 841 m. d’altitud i amb 19 h l’a. 2009. Fins l’any 1969 s’anomenava Pujol de Peramea. Queda al sud-oest de l'actual cap de municipi, Gerri de la Sal, i al sud-sud-oest de l'antic, Peramea. És accessible des d'aquesta darrera població, per la Carretera de Pujol, un camí rural en bon estat o bé des de la N-260, una mica al sud del punt quilomètric 297, al nord-est del Túnel de l'Argenteria, per la continuïtat de la carretera anteriorment esmentada.

Situat a l'extrem meridional del pla de Corts, damunt l'entrada a l'estret de Collegats, al SW del terme i amb bones vistes del congost. El terme començava, venint del nord o del nord-est, a la Creu de Pujol.

El poble s'allargassa de llevant a ponent formant pràcticament un sol carrer a l'extrem del Pla de Corts, entre el paratge de la Terra i el de Les Farratges i Rengaret. Tot i que avui dia a penes hi romanen mitja dotzena de cases, entre les quals destaquen l'església i l'esplèndida casa pairal, de caràcter essencialment senyorial (havia tingut torres de guaita i senyaleres) Pujol n'arribà a tenir ben bé el doble, aproximadament una dotzena.

De la seva església parroquial de Sant Andreu, d'origen romànic però força modificada, depenien les de Cortscastell i Canals. Al poble, que el 1847 només tenia 4 cases, hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser. Sorprenentment no he trobat cap dada sobre la seva construcció ni història.

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... al terme de Pujol. S'hi pot llegir que el poble està situat en un lloc alt, però pla, des on es domina, a l'oest, tot el Pla de Corts. Combatut pels vents del nord, el clima hi és bastant fred, però sa.

La terra és de bona qualitat, una mica sorrenc, i participa tant de pla com de muntanya, tot i que les muntanyes són roques molt àrides. S'hi collia poc blat, ordi, patates, oli, mongetes, peres, pomes i herba per a pastures.

Segons la dita popular dels entorns de Pujol: Els Coixos de Pujol, que no fan mal ni dol, són gent de pa i de pau. Malnom dels seus habitants: Coixos i Bufafocs.
Prop de Pujol hi ha la Cabana de la Mosquera, un dels monuments megàlits coneguts des de més antic de Catalunya.

Durant de la nostra breu estada va arribar un vehicle que portava els nens de retorn de col•legi i ens va sorprendre que hagués tanta mainada pel pocs habitants del poble.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau

dijous, 23 de febrer del 2012

SANTA MARIA DE SORBA. MONTMAJOR. BAIX BERGUEDÀ

Crònica de la visita a Santa Maria de Sorba de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en la recerca de llocs i llogarets de la nostra geografia.

Havíem sentit parlar-ne de Sorba i en una altra ocasió havíem passat per davant de l’església sense fer-ne gaire cas, com una més entre les esglésies del nostre país. Des de fora no hi havia cap cosa a destacar, un campanar de planta quadrada, un edifici rectangular sense absis posterior i una casalot acoblat (antiga rectoria) i finalment uns garatges de nova construcció. Però aquest cop ens van acostar per fer una fotografia del cementiri proper i ja posats van dir-nos fem fotografies de l’església.
Ja en el recinte de davant de la porta, la nostra sorpresa va ser una placa feta amb rajoles de ceràmica que ens parla del XIV Centenari del Martiri de Sant Eudald amb la data del 14 de juny de 1981.

















Sant Eudald, també anomenat Sant Thou o Sant Hou, va ser un sant màrtir, la historicitat del qual presenta seriosos dubtes. És venerat com Sant i és patró de Ripoll.

Al SW del municipi de Montmajor, a la vall de l'aigua d'Ora, hi ha el poble de Sorba (48 h. el 2005), que és format per un conjunt important de masies disperses. El lloc és esmentat per primera vegada el 982 (Suburbano) en una relació dels béns del monestir de Ripoll que havien estat donats pel comte Guifre el Pelós, i posteriorment formà part de la batllia de Cardona dins les terres de l'antic vescomtat de Cardona.

L'església parroquial de Santa Maria de Sorba és un edifici que conserva elements arquitectònics de diferents etapes constructives.

Al segle VI es construí el martyrium de Sant Eudald, d'època visigòtica, que ha estat excavat (1977) per Manuel Riu. Aquestes excavacions han demostrat que els fonaments interiors de la rotonda també són de planta circular.

El paviment original, d'opus signinum, fou trobat sota tres paviments d'èpoques posteriors, a una profunditat de 85 cm. L'alçada total de la rotonda era de 5,05 m i el diàmetre és de 3,92 m. Exteriorment és de planta quadrada i fou reconstruït almenys en dues ocasions: al segle X i al segle XVIII.

Segons el Dr. Riu, aquesta església rotonda encaixa perfectament dins el tipus d'esglésies funeràries construïdes al segle VI i que han estat estudiades per Jean Hubert; molt probablement, corresponen a un tipus senzill que seguia la tradició de les grans rotondes sepulcrals de la millor època romana.

Al peu de l'edicle situat al mig de la rotonda fou trobat un sepulcre, que conté encara l'esquelet. Pel fet que hom venerava, des del segle XV, a l'església de Sorba, la figura de Sant Eudald al costat de la de Santa Maria, aquestes relíquies han estat atribuïdes a aquest sant, però sense prou fonament històric. Les restes corresponen a una persona adulta, del sexe masculí, morta entorn dels 50 anys d’edat, d’alçada mitjana i afectat de gota. Era el màrtir sant Eudald, sacerdot martiritzat pels visigots arrians, a 46 anys d’edat, l’onze de maig de l’a. 581?

Al segle XVI la rotonda del martyrium fou ampliada amb una nau i un atri, que posteriorment devia ser cobert amb volta de canó. Al segle XVII es va construir l'actual església, un edifici d'una nau flanquejat per capelles laterals i amb un presbiteri quadrat. La porta d’arc de mig punt pertany al Martiryum.

El campanar de torre quadrada s'alça al peu del mur de ponent, prop de la porta. Al segle XVIII es va construir la rectoria veïna.

Una construcció que ha sofert múltiples reconstruccions i afegits que han modificat totalment l’edifici original. Els anys i els segles manen damunt tot allò construït pels humans.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 20 febrer 2012.

dimecres, 22 de febrer del 2012

ELS DOS AMICS

El Joan va passejant tranquil•lament per un passeig de la bonica capital de província admirant les flors que ornen els carrers. La ciutat de les flors. Però avui el matí a començat gèlid i el riu Onyar baixa ple per les darreres pluges. Al tombar la cantonada veu vindre al seu antic company de col•legi i amic de tota la vida, el Josep.
Observa que ve com distret, capcot i tentineja com si anés un xic begut. A l’acostar-se es dona compte que no és a causa de l’alcohol el seu desori sinó que deu haver una altra causa perquè els seus vagaregen sense ordre ni concert. El seu rostre té les parpelles vermelles com si hagués plorat durant molt temps i també les ulleres enfosquides senyalen el mal moment que passa. El té proper, només un dos m. els separen i s’adona que ni l’ha vist i que tampoc sap esbrinar qui és. Contínuament ensopega un peu amb l’altre i fa esses una vegada rere l’altra.

Sent llàstima i com sempre s’aturen a fer la xerradeta no el pot deixar passar i apropant-se l’agafa amistosament per les espatlles.

 Hola Josep, que et passa avui et veig una mica com si haguessis passat una mala nit. Pot ser vas sortir de “farra” amb el Pere i el Vicens. Aquests sempre igual i sort tenen que els acompanyen les seves dones i els condueixen el cotxe en tornar. Va anar també la teva dona la Raquel.
 Calla’t no m’anomenis aquest maleït nom. Saps què?- I sense donar temps a escolar la contestació barboteja les paraules- M’ha fotut banyes!!!
 Però que dius!! Alguna li deus haver fet per què fes això. Tan enamorats que us veia!!. Vatua a l’olla!!
 Jo no he fet res. Tu ja ho saps, jo de casa al treball i del treball a casa.
 A veure, calmat. No t’havies donat compte?
 Ostres, ho havia d’haver notat! Últimament, quan arribava a casa no hi era. Però pensava que era a visitar la Conxita, la sogra.
 Bé, segurament serà cosa que en parleu i bosqueu la solució. Potser va ser un rampell o una mala interpretació a alguna contesta teva que la va molestar i va caure en el parany d’un ocellot d’aquests que esperen com voltors un moment de debilitat. Ja ho saps. L’Adelina m’ha perdonat alguna relliscada meva i som feliços. Ai! Jo a l’Adelina l’hauria de posar en un altar. També penso que podria fer-ho també ella, però prefereixo tancar els ulls. Dintre de tot som humans i la carn ja ho saps. La joventut ara, la majoria, quan es casen ja ho han provat tot. Va Josep enraona amb la Raquel i perdona-la. Va Josep passa full al llibre i endavant. Un dia per ella altra per tu. No em diràs que no has patinat mai.
 Calla, calla!!!- Crida aïrat el Josep- A més de cornut he de pagar el beure. La meva dona, aquesta Raquel, que tant lloes està en estat i vol tenir la criatura. Jo l’he dit, si vols tenir la criatura ves-te’n a casa la teva mare i saps que m’ha contestat la molt golfa. Que marxi jo que a ella la casa li agrada força i s’hi troba molt bé.
 Manoi i tu que hi dius.
 Que no marxaré de casa i així estem. Vivim com en una cova, sense mirar-nos, ella menja a la cuina i en fot el plat a la taula i quan he dinat marxo a voltar pel carrer. Estic desfet. Ara quan neixi la criatura l’examinaré amb lupa. Vull saber qui és el xitxarel•lo que m’ha posat “l’embolao”
 Va parla amb ella i feu les paus. Una criatura sempre alegra la casa. Segurament, dintre de poc, tu mateix apaivagaràs les penes i oblidant tornareu a viure bé.
 Si, ja ho dius tu que no t’hi trobes o tens les goles molt grosses per tragar-ho tot. I la teva dona els ulls clucs per no veure res.

Es donen mitja abraçada i es separen lentament. Una recança queda entre els dos.

El Josep es diu: Aquesta olor.
El Joan pensa: si sabes tot el que sé.

EN CERTES COSES MÉS VAL NO FIAR-SE TAMPOC DELS AMICS.

Miquel Pujol Mur
Berga, 18 febrer 2012.

dimarts, 21 de febrer del 2012

SANT QUIRO I SANTA JULITA D'OSSERA. ALT URGELL

Feia prop d’un any que la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur no havíem pujat a Ossera. L’altre cop un blanc i prim mantell de neu cobria el camins que envolten aquesta aturonada població a 1.250 m. d’altitud

Poble del municipi de la Vansa i Fórnols (Alt Urgell) situat en el massís del Port del Comte. Segons dades de 2009 compte amb 25 h.

Les cases de pedra i amb cobertes de teules, segueixen l’esquena allargada del turó. Possiblement en la seva part alta podia haver estat l’antic castell d’Ossera, que Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya, infeudà a Galceran de Pinós segons esment de l’a. 1107.
Les dades sobre toponímia de Manel Bofarull i Terrades ens diuen: Mentre que uns el consideren provinent d’os, i li donen el sentit de “fossar, cementiri”, altres el relacionen amb ós, amb el significat de lloc on abunden óssos. Per la seva situació dalt del cims i ser un lloc cobert per espessos boscos per la meva part li donaria la darrera explicació però no vull oblidar-me que a l’entorn es troba un o varis dolmens

L’església, sufragània de la parròquia de la Vansa està sota l’advocació de sant Quirze i santa Julita, mare i fill, que moriren màrtirs en temps de l’emperador Dioclecià. La denominació de Quiro respon a la forma local de Quirze. Adjuntem Goigs dels Sants Màrtirs.

L’església d’una sola nau, coberta amb quatre trams de volta i capçada al nord amb capçalera plana. Una teulada a doble vessant, construïda amb el sistema de llata per canal cobreix el conjunt. La façana de migdia és culminada per un campanar de dos ulls desiguals.

En el seu interior es conserva segons dades un retaule gòtic.
Construïda al s. XIX, substituí un primitiu temple medieval emplaçat a l’indret del prat de Sant Quiro a les masies d’Ossera.

Hi ha una ruta senyalitzada de descoberta botànica i camins i pistes forestals que ens ofereixen als amants de l’excursió a peu o en cotxe amples possibilitats de gaudir del impressionant paisatge.

També hi ha un taller d’escultura, un botiga d’herbes remeieres i també altres cases que es dediquen a elaborar productes artesans de la zona.

Les dones d’Ossera van ser les últimes a deixar l’ofici de trementinaire, molt popular en la vall de la Vansa i Fórnols. En Tuixén hi ha obert un museu dedicat a aquestes dones que voltaven pels pobles oferint els seus productes com la trementina i l’oli d’avet a més de herbes per guarir les malalties. Una forma de guanyar algun diner per subsistir.

I finalment no em podia deixar dos detalls: 1r. Les paraules escrites en un monòlit col•locat en la plaça al costat de l’església que diuen:

I si demaneu quin són els fruits del silenci us dirà,
El domini d’un mateix, el veritable coratge de la perseverança, la paciència, la dignitat i el respecte.
El silenci és la pedra angular del caràcter.


2n. Un petit cabirol que en quatre bots va travessar la pista de terra quan baixaven de caminar. Quina lleugeresa i quina simplicitat de moviments.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 20 febrer 2012.

dilluns, 20 de febrer del 2012

EL NOU JARDÍ.

El Creador, estava pensatiu i avorrit desprès de la materialització de la seva gran obra, enmig de grans dubtes i cavil•lacions va decidir-se finalment. Va cridar al seu amic, s’ha de dir que aquest amic era el seu propi “alter ego” (part del seu mateix esser) i va dir-li:

 Amic i jo mateix, m’has de fer un petit favor, mira posat el vestit de blanc colom, aixeques el vol i al passar per damunt d’aquella terra que hem creat, plena de feres famolenques, hi portés aquesta simple esperança de vida. Quan vegis un lloc idoni, ple de terra ferma, bonica i ubèrrima fas un petit fossar i en el bell mig hi plantes aquesta llavor vital per que fructifiqui i es dissemini per tot arreu.

Així va ser fet! Poc després creixia un tendre brot i al cap de poc temps va desenvolupar-se una planta rudimentària enmig del verger. Era només com una rosella canina, llarga, estiregassada i plena de punxes dures per tal de protegir-se dels seus enemics i també per evitar els enfrontaments i la cobdícia dels seus propis germans. La seva nuesa va ser coberta per les pròpies fulles verdes i va obrir-se al petit món del seu entorn. Primer les fulles, després les flors, totes iguals, finalment va fructificar i quan les noves vides eren en saó va obrir-se la seva vermella gavarrera, receptacle natural, i van escampar-se les llavors de la nova existència a tot el món.

Portades pels vents turmentats de la raó i la sense raó les noves vides van germinar en nous llocs i van desenvolupar-se, no sense lluita molts cops fratricida, i poc a poc, van adaptar-se als diferents ambients i regions del món. Les flors blanques van continuar en les zones fredes i gèlides. Flors de pètals negres per evitar cremar-se pels raigs del sol van créixer en les zones càlides. Flors en el bell color del cuir vell en altres zones. Altres flors d’un color eburni vell i daurat van néixer en l’orient.

Passats els anys el jardí era un oasi terraqui que lluïa tots els colors possibles de la gama floral disposats ens diferents parterres zonals. Les lluites entre germans no van faltar-hi mai i malgrat la llunyania, l’avarícia, el poder i el fanatisme de les religions, que parlaven de déus de pau i amor, es van infiltrar com zitzània o com la maleïda serp de l’Edèn destruint allò que era bo. Posant la intolerància entre essers de la mateixa condició humana i física.

Guerres, esgarrinxades, sang, joves poncelles maltractades i gernació de joventut malmesa. La negació de la pau i l’amor entre germans de què parlava la mateixa concepció divina d’aquesta llavor.

Finalment malgrat la riquesa i bellesa de cadascú dels punts del jardí moltes flors van haver d’emigrar de nou, a causa del mal ús i la mala administració dels bens terrenals per part dels poderosos, per trobar lloc on arrelar i créixer de nou. Van haver de marxar del seu lloc natural de naixement i cercar un espai en terres plenes de flors de colors diferents.

Integrar-se un nou jardí és difícil d’aconseguir. Les diferencies de l’arrelament en llocs distanciats, el clima, el diferent so del vent com medi de comunicar els sentiments i la incomprensió dels que no volen canviar. La religió; en la seva predica de Déu, Amor i Pau, també actua com mitjà per mantenir el seu status tradicional i el fanatisme.

En aquest nou i resumit món segurament creixeran noves flors amb pètals de variats colors. La llàstima és que malgrat un bigarrat color, aconseguit en el temps ja què la flor no neix en un dia, sempre entremig del jardí haurà flors blanques, negres, brunes o grogues que es negaran a canviar de color i romandran assegudes en el seu intolerable i particular racisme, inalterables en el transcurs dels anys.

Segurament l’única arma que pot vèncer la incomprensió d’uns i d’altres és la mateixa que al principi dels temps ens va donar el Gran Senyor.

L’AMOR AMB MAJUSCULES

Miquel Pujol Mur.
Berga, 13 febrer 2012.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Elcartell mes maco

En Joan era un noi de 9 anys molt eixerit. Li agradava la música, jugar a futbol, i pintar. Sobretot pintar! Li agradava tant…….
Fa uns dies però va tenir una experiència una mica estranya.
Al seu col·legi van fer un concurs de cartells per la festa major del poble i el que guanyés seria el cartell oficial de la festa. Després de molt rumiar va decidir que pintaria uns nans que juntament amb uns follets representaria que muntaven el rètol de “Benvinguts a la festa major de Pineda de Munt”.
A mida que anava pintant se sentia millor . Al cap de una setmana ja tenia els personatges acabats. Un bon dia en arribar al col·legi li va cridar l’atenció alguna cosa
- Aquí hi ha quelcom que no lliga - Va pensar - Jo diria que el follet del vestit groc l’havia deixat al requadre de la dreta de la pintura, al costat del nan que portava l’acordió. En canvi ara es a baix de tot jugant amb un conillet rosa just a l’herba. I a mes no recordo haver pintat un conill. Que estrany
- En Joan va marxar tot pensarós cap a l’estudi.
Quan va sortir de classe hi va tornar a mirar-ho i oh sorpresa! El conill ja no hi era.
Al costat de la seva pintura hi havia la de l’Enric i se la va mirar:
- Òndia el conill rosa es aquí! Què passa? I el follet groc és al seu costat! I té un ull a la viruta! Ostres i al conill li falten els bigotis!!! Sembla talment que s’hagin barallat. Però això és impossible!!
Tot capficat va pensar que potser n’hauria de parlar amb l’Enric, però com s’ho faria? Si amb l’Enric no es parlaven des que tots dos volien guanyar el primer premi i cada u pensava que el seu dibuix era el millor. Amb l’Enric sempre competien, competien per el futbol, per les mates, per qui era primer en tot, i això a pesar de que eren dos nois fantàstics feia que gairebé sempre estiguessin barallats. Els mestres ja n’estaven molt tips i no sabien massa com arreglar-ho. En Joan es va començar a donar compte que d’aquesta manera mai anirien enlloc i es va començar a preguntar si els dibuixos que havien fet també estaven enfadats entre ells
- Quina tonteria - es va dir, però el cap li va seguir barrinant. - Demà toca taller de pintura. Ja veurem què passarà
L’endemà quan va arribar ja hi havia l’Enric i estava enfurismat.
- Que li has fet al meu dibuix? Mira quin garbuix!! Tots els teus dibuixos son al meu full i mira les fulles dels arbres son a terra, els animals tos malferits, les herbes trencades, els teus nans sembla que els hagi atropellat un tren, els follets ben esgarrinxats. Ho veus? Mira-ho tu mateix!! – cridava.
En Joan es va posar a riure. Al final li feia gracia aquella situació i quan l’Enric es va calmar li va proposar que a la nit hi anessin a veure què passava amb els dibuixos.
I Així ho van fer, varen demanar permís al director i a la nit tots tres van a anar cap a la sala de dibuix. Quan varen arribar allò era un batalla campal els dibuixos corrien per terra, es perseguien, s’estiraven els cabells. No solament els seus si no també els dibuixos dels altres nens. El director no s’ho creia i pensava: Què m’hi deuen haver posat al cafè? En Joan i l’Enric es van posar a cridar molt fort: QUE US PASSA? PAREUUU. I van cridar tant fort que els dibuixos es van quedar quiets.
- Què us passa? - van preguntar.
-Vosaltres en teniu la culpa de tot això - va dir un dibuix molt bonic que representava un rovello i que no l’havien fet ni en Joan ni l’Enric.
- A tu qui t’ha dibuixat? - Va preguntar en Joan - La Clara, li va respondre el bolet
- I a mi en Carles va dir un cargol molt bonic
- I a mi el Gerard va dir un escut del poble de Pineda – I Així van anar sortint molts dibuixos: La A de l’Anna. Un petit vaixell del Guillem. Un petit tabaler de la Marta i molts mes dibuixos
-Perquè en tenim la culpa va dir l’Enric? - I en Joan pensava: em sembla que ja ho sé.
- Us creieu que nomes en sabeu vosaltres de dibuixar, i que els demes nens no en saben , sou uns orgullosos! I a sobre sempre us baralleu. Ahir ho varem voler dir als vostres dibuixos, que s’estaven barallant i ens han volgut estomacar. Que no estic ben dibuixat jo? - I l’Enric va dir: sí, ets molt maco.
I el tabal va dir: - i jo, que no estic ven fet? Bé ja sé que no gaire( enrajolin una mica) però quin color mes bonic tinc oi? I no sabeu amb quina il·lusió m’ha dibuixat la Marta!
En Joan va dir: - Ara ho entenc. L’Enric i jo nomes pensàvem en guanyar el concurs i ens crèiem els únics capaços de fer el cartell. Hem estat tant orgullosos que fins hi tot hem fet dibuixos orgullosos. Proposo una cosa : Perquè no fem un sol cartell amb tots els dibuixos de tots els nens? Serà molt maco i a mes així serà segur que guanyarem el primer premi!!. - I l’Enric va dir que li semblava molt bé. I el director els hi va donar un llençol blanc que van clavar amb xinxetes a la paret . I en Joan i l’Enric els hi van demanar als dibuixos que s’hi anessin posant i miressin de fer una composició molt bonica i alegre i que sobretot no es barallessin . Al cap d’una estona després d’unes quantes empentes es van haver col·locat i va quedar un cartell tant maco que en Joan, l’Enric i el director es van passar la nit contemplant-lo.
L’endemà al matí quan van arribar els nens no es creien el que veien.
- Però si son els nostres dibuixos!!
- Mira, aquest es el meu - deia el Martí -
- I el meu……I el meu…..I el meu . I cada nen hi va trobar el seu dibuix.
Van guanyar el primer premi del concurs ( es clar, com que no se n’hi va presentar cap mes!!)
I la gent del poble quan miraven aquell cartell deien: mai no havíem tingut un cartell tant maco.

diumenge, 12 de febrer del 2012

MALETES PERDUDES. SICILIA

Vaig coincidir amb aquelles tres noies en un viatge que vaig fer un estiu, faré tres o quatre anys, a Sicília. Ens vam trobar al vespre al hotel, estaven amoïnades perquè a l’avió els havien perdut l’equipatge. Érem a Palerm, on l’endemà començàvem un tour de vuit dies per tota l’illa, la més gran i bonica de la Mediterrània.

Primer els van dir que les maletes arribaríem el dia següent. Telefonant, esperant...Més tard ja els van dir que seria cosa d’un parell de dies. Com només portàvem la roba que duien a sobre, abans de començar la volta a l’illa, van comprar-se, cada noia, una muda de roba interior i una faldilla i dues samarretes, una pel dia i l’altre per la nit. Era l’estiu, estaven dins una forta onada de calor i al vespre tocava canviar-se. A la nit rentaven la roba que portàvem de dia i l’endemà a posar-se la mateixa vestimenta.

El tercer dia... el quart, les maletes no arribaven . Mentre la Marisa estava desesperada, només volia... desitjava tenir les seves pertinences, les seves coses; fins volia abandonar la ruta, i anar a buscar les seves maletes, però, on? Cada dia érem en un lloc diferent. Ara li deien que encara eren a Madrid, l’endemà que potser ja arribaven a Palerm, i després que eren a Roma.
La Raquel i la Marta es van agafar les coses amb més filosofia –Si ens han perdut les maletes, almenys no deixarem que ens arruïnin el viatge, i gaudien dels companys, dels llocs, i de les meravelles d’aquella bonica illa mediterrània que els déus havien escollit com a Seu.

Vàrem gaudir plegats pujant al Etna, visitant Catània, travessant l’estret de Messina fins al sud d’Itàlia. Passejant pels carrer costeruts de Taormina, admirant les runes del gran Teatre grec, o a Siracusa, pàtria d’Arquímedes i de Dionís, caminant pels vells carrers, travessant el pont cap a l’illa d’Ortigia, amb el centre històric i la famosa font d’Aretusa, d’aigua dolça al costat del mar, i la gran catedral d’estil rococó que semblava en moviment. Pels voltants vam visitat la gruta Cordari, on hi a l’Orella de Dionís, prop també el gran l’amfiteatre romà. Van comprar xocolata a Ragusa, i vam pujar fins Erice, poblat medieval encimbellat dalt d’una muntanya, amb magnifiques vistes sobre el mar. Vam degustar el menjar típic sicilià i el bons vins i de l’illa.Admirant vestigis, catedrals i monuments de totes les èpoques, des de grecs romans fenicis, passant per bizantins i normands, també de la corona catalano-aragonesa; de l’època gòtica o del Renaixement i el barroc fins a restes dels desembarcaments de la 2ª Guerra Mundial. Escoltant totes aquelles històries de la vella mitologia o les més recents d’un passat no tan llunyà, vam acabar donat la volta a tota la illa.
Arribarem de nou a Palerm, el viatge s’estava acabant. Totes les persones del grup ens anàvem acomiadant, ja que teníem diferents horaris de vols. A les nostres amigues encara no els havien arribat les maletes, mentre la Marisa anava maleint aquell viatge i comentant que estarà temps a tornar a fer-ne un altre en avió, la Raquel i la Marta encara feien conya,

-Em descobert que es pot viatjar perfectament sense equipatge!!!.
- És molt més còmode no haver d’anar traginant maletes amunt i avall. Ara ja ho sabem!!!

Dues maneres molt diferents d’adaptar-se a una mateixa adversitat. Per una va ser un drama, per les altres una aventura.
Quant van arribar a l’aeroport de Palerm, les tres noies, van trobar allà el seu equipatge. Van poder tornar a casa amb les maletes ben fetes.

–febrer de 2012-

divendres, 10 de febrer del 2012

L’ESTRANYA FIGURA

El noi que no volia córrer, però es mirava a la noia gasela va decidir fer-li un obsequi per cridar la seva atenció. No volia que el veies com un més dins el munt de nois endrapadors d’entrepans.

Passant pel carrer Gran va resseguir una a una les botigues cercant i escodrinyant els múltiples objectes que li oferien les mil i una tendeta.

En passar per la botiga on venen coses d’art imaginari una estranya figura li cridà l’atenció. Era diferent a les altres figures: gros, rodo, abonyegat i amb una llengua carabassa que li sortia de la boca com s’imaginava que es posaria la seva si corria darrere la ràpida noia. Finalment es decidí i entrà a la botiga.

 Què vol?- Li pregunta la dependenta després dels bons dies habituals.
 Aquella figura. Però sap que és?- demana animosament.
 Manel!- crida la dependenta- Què és aquella figura de la closca verda?
 A mi m’ho dius?- respon una veu d’home des del fons de la rebotiga.- La va comprar la mare.
 Miri, no ho sabem, però és bonica.- De cop per fer l’article afegeix- A més li portarà sort.

Sense saber per què el noi treu la mà de la butxaca i paga.

 Sort, si- pensa al ser al carrer- i com li dono si sempre corre lleugera com el vent?

Miquel Pujol Mur
Berga, 18 octubre 2011

dijous, 9 de febrer del 2012

RERE LA FINESTRA I...

Inspirat en una exposició de fotografia

El artista fotògraf mira per la finestra de la golfes on viu i treballa. A fora plou mansament però el plugim és continu i la tarda s’enfosqueix sobtadament. Encara entreveu la cantonada del carrer a causa dels fanals que il•luminen el carrer i el pont, a sota les aigües del Sena corren ininterrompudament baixant cap a Notre Dame.

Espera impacient, un amic li presenta ahir la model i a cau d’orella li digué:

 És meravellosa, dolça com la mel, suau com la seda i sap moure’s al posar amb la felina agilitat d’una gata. És una deesa, a més de tota una dama de baixa moral.

Va quedar-se impressionat davant de la jove, mirant-la com si volgués apoderar-se de la salvatge bellesa del seu rostre. La seva cara de llavis molsuts habituals de la seva raça. Els ulls grans i clars, com mostra del toc màgic de la barreja de sangs i la pell fina, setinada i difuminada del seu color entre el blanc i el negre. El cabell negre, estirat i pentinat en una simple cua de cavall que ballava entremaliadament seguint els moviments del seu cap. El cos tapat per una gavardina imposada pel fred hivernal no era visible però els seus àgils, lleugers i suaus moviments, com els d’una ballarina de ballet l’encisaren immediatament.

Van acordar el preu de la sessió i van quedar citats per aquesta tarda. Recorda amb dolor l’amigable cop de colze del seu company i les seves paraules:

 Apa nano, aprofita que en trauràs una bona estona.

Ara espera rere els vidres, Ha posat l’estufa al màxim i el ferro és roent. Les llums, la tarima i el contrabaix és a punt. Espera. La llum del dia va caient ràpidament i les ombres de la nit van tamisant els colors. Només l’ombra de l’instrument musical destaca en la paret blavosa de la cambra. I les formes són en la penombra com una crida al record del cos escultòric, creu, de la Verònique.

Recorda i la seva imaginació idealitza el coll llarg, les sines justes i fermes, la cintura estreta i els malucs que s’eixamplen com la promesa del port de dolça arribada. Només hi ha un detall que trenca l’harmonia del seu desig. La fesomia, va quedar tan pres per aquell rostre, dels ulls, dels llavis, i de les orelles i d’aquella forma de parlar mostrant el rosat de la llengua que no sap visionar cap cara semblant.

Està neguitós, la tarda cau i espera aspectant rere la finestra. Vol veure-la, vol tornar a parlar amb ella, vol el seu somrís i els seus llavis molsuts i embriagadors. Se’n l’enyorança del olor, mig de llessamí, mig de mare-selva de la seva pell. Tot ell viu la voluptuositat de la breu trobada.

Tot d’una s’estremí a l’escoltar el timbre i lleugerament corre a obrir la porta. Al veure-la només diu una paraula:

 Verònique...
 Sí- respon la jove.

LA IMAGINACIÓ MOLTES VEGADES SUPERA LA REALITAT, PERÒ LA REALITAT ACABA IMPOSANT-SE AL CAP DEL TEMPS.

Miquel Pujol Mur
Berga, 7 febrer 2012.

LLUNA PLENA DE FEBRER



Feia molt fred, pero la nit era molt clara, la lluna feia el ple, lluia com mai, grossa blanca, amb el contorn vermellós , era esplèndida. No hi havia ni un sol núvol, la forta ventada se'ls havia emportat tots.

Si mirar el cel era una delicia, escoltar el fort vent feia tremolar tothom, barrant portes i finestres encara es filtrava per qualsevol escletxa.

Amagats dintre el llit, se sentia el seu udol, allargassat... xisclant... parava una mica i de nou tornava a udolar més fort.

Una nit, que molts, no vam dormir, però no per admirar la lluna, si no, més aviat pel vent atemorits

dimecres, 8 de febrer del 2012

LA NENA I EL PALLASSO

La nena passeja pel parc quan s’adona que al mig del prat rellueix un objecte per causa dels raigs del sol matiner.

S’aproxima encuriosida pel reflex lluminós i troba enmig de la gespa verda la figura d’un pallasso de plata.

En agafar-lo sent una escalfor a la mà com si fos una mà amiga que afectuosament estrenyés la seva.

La figura és feta de plata polida i brillant. En la cara brilla en el lloc del nas un robí de grans dimensions que mig tapa uns llavis distesos per un somrís amable.

 Nena, amiga meva, protegeix-me que em volen fer mal- crida amb veu planyívola la figura de pallasso.
 Qui?- respon sorpresa la nena.
 Uns dolents que em volen prendre el nas.
 Oh! Tan bonic que et queda tan vermell.
 Si és molt maco però que faria jo si me’l prenguéssim. Tot canviaria a la meva vida. Primer, no em podria mocar. Segon, no podria respirar normalment, a més i molt important la meva companya no em podria acariciar la punta vermella. I que seria de mi, sense carícies el meu nas no podria complir els desigs de la gent que m’estima.

Unes ombres silencioses es mouen voltant pels arbres de l’entorn del prat. El pallasset s’estremeix i crida espaordit.

 Nena! Ajudem! Tapem! Amaguem!

La nena agafa unes fulles i branques d’uns matolls propers. Al fer-ho s’esgarrinxa la pell amb una gavarrera. Malgrat tot, amb les branques i les fulles cobreix l’objecte i premem-lo contra el pit marxa tranquil•lament cap el poble.

Les ombres fosques no s’acosten, buscant pel prat i el bosc, i la nena pot fer el camí a casa seva sense perill fent veure que porta un ram de flors boscanes a la seva mare.

D’una de les esgarrinxades, amb les espines de la gavarrera, sagna i es barreja amb les fulles embrutant-les. Mira dins del ram i veu que el pallasso també és brut de sang, però somriu.

 Amiga, tu si és amiga, disposta fins i tot al sacrifici per un amic- Bufa suament damunt la ferida que deixa de sagnar- Diguem que desitges?
 Un bon amic- contesta la nena.
 Puc donar-te riqueses, puc fer-te una casa nova, puc aconseguir tot el que desitges, però un bon amic ho has de trobar tota sola i treballar tots dos per què aquesta amistat sigui vertadera i ferma. Només et donaré un consell mireu-se sempre als ulls i sense fer cas a ningú, amb la veritat i la confiança per davant, comenceu un bon camí.

QUI TÉ UN BON AMIC, SENSE INTERESSOS DE CAP MENA , TÉ EL TRESOR MÉS APRECIAT I A DE LLUITAR PERQUÈ PERDURI EN EL TEMPS.

Miquel Pujol Mur
Berga, 5 febrer 2012.

dilluns, 6 de febrer del 2012

SANT PERE DE MADRONA. BERGUEDÀ

Crònica de la visita efectuada per la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a un lloc emblemàtic del Berguedà.
Si veniu de Barcelona, sobretot de nit, veureu lluir damunt la ciutat de Berga, en la serra de Queralt, primer i més il•luminat el santuari Marià i a la dreta s’alça solitària damunt d’un penyal calcari que domina l’anomenat Pas Estret, el punt de llum que assenyala la presència de la senzilla església de Sant Pere de Madrona.
Seguint la carretera que puja al santuari de Queralt en el PK. 2,3 enmig d’un revolt mol pronunciat és troba el cartell que indica, un cop aparcat el cotxe, la pista per anar-hi.

El camí fa pujada, hi ha escales de pedra, també bancs, però al cap de poca estona de caminar ens porta davant l’esplanada propera a l’esglesiola.
El lloc es esmentat com a castell per primera vegada l’a. 980 (in castri Madronae) en una donació del comte de Cerdanya Oliba Cabreta i la seva muller al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Era depenen del bisbat d’Urgell.

La primera referència documental de l’ecclesiam Santi Petri quae est fundata in Castro Matronae data del 13 de juliol de l’any 843, quan el vescomte Deilanus va vendre a l’església un alou situat a prop del castell de l’Estret.

L’església apareix documentada l’any 1060 en el testament de Ramon “Deurasen” on deixa a Sant Pere una quantitat de diners per pagar l’il•luminar l’església. Signen el document testamentari el vescomte del Berguedà Dalmau, la seva muller Arsèn i el seu fill Bernat Dalmau.

L’a. 1183 Ramon de Madrona feia constar en les clàusules del seu testament que volia ser enterrat a l’església de Sant Pere i deixa a l’església el mas de Vilaformiu. Signa el testament, com a testimoni el trobador Guillem de Berguedà, senyor del testador.
Administrativament, es mantingué com a parròquia independent; més el 21 de novembre de 1633 un decret del Papa Urbà VIII establia que passés a ésser regentada per la comunitat de preveres de la parròquia de Berga, donada la dificultat de mantenir el culte regularment. Aleshores a la creació del bisbat de Solsona l’a. 1593 hi va formar part.

Continuà tenint caràcter de parròquia fins al segle XIX, època en la qual passà a dependre de Sant Bartomeu de la Valldan, que havia estat sufragània seva.

Fou profanada l’a. 1873 i malmesa durant la Guerra Civil del 1936-39. L’any 1943 fou empresa la tasca de la seva restauració. Un parell d’anys més tard ja netejada i amb un altar nou hi fou entronitzada una imatge de Sant Pere, tallada per Jaume Pujals.

El temple està format per una nau coberta amb volta de pedra de canó apuntat, encapçalada, a llevant, per un absis semicircular –que s’alça sobre una base quadrangular- cobert amb volta de quart d’esfera. La unió entre la nau i el absis es realitza a través d’un arc triomfal de mig punt que no es manifesta volumètricament a l’exterior.

La porta, en forma d’arc de mig punt, s’obre a migdia, on es crea una plataforma a la manera d’atri, que es un esplèndid mirador de la ciutat de Berga i del baix Berguedà.

Adossat a la façana oest del temple existeix una necròpolis externa.

Durant la intervenció arqueològica prèvia a la restauració de l’any 2007, va ser trobades seixanta quatre tombes a l’interior de l’església, totes han pogut ser documentades i corresponen al període dels anys 1671 al 1731.
Durant el segle XXI, s’han anat fent treballs de reparació, manteniment, i és l’any 2004 quan l’Ajuntament de Berga demana al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació una intervenció a fons. Aquesta va iniciar una intervenció integral, és la més important feta, que va acabar el 2011.

En les darreres excavacions s’ha determinat que part dels seus murs formaven part de l’antic castell de Madrona esmentat en documentació del s. IX, però amb una antiguitat que es remunta al s. VII. L’excavació arqueològica de l’interior del temple ha permès desvetllar la identitat del castrum d’època visigòtica.

Els Amics del Romànic del Berguedà tenen un lligam molt especial en aquesta església. L’any 1989 van plantejar-se la necessitat de reconstruir el campanar d’espadanya i aprofitant la festa anyal van fer una pujada simbòlica de materials, un any més tard l’obra era realitat. L’estiu de l’any 1995 es va substituir l’antiga porta d’entrada, atès el seu mal estat se’n pujada fins a l’església amb l’esforç d’una bona colla de socis de l’entitat. Aquest darrer any 2011 ha estat l’acondicionament de l’escomesa elèctrica i l’il•luminació interior de l’església

En la actualitat es celebra missa el dia de Sant Pere, i també es fa un aplec el diumenge més proper, on es canten els goigs de Sant Pere i les priores reparteixen unes coques en forma de clau, als assistents.

L’ajuntament de Berga i els Amics del Romànic demanarà la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional per a Sant Pere de Madrona.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 4 febrer 2012.

divendres, 3 de febrer del 2012

AÍXÍ SON ELS MEUS PERSONATGES

Tracto els meus personatges com a persones reals. Acabo estimant-los, sobreprotegint-los. Es mouen en un espai reduït, no disposen de temps per mostrar-se tal com són. Els demano disculpes, sóc conscient de l’esforç que per ells representa. ¿Arribarà un dia en que els pugui donar més llibertat?. Ara com ara, no m’atreveixo, tinc por que es perdin en la grisor de l’insubstància.
El meu amor envers ells no em priva de veure que són immadurs i no els convé emprendre el vol cap a espais més amplis.
Potser amb el temps ...

.

CAU LA NEU










   

          Que bonic és el paisatge,

          net, polit i emblanquinat.

          Que bé estic avui, a casa,

          al sofà ben assentat!





dijous, 2 de febrer del 2012

SI LA CANDELERA NEVA......

És al matí, fa poc que s'han llevat i mentre preparen un café, en Pep mira per la finestra,
-Com neva!!!
La Mercé respón,
-Si? avui és la Candelera, i ja ho diuen,
-Si la Candelera plora, l'hivern és fora!
-Si la Candelera riu, l'hivern és viu!
-Si la Candelera neva, la feina és teva!
-Aquesta última no la sabia.
- La deia el meu avi.
-Doncs em sembla que avui se'm girarà de feina, he d'anar a Manresa i no tinc cadenes.
-Ja saps que és obligatori portar-les.
- Si, ja, des que l'any passat se'm van trencar sempre penso que en tinc de comprar unes de noves i encara no ho he fet, i amb el temps que estan anunciant, el primer que farè serà sortir a buscar-ne unes.
- Aixó serà si en trobes, ja saps que em el mal temps totes les cadenes volen.
- Si, que en vaig encarregar unes la setmana passada, les portarè per si de cas, si treuen la neu de la carretera potser avui no em faran falta, però amb les fredorades que es preparen cal tenir-les, i tornant a les dites, jo també es se una altre de la Candelera,
-Tant si neva, com si plora, com si riu, l'hivern és ben viu!