divendres, 31 d’agost del 2012

CAMINANT A LA PLATJA

Que bé que s’està aquí, amb aquesta brisa marina refrescant. Aquest dies de calor tan xafogosa. Asseguda a la meva cadira, sota el para-sol , envoltada de sorra, de gent i davant el mar, gaudint d’una bona vista. Després serà qüestió de donar-se un bon bany i tornar a l’hotel abans que el sol no peti de valent , perquè aquests dies, amb aquesta onada de calor que patim, cap lloc s’escapa de la seva influència; i fent cas dels bons consells i del sentit comú, al migdia a resguardar-se de la solellada, almenys al hotel hi ha aire condicionat i no patim la calor que fa a casa.

El mar és d’un blau intens, està molt tranquil, nítid i brillant pel sol, convida a una cabussada. La platja plena a vessar, no hi cap ni una agulla - i després parlen de crisi- abans quan no hi havia peles havíem de quedar-nos a casa. Ara d’una manera o altre a l’estiu qui pot fa cap a la mar.

Una de les coses que m’agrada fer, en aquestes estones de platja mentre els altres ja estan a l’aigua, és observar els diferent tipus de gent que passa per davant meu. Com sóc a primera línia de mar ( això té l’arribar aviat i poder escollir lloc) doncs veig tota la gent que passeja vora l’aigua. Talment sembla que vagin en processó, caminant vora el mar. Amunt i avall, avall i amunt, gent i gent que camina mentre les onades acaronen i mullen els seus peus.

Des del meu lloc privilegiat guaito aquesta gran caravana itinerant i acolorida: dones altes o baixes, grasses, , amb panxa o primes com fideus, amb banyadors o bikinis de tots colors i mides. Parelles de joves i no tant joves, homes dones amb gorres o barrets. Aquesta noia del bikini vermell ja ha passat dues vegades, sembla anorèxica, només se li veuen ossos. Aquest home grassonet amb un barret de palla fa patxoca. Passa una parella de mitjana edat amb banyadors conjuntats, blancs amb ratlles negres; dues noies joves fent toples, la joventut tot s’ho pot permetre; darrera en venen dues més, força grans també ensenyant pelleringues, però la gent no té complexos, aquí tothom va per gaudir i torrar-se. Aquesta senyora porta una brusa màniga llarga i una gran pamela blanca, vol amagar-se del sol, sense privar-se de caminar vora el mar, (alerta, potser està fent quimio..) darrera en ve una altre cobrint-se amb un mocador transparent. Un grup de nois adolescents amb bermudes llargues juga prop l’aigua entorpint el pas dels que caminen, que han de fer una giragonsa per la sorra. Per allà venen dos joves tot musculosos i atlètics, són de bon veure, estan lluint figura, aquelles noies que els van darrera xiuxiuegen, ja els han guipat. Aquesta parella alta,rossa i de pell envermellida fan cara de suecs, o seran alemanys?

Un grup de dones grans és creuen, es paren xerrat davant meu , una diu a les altres.... -Faig tres platges i ja torno a casa. La dona només a anat a la platja a caminar.
Una parella gran, agafadets de la ma, per poc s’entrebanquen amb aquest pare jove dins l’aigua on està fotografiant els seus petits que estant fent un castell a la sorra. Les parelletes joves amb nens no caminen, prou feia tenen a controlar els petits, ara aquell marrec plora, no vol entrar a l’aigua i el seu pare s’hi entesta...buf... que el deixin tranquil.

Miro al voltant, gent torrant-se al sol, altres llegint o dormint sota les ombrel•les, una parelleta fent-se carantoines. Quantes històries, quantes vivències, quants drames i passions s’amaguen darrera cada una d’aquestes persones que gaudeixen tranquil•lament d’aquest dia de platja.

Guaito dins la mar, els ulls em fan pampallugues pel la blavor i el resplendor del sol, realment el dia és esplèndid. Molta gent neda, altres juguen a l’aigua, les onades són suaus, pares joves amb els seus cadells, hi ha molta gent a l’aigua. Comença a fer calor. Potser també hi hauria d’anar, però ara no en tinc ganes.

Com m’he cansat de guaitar la gent, penso que em convé caminar una mica, vaig a fer una caminada arran de mar. Vaig a formar part de la comitiva que passeja vora l’aigua. Clar, ja ho diuen que és molt bo per la circulació caminar per la sorra mullada, que et petin les onades a les cames, també va bé per les varius i pel colesterol. Com que d’aquestes coses a mi no me’n falten... doncs... a caminar falta gent. Després ja farem la refrescadeta.

– 23 d’agost de 2012-

dijous, 30 d’agost del 2012

SANT ESTEVE DE BIXESSARRI. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

Bixessarri és un població situat a la parròquia de Sant Julià de Lòria.

El nom del poble té moltes variacions en la pronúncia: Bixissarri, Bixisarri, Bixessarri, Bixesarri, Bissisarri. El Comú de Sant Julià de Lòria va demanar a la Comissió de Toponímia d’Andorra l’opció Bissisarri, però els caps del poble van demanar conservar el poble amb el nom de Bixessarri com apareix en diverses obres de referència.

La població segons el cens de l’a. 2009 tenia 40 habitants. El poble partit per el riu i la carretera és molt bonic i les seves cases llueixen ben conservades i restaurades.
Pujant la carretera al marge dret en una petita placeta es troba l’església de Sant Esteve. Des de fora em va sorprendre saber, que tal com es veu en la part superior de la llinda, es datada en l’a. 1701 perquè té tota l’aparença d’una romànica més antiga.

L’edifici és de planta rectangular, sense absis i amb coberta a dues aigües. Té campanar de cadireta i porxo. La nau, amb una porta oberta a l’oest i quatre finestres possiblement posteriors està aixecada amb pedres de mida mitjana i petita. La coberta és de bigues de fusta vista.
La porta , emmarcada entre dues finestres presenta la llinda, els muntants, la faixa i les testeres decorades amb sanefes.

El campanar de paret d’un sol ull s’alça a dalt de la façana oest. En aquesta mateixa façana s’adossa un porxo amb coberta a dues aigües.

A l’interior la nau és emblanquinada, l’espai de l’absis, a un nivell superior és presidit per un retaule barroc del Sant. La nau amb un soler de pedres conserva part del mobiliari i el cor de fusta barroca del s. XVIII i XIX.
El retaule es va haver de restaurar i una vegada finalitzada la restauració és va d’adequar l’edifici de filtracions d’aigua, drenatge perimetral exterior i restauració de la coberta i finalment fer obres en l’interior per poder situar-lo novament en l’església. Va ser retirat de l’església l’a. 2003 i va tornar al seu emplaçament el juliol del 2010.

El retaule es compon d’un primer nivell format per una triple arcada separada per pilastres que sosté un entaulament del qual arrenca la cimera del segon nivell. A la taula central hi ha Sant Esteve, al costat esquerra Sant Miquel llancejant al dimoni i a la dreta Sant Andreu. Culmina l’obra un frontó amb la representació del calvari.

La qualitat pictòrica és molt elevada i surt de la tònica d’art barroc del Principat. La gama de colors no és gaire variada, els colors utilitzats són el vermell, el blau, el groc, l’ocre, el blanc i el negre. La relació de tons freds i càlids és força equilibrada.

El retaule s’atribueix segons l’equip de investigadors de la Universitat de Girona i de Rosa Maia Cases a l’artista barroc fins ara conegut com Jeroni d’Herèdia o també Mestre d’Ansalonga de gran difusió en les obres pictòriques de les Valls. Entre altres retaules els de Sant Miquel d’Ansalonga, Sant Pere d’Aixirivall i la pintura damunt de tela amb la representació de Sant Pere de l’església de Sant Jaume de Ransol.

El davant de l’altar tèxtil de Sant Esteve de Bixessarri, possiblement del s. XVIII s’ha substituït per un de similar. La roba original s’ha netejat i s’ha dipositat temporalment en les dependències del Patrimoni Cultural d’Andorra per motius de conservació.

Val la pena protegir la herència dels nostres avantpassats arribada a nosaltres a través dels segles.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 25 agost 2012.

dimarts, 28 d’agost del 2012

EL TUB PORTA DOCUMENTS

El jove remena en el calaix de la taula del despatx. El seu pare l’ha telefonat per dir-li que busqui certs documents i els hi porti a la universitat. Però malgrat seguir les indicacions no aconsegueix trobar el sobre indicat. Finalment pren el telèfon i li truca per demanar-li de nou les instruccions.

La recepcionista li respon que el seu pare, el professor Matas, és en una reunió i no pot entrar a preguntar res. Insisteix més la senyoreta contesta sempre que no hi pot fer res perquè una reunió del claustre de professors no es pot interrompre mai. Cansat deixa l’encàrrec que quan sortí el telefoni per continuar la recerca.

Penja l’aparell i posa en ordre tots el documents que ha tret dels calaixos intentant quedin on eren abans. Empeny una carpeta i sona un soroll estrany. Enfonsa la mà trobant un objecte metàl•lic que encuriosit treu i diposita damunt la taula. Un tub ennegrit pel pas dels anys i amb una tapa daurada que el tanca. Un porta llicència de soldat.

L’obra i dintre troba una sèrie de documents. El posa plans damunt el tauler i comença a llegir-los. Quina sorpresa de tot això no en sabia res.

Unes terres a Sud-americà que pertanyen en part al pare i una fotografia molt vella amb una noia que segons el revers és diu Eliana. Sospita que el pare de jove no era tan seriós i sever com ara. I si li pregunto a la mare, li donaria raó o s’horroritzaria al saber-ho. Millor callar i en tot cas primer preguntar-li al pare.

Assentat a la taula mira els calaixos i se n’adona que la dreta també podia ser l’altre costat segons s’ho miri. Obre el calaix i just enmig troba el sobre que li havia demanat el pare. Pren la carta i tanca el calaix, després enrotlla els documents i cuidadosament els recull en el tub per posar-lo on era abans.

Aleshores fa el pensament de portar el sobre al pare i callar el referent al tub ja què podria ser una bomba explosiva que malmetés l’harmonia de la casa.

En aquestes entra la seva mare i veient el tub comprometedor damunt la taula diu:
 Ves per on el teu pare encara guarda els documents de la meva cosina Eliana. Potser encara hi ha la fotografia que el hi vaig fer. Érem tan joves. Va ser en el nostre viatge de noces. No te’n recordes la tieta Eli.

El jove és dona un cop a la front. La tieta Eli, però, si no ho sembla. Tan prima a la foto i tan grassa com és ara.

ABANS DE TENIR QUALSEVOL MAL PENSAMENT D’ALGUNA PERSONA MÉS VAL ASSEGURAR-SE SI SÓN UNA REALITAT O UNA QUIMERA.

Text: Miquel Pujol Mur.
Berga, 21 agost 2011.

diumenge, 26 d’agost del 2012

PARC I FONTS DEL LLEDÓ. BERGA.

Aprofitant el marc de les activitats organitzades per l’Ajuntament de la ciutat amb el nom de”Berga viu l’estiu” vam assistir dissabte a la tarda a la ruta guiada de Poesia.

Vam trobar-nos en la plaça on hi ha la font amb els seus tres brocs rajant i convidant-nos a refrescar-nos a causa de la xafogor que encara feia a les 6 de la tarda.
Guiats per la mà mestra del Toni Gol vam iniciar el recorregut per els diferents indrets del parc. En cada una de les parades en Toni ens donava una explicació de la creació del parc. També s’afegiren a explicar-nos records de joventut persones que coneixen el parc com una part de la seva infància i joventut. El Toni en cada un dels llocs ens recitava poesies de diferents autors amb la seva bona dicció i modulació de paraula que fa entenedores la poesia més complicada.

Vam conèixer els diferents racons com: l’estany actualment sec, el tauler de escacs i la zona infantil. Un dels punts de parada dignes d’especial menció va ser l’auditori o amfiteatre a l’aire lliure amb capacitat per aprox. 1000 persones on en ocasions s’ofereixen diferents espectacles. Una bona tarda per l’esperit i les idees.
Ara una breu explicació extreta del mateix panell d’informació de l’entrada del parc.

A les set portes d’entrada a la ciutat de Berga cal afegir-n’hi una altra oberta en aquest punt, el portal de Lledó, mitjançant el qual s’accedia a les feixes dels Pedregals.

El 26 i 27 de març de 1873, els infants carlins don Alfons de Borbó i donya Blanca varen coordinar l’atac a la capital berguedana des de les feixes altes dels Pedregals, i posteriorment es traslladaren a Fumanya des on iniciaren el bombardeig al castell de Sant Ferran. A llarg d’aquesta Tercera Guerra, les partides carlines varen utilitzar diverses vegades aquesta portalada per accedir i atacar la vila a través del callissot del Lledó.
Actualment hi trobem el parc més gran de la ciutat, té una extensió d’unes tres hectàrees. Les diferents espècies d’arbres i plantes són com un jardí botànic de la flora berguedana.

Compta en jardins a diferents nivells, l’auditori, fonts i places, un estany... S’inaugurà l’a. 1983 i en el seu disseny es potencia la permanència i la recuperació d’aquells elements que des de sempre l’havien caracteritzat: la font, els pilars d’entrada amb el xiprers i els pollancres.

L’obra és el resultat del treball de diferents arquitectes: el projecte inicial és de Cèsar Frago i els responsables de portar-lo a terme foren Josep M. Claret i Agustí Costa.
Malgrat aquestes explicació és una còpia de la trobada a l’entrada del Parc a tots gent del poble i foranes ens costa a vegades llegir el diferents panells.

Un Parc força agradable de visitar malgrat les deposicions del gossos no recollides, llaunes o vidres, i certes pintades que no són mostra de cap mena de cultura.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 19 agost 2012.


dissabte, 25 d’agost del 2012

ATRAPAT.

Que bé que s’està aquí dins, quina escalforeta, amb el fred que fa a fora. Quanta gent hi ha! Hauré d’anar amb compte de que no em trepitgin. Oh! Horror, uns nens ! ah, però aquests no són com els altres, aquests m’acaricien , que macos i dolços que són! Sento unes veus que criden: Un gat... A córrer toquen. Que bé que s’està en aquest raconet, quina mandra, em sembla que faré una adormideta.
Quantes hores he dormit? Tot està en silenci, ha marxat la gent...quina gana, serà qüestió de buscar alguna cosa per endrapar. Per aquí no hi ha res, no s’ensuma res. On hi haurà la cuina, entro , surto de diferents llocs, pujo sobre taules... res, no veig res, no trobo res per menjar, només aquesta mena d’olor de llibres i de papers. Llibres per tot arreu, almenys trobes aigua en algun lloc.
Tornaré a dormir, a veure si quan es faci de dia s’obre alguna porta i puc fugir d’aquí. Ja és un nou dia i tot continua tancat i barrat, no ve ningú, i no hi ha menjar enlloc . Miolaré ben fort, a veure si algú em sent i em treu d’aquí. Després d’engargallar-se miolant tot continua igual.
M’enfilo per prestatges, un munt de llibres van a terra, esgarrapo a les portes, ningú em fa cas, talment com si tothom fos mort... i aquesta fam tant terrible... i aquesta set. Veig una bossa de deixalles, potser hi haurà quelcom, després d’estripar-la amb les urpes , res... només papers i més papers.
Estic abatut, dèbil, no dec gastar energies, em moriré aquí tancat. S’està fent de nit una altre vegada, intentaré dormir una mica.
Quina hora serà? gairebé no tinc forces, de nou clareja, comença un nou dia. Quants dies fa que estic aquí? Dos , tres, una eternitat. Escolto, sento el grinyol d’una porta obrint-se, sento veus. M’arrossego cap allà com puc, la porta s’ha obert, mentre gasto les escasses energies corrent de presa cap a fora , m’arriben unes veus que criden,
- Un gat! Un gat s’ha quedat tot el pont tancat a la biblioteca!
Anna –febrer de 2009.

IMATGES DE CANÒLICH. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

Aquesta ocasió vam tornar a pujar el coll de la Gallina fins a Canòlich. La carretera és regirada al màxim. Surt d’un viratge tancat per trobar-ne un altre igualment sobtat i amb un fort desnivell. En arribar a dalt vaig saber que el proper dissabte 25 el santuari de Canòlich és la final de l’octava etapa de la Volta a Espanya.
I vaig pensar en el sofriment dels corredors quan després de quasi 166 km. s’enfrontessin a la pujada. Penseu que al cotxe s’havia de posar la primera velocitat per superar algunes de les rampes.
L’església era oberta i vam aprofitar per fer fotografies del seu interior. Actualment és sufragània de la de Sant Julià de Loira on hi ha guardada la imatge original de la Verge.
He de fer constar que la senyoreta que atenia el lloc va ser força amable i ens va donar tot un seguit d’explicacions. Només pretenc en aquest breu relat acompanyar-lo amb les fotografies de l’interior de l’església que férem ja què anteriorment ja havíem publicat una més extensa crònica.
Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 24 agost 2012

divendres, 24 d’agost del 2012

POBLES ANDALUSINS.

Apunts de Vacances

Pobles de carrers retorçats i sense voreres amb cases emblanquinades amb cal. Carrers estrets, pavimentats amb còdols de diferent mida com un entapissat de pedra lluent.
Brolla l’aigua en la font de la plaça i el seu soroll apaigava un instant la sensació de calor.

Els “llanos” en diferents escuts en moltes portes. Aquesta costum com moltes altres semblà que també ha desaparegut, com en els nostres pobles. “Fer petar la xerradeta” al caure la tarda a la porta de casa ha mort portada pel televisor i la vida moderna.
El campanar de l’església sobresurt clarament de les teulades i les campanes ressonen en la contrada cridant al feligresos a missa.
Les esglésies de grans dimensions sobretot per la mida de molts pobles, com diu l’amic Antonio, els diners d’Amèrica que van entrar pels propers ports va permetre la seva construcció.
Malgrat tot la pedra és desgastada pel pas dels anys, com els diners d’aquells tresors d’ultramar. Com oblidats són la majoria dels que els van portar.
La plaça de l’Ajuntament plena de cotxes. El sistema, el de sempre, la majoria de gent es coneix i si és necessari s’avisa al veí. També els municipals posseeixen aquesta filosofia de la tolerància.
Travessar la plaça 40 m. mal comptats sota un sol justicier esgota l’esforç humà. La cervesa, la clara o altre beguda refrescant i a més el petit detall del “tapeo” (moltes vegades quatre olives mal comptades) alegren la intolerància solar.
A la tarda en plena canícula ni borden els gossos aplacats com els humans per la calor. Només els esclaus de la feina treballen i si pot ser a l’ombra. En despertar la vesprada torna a moure’s els carrers i places de la població.
Pobles on resideix gent gran que esperen el cap de setmana per veure la família.

Gotes del viure andalusí, com l’aigua de la font que alegra l’ambient.
Sol de justícia que cau durant el dia per desesper del vianant.
Cau la vesprada, la vida retorna al carrer i la fresca calma l’esperit.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 26 agost 2012.

dimecres, 22 d’agost del 2012

MIRADOR DEL ROC DE LA LLUNA. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.


Petita crònica de la visita al Mirador del Roc de la Lluna en un dia pletòric de sol. El mirador va ser construït per ICONA en la Serra de Catllaràs.
Les muntanyes de Catllaràs són encara poc freqüentades, malgrat el dia de la nostra sortida, deu n’hi do els cotxes que hi vam trobar. Boscos de pins negres i avets omplen el seus indrets, com també prats i senders. Caminar pel seu entorn ens sedueix per l’encant de les coses belles i tranqui-les.
Després de deixar enrere el Santuari de Falgars i el Xalet del Catllaràs continuarem per la mateixa pista de terra i rocs fins el collet Fred (1458 m.). A la nostra dreta prenem la desviació, entre arbres de verd clar o fosc segons el sol acarona les fulles, que ens porta en breus minuts fins la part baixa del Mirador. Hi ha una zona de picnic bastant oblidada potser la causa és la font què és seca.
Des d’aquest punt s’aixeca una escala feta en la mateixa terra i amb baranes, llàstima que quan es van construir no es treballés encara amb fusta tractada. Les branques de fusta presenten zones corcades i l’escorça salta en tires.
Poc després érem dalt del mirador artificial (1494 m.) i la visió del Prepirineu i Pirineu s’obria en ampla panoràmica davant nostre. Girant 360º mateixos s’albiraven els cims de Taga, Montgrony, Puigmal, Puigllançada, tosa d’Alp, Moixeró, Cadí, Pedraforca, Gallina Pelada, etc. Rere nostre el Joc de Pilota i la Moreneta eren llocs amb nom propi.
Un lloc de grat recordar i una taula d’orientació de ceràmica en bon estat, cosa molt d’agrair.

No m’ha estat possible trobar dades de construcció ni el perquè del nom. S’hi ha algú que pugui pal•liar aquest manca de dades li agrairem per fer-ne esment.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 agost 2012.

dimarts, 21 d’agost del 2012

LES MILLORS VACANCES DE LA MÒNICA

Avui començo vacances! Vaig a passar les millor vacances des de fa molt de temps. Res de viatjar a països llunyans o exòtics, ni rutes culturals, ni fer kilòmetres amb el cotxe. Res de passar llargues hores esperant a l’aeroport, ni fer i desfer maletes. Tampoc vaig a cap creuer, ni vull passar hores a una cua per veure monuments, ni vull travessar mig Europa en autocar, com algunes amigues. Res d’això , ni res que se li assembli.
Tampoc vull anar a la platja a passar calor, allà mentre et rosteixes com un cranc, ni fer caminades per la muntanya, ni gaudir de la tranquil•litat del camp amb les mosques i els mosquits.
Vull unes vacances tranquil•les i plàcides, poder fer el que em doni la gana, sense planificar res, sense horaris , ni despertadors.
Les millors vacances les passaré a caseta, tranquil•la. Gaudint de la tranquil•litat de la llar. Que consti que no és per la crisi, potser també una miqueta, però és perquè vull.
Vosaltres no sabeu que bé que s’està a Berga a l’estiu, la calor no és massa asfixiant, llevat alguns dies al migdia, però al vespre ja fresqueja. Llevar-te a l’hora que vols, fer un cafetó, posar-te a llegir un llibre, mirar una bona peli, o alguna sèrie d’aquestes que repeteixen i ja has vist, però la tornes a paladejar amb calma. Anar a buscar el dinar preparat per no haver de cuinar, i quan el sol pica fort fer una bona migdiada.
Quan el sol va a la posta, sortir a fer un tomb pel passeig o per les afores. Asseure’s a una terrassa i prendre una orxata o un gelat. Quedar amb algun amiga o amic per fer el got o anar a sopar i passar el vespre xerrat fins a les tantes.
Anar a escoltar algun concert a la fresca, o participar en alguna de les nits poètiques que els cap de setmana s’organitzen, algun dia anar al teatre. Gaudir del temps i del lleure per descansar , relaxar-se, i viure amb calma.
Això són vacances! Això es fer vacances! Bé, això es el que jo vull fer, aquest any. Penso que les millors vacances de cada persona, són les que un escull perquè li plauen, no per fer com el veí o les amigues. Aquesta és la manera de gaudir d’unes bones vacances... aquelles que nosaltres volem i escollim.
Així al setembre podré tornar a la feina descansada i tornarem als horaris, al despertador, a les presses i a la rutina organitzada.
“Monica”

-Berga,03 d’agost- 2012-

dilluns, 20 d’agost del 2012

XALET DEL CATLLARÀS. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ

Petjades gaudinianes
Aquest cop seguint el nostre afany particular de conèixer nous indrets en acostàvem al Xalet de Catllaràs.
Aquesta construcció ha estat recentment reconeguda com pertanyent al genial arquitecte Gaudí i actualment encara no hi ha cap document que demostri la seva autoria. La seva primera referència la trobem en l’informe publicat de l’arquitecte A. Viladevall que en una conversa amb Domènech Sugranyes Grau (col•laborador de Gaudí a la Sagrada Família) en que li confirma que Gaudi li havia explicat la seva autoria. Actualment és acceptada inclòs per especialistes com l’arquitecte Joan Bassegoda Nonell, titular de la Càtedra Gaudí de Barcelona.

Des de Falgars seguint uns 6 km. de pista de terra i pedres no recomanable per vehicles baixos vam arribar davant del xalet tancat i rodejat per una natura exuberant. Ha destacar els clàssics forma de l’edifici basat en els arcs catenaris propis d’en Gaudí. La primera impressió no és dolenta més quan t’apropes et donés compte que per ser una obra d’en Gaudí és desconeguda per la majoria de la gent. Ser llunyana a Barcelona i enmig del bosc fa que no sigui prou apreciada aquesta joia gaudiniana.
Les necessitats d’energia per la producció de ciment a la nova fàbrica de Clot del Moro que estava construint la Societat Asland d’Eusebi Güell i Bacigalupe ( Comte de Güell) va ser l’origen de la construcció d’aquesta xalet que va encarregar a Gaudí l’a. 1901.

El motiu va ser per donar habitatge a tècnics i treballadors de les propers mines de carbó que abastien els forns de la fàbrica de ciment. La categoria social imperava també en l’ocupació de les tres plantes.

L’edifici ha sofert múltiples canvis estructurals i d’utilització en el transcurs dels anys. Ha perdut lla escala exterior que feia d’element de comunicació entre les tres plantes, la teulada ha passat de ser de pissarra a una imitació de cartró pedra de color negre.

L’a. 1932 l’Empresa Asland va cedir el Xalet a l’Ajuntament de la Pobla de Lillet.
En el meu humil recull de dades he trobat tanta mena d’informació sobre les diferents reformes que considero impossible fer una relació detallada en aquesta crònica.

Malgrat tot és una llàstima que no hagi cap cartell que identifiqui l’autoria de l’obra fins ser a la porta de la construcció. Segurament els cotxes que han passat mentre fèiem la nostra visita, algun d’estranger, hagués almenys fet una petita ullada.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia actual: Rosa Planell Grau.




dissabte, 18 d’agost del 2012

L’OMBRA FUGISSERA. Conte negre.

El Joan és desperta alertat per un petit soroll que entra per la finestra del carrer. Potser només ha estat el miol d’un gat cercant parella en les taulades del veïnat. Amb els ulls mig clucs observa la porta del dormitori i veu amb espant una ombra negra que el mira des de la llinda.

Només és una simple ombra fugissera que dansa seguint el ritme de la suau aura que belluga les cortines del proper menjador i la claror de la llum del carrer. La nit és xafogosa i un lleu ventet encara transporta la calor del dia. En el llit els llençols arrugats i mal posats transmeten la humitat i l’olor de la suor. Asserenant-se i deixant de banda les idees il•lògiques sobre les ombres torna a endormiscar-se.

Però ja no dorm com en el primer son, el son profund i reparador que vitalitza el cos i recarrega el cap de nous pensaments. No, aquest cop és una letargia inquieta plena de trenta mil idees que nerviosament el fan rodolar d’un costat a l’altre del llit sense trobar la pau del vertader dormir.

Entortolligat de peus, amb els llençols que el mantenen com presoner del jaç obre altre cop els ulls i aquests, com la agulla imantada de la brúixola buscant el nord, fiten la porta.

Esmaperdut torna a veure l’ombra que l’aguaita fixament i instintivament com quan era un simple nen busca eludir la visió emparant-se amb les mans. En ple desori mental pren el coixí i se’l posa damunt el cap. Poc a poc l’espasmòdic panteix del respirar també és modera i com qui juga a cuca amagar treu el cap de sota i mira.

L’ombra roman amb el seu suau tentinejar. Sembla portar a la mà una vara llarga i dalt de tot la confosa forma de la dalla immòbil, però tremolosa al mateix temps, com aguantada per unes mans neguitoses i inquietes. Una caputxa negra li cobreix el cap i enmig de la foscor de la cara destaquen dos forats blancs on dos ulls fixes, de mirada clara i sense fons que miren com travessant el tot i el res. La boca com ombra desdentegada somriu amb el somriure ple de l’amargor d’una existència desagradable.

El Joan resta quiet, parat i sense esmà ni un sol moviment belluga el seu cos. Només la mirada de qui vol fugir i no troba sortida es mou en el seu rostre. Les mans agafades com en una pregària força temps oblidada, el cor desbocat i la boca volent desgranar una elemental oració mig oblidada.

El pensament voleia com fent un repàs a la vida. Els pecats, plens de vivències, potser tampoc eren tants pecats si no circumstancies de la pròpia existència volen mostrar-se i com en un joc fondre’s en la distància dels anys. Tants errors comesos, tantes faltes compartides i tantes de rebudes, com si fos en un llibre de comptes buscant un saldo favorable per justificar la vida.

El Joan cau en un ensopiment, lassat de veure’s forçat a extreure records llunyans quasi infantils. Pares, germans, amics, família en tots cerca comprensió fins de les faltes no fetes però que són un murmuri inconfessable en el fons de la consciència.

Alleujat pel repàs intern, surt del somni i observa de reüll la porta on el sol matiner ha esborrat la figura sinistra. Només resta el so d’una veu fosca que com un auguri ha gravat aquestes paraules en l’interior de la ment: “Avui no, pot ser demà, o més enllà, no sé pas quan, encara no m’han donat el dia i l’hora però té en compte que un dia o un altre tornaré”

En el camí de la nit fosca, en total solitud i el camí desconegut, que poca cosa som els humans malgrat que la lleu llum de la llanterna de la fe ens guií pel desigual camí.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 agost 2012.

divendres, 17 d’agost del 2012

LA MEDUSA PETITA

( Conte infantil)

Era un dia d’estiu, feia molta calor, hi havia al mig del mar un banc de meduses que jugaven, ni havia una de molt entremaliada que va dir a una altre de molt petita:
- A veure si t’acostes a la platja, et fiques al mig de la gent i piques a unes quantes persones.
I tot donant-li un cop la va empentar cap a la platja. La medusa petita sense saber com es va trobar vora la platja, un nen que jugava a la sorra feia un gran castell, s’acostava de tant en tant, vora el mar, n’agafava una galleda d’aigua i la duia cap on jugava.
Aquesta vegada la galleda pesava més del compte, -Que plena que la porto- pensava.
Quan arriba al castell que esta construint, anava a abocar l’aigua, quan es va donar compte que a la galleda i flotava una cosa blanc transparent, -que serà això? Anava a ficar-hi la mà per treure-ho, quan la seva germana va cridar,
- Que es una medusa!
Però el nen ja la tenia a la mà i la medusa estava molt contenta d’estar amb el nen, aquest després de tirar l’aigua, se la mirava
- em sembla que està molt avorrida i vol jugar.
Tota a gent del voltant volia matar la medusa, però el nen no ho va voler; van jugar una estona amb ella i després el nen la va agafar i la va tornar al mar.

Des d'aquell dia, cada mati la medusa anava a la platja per jugar una estona amb el nen

dijous, 16 d’agost del 2012

VIL•LA CLOSA D’ESCALÓ. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ.

En la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà a Pallars visitàrem la vil•la closa d’Escaló.

Segons Joan Coromines, Escaló és un topònim romànic medieval, de la paraula llatina scala (mateix significat actual).

Escaló és situada a la part dreta del riu Noguera Pallaresa i domina el lloc clau d’inici de la Vall d’Àneu, a la boca de la vall del riu Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s’obre la vall d’Àneu, la porta de la qual era constituïda pel castell, ara només en resta la torre i el monestir del Burgal.

L’antic terme fou fusionat l’a. 1971 amb el de Jou al de la Guingueta d’Àneu. Comprenia a més els pobles d’Escart i Estaron, el despoblat d’Arides, el santari de la Roca d’Escart i les restes del monestir del Burgal

Una vil•la closa és una població protegida per muralles, sense edificacions extramurs. Antigament podia ser un lloc castral. És un tipus de població típic de l’època antiga i de l’edat medieval. Pràcticament la part posterior de les cases constituïen part de la muralla i entre les cases hi havia dues petites travessies que permetien accedir a un cinturó de ronda.
Té sencer el portal que mira a l’O. I reconstruït el de l’extrem contrari.

Hi ha un únic carrer ( 100 m.) dins el recinte emmurallat si exceptuem el parell de travessies. A costat i costat s’aixequen cases de pedra amb parets mitgeres a la part baixa on s’obre un porxo, bé amb arc de mig punt o bé en llinda de fusta. En algunes a més hi ha un pis alt amb un petit balcó a la façana.

Els llosats de llicorella a dues aigües són poc inclinats. La façana de la casa és una de les vessants.

Hi ha cases en estat ruïnós i altres han sofert actualitzacions sense respectar l’entorn això fa que quedi el conjunt bastant desdibuixat. Però val la pena fer-hi una visita i passejar amb tranquil•litat pel carrer principal fins a l’altre porta de sortida que dona al riu d’Escart i a l’antic molí. Damunt nostre la torre de guaita.
Aproximadament hi ha una trentena de cases amb noms tan curiosos com casa Cabaler, casa Cardaire, casa Borda o casa Xorra. Altres els seu nom indica clarament l’ofici: casa Baster, casa Barber, casa Ferrer, casa Moliner o casa Sastre.

Menció especial un balcó de fusta que té balustres perfilats i gravats. Al centre hi ha gravat un cercle que encercla una roseta de quatre pètals, a la part superior i inferior hi ha un rectangles que emmarca diferents motius. El passamà és també decorat amb motius fent ziga-zagues.
Tot un món de vides tancat entre muralles per salvar el do inapreciable de la vida.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 12 agost 2012.

dimecres, 15 d’agost del 2012

FUENTEHERIDOS. SERRA D’ARACENA. HUELVA.


No vull deixar passar el temps per parlar d’aquest poblet de la serra d’Aracena del que guardem un agradable record tant la Rosa Planell Grau com el Miquel Pujol Mur. Potser una de les causes sigui a les tardes quan queia el sol i pujàvem amb la família a sopar tranquil•lament a la plaça del poble, situat a pocs km. de Jabugo, a paladejar el gustet del pernil. Malgrat no deu ser el mateix 5J el sabor que deixava era molt força saborós. Tot no acabava amb el pernil, el formatge d’ovella, cabra o vaca i altres plats, també eren dignes d’apreci.
Però deixant apart aquests valors nutritius la nostra atenció va ser la font de “doce caños” de la que brollava amb gran quantitat una aigua fresquíssima. Mirant i donant la volta a la plaça vam trobar tota una sèrie de ceràmiques, que seguien el camí de la sèquia, amb detalls de la terra i l’aigua que ens van cridar l’atenció. La font forma part de la deu d’inici on neix el riu Múrtigas. Només vull fer una simple transcripció de les frases escrites:
EL AGUA: Lieva, mai, quebraero con cimbera i con ferido son raíces entrañables del agua de Fuenteheridos.

FERIDO: Ferido es turno de riego vez de vida, vez de pan que no pasa el ferido este año sin regar.

CIMBERA: Agua que riega un secano significa la cimbera; lo que riego en Fuente heridos con la alberca la Higueruela.

QUEBRAERO: Quebraero es división regar a un pago, o a otro, que nuestra madre la fuente tiene agua para todos.

MAI: Surco de los manantiales mai es la madre, la acequia. Baja la agua hasta mi huerto por la cuesta maiguerra.

LIEVA: Camino de desafios, de trabajo de parranda, caminito de la lieva me va acompañando el agua.

Ens va cridar l’atenció aquestes denominacions i ens vam felicitar per saber comprendre la llengua en què són escrites.
Saber i voler entendre altres llengües o també formes de pensar sempre és un grau de maduresa.

A Catalunya, els de la terra ho practiquem, altres nouvinguts el hi costa d’entendre-ho.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 11 agost 2012.

dimarts, 14 d’agost del 2012

APARENCES

Un últim cop d’ull abans de sortir , vol estar radiant aquella nit. Una grossa capa de maquillatge li tapa les arrugues de la cara, una mica de color als pòmuls i aquell rosa suau als llavis que li dona un toc càndid i innocent.

Compliria 53 anys aviat i es rebel•lava contra el pas del temps. Encara es sentia jove, però el seu rostre ja delatava el pas del anys. Sempre havia viscut de les aparences, el seu treball li exigia, estar guapa, jove i elegant en tot moment, però els anys no passen en va per ningú. Treballar de model s’havia acabat. Ara feia d’acompanyant de senyors, acompanya senyors a reunions d’alt nivell, sovint a l’estranger. Es guanya be la vida, però a vegades li cal fer coses amb les quals que no està massa d’acord. No es que sigui una puritana, ni que tingui moltes manies, però hi ha maneres i maneres de fer les coses.
Tot i la edat i el treball, encara és una somiadora, encara espera trobar l’home de la seva vida, que la faci sentir, vibrar, estar de nou enamorada. No es pas que no n’hi hagi hagut d’homes a la seva vida, un fotimer, però sempre l’han deixada buida, decebuda, i ara als que acompanya a més fastiguejada.

Per això aquell vespre vol estar més guapa que mai, no aparentar la edat que realment té. La seva cita és un jove que no passa de la trentena, fa dies que li va al darrera, però ella no li feia massa cas, però des d’uns dies ençà les coses han canviat.
Ahir la va convidar a una festa al seu iot, una festa informal amb els seus amics. Qualsevol li diu que no, a un jove així; el jove sembla realment enamorat i a més ric. Ara ja comença a agradar-li una miqueta.

Sona el clàxon del luxós cotxe, tres tocs. És ell –pensa tota nerviosa- Avui viuré la nit més màgica de la meva vida. Com una adolescent baixa les escales emocionada, contenta. Està de nou il•lusionada. Haurà trobat finalment l’home de la seva vida, o l’espera un altre desengany. Fugint de mals presagis, ella pensa fer el que calgui per no deixar escapar aquell merlot blanc, que l’atzar ha posat al seu camí.

Però una cosa són els somnis i l’altre la realitat. Al cap d’un mes, totes les il•lusions s’ha esfumat, així com el merlot blanc. Deixant un gran buit a la seva vida i un gran forat al seu compte d’estalvis.

-Maig de 2012-

dilluns, 13 d’agost del 2012

BADIA I BOSCOS DE SANT FELIU SASSERRA. BAGÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem tornat al mas Badia a Sant Feliu Sasserra.
Vaig deixar expressat en una altra crònica el vincle, diguem-ne familiar amb aquesta casa. Allò que havia estat un gran mas vinculat a abats i monjos actualment és un castell de sorra que espera en el transcurs dels anys desaparèixer confonent-se en la mateixa terra on ha viscut. S’han caigut algunes parts més de la seva estructura i el seu aspecte és més desolat, com un gegant agenollat, però amb el cap alçat, que espera el cop final.

Però el motiu de la sortida ha estat centrat en els recents focs que han assolat les contrades de Sant Feliu Sasserra.
Veure un incendi sempre remou alguna fibra del nostre interior. La aspecte de la desolació, de l’olor a ferum cendrós, quatre pals ennegrits, abans arbres, que s’aixequen cap el cel com demanant ajuda igual que els soldats ferits clamen salvació en la guerra. Ni els uns ni els altres volien viure el que els ha passat però portats pel foc inclement han vist destruïda la seva existència.

SALVI'NS EL SENYOR DE LA GUERRA I DEL DESCUIT HUMÀ.

En una altra crònica vaig escriure “Quan sigui tard segurament plorarem i ens lamentarem” parlant de la desídia en què viuen els nostres boscos. Són com una gran bomba que un dia pot esclatar per falta de treball i atenció, ara tothom parla de la manca de treball i les institucions no som capaços de protegir la nostra terra. I no ens hem d’oblidar de les perdudes humanes i dels béns materials que possiblement no haguessin estat assolats per les flames del bosc. Tampoc hem de menysprear el gran risc dels bombers en les tasques de apagar el foc i que cada any és salda en la mort d’algun dels intrèpids treballadors. Un dia Sant Feliu, l’altre el Cap de Creus, l’altre... quants altres ha d’haver-hi.
No hi ha arbres ni herbei, tot és negre, menys mal que albirem a la llunyania el verd dels boscos indemnes. No se sent el cant dels ocells ni els seus vols. No hi ha flors ni papallones. Només pudor a socarrim, el negre del cremat i el blanquinós de la cendra.

Com l’esperança és innata en el cor dels humans esperem recobrar mitjançant el temps un bé perdut i anorreat.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 9 agost 2012.

diumenge, 12 d’agost del 2012

JARDINS ARTIGAS. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Petjades Gaudinianes.
En aquesta ocasió la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens van decidir a visitar la Pobla de Lillet i un de molts dels seus atractius que van voler conèixer són els Jardins Artigas o com eren anomenats en la seva idea primigènia el Jardins de ca l’Artigas.

L’a. 1905 Gaudí anar a la Pobla de Lillet amb l’encàrrec de construir el xalet de Catllaràs, un refugi de muntanya pels enginyers de les mines de carbó que proveïen a la fàbrica de Ciments Asland, propietat d’Eusebi Güell. Aquest ric industrial va ser el principal mecenes de Gaudí. Durant la seva estança de dos dies s’hostatja a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas Alart, al costat mateix de la factoria a la vora del riu Llobregat. Entre la casa i el riu havia un terreny conegut amb el nom de Font de la Magnèsia i l’industrial aprofita per demanar a Gaudi li donés idees per fer-hi uns jardins. Gaudí que aleshores construïa al Barri de Gràcia el Parc Güell realitzà un projecte en menor escala i a més envia paletes que havien treballat en l’edificació del Parc barceloní.

Les similituds d’estil i d’estructura són evidents. L’aprofitament del material propi de l’entorn i la mostra de la gran religiositat del mestre també. Les figures del bou: Sant Lluc, l’àliga: Sant Joan, el lleó: Sant Marc i l’àngel (actualment desaparegut): Sant Mateu eren col•locades formant una creu.
Altres elements a destacar són la Glorieta en el lloc més alt i que fa de mirador. La Cova on originalment era la font de la Magnèsia i on Gaudí utilitza els seus habituals arcs catenaris. La Cascada, una font d’aigua feta en el típic trencadís gaudinià. El Pont dels Arcs i també el Pont de l’Arc Coix. Molt llocs per visitar i per treure detalls de la seva construcció.

En la dècada dels a. 1950, els Artigas van marxar a viure a Barcelona i el jardins queden abandonats i passen desapercebuts als investigadors gaudinians fins l’a. 1971 que és confirma l’autoria de Gaudí. Actualment són propietat municipal i estan oberts al públic. Es celebren vetllades musicals al vespre, malgrat sigui estiu és prudent portar una petita roba d’abric.

Una de de les moltes perles berguedanes aquesta feta per la mà humana i el geni d’un artista.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 9 agost 2012.