dimecres, 30 de març del 2016

SANT MARC DE CAL BASSACS. GIRONELLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En una de les nostres sortides per fer una lleugera caminada teníem com a punt de sortida l’església de Sant Marc de cal Bassacs. Ja una vegada in situ la visitàvem i fotografiàvem.

 
L'actual nucli habitat de Cal Bassacs deu el seu naixement a la creació de la Colònia Industrial Teixidor-Bassacs a les darreries del segle XIX. Al mateix temps l'augment de població també fou provocat per l'arribada del carrilet i el pas de la carretera de Barcelona a Berga i Castellar de N'Hug.  

Els habitants de Cal Bassacs patiren molt fortament el procés de desindustrialització del tèxtil que afectà la comarca del Berguedà i les comarques veïnes. Això va provocar una diversificació de l'economia local.
 
Malauradament les notícies històriques d’aquesta església sota l’advocació de Sant Marc són molt escasses. Les primeres referències són d'època moderna, quan les masies veïnes col·laboren en la construcció de l'actual capella, al segle XVIII. De fet, a finals del segle XVII, ni tant sols s'esmenta com a sufragània de la parroquial de santa Eulàlia de Gironella.  

El lloc és un tranquil emplaçament prop de cal Bassacs on se sap que des de fa molt temps hi ha hagut un espai dedicat al culte religiós. Situat al capdamunt d’un turonet trobem aquesta església construïda el segle XVIII; concretament el 1749, segons indica una pedra de cantonada de l’edifici; quan es construí la capella que ens ha arribat als nostres dies. 

L’edifici d'una sola nau, és adossat a un penyal que fa la funció d'absis. Aquest penyal, considerat un eremitori del segle IX-X, és de forma piramidal a l'exterior i còncava a l'interior, i és precedit per una obertura d'arc de mig punt i amb una finestra oberta a llevant formada per tres blocs monolítics. Segons sembla, aquesta roca havia estat excavada, com a mínim des del segle IX, per ser utilitzada com a eremitori per al culte a Déu o com a espai de reflexió i misticisme. Actualment exerceix de sagristia. 

 
El 1853 la nau fou reforçada amb dos contraforts laterals per tal de contrarestar el pes de la volta. 

La façana té un petit campanar d'espadanya, un òcul central i, protegida per un porxo, una porta d'arc de mig punt adovellat, emmarcada per un guardapols i amb gravats (segles XIII-XIV) que reprodueixen un castell. 

Gravats o grafits : És molt difícil determinar la data precisa. Per la temàtica utilitzada en la representació (castells únicament) podria tractar-se d'un treball baix medieval o posterior pertanyen al segle XIII o XIV degut a les grans reminiscències i permanència del Romànic en aquesta comarca. Els gravats són a la clau de l'arc i als salmers. Un mateix dibuix es reprodueix seguint la tipologia d'un castell de tres cossos coronat per merlets triangulars i amb un portal de mig punt al bell mig. Diferents nivells de relleu marquen les parts dels castells: relleu més gran al dibuix de la porta i dels merlets i nivell menys incisiu a l'hora de dibuixar els carreus del castell.  

 
Molt a prop de l'eremitori hi ha restes d'un probablement hàbitat medieval. Per altra banda, és interessant descobrir que a pocs metres hi ha les restes d’un antic edifici del qual no se’n pot identificar la funció. Adossat a la roca hi trobem els vestigis d’una antiga construcció amb coberta i dos pisos. Excavats a la pedra, hi ha les restes d’un sepulcre i d’una gran escala. 

Aplec de Sant Marc. Vot del poble de Gironella a Sant Marc. Se celebra el 25 d'abril des de temps immemorials. En la celebració es fa una Missa, benedicció del pa de Sant Marc i repartiment de coca i xocolata i una taronja. Hi acudeixen totes les escoles del municipi. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 29 de març del 2016

QUAN TENIEM QUINZE ANYS


Vaig fer un bot aixecant-me i posant-me a ballar, quan a la ràdio va començar a sonar aquella cançó, m’entusiasmava, la cantava seguint el ritme,
 
“Quince años tiene mi amor,
Dulce i tierna como una flor,
Cuando el sol se esconde
eres la estrella que da luz,
Quiero repetirte que no hay nadie como tu...”

 D’això fa una pila d’anys, érem al començament dels anys seixanta, del segle passat, i es que aquella cançó “Quince años tiene mi amor” del “Duo Dinámico,” em tenia fascinada. Llavors jo també tenia quinze o setze anys, estàvem en plena adolescència.

 Érem tres amigues que sempre solíem sortir juntes ,  bé, una es va desmarcar aviat de nosaltres. Des dels catorze anys que sortia amb un noi i als quinze ja anàvem en “serio” segons ella.
La Carme i jo érem fans del Duo Dinámico i havíem aprés totes les seves cançons i els imitàvem, amb una vella guitarra del seu germà, ella sabia fer uns acords, per acompanyar. Cantàvem les cançons dinàmiques que ens sabíem de memòria: “Quinze años tiene mi amor,” “Quisiera ser,” “Perdòname,” “Surrender,” “Las hojas verdes,”  “Mari Carmen,” “Oh Carol...” i moltes altres. A les reunions familiars, d’amigues o de la Parròquia, participàvem cantant  i imitant al famós duo. Ens vestíem iguals, com ells i ens ho passàvem la mar de bé, fins i tot ens aplaudien força.

En aquelles reunions i festes,  aviat va deixar de venir la Teresa, la amiga de la infantesa, la que tenia “novio” formal i ens deia que allò que fèiem eren bajanades de criatura, que ella si que vivia la vida de veritat, que ho passava molt bé amb el seu xicot i era molt feliç, nosaltres ens alegràvem per ella , però no li teníem enveja.

El cert és que el noi que anava era molt gelós i no la deixava sortir ni amb les amigues. No volia que és maquilles , ni pintes i quasi la feia anar vestida com una monge. Ella estava molt enamorada i res li importava que no fos ell. Nosaltres l’avisàvem que anés amb comte amb aquest xicot, que no era de fiar. És va enfadar i va deixar de sortir definitivament amb nosaltres.
Amb la Carme vam continuar fent els nostres tanteigs amb les cançons, vam ampliar el repertori i el grup d’amigues, algunes tenien algun amor platònic entre els nois del poble i poca cosa més, però gaudíem de la nostre joventut.

Van passar un parell d’anys,  ara ja apreníem a ballar el twist. En una festa d’aniversari d’una cosina de la Carme, vam veure que hi havia el xicot de la Teresa, tot sol, que parlava amb uns amics,   vam escoltar com malparlava i es burlava de la Teresa. Llavors ens vam assabentar que havien tallat i que ella estava molt malament. Es veu que ella el perseguia per tot arreu i ell es mofava  d’ella. Estàvem cantant també, i allà  i al bell mig de la cançó, va aparèixer,
 
"Un ángel és mi amor, sus cabellos rubios són,
bonita y caprichosa, del jardin la mejor rosa,
Però cuando  mas me gusta es bailando este rock.
Quince años tiene mi amor........”

 Va entrar la Teresa, pàl·lida i demacrada, ens va mirar a nosaltres, el va mirar a ell i quan vam acaba de cantar ella ja havia marxat.
 
És veu que van  tornar a anar junts una temporada i es van tornar a separar. Sabíem que ho passava malament la noia, però ella no va voler mai més res de nosaltres. La Teresa i la seva família van marxar del poble, ningú  va saber mai ven bé perquè,  i ja no vam tornar a veure’ns més. Per algun conegut vam saber més tard que es va casar per allà a la trentena.
 
/21/03/2016/

 

dilluns, 28 de març del 2016

SANTA MAGDALENA DE LA CORTADA DELS LLUCS. SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Al peu de la carretera trobem la capella de Santa Magdalena en bastant mal estat de conservació i de complicat accés a causa de l’herba i els matolls que mig tapant el camí. També és anomenada com capella del Roser de la Cortada dels Llucs.

 
La data de construcció de la capella de Cortada dels Llucs és l'any 1557. A la llinda de la porta s'especifica que fou renovada l'any 1890 s'hi poden apreciar dues inscripcions on s'hi pot llegir "JOAN CORTADA 1552" i "RENOBAT 1890" (sic). 

 
És una capella de planta quadrada i coberta a quatre vessants. Tot el parament està fet amb carreus grossos i regulars de pedra ben treballada col·locats a trenca-junt.  

Els carreus que hi ha sobre la porta estan col·locats de forma escairada.  

A la façana principal hi ha la porta orientada a  migdia, amb una llinda amb una motllura que ressegueix la part superior i decorada amb impostes que reprodueixen temes del bestiari. S’hi arriba mitjançant unes graons igual que al petit espai davant de l’edifici. 

 

Per sobre la porta hi ha una cornisa que divideix la façana es dos meitats.  

A la part superior de la teulada s’endevinen les restes de dos pilars on possiblement havia hagut un petit campanar. Només en una de les façanes hi ha una finestra rectangular de doble esqueixada emmarcada amb pedra treballada. 

 
Santa Magdalena de la Cortada dels Llucs és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 25 de març del 2016

SANTA MAGDALENA DE FÍGOLS. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En aquesta ocasió ens desplaçàvem amb direcció a Cardona per conèixer l’església de Santa Magdalena de Fígols situada al costat de la casa Fígols. Una vegada trobat el lloc al qual s’accedeix per una carretera asfaltada visitàvem l’edifici religiós. Després de saludar a la persona que ens va rebre, el qual, es va oferir amablement a ensenyar-nos-la amb una gran cordialitat.  

 
Aquesta església es conserva amb molt bon estat, tant la seva estructura exterior com el seu interior. És una demostració que hi ha unes persones al seu voltant que volen mantenir-la i  gaudir del petit tresor.  

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 26 diu que Fígols fa pensar en el llatí figŭlus, ‘terrisser’, però que aquesta paraula llatina no es troba conservada en cap llengua romànica. Ens sembla més probable que Fígols vingui d'un mot llatí *ficŭlos, dim. de fīcos, ‘figueres’, de manera que equivaldria a «figueretes» o «figueroles», noms que abunden en la toponímia. 

L’església de Santa Magdalena de Fígols era advocada primer a Sant Sadurní. Fou una església dependent, en els seus orígens del monestir de Ripoll.  

Cal pensar que arribar a formar part dels dominis de Ripoll quan els comtes, des de Guifré el Pilós  fins al futur abat Oliba, dotaren aquesta monestir amb terres per tal de vincular-lo a l’obra repobladora de la Catalunya central, terres situades aleshores a la frontera i de les quals es feia necessària la repoblació i l’organització.
 
L’església i el lloc de Fígols juntament amb altres propietats de Ripoll a la zona, com Gargallà i Sorba , eren punts d’enllaç i de reforç entre els castells de Cardona i Casserres durant els segles IX i X.

L’església de Sant Sadurní de Fígols s’esmenta, segons les notes del monjo de Ripoll, Roc d’Olzinelles, com una donació a Ripoll del comte Oliba, l’any 1003, juntament amb altres donacions: l’església de Sant Andreu de Gargallà, i alous al comtat de Berga. 

Entre els anys 1312 i 1315 l’església tenia capellà propi i cementiri, però probablement depenia encara de la parroquial de Sant Andreu de Gargallà, ja què no s’esmenta com a parròquia en la visita al deganat de Berga de l’any 1312. 

Tot i que no se sap quan va canviar de patró per Santa Magdalena o Sant Josep, el 1715, aquest encara era Sant Sadurní, però es creu que aquest canvi podria ser quan l'amo de la masia de Torrabadella va fer un benefici a Santa Magdalena el 1769.  

Malgrat el bon estat de conservació general de l'edifici, l'església fou molt reformada als segles XVII i XVIII, quan, com a sufragària de Gargallà, tenia cura de les 10 cases de la seva rodalia. Actualment Santa Magdalena resta com a capella de la masia de Fígols. 

L'església és d'origen romànic però les seves característiques fan creure que sigui d’època tardana, possiblement  del segle XIII.  

El temple és de dimensions reduïdes d’una sola nau. Està coberta per una volta apuntada i l’absis fou suprimit. 
 
La porta és d'arc de mig punt, té dovelles grans i està datada del 1689. Queda emparada per un porxo bastant gran. En aquesta façana hi ha un campanar d'espadanya que té dues finestres d'arc de mig punt fets amb dovelles petites.  

A banda i banda de l’edifici i ja en època moderna , l’any 1709, hi fou feta una reforma per Josep Pujol, la qual comporta l’apertura d’unes capelles laterals i la sagristia. Aquestes construccions adossades fan difícil veure del tot l'edifici. 

L'interior està ben conservat i el punt d'arrencada de la volta està ornamentat amb una petita cornisa. Té el presbiteri decorat i un altar modern neoclàssic i trossos de taules policromades sobre la vida de Sant Sadurní d'un retaule antic de finals del gòtic.  

 
En els incendis forestals de 1994 es va cremar una part de l’església i els seus propietaris van restaurar el porxo, la teulada i l’exterior.  

Es conserva una làpida que era de l'anterior cementiri que estava situat al sud del temple perquè els ossos que s'hi conservaven es van traslladar al cementiri de Gargallà després dels incendis.

És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El 1998 es va proposar al ple municipal que Santa Magdalena de Fígols fou declarada BCIL.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 24 de març del 2016

PER SOPAR, TRINXAT DE LA CERDANYA


(Carta sobre l’augment de les pensions d’un 0’25%...)

Avui que els nens no tenen cole,  venen a dinar a casa, com molts dies. M’agrada molt que vinguin, el que passa que he de fer mans i mànigues per arribar a  fi de mes, i com estem gairebé al final . Fa molts anys que no em veia en una situació econòmica tan precària.
Quan vivia el Damià, amb les dues pensions vivíem sense luxes, però sense estretors. Des de que em vaig  quedar vídua , amb la meva escassa pensió, d’ell no em va quedar quasi res,  les passo un xic magres. Si fos per mi sola no tindria cap problema, pago poc de lloguer i em vaig apanyant, però quan venen els nens i a vegades els grans a dinar em cal rumiar i estirar els 600 i escaig d’euros que cobro.

Prou confiava amb la puja d’aquest any millorar una mica la situació, però vaig rebre la carta anunciant una puja raonable del 0’25 % total uns dos euros i mig de més , ja veieu que en faig amb això. El pitjor és  la calefacció, fa temps que no l’encenc, només tinc una estufa de butà que la poso al  vespre i ara quan vindran els nens.
Sempre he tingut present el que em deia la mare, “si guanyes 100 pessetes i en gastes  99, sempre aniràs bé, però si en gastes 101 aniràs de tort, sempre arrossegaràs deute.”  Hi sempre m’he administrat prou bé, però ara,  quan et diuen vindran els nens a dinar, que també es berenar i sopar, ja tremolo, però qui els diu que no. A casa seva les passen magres . El meu fill no treballa, només treballa la Fina, que no guanya massa i han de pagar l’hipoteca. Els falta poquet per acabar de  pagar-la, però a vegades  no els arriben els  diners  ni per comprar menjar. Els nens estan feliços de poder venir, sempre diuen que com cala iaia no és menja enlloc.

Recordo els temps de la meva infantessa , els anys de la postguerra, la mare i l’avia feien tota classe de filigranes per aconseguir menjar i vestir als quatre germans que érem, més els avis i pares. De gana no n’havíem passat mai , perquè patates i verdures de l’hort  sempre n’hi havia, com  cansalada i  algun ou i (la mare els confitava amb calç, quan les gallines ponien molt ) i temporades poca cosa més, alguna arengada i alguns dies bacallà. Ara tantes coses que alguns llencen i altres els falta el més necessari.
Fa un parell d’anys amb el Damià, que el cel sia,  vam anar a Puigcerdà a la festa del Trinxat de la Cerdanya i com no podia faltar, al restaurant, el vam demanar. Quan vaig veure les patates amb cols amb una  rosta de cansalada, que era el menjar que fèiem cada dia abans, per sopar i esmorzar a l’hivern, gairebé em ve un patatum, i a més un plat molt  esquifit. Voleu que us ho digui ... era molt millor el que fèiem a casa,  sobretot al matí rescalfat , ben torradetes les patates... i la cansalada no tenia punt de comparació.

Cal que m’afanyi que aviat arribaran els nens-pensava l’àvia- mentre encenia l’estufa de butà al menjador per caldejar-lo una mica l’ambient ,- avui feia un  dia molt fred-. Ella anava força abrigada per casa i com sempre traginava no el notava, el seu cos ja si havia acostumat.
Acaben d’arribar els menuts , la Sara d’onze anys i el Joan de vuit. Després de fer un peto a la dona, es treuen els abrics i la grossa motxilla i li  pregunten ,
¾   Iaia  que has fet per dinar?
¾   Si, si que menjarem? –fa també el nen
¾   Llenties estofades, sardines arrebossades i un iogurt, i per sopar faré trinxat de la Cerdanya, croquetes i una poma.
¾   I per berenar pa amb xocolata , com sempre –diu escotorit el Joan
¾   Que bé, la mare no en fa mai d’aquestes coses tant bones –respon la Sara.

Els menuts s’asseuen a la taula i endrapen amb gana un parell de plats de llenties. La dona dinava contenta amb ells, eren la seva joia i alegria,  veure aquelles carones satisfetes i agraïdes i li feia oblidar el mal tràngol  de haver hagut, el matí, de quedar a deure el menjar a la botiguera del barri  i a més aquesta li havia deixat 20 euros per poder comprar la bombona de butà per escalfar-se una mica. Ara, això si, quan cobres el més, amb la gran puja, seria el primer que faria, pagar i tornar els diners a aquella bona veïna i amiga  que l’ajudava quan li feia falta.

29/02/2016/
 

dimecres, 23 de març del 2016

SANTA MARIA DEL CASTELL DE SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Cercant una vegada més esglésies dins el nostre Berguedà en aquesta ocasió visitàvem novament l’església de Santa Maria del Castell a Saldes. 

 
L’església fou , des de la seva construcció l’església del castell de Saldes, al comtat de Cerdanya i dins els dominis de la família baronial dels Pinós. 

Les primeres notícies del lloc de Saldes són del segle IX, però el castell no és referenciat fins a mitjan segle XI. Concretament entre els anys 1068 i 1097 Galceran, fill de Sicardis, feia jurament de fidelitat al comte de Cerdanya per un seguit de castells entre els quals hi havia el de Saldes (Salices). És a partir de l’existència d’aquest castell que es comença a parlar de l’existència de la capella de Santa Maria, malgrat les notícies concretes són ja del segle XIII.  


L’any 1259 Galceran de Pinós instituí Guillem, clergue de Santa Maria. L’any 1288 el mateix Galceran de Pinós instituïa el benefici eclesiàstic de la capella a favor de P. Pontii, clergue de Gresolet. En una data imprecisa dl segle XIII Galceran IV de Pinós feia testament i deixava a l’església de Santa Maria la quantitat de 50 sous. 

Els successius barons no descuidaren mai el servei d’aquesta església, car sovint passaven llargues temporades en aquesta fortalesa. Ja entrat el segle XIV els testaments dels nobles de Pinós recorden Santa Maria del Castell. L’any 1361 Marquesa de Pinós feia testament i deixava 20 sous de Barcelona per il·luminar la capella del castell.
 

Santa Maria no fou mai parroquial, almenys l’any 1312, en el curs de la visita al deganat del Berguedà no es esmentada sempre vinculada a Sant Martí de Saldes. Al segle XVIII era ja una simple capella, sense caràcter  de sufragània. 

Petit temple de nau única, coberta amb volta apuntada i acabada amb un absis semicircular, orientat a llevant.  

L’absis és la part més estrafeta. i no conserva cap de les característiques romàniques. És desproporcionat i és fet amb pedres de diferents mides sense polir i rejuntades amb argamassa. No té cap obertura. 

La porta primitiva, coberta amb un arc adovellat i encarada a migjorn, està actualment tapada. Quant a la porta actual, a ponent, està disposada a sota del campanar d'espadanya. Aquest està descentrat i és d'una sola obertura on penja una campana de mida petita. 

L'estructura és de pedra de diferents mides, tot i que molta part està emblanquinat. L'interior està enguixat, amb l'absis tapiat per un envà al qual hi ha adossada una fornícula de fusta amb una còpia de la imatge de la Marededéu del Castell. La imatge romànica de Santa Maria del Castell de Saldes està desapareguda. Sembla probable que a inicis del segle XX passés a formar part de la col·lecció del Museu de Vic i va desaparèixer durant la Guerra Civil. Alguns exemples de talles amb aquestes característiques són les d’Urtx, Gréixer, Ventaiola, Palera totes elles del segle XIII. Actualment hi ha una imatge de la Marededéu del Remei.

 
Des del costat de l’església si divisa una bella panoràmica de la vall del riu de Saldes i rere nostre mostra el seu cim bifurcat el Pedraforca. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 21 de març del 2016

CASTELL DE SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ja una vegada posats en camí i essent davant de l’església de Santa Maria del Castell de Saldes no podíem fer menys que donar una volta i visitar les ruïnes del castell. Només són les restes d'un castell roquer, format a partir d'un mur al llarg del tossal a pocs metres del cim. Importants murs marquen un ampli perímetre.  

 
El lloc de Saldes és esmentat ja en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell amb les formes Salices i Sallices. 

La primera noticia sobre el castell la trobem en un document, datat entre els anys 1068 i 1095, en el qual un tal Galceran presta homenatge al comte Guillem Ramon de Cerdanya pels castells que tenia en feu, propietat del comte, entre els quals destaca el castell de Saldes: “... tibi iuro ipsos kastellos quos teneo de te, id sunt, Pinos et Espada et Gosal et Salices et Cher Foradat et Valle Magna et omnes fortedas que in eis modo sunt aut in antea erunt”. 

 
Pels mateixos castells entre els anys 1109 i 1117, Galceran jurà fidelitat al nou comte cerdà, Bernat Guillem. En morir aquest últim, l’any 1117 o 1118, el comtat de Cerdanya passà a integrar-se al de Barcelona i per tant, Galceran Miro, fill de l’anterior, hagué de jurar fidelitat al nou senyor del castell de Saldes de qui el tenia en feu, Ramon Berenguer III. 

Al llarg del segle XII trobem residint en el castell una família anomenada “Saldes” suposadament castlans del castell. 

Galceran de Pinós, descendent dels més amunt esmentats en una data entre 1162 i 1196, jurà fidelitat pels castells ja esmentat als quals afegeix el de Llo. 

 
Durant el segle XIII la documentació sobre el castell és força escassa però es suposa que continua sota el poder dels Pinós. Sembla ser que Saldes i el castell eren un lloc molt apreciat pels Pinós com ho demostra el fet de què hi residien llargues temporades. 

En 1294 Jaume Martí era confirmat en el seu càrrec de batlle de Saldes per Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera. El baró amb motiu de la seva marxa a les Croades, el 23 de juny de 1295 anomena R. de Vallespirans procurador general de la baronia per cinc anys. Entre les possessions havia el castell de Saldes. L’any 1296 Galceran de Pinós donà a Jaume Digo de Bagà el castell de Saldes, lliure que qualsevol servei, amb la condició que fes estada permanent amb la família. 
 
Entre els anys 1306 i 1316 el castell juntament amb altres fou ocupat per les forces del rei Jaume II, en el context de la guerra entre el rei i Pere I Galceran de Pinós.  

 
L'any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d'altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d'en P. De Santa Eulàlia. 
 
L’any 1370 es feren obres  principalment a la part que era residència senyorial. 

Les referències sobre el castell de Saldes acaben pràcticament el segle XV amb els episodis de la guerra civil catalana i la guerra dels remences. 

El segle XVII Saldes figura com a possessió del duc d'Alba, a la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa. 

Les restes del castell de Saldes formen un conjunt format per dos edificis relativament ben conservats voltats de fragments de muralla, fonaments d'altres construccions en ruïnes i l'església que es troba al costat del cos fortificat. Sota el conjunt, per la banda de migdia, hi ha les restes en ruïnes de dues antigues cases.
 

En el volum principal 

A l'angle nord-oest arrenca una muralla de 90cm de gruix feta amb pedres irregulars unides amb fang. 

L'estructura del castell es divideix en dos parts clarament diferenciables, el recinte Jussà i el recinte Sobirà. El recinte Jussà conserva restes d'habitacles força tardans i restes de muralla, mentre que el recinte sobirà conserva un cos fortificat i la capella de Santa Maria, a tocar de la penya i altres edificacions mig enrunades i cobertes de vegetació. 

El conjunt del castell de Saldes és format un seguit d'edificacions i estructures:
·        L'església de Santa Maria se situa a l'angle més llevantí del recinte casteller.
·        El cos fortificat és la resta més important del castell, conservat a la banda oposada de la capella. Es tracta d'un cos rectangular de 14'25 m de llarg i una amplada entre 5'9 i 6'2 metres, estructurat en dos nivells. Les dependències de tramuntana són al nord del cos fortificat i s'observen restes de murs i retalls a la roca natural que denoten la utilització d'aquest espai com a dependències secundàries amb la muralla com a paret exterior, adossat al cos residencial per la banda sud. 
 
 
Es poden distingir dos nivells: l'inferior format per una sala coberta amb una volta ogival, i el superior, mig enrunat. El cos inferior consta d'una sala amb porta d'accés a llevant que és fruit d'una reforma moderna, i al mur meridional conserva tres espitlleres, tot i que aquest no disposa de sostre. Del pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals que permeten esbrinar que estava dividit en diverses cambres i en els que es conserven també espitlleres.

·        El pati d'armes és a llevant del cos residencial, és un gran espai sense obert delimitat al sud pel clos murallat a l'est la capella i al nord un edifici de grans proporcions.
·        El perímetre murallat es conserva en força bon estat amb alçades considerables a la banda sud i oest del recinte sobirà. 

 
L'any 1965 l'edifici va ser restaurat pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. L'octubre de l'any 2001 es va procedir a realitzar una intervenció consistent en un estudi d'interpretació, consolidació i excavació d'urgència, portada a terme per Pere Cascante per encàrrec de l'Ajuntament de Saldes a través de la Societat d'Arqueologia del Berguedà (Cascante, 2004). Es va excavar la sala principal, deixant al descobert el paviment de lloses. 
El Castell de Saldes està declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Mirant el conjunt amb ulls profans ens admira la grandesa del lloc i les seves caigudes construccions al mateix temps que ens meravella la seva extensa història. Quantes lluites durant segles i quantes vides perdudes per un espai ara enrunat.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 20 de març del 2016

ACOMIADAMENT DE MOSSÉN BALLARIN


Ahir dissabte 19 de març, Berga acomiadava mossèn Ballarín, la ciutat ,la comarca i tot el catalanisme estan de dol. El mossèn que havia  estat capellà custodi de Queralt  i ara vivia entre Berga i Gósol d’on era vicari.

Berga des de bon mati no va parar de ploure. Una fina pluja remullava, com si la mare de Déu de Queralt hagués començat a plorar acompanyant el dol i els sentiments de les persones que l’estimaven i s’havien reunit per donar-li  l’últim adéu.  

Mossèn Ballarín, un capellà nascut a ciutat, però home de poble.  L’home savi i bo, que acollia a tothom a la seva casa, sempre oberta. Sabia escoltar la gent i donar consells si els necessitaven. Era conegut pels seus llibres i articles en diverses publicacions, i també per sortir a la televisió.  Arran de “ Mossèn Tronxo” que li va donar gran renom,  havia escrit molts altres llibres,  alguns dedicats a Queralt i altres a temes diversos.  Home intel·ligent , gran conversador, d’una  gran cultura i senzillesa a la vegada . Conegut pels seu  savis consells i per l’amor a la  terra. El seu catalanisme i les reivindicacions per un país lliure i els seus escrits amb ironia i humor.

La ciutat es va emplenar de polítics, periodistes, escriptors, jerarquia eclesiàstica des de dalt fins a baix. Persones  de la comarca i vingudes d’arreu de Catalunya, amics que havia fet i escampat en el curs de la seva llarga vida. També val a dir-ho d’algunes televisions  i de curiosos que si van acostar. Dues hores abans la hi havia persones dins el temple.

A les quatre de la tarda l’església d e Sant Pere estava plena de gom a gom. Va començar un funeral d’estat , presidit pel president de la Generalitat, el vicepresident , l’alcaldessa de Berga conseller, polítics , expresidents de la Generalitat i també d’espots. Junt amb la família i amics. Bisbes i capellans companys seus,  van oficiar la cerimònia religiosa , el bisbe oficiant va cedir al rector de Gósol l’honor de  fer la homilia i finalment al acabar i va haver alguns parlaments.  Poques vegades Berga havia estat escenari d’una concentració de tan gran pes institucional, mesura de la talla de la persona que era acomiadada.

 
Després de Berga, a Gósol ja l’esperàvem per retre-li l’últim adéu. El poble que el va acollir al deixar Queralt   i on va passar les últims anys de la seva vida. El cor parroquial va cantar un poema musicat d’en Ballarín, abans de ser enterrat allà al cementiri del poble on ell mateix  havia escollit pel descans final.
La pluja seguia acompanyant el seguiment, el fèretre. Les campanes de Gósol van tocar a morts.

Acabem amb la tornada del poema que ell havia fet i ahir li van cantar em l’acomiadament.

   En els prats i fondalades de ma terra,
Tot ombreja en la claror
  Tot és joia lluminosa a l’alta serra
Fins le fred i fa escalfor.
 
20/03/2016/

 

divendres, 18 de març del 2016

SANT LLORENÇ DE GUARDIOLA DEL BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En aquesta ocasió visitàvem no l’important església de Sant Llorenç prop Bagà, recentment batejada com Sant Llorenç de Guardiola, sinó la nova església situada en el poble i també sota l’advocació del mateix Sant.
 
 

El poble de Guardiola de Berguedà (720 m i 1007 h. 2009) és situat a la dreta del Llobregat, a la confluència d’aquest riu amb el Bastareny. L’integren els barris de la Farga, del Bastareny i de les Cases Noves del Collet. És un petit nucli comercial, sorgit a les vies de comunicació de les valls del Bastareny i del Llobregat, als peus de l’antiga abadia de Sant Llorenç prop Bagà.
 
Rep el nom —diminutiu— d’una petita guàrdia o castell que hi havia, avui en ruïnes. La primera notícia conservada és del 939. 

 
La nova església de Sant Llorenç va ser construïda entre 1956 i 1959 per tal de dotar al municipi d'una nova església ja que l'antiga del monestir quedava massa lluny del nucli urbà. Es consagrà el 1959.  

Ens sorprengué a l’exterior les arcuacions cegues i les lesenes pròpies del romànic fins a trobar aquesta explicació. Es tracta d'una construcció neoromànica dins d'un moviment historicista fet després de la guerra civil.  

Església de tres naus de planta basilical coronada per un absis central flanquejat per absidioles. Als peus de l'edifici, a la façana a ponent, trobem una torre campanar de planta quadrada.  

 
La coberta és a dues aigües amb teula àrab i el parament de carreus de pedra irregulars units amb morter.  

L'entrada principal és un arc de mig punt amb arquivoltes i columnes filiformes als muntants.  

Sempre és bo veure que la fe del nostres pares es conserva en l’actualitat. Malgrat les esglésies, tret de alguna honrosa excepció són tancades durant gran part de la setmana.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dijous, 17 de març del 2016

Article

Ja es hora de llevar-se,  obro els finestrons i entra la llum, un raig de sol il·lumina la catifa de l’habitació i es reflexa al mirall del tocador. Es bonic , quina pau!  A la plaça hi ha uns nens jugant, ja no me’n recordava que avui han començat les vacances .
 I ara he de començar la feina.
El meu cap m’ha fet un encàrrec, i ben difícil!  vol que li faci un article sobre la mentalitat dels que torturen animals, i al damunt em diu que sigui meticulós!! Com es pot ser meticulós parlant d’animals torturats? Es un tema massa inquietant. Em costa situar els pensaments. De fet preferiria parlar del que senten els animals torturats.
Si jo fos un animal i em torturessin, em preguntaria:
 Perquè em fan mal a mi que he estat fidel, que soc carinyós, incapaç de disfrutar fent mal?.  Que els passa als humans? Nosaltres els animals, no danyem si no es per defensar-nos, no volem res que no sigui estrictament necessari per viure, no cobegem el que els altres tenen i sobretot no ens ho passem bé fent mal.
 Mossegar a un nen per plaer? Tirar una cossa i ferir per plaer? No ho trobeu inversemblant? I en canvi els homes ho fan!!  
No se sap ben bé perquè. Un dia ho discutíem amb uns amics gossos i es veu que hi ha una teoria que diu que tenen un sentiment que se’n diu frustració i això els don mol malestar i s’esbafen fent mal. Son ben estranys! Nosaltres si estem nerviosos, miolem, o lladrem, o xiulem, fins i tot saltem i correm. Però no torturem:..............
Això es el que diria jo si fos un animal, però soc un home! I em sento incapaç de pensar com aquests homes que fan mal, son uns bèsties!! Però que dic? això es insultar les bèsties.
 Començo a estar deprimit , els pensaments em van i em venen i desapareixen i s’evaporen amb la mateixa volatilitat que ho fan els gasos , no sé ni com començar!

Li tindré que dir al meu cap, que, mira que als animals encara els entenc una mica però als homes................( Qui va dir allò de  “ quan mes conec als homes mes m’agraden els gossos” ?)  
Li ensenyaré el que he escrit i ell que ho arregli.  El meu cap ja ho fa , deixa que els demés embastem el tema i ell l’arregla, el millora, i ho fa molt bé. Es com si fos el nostre tutor de fet ho es, gràcies a ell hem aprés a redactar i a donar importància al que es important  i a girar els temes si cal. Com ara que havia de parlar de la psicologia dels homes i he acabat amb la dels animals.

  Torno a mirar per la finestra el sol ja es mes alt, hi ha mes nens jugant a la plaça, se senten les seves veus cridant i rient, les pilotes piquen al terra i el so es harmoniós. Em sento millor , els pensaments tristos van quedant enrere.