dijous, 3 de març del 2016

EL VEÍ DEL REPLÀ DE SOTA



Aquest matí he trobat un parell de cartes a la bústia i ni les he mirat. Ara que tinc una estona he decidit obrir-les, una és del Banc i l’altre d’una Inmobiliaria. No se què, però noto alguna cosa estranya.
No entenia res, aquella factura que m’enviava el Banc, d’una compra força important que jo mai havia fet. -Ja hi som, ja s’han tornat a equivocar.-  Quan he obert l’altre encara he quedat més distret. Els de la Inmobiliaria  em citàvem per l’endemà, per uns papers que necessitaven per la compra -venta del pis. No ho entenia, si jo no volia vendre ni comprar cap pis...Vaig rellegir la carta.  Si ... posava per la compra del pis al carrers dels Tarongers, número 202, - 4- 3a. Caram , si, aquest és el meu pis. A veure si me l’han venut o comprat, o ves a saber que , sense adonar-me’n. Que faig, potser que els truqui, ara que aquesta hora de la tarda.

Com que la meva intranquil·litat anava en augment, em vaig decidir trucar... i com esperava va sortir la bústia de veu... “ En aquest moment no podem atendre’l, deixi el missatge....” vaig penjar de cop empipat.

Llavors a arribat la Clara i tot enfurismat li he comentat la situació. Ella m’ha dit que em calmés, que segur que hi havia alguna explicació. Junts vam decidir tornar a revisar les cartes. Ella aviat se’n va adonar, el pis era el 3-4a- i el nostre era el 4-3a. Era el pis del replà de sota. Devia se aquella mudança que feien la setmana passada. Però el nom era el seu. Havien d’esbrinar el que passava.
Després de mirar i remira les cartes, les dues portaven  la mateixa adreça i nom, però el pis era el 3-4a. No m’ho vaig pensar dues vegades i amb les cartes ala ma , baixo les escales cap el pis i toco el timbre de la porta 4. Em va obrir un home gran, de cabell blanc, de rostre sorrut , vestit amb un xandall fosc i em va mirar estranyat,
¾    Vostè és el nou veí d’aquest immoble.
¾    Si, que passa alguna cosa?
¾    Que són  seves aquestes cartes –dic mentre les hi mostrava.

L’home les va agafar, les va mirar amb calma  i després em va etzibar,
¾    Si, hi tant que són meves, no veus  l’adreça. Escolta i amb quin dret les has obert?
¾    Les he obert perquè estaven a la meva bústia i van en nom meu.
¾    No, les cartes porten el meu nom, Pere Pons Pérez, miri.
¾    Ostres! No pot ser. Jo també em dic Pere Pons Pérez.

L’altre se’l va mirar amb cara estupefacte i es va posar a riure, cosa que també se’m va encomanar;  tots dos rèiem de la situació,
¾    Va entra Pere, que celebraren la trobada amb una cervesa.
¾    Només un moment perquè la Clara m’estarà esperant.

Van entrar  a una saleta, on encara hi havia caixes per desembalar. Allà vaig  conèixer la Mariam, una dona gran agradable, que feinejava arreglant coses. Després de saludar-la , amb una  cervesa al davant vam començarà a parlar, els dos Peres amistosament, de les coincidències i dels noms i de les futures confusions que passarien.
¾    Com és que hagueu vingut a  parar a aquesta ciutat i en aquest barri.
¾    Vivíem a Tolouse des de fa molts anys –explicava el veí- però al fer-nos grans vam decidir tornar a les arrels.
¾    No tens família per en aquesta ciutat?
¾    Ui! Qui sap on paren. Érem quatre germans, però ja deuen ser tots morts. Jo era el petit i vaig marxar de casa als disset anys. Era l’ocell negre... No en ser res d'ells ni m’importa.

De sobte pel meu cap van creuat una sèrie de pensaments, de records, coses que sempre  havia sentit que explicava el  pare, i li vaig preguntar,

 ¾    Et recordes com es deien aquests germans?
¾    Home i tant, un es deia Ramon, l’altre Bernat i la noia  Matilde.
¾    Potser havies nascut ha Berga?
¾    Doncs si. Com hi saps? De petit ja vam venir a viure a Barcelona.
¾    El Ramon era el meu pare i tu deus ser l’oncle Pere.
¾    Cordills, si que es petita la ciutat;  el que menys m’esperava es trobar algú de la parentela a qui fa tants anys que vaig renunciar. Mira que tenir un nebot per veí.

26/02/2016/

 

2 comentaris:

  1. No és la ciutat el que és petit sinó el món, que està ben ple de casualitats...Una història simpàtica!
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó que és el món el que es petit, i a vegades et trobes en cada coincidència... m'alegro que t'hagi agradat la història, normalment les fem a corre-cuita, i et posen cada tema...
      Una abraçada M. Roser

      Elimina