dijous, 24 de desembre del 2020

DESIG DE NADAL 2020

 



El desig d’aquest Nadal, que tots somiem ,

Que aviat amplis somriures tornin a dibuixar la cara ,

sense embolcalls.

Que puguem gaudir de nou...   dels petons i abraçades,

Que retornin les trobades,

 amb amics i familiars,

Sobretot el néts i els  avis, que tots tan hem  enyorat.

 

Per l’Any Nou, és l’esperança, que el mal són s’hagi esvaït,

de nou poder tornar a ser lliures i gaudir del compromís.

Sentir l’aire a la cara  i passejar amb els amics,

Fer les festes aplaçades, les activitats començades,

Cantar i ballar i viure...sí.

Que torni el treball estable , que tothom pugui tenir

que gaudim de la natura , del esport , de viatjar, 

anar al cine  al teatre, de ballar, cridar o cantar.


Que la vida es normalitzi, i el món sigui un xic millor

Sense oblidar-nos  dels que falten,

Que guardaren  en el cor.

 


BON NADAL I MILLOR ANY 202I

 

diumenge, 29 de novembre del 2020

UN DIA PLUJÓS DE NOVEMBRE

 


El dia era gris i boirós, un  matí fred de novembre, la  Beneta rere la finestra està absorta mirant aquella pluja que va caient, estones cau suau, tranquil·la  i estones l’aigua pica amb força als vidres  i forma una cortina que no  deixa  veure res a un pam dels nassos. A la dona tan li es com cau, només té la mirada perduda a l’horitzó.

Ara la pluja és suau i aclarida una mica la boira es veu el paisatge gris dels camps propers i les parets humides de les cases del carrer de sota, la pluja i el vent han fet caure les últimes fulles que quedaven als arbres, que barrejades amb l’aigua fan una catifa tova que cobreix el terra del carrer. Al lluny s’albiren les muntanyes emblanquinades, el que ens senyala que la tardor s’està acabant.

Al cel uns grossos núvols grisos i negres avancen per ponent, deixen endevinar   que l’aigua aviat tornarà a rajar amb força. El posat trist i melangiós de la dona , acompanyant als negres núvols, fan preveure que els pensaments de la Beneta també segueixen aquest camí, de tan en tan una llàgrima llisca galta avall. Amb el palmell de la ma s’eixuga la cara i torna a fitar la vista a la llunyania...

Avui, just avui fa tres anys , era un dia plujós i fosc com aquest. i ... ja fa tres anys, -pensa la dona- amb aquesta pluja de novembre freda, humida que glaça el cor i la pell. Amb la pluja  te’n  vas anar, vas marxar lluny, d’allà on no es torna, després de pocs dies de  malaltia. Com t’enyoro encara, sembla que sigui ahir. Tants plans que havíem fet junts, ara que ens havien jubilat tots dos. Sortides , viatges, activitats lúdiques...  Tots els nostres plans van quedar estroncats . A vegades encara crec que estàs  aquí amb mi, que et veig assegut a la teva butaca mirat la televisió, que m’acosto per darrera i t’abraço... fins que es fa palesa la soledat. Tinc al cap gravats aquells dies de pluja constant, plovia a fora i també plovia dins el meu cor, les llàgrimes es vesaven  endins  i els ulls romanien secs, quan només  les boires negres ho envoltaven tot, però per tu havia de fer el cor fort, encara que el tenia fet a trossos.

Ara, aquells núvols negres ho han enfosquit tot, la pluja  torna a caure amb força, per la finestra només s’albira la grisor de l’aigua que cau, però la dona encara no ha mogut ni un muscle de la cara endinsada en aquells obscurs pensaments. De sobte té un sobresalt quan sent el mòbil que truca, feia estona que trucava ja que el volum era molt fort,  el va obrir d’esma , la veu de la Teresa, la seva amiga, la va fer  tornar a la realitat,

¾    Bon dia Beneta, com estàs? Que estàs fent?

¾    Res . No faig res...mirar com plou i estic fatal.

¾    Arreglat una mica que d’aquí una hora et passo a buscar.

¾    No, no tinc ganes de sortir.

¾    Ja ho se i per això et truco. Avui ja han tornat a  obrir els bars, anirem a fer un cafè  al de sota les voltes  i després anirem a dinar a casa, que ja el tinc fet, la Glòria també vindrà..

¾     No... no puc;  és que avui...

¾    Si, ja sé el dia que és avui i no et convé quedar-te sola a casa, sinó sortir, tot i el mal temps , a més ja fa una setmana que no ens hem vist. Hem de parlar una mica. oi ?  Va! Ja saps que no accepto un no de resposta.

¾    Bé, d’acord, fins aviat.

La cara li ha canviat a la Beneta, una espurna d’optimisme desprenen els seus ulls  que han fet allunyar la tristesa. -Quina bona amiga que és  la Teresa, sort n’he tingut de les amigues tot aquest temps, sobretot amb el confinament dels últims mesos, on la soledat era més acusada que  mai,  les he tingut sempre al costat, sovint només amb el telèfon, però elles sempre hi han estat. Han allunyat la soledat i la tristor de la meva vida hi  han fet que entre els núvols foscos i  negres que m’envaeixen encara de tant en tant, de nou  i torni a sortir una espurna de claror per on s’hi filtra  tímidament un  raig de sol i de il·lusió.

 

 28/11/2020/

 

 

dimecres, 28 d’octubre del 2020

DIA VENTÓS DE TARDOR





Dia fred ventós, uns núvols blancs esbojarrats, és mouen d'aquí cap allà, alguns sembla que volen formar una corona sobre el Pedraforca i no acaben de trobar la forma, mentre el vent els fa jugar .

La tardor s'evidencia en els arbres i boscos propers que exposen la bellesa dels colors tardorencs , grocs taronges i vermells llueixen orgullosos, mentre les primeres fulles començan a encatifar el terra empeses pel vent.

Els últims rovellons treuen el nas, arrupits pel primer fred i ben amagats de les ventades.

Mentre el prat verd del primer terme, reverdit per les últimes pluges sembla evocar ja  la primavera, però la neu que cobreix la part alta del Cadí revela que el fred ja és aquí i deixa preveure que l'arribada de l'hivern no trigarà massa a caure'ns a sobre. 

/26/10/2020/


dissabte, 19 de setembre del 2020

ESMORZANT A LA TERRASSA D'UN BAR

 


(A la terrassa d’un bar una persona observa les persones que l’envolten)

 Fa estona que estic asseguda a la terrassa d’aquest bar del passeig. Abans estava força plena de gent que esmorzàvem com jo, ara només quedem dues taules. Amb això de la Pandèmia la gent va amb compte a sortir gaire. Com aquest mati el tinc lliure, no tinc ganes de tornar a la solitud de casa, estic bé aquí,  m’agrada respirar l’aire  del matí i contemplar el passeig i la gent anant amunt i avall. 

És el tercer cafè que em prenc, però estic encuriosida mirant aquells   tres estranys personatges que hi ha asseguts  unes taules més enllà . Van vestits estrafolaris. Porten unes samarretes negres sense mànigues  que llueixen uns braços  musculosos , morenos i plens de tatuatges  (no es que tingui res contra els tatuatges, la meva néta adolescent també en porta alguns) però aquests els cobreixen braços, mans i continuen torç avall per sota la samarreta. Els cabells llargs, descuidats, greixosos, dos porten barba, l’altre no. Pantalons estrets negres, botes i unes ulleres fosques complementen la seva indumentària. No fan gens de gràcia, més aviat  fan basarda. Potser són  estrangers o traficants de drogues... qui sap.  

Ampolles de birres buides sobre la taula i restes d’entrepans mostres del tiberi que s’han endrapat. Riuen , beuen i fan xerinola, sembla que en porten més la cap que els peus. L’amo els mira de reüll des de darrera la porta.

M’entretinc amb el mòbil, enviant missatges a les amigues, alternant la mirada entre l’aparell  i les forans. De cop aquests s’aixequen i marxen fent ziga-zagues entre les taules buides. L’amo del bar surt cridant,

¾    Eh!!! On aneu? Que cal pagar les consumicions .

Ells es giren amb parsimònia i li planten cara. El primer li dona un cop de puny a la cara que el fa caure a terra, sagnant es va per aixecar, quan si acosta un altre que  li dona un cop de  peu i treu una navalla.

Sense pensar-m’ho  envio un missatge d’auxili als companys, m’aixeco i  crido mentre estic furgant  a  la bossa,

¾    Quiets desgraciats. No toqueu aquest home! No en teniu prou d’haver begut de gorra.

¾    Ja... ja... ja. Una iaia que també vol marro. Ara venim per tu .

De cop trec la pistola de la bossa i els apunto,

¾    Quiets tots ho us rebento les tripes!

Van quedar un moment astorats mirant-me, però el del ganivet anava acostant-se sense por. Quasi el tenia a tocar quan li vaig disparar un tret  al peu , encertant de ple. Uns esgarips i la sang rajant van mantenir els altres quiets. Aquest encara s’acostava ranquejant, però amb el ganivet a la ma, que amb un cop sec li vaig fer caure a terra. Al crit de MARXEM es donen a l’escapolida. Els mossos arribaven en aquell moment  pel darrere i els van detenir.

En Pau, l’home del bar, s’aixecava del terra mig marejat i amb la cara plena de sang, el vailet del bar l’ajudava. Sembla que te el nas trencat...   –diu aquest- En aquell moment arribava l’ambulància,

¾    No vull anar a l’hospital. Només vull que em paguin el que em deuen , després de  tants mesos tancats , el negoci se’n va en orris. Necessito les peles... Sis plau, ajudeu-me.

Com els sanitaris van veure que el ferit del peu no se li parava l’hemorràgia  li van dir,

¾    Si vols anar primer a l’hospital paga el que deus  i t’agafem ara.

L’agressor amb cara de pomes agres i de mal es treu dos bitllets de 50 € i els tira al terra als peus de l’altre tot dient,

¾    Va, té i quedat el canvi.

Mentrestant havien arribat una altre patrulla dels Mossos, un caporal conegut se’m va acostar i em va dir,

¾    Caram Úrsula. Em pensava que t’havies jubilat

¾    La setmana vinent noi. Avui anava a tornar l’arma. Aquests dies toca estar a la rereguarda .

Abans de marxar vaig entrar al bar per veure en Pau, el nas ja no li sagnava i estava més reviscolat. Em va donar les gràcies per tot  el que havia fet per ell i per agrair-m’ho,  tota la setmana vinent tenia l’esmorzar gratis al bar .

 -14-09-2020-

 

dilluns, 29 de juny del 2020

EL CAMÍ DE CADA Ú



“No esperis que tots  entenguin  el teu viatge si mai han hagut de recórrer el teu camí.”



Encara que no ho sembli, és difícil entendre les coses que fan els altres, sovint no s’entenen algunes de les coses que fan i el perquè les fan, pensem que nosaltres no faríem això o ho faríem d’una altre manera i segur que els altres, la majoria,  pensen el mateix de nosaltres i és que per arribar allà on som hem recorregut un llarg trajecte, segons les circumstàncies que els demés ignoren  i que fan el que ens han portat  allà on som. El camí de cada ú només ell se’l coneix ell un  mateix.

M’he recordat d’ uns anys enrere, quan la meva germana va venir a casa uns dies per ajudar-me a cuidar la mare que estava hospitalitzada, per quedar-se algunes nits amb ella, ens ho repartíem, la segona nit que va descansar a casa es va aixecar tard i va sortir a la galeria. Va saludar a la veïna del costat que esmorzava amb una filla adolescent doncs començava a fer bon temps. Mentre estenia la roba que jo li havia deixat  preparada, va escoltar la nena que comentava rient a la mare,
¾    Mama, mama, mira aquells núvols tant blancs com és mouen pel cel tant blau, sembla que caminin i quin blau més bonic, fins fa mal als ulls... i aquells  altres  núvols són grisos i blancs. Que bonics.
¾    Hi tant -responia la mare.

Al cap d’una miqueta la noia es tornava a esvalotar,
¾    Oh, i els arbres de la serra estan tots ben florits, quina meravella de flors, blanques i roses, quin contrast que fan amb el verd dels voltants , quina quantitats de tons de verds, no m’ho puc  creure. Aquell  estol d’ocells, com volen... Oh, un avió...que brillant  i maco que és .

Es veu que la conversa encara continuava, però ella va tancar la porta, estava tipa de sentir ximpleries. Va arribar a la conclusió que la noia estava malament del cap i la mare li seguia la corrent.

L’endemà que com la mare estava un xic millor i les dues germanes vam dinar juntes, després de comentar-ne l’estat de salut i com  poc a poc anava millorant, vam sortir a parlar de les veïnes, em va deixar anar de cop,
¾    Ahir vaig conèixer les veïnes del costat . Quines dones!
¾    Si , pobres...
¾    Ja. La joveneta està malament del cap, oi? Sembla que no hagi vist mai res, ni sortit       mai del niu.
¾    Tens raó, no ha vist mai res, però el cap el té bé, fins fa una setmana era completament cega, de naixement. Abans d’ahir al vespre van tornar de Barcelona, de l’hospital on li havien fet la operació que li ha tornat la vista. Li ha anat molt bé. Ara tot es nou per ella.

No va saber que dir, va quedar confosa i avergonyida, finalment em va dir que... com se’n alegrava per  elles i que no es ficaria mai més en la vida i en  l’actitud de les  persones, sense conèixer les seves raons. Realment no podem jutjar ni burlar-nos del comportament dels altres si desconeixem el camí pel qual han hagut de transitar.

divendres, 22 de maig del 2020

LA PLANTA



Aquest matí, molt aviat, han trucat el timbre i a l’anar a obrir he tingut una sorpresa. El noi de la floristeria m’ha deixat una torreta gran  embolicada  amb un gran llaç.
¾    Per vostè –m’ha dit.
¾    Gràcies – l’hi he contestat- No tenia ni idea d’on podia venir.

És estrany això. – pensava mentre el xicot s’allunyava- Avui no és el meu sant, ni el meu aniversari, a més no se qui me la pot enviar. El primer que he fet ha estat mirar la targeta per veure que posava. L’he tret a poc a poc del sobre vermell i he quedat sorpresa del que hi deia. “Gràcies per tot el que has fet per mi” i signava amb un gargot il·legible. No sabia de qui podia ser ni el perquè em donava les gràcies...

Decideixo de cop estripar el paper que embolcallava la torreta i en va sortir una planta exuberant de fulles verdes allargades amb una gran flor vermella al centre que em va captivar. Era preciosa. No sabia de quina planta es tractava , però era tan bonica aquella flor i que bé que hi quedaria a la sala d’estar, podria retirar aquelles dues  velles  que ja començaven a pansir-se. Aquesta sola il·luminaria i adornaria tota la estança. Segur que serà l’admiració de tots els que vinguin a casa.

Llavors vaig començar a pensar qui podia haver-la enviat, de nou torno a mirar la targeta, aquelles lletres, aquell gargot de signatura, de qui podien ser? No sabia d’on podia venir, per més voltes que hi donava. Cansada de rumiar la vaig agafar i la vaig posar en aquell racó de la saleta, on prèviament havia tret les altres dues. Que bé que hi quedava, més igual qui l'hagi enviat, el cert és que m’encanta. Era feliç amb aquell regal no sé  de qui... 

L’endemà al mati estava admirant  aquella preciositat  de planta, quan van tornar a tocar el timbre. Al obrir, de nou el noi de la floristeria, Aquest cop sense res  a les mans i amb cara de pomes agres. Em demana disculpes i em diu que l’encàrrec que em va portar ahir  era per la veïna del costat.

/29/02/2020/



dimecres, 29 d’abril del 2020

LA REVOLTA DELS MICROORGANISMES.


Va arribar un temps que els virus , bacteris, fongs, protozous i altres ... és van revoltar contra la humanitat i la seva forma de vida, Cansats de que els homes ho empudeguessin tot i fossin els amos de la terra , contaminant-la i omplint-la de porqueria posant en perill el planeta i totes les especies que hi vivia,  a punt de provocar un cataclisme amb la seva inconsciència, i l’afany de diners i de possessions   que dominaven a alguns i arrossegaven als altres.

És van reunir un dia tots el petits microorganismes i van decidir donar un escarment a la humanitat sencera, (que per altre banda alguns també necessitaven per sobreviure) i després de moltes propostes va sortir un petit i decidit virus i va dir que ell i el seus farien la feina, és multiplicarien tant ràpidament així que entressin  en contacte amb els humans que serien incapaços de aturar-los. I causarien grans estralls i molts danys entre els humans. Els homes i les dones serien els encarregat de transportar-los i contagiar-los als seus arreu del planeta, amb els afanys de viatjar, de concerts, de gresca, de festes, de reunions i celebracions; a partir d’aquí  llavors la vida al planeta seria diferent.

Van començar a actuar de cop i  volta sense que l’home ni els estats estesin preparats per assumir-ho. Els virus , va començar a contagiar gent arreu del planeta, a infectar-los, les bactèries i fongs també si afegien i molts  humans morien, altres estaven aterrats... Aquests estaven satisfets dels resultats, ajudats també per altres còmplices com els bacteris , els fongs o els protozous, que ho passaven d’allò més bé veient atemorits als humans.

La gent , però va ser intel·ligent i va quedar-se confinada a casa, aconsellats per experts metges i epidemiòlegs, i la cosa va semblar que es calmava una mica. Quan tornaven a sortir es tornava a complicar la cosa, els hospitals i metges no donaven abast. Llavors van decidir passar una llarga temporada sense sortir per evitar els contagis, només podien sortir els dels serveis imprescindibles. Molta gent treballaven des de casa, el menuts tampoc podien sortir i s’entretenien com podíem. Els avis no podien veure fills ni néts, sovint no sabien ni el dia en que vivien, alguns lluitaven per no oblidar-se de qui eren o havien estat, altres ja no pensaven en res, s’evadien de tot , mirant com passaven  els dies, mirant la televisió, menjant o dormint, o guaitant per la finestra els carrers buits.

Els carrers deserts sense cotxes, ni sorolls tothom enclaustrat, semblava talment els humans  engabiats en els grans gratacels . això es el que pensaven els animals salvatges que  passejaven tranquil·lament per les avingudes de les grans ciutats desertes o pels carrers estrets i passeigs dels petits pobles. Veure així, els carrers i les places de pobles i ciutats feia basarda.

Després els virus i altres van començar a contagiar els animals domèstics, al moment que sortien de casa, als abandonats que buscaven menjar  i als senglar, cabirols i altres... que deambulaven pels carrers buits. Llavors van veure que això no era divertit.

Un dia els virus i companyia es van adonar que si eliminaven tots els humans i sers vius també ells desapareixerien perquè els necessitaven per sobreviure enganxats a les seves cèl·lules. Es van tornar a reunir d’urgència i van decidir que no podien continuar així, a més les ciutats, pobles, platges, camins  i muntanyes eren molt avorrides sense que ningú hi transités.

 Llavors van decidir deixar d’infectar als humans i als animals. Bé, només una miqueta com feien abans  i podrien conviure de nou junts, això si, sense que aquells homes savis se’n interessin, els deixaríem creure que havien estat ells amb els seus experiments, vacunes i enginys de medicaments que ho havien solucionat, quan en realitat havíem estat nosaltres qui havíem posat fi a la pandèmia-deien. Esperem que tots els humans hagin assimilat  la lliçó i aprenguin a viure millor respectant el planeta que ens aixopluga a tots.  De totes maneres ens guardarem ben amagades les nostres estratègies per si de nou convé treure-les en alguna altre ocasió.

A partir d’aquell moment no es va infectar ningú més, la gent dels hospitals s’anava recuperant  de mica en mica i podien tornar a casa, homes i dones, xics i grans  van anar sortint al carrer amb precaució, altres tornant als treball. Encara van deixar passar uns dies abans no es van  tornar a reunir les famílies, els amics i coneguts i de nou tornessin les abraçades i els petons.

/13/04/20/



diumenge, 5 d’abril del 2020

UNA ESTRELLA VA CAURE EN EL JARDÍ


Aquell dia la tristesa envaïa a la Mónica , l’endemà era el seu aniversari, ja en feia trenta-cinc  i per ella era molt important, però el Roger no seria amb ella. Això que quan va marxar ho havien calculat tot bé per ser de tornada aquest dia  i poder  ho celebrar junts, la data era important ,  ja que també coincidia que feia cinc anys que estaven junts. A més ara la preocupava molt que des de feia tres dies no en sabia res.

Estava acostumada a les seves anades i vingudes, doncs per la feina havia de desplaçar-se per diferents països, per muntar aquells aparells tant sofisticats de la seva empresa;  mai,  però, havia marxat tant lluny,  a l’altre punta de món...  a Austràlia, havia d’estar-hi  dos mesos i ja quasi en feia tres. Poc després de marxar  és va declarar aquí, la pandèmia  del corona-virus , amb les fronteres tancades, quan es va solucionar la cosa, va començar a  estendre’s  allà, també amb el confinament del país,  a més ara, hi ha problemes en les comunicacions...el pitjor és això de no  saber res d’ell. El cap se li omplia de cabòries i li calia posar-se a fer quelcom per no deixar-se abatre pel desànim i trobar-se pitjor.

Va engegar la radio i es  va posar a cuinar, això la calmava  una mica. Quan temps feia que no escoltava aquesta cançó –pensava-  “Porquè una estrella se me ha caído en mi jardin... la  preferida per la mare, i somreia  pensant en ella, en aquells temps   i el vell tocadiscos , escoltant sempre les cançons de l’època... reconeix que a ella també li agradaven , aquestes cançons o les del  Julio Iglesias. Com han canviat les temps i els gustos.

Aquell  vespre, feia un cel serè,  mirava els estels  per la finestra  i li venia al cap  la musica i la lletra de la  cançoneta,  una  l’estrella que queia ...    si almenys en baixes una i em portes el Roger damunt seu, encara seriem a temps de passar l’aniversari junts. Quina hora deu ser ara  allà a l’altre banda  del planeta i a l’hemisferi sud. Allà ja deu ser... la matinada de  demà. Que deus estar fent, Roger?...estaràs bé?  Vaig provar de nou el mòbil i em deia fora de  cobertura... com pot ser que passi això en un país tan avençat ...

Llavors de sobte es va sentir un gran soroll seguit d’una forta sotragada, a fora una intensa lluminària ho deixava tot clar, com encès.  Passat  el primer ensurt, es va acostara la finestra espantada i va mirar a fora. No s’ho  podia creure . una estrella ardent guspirejava a baix al jardí... No `podia ser?  Déu meu si el Roger es a dins quedarà cremat. Volia anar-hi,  baixar cap allà, però tenia les cames paralitzades... de terror? d’emoció o ves a saber que.... Pot ser es mort i ve el seu espectre.  El nus de la gola es feia cada vegada més fort, li feia mal, li faltava l’aire per respirar ... no és podia moure, ni dir res  ... es sentia morir.

Tot d’una es sent un timbre que toca i torna a tocar... La noia fa un bot i és desperta . Estava sonant el despertador.  Mira l’hora, les set del matí. Quin somni més estrany i anguniós. No pot evitar anar fins a la  finestra obrir-la i mirar cap al jardí, el sol començava a escampar els primers raigs, el cel era rogent, el demés tot estava normal, ni rastre de cap estrella, ni de res cremat. Tot un somni, només ha estat un somni... però tenia ganes de plorar.

Una musiqueta comença a sonar cada cop més fort... el cor li fa un bot i corra a agafar el mòbil, sap que és ell , el Roger...  Bon dia dormilega! Feliç Aniversari un i Feliç Aniversari 2... des de Melbourne, aquest vespre embarco rumb a Mèxic, diumenge podrem celebrar-ho junts...que no dius res?

Siiiiiii.- el nus a la gola no li deixava dir res més .

 /30/03/2020/


divendres, 20 de març del 2020

LA PRIMAVERA ARRIBA TRISTA



Fa uns dies totes les plantes verdejant i les  flors  és van obrint ufanes, saben que és va apropant la seva estació preferida, per això  treuen tota la seva energia i  esplendor per engalanar carrers i jardins, prats i conreus,  finestres i balcons, per tenyir-ho tot de bonics colors.

Avui ha arribat la primavera,  les flors, les plantes , els arbres i fins i tot els ocells s’adonen que alguna cosa estranya està passant. Els carrers estan buits. No es veu quasi ningú enlloc tot i el bon temps. Algunes d’aquestes flors ja plantades en balcons i terrasses miren estranyades el buit que hi ha al carrer i al seu  entorn. A vegades algú els tira un mica  d’aigua i marxa tot seguit, altres senten la frescor, la humitat , però ningú es veu, ni les mima ni admira.

Als vivers i floristeries, s’ajunten en grans quantitats, les flors i plantes,  sense massa espai esperant compradors i que les trasplantin en amples jardins o  petites terrasses. Res,  tot buit, ningú entra a buscar-ne cap i això que ja som a la primavera, l’estació de les  flors. Quina tristesa.

Alguna diu que  ha sentit a parlar  d’un nom estrany... un tal ”coronavirus” que ho porta tot de corcoll, es veu que emmalalteix i mata a la gent . S’ho diuen unes a altres... un virus, un maleit virus, que és això? Es veu que fa tancar la gent a casa espantats, és una cosa molt dolenta. Quina tristesa de primavera .

Esperem que passi aviat aquesta cosa tan espantosa  i la gent torna a sortir al carrer alegre i nosaltres farem tot el que puguem per tornar-los a alegrar els dies i esperem que encara continuï sent primavera.

20/03/2020/

dilluns, 24 de febrer del 2020

EL RELLOTGE ATURAT



Cada vegada que a Raquel entrava en aquella sala l’atreia aquell bonic rellotge de paret, tot i que li feia sentir una mena d’angoixa al veure’l sempre aturat a la mateixa hora. Des feia més d’un  any, cada vegada que la Consol estava malalta o l’atacava la ciàtica, la jove infermera era l’encarregada de  posar-li les injeccions  o fer-li les cures pertinents. 

 La dona vivia sola, la filla vivia a prop i en tenia cura quan podia i una senyora gran hi anava tots els matins per ajudar-la. La dona camina malament i quan tenia una crisis ja agafa la cadira de rodes. A la infermera sempre des del primer dia li havia cridat l’atenció aquell bonic rellotge parat. Un dia que li havia demanat  que li passava que no anés el rellotge ella li havia contestat malament ... que no en tenia que fer res.

Com que  hi havia hagut d’anar sovint, la dona mica en mica li havia anat agafant confiança i un dia l’hi va explicar el secret del rellotge. Aquest  s’havia aturat just el dia i  el moment en que el seu home s’havia mort. Això era una premonició, si l’engegava és tornaria a para aviat per la meva mort.-deia- per això no havia volgut que ningú l’engegues mai més.La noia mirava d’animar-la quan hi anava, veia com la depressió s’apoderava d’ella i que no havia pogut superar la mort del marit ni la soledat, que tot i no tenir una edat molt avançada s’havia deixat anar, i a més, tenia les seves manies com tothom.

Va passar una llarga temporada que la Raquel no havia  anat a fer cap servei a la Consol, però  aquest  matí l’han avisat del consultori  que ha d’anar a fer-li unes cures , ja que es veu que la dona havia caigut  i s’havia lesionat la cama.

Així que va entrar a la sala, la dona jeia al sofà amb la cama embenada, però  a ella el que li va cridar l’atenció va ser el tic tac del rellotge i al veure que marcava l’hora correcta. Després de saludar-la ,  i d’haver-li explicat la causa de la caiguda, mentre la curava, la dona li va deixar  anar,
¾    Contenta, he! de veure el rellotge en marxa. Doncs jo també estic contenta. Avui fa un més va néixer la meva primera néta. Vaig pensar que era un bon moment per tornar a abraçar al vida,  la il·lusió... i vaig tornar a posar el rellotge en marxa.
                  
28/10/2019/

dimarts, 4 de febrer del 2020

NÉIXER I MORIR


“Solament hi ha una cosa inevitable com la mort, la vida”

La Laia està fent pràctiques a un hospital important de la ciutat, on està acabant el curs d’infermeria. Aquests dies està a oncologia i es sent especialment colpida per alguns casos, sobretot els dies que va ser el pavelló infantil. No pot ser que no hi hagi  cap solució per molts d’aquests nens malats, sort que per alguns encara hi ha esperança. Li costa encara enfrontar-se amb la mort. Ara està amb els adults, si bé la sensació ve a ser la mateixa, joves i grans sentenciats per aquesta malaltia...uns que  lluiten, altres ja sense esma per lluitar;  ella amb la seva empatia i tendresa no deixa mai de donar suport i transmetre confiança, a tots.

El cas que li ha impressionat últimament és el d’un home de mitja edat, un important esportista, el Kiko, al que li queden pocs dies de vida. Quasi sempre està sol, solament el visiten alguns amics. Sovint parlen quan ella  li va a posar algun vial o quan l’ajuda amb qüestions  d’higiene. Un dia es va atrevir a preguntar-li si tenia família, fills, germans, parella. Ell és  va mosquejar una mica i li va contestar aspre que no en tenia, ni necessitava ningú, només volia que li donessin una pastilla i no és despertes més. La noia que només volia ser amable no li va contestar i se’l va mirar amb cara de tristesa.

Un dia que ajudava al metge a passar visita, quan aquest li va dir que desés el dossiers, que havia de marxar urgent, va veure escrit en un, un nom que li va  cridar l’atenció “Francesc Lopez Majol”. La Laia es va astorar, No podia ser...no pot ser ell –pensava- és el Kiko, el nom que tothom li deia, el malcarat esportista que no li importa res ni ningú.   Llavors va mirar altres dades del informe com el lloc de naixement, l’any i tot coincidia. No hi ha cap dubte que és ell. L’home que tants anys havia desitjat conèixer, però  arran del que va descobrir, mai més va voler saber res d’ell. I ara es aquí que s’està morint, sense consol de ningú i ella encarregada de cuidar-lo, i fins em queia bé... Estava tant trasbalsada que va fer que una companya entres a fer les cures a la 352, per no haver de veure la cara d’aquell home, almenys avui.

Sort que el pis estava sola, la companya era fora uns dies. No va ni dinar. Es va estirar al sofà i va començar a pensar en totes les coses que l’havien succeït i preocupat en l’adolescència, quan va descobrir que el que creia el seu pare no ho era i les seves germanes només ho eren a mitges. Va demanar que volia trobar el seu pare biològic. La mare si va negar, dient-li que era molt lluny i es va tancar em banda. Per més que insistia no en treia res. Fins que fa dos anys arran d’unes classes sobre malalties congènites, on era necessari conèixer l’ADN dels pares per poder tractar-les, que la noia es va  plantar  davant la mare i li va exigir conèixer la veritat, per dura que fos, que si un dia tenia un fill que necessites ajuda, on hauria de recórrer? No l’importava si ella era fruit d’una violació o el que fos, no el buscaria, si no era necessari, però volia saber-ne els noms i any i lloc on va néixer, volia saber a qui devia la vida.

Llavors, la mare va cedir, “potser si que ho has de saber” -em va dir- i em va explicar la història.  Ell havia esta la  seva primera parella, havíem acabat els estudis i  estaven molt enamorats, volien passar la vida junts. Llavors ella es va quedar embarassada, i ell no volia tenir fills, ni ara ni mai i li va demanar primer, i exigir després, que avortés, que ell s’havia de dedicar a l’esport professionalment i no volia traves ni responsabilitats de cap classe. De res va valer de dir que ja se’n cuidaria ella sola. No va cedir. Ho avortava o marxava de casa, pots escollir- cínicament li va dir- La mare ho va tenir molt clar, va agafar les quatre coses que tenia i se’n va anar a casa dels avis que la van acollir i ens van cuidar els primers dos anys de vida, a l’avi li deia papa... per això a vegades  recordava aquells primers anys vagament. La mare havia prohibit als avis, que m’expliquessin mai res de tot allò. A partir conèixer la veritat vaig perdre tot interès per aquella persona, vaig guardar les dades per si mai les necessites, fins avui on aquell nom m’ha posat davant la crua realitat.

Als deu anys havia començat a deduir coses i havia començat a fer preguntes i voler una resposta, al saber la veritat vaig comprendre els esforços de la mare per evitar-me un disgust i una decepció.  El meu pare era el qui me’n va fer sempre a partir dels dos anys i em va donar els seus cognoms i les meves germanes, les que he tingut sempre.
Ara de cop me’l trobo davant meu. No se que faré demà,  actuar amb normalitat com si no sabés res, el més lògic, però podré? Dir-li la veritat, fer-li saber que existeixo...encara que li pesi, no puc.  Si almenys  estigues aquí la Mónica, potser m’aconsellaria. Si parles amb la mare, no millor que no si fiqui. Ho he de resoldre jo. Que haig de fer? Quin dilema, que li dic a ell demà, em planto davant d’ell i li dic que sóc la seva filla... no, no.  No podia més el cap li explotava. Eren les 10 de la nit quan va decidir trucar la mare.

L’endemà a mig dematí, la Laia acompanyada de la mare entraven a l’habitació del Kiko... Aquest la va reconèixer immediatament. Sorprès de la visita, mirava les dues dones  i no entenia el que passava, la seva infermera i la seva ex juntes. La Laia tenia un nus a la gola i els ulls humits i no podia dir res. La Núria, la mare, va parlar,  després de saludar-lo i intercanviar dues paraules li va etzibar,
¾    Aquesta noia que volies evitar que neixes és la que et cuida al final de la vida.
¾    No pot ser! –va restar un estona immòbil mirant-les – Sou idèntiques! Gràcies per haver vingut i donar-me l’alegria més gran que es pot tenir en aquests moments - Va agafar les mans de les dues –Ara puc morir tranquil. Gràcies, gràcies  a totes dues.
¾    Solament hi ha una cosa inevitable com la mort, la vida. –diu la Núria amb un trist somriure.

20/01/2020/

divendres, 17 de gener del 2020

EL JERSEI DE RATLLES


“He trobat un jersei de ratlles a sota el llit i no és de ningú de casa...”


La Paula està esverada, acaba de trobar un jersei de ratlles a sota del llit,  i no és ningú de casa... l’agafa, el mira, és de llana fina, suau; l’ensuma, fa una olor fresca de noia jove i ja es comença a mosquejar. L’estira mira la talla, una mitjana de dona ben formadeta i no massa grassa... Vaja!

Dos dies que marxes i apa , -pensava- el noi  fa de les seves. Però no pot ser, sempre m’ha estat fidel i mai li he notat cap canvi sobtat, però ja diuen que dels homes no et pots refiar de cap. La primera vegada que el deixo sol a casa dos dies sencers i dues nits, però es clar no podia pas deixar la mare sola a l’Hospital acabada d’operar. Avui s’ha quedat una neboda, arribo per descansar una mica i mira el que em trobo. Es clar que a les nits hi havia la Eva, però de dia quan era a l’insti... Vaja, que el molt banastra  s’ho muntava molt bé. En aquell moment ell entrava a casa i al veure-la li va a fer un petó, aquesta empipada li rebutja la carícia,

¾    Que coi et passa, has arribat de molt malt humor.
¾    Això amb passa –tot plantant-li el jersei davant dels nassos.
¾    I... que vol dir aquest jersei? –demana estupefacte
¾    Que l’he trobat sota el nostre llit. Que en saps alguna cosa.
¾    Que vols que en sàpiga, no se com pot haver anat a parar allà.
¾    Ah, així el coneixes? - Pregunta la dona amb sarcasme.
¾    No l’he vist en ma vida, però podria ser  de l’Eva.
¾    L’Eva no té cap jersei com aquest.

Encara van discutir una estona més. L’home s’anava empipant per les acusacions que li estava fent la dona, tot per un trist jersei de ratlles, podia ser de qualsevol, però es clar qui el va anar a amagar a sota el seu llit, també era una mica sospitós.
¾    Mira Paula, deixem la discussió que no ens portarà en lloc, veuràs com tot s’aclareix. Que tal segueix la teva mare?

Va anar bé aquell canvi de conversa, la dona es començava a adonar que potser havia ficat la pota. Segur que la cosa s’aclariria aviat.Quan va arribar l’Eva per dinar, va sortir el tema del jersei . La noia va fer un sospir exclamant,

¾    És el jersei de la Marta, la que em dona classes de mates; com la calefacció anava molt forta se’l va treure. Avui m’ha demanat si l’havia trobat?
¾    Com a  anat a parar sota el nostre llit –va preguntar el Francesc.
¾    Ah, devia ser el “Pelut” sempre s’ho emporta tot. Sortia de la vostre habitació.
¾    Aquest maleit cadell. Ho podia haver pensat. –diu la Paula compungida.

La dona va demanar disculpes al marit per haver dubtat d’ell i aquest rient va respondre,
¾    Tu creus que si et volia enganyar hauria portat la fulana a casa. Que poc em coneixes.

L’endemà a la tarda, el Francesc és a casa de la Marta, com moltes tardes, on la parella viuen una tòrrida i apassionada història d’amor. Ja satisfets, mentre descansen  comenten l’incident dels dia anterior , " ahir va venir de poc allò de ...  que amb una veritat descobreixen una mentida, o era a l'inrevés” .      Caldrà anar més amb compte d'ara en endavant. 
       
23/11/2019/