dilluns, 31 d’agost del 2015

QUINA COSA POT SER LA MÉS BONICA?


En un taller d'escriptura va sortir aquesta pregunta com a tema de treball aquesta va ser la meva resposta. 

Hi ha moltes coses boniques a la vida i recordar-se d’una en especial és molt difícil. Segurament és que a causa dels anys viscuts es van acumulant els bons moments. Quan vols treure alguna de determinat comences a veure records que et fan pensar que la vida en té molts de bons, potser barrejats amb altres d’oblidables.  

Ara una relació de bells instants:

·        Rebre una joguina el dia de Reis. Amb la innocència que pertany a la infantesa.
·        L’abraçada els pares al portar bones notes de col·legi. O també al Nadal amb aquelles felicitacions amb un simple dibuix i unes frases majoritàriament dictades.
·        Aquell primer petó fet amb el candor de la joventut que obre el parèntesi d’una relació.
·        Una cosa molt senzilla i natural, rebre als braços la criatura acabada de néixer.
·        L’acomiadament dels éssers estimats malgrat saber que és una constant en l’escala vital.
·        El retornar a anys enrere quan la petita mà que acarones ja no és la del propi fill, si no que el nouvingut és el nét. 

Quina és la cosa més bonica és difícil de determinar però considero que preferentment aquella on dominen els sentiments. 

Mentre el cor bategui i el cap estigui clar encara hi ha moltes experiències boniques i entendridores. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 29 d’agost del 2015

LA FOTOGRAFIA -II-


La setmana següent,  els nens van tornar a la residència, la dona esperava amb impaciència tornar a veure aquell xicotet tant agradable. El nen quan va arribar va anar a saludar-la. 
¾     Bona tarda Adelaida!
¾   Veig que t’has recorda’t del meu nom.
¾   És un nom maco. Que has portat alguna cosa d’abans?
¾   Poca cosa. Però he trobat unes fotos, potser t’agradaran.

Van continuar la conversa una estona més, mentre l’Adelaida treia d’una bossa que portava, un sobre vell curull de fotos. Tot el que guardava d’abans,  tots els seus records.
Van començar a mirar-les. La dona donava explicacions al nen. Dels anys que havia viscut a França. Fotos del seu fill i del marit, morts amb dos anys de diferencia. Dels llocs on havia viscut, mentre treballava  en una fàbrica a “Béziers.”  D’ella quan era jove, alguna de quan era nena;  de sobte una fotografia va cridar l’atenció del nen, que va quedar parat molta estona, observant-la,

¾   Adelaida, per què tens aquesta foto de la meva mare aquí?
¾   No es pas la teva mare, sóc jo quan era molt jove
¾   Si... que és la meva mare.  En té una d’igual en un àlbum.
¾   Que no, home que no. Jo a la teva mare no la conec de res. Torna-la a mirar més bé.

El nen va restar callat, però estava segur que era la seva mare. Era la mateixa foto del àlbum que tant li agradava mirar. Estava dreta amb el mar al fons i algunes  barquetes, en un poblet de la costa. Portava una faldilla llarga i els cabells castanys voleiant amb el vent. Per educació, el nen,  no en va parlar més, encara que va quedar emmurriat i silenciós. La dona al veure’l tant capficat li va dir.
¾   Com ara segurament no tornareu. Si vols venir un dia amb la teva mare, m’agradaria conèixer-la; segurament ens assemblem una mica.
¾   Si, si,  vindrem un dia amb la mare i  li ensenyaràs  la foto.

Amb un petó es va acomiadar d’ella, era l’últim dia de la trobada, però li van quedar ganes de tornar-la a visitar, la pobre dona no tenia ningú que anés  mai a veure-la. - Quina vida més trista! -pensava el nen.
Al vespre a casa mentre sopaven el nen va etzibar de cop,

¾   Mama, l’Adelaida té una fotografia teva de quan eres jove.
¾   Això no pot ser. No la coneixem de res a aquesta dona.
¾   Si, si, es veritat, té una foto teva

El nen després d’explicar les trobades amb l’Adelaida i les fotos que li va ensenyar, li va parlar d’aquella, que era igual que una que tenia la mare. Davant la negativa i els dubtes dels pares, El nen es va aixecar i va anar a buscar l’àlbum on ell sabia que hi havia la foto.  Després d’estar una estona passant les pagines  i observant amb atenció cada una de les fotografies n’hi va mostrar una,
¾   Veus mare, es aquesta.

La mare va observar la foto encuriosida intentant recordar on era feta,

¾   Uf, quants anys. En aquesta foto tenia 18 anys, era a Arenys de Mar amb el port  i el mar de fons. Estàs segur que es la mateixa fotografia
¾   Bé, mirat de nou, si no es igual es molt semblant. La cara i els cabells   són iguals, el vestit  potser es un pèl diferent, encara que molt semblant. El lloc també es el mateix.  Es que ets tu mare, t’ho asseguro.
¾   Mira Gerard, a vegades hi ha molta gent que s’assemblen,  segurament es un cas d’aquests. Sobretot  quan  veus  fotos antigues.

(Continuarà)


divendres, 28 d’agost del 2015

PARAULES DONADES.


Aquest relat només és una pràctica per utilitzar paraules donades pels participants a un taller d’escriptura. Com pot veure’s surten paraules diferents segons la imaginació de cadascun. 

Paraules a fer servir: 

Dolç, dolent, encertat, verd, llet, suau, penetrant, muntanya de Queralt, monstre. 

Aquest matí he sortit a caminar. He decidit pujar a la muntanya de Queralt per la baga. 

Quan he  passat per la Font Negra un monstre de brillant pelatge negre i ulls vermells em guaità atentament. L’he mirat una mica atemorit, per què a mi, particularment els gossos, em fan una mica de por. 

Però ell lentament  ha vingut a fregar-se a les meves cames. Aleshores, no he pogut per menys que acaronar la seva suau pell. M’he adonat que no era gens dolent malgrat la seva ferotge presència potser donada per la seva gran mida, en el fons és un animal dolç i mansoi. 

El brogit de l’aigua de la font al brollar amb força. El verd dels arbres i els matolls i la presència amable de l’animal han temperat el meu esperit. He comprès que he encertat el dia i el moment. 

Sobtadament un penetrant olor a pa acabat de sortir del forn, entrant pel meus narius, m’ha fet reviure temps d’infantesa. Parant-me un moment he observat que el restaurant era obert. És el lloc d’on surt la flaire que en recorda quan tenia pocs anys i acompanyava a l’àvia a comprar-ne rere casa. 

He renunciat a pujar a Queralt. He pensat que la muntanya no fugiria i fer una parada per menjar un parell de llesques amb trossets de  llonganissa i beurem després un cafè amb llet també aixecarà la meva pròpia estima.  

Miquel Pujol Mur.

dijous, 27 d’agost del 2015

LA FOTOGRAFIA - I -


El nen de deu anys estava tot excitat explicant a la seva mare, mentre el portava a l’escola, que avui anirien a veure una residència de gent gran i parlarien i ensenyarien coses als vellets.
Aquestes visites formaven part d’un projecte del centre educatiu, de connectar la realitat de la gent gran amb la dels menuts. Avui les famílies monoparentals o nuclears, lluny dels avis o sense, fan que molts nens desconeixen  la realitat de les persones grans.

A l’hora prevista tota la classe del Gerard fan camí cap a la Residència del poble. Als nens els va sobtar veure tanta gent gran junta, a més alguns estaven una mica malament,  d’altres anaven amb crosses o amb cadires de rodes. Passada la primera impressió es van posar a parlar amb els ancians per grups. La majoria de persones els agradava parlar molt i explicàvem als nens les seves vivències.
Després hi havia un intercanvi de tallers. La gent gran ensenyarien coses als menuts i aquests ensenyarien coses modernes als avis. Bàsicament jocs d’abans i d’ara, també  alguns portaven una tauleta, el mòbil o la iPod i volien ensenyar als avis les noves tecnologies, encara que per l’edat d’aquests i alguna invalidesa, seria difícil de fer-los entendre massa res, però almenys ho intentarien.

El Gerard es va adonar d’una dona asseguda a un racó que no escoltava a ningú estava com absent, i tot decidit si va acostar.
¾   Que fas aquí tota sola?
¾   Estic molt bé en aquest raconet.
¾   Em podries explicar alguna cosa de les que feies abans.
¾   No feia res que et pogués interessar.
¾   T’ensenyaria  a fer anar el mòbil. Tu te’ns mòbil?
¾   No jo no tinc mòbil ni a ningú per trucar.
¾   Em podries trucar a mi.

La dona es feia la dura però aquell xicotet tenia una cosa que la captivava, i es va obrir una mica,
¾   Com et dius?
¾   Gerard , I tu?
¾   Jo em dic Adelaida.
¾   No havia sentit mai aquest nom, és estrany.
¾   Abans era molt corrent.
¾   Que no tens família? fills o germans...
¾   Estic sola. Se’m va morir un fill...i una filla fa molts anys.
¾   Deus haver tingut una vida  molt trista. No et va a veure ningú, amics o coneguts.
¾   No tinc ningú en aquest poble.
¾   M’agradaria que m’ensenyessis alguna cosa teva, d’abans o que fessis ara.
¾   Ja buscaré si tinc res , xicotet espigolat, per quan tornis.

Van mantenir la conversa una estona més , llavors al nen al van cridar per anar fer activitats amb un altre grup i va deixar-la. Abans de marxar  va anar a dir adéu a la  dona i li va fer un petó, tot dient-li que tornarien la setmana vinent. La dona es va emocionar davant la carícia del nen, feia tan que no en rebia cap.

(continuarà)

dimecres, 26 d’agost del 2015

PAPER I OLOR.

Una nova prova del taller d’escriptura, mitjançant l’olfacte i el tacte d’un paper, escriure una història.

Han passat tants anys. Aquest ha estat el meu primer pensament, aquest matí, quan cercava una antiga fotografia dels anys en què vaig fer el servei militar. 

Remenava amunt i avall els calaixos del canterano abandonat a les polsoses golfes. Finalment, he trobat el vell àlbum de fotos. Ai, senyor! Quan treballs fem a la vellesa per complaure els desigs dels néts. La nena de la veu dolça va preguntar-me: Com eres de jove, avi? No devies tenir tantes arrugues? Jo volent demostrar-li que havia estat un jove galant he rebuscat, dins els amagatalls, on havien anat a parar els meus records d’adolescència. 

Ara passant pàgina rere pàgina revisc tot allò que ha format part de la meva vida. Les primeres fotografies de “quinto”. Al passar novament una altra plana, allà, de sobte ha aparegut plegada la missiva de la meva enamorada. 

El servei militar, el ser lluny de casa, els camps de tarongers, les flors, les aromes del mar i la joventut passen com en un calidoscopi davant de la meva mirada. 

Aleshores, ella, la Dúnia, de pell blanca, ulls i melena fosques. Prima, àgil i moderadament alta. Capaç de qualsevol trapelleria per conquistar-me. Jo bojament, perdudament, enamorat i extraviat en el laberint del seu amor. 

Dúnia, flor de flors, llum de llum, poesia viva en el pensament. 

El dies de sol per viure la vida, la lluna i les nits per estimar-nos. Petons rere petons cobrien les nostres cares i els nostres cossos. Aleshores, el pensament s’ha convertit en una semi-foscor de tons grisos que ocultaven els meus records. Després d’eixugar-me les llàgrimes, com en una nova matinada han tornat vius i brillants al meu pensament. 

Tants anys passats i els records encara són vius com si fos ahir. Segurament si aquesta aventura hagués continuat ara el missatge podria ser diferent. 

Però en acabar el servei, el retorn a la vida d’anterior va impedir que fructifiqués aquella passió. Els amors inconclusos sempre retornen vius a la memòria com el primer dia.  

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 24 d’agost del 2015

LA MARATÓ DEL COR.


El cor està preocupat per què té uns petits problemes que fan que no bategui com ell voldria. Sap que no està en el seu millor moment. Porta molts anys movent-se, i a vegades el cansament fa que ensopegui. I a l’hora de tornar a emprendre la fenia li costa una barbaritat. 

La sang, també té una lluita desesperada perquè les venes cada cop són més dures i no ajuden gens. Tanmateix, són brutes d’aquella sutja tan humana anomenada colesterol. Aquest, és un mal individu, però no és de la famílies dels virus i dels bacteris, que també emmalalteixen en cos. El culpable, de tot, és el veí de sota. Sí, aquell separat per la pleura: l’estomac. Aquest, malgrat d’omplir-se de tiberi continua devorant tota una sèrie de llaminadures, una rere l’altre, sense parar.  

Un dia ja cansat i notant la seva davallada va enraonar amb el fetge i aquest el consola oferint-li la seva cooperació, de bon grat, com a company. Mútuament interessats pel mal aspecte de la qüestió, perquè si el cor deixava de manxar, tot s’aniria a orris, van cercar una solució. Finalment, el fetge va comprometre’s, per la seva part, a complir el seu treball, el màxim de bé. Però li va fer la següent recomanació al cor: Potser un dia tindries que reposar una mica. Per què aquest que ens porta, i que no demostra cap interès, s’adoni que ens està fallant. Al mateix temps que es perjudica a sí mateix. Nosaltres, sense ell no som res, però ell sense nosaltres tampoc sortirà endavant. 

Així ho va fer i quin ensurt es porta l’Amadeu. El cor bategava lentament. El cervell protestava per la manca de la sang que rep normalment. Els ulls se li tancaven sota els pes de les parpelles. La llengua ensopegava dins la seca boca. Cada cop tenia més dificultat per a respirar. 

I va tenir molta sort, perquè corrent tota la família va cridar a una ambulància que amb l’alegre sirena, sonant als quatre vents, alertava de la gravetat de l’Amadeu. Ja a l’hospital ho van posar tot en ordre i el cor va tornar a bategar normalment. 

L’Amadeu, que una mica més es va amb déu, va comprendre que la seva vida havia de canviar. Ara fa cas, pren la medicació i respecta la dieta. Menjar el suficient per viure i no viure per menjar. 

Ara, el seu cor es mou compassadament. L’estomac, també ha comprès que la seva missió es solament nodrir-se. El fetge continua oferint el seu bon servei. I l’Amadeu, ha fet comprendre al seu cervell quina és la quantitat adequada i necessària. 

Lleugers i àgils, compromesos els uns amb els altres caminen alegrement per la vida i volen col·laborar amb la Marató. 

Amics germans
mengeu el necessari
 però no gaire més
que moltes cases
han caigut de sobte
per excés de pes. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 22 d’agost del 2015

CONCERT D'ESTIU A SANTA MARIA D'AVIÀ






Dimecres, dia 15 de juliol. Un dels dies més caloroses d’aquest estiu, però aquell concert a la fresca, al planell de davant  l’església romànica de Santa Maria d’Avià, al caure la tarda, va fer del capvespre una jornada  agradable i refrescant.

La coral Santa Maria d’Avià, davant  l’ermita, de la qual va agafar  el nom, ens va oferir un gran concert,  amb un repertori de música clàssica i popular; tant  de la  nostra terra, com altres peces conegudes,  festives i rítmiques  d’arreu del món.

En el marc incomparable del pla de santa Maria, amb la bella joia del romànic  presidint l’escena,  envoltada  de natura, en aquella hora del capvespre, on la llum minvant anava deixant  pas a la foscor. Quan la xafogor del dia  s’alleugeria amb la brisa suau que baixava de la serralada de Queralt, un centenar de persones vam poder gaudir d’una vetllada excepcional, d’un concert amè i refrescant.

La vetllada va acabar amb la popular  “Sardana d’Avià” de Josep Vila i amb lletra de  Neus Ballarà, que ens parla del poble, les seves festes, tradicions i costums.

 20/08/2015/
 
 

divendres, 21 d’agost del 2015

EN TOT SILENCI HI HA UN SOROLL.


Aquesta va ser una prova d’imaginació d’un taller d’escriptura. El repte era escriure, unes breus línies imaginant-nos un paper blanc amb un punt negre enmig. 

Les parets de la sala són blanques. No hi ha absolutament res. Cap mobiliari omple l’espai buit. Només un punt fosc en el centre ocupa i taca l’albor. Aquest únic punt negre, sóc jo i els meus pensaments. 

Tot és silenciós, però el meus records omplen de llum i color les pròpies idees. 

Ho sé! Tal vegada, sóc una mica rebel. Perquè malgrat regna com a senyora la blancor de l’entorn, els meus ulls no volen ser dominats pel no color i s’omplen de paisatges i vida. 

Potser una platja mediterrània on el sol escalfa el meu cos i escolto el remor de l’aigua blava al trencar a la sorra.  

O apartant-me del sol i el mar, recerco en la memòria aquell ombrívol i verd paratge de muntanya, prop del gorg on salta l’aigua amb un soroll cristal·lí. 

Sempre l’aigua i els sons en el meu pensament.  

Perquè l’aigua i l’aire són un constant que em fa fugir d’aquest habitacle blanc.  

Miquel Pujol Mur.

dijous, 20 d’agost del 2015

GAUDINT DELS PETITS MOMENTS


Tema: Gaudir

Gaudir, el contrari d’avorrir. La gent vol, volem gaudir, sobretot ara a l’estiu, amb el bon temps i les vacances. Gaudir més cada dia , buscar noves experiències  que ens facin sortir de la rutina. Viatjar a països llunyans o exòtics. Anar a destins més propers  de mar o de muntanya. Viatges culturals o cercant el contacte amb la natura. Fer algun creuer per mar, per un riu cabalós... Descobrir noves cultures, conèixer nova gent. Festes amb amics, nits esbojarrades, beure i menjar a  dojo.  Hi ha mil maneres de gaudir de l’estiu i de la vida, i molt sovint trobem  gent   que s’avorreix.
 
Sovint oblidem les petites coses  que tenim a l’entorn, d’aquells petits moments que ens fan bategar el cor amb força, que revitalitzen els pulmons amb alenades d’aire  fresc, ens donen energia i ens alegren el dia a dia.

Són aquestes coses senzilles que sovint passen desapercebudes i que al anar-se fent gran , un, dona més valor. Gaudim doncs l’estiu, sortints a caminar pel matí, quan encara l’aire no s’ha escalfat massa . Caminar pel llindar del bosc, o  per la obaga de Queralt,  per petits viaranys, entre les arbres, on pel costat s’esmuny tranquil un petit rierol d’aigües transparents. Quedar-te una estona quiet escoltant la remor de l’aigua, la fresa de les fulles dels arbres, el cant d’alguns ocells que també busquen la frescor del lloc. Remullar-se la cara i els braços  per apaivagar la calor que ja es va notant. Gaudir a ple de la naturalesa.
Esmorzar amb les amigues, mentre ens expliquem les últimes novetats del poble. Aquell entrepà amb pernil i després el tallat, que bo que és poder-ho compartir.

Quan fa aquella calor asfixiant de prop dels 40º  després d’un dinar lleuger poder-te estirar al sofà, fent una migdiada,  veient  una pel·lícula o llegint un bon llibre; totes les finestres i persianes tancades, només sentint el soroll del ventilador engegat , estant fresquet , mentre a fora un es pot fregir. Són moments que no tenen preu.
Cap el tard, sortir a regar  l’hort, les flors. Veure com creixen ufanoses les plantes, malgrat el dany de les primeres pedregades; collir un enciam, una ceba, els cogombres o el primer tomàquet. Veure com vam creixent els carbassons o les bledes.

L’últim moment màgic del dia, a la nit abans d’anar al llit.  Quant tothom dorm;  les finestres obertes perquè entri aquell preuat airet que baixa de Queralt. Sortir al balcó, veure els carrers deserts; alguna finestra amb llum,  d’on traspua música, o la televisió; però la calma es total. Veure els carrers il·luminats i foscos a la vegada, sentir aquella pau. Després mirar  enlaire i veure en aquell cel obscur com hi brillen milers  estrelles, també la lluna i alguns planetes. Això també es gaudir.

 03/08/2015/
 

dimecres, 19 d’agost del 2015

UNA HABITACIÓ A LES FOSQUES.


MAIL A L’AMIGA ABSENT. 

Kat,

El meu cap està a punt de petar. Les idees bullen dins meu, com ho fa l’olla de l’àvia quan cuina el brou nadalenc. Fa xup-xup! I les bombolles, com els pensaments, rebenten una a una. No pensis malament, quan parlo de  cuinar! Això, ja saps que no va amb mi. Mentre hagi, els Mc. Donalds o els Burger. 

Bé, no ho suporto més. En tota la nit no he pogut aclucar els ulls. Les imatges em desvetllen completament. No sé quantes vegades m’he passat la mà per descarregar el meu libido i descansar. Coi! No hi ha dret! 

T’ho explico, sense vergonya, ja què estàs lluny i trigaràs bastants dies a vindré. Desitjo, vagi bé la teva aventura. El paio s’ho mereix. Tu també, no creguis què...Suposo, que llavors, quan tornis ja m’hauran passat els dubtes! 

Abans d’ahir, la Sam, va convidar-nos, a totes les dues classes, a casa del seu avi. Una enorme casa enmig del bosc. Un antic restaurant i hotel. Així ho diu la família. Altres, més ben informats o més mal pensats, conten que aquest lloc és on va fer el calers, amb l’hotelet, com a meublé, i molta discreció. Ningú sabia qui anava. Ni les companyes o els companys que portava. No, amb la fàbrica, no! La fàbrica era l’excusa respectable i el punt per pactar les reserves i les condicions. Sí, Kat, sí! Preu i serveis especials. 

Ja m’he anat pels cims! La Sam va invitar-nos a passar la nit i l’endemà a l’hotel. Piscina i barra oberta. I mutis total. T’imagines seixanta nois i noies barrejats i amb total llibertat. Això als divuit anys, quan la caldera tot just ha fet el rodatge i la xemeneia tiba de mala manera.  

Jo vaig pujar en cotxe. Amb l’Andreu i les seves cosines. Després ja no els vaig veure més, devien tenir la xerinola muntada amb els Costa. Com sempre fan barila junts!  

El Jan, el meu xicot predilecte, no el vaig veure en arribar. Com tenia unes ganes boges de funcionar vaig agafar al David, que anava com sempre mig perdut amb els seus llibres. Home! Maco ho és, intel·ligent i ben plantat. Valga’m déu! També té una bona eina. Tret de la corbata, i portar-se els llibres a una festa de nois i noies, deixats anar de la mà de Déu!  

Vam començar a cercar habitació lliure. Jo, tibant-lo per què ell, el David, està mica in albis pel que he vist. Ja saps les habitacions amb una roba interior de noi o noia penjada en la maneta estan ocupades. Però manoi! Quants passadissos vam haver de recórrer fins a trobar-ne una de lliure. En obrir la porta, l’habitació, era a les fosques però unes figures és movien i desapareixien en la penombra. Vaig tancar prudentment. No hi ha que ficar-se en afers d’altres companys, perquè després, al coincidir a classe, hi ha somriures sota el nas. Més val, evitar els comentaris. 

Però en tancar, un olor a mascle conegut va assaltar el meu nas i un perfum de flors dolces, també. Ostres, ostres! La Mireia, la mosca morta i beata. I l’olor, aquest és el Jan! Qui el va parir! El meu Jan amb la Mireia. Quina cara! Jo que havia passat pel mal trago de la depilació per ell, i ell amb la Mireia! Tal vegada li agraden sense.. Aquesta mala pècora no hi deu anar mai. Potser li agrada el bosc?

Vaig entra amb el David ben agafat de la mà i vaig dir-les-hi de tot. A tots dos. Jo que m’havia passat tota la tarda provant una i mil robes interiors. Que finalment havia optat per posar-me només el vestit a sobre. Per passar-ne via quan arribés el moment. Ara resulta que se’n va a jeure amb aquesta mig monja o mig bagassa. Què sé jo? Van quedar força avergonyits! Us imagineu, despullats l’un damunt de l’altre. Crec que els hi vaig tallar el rotllo. I alguna altra cosa més!  

Prenent altre cop per la mà al David, que tenia els ulls esbatanats de veure tanta carn nua. Com si fos en una mala pel·lícula porno. Vam trobar al mateix costat una habitació buida, amb els llençols encara tebis, i li vaig fer aprendre tot l’abecedari de l’a a la zeta. Una lliçó magistral. Vertaderament, aquest any el curs lectiu l’aprovarà i el nou curs, també! Malgrat, li hagi de fer unes quantes lliçons extres. 

Cordons! Aquest és el meu dilema. Li demano perdó al Jan? Espero que me’l demani ell? És que m’agrada encara! O continuo fem classes obligatòries al David, fins que ho aprengui tot?  Cullera! El cos, és el cos, i com més te, més demana. Bé, el cos i les idees, que van juntes. Vatua l’olla! Les avies ho tenien més fàcil, ha endiumenjar-se, anar al ball i esperar que el tòtila de torn anés buscar-les. Quatre ais de bleda cuita i el noi atontat a demanar la mà als pares. Quan hem de sofrir les noies d’avui en dia. Com no m’enviï un whatsapp aviat, no sé que faré.  

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 17 d’agost del 2015

REFLEXIONS DE L’OCUPACIÓ DEL TEMPS


Cadascú viu segons les seves pròpies circumstàncies. És molt amplia i heterogènia la situació laboral, física i econòmica de cada persona. No podem valorar la importància del temps de lleure amb un barem igualitari per a tothom.  

Hi ha persones que no disposen de temps perquè s’han carregat de tantes coses per fer que ells mateixos diuen que viuen estressats, però, solament és una mala programació del seu temps d’oci i del saber quina són les preferències i les possibilitats de fer-les.  

Hem de considerar que som nosaltres els distribuïdors de les nostres activitats. Sabem quina és la nostra jornada laboral i aleshores, hem de saber de veritat quin és l’horari que tenim lliure  i hem de calcular estones entremig de les nostres ocupacions que ens permetin el desplaçament d’un lloc a l’altre. 

Tampoc podem considerar com a una opció arribar tard a casa després d’un munt d’activitats i no poder conviure amb la família.  

A causa de la feina dels pares i de les seves obligacions com en un exercici preparatori de cara al futur, carreguem els nostres fills de feines a les que donem el nom d’activitats o esport, ja que així comencen a tastar el món que se’ls prepara.  

Pobra joventut si ja comencen d’aquesta manera la seva formació. No m’estranya, que tant que avancem en la ciència i en el coneixement humà cada cop hagi més persones amb depressions i malalties mentals.  

Sabem de veritat gaudir del temps? 

Una estona amb tu mateix també és una bona medicina. Sabem valorar-nos? 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 15 d’agost del 2015

AQUELL ALTRE QUINZE D'AGOST


Avui és la diada de la Mare de Déu d’agost;  només han passat quatre anys d’aquell altre quinze d’agost  encara que per mi ,  sembla que hagi passat tota una vida.

És el dia del meu aniversari i el sant de la mare, la Maria,  que des que ens vam casar amb l’Albert viu amb nosaltres.  Sempre hem celebrat molt la festa,  però aquell any, a més vam inaugurar la nova casa. Una casa molt gran, en una urbanització selecte, amb jardí i piscina... no hi faltava de res.

Vam fer una gran festa,  sogres,  cunyats, cosins, nebots, amics del Roger, el nostre fill... Tota la família del marit, i la mare. Jo sóc filla única,  el pare va morir ja fa anys. Va ser un dia genial, vam dinar al jardí, sota una carpa al costat de l’aigua, envoltats de flors i de verdor. El menjar excel·lent, música, cava a dojo i regals per la mare i per mi. Era feliç, no desitjava res més a la vida ho tenia tot.
La casa era molt gran, donava molta feina, però estava contenta, la mare m’ajudava força,  i el Roger amb els seus setze anys també s’implicava en tot; el marit, ja des de sempre, passava una mica de les coses, però aquell dia també va fer  el seu paper. A la mare se la veia feliç, res feia preveure el que li passaria un més mes tard.

Havíem  començat una nova vida, que es presentava meravellosa, creia que la felicitat duraria sempre, però al més següent la mare va tenir una embòlia i va quedar impossibilitada. Després de les primeres setmanes de trasbals, la vam portar a casa, amb l’ajuda d’una persona me’n sortia i podia compaginar-ho  amb el treball.
Els dos anys següents, també vam celebrar la festa al jardí. La mare amb cadira de rodes, no podia parlar, però se la veia contenta. Només érem els familiars més directes, però encara  ens ho passàvem bé. La vida continuava el seu curs.

El setembre de l’any passat tot es va capgirar, l’Albert em va demanar la separació, s’havia enamorat d’una altre dona. Em va caure el món a sobre. Si que feia uns mesos que estava més fred i distant, però ho atribuïa al nou treball. Després de discutir-ho uns mesos , jo havia de marxar de casa, ell acabaria de pagar l’hipoteca. Primer m’hi vaig residir. No volia marxar d’aquella casa que també era meva, a més tenia el problema de la mare.
Finalment cansada d’aguantar escarnis i vexacions, fa tres mesos, amb la mare,  que ens vam mudar a un pis petitó, això si, amb ascensor. El Roger per qüestió dels estudis es va quedar amb el pare, encara que quasi cada dia ens ve a veure.

Ara ja estem preparant la taula, per celebrar el festa, el sant i l’aniversari, encara que serà una festa una mica trista. Només serem quatre persones, nosaltres dues , el Roger i la noia amb la que surt, sort dels joves que aportaran un xic d’alegria, perquè jo tinc els ànims per terra. Preparo i engalano la taula, al menjador, amb el ventilador engegat, per apaivagar el calor, mentre miro la mare i veig els seus ulls amarats de tristor. No pot parlar, però aquella mirada ho diu tot. Que faria per evitar-li aquest sofriment afegit.

14/08/2015/

 

divendres, 14 d’agost del 2015

LES TRES DONCELLES DELS CONTES. II



¾    Noies, quines vides més agitades que hem tingut fins a venir a parar aquí. Jo finalment vaig anar a viure amb el gat, però sempre amb l’escombra a la mà. Quan veia que se li aclucaven el ulls, deixant només una fina escletxa i li creixien els ullals, cop d’escombra. Així van anar passant els anys. Finalment va fer-se vell i el seu cap solament pensava en el menjar. D’allò altre en què m’ho passava força bé se’n oblidà. Això que en sabia el punyeter de recaragolar-se i fer-me llambregar els sentits. Una i altra vegada em feia arribar al darrer instant, quan ja l’esperit fuig cap el cel. Ai! Que bé que em retorçava ansiosa! I aleshores, al cap dels anys, només el tiberi tenia importància en el seu caparró. Vaig donar-li el darrer cop d’escombra allà on sabeu, per que almenys notés el mal i vaig venir-me cap aquest antre. Aquí algun cop, pocs, algun sap fer-me gaudir amb un bon “polvo”.

¾    Sabeu que han passat molts anys des de que van escriure els nostres contes.- comento tot preguntant a la Viki- A veure caputxeta, tu llavors eres quasi una nena. Què va passar a continuació...

¾    Doncs mira! Quan vaig veure al llop tan fotut en treure’l els caçadors de l’aigua, tot esventrat i apallissat, va entrar-me una congoixa i m’hi vaig enamorar. Què voleu que us digui? Vaig veure una cosa que li penjava i a més era llarga. Ximpleries de joventut.

¾    I et vas casar?- pregunta la Lizzi.

¾    Bé, això de casar-se... Vam passar-ho força bé durant molt anys. Com era un lasciu de mena vam practicar totes les posicions del “kamasutra” i totes les perversions inimaginables. Amunt, avall, d’esquena, al revés, capiculats... Uf, no em puc recordar, m’agafa una enyorança per dintre, que no us ho podeu imaginar. Un bon mestre. Però, ja una mica més grandeta i experimentada vaig conèixer un rajà del què em vaig enamorar.

¾    A sí, era guapo?- inquireixo.

¾    Home, guapo! Puf! No la tenia malament, però el més interesant era que sota del llit guardava una arqueta, plena de pedres precioses, per la què valia la pena aguantar alguna que altra tonteria. Vaig canviar el nom, clar, com era musulmà. Aleshores vaig dir-me Sherezade. Per evitar les seves ires quan no se li posava prou alta vaig començar a explicar-li contes, mil i pico de contes vaig haver d’inventar-me. Fins que en veure que no havia forma d’adreçar-la em vaig marxar, però portant-me totes les joies. No fotem!  

En aquell moments s’encén la llum groga premuda pel Giusseppe per sortir a ballar i treure’s tota la roba mentre alguns clients deixen bitllets davant nostre o els més atrevits entremig de la carn i la tela. Cadascuna agafa del racó els seus atuells: el meu ventall enorme, una cistella grossa per la Viki i una escombra gegant rere d’on apareix, poc a poc, la Lizzi. 

Abans de baixar fem una mirada per un gran espiell a la sala. Els homes beuen, suen i estan vermells d’excitació, Elles són les femelles més esperades, l’atracció màxima de l’espectacle.
¾    Quan acabem a qui perseguim? - pregunta la Lizzi.
¾    Mira aquells tres, els que porten la disfressa de porquets. Tant rossets i plenets. Alguna els coneix? – diu la Viki.
¾    Sí.– responc- Jo els conec, he sortit més d’una vegada amb ells i altres noies. Aquell més gros és un constructor immobiliari. Fa cases de veritat, de totxos. L’altre, una mica més prim, fa bungalous de fusta i el més jove, té unes cabanes de palla a una platja caribenya que són una meravella. Quan arriba el moment saben treballar-s’ho, encaixen i es mouen força bé.  

Pocs instants després les tres apareixen “glamouroses” dalt de l’escenari despenjant-se per les barres verticals. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 12 d’agost del 2015

LES TRES DONCELLES DELS CONTES. I


 
Aquest relat que ens han encomanat a d’anar de personatges de conte infantil, preferentment: la ventafocs, la caputxeta vermella i la rateta que escombrava l’escaleta. Uns contes infantils, molt infantils, que actualment estan perduts pels prestatges de les llibreries per la seva innocència i simplicitat. Compareu-los en el què ens ofereixen el televisor, la tablet o l’ordinador. No recordo els noms dels nostres personatges, per tant, he decidit batejar-los per uns de més moderns i més adequats al seu nou treball. A més algú va insinuar una mica d’erotisme, un altre va parlar de pornografia, però finalment com som ànimes bondadoses vam acceptar, per consens, només un xic d’erotisme. 

Els nostre personatges són la Susi-ventafocs, la Viki-caputxeta i la Lizzi-rateta. 

Avui he arribat tard i l’ogre de la porta m’ha fet una mirada no precisament atribuïble a la meva bona fisonomia ni al meu bon darrera. - Pensa la Susi mentre amb rapidesa és posa la roba de treball, poca i exigua. Es maquilla per minimitzar les marques dels anys i es posa laca per donar reflexes al cos.  Movent la cara a un costat i l’altre fa un gest de conformitat i reprèn el seu callat soliloqui- D’aquesta forma els focus atrauen més les libidinoses mirades dels clients. Hi ha que animar al públic per després aconseguir alguns diners dels tipus que encara porten les butxaques plenes. Fent-los passar una bona estona farem els possibles per aprimar la seva cartera.– Girant la cara, observa a dues noies assegudes en un racó, mentre continua rumiant - Dins el camerino veig a la Viki i la Lizzi xerrant en un lloc apartat d’on es canvien els boys. Aleshores penso: Aquests, també deuen saber bellugar-la per què, quan ballen s’escolten els exaltats crits de les dones. Ai, quin món més retorçat els dels instints humans però d’una forma o altra ens hem de guanyar la vida. I fer un raconet, que això no dura per sempre. Dirigint-se a les dues companyes pregunta.
¾    Ei! Noies de què parleu?
¾    De que vols que parlem, de les coses de la vida.- contestà la Viki- Tenim una pregunta a fer-te: A veure tu com vas arribar a raure aquí des del teu meravellós palau. No vas casar-te amb aquell príncep que va remoure cel i terra per trobar-te seguint la pista d’una sabata. Quants peus pudents havia d’olorar!
¾    D’acord, ja que us pica la curiositat, escolteu la meva inconfessable història. Quan gràcies a la sabata de vidre vam tornar a trobar-nos vam casar-nos de seguida. Però noies, no tot són flors i les violes a la vida conjugal, la nostra passió va durar poc temps. De dins li va sortir una obsessió masoquista, només em demanava que amb la sabata li trepitgés allò que ja sabeu. Fins i tot, llepava la sabata com si fos un caramel. Per un altre lloc li ficaria jo el caramel! Finalment vaig marxar-me amb el gautxo Martín Fierro que és qui em va pagar aquestes formoses sines. No creieu?- i abaixant-se un dels tirants mostra una de les seves turgents rodoneses. Veritat que són maques?
¾    I el gautxo? -pregunta encuriosida la Lizzi.
¾    Ull! va començar a córrer rere el bestiar i va perdre’s per la pampa. Certament va ser una sort, per què començava a estar tipa de tantes vaques i tants pocs bous. M’enteneu?- acaba picant picarescament l’ullet.- A veure, tu Lizzi, com va anar el teu rotllo. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.