Com cada tarda he sortit a caminar, fa un dia assolellat d’abril, una caloreta molt agradable, el cel és blau i diàfan i el paisatge és magnífic. En arribar al llindar del bosc, com que el sol encara era enlaire em decideixo arribar fins els plans de Clarà, no és que fos molt lluny però s’havia de travessar el bosc i a més feia pujada. Quan feia una estona que caminava em vaig començar a trobar un xic cansat i llavors vaig fer una paradeta per descansar una mica, com els ulls se’m tancaven , va, també faré una becaina i desprès tindré més energia per arribar a dalt.
No sé l’estona que hauré dormit ,
però veig que és gairebé fosc, m’hauré d’espavilar per tornar a casa
perquè no porto ni el mòbil i em fa
pànic caminar a les fosques. Comença a baixar la costa, però als deu minuts
s’adona que s’ha equivocat de camí, doncs ja s’haurien de veure les llums del
poble ja que és quasi fosc del tot. No sap cap on tirar , quan al seu davant el
camí és bifurca, es decideix pel camí de la dreta, dons veu entre l’arbreda una
llum potent, d’un cotxe? Creu albirar també la ombra d’una casa.
Quina casa serà, no recorda
quines hi ha per aquests entorns. Està
quasi arribant i veu una furgoneta gran i un cotxe petit , on uns tres homes
traginen paquets de la furgo a la casa abandonada, amb la porta principal
oberta. També veu un luxós cotxe tot-terreny,
amb un home, vestit esportivament que se’ls aguaita i els dona ordres. No li fa
gaire gràcia tot això , però no tinc més remei que apropar-me i
demanar ajuda. Amb tot li feia recança apropar-se al lloc i es mirava l’escena
quiet des de darrera una boixeda.
De cop un d’aquells homes ve
directa cap a la boixeda on era, ell va intentar marxar despresa cap enrere, però ell em veu i es posa a cridar
¾
Ei ! que aquí hi ha algú que ens espia.
¾
No...no... que m’he perdut –intento cridar, però
la veu se’m queda a la gola..
¾
Ràpid... Agafeu-lo . –crida l’home del cotxe.
Al moment vaig tenir tres homes
més al davant, voltant-me i apuntant-me amb les seves pistoles. Van portar-me
davant d’aquell capitost que em mirava malcarat i sorrut , que em diu cridant,
¾
Qui ets? Que fas aquí ? ets poli? Per que ens
espies?
¾
No...no...no... res d’això. M’he perdut i s’ha
fet fosc –però només sortia un fil de veu
¾
Qui t’ha enviat aquí? Que saps de nosaltres? Com
has arribat?
Em feia preguntes i més
preguntes. Estava tant acollonit que ja no em sortia ni el fil de veu. De cop
aquell manaire amb tan mala baba va cridar als seus homes
¾
Va tots a treballar i tu , emporta-te’n aquest xafarder cap al cingle del Coguis...
un tret el cap i daltabaix.
¾
Tant lluny he d’anar? –diu mentre lligava les
mans al darrera i l’empenyia dins aquell cotxe petit i vell.
¾
És clar, burro. Vols que ens relacionin aviat
amb aquesta casa i aquests indrets.
Em van empaitar i entaforar darrera del cotxe. Estava tremolant de por,
volia cridar i no podia. Em volen matar i ningú em pot ajudar , si almenys em pogués
deslligar abans d’arribar al cingle, recordava que era a una mitja hora d’allà
. La fosca era total només els sotracs del cotxe i el mal que em feia el braç
lligat d’aquella manera el mantenien a l’aguat. Era com si em clavessin agulles i l’anessin
retorçant. De cop el cotxe va parar ,
l’home va obrir la porta i em va dir tot cridant,
¾
Va que vinc per tu. Espavila. Reacciona. Som-hi
¾
Com esta avui aquest hereu? -diu una veu
No podia ser. Estava escoltant la
veu de l’Elvira. La meva dona també esta ficada això. L’amant secret que he
sospitat tantes vegades és un d’aquests
traficants , que em volen matar... Llavors vaig començar a veure una mica de
claror, vaig mig obrir els ulls que em feien mal en mig de tanta foscor. Veig
la meva dona al costat d’un home amb bata blanca, no entenia res.
¾
Esta obrint els ulls. Està reaccionant- cridava
l’Elvira.
¾
On és l’home de la pistola que en tenia lligat –
encara pregunto
¾
Em sembla que desvarieja una mica –respon el
metge que li feia unes probes.
Poc a poc va anar-se espavilant i
a la poca estona va comprendre que estava en un hospital i va voler saber que
li havia passat . Va respirar tranquil al saber que havia patit un accident i
havia caigut per un marge d’uns dos metres amb la mala sort de donar-se un cop
al cap amb una pedra que l’havia mantingut tres dies inconscient. El metge i la
dona no entenien perquè ell estava content
– 20-04-2023-
