Un
ocellet refila a l’ampit de la finestra, la Laura el mira encuriosida, aviat un altre també
voleia per l’entorn; un somriure aflora als seus llavis. Ja som a la primavera
–pensa- mentre mira pels vidres de la
petita obertura al davant seu. El mur gris i negrós com cada dia apareix davant
seu, un vell magatzem a l’altre banda del estret carrer, de la residència on
viu des de fa tres anys.
Som
a primers d’abril i el primer indici que té de la primavera són aquest petits
ocells i els seus cants. Degut al nou
brot d’aquest maleit virus fa un mes que no he pogut sortir de l’habitació on
el temps se li fa etern..... a través
de la finestra només veu si fa sol o plou. Passa el temps com pot, mirant la
tele, llegint una mica o guaitant la capsa dels records, un munt de fotos i papers escollits d’entre un munt que va
llençar en venir aquí, a la última estança.
De
sobte una foto li crida l’atenció, una imatge a través d’una finestra , una
imatge d’aquell poblet de la Toscana, on
van anar amb unes amigues farà un set o vuit anys. Aquella vista esplèndida
dels camps verds de la Toscana en la primavera, que veiem cada dia al despertar
per la finestra i sempre que estàvem a l’habitació d’aquella petit hostal rural en plena natura,
Aquell
poblets petits, encimbellat sobre turons, alguns els vam visitar, com Cortona dalt
d’un turó i altres hi vam passar pel
costat en alguna de les sortides que vam
fer en la setmana que vam estar allà, en
un mes d’abril ven diferent del que la gent està vivint en aquest any.
Florència
va ser l’excursió principal del viatge ,
una meravella de ciutat que sempre havia volgut visitar. Espectacular la catedral de Santa Maria del Fiore, amb
aquell impressionant campanar, el pont
Vecchio, amb les paradetes al llarg del pont, també la Plaça de la Signoria,
amb totes aquelles escultures gegants d’importants artistes i molts altres
llocs importants.
Va
ser la última sortida que vam fer amb
les amigues, algunes ja no hi són, altres ja no estan per viatjar o estan en residències la única que encara
ronda pel món és la Paula, la més jove de totes i m’envia unes fotos i uns escrits
per Wattsap que m’ajuden a passar les
hores tancada aquí dins.
Sembla
que a partir d’aquest diumenge podrem tornar als espais comuns i xerrar amb les
companyes , també sortir al petit jardí que hi ha a l’altre costat, almenys hi
trobarem una mica de verd, de flors, de natura i podrem guaitar el blau del
cel, i no aquest espai inhòspit que es veu cada dia a través de la
finestra. També potser podrem rebre alguna visita d’algun familiar i
d’amigues.
Amb
la foto a les mans tanca els ulls i s’imagina allà en mig d’aquells paratges, com respiraven el perfum d’aquell aire de
primavera, de la terra, els arbres i les flors inspirant les olors d’aquella
terra i relaxar-nos tot expirant les angoixes
i el neguit que a vegades ens envaïa, també la pau i la serenor d’aquelles
sortides i caminades que fèiem per aquells indrets.
Podríem
ven dir que la Laura estava descobrint la primavera a través de la finestra de
la imaginació. Estava tant absorta i
relaxada que gairebé queda dormida, fins que després d’una lleu trucada a la porta
va entrar la noia que li portava un iogurt per berenar, va interrompre els
somnis i la va fer tornar a la realitat.
/03/04/2021/