dimecres, 30 d’abril del 2014

CAPELLA DE SANT NARCÍS. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.


TERRA BERGUEDANA. 

Pujàvem de Viver i al costat de la carretera, poc després de can Coromines, ens crida l’atenció una petita capella barroca que envoltada de flors i ben cuidada va forcar-nos a parar i pocs moment després la visitàvem.
 
 

Per alguna gloriosa raó era oberta com si en la seva petita i simple aparença no temés cap mal per part de ningú. 

La capella de Sant Narcís fou construïda l'any 1711 pel rector Puig en una època de gran proliferació de petites capelles de masia en tot el municipi de Viver i Serrateix. 

Capella rural de petites dimensions, d'una sola nau i sense absis. Coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana. 
 

La porta és estructurada per una llinda monolítica i brancals de grans carreus, amb les cantonades motllurades. La llinda mostra gravats sobre la pedra un crismó i la data 1711.  

Al damunt mateix i sota el ràfec de la teulada s'obre una finestra de mig punt.  

Davant la porta s'estén una mena de lliça, delimitada per un banc de pedra de poca alçada, amb lloses de pedra.

 
Potser en aquestes minses edificacions és més fàcil trobar la fe que tan manca actualment que en altres de més grans i poderoses.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 29 d’abril del 2014

LA FIRA DE MAIG A BERGA




Un jorn per distreure'ns i admirar tot el que ens ofereix aquesta fira. Per comprar o per gaudir de les exposicions i les mostres... d’una infinitat de coses que faran que, com cada any, la fira de l’1 de maig a Berga sigui un èxit!





Un dia per gaudir-ne, amb la família,  amb els nens,  amb la parella o en solitari. Tant se val, un dia per viure’l i recordar-lo!




US ESPEREM AQUEST DIJOUS A LA FIRA!

DESCOBRIMENT MACABRE



Feia estona que plovia, havia començat tot just acabar de dinar,  mentre caminaven sota aquella persistent plugeta l’Andreu i el Ferran anàvem parlant de les seves noves novietes, que s’havien quedat a casa, doncs a en aquella excursió només hi anàvem els del grup d’excursionisme. Als catorze anys tot es veu de color de rosa.

El cel plujos es veia cada vegada més fosc, grossos núvols corrien d’aquí cap allà, semblaven núvols de vent, però tot d’una van descarregar fort; plovia a bots i a barrals, no s’hi valien els impermeables ni els paraigües.
Van córrer cap a una casa abandonada que es trobava prop d’allà on passaven. Els monitors els van dir que no s’endinsessin  a la casa, doncs estava en molt mal estat, i que no prenguessin mal; es van refugiar en un cobert que la teulada encara aguantava. Feien llamps i trons i alguns estaven esporuguits fen pinya amb el monitor.
L’Andreu i el Ferran no van fer cas del que els havien dit  i van entrar a la casa a inspeccionar el que trobaven. Després de mirar per unes estances buides van arriba a una sala on hi havia uns vells mobles corcats i plens de pols, a la cuina unes lleixes buides; sobre els fogons un pot de llauna fumat, la llar de foc, on la xemeneia s’havia esfondrat un tros, encara s’albirava algun tronc sec. De sobte alguna cosa els va cridar l’atenció, cobert amb uns parracs  hi havia un cos inert, en avançat estat de descomposició, vaja que gairebé només hi havia ossos.

¾   Un mort –van cridar.

Cames ajudeu-me corrents cop als seus companys. Van avisar als monitors que hi havia una persona morta a dins la casa. Els monitors van entrar amb els nois cap al lloc dels fets. Realment semblaven els ossos d’una persona humana, a més uns vells parracs els cobrien. Van dir que no toquessin res.
¾   Segurament fa més d’un any que està mort

Van tornar tots al cobert, on tot eren comentaris. Com havia parat de ploure van continuar la caminada, era qüestió de tornar al poble com més aviat millor i donar part de la trobada. A més tots anaven xops i no era qüestió que es refredessin els nois.
Mentre caminaven, tots feien les seves cabòries, referents a la troballa;  si seria un assassinat;  un ajustament de contes;  una venjança per gelosia....
 
 Els dies següents de l’excursió hi va haver un gran moviment al poble degut a la trobada dels excursionistes, no es parlava de res més. Després de les pertinents investigacions es va concloure el descobriment de que es tractava d’un rodamón, un sense sostre, que malalt s’havia aixoplugat en aquell indret on li va sobrevenir la mort.

Els nois van ser els grans herois, van presumir del seu descobriment davant les seves noietes i moltes altres jovenetes del grup que els van admirar, ja que van durant uns quants dies van ser els protagonistes d’aquell afer.

 
29/04/2014/
 

dilluns, 28 d’abril del 2014

SANT SADURNÍ DEL CINT. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.  

El Cint (48 h. 2009) és un poble de poblament dispers del municipi de l'Espunyola, situat al NW del terme municipal, sota el cim Talaiador  dels cingles del Cint (sector occidental dels cingles de Capolat).
 

En aquest terme hi ha a la capçalera de la riera del Cint o de l’Hospital, afluent, per l’esquerra, del Cardener, vora la qual hi ha l’hostal del Cint. Entre les disperses masies es destaca la Boixadera del Cint a l'extrem oriental dels cingles de Capolat i a la capçalera de la rasa de Boixadera. El lloc va pertànyer al ducat de Cardona. 

Aquest lloc, fou un dels primers en ser repoblats a la Vall de Lord, per iniciativa del comte Guifré el Pilós, entre els anys 872 i 878.  

Segons el diccionari Alcover- Moll, la etimologia del nom prové del llatí cĭnctu, ‘cenyit’. 

L’església la trobem esmentada en les actes de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell (839). L’any 920 el prevere Sciendiscle, que regia la parròquia del Cint, va ser nomenat abat del monestir de Sant Llorenç de Morunys. 

Més tard surt novament esmentada en la visita al deganat de la Vall de Lord de l’any 1312.

 
Mantingué la categoria de parroquial durant tota l’edat mitjana. En temps de màxim esplendor, va tenir com a sufragaries les esglésies de la Mare de Déu dels Torrents i la de Sants Metges. Actualment està sense culte. 

De la primitiva construcció romànica, només es conserven els murs de ponent i part dels de tramuntana i migdia.

S’hi afegir la rectoria al segle XVII, i fins al segle XVIII es duen a terme les ampliacions i modificacions – visibles a la part posterior del temple – que li donaran l’aspecte actual. 

Construcció de tipus rural, de petites dimensions i estructurada interiorment en una sola nau. La coberta és a dues aigües amb teula àrab amb un campanar d'espadanya de dues obertures.
 

El seu exterior està totalment enguixat, amb una porta d'entrada amb una llinda de pedra en la part superior

La parròquia de St. Sadurní (Serni) del Cint, fou l'església parroquial del petit municipi del Cint, independentment al segle XIX, actualment annexionat al municipi de l’Espunyola. 

Actualment està adossada a la masia de Boixadera del Cint, de grans dimensions. 

A observar, les lloses gravades amb inscripcions en el mur de l’antic cementiri. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 26 d’abril del 2014

CARTA A LA IAIA


Estimada iaia,

Perdona si aquesta carta la faig amb massa retard. Ja fa temps que ens vas deixar i encara no sé si, alguna vegada, et vaig donar les gràcies per tot el que vas fer per mi. Vas marxar d’una manera tan discreta, tal com sempre havia estat la teva vida. Tot ho feies senzillament, sense massa soroll, sense gairebé fer-te notar; però sempre hi eres, en els moments difícils... en tots els moments de la meva vida.

Sempre penso que t’hauria d’haver dit “mare” i no iaia, ja que tu, per mi, vas ser... ho vas ser tot: La mare que vaig perdre el dia que  em va portar al món, el pare que potser era massa jove i no va saber, o no va poder estar al lloc que li hauria pertocat, la persona que em va cuidar, la que es preocupava per mi quan era al bressol, la que em cantava cançons, m’explicava contes i em feia jugar; la que aguantava les meves entremaliadures i assumia les dificultats de la meva adolescència, la que sempre em va educar i orientar... Sempre  al peu del canyó, tant a les verdes com a les madures!

Tu mai no et queixaves... Alguna vegada havia vist com et rodolava, galtes avall, alguna llàgrima, quan em comparaves amb la meva mare, però sempre intentaves dissimular dient que se t’havia ficat una brossa al l’ull.

Jo veia com els teus cabells es tornaven del color de la neu i la teva cara es marcia per l’edat, però el teu esperit era jove, tan jove... que, a vegades, em semblava que jo era més vella que tu. La teva força interior era tan gran... que no volies parlar de les desgràcies que t’havien succeït. Sempre deies: El passat ja no té remei, hem de saber viure el present!

Ara m’adono, cada vegada més, que els dies es converteixen en anys i que els meus cabells es van tornant de color de plata... Quan em miro al mirall sóc conscient que m’estic fent gran, però no m’importa! He passat moltes coses, però cap de tan greu com la que vas passar tu quan jo vaig néixer.  A pesar de tot, tinc la sort que encara et sento aquí, al meu costat. Et puc percebre a cada instant: forta com una pedra, amb el teu somriure al llavis per no encomanar a ningú les teves tristeses.

El teu optimisme em va fer sentir una nena feliç a pesar de no haver tingut pares, i el vull conservar perquè sé que és l’herència que em vas deixar. Això val molt més que totes les riqueses del món! Tu ho vas ser tot per mi. Mai no em va semblar que fos òrfena o que em faltés res, ni ningú. Gràcies iaia per la teva força interior!

La teva néta que no t’ha oblidat


 
“Tingues sempre present que la pell s’arruga, que els cabells es tornen blancs, que els dies es converteixen en anys però el més important no canvia: la teva força interior
Mare Teresa de Calcuta


14 d’abril de 2014

divendres, 25 d’abril del 2014

SANT MARTÍ DE SORRIBES. LA VANSA I FÒRNOLS. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem el poble de Sorribes de la Vansa i com és habitual en nosaltres fotografiaven la seva església sota l’advocació de Sant Martí.
 

El poble de Sorribes (38 habitants segons cens de 2009), cap del municipi de la Vansa i Fórnols, es troba a 995 metres d'altitud, a  l'extrem oriental del municipi i a la dreta del riu de la Vansa.  

La població de Sorribes és esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de l'any 839.

Les cases s’ordenen sobre un turó a redós de l’església parroquial de Sant Martí de la Vansa. 

L’edifici religiós és d'una nau rectangular central coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i dues laterals.  

Construcció arrebossada que no permet veure el seu parament.  

Porta adovellada al frontis.  

Torre campanar de planta quadrada amb teulada piramidal coberta als quatre vessants. 

S'hi conserven diverses taules pintades d’un retaule, segurament del segle XVI però de tradició encara goticitzant, procedent de Sant Julià dels Garrics.  

Hom celebra festa major el primer diumenge d’agost. 

Per la publicació del Bisbat d'Urgell de data aproximada 20/10/2013 ens assabentem que s’ha tancat  cautelarment i de manera preventiva l'església de Sant Marti de Sorribes de La Vansa, després de la caiguda d'una part de la volta d'una nau lateral, a l'espera d'un projecte de rehabilitació del temple realitzat d'acord amb l'Ajuntament. 

El Bisbat lamenta les molèsties que això pugui causar als feligresos i els veïns en les celebracions religioses, que hauran de fer-se en un altre temple situat a poca distància. 

Com és palès per tantes rehabilitacions realitzades en els darrers anys, el Bisbat d'Urgell és el primer interessat en la restauració de tots els temples de la Diòcesi en la mesura del possible, sempre amb la col·laboració de les Administracions i dels feligresos de les Parròquies. 

“ Ho vam trobar per Nadal"

Fonts de la plataforma veïnal que ha impulsat la campanya per a la restauració de Sant Martí de Sorribes van explicar ahir que la decisió del bisbat no els acaba de satisfer perquè planteja una sortida a llarg termini i, per tant, no soluciona el problema més immediat, que és no poder fer les misses al poble.

Només ens queda desitjar que el problema pugui ser solucionat el més aviat possible i la gent amb fe catòlica no hagi de desplaçar-se lluny del poble per assistir a missa. Segurament un dret de tot cristià, més actualment  amb la manca de fe. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 24 d’abril del 2014

LA NOIA DEL TREN


Com cada dia quan arribava el tren el Martí ja la buscava amb la mirada. Era allà al segon vagó com de costum, al costat de la finestra i amb un llibre a les mans.  Els cabells castanys, llargs que li queien esquena avall, aquella pell blanca i suau i aquells ulls verds inquietants al Martí el tenien captivat. Pujava en aquell vagó amb l’esperança que el seient de la seva vora estigués buit. Se la mirava de reüll, espiava els seus moviments .

Va arribar un dia que la casualitat va fer que al pujar el Marti al tren el passatger del costat de la noia baixés. El cor li bategava amb força quan es va asseure al costat. Va dir-li tot rialler
¾   Bon dia !
¾   Bon dia! Contesta la noia secament

Després la noia es va tornar a capbussar dins la lectura del llibre que sempre l’acompanyava  a més d’un munt de carpetes i una bossa grossa.
El xicot havia d’aprofitar l’ocasió que se li brindava , però la noia estava absorta dintre un altre món . Un parell de vegades va intentar iniciar una conversa, però la noia li contestava amb monosíl·labs, si, no i es tornava a concentrar en el llibre. Es veia clarament que no volia iniciar cap conversa amb un desconegut. Una mica eixuta si que ho és –pensava- però era feliç d’estar assegut  al seu costat, sentir la seva olor i un parell de vegades va sentir lleugerament el frec del seu braç a la seva pell.

Va baixar del tren la noia abans,  sense dirigir ni  una paraula  ni una mirada al viatger del costat. Això ja el va desanimar una mica, “és força tibada i mal educada”  -pensa el xicot.
Va veure com s’allunyava amb aquell posat  altiu, llavors el tren va arrencar i ells es va adonar que la noia s’havia deixat una carpeta damunt el seient, això el va animar de nou . Va agafar la carpeta  i va mirar si hi havia algun detall per tornar-li, res nomes dibuixos i esbossos. Demà li tornaré, i a veure si es desfà una mica d’aquest orgull maleit de creure’s superior als altres i almenys em dona les gràcies.

L’endemà de nou al tren, la noia més o menys al seient de sempre i un home gran seia al seu costat . El Martí es va dirigir a ella amb un somriure,
¾   Ahir es va deixar aquesta carpeta al seient .

La noia se’l va mirar , va agafar la carpeta i només va dir secament
¾   Gràcies
¾   De res,  -va respondre el Martí.

Desil·lusió. Almenys algun petit comentari, res, la noia orgullosa ni es va immutar, va tornar al seu llibre, a les seves cabòries. Des de llavors el Marti la mira amb uns altres ulls, ja no li troba cap gràcia, ni bonica ni res; passa de mirar una dona tant creguda i orgullosa. Haurà de fixar-se en alguna altre noia que tingui almenys alguna petita xispa d’humanitat

 24/04/2014

dimecres, 23 d’abril del 2014

SANT PERE I SANT PAU D’ESTERRI DE CARDÓS. PINTURES. PALLARS SOBIRÀ.

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ.
 

En la nostra crònica, comentada ahir de la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà ens hem deixat potser la part més important de la visita: les pintures del Mestre de Pedret.
 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
El conjunt de pintures conservat al MNAC fa 4,91 x 4,45 x 2,04, i és molt semblant a la de les esglésies properes de Santa Eulàlia d'Estaon i Sant Pere de Sorpe.  

 
Al centre de l'absis apareix Jesucrist en majestat dins de la màndorla, envoltada pel tetramorf (els símbols del quatre evangelistes) i els arcàngels Gabriel i Miquel, Gabriel amb la inscripció POSTVLACIVS i Miquel amb la de PETICIVS, suposadament, ja que està esborrada. 

 
En un registre inferior hi ha les imatges dels dotze apòstols, de les quals es conserven les corresponents a Pau, Joan, Bartomeu, Tomàs i Bernabé, a més d'un cap nimbat al costat nord de la finestra central, que sembla correspondre a la Mare de Déu. Aquest conjunt de pintures sembla correspondre a la primera part del segle XII.

El frontal d'altar porta la data de l’any 1225, és obrat en estuc sobre fusta, primitivament recobert amb fulles d’estany o de plata. 

En no gaire bon estat, aquest frontal estigué molt anys catalogat com a procedent de Santa Maria de Ginestarre, a causa de la seva similitud amb el que, procedent de Ginestarre, es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York. 

El que es troba a Barcelona, al MNAC, té la part baixa molt afectada, amb part de les pintures perdudes.  

Presenta Crist en majestat, dins d'una aurèola i assegut en un tron, fet de carreus i coixins dibuixats. Com altres majestats, beneeix amb la mà dreta i sosté un llibre a l'esquerra. L'envolten els símbols dels quatre evangelistes. Fora de l'aurèola, i en grups de tres (sis a cada banda) hi ha els dotze evangelistes. La datació abraça un temps força ample: del segle XII o primera meitat del XIII. 

 
Quantes obres d’art romànic han estat espoliades, venudes i exposades en altres països. Ara sembla ser que també hem d’enviar al nostre jovent.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 21 d’abril del 2014

SANT PERE I SANT PAU D’ESTERRI DE CARDÓS. PALLARS SOBIRÀ.

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ.  

En la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà visitàvem en aquesta ocasió l’església de Sant Pere i Sant Pau d’Esterri de Cardós en la comarca del Pallars Sobirà. A més de conèixer les construccions del nostre romànic català ens portava a aquesta església la autoria de les seves pintures, que entronquen en les de la nostra església de referència Sant Quirze de Pedret. Al mateix temps el nom de la nostra joia berguedana serveix per anomenar al seu mestre-pintor, el Mestre de Pedret.
 

El poble d’Esterri de Cardós (75 h. el 2012) és situat a 1 212 m d’altitud, enlairat al centre del terme a la dreta del torrent d’Esterri. Les cases s’agrupen prop de la petita església parroquial de Sant Pau i Sant Pere. 

Cercant l’etimologia de la paraula Esterri que és repeteix diverses poblacions dels Pallars el diccionari Alcover-Moll ens diu: pre-romana, segurament èuscara. Montoliu Noms fluv. 7, diu que potser Esterri era antigament el nom del riu Noguera Pallaresa, com sembla deduir-se d'un doc. a. 884 en què consta un «fluvium Sterriam» i d'un altre doc. a. 880 que parla del «fluvium Sterria»; però hi ha certes dubtes no sigui d’una altra localització de la província de Girona.
 
Els nuclis que componen el municipi formaren part, com els de la resta de la Vall de Cardós, del comtat de Pallars, i a la fi del segle XV passaren als ducs de Cardona i marquesos de Pallars, que en mantingueren la jurisdicció fins a la fi de l’Antic Règim.  

En aquest ampli sector de la vall a l’esquerra de la Noguera de Cardós, hi ha a més del poble d’Esterri de Cardós, cap del municipi, els d’Arròs de Cardós i de Ginestarre. Al petit sector de la dreta és situada la caseria de Benante.  

L'església està documentada, tot i que no gaires vegades, des del 1146, però per l'aparell i les característiques sobretot de l'absis es pot assegurar que és anterior a aquest esment.  

En inscripcions a les pedres de la mateixa església es llegeixen les dates de les modificacions d'època moderna: 1638, 1720 i 1726, i fins i tot el nom d'un dels rectors que hi intervingueren: Jaume Leset. 

És una petita església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular lleugerament descentrat amb les característiques arcades cegues agrupades en grups entre lesenes (3-5-3 és la disposició dels tres grups d'arcuacions), dins de la tradició del romànic llombard.  

 
La nau és molt llarga, més del que és habitual, i està coberta amb una volta de canó, tot i que la gruixària dels murs fa pensar que originalment era coberta amb fusta.

La porta principal és a la façana de migdia, però al mur de ponent es pot apreciar, tapiada, una altra porta, possiblement de l'obra original. L’accés al temple és realitza mitjançant una petita escalinata en la façana sud que accedeix a la porta sota un porxo de fusta. 

 
A l'extrem sud-occidental s’aixeca un campanar de base quadrada d’uns 10 m d’alçada i rematat amb una coberta piramidal, possiblement era una antiga torre de defensa.
 
A la part de llevant de la nau, formant creuer, hi foren afegides dues capelles; en l'actualitat la nord és desapareguda, i la sud, reconvertida en sagristia.
 
 
El paviment de còdols pertany a la construcció original. 
 
Aquesta església, malgrat les seus dimensions, força reduïdes, tenia un interessant grup de pintures murals, els originals de les quals són actualment en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, a més d'un frontal d'altar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 20 d’abril del 2014

UN CARAMELLAIRE AIXERIT


Com sempre que tenen vacances, aquesta setmana santa el Lluc ha pujat a casa dels avis en aquell petit poblet pirinenc. Ara ja ha complert deu anys i no li agrada tant pujar-hi com abans, ja que ell es el més petit de la família i no té cosins. L’únic amic que tenia, un veí de Terrassa, fa dos anys que ja no  hi puja.
Aquest dimarts el l’avi li ha dit per anar a assajar les caramelles, per cantar per Pasqua, abans no hi havia volgut anar mai i ara li a dit que si, a veure si així coneix més gent de la seva edat.

El primer dia estava al costat d’una nena molt trempada, la Gisela, i s’ha fet bons amics, després han vingut el Roc i el Bernat i han quedat els quatre per anar d’excursió l’endemà, com és un lloc petit i tranquil els pares no hi ha posat cap impediment.
Cada dia feien una nova sortida, van anar a explorar la cova del Mussol, el serrat de l’Embut i als cingles de la Pona. Mai havia descobert aquest llocs, amb els pares i avis havien anat a llocs més a prop.

Va arribar el dia de Pasqua i s’ho van passar molt bé cantant caramelles pels carrers del poble, el petit amic amb els seus companys, però aquest dia plegant aviat, després de fer la cantada a la plaça del poble a quarts d’una en sortint  de missa. Cal anar a dinar aviat i toca de menjar la mona.
El dilluns van sortir a les 8 del matí, amb cotxes fins a les cases llunyanes on feien les cantades. Per sort ho van arreglar perquè els nens anessin tots quatre en el mateix cotxe, ja que estàvem preparant algunes trapelleries per aquell dia. La Gisela portava unes pólvores màgiques que feien esternudar i quan cantàvem a casa del propietari principal de la contrada els quatre els van començar a escampar dins tot el grup de caramellaires i encara que fossin a l’aire lliure van començar a fer el seu afecte. Esternuts i plorar els ulls, al final només cantaven dues persones que també van haver de parar per l’encomanadissa. Sort de l’acordió que no va parar de tocar i va animar una mica l’esternudada.

Els van fer una bona renyada, però no va acabar aquí la cosa. Com eren al camp van trobar alguns llengots i tant em Roc com el Bernat en van ficar algun dins l’escot d’alguna noia d’aquelles tant presumides, la Gisela es va atrevir  posar-ne un sota les faldilles  d’una altre noia i el Lluc la va imitar, per un altre cantó. Els crits es van sentir d’una hora lluny; llavors van separar als quatre trapelles i van poder acabar la festa sense més ensurts.
Es dilluns al vespre i el Lluc marxa cap a Barcelona, cap any ho havia passat tant bé. Ja espera el proper cap de setmana per tornar a pujar casa els avis i retrobar-se amb els seus nous i divertits amics i preparar noves trapelleries

21/04/2014/
 

divendres, 18 d’abril del 2014

SANT SERNI DE GAVARRA. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL.  

Després de visitar Valldarques i estan a prop va decidir visitar el lloc de Gavarra (Gavarra) i la seva església de Sant Serni.
 

Pocs quilometres més endavant de Valldarques en direcció a Isona es troba una cruïlla ben indicada que per una pista asfaltada ens porta al poble de Gavarra enclavat en un turó des on es divisen en una bella panoràmica les terres del Pallars, la Noguera i l’Alt Urgell. En el trajecte per la carretera ja se’ns ofereixen unes magnífiques vistes de les tres comarques.
Gavarra és un nucli de població del municipi de Coll de Nargó, a l’Alt Urgell. Té una població aproximada de 28 habitants, n'havia tingut 40 el 1991. El poble es troba en un turó a 1.123 metres d'altitud en un contrafort de la Serra d’Aubenc.  A la part més alta es troba un casal d'aspecte medieval, hom pensa que podria ser alguna resta de l'antic castell de Gavarra. A un nivell inferior hi ha l’església voltada per les cases que antigament era una vila closa i resta el portal, ogival, d’entrada al poble. 

La notícia més antiga coneguda que fa referència al lloc de Gavarra és de l’any 1046, parla de la venda d’un alou “in castro Gavarra, in apendicio de Sancti Saturnini”. També surt esmenat els anys 1048, 1054, 1064 i 1068 en document de vendes, permutes i donacions.
El castell de Gavarra, dins el Comtat d’Urgell, és documentat el 1071 en el testament del famós Arnau Mir de Tost, que amb altres béns, el llegava al seu nét Guerau Ponç. En el testament d'Arsenda, muller del primer, hi havia una deixa a l'església de Sant Sadurní de Gavarra. El castell confrontava a migdia amb el terme del castell de Peramola. Més endavant el lloc pervingué al capítol de la Catedral d’Urgell, al qual ja pertanyia segons els fogatjaments del segle XIV. Romangué de la dita senyoria fins al segle XIX.  

 
Entre els segles XVII i XVIII, època en que s’engrandí el temple modificants la capçalera, no es tenen notícies.
Sant Sadurní, també conegut per Sant Serni al Pirineu, va ser bisbe i màrtir a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc en el segle III.
Les llegendes diuen que va ser el primer evangelitzador de Catalunya. En època medieval es van aixecar moltes esglésies sota la seva advocació, principalment al Bisbat d’Urgell. 

L’església de Sant Serni fou construïda durant el segle XII. 

L’església ha estat un edifici molt modificat. Consta d’una nau capçada per un cos quadrangular que substitueix l’absis original. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per tres arcs torals. Les finestres que il·luminen el temple i la porta d’entrada són fruit de les diferents remodelacions.
 

El campanar de torre cilíndrica és el element més destacat del conjunt, tot i haver estat mutilat cap a 1922, moment que va substituir.se el nivell superior per una espadanya de dos ulls. Conserva encara dues finestres geminades, l’una amb capitell trapezoïdal i l’altre paredada. 

El tipus de campanar de torre cilíndrica la trobem per primer cop a l’Alt Urgell al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, la qual es convertiria en model d’altres com ara Sant Martí d’Ars, Santa Coloma i Sant Vicenç d’Enclar en la veïna Andorra. 

Conserva en el seu interior un retaule barroc del segle XVIII, l’únic d’aquest estil conservat in situ a tota la comarca. En la meva recerca de dades he trobat una fotografia de l’interior de l’església que incloc esperant que no motiu d’enuig per ningú. 

 
L’església de Sant Sadurní de Gavarra està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. 

I buscant dades ens surt la divertida historieta, que ens explica entre altres en Pep Coll en el seu llibre “Muntanyes maleïdes”, que ens narra que el capellà del poble veient que els seus feligresos no aportaven el suficient pel seu sostén va amagar la figura del sant en un camp de faves i quan el fidels demanaren per la imatge de Sant Serni els hi digué que com no li duien suficient menjar s’havia marxat cercant una església que si li dones. Tot va acabar feliçment. 

Poder veure els monuments i cercar les dades de la seva història es un goig i així aprendre de tants i tants  fets de la nostra història i la nostra gent. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.