Tema: La immigració
i la integració
Vull explicar la història de la meva amiga, la Naima.
Estic acabant infermeria i vinc cansada de fer
pràctiques i em ve de gust escriure, com aquest mati he llegit un
reportatge sobre la immigració i la seva integració, el seu record és avui més viu que
mai.
La vaig conèixer, quan vaig començar Secundària, al
començar a l’institut, teníem uns dotze anys. A la classe és va seure a la meva
vora. De seguida em vaig fixar en aquella nena morena, d’ulls grossos i negres
i de cabell molt negre, llarg i una mica
arrissat que duia lligat en una cua. Era molt tímida i parlava poquet, per
trencar el gel li vaig somriure i ella me’l va tornar.
Feia dos anys que era a Catalunya i parlava poquet el
català; li vaig dir que pel que fes falta contés amb mi. Era una noia molt
intel·ligent. Va començar a demanar-me coses, quan no les entenia, que volia
dir això... o com es diu allò, en català. Aprenia ràpidament. Ens van fer bones
amigues, a vegades venia a casa a estudiar i em parlava del seu país, del seu
poblet perdut per allà les muntanyes del Rif , dels seus avis que s’havien
quedat allà i a qui estimava molt.
Encara recordo aquell dia , quan ja fèiem segon, que ella
va arribar a classe amb el mocador al cap, la majoria se la mirava, somreia ii
xiuxiuejava, ella no mirava a ningú, estava avergonyida, amb el cap baix; jo me
la vaig mirar i li vaig dir,
- Et queda molt bé, no saps com ressalten els teus
ulls.
Ella em va somriure. Anys després em confessaria com li havien
aixecat l’ànim les meves paraules, ella sempre havia volgut ser com nosaltres,
però es devia a la seva cultura.
Les dues estudiàvem molt, i sempre trèiem bones notes, em
va confessar que li agradaria estudiar
medicina, o infermeria, i després tornar al seu país a ajudar la gent
d’allà, que hi havia molt pobresa, i sobretot a
ajudar les dones , que tinguessin més cultura.
Estava a punt de complir els disset anys, aquell estiu, quan em va dir tota
il·lusionada que aniria al seu país a passar un mes, estava contenta de tornar
al seu país i al poble i de veure als avis i altres familiars. Que diferent va ser la tornada, quan la vaig trobar un
dia pel carrer, feia dos dies que havia arribat i no m’havia dit res . Estava
trista i capficada, anava amb la seva mare i gairebé no vam parlar, li vaig dir
que m’havia d’explicar com li havia anat
pel seu país i va abaixar la mirada , mentre la mare ja l’estirava del braç,
tot dient que tenien presa. Que li deuria haver passat a la Naima, em vaig
preguntar.
Al cap d’una setmana, em va venir a veure i em va
explicar la història, s’havia promès en matrimoni. Vaja, l’havien compromès, i
l’any vinet s’hauria de casar. No podria tornar a l’Institut. Adéu il·lusions i
somnis. Adéu infermeria, adéu tornar per ajudar la gent. Tornaria per casar-se
amb l’Ahmed, el seu cosí, que a més li queia malament...
- No et pots negar a casar-t’hi?
- No, el meu pare i el meu oncle serien capaços de
matar-me, si els deshonrava.
- Penso que ha d’haver-hi una solució.
- No crec que hi hagi cap sortida.
Van estar parlant llargament, i finalment vam arribar a
l’acord que no rebutges la petició de matrimoni, però intentaria raonar , que
esperéssim un parell d’anys, ella podria acabar infermeria i casar-se. Llavors
tornaria al Marroc, com desitjava i com tindria uns estudis podria trobar un
bon treball i ajudar a la gent d’allà a més podrien viurien millor ella i la
seva família. Li va costar convèncer la família, sobretot el seu pare,
però ho va plantejar amb tanta habilitat, que van acabar accedint.
Acabat el
batxillerat , les dues vam estudiar infermeria a Barcelona, baixàvem cada dia
la mati i tornàvem a la tarda, ja que el poble és només a vint minuts en tren de la capital.
Ella va estudiar molt i va acabar la carrera un any abans
que jo, que vaig perdre uns mesos vaguejant, vaja, amb un rotllet. Ara ella ja
està treballant, però no us diré pas on, doncs jo en teoria no ho se!!!
Ella cada vegada estava més convençuda que no volia
casar-se amb el seu promès, i s’anava acostant el dia. Mentre estudiava
infermeria, va contactar amb una professora que pertanyia a un grup d’ajuda a
les dones i defensaven els seus drets, que la va orientar en el seu problema.
Va fer les pràctiques a l’Hospital de Sant Pau, al anar
jo més endarrere ens van distanciar. Un dia que ens vam trobar em va dir que li havia sortit
feina per un any, i no l’he tornat a veure més, i la seva família tampoc.
Els seus pares em van venir a veure, a casa per
demanar-me on era la seva filla, i acusant-me de la seva desaparició. Els vaig dir
que jo no en sabia res. Ella ja feia pràctiques i jo, no. Així que ara no ens
veiem gaire, però em vaig atrevir a dir
- La Naima ja té dinou anys, és major d’edat i pot
escollir la seva vida.
De poc aquell home em pega, el meu pare va haver
d’intervenir i van marxar de casa ells
dos, insultant-me i cridat,
- Quan la trobi .. ..la mataré!!! -Deia el pare, donant un cop de porta.
Es va armar un gran enrenou, l’oncle, el pare del nuvi,
va venir al poble, van denunciar el cas als Mossos d’Esquadra. Van buscar entre
els amics i coneguts. Van repartir fotos seves, als diferents oratoris que
tenen pel país. La noia , no era enlloc, s’havia esfumat.
La Naima, està treballant a un hospital d’una ciutat
mitjana, lluny d’aquí. S’ha canviat el nom per seguretat i també la imatge, i a
més a començat a estudiar medicina, sense deixar de treballar. Encara te
decidit tornar al seu país a ajudar als seus
i defensar els drets de les dones com ella. Sap que de moment ningú
d’allà la comprendrà... bé, algú si, la
seva àvia! Com desitja poder tornar a veure-la. Ella va ser l’única persona, aquell
estiu quan la van prometre amb el Ahmed,
quan ella és va rebel·lar, l’àvia la va consolar, agafant-la per
l’espatlla... encara té gravades al cap les seves paraules.
- Naima, tu, escolta el teu cor!!! Ell et dirà el que has de fer!!!.
Que n’era d’intel·ligent la meva àvia, ella em va marcar el camí a seguir.
Ha passat un any. Ahir, vaig trobar-me amb la Naima,
després de molt temps, només ens havien telefonat alguna vagada. Vaig anar fins
a la ciutat on treballa i viu. Estava radiant , desconeguda. Vestia
esportivament, dels seus cabells llargs i ondulats, ara els portava amb una
mitja melena, completament estirats i amb metxes rosses. Unes grosses ulleres
de sol, tapaven els seus grans ulls foscos, i un fulard lligat al coll. Em va
costar de reconèixer-la.
Van dinar juntes i
vam parlar molt , molt... Se la veia feliç, els seus somnis s’estaven fent
realitat. També vam parlar de la seva família, ella està segura que amb el temps
la perdonaran i l’acceptaran. Li sap
greu el sofriment que ha causat a la
seva mare, però ella ja sap que està bé, només ella ho sap. Encara conserva la
il·lusió per tornar al seu país. Té la seguretat que quan hi torni no tindrà
por de res, ni de ningú, doncs i tornarà com a metgessa, una metgessa europea,
a qui la gent respectaran, que ha vingut a aquella deprimida zona per ajudar la
gent. Desitja només que la seva àvia sigui viva per veure-la. El que no pensa
fer es quedar-se a viure allà, ara es sent
una catalana més i estima la terra que l’ha acollit i que li ha donat tantes possibilitats.
La meva estimada amiga Naima, és un clar exemple
d’integració i de superació. Però no tothom té el coratge i la decisió
d’enfrontar-se a les seves arrels i a la seva cultura, per tal de seguir els
seus somnis.
(12 de febrer de 2012)