dissabte, 27 de febrer del 2021

EL JOGLAR DEL CASTELL -I-




La història ens situa cap a
  mitjans del s. XII, en plena Edat mitjana. Catalunya s’està expandint cap a la Mediterrània, Jaume I acaba de conquerir Mallorca i amb l’ajuda dels comtes, barons, cavallers i  senyors catalans i  aragonesos, ara  s’està expandint per terres valencianes i es allà on  dirigeixen les campanyes militars, amb l’objectiu de conquerir Valencia 

En un castell situat a la Catalunya interior, que defensa la plana que s’estén als seus peus.  El baró, senyor del mateix, junt amb els  seus nobles i cavallers  han partit cap a l’aventura de les noves conquestes militars ajudant al rei Jaume. Grisel.la, la baronessa,   respira alleugerida , doncs el marit l’ha deixat a  l’empara del jove joglar que a més d’entretenir-la amb les seves rondalles i històries també la satisfà en altres aspectes, per la qual cosa li va molt bé les campanyes  i les guerres on el baró i els seus cavallers és comprometen.

 La dama té  prop dels  40 anys i encara està  de bon veure, almenys és el que ella pensa, a més ara un trobador esta rondant per l’entorn, i moltes nits els canta trobes, sota la finestra de la seva filla Eliana, que acaba de fer els 15 anys . També li va bé això,  ja que mentre alguns estan distrets amb el trobador ella està a la cambra  folgant amb  el joglar que el marit ha deixat al castell per distreure a les senyores.

En Ramir, nom del joglar que habita en el castell, és un jove i encantador a més de guapo i ven plantat. Està encantat amb la vida que porta, i la feina que fa, això de complaure a les senyores se li dona d’allò més bé. A més viu a cos de rei, qualsevol està rondant per pobles i places on tenia treballs per viure. La sort la va tenir un dia que saltironant pel bosc assajant nous balls i equilibris ,  va escoltar uns crits i va acudir rabent al lloc on es sentien, va trobar al  senyor del castell que en una de les passejades matinals va quedar atrapat en una trampa per caçar l’ós. Com que en això era un expert el va treure del  parany on havia caigut, per sort només amb algunes esgarrinxades;  ja l’acompanyava cap al castell quan hi arribaven alguns lacais que també havien sentit  la cridòria. El baró va restar molt agraït i per compensar-lo l’acull temporades al seu feu per entretenir les dames i la mainada. Si hagués volgut el podria haver acompanyat a la guerra, però aquesta feina no estava  feta  per ell.

Feia uns dies que gaudia de la plàcida vida del castell , aquell matí s’havia aixecat molt aviat i donava un tomb pels estrets passadissos dels criats,  quan es va topar amb la Joana, una noia senzilla, morena, amb els cabells recollits, però d’una gran bellesa,  de carns tendres i fresques. Mai l’havia vist  i va quedar prendat del seu encant i agilitat . Aquesta es va tornar vermella i va intentar escapolir-se de pressa, ell veloç la va agafar pel braç,

¾    No tant de presa. Qui ets ? com et dius? Desconeguda noieta que no t’havia vist mai?

¾    Soc la Joana la filla de la Berta la cuinera, he de marxar que tinc feina.

Va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut. Se la va quedar mirant com si hagués vist una aparició. Va quedar atònit amb la visió   de la  bella donzella. No li va costar gens trobar-la de nou pel castell. Es van trobar , van parlar, algunes carícies, alguns jocs ...i aviat els  dos joves estaven  bojament enamorats, però havien de trobar-se d’amagat, perquè si la senyora els descobria ho passarien malament. Hi havia una persona que els espiava, el bufó de la cort que a vegades l’ajudava al joglar en els espectacles. Aquest li tenia enveja, perquè totes les dames se’l disputaven i d’ell se’n mofaven. Encara que sospitava alguna cosa, no va ser fins al cap d’unes setmanes que  els va descobrir als estables on estaven apassionats ... entregats a la follia i als jocs de l’amor.

(continuarà)

dijous, 18 de febrer del 2021

ENTREBANCS


Estic fins els nassos de tot el que m’està passant des de fa una temporada. Per què tot em té de passar a mi. M’he quedat sense feina, amb tot això de la pandèmia, primer va ser un ERTE, encara vaig cobrar una mica uns mesos, ara ja m’han acomiadat definitivament del restaurant on treballava, tinc dret a l’atur, si,  però no se quan el cobraré, a més ens hem renyit amb l’Albert i he hagut de tornar a casa ma mare. Amb ella estem sempre com gat i gos, em retreu constantment    que deixes a mitges els estudis d’infermeria. Es que no l’aguanto, estic farta de tot, dir-li que tornaré a estudiar quan en  tingui ganes però ara no en tinc, perquè encara vol dirigir la meva vida.  A prop de fer-ne trenta, sense diners, no tenia altre solució que refugiar-me a  casa d’ella. Si almenys hagués tingut pare , potser aquest em recolzaria, però no l’he conegut mai, va morir quan tenia tres mesos ...

El que m’ha passat avui, ja m’ha ensorrat definitivament. No us ho creureu. Com a casa no hi aguanto gaire estona,  sobretot quan ella és a prop,  cada matí surto a corre un parell d’hores  per un parc que hi ha als afores del poble, hi ha gent, però no molta com en altres  llocs. Et poses en forma i et distreus una mica. Corria tranquil·lament, amb els auriculars posats, quan tot d’una,  una cosa llefiscosa sota els meus peus m’ha fet relliscar i perdre l’equilibri i m’he trobat  estirada al terra. El mal fort al genoll , la porqueria enganxada al peu i a la cama i la vergonya que sentia m’han fet arrencar en un plor allà mateix, mentre intentava aixecar-me.

Un xicot  que també corria m’ha agafat pel braç i m’ha ajudat a aixecar-me . M’ha fet asseure  a un banc que hi havia a prop i ha intentat calmar-me.

¾    No et preocupis noia, calmat! que t’ajudaré.  Deixem mirar-te el genoll, per veure com està, ja hi estic  avesat.

¾    No!! Quin fàstic – mentre mirava tota la cama emmerdada.

Va treure la cantimplora d’aigua i em va  remullar   el genoll i la  cama, després  em va netejar amb  uns tovallons de paper. Llavors em  va moure el genoll d’un cantó a l’altre amb delicadesa i em va dir,

¾    No hi ha res trencat, es el cop contra el pedrís del terra, una crema, un parell de dies de descans i  tot com abans

¾    Que ets metge? –vaig preguntar amb un fil de veu

¾    No, soc sanitari de la Creu Roja i porto una ambulància . Estic acostumat a mirar coses d’aquestes. Ara m‘hauries d’explicar  que et passa?

¾    No, res, ja jas fet prou,  pots  continuar fent esport, no vull complicar-te la vida

¾    Avui és el meu dia de festa i tinc tot el temps del mon. Després si vols et porto a casa.

Abans de poder dir res estava explicant a un desconegut les meves cuites i com era de  desgraciada i que tot em sortia malament i que em volia morir.

Després de xerrar força estona , amb aquell amable desconegut  , em va dir jo que era una persona molt agradable i valuosa i em calia fer  alguna cosa útil , per sentir-me millor i confiar més en mi mateixa. A mes de fer esport que proves  de fer quelcom diferent, sinó tenia feina, fer alguna altre cosa ... potser voluntariat...  Estava al·lucinada,  escoltant  el que em deia aquell xicot que no en sabia ni el nom , però m’omplia de calma  i tranquil·litat .

Ha passat una setmana i aconsellada pel Carles m’he fet voluntària de la Creu Roja ,  a traves d’ell  he copsat la realitat dels estralls que fa el virus... cosa que jo  que sempre l’havia negat Ajudo en tot el que puc i he descobert les misèries i la tristesa dels més desfavorits , que no tenen ni per menjar i els que han estat víctimes del virus i les conseqüències que això ha portat a molta gent i a les seves famílies.  He conegut gent molt maca que es desviuen per ser fer més suportable la vida als més desfavorits i  son feliços fent aquesta tasca. El  Carles m’està ajudant molt, alguns dia sortim junts, però no tenim massa temps. Em trobo molt millor que abans , estic sent útil i ajudant a gent que ho necessita i això em fa sentir bé ... i m’estic pensant molt seriosament tornar a reprendre els meus estudis d’infermeria.   

/04/11/20/