La iaia seu a la
seva butaca. Fa molts anys que cada dia hi fa la migdiada. De mica en mica s’ha convertit en el seu lloc preferit.
Després de dinar agafa els rosaris i mentre resa el parenostre i les avemaries també
va pesant figues, donant cops de caps a tort i a dret. Després se n’anirà a
passejar amb les amigues; totes ja tenen
una certa edat, rondant els vuitanta o, com ella, que ja n’ha complert
vuitanta-cinc.
La seva filla, la Clareta, fa poc que ha
tornat de la feina. Sempre es queixa quan arriba. Menys el dinar, que encara el
fa la seva mare, totes les feines de la casa encara estan per fer. Els seus
fills, dos bessons, noi i noia, no han fet res, només gratar-se el melic. Quan
eren més joves van intentar viure pel seu compte, en acabar la carrera, llavors
semblava que s’havien de menjar el món. Ara
amb la crisi, la manca de treball i després d’haver trencat amb unes quantes
parelles, estan sols i sense feina, per això han tornat a casa, amb la “lloca”.
De totes maneres les tasques de casa no els agraden; diuen que no van
estudiar la carrera per fer segons quines coses...
-Nena que no ho
veus que t’ha caigut tota l’aigua per terra? Ves a buscar la fregona, almenys!
-Ja hi vaig –diu la
noia de mala gana.
-També t’hauries
pogut fer el llit i endreçar una mica. Aquesta habitació està que fa pena!
-Només d’arribar ja
crides. Quan no hi ets estem molt més
bé!
-De desagraïts
l’infern n’és ple! –Crida amb ràbia la mare, que no se’n surt dels dos ganàpies,
que ja estant a punt de complir els quaranta i sembla com si només en tinguessin dotze.
La iaia es desperta
i va murmurant:
-Valga’m Déu! Què
és tot aquest rebombori?
Cada dia el mateix... Sempre m’espanteu
la cadernera, pobreta!
-És clar -diu la Clareta- cada dia estem
igual. Com que aquests dos no foten brot!
-Déu meu senyor...!
Mira que en so fet de feines durant la vida, si no fos aqueixa cama que ara la tinc tan atrotinada... –diu la
iaia ben amoïnada.
-No mare, no és
culpa vostra ...- però la filla no li deixa acabar la frase.
-No iaia, no
pateixis! És molt avorrit fer de minyona! T’agrada el meu vestit nou? Me’l vaig
comprar fa poc. Eh... que em queda bé?
-Només pensa en els
vestits i en la seva bèstia -respon la mare, a punt de venir-li un atac de nervis-
I l’altre, on deu passar?
-Es a casa d’una
amiga a escoltar música. Diu que té l’habitació amb una acústica molt bona... -respon la
noia.
La velleta comença
a xerrar sola, mentre agafa un cabdell de fil i alguns estris amb la
intenció de començar una labor.
-Verge del Carme...
no sé què en farem d’aquest jovent d’avui en dia... Quins canvis! Ara tot ho
fan a l’habitació. Quan jo vai
conèixer el meu Francisco no ens deixaven mai sols, ni al menjador...
La mare pensa... És
cert, hem anat d’un extrem a l’altra. Però no diu res, només recorda... Recorda
coses del passat, del seu nuviatge; aquella època que semblava que la finalitat
de la dona era casar-se i tenir fills, quan vivia d’il·lusions i s’imaginava
que després tot seria perfecte... Per això s’havia reservat i havia preparat el
seu aixovar amb tanta cura. Només un sol amor, el primer i... l’últim!
I els seus pensaments
van resseguint aquells anys, que no tot va ser una basa d’oli, tal com ella
havia somiat. Quan van néixer els bessons... quina sorpresa! Llavors la ciència no estava gaire
avançada, per tant no ho van saber fins al mateix moment. Ella creia que, amb
bona voluntat i entre tots dos, se’n
sortirien. En principi vivien sols. Però aquell noi tan fantàstic, el seu
príncep blau... que se n’havia enamorat, pensant qui sap què, va resultar que tots els seus déus eren el bar i les males
companyies, i així va acabar tot, quan un dia ella se’n va cansar i el va fer
fora de casa, perquè va veure clar que valia més viure sola que mal
acompanyada. Després va haver de treballar molt per tirar endavant la família, i
ara... de quina manera li estan pagant!
Els records es
trenquen amb la veu de la iaia que diu tota contenta:
-Goita, amb aquest fil que so trobat a la
calaixera, faré una vànua de ganxet
per la nena! No cal que el deixem gavanyar...
-Vós mateixa, però
no us hi encaparreu gaire, les noies d’ara no estan per vànoves ni res que s’hi
assembli. Només pensen amb el que es posaran a sobre!
Mentrestant arriba
el noi, tot esgalabrat, amb la cara feta un mapa...
-Però fill... què
t’ha passat?
-Collons...! Hem
anat a córrer amb la moto i ens hem fotut una hòstia...!
-Verge
santíssima... nen, no podries dir-ho més bé? –deixa anar la iaia- si fossis ben
parlat i no tan esventat, les coses no t’anirien d’aqueixa manera!
-Què vols que faci,
que resi el rosari cada dia, com tu?
-Podries ajudar una
mica a la teu mare, que no aniria gota malament!
-I els meus texans,
on són? Que no estan nets? M’he de canviar la roba. No puc anar així, amb
aquest set que m’he parit aquí al genoll!
La mare comença a
pensar que ha de fer alguna cosa per canviar la seva situació. S’acosten les
vacances i la iaia se n’anirà a casa de l’altra filla a passar uns quants dies.
Fa poc que una amiga li va proposar d’anar a passar uns dies a un balneari de
Xulilla i, en principi, li havia dit que no, però cada dia que passa s’adona
que ha de desconnectar i canviar d’aires. Agafa el telèfon per dir-li:
-Carme, sóc la Clareta. He canviat de d’opinió
sobre el balneari. I tant que vindré! Cada dia en tinc més ganes!
Mentre el xicot
encara va predicant sobre els pantalons texans, que no localitza, la Clareta agafa la bossa i
les claus i diu a la seva mare.
-Torno d’aquí una
estona. Hem de fer els preparatius pel viatge, amb la Carme!
Han passat dies i
les vacances també han finalitzat. Quan la Clareta torna a casa... allò sembla una cort de
porcs, però ni tan sols s’immuta. No esperava altra cosa! La iaia, per desgràcia,
ja no pot tornar. Ha tingut una embòlia i, després d’estar uns quants dies a
l’hospital, se li han acabat els sofriments. La Clareta plora... plora com
no ho havia fer mai... per l’única persona que pensa que l’ha estimat de debò.
De mare només n’hi ha una!
Després de pensar
molt sobre com ha estat tota la seva trajectòria, amb més desenganys que alegries,
emprèn una decisió. Per l’edat, aviat es podrà jubilar. Aquest estiu ha conegut
gent molt maca i s’ha adonat que la vida són quatre dies; que no pot esperar gaire
més, si no vol que se li escapi el tren. Ha llegit un llibre “El Secret”, que
li ha fet veure les coses d’una manera diferent. Mai no li havien agradat
aquesta classe de llibres... sempre en llegia d’història i de filosofia, i ara s’adona que
no ha sabut encaminar la seva pròpia vida, ja que mai no ha estat capaç de ser
feliç.
A part de tot, ha
estat una dona forta que sempre ha tibat del carro,, passés el que passés, per tant no
s’ensorrarà ara, que ja ha arribat fins aquestes alçades. Ho
té ben clar! Se’n va al bosc per airejar-se. Pensa
que amb les pluges
d’aquest estiu potser ja es comença a fer algun bolet. Està sola, com sempre, però no
se’n sent. S’abraça a un arbre immens. L’energia que això li dona, la fa cridar amb totes les seves forces:
-Seixanta cinc anys... en compliré seixanta cinc...! És
una bona edat per independitzar-me i viure la meva vida!
setembre de 2013