La Carme fa prop de dos
anys que s’ha jubilat i està fins al capdamunt
d’ocupacions. Quan és va jubilar es va pensar que s’avorriria , ja que li va saber molt greu deixar la feina, però aviat es va adonar
que se li obria un ventall de possibilitats de fer coses que abans ni havia
somiat.
Dues
coses tenia clares quan es va jubilar, una,
la d’estudiar francès, espina que duia
clavada feia temps i per falta de coincidència d’horaris no havia pogut fer i
l’altre, era fer alguna cosa de
voluntariat.
El
francès i les classes de Reforç per nens amb problemes, va ser el primer que es va apuntar; però seguidament van venir d’altres activitats
com el tai-txi, el patchwork, les caminades, els tallers d’escriptura i algun altre que s’ha perdut pel camí.
Totes
les tardes de la setmana les té ocupades i també algun matí. El Joan, el seu
home, és un tros de pa, ell en té prou
de cuidar l’hortet que hi ha prop d’on viuen i arreglar coses de casa que
s’espatllen; no el faríeu anar mai a un
lloc d’aquest on es reuneixen el jubilats, però està content que la seva dona
hi vagi, li agrada que estigui activa i ocupada. El que si que els agrada als
dos és anar al teatre de tant en tant, fer
algunes sortides els caps de setmana i fer algun viatge una mica llarg de tant en tant.
Les
classes de reforç amb nens generalment forans, han
estat una revelació per la Carme, poder ajudar i comprendre la problemes que tenen el nens ha estat molt gratificant. La psicòloga qui porta el curs, és una persona molt agradable i els ensenya la
forma d’entendre els nens i nenes i la manera de tractar-los. Els ajuden a fer
els deures i explicar el que no entenen, intentant comprendre el seu estat d’ànim, ja que moltes
vegades els problemes familiars són la causa del seu baix rendiment escolar i
la seva rebel·lia; tractar-los com a persones, escoltar-los, és fonamental.
Ella té els petitons de set i vuit anys.
Per els més grans que fan ESO o
Batxillerat hi ha professors voluntaris especialitzats en les matèries.
Aquest
divendres, la Carme, ha tornat de les classes de reforç una mica preocupada, el
Gustav, un nen romanès, estava molt rebel, s’ha barallat amb l’Alejandro i li
ha fet sortir sang del nas. No li agrada castigar a ningú, però no hi ha hagut
més remei. Quan han marxat els nens, ha
fet una xerrada amb ell, però aquest s’ha tancat en banda, emmurriat i no n’ha tret res. Aviat farà nou anys i va
molt endarrerit, però es clar, el fet de viure sol amb la mare i estar moltes hores pel
carrer, han marcat aquest nen. Un altre
dia anirà millor, va pensar al marxar.
Som
dilluns, avui és el dia de les caminades, ha sortit amb el grup i han fet una volta circular per la zona est de la ciutat,
passant per la Font del Gat. Quan ha arribat a casa, la Carme, li han donat una noticia desagradable, hi ha
hagut un accident i ha mort la mare del Gustav. Una esgarrifança li ha
recorregut el cos. “Pobre nen, tan petit i sol...”
A
la tarda ha anat al Tanatori, hi havia força gent, el nen estava amb una veïna
que a vegades el portava a Reforç. Quan l’ha vist se li ha tirat els braços plorant; han estat una bona estona allà abraçats
plorant els dos. La Carme va quedar-se allà amb ell fins a l’hora de tancar. El nen no tenia altre família, només uns avis molt
grans i malats a Romania. Del pare feia
anys que ningú en sabia res. La veïna va dir que aquests dies el nen es quedava a casa seva, després ja parlaria
amb els Serveis Socials.
La
Carme, ha estat tota la nit sense dormir, la dona donava voltes al llit pensant
sobre el mateix. Al matí quan s’ha llevat ha tingut una llarga conversa amb el
Joan, que després de discutir-ho força estona aquest li ha dit... “Tu mateixa; fes el que creguis convenient.”
Després
del senzill enterrament , on el Joan i
la Carme junt amb la veïna han fet costat al menut, aquest molt
afectat no volia deixar que la mare es quedés sola allà la cementiri. Se l’han
endut una mica a la força. Llavors la Carme, li ha dit,
-
Gustav,
mira ens agradaria que vinguessis a viure una temporada amb nosaltres.
El
Gustav, la va mirar, va arronsar les espatlles, però el cap li va fer que si. Sabia que tot i
que vegades el castigava era una persona que hi podia confiar i el petit
necessitava tan poder confiar en algú.
Van
haver de fer alguns tràmits per poder tenir al nen legalment com a pares
d’acollida, bé com a avis, però al no
tenir cap familiar directe que el reclamés els hi van concedir. Els primers dies no van ser fàcils, la seva rebel·lia
es va accentuar, el rendiment escolar va baixar, ja no volia anar a Reforç;
però amb paciència i amor el noi es va anar amansint. La Carme va deixar
algunes activitats, calia estar pel nen.
Va arribar la primavera i al Gustav li agradava anar
a l’hort amb el Joan i l’ajudava a cavar,
plantar, regar les plantes; sovint, li diu avi. Amb aquell contacte amb l’aire pur, el seu cor es va asserenar, la seva pell es va
colrar i és va fer fort. Poc a poc va poder pensar en la mare amb tendresa
sense que li fes mal, tal com li ensenyava la Carme.
Han
passat quatre anys, ara el noi ja fa segon l’ESO, ha canviat, estudia de valent
i treu molt bones notes. Aquest estiu van fer un viatge a Romania, amb el Joan
i la Carme, i va conèixer la seva àvia i
una tieta gran. L’avi havia mort l’any
abans. Els van deixar una quantitat de diners perquè poguessin estar millor. El
Gustaf ha d’estudiar molt perquè vol ser metge i li agradaria que quan hagués
acabat la carrera, tornar a Romania i
exercir de metge allà una temporada, però ... temps al temps.