dilluns, 30 de març del 2015

CAMINANT PEL BERGUEDÀ. EL GORG DELS COLOMS.

Havent arribat a les nostres mans el Pànxing  i en el seu interior la ruta al Gorg dels Coloms, escrita per Josep M. Rossinyol, es va despertar en el nostre ànim la curiositat de conèixer aquest racó de la nostra geografia berguedana.

 

La ruta del “Russi” anava acompanyada per una companyia i una part gastronòmica que nosaltres no portaven, però que hi anem a fer.
 

Una part de la nostre intenció era també visitar el lloc i l’església de Sant Marc de cal Bassacs. Moltes vegades la havíem observat des de la carretera, però ens passava com quan has de visitar un parent molt pròxim, sempre deixes la visita per un altre dia.  

No s’ho prendrà a mal som tant de família!  

Però aquesta vegada vam decidir assolir i reunir els nostres dos pensaments: caminar un xic i tocar, així ben dit, tocar l’església.

En poca estona aparcàvem davant de l’església que ens va sorprendre per seu mida de lluny no semblava pas tan gran.  Molt curiosa  és la roca que sembla un absis i que exerceix de sagristia. L’edifici està en on estat de conservació i és celebra un aplec, el vot a sant Marc, prou reconegut per les persones del poble i els nens dels col·legis de Gironella. 

Ja una vegada fotografiada i observada l’església seguirem el camí seguint la relació escrita. Pujarem tranquil·lament el tros descrit com el desert de pedra, curiosa formació geològica fins a les tanques del càmping i seguint el camí ens arribàvem a Viladases, una gran casa pairal, sembla tancada com moltes del país. El Russi, en el seu escrit ens comenta la existència en aquest lloc d’una vil·la romana del mateix nom, avui dia desapareguda.  

 
El camí és ampla i permet recrear la mirada en el paisatge típic amb masies situades a certa distància les unes de les altres. Al fons és veu la taca verda de les ribes de la riera de Clarà que amb les seves aigües dóna vida a tot una franja arbrada al seu entorn. 

Curioses les passeres de gegant per travessar  d’una riba a l’altre, tot un exercici d’equilibri. 

Vertaderament de coloms no se’n veia cap, l’aigua era tèrbola, a més el dia anterior havia plogut. Aleshores, si ens parlava d’aigua bruta en la seva crònica, imagineu-vos la nostre visió. 

Vaig recordar haver passat en una altra ocasió amb motiu d’una caminada. Però no ens va fer cap recança, caminar és viure també.  

Seguint la ruta marcada vam pujar pel punt indicat per la fita de pedres i per corriols i pistes d’un verd luxuriós com correspon a aquest estiu, potser un xic aigualit, vam retornar al nostre inici. 

Però l’home és humà i comet molts errors, i nosaltres en van cometre algun, perquè van seguir un altre camí i no vam veure les roques de Sant Marc ni el seu zoològic imaginatiu. 

 
Ara amb un mapa a les mans ja les hem localitzades i tornarem per saber que s’amaga en les seves formes capricioses. També volem trobar una, no sé com dir-ho està descrit com una tomba i restes d’un poblat iber? Però són molt minses les proves per trobar-lo. 

Gràcies “Russi” pel teu escrit i esperem poder seguir–ne d’altres. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 28 de març del 2015

L'ABELLA MATINERA


 
 
L’ABELLA MATINERA
 
 
 
Quan el fred encara es viu,
I el blanc cobreix les muntanyes,
Quan la natura es regira,
Hi ha un esclat de flors novelles.
 
El que passa al seu voltant,

Veu l’abella matinera,
Que  brunzint  i xisclant crida,
Ja ha arribat la Primavera!!!
 
22/03/2015/
 
 

divendres, 27 de març del 2015

L’ENTERRAMENT DE LA SARDINA A BERGA.

Per acabar els diferents festeigs del Carnestoltes ja no quedava més que celebrar el dia de la cloenda, el dimecres de cendra. Celebració que es realitza quaranta-sis dies abans del diumenge de Pasqua. Aleshores comencen les jornades de penediment abans de la Setmana Santa. 

Puntualment érem a les set de la tarda davant del l’ajuntament a la coneguda plaça prou apamada pels berguedans en els dies de la Patum. Poca estona després sortia la comitiva encapçalada per la banda de música, el notari de Madrona, el taüt amb les restes de la nostra reina del Carnaval, la Flautista de Bergamini, i les sempre desconsolades ploraires. 

La música acompanyava a la comitiva però el que més cridava l’atenció era l’aflicció, la pena, les llàgrimes i els llastimosos udols de les ploraneres. Vestides de negre com marca la tradició, no faltaria més. Mostrant les seves blanques i desconsolades cares sota els també negres mocadors de cap caminaven tristes rere les despulles de la reina de l’alegre bogeria.

 
El seguici, va baixar poc a poc, rebent les mostres de condol dels bons berguedans. Poques persones  van dubtar a deixar les coses habituals de la vida per acompanyar en el moment de traspàs definitiu (bé, vull dir fins el proper any) a la dona-reina que tanta disbauxa ha portat als nostres carrers.
 

Ja una vegada reunits a la plaça de Forn. Dalt de la tarima col·locada expressament, el gran notari va llegir les darreres voluntats de la reina. Una especies d’anatema dels propers dies acabant amb els seus desitjos de tornar a ser enter nosaltres.

Una vegada acabat de llegir el testament va procedir-se a cremar les restes de la reina del Carnestoltes. El seu taüt enmig de la plaça flamejava com una nau dels víkings quan cremaven al seu rei. Tot era seguit amb la gatzara dels assistentes i pels encara més forts crits de les ploraires. 
 

Una vegada finalitzat l’acte funerari la Penya Boletaire de Berga va invitar als assistents a sardines i a beguda. No tots els acomiadaments amb d’acabar amb dolor. Alguna de les tristes i cridaneres acompanyants també van aprofitar l’alegre menjada. No tot a la vida ha de ser ple de tristesa com diu aquell refrany  mal traduït  “a les penes ganivetades”.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 26 de març del 2015

GENEROSITAT


La Carme fa prop de dos anys que s’ha jubilat i està fins al capdamunt  d’ocupacions. Quan és va jubilar es va pensar que  s’avorriria , ja que  li va saber molt  greu deixar la feina, però aviat es va adonar que se li obria un ventall de possibilitats de fer coses que abans ni havia somiat.
Dues coses  tenia clares quan es va jubilar, una, la d’estudiar francès,  espina que duia clavada feia temps i per falta de coincidència d’horaris no havia pogut fer i l’altre, era fer  alguna cosa de voluntariat.

El francès i les classes de Reforç per nens amb problemes,  va ser el primer  que es va apuntar;  però seguidament van venir d’altres activitats com el tai-txi, el patchwork, les caminades, els tallers d’escriptura  i algun altre que s’ha perdut pel camí.
Totes les tardes de la setmana les té ocupades i també algun matí. El Joan, el seu home,  és un tros de pa, ell en té prou de cuidar l’hortet que hi ha prop d’on viuen i arreglar coses de casa que s’espatllen;  no el faríeu anar mai a un lloc d’aquest on es reuneixen el jubilats, però està content que la seva dona hi vagi, li agrada que estigui activa i ocupada. El que si que els agrada als dos és anar al teatre de tant en tant,  fer algunes sortides els caps de setmana i fer algun viatge una mica llarg  de tant en tant.

Les classes de reforç amb nens generalment forans,  han  estat una revelació per la Carme, poder ajudar i  comprendre la problemes que tenen el nens  ha estat molt gratificant. La psicòloga  qui porta el curs,  és una persona molt agradable i els ensenya la forma d’entendre els nens i nenes i la manera de tractar-los. Els ajuden a fer els deures i explicar el que no entenen, intentant  comprendre el seu estat d’ànim, ja que moltes vegades els problemes familiars són la causa del seu baix rendiment escolar i la seva rebel·lia; tractar-los com a persones, escoltar-los, és fonamental. Ella té els petitons de set  i vuit anys. Per els  més grans que fan ESO o Batxillerat hi ha professors voluntaris especialitzats en les matèries.
Aquest divendres, la Carme, ha tornat de les classes de reforç una mica preocupada, el Gustav, un nen romanès, estava molt rebel, s’ha barallat amb l’Alejandro i li ha fet sortir sang del nas. No li agrada castigar a ningú, però no hi ha hagut més remei. Quan han marxat els nens,  ha fet una xerrada amb ell, però aquest s’ha tancat en banda,  emmurriat  i no n’ha tret res. Aviat farà nou anys i va molt endarrerit, però es clar,  el fet  de viure sol amb la mare i estar moltes hores pel carrer, han  marcat aquest nen. Un altre dia anirà millor, va pensar  al marxar.

Som dilluns, avui és el dia de les caminades, ha sortit  amb el grup i han fet  una volta circular per la zona est de la ciutat, passant per la Font del Gat. Quan ha arribat a casa, la Carme,  li han donat una noticia desagradable, hi ha hagut un accident i ha mort la mare del Gustav. Una esgarrifança li ha recorregut el cos. “Pobre nen, tan petit i sol...”
A la tarda ha anat al Tanatori, hi havia força gent, el nen estava amb una veïna que a vegades el portava a Reforç. Quan l’ha vist  se li ha tirat els braços plorant;  han estat una bona estona allà abraçats plorant els dos. La Carme va quedar-se allà amb ell  fins a l’hora de tancar. El nen  no tenia altre família, només uns avis molt grans i malats a Romania. Del pare  feia anys que ningú en sabia res. La veïna va dir que aquests dies el nen  es quedava a casa seva, després ja parlaria amb els Serveis Socials.

La Carme, ha estat tota la nit sense dormir, la dona donava voltes al llit pensant sobre el mateix. Al matí quan s’ha llevat ha tingut una llarga conversa amb el Joan, que després de discutir-ho força estona aquest li ha dit...   “Tu  mateixa; fes el que creguis convenient.”
Després del senzill  enterrament , on el Joan i la  Carme junt amb  la veïna han fet costat al menut, aquest molt afectat no volia deixar que la mare es quedés sola allà la cementiri. Se l’han endut una mica a la força. Llavors la Carme, li ha dit,

-          Gustav, mira ens agradaria que vinguessis a viure una temporada amb  nosaltres.
El Gustav, la va mirar, va arronsar les espatlles,  però el cap li va fer que si. Sabia que tot i que vegades el castigava era una persona que hi podia confiar i el petit necessitava tan poder confiar en algú.

Van haver de fer alguns tràmits per poder tenir al nen legalment com a pares d’acollida, bé com a avis,  però al no tenir cap familiar directe que el reclamés els hi van concedir. Els  primers dies no van ser fàcils, la seva rebel·lia es va accentuar, el rendiment escolar va baixar, ja no volia anar a Reforç; però amb paciència i amor el noi es va anar amansint. La Carme va deixar algunes activitats, calia estar pel nen.
 Va arribar la primavera i al Gustav li agradava anar a l’hort amb el Joan i l’ajudava  a cavar, plantar, regar les plantes; sovint, li diu avi. Amb aquell  contacte amb l’aire pur,  el seu cor es va asserenar, la seva pell es va colrar i és va fer fort. Poc a poc va poder pensar en la mare amb tendresa sense que li fes mal, tal com li ensenyava la Carme.

Han passat quatre anys, ara el noi ja fa segon l’ESO, ha canviat, estudia de valent i treu molt bones notes. Aquest estiu van fer un viatge a Romania, amb el Joan i la Carme,  i va conèixer la seva àvia i una tieta gran. L’avi  havia mort l’any abans. Els van deixar una quantitat de diners perquè poguessin estar millor. El Gustaf ha d’estudiar molt perquè vol ser metge i li agradaria que quan hagués acabat la carrera,  tornar a Romania i exercir de metge allà una temporada, però ... temps al temps.
                                                

dimecres, 25 de març del 2015

GUERRA DE LA FARINA A BERGA.

Després de visitar la Fira Internacional del Formatge, al passeig de la Indústria, en el nostre tornar a casa van trobar-nos barrejats en la batalla de la guerra de la Farina.

 
La primera edició de la Guerra de la Farina  entre carlins i liberals es va fer l’any 1988. L’any 2006 un grup d’amics van tornar a fundar la Bauma dels Encantats. Aquesta havia estat una entitat festiva i filantròpica de la Berga del Segle XIX.  

En altres poblacions també s’hi celebra. La berguedana es  adaptada al tarannà berguedà i a l’enfrontament entre els partidaris de Carles, germà de Ferran VII i el liberals, partidaris que regnés Isabel II, filla del difunt monarca. Berga i el Berguedà van viure diversos episodis de les guerres carlines. 

 
Aquest any l’Escola de Música de Berga s’ha encarregat de dotar de banda sonora a aquesta tradició del Carnestoltes. Després de l’esmorzar, cadascuna de les formacions en un lloc diferent, va fer-se la desfilada fins a la plaça de Sant Pere. La setmana de la Patum plena de fum i en aquesta ocasió blanca i emboirada de farina.  

Els carlins van fer la marxa amb el sons de l’Orimendi i el liberals sota la música de l’himne de Riego. 

 
Ja posicionades les dues formacions, els carlins sota el porxo de l’Ajuntament i els liberals a les escales de la Berruga, on tenen el seu arsenal. Puntualment a l’una del migdia va començar la batalla. Després de saludar-se els caps d’ambdues formacions, amb la presència del capellà, va iniciar-se el combat.
 
Va començar per un atac per sorpresa, ja que els carlins amb una estratègia de guerrilla, van prendre la rereguarda del liberals. Agafats entre dos focs a aquests no els va quedar més solució que atacar de front a la forces enemigues. Mentrestant el membre Creu Verda, figurava tenien cura del ferits.
 

Per finalitzar la guerra una encaixada de mans de tots el participants. Desitgem que totes les guerres, que desgraciadament tan veiem a la televisió, fossin així. Una incruenta batalla, plena d’humor i camaraderia, per gaudir-ne un agradable matí berguedà.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 23 de març del 2015

CARNESTOLTES A BERGA.

Ja som a Carnaval!!! Ara jo us vull parlar del Carnaval de Berga, aquesta població que m’agrada.  

No penseu en Rio, Tenerife, Sitges o Barcelona: el nostre és un carnaval casolà. El Carnestoltes d’una ciutat on la gent es coneix i es saluden, els uns als altres,  malgrat la disfressa oculti les cares.
 

El dissabte 14 de febrer s’inicia la festa. Com a novetat aquest anys a les 11 del matí no va arribar el rei Momo a Berga. La nova Major Autoritat carnavalesca va recaure a la Reina: la Flautista de Bergamini. 

Això em fa pensar amb el flautista que portava enganyades a les rates a ofegar-se al mar. Déu meu! I si n’enviéssim un d’aquet músics al pagos polítics i el seguíssim els corruptes, els aprofitats i els malversadors que segons sembla ser hi ha tants en aquesta península. Si desapareguessin havent tornat els diners defraudats quan problemes resoldríem. 

Una vegada acabada la recepció a sa majestat, una estona de repòs per agafar forces per a la tarda-vespre. També fer les darreres puntades a les disfresses. La gran festa de Carnestoltes, va començar a la tarda. La rua transità pels carrers de la ciutat omplint-los d’alegria i bon humor.  

Quan necessari és el bon humor i la rialla que surti de dins en el temps actuals. 

Va transcorre sense problemes la lenta desfilada fins arribar on el jutges dirimien a quina carrossa o conjunt donar el merescut premi. 

Omplia els carrers la cridòria dels nens entusiasmats i les músiques que donàvem el fons adequat a cadascuna de les comparses. 

Pare i fills seguien plens d’alegria les diferents carrosses i gaudien del espectacle. També a les àvies i als avis els lluïen les galtes de content al veure als néts de bon humor en aquest dia del més de febrer. 

El vent bufava a les comparses, a les carrosses i als espectadors i l’acompanyava un xic de fred, però l’entusiasme tot ho feia oblidar. 

 
 
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.







 



divendres, 20 de març del 2015

FIRA INTERNACIONAL DEL FORMATGE A BERGA.

El cap de setmana del 14 i 15 de febrer han succeït tres fets remarcables en la vida berguedana. El celebració del Carnestoltes, la Fira internacional del Formatge i la Batalla de la guerra de la farina.

 
Curiosament a més l’entorn d’aquests dies ha coincidit també amb l’anomenat dia del Enamorats. Malgrat aquesta celebració no sigui purament catalana ha arrelat força bé. Però hem de recordar-nos sempre del nostre dia, més purament català, el de Sant Jordi. Deixant apart tot això: què pot haver més bonic que entregar una rosa a una dona.

Vull, si la inspiració m’ha acompanya, parlar dels tres esdeveniments i com la M. Rosa m’ha proveït de forces fotos vull escriure-ho per separat. 

 
En el passeig de la Indústria s’ha col·locat una carpa per reunir els actes on era necessària una coberta per poder celebrar-los en millors condicions.  

Com per exemple la degustació i el maridatge dels formatges i la cervesa artesana. Els presentadors donaven tota classe d’explicacions com consumir i assaborir els productes aconseguint extreure’ls-hi els diversos sabors tant a l’un com a l’altre. No deixem a l’oblit que els olors, el gust, la presentació i al mateix temps la seva barreja ens donen la percepció per degustar-ho al màxim. Aleshores  es menjar es converteix en un plaer. 

En l’andana central del passeig fins diverses parades amb un tot un recull de formatges, cerveses i vins de procedents de les nostres contrades i d’altres força llunyanes.

El pa i les coques també té la presencia de dues o tres parades. Fins i tot les patates ens oferien un lloc per comprar-ne cuites al forn. 
 

Exposició d’eines formatgeres i el concurs de munyir una cabra. Si veiéssiu ho com s’ha afanya l’element infantil per complir amb la àrdua tasca. Actualment un tipus de feina on les mans no són acostumades a fer.  

Finalment per acabar l’espai dues activitats per cobrir els somnis  de la quitxalla un, el castell inflable, l’altre l’anomenat “The Fabula Mobile” anunciat com carrussel ecològic. 

Aquest estri lúdic va cridar-me l’atenció. Es tracta simplement d’uns cavallets (tiovivo) de mida petita, amb decoració antiga. Allò més important és que; el mateix cobrador, quasi millor dir artista per la seva vestimenta; és el motor que fa girar l’atracció i fa sonar la música. Assegut en un seient; mig cadira, mig selló de bicicleta; transmet el moviment mitjançant uns pedals i amb l’altra mà dona voltes a la maneta d’un simple orguenet. Valla pena observar aquest divertit entreteniment.

 

 
Així va acabar la nostra visita a la Fira Internacional del Formatge de Berga. Berga és una capital necessitada d’aquestes i moltes més aportacions per donar-li vida. No solament ha de ser la Patum o els bolets han d’haver més coses per fer adonar-se de la vida del nostre ciutat.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 19 de març del 2015

EL PLOR D’UN JOVE


(Anar pel carrer i trobar un noi que plora)

La Pilar,  caminava tranquil·lament pel carrer, quan de sobte és va creuar amb aquell noi, un jovenet de  disset o divuit anys, com anava un xic distreta per poc topen; Perdó, -li va dir-  ell va fer un lleuger moviment amb els braços , però no va dir res. Llavors ella es va fixar en els seus ulls negats de llàgrimes i la boca serrada amb un rictus d’aguantar el plor; ell va continuar caminant, però ella va restar una estona immòbil mirant com s’allunyava aquell xicot.
Què li deu passar a aquest jove? Deurà ser una cosa molt grossa, per anar així pel carrer. Li hagués pogut preguntar.  És clar que no el coneixia de res. Potser ha renyit amb la xicota de torn.? També pot haver perdut calés amb algun negoci , o amb el joc. Qui sap si li han dit que  té una malaltia seriosa, o seran problemes de drogues el que li donen tant neguit. La dona feia totes aquestes cavil·lacions mentre caminava de nou rumb a casa, després de la petita passejada.

El que la Pilar no sabia era que el Manel anava cap a  l’hospital, tenia al seu pare que s’estava morint... i ell, ... ell era un  sabatot. Tota la vida discutint amb ell. Donant-li disgustos sens parar, contradir-lo i fins fastiguejar-lo perquè no li deixava fer res del que fan el joves d’ara. A vegades el castigava per arribar tard a la nit, bé, més aviat de matinada i ell es revelava, era un xicot d’avui, no del segle passat  i el seu pare era un antiquat que el volia controlar i ell no es deixava. Li havia dit coses tant gruixudes. Fins fa pocs dies, quan estava ja malat, van tenir una enganxada molt forta, i ara com  se’n penedia.

Aquella  nit  s’havia quedat tota la nit amb ell, acompanyant  la mare;  estava ja en coma, no deia ni sentia res. El veure’l  allà tant fràgil li van passar pel cap totes les discussions, es va adonar que estava davant d’una  gran persona que només volia el seu bé, es va adonar de quan l’estimava i quan l’havia fet patir. Al matí havia anat a dormir una mica i més tard la mare l’havia trucat dient-li que s’estava acabant, llavors plorant va córrer  cap a l’hospital.  Pare! No vull que te’n vagis, se que tot ho feies pel meu bé. Queda’t que em portaré bé, no et faré patir més, no faré més campana al Institut. – pensava plorant, mentre caminava camí de l’hospital.
La Pilar, el dimarts,  va anar a l’enterrament d’un antic company de feina. En acabar la cerimònia va passar a donar el condol a la vídua, que no coneixia massa, i allà al seu costat va veure el jove que dos dies abans s’havia trobat pel carrer. Estava allà amb el posat seriós, però serè, el ulls vermells encara delataven senyals de plors; al costat del seu germà petit a qui encoratjava,  i que com dos homenets, acompanyaven la mare en aquell trist i  últim homenatge d’acomiadament que rendien al pare.
 
16/03/2015/
 

dimecres, 18 de març del 2015

DIBUIX A LES FOSQUES. Jaume Benavente.

El llibre “Dibuix a les fosques” que ha arribat a les meves mans és un tom de 325 pàgines publicat per l’Editorial Meteora SL,  primera edició de març del 2014. 

Jaume Benavente i Cassanyes (Barcelona, 1958) és un escriptor català, autor d'una quinzena de llibres. Durant la seva primera infantesa va viure al Brasil, on havia emigrat la seva família.  

Llicenciat en Belles Arts, ha treballat com a dibuixant, auxiliar de biblioteques, documentalista i conservador de museus, entre altres oficis. Actualment, viu a Barcelona.  

Considerat un autor creador d'atmosferes, d'un cert nomadisme, té un marcat accent existencial, de reflexió moral i amb un gran interès pel viatge literari. Ja siguin novel·les, relats, dietaris de viatges o novel·les juvenils, la seva obra integra un corpus únic, amb variacions al voltant dels temes que apareixen al seu imaginari: la recerca d'un lloc al món, la lluita contra l'adversitat, la trobada o confrontació entre la Història i l'existència individual, l'elaboració o creació d'un paisatge a partir de la percepció de qui l'habita o qui hi transita, el pas del temps, la frontera entre ficció i realitat, el viatge com a experiència catàrtica i la melangia com a una forma de vida. 

Ha guanyat diversos guardons, entre els quals destaca el Premi Ciutat de Tarragona 2006 de novel·la Pin i Soler, amb Llums a la costa, el Premi Ramon Muntaner 2005 de literatura juvenil, amb Història d'amor a Sarajevo i el Premi Lleida 2002 de Narrativa, amb Viatge d'hivern a Madeira. També el Rosa Leveroni 2001 per un pont sobre l’erm. Diferents llibres seus han estat traduïts a l'espanyol i l'italià.  

La inspectora Marja Batelaar s’enfronta a un complicadíssim cas de mort violenta que originat als carrers i canals d’una Amsterdam captivadora, la farà viatjar per una Europa on el passat fosc d’èpoques de joventut retornarà a sacsejar-ho tot. A més de la trama policial la inspectora veurà com les relacions amb la seva pròpia família tornant a complicar-se. I les dubtes d’una relació trencada però no oblidada. 

M’ha agradat llegir-lo. Les descripcions de la ciutat i la forma de viure dels seus habitants, sigui a fora com a dins de la ciutat. També he gaudit amb la filosofia dels interrogatoris el preguntar per esbrinar el succés i al mateix temps esperant rebre al retorn les dades de necessàries per a seguir la investigació. 

A mi particularment m’ha satisfet i us aconsello que si voleu el llegiu també. Crec que hi gaudireu. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dilluns, 16 de març del 2015

LA GUÀRDIA. CAPELLA I COMUNIDOR. SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

I una vegada situats al turó on s’assenta el santuari de la Guàrdia no podem per menys que parlar dels edificis que l’envolten: el comunidor, la refeta  capella de la Troballa i el cementiri.
 

COMUNIDOR.: Consultada la Gran Enciclopèdia Catalana en dóna aquesta definició:, meteorologia popular i religió. Petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, cobert, situada prop de l’església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades. Altre definició trobada en internet ens ho explica d’aquesta forma coincident.: Comunidor- dit també esconchurador en aragonès- és un petit edifici amb funcions religioses que es troba obert als quatre vents. La construcció dels comunidors és simètrica, sòlida i permanent. L'edifici té un gran arc obert a cada punt i està fet de pedra amb teulada a quatre vessants.
 

Dins d'aquests edificis tenien lloc rituals religiosos, amb un fort caire del folklore ancestral, per comunir les calamitats com tempestes, aiguats excessius i plagues. Són força comuns al pobles antics del Prepirineu i els Pirineu, normalment com a edificis adjacents a esglésies, ermites o capelles. Varen caure en desús ja fa segles i actualment molts es troben en estat de ruïna.  

El Centre Excursionista de Catalunya publicà un ritual recuperat de l’any 1743 (L’EROL 35) amb detalls de la cerimònia de comunir o de conjurar: «Així que el sacerdot veurà el cel cobert de fosca nuvolada farà tocar les campanes. Ja revestit, agafarà la Veracreu o relíquies de sants i, acompanyat del poble, es dirigirà al comunidor i començarà l’exorcisme:  

“Que et circumdi, núvol, Déu Pare. Que et destrueixi, núvol, Déu Fill. Que et comprimeixi, núvol, Déu Esperit Sant. Fugiu, parts adverses, puix que us ha vençut a vosaltres i al món el Senyor nostre Jesucrist, lleó de la tribu de Judà i estirp de David”». 

I un cartell força explicatiu com molts que acompanyen diferents llocs del turó ens fa aquesta breu dissertació poètica. 

Sóc un vell COMUNIDOR
que commino amb la pregària, 
   feta aquí pel pregador, 
   quan el temps, provocador, 
   amenaça amb  llargària".
 

La capella de la Troballa durant la Guerra Civil va ser objecte d’actes vandàlics essent destruïda. Costa acceptar la destrucció innecessària i gratuïta del patrimoni col·lectiu del poble català malgrat s’invoqui la seva identitat i la seva llibertat. El cartell situat a l’entrada de la petita capella porta escrit aquest missatge: 

Va ser aquí- tradició explica-
on Maria fou trobada.
És la imatge venerada
que La Guàrdia a tots implica 

En el cementiri troben l’etern repòs les despulles dels que viuen en els disseminats agrícoles de Biure i Vallderiola.
 

Les estacions del Via-Crucis situades a l’exterior i en els límits de la planícia, doten al lloc d’una especial atmosfera de gravetat i solemnitat. 

L’entorn del santuari és un dels llocs més plaents on cada forma, objecte o simple accident geogràfic respira poesia i també pau, tan necessària en el nostres dies. La majoria dels petits poemes són signades per Mn. Joan Cortès Tossal. Mn. Cortès va ser un dels fundadors i primer director de la revista Oriflama on entre altres col·laboradors hi havia Miquel Martí i Pol. 

Si no coneixeu el Santuari o fa temps que no l’heu visitat val la pena perdre un mica de temps, veure el lloc i a més admirar la seva gran panoràmica de la terra que l’envolta. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 14 de març del 2015

EL RICARD I EL BIEL


Fa una colla d’anys en un poblet petit perdut entre les muntanyes del Berguedà, hi havia una petita escola on hi anaven tots els infants del poble.

L’escola era la bell mig del nucli  rural, al costat de l’església i d’ un parell de masies, les altres cases estaven disseminades  pel entorn, algunes eren una mica  llunyanes i els nens havien de caminar força estona per arribar a l’escola.

El Ricard i el Biel, de 8 i 5 anys,  vivien en una casa un xic apartada i cada dia havien de caminar prop de mitja hora per arribar a l’escola, per una carretera de carros que passava per una zona boscosa i solitària;  el migdia tornaven a casa per dinar i a la tarda  sant tornem-hi.  
Quan eren més petitons,  la mare els acompanyava cada dia, però ara ja són més grandets i van tot sols, bé, els acompanya “la Gespa” una gossa molt mansa que estima als nens amb bogeria i els espera al davant de l’escola fins que aquests en surten.

A l’escola es trobaven  nens i nenes de diferents edats, tots anaven a la mateixa classe, ja que només hi havia  una mestra, que se les veia  de tots colors, per poder atendre i ensenyar a aquella  mainada d’edats i coneixements tant diversos; les edats anaven de 5 a 13 anys. Alguns dels grans eren una mica murris i a vegades esvalotaven als petits, encara que normalment, es comportaven bé i amb ganes d’aprendre. Sabien que si hi  havia alguna queixa de la mestra, els pares  s’encarregarien del càstig i no hi valien bromes.
Eren els dies abans de Nadal, quan la tarda es tant curta. Aquell dia es van entretenir més del compte , acabant la felicitació de Nadal pels pares. Quan  van sortir de l’escola ja llustrejava. La mestra els va dir que no s’entretinguessin.

En Ricard,  el Biel i la fidel Gespa, van marxar de pressa , perquè la zona del boscam era molt espessa i segur que es faria fosc del tot abans d’arribar a casa.
Triscaven el gos i els nens  per aquell caminoi  de carros, xisclaven i xerraven contents. Just al endinsar-se  a l’arbreda van callar; només se sentia la remor del bosc. El Biel va començar a gemegar, que tenia por i que sentia uns sorolls molt estranys. El Ricard animava la seu germà petit dient-li que allò eren els sorolls que fan el follets del vent, movent les branques dels arbres.

Al cap d’un moment la fresa es va fer més intensa  i de sobte allà davant d’ells, ja en plena fosca, brillaven un parell d’ulls vermells que els miraven  i avançaven vers ells. El Biel va xisclar, en Ricard el va agafar ven fort  de la mà i van córrer en direcció contrària. L’animal també corria acompanyat d’una dotzena d’ullets vermells que l’acompanyaven . La Gespa es va plantar davant  dels animals amb uns grans lladrucs a fi d’espantar-los i els va detenir una mica. De nou van tornar a l’embranzida, els nens es van amagar rere un arbre, no podien tornar cap a l’escola, quedava lluny  i ara  eren molt a prop de casa.
La Gespa continuava bordant,  aquell animal gros  si encarava en força, ell li mossegava les cames i s’esmunyia de nou. Aquella bèstia tenia molta força, però la gossa no s’acovardia defensava els seus petits amics. De cop es van sentir un parell de trets, llavors aquella bèstia es va aturar , va recollir els seus cadells i va emprendre la fugida, amagant-se per l’arbreda perseguits per la Gespa. Es va sentir una veu que cridava,

¾   Ricard, Biel, que sou per aquí?

Els nens van reconèixer la veu del pare que els cridava,
¾   Som aquí , som aquí ...!

Els nens van córrer cap amb el seu pare , que es van tirar al seus braços al veure’s fora de perill. Ja caminaven cap a casa, quan es van adonar que la Gespa no els seguia,
¾   Gespa ! Gespa! Vina, torna, que marxem. –cridaven.
¾   Anem cap a casa, -fa el pare- jo tornaré a buscar la gossa, si aquest  senglars  li han fet alguna cosa.
¾   Pare, sempre dius que els porcs senglars no ataquen si no se’ls molesta –diu en Ricard.
¾   Normalment no ataquen, però devia tenir cries i llavors es tornen molt gelosos.
¾   Si...si...  aquell pilot d’ulls vermells que veiem dins la foscor.

Quan estaven arribant a casa van sentir uns gemecs tristos, era la Gespa que intentava córrer per atrapar-los, llavors es van adonar que estava ferida tenia sang per la cara i la panxa. El pare la va agafar als braços i la va entrar  dins la casa
Van estar uns dies curant la Gespa fins que aquesta va estar bé. Aquells dies curts de desembre i gener, el pare va anar a buscar als nens cada dia a l’escola, a la masia no hi havia tantes feina llavors, portant l’escopeta per si havia de tornar a espantar als porcs senglars que aquells dies rodaven per aquelles contrades amb les cries  i per protegir als seus menuts i la gosseta.

 10/02/2015/