NENES A LA SALUT

Tema: “Records d’infantesa”

Em submergeixo en els anys feliços de la infantesa i adolescència. Que lluny em queda .  Una sèrie de records oblidats en el temps afloren a la meva ment . Me’n vaig de cop 60 anys enrere.  Jo llavors tenia deu anys. Era la primera vegada que marxava sola de casa. Estava emocionada i inquieta, en aquells temps no era gaire freqüent  anar de vacances i menys sola. Estava a punt d’arribar l’autocar que ens portaria a tota una colla de nenes, al Santuari de La Salut, en plena Garrotxa no massa lluny d’Olot, on passaríem quinze dies d’esbarjo.

En aquells anys,  en aquell poble del Bages on  vivia, els meus pares treballaven en una fàbrica, i l’amo d’aquesta, pagava 15 dies de vacances a totes les filles dels treballadors , només nenes entre 10 i 14 anys,  (els nens ja tenien altres canals de sortides.) Quinze dies per les nenes del poble i quinze més per les nenes de la colònia del mateix propietari. Aquell dia començava la meva primera aventura ,  on tot era nou per mi ,  jo que on més lluny havia anat era a Montserrat o a la font dels Avellaners, a Guardiola, amb el carrilet.

Contentes vam pujar a l’autocar, després d’acomiadar-nos dels pares. Quatre hores de viatge ens esperaven,  per carreteres estretes i plenes de revolts.  Sobretot passat Vic , en la carretera que anava a Olot i s’endinsava en el Collsacabra. Recordo pobles com Santa Maria de Corcó  o Cantonigròs  que no havia sentit mai. El paisatge i l’arbreda també era diferent del que estaven acostumats per la zona del Llobregat. Entre cants i gatzares no vam trobar gens llarg el viatge. Al final ,  vam enfilar una pista molt estreta i dreta amb més revolts encara on després d’uns pocs quilometres el santuari apareixia  a la nostra vista a dalt d’aquell encimbellat. El santuari, la plaça amb la font i aquella gran balconada sobre la vall d’en  Bas i tota l’esplèndida vista que s’obria davant dels meus ulls en van deixar bocabadada.

Allà a la hostatgeria del santuari vam passar quinze dies  meravellosos. Si que a vegades les nenes  grans ens feien una mica la punyeta a les petites, però teníem dues “senyoretes “ acompanyants que vetllaven per totes. Em va  impressionar aquell  ample menjador, nosaltres estàvem en una taula llarga, però estava tot ple de gent. Aviat vam conèixer famílies de Girona i dels voltant s d’Olot, ja que jugàvem amb els seus fills i cada any pel juliol  ens hi aniríem trobant .

El mati anàvem a missa i el vespre a rosari, això si, però en aquells temps era la cosa més normal. Després d’esmorzar sortien pels voltants. Encara  recordo el “Pla dels alemanys”, era un prat petit a uns quatre o  cinc minuts, on anàvem molts dies a  jugar. El Pla de les granotes” era una mica més lluny, moltes tardes hi arribàvem: hi havia una petita bassa per abeurar  les vaques que pasturaven pels voltants, era un lloc molt ample, verd  i espaiós .  Alguna tarda baixàvem a Sant Feliu de Pallerols que era a sota mateix de la muntanya, baixar anaven de pressa però pujar era una hora ben bona, tot costa amunt . Una vegada cada any fèiem una sortida més  llarga, de tot el dia, anàvem fins a Rupit  o al Santuari del Far, caminant de tres a quatre hores, sovint ens  ajuntàvem amb altres estiuejants per fer aquestes excursions.

Una de les coses que em meravellava cada dia era aquella  gran  terrassa  i l’ampla vista que s’obria davant nostre.  Els dies clar vèiem el mar i el Golf de Roses, també albiràvem Girona, o el santuari del Mont. Tot un seguit de valls i serralades,  el Canigó , les Gavarres, El Montgrí, el Rocacorba ...   Els petits poblets,  a més de Sant Feliu,  Les Planes d’Hostoles ,  Sant Esteve d’en Bas...  Un record molt especial era aquell carrilet, que veiem petit com una formiga, que avençava lentament d’un poble a l’altre cinc o sis cops al dia.  El tren d’Olot a Girona, avui desaparegut.

Els diumenges la plaça s’emplenava d’autocars i de gent , ens agradava parlar amb ells, venien dels llocs més diversos, havien fet bones coneixences. Molts dinàvem a la plaça al costat de la font, altres anaven als prats propers, pocs anaven al restaurant.

Van passar els quinze dies volant , vaig gaudir molt de l’experiència. De nou va arribar l’autocar, portava  les nenes de la colònia, fèiem l’intercanvi i nosaltres llavors rumb cap a casa, amb moltes coses per explicar.

Cada any esperava amb il·lusió aquells dies de juliol per anar de vacances  a la Salut, allà en aquell indret tant llunyà, que  avui ens és més proper, gràcies a les noves carreteres,   abans era tot una odissea d’arribar-hi.

Recordo un any que va fer molt fred, quasi cada dia plovia o hi havia boires. Amb la robeta d’estiu que portàvem, sempre havien d’anar amb l’únic  jersei que teníem.  Encara que llavors no sortíem massa . Hi havia una sala  de jocs i passaven les hores allà o a les habitacions fent gresca. Recordo alguns dels jocs que jo no havia vist mai com uns palets llargs , o unes construccions, també hi havia els clàssics, el parxís , el dominó i altres.

Tenia tretze anys, era l’últim anys que  anava a la Salut, com dèiem. Érem les nenes grans,  les  petites ja pujaven al nostre darrera. Vaig viure aquells dies d’una manera especial, pensant  que no hi tornaria més. Sabia que dintre poc, tant jo com les meves companyes d’edat, així que complíssim els catorze anys, començaríem a treballar a la fàbrica, deixaríem el món de la infantesa,  tot i la nostra poca edat,  passaríem a formar part del món dels adults.

 02-02-2015-