dimecres, 30 de novembre del 2011

LES DUES AMIGUES

La Marta i la Mercè eren amigues des de petites, des que anaven a catequesi, allà es van conèixer i aquella amistat es va anar enfortint amb el pas dels anys.
Encara que anaven a escoles diferents, es va donar la casualitat que vivien a dos carrer l’una de l’altre, fet que va fomentar més encara aquella amistat. Fins i tot alguns estius havien passat les vacances juntes, guardaven molt bons records d’aquell any que la Marta va passar un mes a l’apartament que els pares de la Mercè tenien a Palamós, aquell estiu, amb tretze anys, a la platja, Van conèixer dos noiets, els primers noviets, d’estiu, ho van passar molt bé, tal com mostren les fotografies que els quatre s’havien fet, sobretot aquella davant d’aquell famós canó, de la cançó .
Quan van anar al Institut, ja van escollir el mateix, per poder estudiar juntes, tan aviat l’una era a casa de l’altre, i al l’inrevés, si a una li agradava un llibre, l’altre ja esperava que l’acabes per llegir-lo. El mateix passava amb la música, la que agradava a l’una agradava a l’altre.
Ara les dues estan a Barcelona estudiant, on comparteixen pis. Encara que s’han decantat per carreres diferents, les dues estudien a la mateixa Universitat. En el pis que viuen, gran i ample, hi ha tres habitacions, elles ocupen cada una la seva, per motius d’organitzar-se i espai, però passen molt temps als llocs comuns on cuinen i mengen juntes, quan tenen temps, ja que han d’estudiar molt si volen treure notes brillants, amb tot encara tenen temps per sortir alguna nit de marxa.
Va ser després de les festes de Nadal, quan la mestressa de la casa els va dir que havia llogat l’altre habitació del pis, primer es van decebre una mica, això d’haver de compartir espai amb una persona diferent, no els feia massa gràcia.
Aquesta persona va ser en Ricard, un xicot simpàtic i agradable, els va causar molt bona impressió. Estudiava l’últim curs d’arquitectura, i per algun problema que va tenir en l’altre pis, va haver de canviar a mig curs.
Primer les coses rutllaven força bé entre els tres , encara que al noi no li agradava massa de cuinar ni netejar, més o menys se’n sortia. Hi havia bon ambient i companyonia a la casa. Però un parell de mesos més tard aquella bona harmonia dels tres va trontollar, alguna cosa es va desajustar, que va fer que la coses canviessin.
El Ricard i la Marta van començar a sortir sols alguna que altre vegada, que la Mercè no podia i va començar entre ells una relació especial, la Mercè es va sentir una mica desplaçada primer, i després molt dolguda, però ho va intentar dissimular. La Marta passava moltes hores a l’habitació del Ricard.
Un dia que les dues amigues van parlar la Marta li va confessar que estava enamorada del Ricard, i que ell la corresponia, vaja, que sortien junts, la Mercè amb desgana la va felicitar, sense adonar-se de la ganyota que li va sortir de la boca que volia ser un somriure, l’altre feliç com estava ni se’n va adonar.
La Mercè es va sentir abandonada , traïda, l’amistat de tants anys s’havia fos. Arribava tard per no haver de trobar-los, intentava parlar el mínim amb ells, intentava fer la seva vida, però la felicitat de la seva amiga no la suportava. Llavors es va proposar trencar aquella relació, escampant rumors sobre la integritat del Ricard, que si sortia amb una altre dona, més gran i casada., que si ella era solament una tapadora... Ho va fer d’una manera subtil, a través d’una amistat comuna i d’un familiar del noi, que li tenia enveja. Aquells rumors es van anar escampant com llençats per una catapulta per diferents indrets, Quan van arribar a les orelles de la Marta, en va parlar amb la Mercè, aquesta li va dir que no fes cas de la gent que això només eren falòrnies. Però dins la Marta ja hi havia entrat el dubte, si que era veritat que ara el Ricard no estava tant per ella, ell donava la culpa als exàmens eminents i al projecte final de carrera, que no podia estar tant per ella, però en acabar el curs li va prometre que marxarien junts dos mesos a Londres, per perfeccionar l’anglès, i poder estar junts.
A la Mercè l’enveja i la rancúnia l’anaven dominant, al veure que no s’havia pogut sortir amb la seva; a més es sentia molt sola!!! amb prou feines va aprovar algunes assignatures, amb notes ajustades, quan sempre havia les havia tingut molt bones, aquest fet li va causar una gran depressió.
A l’estiu no va sortir de casa en dos mesos, i al setembre ni es va tornar a matricular al nou curs. Els seus pares molt preocupats la van portar al metge, però ella deia que no tenia res i ni tan sols volia prendre els medicaments.
La Marta havia passat l’estiu a Anglaterra amb el Ricard, i totes les altres coses havien quedat a segon pla; així que no es va assabentar del que passava a la seva amiga fins a la tornada; la va voler anar a veure, però aquesta no la va ni voler rebre, tot dient que estava malament i no volia veure ningú. Va quedar molt estranyada, si que feia uns temps que s’havien distanciat, ells li havien enviat alguns missatges i postals des de Londres sense obtenir resposta, però no es podia imaginar que es trobés en aquell estat.
Aquella tarda van estar parlant amb el Ricard de la seva amiga, i van deduir-ne algunes conclusions, va començar a estar estranya a partir que ells van començar a sortir junts, sembla com si estigués gelosa de la nostra felicitat, a més també tenia quelcom a veure en les xafarderies que es deien sobre mi. Suposo que em va fer causant del vostre allunyament –deia el Ricard- has d’intentar tornar a parlar amb ella, no pot ser que arruïni així la seva vida, has de demostrar-li que continues sent amiga seva, intentar que torni a confiar en tu. Mentre ell parlava, la Marta pensava que tenia raó, l’havia deixat una mica de banda, i ara li sabia greu.
- Tens raó, he d’intentar tornar-me acostar a ella, però no serà fàcil.
Va començar per parlar amb les pares de la Mercè, que estaven molt preocupats per la filla i no sabien com fer-ho per ajudar-la, van estar d’acord a facilitar la trobada, entre les dues. Aquella tarda de setembre, suau i calmosa , estava la noia sola al jardí estirada en una tumbona a sota d’un lilà, quan es va trobar de sobte amb la Marta al davant, i va deixar anar un crit,
-Marxaaaaaaa!!!!!
- He vingut per parlar amb tu i no marxaré fins que m’escoltis
-Tu i jo no tenim res a dir-nos des de fa molt temps.
- Al contrari, jo si que tinc a dir-te. Vull que em perdonis, per com m’he comportat tot aquest temps. M’he tancat en la meva closca, i no he vist que et feia mal...
- No et vull escoltar. –i amb les mans es tapava les orelles.
- Mira’m als ulls i diguem que oblidat del tot l’amistat de tots aquests anys –mentre amb les mans l’obligava a aixecar el cap i mirar-la .
La Mercè amb la tensió del moment i la que portava acumulada des de feia molts dies, es va posar a plorar a llàgrima viva, sense poder parar.
La Marta la va abraçar i la va apletar contra el seu pit, acaronant-la , i eixugant-li les llàgrimes
-Plora, plora tan com puguis que això et farà bé.
Van parlar, van plorar juntes, es van demanar perdó l’una a l’altre, i la Marta li va prometre que l’ajudaria a recuperar-te en els estudis i tornarien les notes brillants de sempre i la Mercè li va jurar no ficar-se més entre el Ricard i ella i el consideraria un bon amic, i que s’alegrava de la seva felicitat.
Al vespre quan van tornar els pares ven veure en els ulls de la seva filla, una nova lluïssor i una alegria, que feia mesos que no veien.
-4 de juny de 2011-

dilluns, 28 de novembre del 2011

UN DIA DE FEBRE I MALA LLET

Aquest matí no em trobo prou fi, segurament l’aire fred de la tarda m’ha afectat, noto el nas i els ulls carregats i lleganyosos. Tosso freqüentment i finalment recorro al termòmetre per assabentar-me que desgraciadament unes dècimes de febre s’han apoderat del meu cos.

Esmorzo poc a poc i poca cosa i l’acompanyo amb un analgèsic per rebaixar aquest maleïda temperatura que m’avisa que ja no sóc tant jove com voldria. Em poso roba per abrigar el meu cos tremolenc malgrat que l’estufa dóna prou escalfor a l’ambient i sense voler anar-me al llit m’engorroneixo en el sofà davant del televisor.

El lleuger esmorzar, el cafè amb llet calentet i la pastilleta fan que la meva abrigada carn entri en agradable somnolència i acabi fent una becaina recuperadora. Sense haver de menester gaire cosa més, el silenci és l’eina adient per reparar el malestar de la malaltia.

Sempre queda el silenci, mig dolorós, de deixar parlar el silenci perquè no hi ha res a dir. Això és el plagi d’unes paraules llegides que em van agradar. Més el silenci i una petita porció de pau interna ajuden al cervell a posicionar els reptes del món.
Però com la felicitat com tot no dura eternament, finalment la benaurança de la són s’acaba i per passar l’estona, estic gandul i calentó dins el meu embolcall, premo el comandament ( no sé perquè no posar directament mando) del televisor i la pantalleta comença a picar-me l’ullet amb trenta i una mil ofertes per distreure’m.

Manoi quines ofertes! Acabo mirant una pel•lícula de misteri que em sembla interessant i en arribar l’esperat moment del desenllaç la pantalla en transmet tota una sèrie de coloraines com pinzellades ràpides i canviants d’un pintor i les veus prenen un to de gripau refredat, immediatament el quadrat és posa de color blau i sorgeixen unes lletres en anglès “Non avallable” que malgrat la meva supina ignorància de l’idioma de Shakespeare suposo que vol dir: no va bé. Un o dos minuts després brolla novament la veu i la imatge oferint-me un televisor nou. No! si jo no vull un televisor nou, jo només vull veure acabar la pel•lícula. Uns quants anuncis més i surt la presentació d’un altre film. Com en les novel•les de l’Agatha Christie si no llegeixes les pàgines finals,aquelles famoses i esclaridores reunions de l’Hercúles Poirot, m’he quedat sense resoldre el problema detectivesc.

Ja emprenyat, no hi ha paraula més clara i entenedora, canvio de canal. Ara poso un canal d’informació general.

Parlen d’un senyor que ha guanyat unes eleccions més encara no hi ha ningú que hagi vist la seva proposta i està consultant a altres per saber que s’ha de fer. Manifestacions a casa, manifestacions a casa del veí, manifestacions a casa d’un altre veí més llunya, mastegots i morts, un policia que segons diuen roba en el vestuari de la mateixa policia al seus companys. Un polític que parla de retallades i uns altres que pregunten perquè s’ha de retallar i aquest els contesta per què s’ha gastat els calerons abans de collir la sembra. Pregunta indiscreta que farà els resta de l’Estat Espanyol. O potser només serà pel guarà català (Burro) Això és un paradís meravellós anomenat Xauxa!!

Uns senyors ( no sé si mereixen aquest nom) han mig ensorrat una caixa però s’han preparat un pla de pensions que suposo que pagarem nosaltres els innocents que van a peu. Els diners de l’Estat surten també dels nostres ingressos i pensions i impostos. Impostos del treball, de l’IRPF, de l’IBI, de l’IVA i de tant altres que graven la nostra petita economia.

Una senyora alemanya i altre senyor francès ens diuen que hem de fer. Un altre senyor anglès ens critica però ell només ha buscat les millores de la CEE, més s’ha guardat el seu diner. Tot hom diu el què a de fer els altres.

A un senyor, parent dels del principi l’indulta l’Estat. Segurament també ha trobat el calaix obert i les mans han treballat soles. Ara surt un altre, i segurament té raó que diu que abans de batallar en la situació financera ens hauríem de fixar en el paro que assola aquest país.

I per darrere qüestió la meva parella amorosament com em veu tan pioc m’entra un sobre acabat de posar a la bústia. Una entitat financera o caixa em dicta tota una sèrie de futurs càrrecs per poder tenir una llibreta d’estalvi en la seva organització. Ah! D’acord a la normativa legal aplicable el 1 de gener de l’any proper, suposo que vol dir aprovat pel Banc d’Espanya. Aquí sí, quan es traca de diners ens apuntem al sol que més calenta.

Ui, si vull tindrà una llibreta pagaré 2,25 €, un increment d’aproximadament un 33%. Suposo que podré enviar una missiva a l’Estat perquè em pugi el sou d’acord a l’increment bancari.

Si no tinc un mínim de 60.000,1 € no em pagaran cap tipus d’interès. Quan catalans i espanyols els hi han pres el pis per no poder pagar un préstec per una vivenda que no té el valor demanat. Veure altres llocs de la pell de brau i això que els constructors també és van afiliar al carro de la puja.

Miro altre cop la carta i la febre em torna a pujar. Deixo els vint apartats següents per més tard i demano un got d’aigua i un analgèsic més potent. Intentaré dormir sense cap mal son que em frissi.

No m’ha interessat mai la política ni les finances només he procurat treballar i tirar endavant la família i la vida. Però actualment recordo les paraules d’un amic: Tu vols viure fora de la política però un dia la política es ficarà en la teva vida”

Per avui ja n’hi ha prou sinò tindrem que avisar al metge i no sé si vindrà o no, si l’he de pagar quan vingui, si els medicaments els he de pagar també.

Temps hi haurà per saber com acabarà tot això. Tinc tantes dubtes que acabaria tot el paper sense posar l’aigua en clar.

Miquel Pujol Mur
Berga, 27 novembre 2011

diumenge, 27 de novembre del 2011

L’ÀVIA HELENA

L’Helena ha obert la porta de la casa amb les claus que li havia donat anys enrere el seu fill. Feia forces anys que les té però no li ha agradat mai fer-les servir perquè sempre pensà que podia sorprendre’ls en un d’aquells moments íntims que tant agraden a les parelles. Encara somnia a vegades en els instants passats amb el seu home però per desgràcia fa anys que li falta la seva companyia. També la suma dels anys fan oblidar altres temps i altres neguits.

L’horroritza pensa la cara espantada de la seva nora si els trobés fent-se petons o en més compromeses situacions. Més pensa, ara ja són grans i aquestes idees són per gent més jove.

En entrar a la casa el silenci li va basarda. Li pesa sobtadament com una boira gris i espessa que tapa tots el sorolls. Avança pels passadís i veu que com sempre la casa i les habitacions són recollides i tot és en ordre. Recull un llapis de terra a prop de la porta de la habitació del Santi. No gosa entrar-hi perquè tem trobar-la desordenada i amb les robes damunt el llit.

 Ai, aquest nét sempre esvalotat.

Sembla rar que malgrat ja ha complert 15 anys encara no hagi assentat el cap i ara menys, el té massa ocupat pensant en nenes o joves. Particularment no té prou clar el tema, en els seu temps als quinze anys eren almenys mentalment nenes. Actualment el jovent ha canviat tant que moltes de les nenes que acompanyen al seu nét li semblant dones. Les minis, els shorts, els corses i tota la barreja de robes modernes i la manera de portar-les que tant aviat despullen com tapen la jove carn a vegades l’escandalitza.

Mira la cambra de la néta. No hi ha ningú i tot és ordenat. Aleshores olora com sempre que hi entra. L’olor a llimona i mandarina, l’aroma de la seva néta mig l’embriaga. Perfum de dona, perfum de net. Llàstima que parla d’anar a viure en el desastre del Jordi. Dintre de tot, té quasi vint-i-cinc anys i caram, a aquesta edat ella ja era mare. Com canvien els temps. Però és que el Jordi amb aquells pantalons mig caiguts, en la camisa a quadres sempre per fora, el cabell llarg i amb rastes, i un jerseiot malgirbat per sobre les espatlles potser n’és una mica massa de modernisme.

 Ai senyor, amb la maco i afalagador que n’era el Pere. Ai, Déu meu aquesta joventut que s’enamora de qualsevol pingo. –Clar, fa tant anys que no se’n recorda que l’Armand, el seu marit també va semblar una maledicció al seu pare. Parant-se en aquests pensaments fa la senyal de la creu per fer fugir les males astrugàncies.

De cop sona el telefono, el despenja i una veu pregunta pel Ricard.

 No, no hi són, no hi ha ningú. Jo he arribat ara i la casa és buida.
 No és preocupi telefonaré més tard.

I torna a quedar sola. Aquesta petita pausa en la solitud de la casa ha trencat les cabòries. Està en el menjador, mira la foto de l’aparador on es veuen els fills el dia del casament. Què eixerits que estaven, el Ricard últimament s’ha engreixat massa, fa panxa. Aquells cabells tant rinxolats i ara ja sembla que vagi per capellà amb la calba coroneta. La Berta continua com sempre, aquesta sí que li proba la vida de casada. Ni el gat és a casa, s’hauran fugat tots per no veure-la.

 On anirà si no venen, s’acosta Nadal i que farà sola a casa seva. Si anés a casa la Vicenta, també està sola.

S’asseu al sofà i prem el comandament i començà a veure una sèrie, poc després el televisor s’apaga i pensa:

 Clar com sóc velleta i no em bellugo gens, fins i tot l’estri aquest pensa que no hi ha ningú. Mare de Déu, quan ens fem vellets ningú ens vol. Ni la tele em nota.
Trencant aquestes dèries sent una cotxe que aparca al garatge i les veus dels seus fills i néts que parlen en veu alta ressona des de sota.

 A l’àvia l’hem comprat una brusa amb encaixos. Creieu que li agradarà?
 Sí -repeteixen tots a una. Reconeix una a una les veus alegres dels seus.
 El pare li vol comprar un televisor modern, no gaire gros i que quan s’adormi davant s’apagui automàticament.
 Gràcies, Senyor- diu en veu alta mentre mira al sostre. I allunyà totes les males idees del meu pensament.- Malament amb un televisor d’aquest em despertaré amb torticolis, després de passar la nit en el sofà.

Més les veus i pensar en el Nadal fa que el seu rostre canvi i un beatífic somriure apareguí en els seus llavis.

Els seus fills i néts se’n recorden...

 BON NADAL ÀVIA- Criden tots a una, fins i tot, el Jordi amb aquelles rastes sembla un bon nano. Si no fos pels cabells!!

Per tots els avis i àvies.

Miquel Pujol Mur Berga, 26 novembre 2011

dimecres, 23 de novembre del 2011

EL REPORTATGE

Hi ho havia de saber així! A través d’aquell maleït reportatge! si, no m’ho podia creure! dintre meu encara bullen un garbuix de sentiments; però m’acaba de caure de cop del pedestal on sempre l’havia tingut. Si que a vegades tenia uns hàbits una mica estrafolaris, a voltes estava distant i seriós i a vegades era molt afectuós, però els meus ulls de nena l’admiraven, era el pare que no havia conegut mai, ja que el meu havia mort d’accident, just quan només tenia dos mesos..
Per això quan la mare es va casar amb ell, amb l’Albert, la meva situació va canviar, era feliç, ja tenia el pare que sempre havia desitjat, com totes les altres nenes. Ell era periodista, treballava a la redacció del diari El Matí, i encara que el veia poc, quan era a casa jugava molt amb mi, i amb la mare, i sempre em feia fotos, deia que era una nena molt maca i molt fotogènica.
Per això no vaig entendre res, quan pocs anys més tard, es van separar, encara que ja tenia 10 anys, em va quedar una gran recança vers la mare, ella em va dir que quan fos gran ja ho entendria, que tot ho feia pel meu bé, però jo no ho entenia ni vaig acceptar-ho mai.
Avui ho he entès mare! Com devies patir!Ara comprenc moltes coses? Com sempre li agradava de fer-me fotos mentre em banyava, o quan anàvem a aquella platja nudista a Menorca, els seus jocs, ara ho entenc. Però tu, tu ho vas descobrir, i vas voler protegir-me d’ell, i per això et vas separar, encara que te’l estimessis.
Llegint aquest reportatge ho he vist clar, i mentre me’l mirava en la fotografia en mig d’aquells altres delinqüents, quan eren detinguts per la policia, tots ells pederastes, i traficants de. pornografia infantil. Avui ho he entès mare!!!

17 de maig de 2011

RECORDS IMPACTANTS

És un paratge on hi ha les runes d’un antiga ermita romànica enmig d’una zona d’herbei. Uns arbres estan situats a certa distància, més com a fons que com a presència real. La llum del sol està atenuada per una suau boirina que dilueix la força dels colors, per tant, el sol no brilla, però, una dolça claredat permet veure els objectes i les formes de les persones.

Assegudes sobre unes pedres de les runes, a prop l’una de l’altra, hi ha dues dones. Estan quietes, com abstretes en el seus pensaments. Malgrat que la vestimenta és similar, per la forma de portar-la i pels petits moviments de cadascuna, s’endevina que procedeixen d’estrats socials diferents.

L’una és més alta i prima, amb aparença senyorívola; porta els cabells llargs i ben pentinats. Els seus moviments lleugers, educats i enèrgics ens demostren que ha sigut una dona acostumada a manar i a fer acatar la seva autoritat. El seu nom és Ermesenda.

L’altra és més baixa, una mica grassoneta i demostra en la seva mirada fugissera que està acostumada a observar les reaccions i les emocions de la gent. El seu cabell està mal tallat i mal pentinat. Es diu Maria.

 Tu per quina raó ets aquí?- li pregunta l’Ermesenda a la Maria.
 Per amor, per amor a un home. I vós, senyora? - li contesta aquesta.
 Per amor també, per amor a Déu i pel seguiment de la seva doctrina.
 Vós, senyora, amb la vostra classe? Això, jo que era una pobra dona amagada i furtiva. Només em buscaven quan necessitaven les meves medicines, les meves herbes i els meus encanteris. Pobres remeis, però, algú quan sofria i estava perdut hi creia. Potser eren les meves paraules de consol las que ajudaven!
 Qui ets? – li requereix la dama.
 Jo sóc la Maria, la Napa, la darrera bruixa de les contrades d’Osona.
 Què et va passar?
 Em vaig enamorar d’un majoral, potser el que manava els ramats més importants d’ovelles de tots els voltants. Un home acostumat a fer-se obeir per cinc o sis rabadans quan sortia a pasturar als prats de muntanya. Em va venir a veure perquè li guarís una ferida que li havia fet una serp i jo, que no creia amb ningú, em vaig deixar convèncer per les seves ardents paraules. Com vaig poder ser tan boja?
 Què va passar aleshores? – li demana la senyora.
 El vaig seguir, vaig ser tot l’estiu amb ell a dalt dels cims. El vaig curar, li vaig cuinar, el vaig estimar i em va fer sentir tota la passió de l’amor dels homes. Va ser un estiu inoblidable.
 Bé, si tot era així de meravellós, què us va succeir?
 Quan vam tornar al poble, la seva dona, doncs era casat, ens va denunciar a la Inquisició dient que l’havia embruixat i que me l’havia emportat dalt dels cingles per fer un conjur amb el dimoni.
 I...

 Va demanar perdó a Déu, als clergues, a la seva dona i als fills. Acovardit va acceptar fer penitència, nu va deixar-se assotar davant de tot el poble i em va acusar de que amb els meus beuratges li havien pres la raó.
 I tu què vas dir?
 Jo, pobra de mi, tothom em coneixia com a bruixa. Com que estava enamorada, vaig callar pel bé d’aquell home.
 I després?
 Van voler treure’m tots el secrets, tots els encanteris, fins i tot, allò que no sabia. Em van torturar. Els ferros roents van marcar el meu cos, les meves entranyes. Vaig ser escarnida pels que parlaven de l’amor d’un déu que també va ser escarnit. Més no sabien que el cos quan arriba al màxim de sofriment desconnecta els fils del cap i solament és una massa de carn que rep patacades i moltes ni les sent. A la fi, només hi va haver un detall que em va fer impacte. Al Tossal de les Bruixes allà a Sant Feliu, on em van empresonar i jutjar, quan el botxí va passar la corda pel meu coll, l’aspror del cànem em va impressionar, després només la cridòria de la gent, les llàgrimes d’un home i la forta sotragada en perdre els meus peus lacerats el terra.
 Pobra dona enamorada! - Digué l’Ermesenda.
 I a vós senyora, què us va ocórrer?
 Jo era la senyora de Castelltort. Vaig casar-me amb el meu marit, om la majoria dels casaments d’aquell temps. Tots eren acords entre senyors feudals, poc representaven els sentiments. L’amor era substituït pel valor de les terres, el poder, la gent a manar, les hostes que podies posar a les ordres del rei i els diners que podies aportar a les seves arques. El meu marit aviat va marxar a guerrejar al costat del rei i vaig quedar sola amb les dames.
 Quina soledat, oi senyora?
 Soledat dius, si l’home amb qui em van unir no l’havia vist fins al dia del casament. I, sort, va haver d’arribar el dia que havien pactat, si no ja preparaven el seu matrimoni amb la filla d’un vescomte.
 Així passava, senyora, entre la noblesa? Aleshores vau quedar-vos sola.
 Sí, però, aviat s’assabenten quan una dona jove està sola en un castell. De seguida hi ha joglars, trobadors i músics que donen voltes com abellots cercant la seva presa.
 I què veu fer, senyora?
 Què volies que fes? Era molt jove, i eren tan amables, sabien dir paraules tan dolces, tan enamoradores, i quan cantaven cançons lloaven la meva bellesa. Alguns em van fer companyia amb la meva solitud i la meva cambra. Això sí, discretament...
 I què va passar més?
 Mira, a la llarga, de tot ens cansem, sobretot quan es valora més la sexualitat fortuïta que l’estimació. A continuació, després d’un breu temps de disbauxa i molts desenganys, vaig caure en el misticisme, en la religió dels càtars, vaig creure amb la seva fe i les seves formes d’entendre la vida. Quan el meu home va tornar de les guerres el vaig convèncer de les veritats de la seva doctrina i els vam protegir.
 Malament van acabar els càtars.
 Ja ho pots ben dir. Les tropes del Sant Pare de Roma i les hostes del rei francès ens van derrotar, vam ser fets presoners, jutjats, torturats perquè abjuréssim les nostres creences i finalment cremats.
 Us va marcar algun fet?
 Sí, les rialles dels enemics quan ens cremaven en les fogueres i el sentir el cos del meu fill arraulit a les meves cames. Sort hi va haver de, com tu has dit, quan va arribar al màxim el càstig, Déu és compadeix i el cos es nega a sentir més dolor.
 Ai senyora, quan sofriment porta l’amor al Déu i als homes. Quantes lluites, quantes morts, quantes crueltats per interessos han assolat els humans.

Miquel Pujol Mur
Berga, 31 maig 2007


LA PRIMERA VEGADA QUE VA VEURE EL MAR

Quan la meva àvia Irene va veure el mar tenia setanta anys i jo quatre. Era la seva única néta, una collita minsa pel molt que havia sembrat.
Es va casar als divuit anys i va tenir divuit fills, aleshores ja n'havia enterrat catorze. Com totes les dones del poble es cuidava de la casa, de fer el pa, el “mondongo”, dels animals del corral, de portar el dinar als homes quan a l’estiu segaven lluny, als camps. També era sastressa, feia tota la roba dels de casa i els encàrrecs que li encomanaven. De tant anar a l’església, una hora per batejos l’altra hora per enterraments, va acabar sent sagristana.
Però del que més orgullosa i agraïda estava, era del seu hort situat en un indret de regadiu a prop del riu, allà cuidava i mimava els tomàquets, pèsols, faves i d’altres verdures.
El meu pare, que era un bon fill i tenia passió pels seus pares, cada estiu anava a veure’ls i jo amb ell. Un any quan ja començava a ser conscient d’alló que m’envoltava, mirant, des d’un turó --ja que a Castella no hi ha muntanyes-- vaig veure un mar. Era un mar daurat, un mar daurat per tot arreu, que arribava a banda i banda de l’horitzó, i l’aire, que s’aixeca sempre que comença a amagar-se el sol, feia arremolinar les espigues amb moviments , ara forts ara suaus, canviant constantment les tonalitats del groc , i simulant les ones del nostre mar conegut.
D’ haver comunicat totes aquestes meves percepcions a l’àvia, ben segur que no les hagués entès.
El blat era blat, sinònim primer de treball i després amb sort de pa, i prou. A ella el que l’interessava era el mar d’aigua, el que veia en les postals que li enviàvem i el que havia estudiat a l’escola. Sempre ens preguntava si era axis de gran com es veia.
Els ulls de l’àvia havien plorat tant, que se li van quedar trists per sempre. Seria per això, que aquell any, el meu pare va aconseguir arrancar-la del poble i portar-la a Barcelona a veure el mar. Tota la vida li havíem sentit dir, com li agradaria veure’l. Tots la volíem veure feliç i fins i tot el meu avi – que ell sí que no es va moure mai del poble – la va animar a fer aquell viatge
Quan plantada davant del mar, al moll de Barcelona, va contemplar el que havia somiat tota la vida, després d’uns moments de silenci va dir :
“ Déu meu, quanta aigua i el meu hort sense regar “.
L’avia Irene al centre

Amb les seves germanes
Ella no havia sortit mai del poble on va anar a casar-se i a quedar-se. Només l’atracció que el mar li produïa, li va donar el coratge per fer el viatge. El seu viatge al mar.

dimarts, 22 de novembre del 2011

EL PINTALLAVIS.

La noia, més aviat una nena una mica crescuda, volta pel carrer Gran del poble una petita capital de província. La seva mirada és fixa a una botiga que ofereig una gran varietat d’articles de perfumeria. Està indecisa i al mateix temps frissa de malestar per la seva pròpia manca d’esperit.

Entro o no entro? Em coneixerà la dependenta? Li dirà a la mare? Què pensarà ma mare si sap que m’he comprat un pintallavis? Per què te l’has comprat? Em preguntarà potser en veu enrabiada, no sé si és millor això o que esclati a riure. Li dirà al pare? Quina vergonya!

Cansada de tots aquests pensaments mira a una botiga de primer preu i barrina el seu cap.

Si la compro aquí serà més barata. Però segurament serà fabricada a Xina. Clar, millor a la perfumeria on puc demanar consell. Imaginat que la compro xinesa i en posa el llavis com un botifarró. Quin horror!

Ja tota decidida i amb posat seriós empeny la porta de la perfumeria, un munt d’agradables aromes entrà pel seu nas mig embriagant-la d'olors florals i de fusta.

La dependenta acut amb prestesa a l’escoltar el soroll mig ronc del timbre de l’entrada. Mirant-se a la joveneta li pregunta:

 Què vols, bonica?

La primera idea de la Isabel és: Ja comencem, malament m’ha dit bonica com si fos una cria. Més, decidida s’acosta al mostrador i em veu ferma demana:

 Un pintallavis.
 De quin color el vol la teva mare.
 No és per la mare. És per mi- contesta enfurismada.
 Ah, perdoni no la volia fer enfadar. Com la veig tan joveneta.
 Ja tinc...- de cop calla i se’n dona compte que més val no dir l’edat.
 Vostè dirà- s’ofereix respetuosament la dependenta.
 Vull un pintallavis vermell com el què porta vostè-
 Oh, quin bon gust. El Rouge Passione de Lancaster. Molt apropiat per ressaltar la joventut dels seus llavis.

Altre cop la joventut, no, és ja dona.

 Quan val. Pregunta decidida com una dona feta.
 Està bé, no és economic però el tenim en promoció. Amb descompte i tot 60 €.

La pell bruna de la cara de la nena-dona s’aclareix sobtadament i la seva mà es recolza en el mostrador. La dependenta veu el tall de la noia al saber el preu i pensa pobre criatura i si l’ajudés.

 Mira jove et veig a fer un tracte. Em pagués 5€. El tens, oi? I fem un tripijoc, vens a ajudar-me el dissabte i poc a poc em pagués la reta de la deute. Fem!

La Isabel sospira i el seu rostre s’alleugereix. Busca en la butxaca del seu pantalon i treu els diners que posa damunt la taula i xiuxiueja.

 D’acord. Vull fer-li una darrere pregunta. Deixà marca?
 Normalment no. Però si vols donar enveja a alguna amiga primer mullat els llavis i li deixarà.

La noia surt contenta de la botiga, Sap que el caprici l’haurà de suar treballant. Més la Mònica, la tafanera de la colla es posarà com una moto quan vegi la senyal vermella al coll del Marc.

Miquel Pujol Mur
Berga, 22 novembre 2011

dilluns, 21 de novembre del 2011

LLANEGUES!!!

El bosc estava fresc, ufanós des de les darreres pluges, per aixó aquest matí quan he sortit per fer la caminada de cada dia, m'he endisat per aquell corriol del bosc, que feia temps que no hi passava, de sobte, he sentit un crac...crac... sota els meus peus, m'he ajupit i he vist una llanega trepitjada, i tot seguit, oh! meravella! tota una renglera de llanegues negres, brillants, llefiscoses. Jo que en ma vida havia trobat cap bolet! ja em tens carregant la motxila, que es l'ùnic atuell que portava. A casa no s'ho creuran, quan les vegin, sempre diuen que sóc un inútil per aixó dels bolets.
Però avui per dinar... LLANEGUES A LA BRASA!!!

LA PAPALLONA

Kioto, 14 de juny de 2007
Apreciat Pere,
Amic meu,

Que és de la teva vida? Ja ho he fet! Tu ja saps que sóc molt ràpid entrant en matèria i, seria més correcte preguntar-te primer: com estàs de salut, pels teus pares i germans. Bé. Us ho desitjo de tot cor.

Amic Pere, a continuació te’n faré cinc cèntims del que m´ha passat, perquè crec que la present és molt interessant per tu i per la Núria. Ja sé que fa temps que t’agrada i que sinó li has dit res és a causa de la nostra amistat. Però a canvi, m’has de fer el favor de parlar amb ella i saber vendre-li la nova que et diré.

Com tu saps, vaig acabar la carrera d’Història Natural. Com a conseqüència de la meva tesi que versava sobre “Les papallones i els seus colors dins la vestimenta del teatre KABUKI japonès”, vaig guanyar una beca que em va atorgar la coneguda entitat d’estalvi catalana, per poder realitzar un estudi “in situ”.

Seguidament d’acomiadar-nos a Barcelona. Ja vaig veure amb quins ulls et miraves a la meva promesa. Punyeter! Bé, com deia, vaig agafar l’avió que després d’un vol de sé quantes hores va aterrar a l’aeroport de KANSAI, en Osaka. Estava estripat, no haguessis donat ni un penic per mi, una mica més baixo a quatre grapes per l’escala, però em vaig contenir no fos que el japonès que m’esperava, només veurem penses malament.

Sí senyor, hi era, el senyor Li, ara ja li dic Li a seques, més la primera vegada vam ser força protocol•laris, cops de cap, tant l’un com l’altre. Ostres! No sé per què no ens podíem estrènyer les mans o malgrat tot, donar-nos un petó a la galta, sinó cops de cap i reverències. Aquesta gent!

Llavors quan vam acabar les salutacions, i parlant un anglès tant dolent el seu com el meu, tu ja saps que jo pels idiomes sóc un negat, em va portar al Palace Side Hotel de Kioto. Nano, quin hotel! Sembla tret d’una postal japonesa, tot oriental, fins i tot la marquesina, amb unes teules que el fan assemblar un temple xintoísta. És net i polit, i les cambreres serveixen amb quimono. Del menjar ja parlarem amb un altre escrit, que això de la cuina típica nipona, on hagi un pa torrat amb tomàquet i un tastet a la brasa i no parlem del Jabugo, que treguin tantes galindaines i tantes ximpleries.
Al vespre, quan ja havia recollit i posat en ordre la roba de les maletes, m’havia donat una dutxa i fet una becaina, el Li em va venir a buscar per anar al KABUKI, el teatre. Ei! Aquí no se t’ocorri cridar Li pel carrer, com vaig fer una vegada que no el veia, se’n van girar vint o trenta. Allò de Joans, Joseps i ases ni han en totes les cases, aquí deu passar amb els Li.

Perdona que talli tant la carta però, ja saps que sóc una mica a la que salta! Continuo, van anar al teatre, em va agradar molt: els colors, les pintures, els maquillatges i les màscares, tot junt em va embadalir. Però, em vaig portar una decepció perquè cridaven molt i se’n va desinflar tot, quan el Li em va dir que tot eren homes, que no havia cap mosseta, jo que m’havia fixat amb una noieta que actuava, fins i tot, li havia picat l’ullet. Ondia! Amb la sensualitat amb que remenava els malucs, si haguessis estat amb mi segurament t’hauria passat el mateix.

En acabar el Li em convida a prendre un petit refrigeri a una casa de te, servit per autèntiques geishes. Has de saber que Kioto a causa del seu valor històric no va ser bombardejada pels aliats, per tant continua estan plena de carrerons típics i de tradicionals cases de te, dins del seu casc antic.


Vam entrar en una de aquesta cases, molt neta i endreçada. Noi! Això d’haver de descalçar-te per entrar sempre amb fa quimera, sempre miro si porto els peus nets i quan porto mitjons que no siguin foradats. Ens van fer passar a una habitació, ens vam asseure a terra, sort que havia coixins si no m’hi quedo estès. Aleshores, van entrar les “maiko”, tot de noietes joves vestides amb quimonos de floretes petitones que ens van servir el te i uns deliciosos pastissets, estaven força bons!

En aquell moment s’obrí la porta. Oh meravella! Va entrar ella, la geisha, la Youki, amb un quimono blau pàl•lid, amb una papallona enmig del pit, una Orange Barred Sulphur de colors groguencs i rosats i al girar-se per saludar en Li, em va donar l’esquena i no tu creuràs! Portava bordada una Mountain Shallowtail, mig negre i blava amb els apèndixs de les ales de darrere, i tot. Inoblidable, aquella careta blanca amb els ulls pintats de fosc, aquella boca tan vermella i la veu dolça com el cant d’un ocell. Llàstima que no ens enteníem si no era per medi del Li.

Pere, digues-li a la Núria que ho sento molt. Que com entomòleg, he trobat la papallona de la meva vida i no la puc abandonar. Ei! No penseu que la vull clavar amb una vitrina, vull que visqui al meu costat. Aquí em tens, al Japó aprenen anglès per treballar i japonès per entendre’m amb la meva papallona.

Pere, repeteixo, a veure si em dius que et casés amb la Núria, és una bona xicota i té la recomano, sereu feliços.

Una forta abraçada del teu amic de jocs i entremaliadures, també d’estudis i festes de joventut,
Xavier.

Miquel Pujol Mur
Berga, 16 juny 2007

diumenge, 20 de novembre del 2011

LA TIETA FILOMENA III

-Tieta, tieta, ja he comprat els bitllets, per Internet!
-Què dius dels vellets de cal Xiulet?
-Que estàs sorda…Que ja tenim els bitllets ! –cridava la noia.
-Conxo! És que ara tenia el cap a tres quarts de quinze –deia la Filomena.
-Doncs baixa dels núvols, que anirem a Shanghai. Te’n recordes de la meva amiga?  La Carlota, ara és allà i està aprenent  Xinès Mandarín. La podrem anar a visitar. I la Expo, tieta, la Expo que diuen que és una meravella!
-Verge santa! Ai sí, la Expu aqueixa. Quina gràcia em fa!
-Doncs comença a posar a punt el que et vulguis endur perquè només falta una setmana!

Però abans que tot això succeís, la Filo que havia seguit amb la seva dèria de fer el viatge, fins i tot va haver de suar sang per convèncer a tots el parents, que van intentar de posar-li totes les traves possibles, perquè aquest no es dugués a terme. Com si la pobra tieta no tingués dret a sortir d’aquell forat del cul del món, per conèixer un altre món molt diferent; on la seva cultura no tenia res a veure amb els costums rurals de les rodalies de Borredà, en cap dels seus aspectes.

-Càsum cent, estic tan desterotada que no sé quin fato so de ficar al mocador de farcell –deia la Filomena, mig esverada- Hasta tinc el duodeno desgavellat, crec que uré de pendre un mica d’aiganaf!
-Deixa’t estar de punyetes! No pateixis que allà tot va a preus tirats! El que no portem ho comprarem! –li replicava la Filo.
-Mecàgon ronda! És que io vai néixer l’any de la maria castanya.  Llavonses  hi via molta misèria i com que no teníem un ral a la butxaca, los pocs quartos que disponíem   no els tiràvem, com ara! Es menjava molt pa negre de blatdemoro i farinetes de serradures! Vols dir que allà estaquen els gossos amb llangonisses ?

Aquella setmana va ser una mica estranya perquè, a part de les trifulgues per fer l’equipatge, també corrien les veus de la xafarderia dels pobles petits. Allò que se’n diu: “fer safareig”; que l’un ho diu a l’amic, l’altra al parent, i  a la gent els agrada ficar-se allà on no els demanen.
-Cagu’n l’ospa! Avui a la tarda con venia del cal Boix, so  trobat la  pubilla  de cal Solfes i m’ha dit: “Vols dir que no te’n vas del tupí?” -Del tupí?  Enveja repunyetera que tens tu! –li so ventat- Tu creus que em via de dir això aqueixa lloca? Pobrota, anava una mica desmenyucada, amb aquell gorret amb una borla al capdamunt, que feia pena! Com que sempre l’han tinguda tan estacada. Això que tenen més duros que puces els cans. Són uns agarrats, els vells ia  neren també, tots estan filats del mateix cànem!
-No hi pensis més. Aquesta només té ganes de tocar els dallonses. Vine, que ens menjarem uns quants pets de monja, com quan jo era petita –deia la Filo- Ja saps que curen tots els mals i totes les preocupacions!

Després es posava a cantar: “Naranjas de la Xina, na Xina, na Xina, naranjas de la Xina, na Xina, na Xina, te voy a regalar”. Va, canta amb mi. Tu me la vas ensenyar!
-Gago’n la mar salada, és britat! Pro saps què, que ara maic d’entrenar per una altra cosa.
-Que vols anar a fer footing, tieta?
-Ai caratxo! No sé què és això del futing, nena!
La Filo li explicava que el footing era una paraula anglesa que volia dir, anar a córrer i també li comentava que ella sí que s’havia d’entrenar, per parlar anglès, sinó seria difícil de comunicar-se amb aquella gent. Però la Filomena anava dient:
-Sí nena, sí, tu practica lo que vulgos, que io ia no estic per aqueixos romanços. De jove corria molt, esclar que ara ia so arribat al temps del si no fos; si no fos l’esquena, si no fossin les cames. Bueno, és el que diuen: Caldera veia bony o forat. I d’això de parlar, si no m’entenen els ho diré amb signos. Ia m’entendran ia!
Més tard la Filomena estava allà tota capficada xerrant sola.
-Però què carai et passa ara? –deia la neboda.

-És que suara so trobat el mossèn Josep i li so demanat si em confessaria abans de marxar. Temps ençà, ho feia molt sovint, però ara no me n’enracordo de l’última vegada ni...
-Quines tonteries tieta, ara ja no és moda això!
-Càsum dena. No saps mai –deia la Filomena- S’ha d’anar preparat  per si de cas, perquè res no ens agafi amb la pixera al ventre. Antes, ho fèiem tot com Déu mana: misses, cumenions i per la curesma el dejuni,  l’astinença i compràvem la butlla. Sí, no em miros amb eixa cara! –deia a la Filo, que semblava que no ho a cabava d’entendre-  Amb la butlla pagàvem una quota. Era un dispendiu,  que ens dispensava, ja no me n’enracordo de què. Tinc la memòria a can Pistraus –i seguia- Naltros fèiem  tot lo que ens deien, perquè  ens amartellaven  el cap amb allò dels pecats mortals, els sacrilegis i que podíem anar a l’infern. I per lo menos, quan venia sant Josep tothom cumplia. Per semana santa, el viacrucis, la vetlla pasqual al monument, la professó del divendres sant  i... a casa no es  podia  ni  escombrar! Ara  que després, no sé per quins set sous,   també  feien allò de matà als jueus amb la matraca... –deia la Filomena mentre donava cops de caps, com si una cosa no acabés de quadrar amb l’altra.
-Devia ser molt avorrit –deixava anar la Filo.
-Ho sembla, pro en el fondo no ho era. Despuenses  venia Pasqua florida i les camilleres i natros tot a  seguir-les, com un ramat de cabres, pro estava molt bé, i la ouada...
De  sobte se li il·luminava la ment:
-Àngela Maria! Calla, ia ho tinc al coco! “Ave Maria puríssima. Fa ...? que no m’he confessat, he complit la penitència he fet examen de consciència i m’acuso de tots els meus pecats”
-Però si tu no n’has fet mai cap de pecat!

Més endavant:
-Pudé sí que és allò que diuen que a les velleses es fan les bestieses -murmurava la Filomena quan feia els últims preparatius per la gran aventura de la seva vida- Aviam, ma penso que ia ho tinc tot. So mirat bé el mundu i la calaixera, per no descuidar-me re. Hasta hi so posat l’oli de fetge de bacallà. També so anat a cal pasteleru  a comprar els borregos  pel desdejuni. Però hi falta alguna cosa... Ia ho sé! L’aiga de carabanya i l’aiga del carme, per si les mosques... Estic ufòrica! Això serà  pistanut!
       
continuarà...
10 d’abril de 2011
                                                                                   

QUI SÓC?

No sóc ningú en concret però, a la meva manera, existeixo!

Puc ser una persona  famosa  i fer que tots els meus actes provoquin  una espècie de morbo, més ben dit... que la meva vida interessi quasi a tothom! Però podria ser tot al contrari... algú que viu sense pena ni glòria! Sí, vull dir... tan normal i corrent que seria difícil o gairebé impossible que alguna de les meves accions causés impacte a cap altre ser del regne animal,  ja sigui home, dona o bèstia.

Puc ser molt divertit... perquè tothom es trenqui de riure amb les meves historietes, les meves aventures, els meus acudits o les meves bestieses i ximpleries; o bé  trist i ensopit... amb el cap ple de cabòries i pensaments negatius; la  cara de peix bullit  i més avorrit que un plat de bledes!

Sóc capaç de ser bo, generós, amable, altruista i... em puc convertir, instantàneament, en un ser pervertit: hàbil per fer qualsevol bretolada o sembrar zitzània; un malvat, un violador i fins i tot en un assassí en sèrie!

Si vaig a buscar totes les possibilitats... inclús  podria tenir sang blava a les meves venes! Per què no? Per exemple un rei o una princesa.

Puc ser... Com t’ho podria explicar? Un personatge de la vida real, al qual  li passa de tot, mentre intenta fer coses completament diferents. No tindria cap dificultat per ser un polític o bé  una mestressa de casa; un nen entremaliat, un vell geperut, una prostituta, un pallasso, o qui sap si també podria ser una papallona, un monstre, un parapent o un follet petit petit! Tant se val... la cosa més impensada que algú hagi pogut  crear dins de la seva ment!

Has endevinat qui sóc? Ni més ni menys... el personatge d’un relat qualsevol! Una persona, una cosa o un animal, que algú li dóna vida; el fa dialogar, li fa explicar coses... i té l’habilitat de fer creure a tots que és veraç!

I així,  talment com en els relats, va transcorrent el nostre camí. Què més dóna que l’aparença sembli una cosa i la realitat en sigui una altra! A vegades cal viure d’il·lusions i saber projectar coses fantàstiques. Somiar és gratuït! Per tant, fem volar la nostra imaginació! Fem-la vibrar! Fem-la fruir! D’aquesta manera, forjarem històries de la vora de foc, novel·les, contes, relats... que potser, a vegades, seran molt bonics o, en alguns casos, seran una pífia, però mentre estarem immersos en aquest afer, passarem per alt qualsevol atzucat; ens oblidarem de les  preocupacions i la nostra vida serà de la manera  com nosaltres la vegem en aquell moment! Serà meravellosa, si així  ho desitgem!
                                      

  14 de novembre de 2011

3a. FIRA D’OUS D’EUGA..SANT LLORENÇ DE MORUNYS.

Aquesta vegada la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur van decidir dirigir les nostres passes fins a Sant Llorenç de Morunys ( Vall de Lord) interessats per un cartell que anunciava la 3a.Fira dels Ous d’Euga.

Segurament no era el dia més apropiat per gaudir de la nostra visita a la població per que la pluja i la boira ens va acompanyar durant la nostra breu estança desvirtuant la Fira.

El nom popular de la població és Sant Llorenç dels Piteus i els seus habitants són coneguts com a piteus. Si observeu la pàgina d’internet veure que aquest nom serveix per denominació de molts del negocis del poble.
Per què Piteus? Aquest nom, segons sembla, prevé de soldats de Poitiers que sota les ordres del comte d’Armagnac es refugiaren en la vil•la vençuts, per Pere el Cerimoniós i shi quedaren. La majoria eren gent d’ofici i van ensenyar a la gent del poble a teixir un drap de llana força atapeït que va ser anomenat drap piteu. D’aquest drap se’n feien capes, mantells, flassades, tapaboques, faldilles, mantes, cobertors...i foren distribuïts arreu.

Quasi hagué unes 80 cases amb telers, que produïen més de 600 peces al any, quasi bé totes per exportar. Va deixar-se de fabricar per la competència del cotó a la segona meitat del s. XIX.

Hi ha una rondalla de mossèn Jacint Verdaguer titulada “Los savis prudents del Piteus” que ens parla de com va ser ensarronats per un hostaler i la seva muller tres piteus que van anar a comprar una euga a Manresa i van tornar al poble portant un ou d’euga. A mig camí el va caure rodolant per la muntanya i la carabassa es va esberlar en mil trossos. Aleshores van veure córrer una llebre que era a prop dormint i cregueren era una euga petita. Acaba la rondalla en aquestes paraules de desconsol:

Malaguanyada eugueta!- anàvem dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada bé, l’any vinent no hauríem d’anar a peu a la fira de Manresa.
I ara deixant les anècdotes a part vull dir que va ser una visita molt agradable i passejar pels carrers i carrerons mirant i xafardejant parades d’oficis, menjars de la terra i altres estris habituals en aquestes fires ens va fer passar un matí plaent, tret de la pluja que ens acompanyà.

A Sant Llorenç dels Piteus hi ha moltes més coses per veure i conèixer com és habitual en la nostra terra catalana.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 20 novembre 2011

dissabte, 19 de novembre del 2011

GOSADIA

L’home per fi ha pres la decisió. Ha estat més de mitja hora pal plantat davant de l’agència de viatges, sense atrevir-se. A la fi obre la porta i entra.

 Bon dia, senyoreta.- saluda a la noia tota ben arreglada que hi ha en una taula a l’oficina.
 Bon dia, asseguis senyor - li contesta, senyalant-li una cadira davant de la taula.

“Quin estrès m’ha agafat, com sempre que em diuen senyor. Tan gran em veu? Que li semblarà que tinc diners? Ja ho deia el meu avi: “de senyor se n’ha de venir de mena, però jo de diners pocs i si no hi ha diners ni t’escolten, per això de senyor hi vaig poques vegades”. Així pensava el Pere. Sobre la taula una targeta amb el nom de la senyoreta: Júlia.

 Què vol el senyor...?- digué l’oficinista tota amable, fent-li un somriure.
 Pere, em dic Pere, però si us plau no em torni a dir senyor. Em posa molt neguitós que m’ho diguin.
 Bé, Pere, quin viatge vol fer.
 Doncs veurà. Li puc dir Júlia?
 Sí, no hi ha cap problema.
 Ai, quin descans, el senyor , la senyora, no ho aguanto.
 Bé, digui Pere.
 Miri és que jo, el que es diu ganes... A mi, viatjar em frisa molt, però la Glòria, la meva xicota, m’ha dit que ja és hora que fem un viatge. I m’ha enviat sol perquè diu que sóc un garrepa i no vol discutir-se davant de la gent. Júlia, m’ajudarà a impressionar-la, aconselli’m.
 Home, Pere, per impressionar, tenim un viatge amb una estada de vuit dies, tot complert a les illes Fidji. Això impressiona a qualsevol. Vegi quins llocs més paradisíacs, les platges i els bungalous. Estaran quasi com Adam i Eva.
 I val?- pregunta tot dubtós el noi.
 Només 1.600 € per persona tot inclòs: viatge, desplaçaments, estada i extres.
 Bufa! Si amb aquests diners compro els mobles del pis i llenço els prestatges de caixes d’embalatge que he fet.
 Sí, però què li dirà a la xicota.
 I alguna cosa més econòmica, Així com 300 €. Busqui’m un viatget.
 Poca cosa li trobaré, què li sembla una estada de cinc dies a Calella.
 Calli, calli, si és aquí mateix. Amb aquestes peles compro les cadires del menjador.
 Pere, vol fer contenta la Glòria?
 Veurà, Júlia, la veritat és que fer de turista em neguiteja, i quan vaig a pujar a l’avió, el meu coratge desapareix, llavors em marejo i em poso groc.
 La promesa que li diu.
 Que són manies, però parlar de viatjar em fa morir. Ai! quin mal d’estómac, té un mocador de paper, si us plau.
 Pere, més val que li digui que no pot fer el viatge, posin el pis en condicions i ...
 Júlia, maca , quins ulls més bonics que tens! Tu no coneixes a la meva promesa.
 Escolta’m qui és? Potser sí que la conec.
 Ara pla, he de confessar-te certa cosa. La Glòria no existeix, més tenia unes ganes boges de parlar amb tu. He mirat per l’aparador i quan ha marxat la parella que atenies, he pres el suficient valor, he deixat el meu estrès, la meva vergonya i m’he decidit a parlar-te. Fa dies que hi dono voltes. I més voltes que dono per aquest carrer.
 D’això ja me n’havia adonat, sempre eres a la cantonada.
 Com, em miraves? Pensava que no te n’havies donat compte. Vull sortir amb tu.
 I del viatge què?
 Amb tu quan vulguis i on sigui, Júlia, quan marxem.

PD.
Júlia igual a princesa.
Pere igual a cavaller.
Xicota igual a fera, circumstància adversa.
Afalacs igual a flor, rosa.
Història igual a llegenda d’amor.

Miquel Pujol Mur
Berga, 23 abril 2007

CONCERT DE NADAL

En Joan Vancells és una persona que es fa notar pel seu bon tarannà. D’alçada mitjana, però no pas baix; no és ni gras ni prim. De pell morena i de cabells negres, té uns ulls que criden l’atenció a les persones amb qui parla, ja que destaquen per ser d’un color blau fosc i tenir una mirada profunda i sensual. A part dels ulls, no hi ha cap particularitat amb la seva fisonomia que el diferenciï de cap altra persona. Enraona amb una veu clara, precisa i ben modulada que fa que les seves paraules siguin fàcilment entenedores per a tothom.

Però, allò que el diferencia és la música, perquè transmet els seus sentiments acariciant amb les seves mans, fortes i de dits llargs, el seu instrument preferit, el piano. Les mans són l’altre detall que crida l’atenció de la seva persona. Quan toca, mou el cap traspassat per la melodia que transforma amb la seva sensibilitat i per mitjà de les tecles expressa la bellesa de la partitura.

L’antiga població de Sant Casciano in Val de Pesa està situada a uns quinze quilòmetres de Florència. Va servir de refugi a Maquiavel, quan va haver d’exiliar-se per formar part d’una conspiració contra els Mèdicis, i en aquesta vil•la va escriure els seus dos llibres més importants: El Príncep i La Mandràgora. Aquesta nit, el gran solista de piano Joan Vancells tocarà en el teatre de Santa Cecília el Concert de Nadal acompanyat per l’orquestra del Conservatori de Florència, dirigida pel director i compositor Andreï Sforza.

Aquest teatre formava part del castell del senyor de la regió, del qual només queda en peu el teatre, que antigament havia estat la capella, però un dels avantpassats, un apassionat melòman, l’havia reformat i els seus successors havien continuat amb la mateixa afecció musical. Durant els darrers tres-cents anys havia estat reconegut com un dels llocs on es podia escoltar la millor música dels grans mestres europeus. Ha passat el temps i la inversió immobiliària ja havia esfondrat el castell, ha construït en el seu lloc cases unifamiliars d’alt nivell i el mateix destí espera al teatre.

Per aquesta raó, el consistori i la societat musical volen oferir el darrer concert i, aleshores han escollit un reconegut solista, un gran director i una orquestra, escollida entre els millors especialistes de cada instrument, de la Toscana. A causa de l’espai interior, el concert només es pot oferir a les autoritats i als amants de la bona música que han desenvolupat una labor musical en la regió. Només hi ha cabuda per a dues centes persones.

Dos dies abans del concert, el Joan Vancells es presenta al teatre per fer els assaigs amb l’orquestra complerta. El director l’Andreï, és un gran amic seu que sap perfectament la sonoritat i l’acompanyament que precisa. Pel que fa a l’instrument, el Joan ja ha tocat amb molts pianos de la mateixa marca i coneix la cadència del seu so, a més se li ha garantit que serà perfectament afinat per un conegut expert. El Joan arriba el primer dia i el piano toca admirablement i transmet amb claredat les notes. L’assaig amb l’orquestra, dirigida pel seu amic, ha servit per coordinar al màxim i sembla que serà una audició digna de recordar-se.

El dia del concert al matí, es tornen a trobar novament els components de l’orquestra i realitzen una darrera prova la qual els convenç de què tot està ben assajat. A les cinc de la tarda, després de dinar i fer la sobretaula conjunta amb tots els membres de l’orquestra, el grup es desplaça al teatre per ultimar els preparatius, netejar els instruments, tesar i afinar les cordes, i així deixar-ho tot a punt per a la funció.

El Joan, igual que el altres músics vol repassar els últims acords, però sorpresa el piano no emet cap so. Miren dintre de la maquinària i aquesta sembla que està correctament, però per més que proven de tocar-lo continua sense emetre sons. En Joan es posa neguitós i demana pel responsable del teatre i, acompanyat per l’Andreï, van a veure’l a la seva oficina. En Joan li diu.

 El piano no sona, l’ha remenat algú mentre estàvem dinant?
 No ha entrat ningú, les claus sempre les han tingut vostès i no n’hi ha cap més joc. Les butaques ja eren muntades, i per tant, no havia de fer-se res més.– Contesta el senyor Fabrizio, encarregat del concert, i que a més és el director de les importants bodegues del vi de la regió, el Chianti, un dels vins italians més anomenats internacionalment.
 Com ho farem, s’haurà d’anul•lar el concert.- diu l’Andreï.
 Oh, no, si estan repartides les invitacions! – exclamà horroritzat el responsable- Mirin, crec recordar que hi ha un piano que fa molts anys que no el toca ningú, si volen podem buscar-lo a la sagristia on el van guardar. Si no falla la meva memòria, algú em va dir que el van portar per a un concert que va donar el gran compositor Beethoven, però després ningú l’ha tornat a tocar, és un Broadwood, més ja els he dit que ha estat molts anys abandonat- insinua el senyor Fabrizio- El volen provar? I si per casualitat anés bé?

Tots van a buscar el piano, que està a la sagristia tapat amb diferents lones i mantes. Treuen les proteccions i el traslladen, vigilant que no rebi cap cop a l’escenari. Una vegada a dalt, aixequen la tapa i en Joan comença a tocar les diferents escales musicals, tots queden embadalits, ja que el piano respon amb una sonoritat exemplar a cada una de les notes que se li demana. Ningú diria que ha estat abandonat en un traster durant quasi dos cents cinquanta anys, qualsevol pensaria que l’havien afinat el dia anterior. En Joan es meravella de la suavitat de les tecles, que sense fer pressió, només amb la intenció sonen i donen l’harmonia desitjada. Els músics han quedat encantats i, a més el problema més important, resolt, i ara a acabar de preparar-se i vestir-se per a l’audició. Un grup de treballadors arraconen el piano espatllat.

El concert transcorre amb normalitat, l’orquestra segueix correctament les partitures seguint la batuta del director l’Andreï. En Joan fa les entrades en els diferents moviments en els moments oportuns i el piano continua sorprenent-lo, mai ha viscut una sensació tant plena de comunió amb un instrument musical. Toquen el concert per a piano número cinc, L’Emperador de Beethoven, i han començat a tocar la part final: il Rondo Allegro. Els assistents estan gaudint de la música, asseguts, absorts i envoltats per una melodia que els fa vibrar.

De cop, en Joan s’aixeca de la banqueta i dret continua tocant les tecles com transfigurat, els seus dits les acaricien com si fos la pell de la dona estimada, i aquestes li responen amanyagant-lo amb la mateixa intensitat. En Joan se sent portat per la melodia i per un no sé què que emana del piano com si una correspondència amorosa els posés en comunicació. Està blanc de cara i l’únic moviment que se li veu és el dels dits de les seves mans acaronant febrilment el teclat de l’instrument.

El públic està enfonsat dins els seus seients, amb els ulls mig tancats, la boca entreoberta, amb el cor pres per la música i pel mateix sentit sensual en què veuen moure’s en Joan. Estan tots callats, inclòs l’orquestra ha parat de tocar, només el piano amoixat per en Joan deixa sentir la seva música. La melodia, en moments suau, en altres instants intensa, va apoderant-se de la sala, fins i tot les respiracions minven fent-se inoïbles, la tensió és extrema.

En Joan, dret i tens, sense respirar, fa l’últim moviment de dits amanyagant la darrera tecla i aleshores com en el paroxisme del darrer moment el seu cos es desploma fins a tocar amb la seva galta el piano, com si l’abraces i li donés un petó.

El públic s’ha aixecat com si d’un sol cos es tractés i les seves veus diuen un amén respectuós, abans que l’antiga capella s’enfonsi completament, sense que ningú faci cap intenció de sortir-ne.

Han passat mesos i la capella continua ensorrada, només es veuen els rastres del moviment de les pedres per part dels serveis de socors per treure els cossos inerts i sense vida. Passen dues persones i una li comenta a l’altra.

 Aquestes runes quan les retiren? No és una zona residencial?
 Aquestes no les tocaran mai, perquè no hi ha ningú que sigui prou atrevit per comprar una casa en aquest terreny. No saps que un cop a la setmana encara es sent la música d’un piano.

Miquel Pujol Mur
Berga,16 març 2007









INFÀNCIA PERDUDA

Allà, assentada al sofá, el seu fill li llegeix el seu diari secret de quan era jove. La Cecília, té Alzheimer i gairebé no recorda res. La història comença quan ella tenia 10 anys, vivia en una casa humil amb els seus germans i el seu pare. La Cecília anava en una escola de monges, però als 10 anys ja els feien anar a treballar a la fàbrica. Una mica espantada, va anar a Cal Vidal, però al ser una magnífica treballadora, als 14 ja era la secretaria del director, gràcies a la seva eficiencia i puntualitat. La setmana era dura, però només pensar que els dissabtes aniria a casa, ja es posava contenta. Quan el seu pare va morir, ella tenia 16 anys, estava desesperada però intentava tirar endavant. Als 20 anys va patir una greu malaltia i va deixar de treballar. Al no cobrar, va viure una miseria absoluta. Al cap d’un any va tornar a trebalar, però com a teixidora. La explotaven molt. Ella va resistir, però quan va madurar, va voler posar fi a tot allò. Va reunir a totes les treballadores i van fer manifestacions. Volien posar fi a les infàncies que havien perdut i a no explotar els pobres nens inoscents. Al final, ho van aconsseguir, van rebaixar les hores de treball i van apujar l'edat mínima per començar a treballar. Als 40 anys ve ser la directora de les fabriques. Però als 65, va començar a tenir Alzheimer. Ara, 15 anys després, la Cecília ha tencat els ulls per no obrir-los mai més, però sempre tindrà l’orgull d’haver salvat moltes infàncies.

divendres, 18 de novembre del 2011

ENCARA RECORDO QUAN...

En la cafeteria d’uns grans magatzems sona una música tradicional nadalenca. El Lluís i el Pere s’han trobat en la porta acompanyats de les seves dones i han decidit parlar una estona mentre les dues fèmines busquen regals per la família. Ja asseguts en la taula els dos homes, entre els cinquanta i els seixanta anys, s’estan prenent unes begudes. Sobre la taula hi ha dues ampolles, també dues copes altes, mig plenes de cervesa i amb una corona d’escuma blanca. Les dues copes estan entelades per la frescor del líquid. Al costat de les begudes també hi ha uns plats amb les restes d’un pica-pica.
El més gran li diu a l’altre.

 Encara recordo quan fa poc sortia de passeig amb el pare, te’n recordes, Lluís?
 Ja saps que no gaire Josep, tu has gaudit, millor diria, vas patir més aquells moments. A tu, et van jubilar abans d’hora i vas poder passar les darreres estones al seu costat.
 Sí, és veritat, i tu estaves ficat amb aquell negoci del transport. Carai! No sé quants socis tenies. Sort que te’n vas saber sortir del gran negoci i de tota aquella gent.
 Tens raó, ara amb un petit camió vaig fent la viu-viu, però amb tranquil•litat, que allò en què em volien embolicar, no sé com hauria acabat.
 Prou que t’hi vas emmerdar, una mica més, fins i tot, perds la casa.

El Lluís fa un moviment amb la mà sobre la taula per donar fi a la conversació del seu germà, ja que el tema li fa recança.

 Què deies del pare, Josep.
 Mira, encara recordo quan l’agafava del braç i sortíem a fer un volt pel poble abans de dinar. A vegades teníem cada conversa, que més d’una va quedar-me gravada a la memòria. Un dia li vaig dir.
 Què en són de fortes i treballades les teves mans, pare.
 Què vols? Qui ets?- em respongué.
 Sóc jo, pare, en Josep. Que no te’n recordes?
 El Josep dius?
 Així parlàvem, Lluís, burxant jo dins seu i ell mirant-me amb cara d’estranyesa. Ens asseiem, nerviós em mirava, i la front se li arrugava intentant cercar qui era jo. Pobre pare, com va canviar després de la mort de la mare, sovint el recordo com un home fort i decidit davant de tothom, i la tendresa amb què tractava a la mare com si fos una flor, la seva flor.
 Potser la malaltia ja hi era, però la mort de la mare la va fer anar més de pressa- digué en Lluís -. Te’n recordes de les històries que ens explicava, asseguts al pedrís de la porta, quan tornava del seu treball de miner, i queia l’ombra del vespre, mentre la mare traginava el sopar a la cuina.
 Sí, més el tinc més present del darrer temps. Quan estava amb els ulls oberts, entabanats, inquiets. Volia caminar, neguitós per marxar sense saber on. Li deia:
 Veniu pare, farem una volta pel parc i després anirem a dinar a casa.
 A casa, quina casa?
 A casa meva, pare.
 A casa teva? I si anéssim a casa meva.- Mentre dels ulls li baixaven unes llàgrimes -. La mare m’espera.
 Un cop no pogué més, vaig sentir el bategar del meu cor ple de sentiments i sense poder-me’n estar vaig agafar-lo, l’estrenyé ben fort, fent-li un petó a la galta i a cau d’orella li vaig dir:
 Pare, us estimo.
 Ai noi, qui ets tu? - Em contestà.
 El vaig agafar fort de la mà i vaig asseure’l a un gronxador, i com un nen petit vaig fer anar la cadireta suaument, endavant, endarrere, endavant, endarrere...
 Mentre li mig murmurava, pare, potser heu perdut la memòria, potser no recordeu qui sou, més els vostres fills us notem dins nostre i no deixareu mai de ser-hi. Prenent-lo per la mà, pas a pas, el conduí fins a casa.

Miquel Pujol Mur
Berga, 2 maig 2007

dimecres, 16 de novembre del 2011

LA VENEDORA D'ENCENEDORS

Aquest conte és el record d’una lectura d’infantesa

La noia està asseguda a terra a l’entrada de les portes del metro de la plaça Urquinaona. La gent passa ràpidament i joiosa davant seu per fer les compres de les festes de Nadal. Carregats d’una munió de bosses i caixes de molts colors passen sense veure la jove arraulida a terra i que els hi ofereix la seva mercaderia amb un trist somriure. Una música nadalenca que parla d’alegre consumisme es sent provinent d’uns grans magatzems. Brillants llums i lluents estels pengen dels arbres i les faroles.

Té fred i la roba la protegeix insuficientment, per tant, hi ha moltes parts del seu cos que senten la cruel mossegada de l’aire gèlid que prové de la boca oberta que dóna al carrer.

Arraulida a terra, recorda mig enfebrada la seva terra portenya a l’altre costat de l’Atlàntic, les pampes i els sons de la seva música, alegre i trista al mateix temps, forta i cadenciosa.

Mentrestant, amb una mà ofereix encenedors de gas butà als passatgers que entre i surten.

En caure la nit, la neu ha fet acte de presència a la ciutat i les ràfegues de vent han fet que envolti el lloc on és asseguda.

No s’ha mogut en tot el dia, la fredor no dóna set i el seu estómac no demana menjar, perquè sap que no hi ha res per portar-se a la boca.

Està mig inconscient, resta immòbil, enfebrada, amb els ulls mig tancats o mig oberts, tant es val, perquè només veuen els pas d’ombres. A les seves orelles arriben paraules amb un idioma que gairebé no entén, mentre alça el braç oferint el poc que té.

Aleshores, en un moviment reflex el seu dit prem el botó vermell i la llum de la flama resplendeix davant seu i a més de la claror una lleu escalfor anima la seva cara i la seva mà.

Al matí l’encarregat d’obrir les portes del metro ha trobat el jove cos d’una dona morta de fred i inanició. Envoltant les tristes despulles hi ha tot d’encenedors esgotats i buits com mostra de la darrere esperança d’una vida.

La mirada entreoberta dels ulls de la indigent parlava encara de la seva terra i dels aires forts i plens de melangia d’un tango.

Dins de l’estació sona la guitarra d’un altre desarrapat que toca la música d’un poble.

Si supieras que aún dentro de mi alma
Conservo aquel cariño que tuve por ti
Quien sabe si supieras
Que nunca te he olvidado
Volviendo a tu pasado
Te acordaras de mí...

Miquel Pujol Mur
Berga, 13 de juny de 2008

dilluns, 14 de novembre del 2011

VA DE GATS

Paraules: atzucat, petit petit, bretolada, zitzània, veraç.

Aquesta història podria ser veraç, però no sabem si ho és.

S’havia ficat en un bon atzucat el Guillem i la veritat que no sabia com se’n podria sortir; i tot per una maleïda bretolada d’aquells tres galifardeus, que fins llavors havia cregut que eren amics seus.
Si almenys hagués seguit els consells de la tia Rosalia, però es clar com que a ella sempre li agradava d’escampar zitzània i enraonies sobre tothom, per això no li va voler fer massa cas.
Aquesta vegada li hauria anat bé de seguir els seus consells. “ No deixis entrar ningú a casa mentre els teus pares siguin fora...-li deia- i menys els teus amics, que són uns degenerats.” El noi això ho va trobar molt exagerat i els seus amics entraven i sortien quan els donava la gana.
Era la primera vegada que es quedava sol a casa una setmana sencera, els seus pares eren de viatge al estranger, amb quinze anys, ja es creia gran i suficient per tot, a més li feia molta gràcia fer totes les coses de casa, cuinar el que volia, posar la rentadora... encara que la tieta Rosalia, molts dies anava a ficar-hi el nas i volia ajudar-lo. Aquella tarda que va trobar-hi tots els seus amics, amb la música a tope i bevent cerveses i conyac es va alarmar una mica i li va cridar l’atenció. El Guillem la va fer marxar de mala manera, tot dient-li que ja eren grans per cuidar-se.

Va ser just aquella mateixa tarda que va succeir, quan tots anaven una mica més mamats del compte. El gat va aparèixer al moment menys oportú, va fer caure al Gerard, a ell i al got per terra, aquest es va trencar, i el xicot es va fer uns petits talls al braç que van començar a sagnar; no va ser res d’importància però es va empipar molt i la va fer pagar al gat. Va reptar als companys a veure qui l’agafava i quan el van tenir, el va prémer i li va tòrcer el coll fins escanyar-lo; en mig de grans marrameus, el gat agonitzava; la veu del Guillem no parava de cridar ... “el gat, no! el gat... no! “ però els crits i rialles del altres ofegava el seu clam.

El gat! el gat és mort! L’única cosa que li havien encarregat els pares, bé la mare; era que tingues cura del gat! Ja que feia temps que el tenien i l’apreciaven molt, vaja que era com un més de la família .
El Guillem estava trist, abatut, que li diria ara a la seva mare. Tornaven d’aquí dos dies, i quan veiessin que no hi havia el gat, se l’encarregaria, no el deixarien quedar sol una altre vegada , el farien quedar a casa de la tia, com altres vegades, i això no ho suportava.
Va pensar i pensar i finalment va tenir la idea de comprar un altre gat. Va anar a moltes botigues d’animals, i a la tercera en va trobar un de molt igual que el que tenien, d’una mida mitjana, i amb el pèl d’aquell color ros torrat amb vires marrons . Era quasi idèntic que el que van matar. Ara seria qüestió de cridar-lo pel nom perquè si anés acostumant. Per sort ni la tieta ni els seus amics van tornar per la casa en aquells dos dies.

Ahir a la nit ja van arribar els pares del viatge, contents que per casa tot havia anat bé, van desfer les maletes, tot explicant mil anècdotes del viatge i portant un petit regal pel Guillem i un collar amb un cascavell pel gat, aquest estava una mica amagat i no els va fer cap festa, però com estaven cansat no en van fer massa cas.
Passats dos dies la mare va comentar, que trobava una mica estrany al gat, com si no la conegués, i no era tan manyac com abans, El Guillem va dir-li que amb els dies de ser fora, potser l’havia trobat a faltar i ara passava una mica d’ella, en canvi amb ell s’avenien molt. No va fer cap altre comentari i va respirar tranquil
Al cap d’una setmana altre vegada la mare va tornar a preocupar-se pel gat, comentant “no se que li passa a aquest gat, no menja gaire... i està molt empanxonat, i està tot trist... no et sembla Guillem ? “ El xicot amb cara de pal li va contestar que ell el veia com sempre. Llavors la mare li va respondre que si no canviava seria qüestió de portar-lo al veterinari.

L’endemà al mati, encara el noi dormia, quan va sentir un fort crit de la mare que cridava -Guilleeeeeeeeeem!!! Vinaaaa!!!
Espantat va fer un salt del llit i amb pijama va córrer cap a la cuina de on venien els crits. Va quedar paralitzat pel que la mare amb la cara encesa li mostrava; a la caseta on dormia el gat, s’hi sentia una gran remor i cridòria i al acostar-hi més va veure una niuada de gatets petits petits i rossos que treien el cap i miolaven. La gata havia parit.


( 11/11/11 )