dissabte, 31 d’octubre del 2015

VOLTORS


(Relat de por)
La vegetació que envoltava la carretera de muntanya  era exuberant,  amb els colors càlids de tardor. El Ricard conduïa satisfet, mentre pensava aturar-se aviat per treure les millors fotos.
De sobte el cotxe és va parar. Vaja a quin lloc d’anar-se a quedar encallat. Va tornar a donar el contacte de nou... i res, el cotxe ven  mort. Pensava en trucar a  l’Assistència ... quan en aquell moment un estol de voltors passava per damunt  seu. Va alçar la vista i va veure com es reunien amb un altre grup molt  nombrós no massa lluny d’allà. Hi haurà carronya – pensava.

Va  sortir del cotxe disposat a aconseguir unes imatges dels fets  i es va atansar al lloc. Va quedar impressionat pel que va veure. Els voltors estaven atacant a una vaca novella, amb el seu vedellet  acabat de parir. Els estaven esquarterant vius. Els animals encara és movien.

És va espantar un xic, però va decidir fer unes quantes fotos. Ja anava a marxar, quan un ocellot d’aquells li va deixar caure un tros de cars sangonent  sobre el braç. Se’l va apartar com va poder, però li va quedar aquest  ple de sang.
Un altre grup de voltors s’acostava atret per l’olor de menjar fresc. Un parell es van acostar a ell, per picolar el seu braç. Amb un cop de càmera els va apartar i va fugir corrent  cap al cotxe, mentre una colla el seguien.

Es va tancar al cotxe, però mig centenar d’aquells ocellots l'envoltaven i donaven  cops forts als vidres. Tremolant, va treure el mòbil i va marcar el 112....  mentre cada cop més ocells acudien al voltant del cotxe.
Una veu a traves del aparell li demanava que s’identifiqués  i el motiu de la trucada... ell, només podia dir...  Voltors, molts voltors.. m’ataquen!!!   - On es troba? -repetia la veu- digui el lloc on es troba...sis plau...  La veu se li va fondre al coll quan el vidre es va esmicolar i els primers voltors penetraven dins el cotxe.

31/10/2015/
 

divendres, 30 d’octubre del 2015

VACANCES DE SETMANA SANTA. II


El Pere fregant-se els ulls i fent un badall s’aixeca i corre al monestir. Després de la mala experiència recull les bosses i quasi sense  acomiadar-se marxa d’estampida. Potser és millor escoltar la xerrameca de les dones que tornar-se boig en el fossar d’un monestir a la muntanya, per molt tova que sigui l’herba.                                        

Poc després descendeix per la carretera del lloc muntanyós on està ubicat el monestir. El dia és agradable i veu a curta distància el que no havia vista el dia anterior. La bellesa de la vall, els camps amb els colors vius de lavanda, la costa i les petites poblacions amagades entre camps, arbredes. Tor un espectacle visual que ofereix la terra a la visió del enquimerat Pere. 

En un mirador de la carretera aparca el cotxe i una sensació de benestar l’omple el cos. Sent els pulmons respirar amb delectança l’aire carregat dels olors de la primavera. Per un moment la seva ciutat i la feina queden oblidades, millor dit ofegades, per les ones marines que veu arribar a la llunyania a la costa. No ressonen en les oïdes els retrets de la mare, ni els silencis i les mirades del pare. No escolta a les ensucrades germanetes quan interessadament li demanen ajuda. La  xicota i els seus pares han marxat al poble de la mare per reunir-se amb el parents i sap ben bé que la mossa s’aprofitarà dels balls particulars que fan les seves amigues. Tal vegada potser trobarà un noi que si vulgui casar sense esperar. 

Aleshores se’n recorda del golfo del Tomàs i les seves paraules: - Si no saps que fer jo vaig a la costa francesa de càmping. M’ho passo molt bé i les francesetes són molt obertes i simpàtiques. També hi ha d’altres països, alemanyes, noruegues, etc. 

Busca el mòbil que ha deixat dins el cotxe i fa una trucada. De seguida escolta la veu de l’amic, emmascarada per una sonora música de fons i els xisclets engrescadors d’unes noies. Ràpidament queden d’acord i el Tomàs li dóna l’adreça, quedant per trobar-se a l’entrada després dels quaranta minuts que pot trigar a arribar.

Aquest Tomàs es sap prendre la vida bé. De treballar, no pot dir-se que sigui el millor, per el seu bon humor és proverbial. Sempre explica històries que la majoria no li creu, però les diu en un aire de versemblança extraordinària. 

En poca estona, eren força ben ajustat el temps per arribar. es troba a la recepció del càmping. Observa que està força tancat, no veient-se les instal·lacions interiors. Però com ja l’havia recomanat l’amic, malgrat el seu mal francès, el tràmit ha estat breu i concís. 

Del viatge i la calor nota el malestar de la camisa entresuada. Carregant les bosses fa el darrer pas i, obre la porta. Una gran cridòria omple les seves oïdes i quins riures mofetes assenyalant-lo. Ja què era l’únic que anava vestit. Immediatament va adonar-se que era una platja i càmping nudista. 

Amb els ulls esbatanats  i mirant a tort i dret, es decideix a fer com els demès. Sempre serà una experiència més plaent que mortificar-se en un monestir dalt d’una muntanya. 

A més pot ser un interessant intercanvi cultural amb Europa, ara que tots en som d’europeus.  

Miquel Pujol Mur

dimecres, 28 d’octubre del 2015

VACANCES DE SETMANA SANTA. I

El Pere, aquestes vacances de Setmana Santa vol aprofitar-les per fugir del nerviosisme del treball i el neguit de la ciutat. Buscant en les ofertes del núvol internauta, finalment li sembla haver trobat el reducte adequat per les seves poques ganes de fer res. 

Ha llegit a la pantalla, unes paraules màgiques que li han donat una senyal d’atenció. 

Convent no religiós per fer meditació transcendental sobre la vida i la mort.
Desdejuni, dinar i sopar amb bufet obert.
Resta del dia, lliure, per enfonsar-se amb pensaments profunds i així obrir-se a nous camins per el desenvolupament personal.
Recerca de la pròpia estimació i  de la felicitat.
De 10 a 11 h. classe magistral, no obligatòria.
Cursos en diferents setmanes per dones i homes. La transcendència del viure no ha de barrejar-se amb possibles lligams afectius. 

El preu s’ajusta a les seves possibilitats econòmiques i malgrat sigui a França, la distància no és gaire llunyana. 

Pensa, una setmana tranquil·la sense escoltar els retrets de la mare. Sense el gorrer maneflejar de les germanes. Sense allò que tant el crispa, les paraules, cada cop menys dolces, de la xicota i dels seus pares, preguntant-li: I quan ens/us casseu? Ja comença a ser hora! 

Arribat a l’antic convent, promptament és aposentat en una cel·la. Bé, la calefacció manté una temperatura agradable en l’habitació. El llit, és una mica dur. La muda, mig ensotanada, que li entreguen per vestir es pot portar. Quants sacrificis són necessàries fer per aconseguir uns dies assossegats. 

El primer matí fuig de parlar en ningú, decideix que cadascú aguanti les seves cabòries. Desdejuna i marxa al patí cercant un racó solitari. Finalment en troba un d’adient, l’antic cementiri, vertaderament un lloc de pau. 

El jaç durant la nit ha resultat ser massa dur. L’herba verda, atapeïda i xamosa convida a estendre’s i reposar. El Pere s’ajeu i pocs instants després el seu cos comença a recuperar-se del malson nocturn. Observa davant seu i guaita a poca distància un niu de formigues vermelles, que es mouen ràpides recollint provisions. 

Poc després, veu eixir del forat una formiga alta i prima que porta al seu costat, una de baixeta i rodanxona. Ambdues, van cavalcant damunt d’uns cucs que fan joc amb els seus respectius genets. El del formigot escanyolit i alt és macilent i ossut. El del gros està ple i reforçat. Aleshores dins el seu somni escolta la conversació dels dos éssers. Diu el grassonet:
¾    Senyor Quix! Vostè creu que aquesta primera sortida ens portarà res de profitós?
¾    Jo et dic, benvolgut San, que les nostres aventures il·luminaran el forat de les formigues vermelles.
¾    Però, senyor, portem pocs queviures per tant camí a fer.
¾    Jo et dic, amat San, que Déu proveirà. Serem més famosos que Mambrino.
¾    Mambrino, dieu? Què és algun parent vostre?
¾    Ai, infeliç San! Ben bé es veu que no t’has inspirat en el llibres del cavaller dels cavallers, d’Amadis de Gaula.
¾    Benvolgut Don Qui. Jo de l’Amadis no en sé res. Jo, amb el rostoll de la meva Santina en tinc prou.
¾    Prosaic amic i escuder! Tu no saps prou com palpita el meu cor per la meva excelsa dama, la Dulci.
¾    Potser teniu raó, sóc molt rutinari. Una bona menjada, un bon catre i la meva rodoneta Santina, em porten al cel.
¾    Fixat amic, estem a punt d’iniciar la nostra més gran batalla. Aquella que serà enaltida pels segles dels segles.
¾    On, senyor?
¾    No veus com belluguen les llances, els covards bergants, reptant-me a singular lluita.
¾    Jo, només veig les tiges del fenàs.
¾    Pobre i curt amic els mags t’han encaterinat. No t’adones que són cinc-cents enemics que insulten la memòria de la meva Dulci. Dóna’m d’immeditat la llança i apartat. No vull que en l’escalfor de la guerra resultis ferit.  

Clavant les potes posterior en el pobre i famèlic cuc li arrenca un curt i breu  galop. Una bufada de vent remou sobtadament tot l’herbei i el cavaller formigot rodola transportat per l’aire. El cuc, el bri d’herba i el senyor volten pel terra i el fang.  

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

dimarts, 27 d’octubre del 2015

UNA REUNIÓ ENTRE AMICS


Havíem quedat amb la colla del taller d'escriptura per fer una trobada informal aquell matí de divendres a casa de la Joaquima. La noia feia poc que vivia en aquella casa i li venia de gust fer la trobada allà, a més de la trobada faríem un esmorzar de mig matí.Vam quedar que tots portaríem quelcom per l'ocasió. A les deu en punt ens trobaríem tots davant el gran casal., una vella masia pairal renovada tota de nou.
 
La casa, situada a la falda d'un petit  turó, a les afores de la població, estava envoltada per un rústic i extens jardí per la part de llevant, mentre que pel cantó de ponent el bosc arribava quasi al llindar de les parets que s'enfilava pel nord fins al cim del turó. al sud, s'estenia la planura, alguns caps de conreu que ara a la tardor eren plens d'herbes en espera de ser llaurats.
 
Si la presencia exterior era magnífica, l'interior de la casa no es quedava curt, ja que havia estat reformada amb molt de gust, guardant l'essència de l'estil rural propi del lloc. Després de fer un recorregut per les diferents estances, sòbries però decorades amb gran cura, que transmetien la elegància i sensibilitat de l'amfitriona, ens vam acomodar en una gran sala,  amb uns amples finestrals, on el sol tardorenc, entrava filtrat pels núvols fins que entelaven el cel. La visió que es divisava era espectacular, el poble apareixia al fons, rere els amples camps, entre els arbres que emmarcaven els finestrals i les flors enfiladisses del jardí, que s'enfilaven per al barana de la terrassa.
 
Tots comentàvem  la situació privilegiada del lloc i la bellesa de la casa, quedant de moment la literatura i els relats aparcats, perquè aviat sobre la llarga taula  van anar apareixent i agafant forma  totes les menges, llaminadures i begudes que havíem anat portant els diferents convidats.
 
La Joaquima, feia mans i mànigues perquè ens trobéssim com a casa i ben aviat tot garlant,  vam començar a paladejar les diferents temptacions que teníem al davant: croissants de xocolata, de formatge o sobrassada, junt amb una munió de pastes dolces i salades; llonguets petits sucats amb tomàquet i pernil, plates de llonganissa i altres embotits, sucs i beures diversos.  Cal destacar aquell enorme pastís casolà de poma que havia fet l'amic Jordi, que tothom li va alabar. Desprès de fer-ne trossets petits , aviat va anar quedant petit fins a desaparèixer. Poc a poc la taula es va anar buidant, mentre parlàvem de tots els temes que ens havien reunit.
 
Després  es van obrir un parell d'ampolles de cava i vam brindar per nosaltres, pels que hi érem  i pels que no havien pogut venir i per tots aquells altres que pacientment  llegien els nostres relats. Finalment  vam convenir que aquestes reunions les hauríem  de fer més sovint.
 
14/10/2015/
 

dilluns, 26 d’octubre del 2015

HAIKÚS, MILLOR DIT INTENT D’HAIKÚS.



També en alguna ocasió m’han temptat per fer-me escriure haikús. De tot es fan provatures en un taller d’escriptura a veure si entre els participants algú mostra una mica de talent. No crec que aquest sigui el meu cas però com són escrits i els fills s’estimen siguin com siguin avui abuso de la vostra indulgència.   
 Penja la rosa
en el jardí de l’amor
teu, meu, d’ambdós.

------

Només paraules
obren els sentiments
del nostre amor.

------

Tot és silenci
ni un desitjat soroll
remou l’ànima.

------

Sense notícies,
de l’interior del cor
brolla la pau.

 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 23 d’octubre del 2015

RICO I TOÑI.


El “Rico“ i la “Toñi”, una parella molt jove d’un barri marginal, ell té disset anys i ella, setze acabats de complir, circulen alegrement per l’autovia. Ara avancen un cotxe i després un altre. Tant els hi fa fer-ho per la dreta com per l’esquerra. El comptaquilòmetres té l’agulla marcant els 180-190 per hora. Però el peu del “Rico” encara pressiona amb més força, com si volgués travessar la planxa amb el pedal de l’accelerador. El brunzir del motor del BMW 530 ressona poderós. Les grosses rodes xisclen en els temeraris avançaments, mentre el vehicle derrapa d’un costat a l’altre de l’asfalt. Els conductors dels altres vehicles maleeixen a l’imprudent kamikaze. 

En arribar a la bifurcació, que mena cap a Manresa, avancen sobtadament a un vehicle que circula lentament. Però finalment en arribar a la rasant no podem avantatjar a un tràiler. Els frens gemeguen i s’escolta l’ABS com desgrana la seva cançoneta per evitar que les rodes es clavin i llisquin. 

Tot passa en un instant esclatant com un petard. L’adrenalina puja fins dins el cervell del jove i fogós conductor com si d’una forta droga es tractés. Però encara no refet de l’ensurt, el “Rico”, es veu encanyonat per una metralladora en mans d’un Mosso d’Esquadra. Portats per la dèria velocista cap dels dos s’ha adonat d’una senyal que diu “control policial”. El gest del guardià de la llei és prou explícit i en “Rico” de mala gana, aparta el cotxe de la via i l’aparca a un costat.  

Mentre el primer Mosso els vigila sense deixar d’apuntar-los, un altre amb uns galons a l’espatllera s’acosta i amb els artells dels dits pica al vidre del cotxe. Excitat i mig enriolat el “Rico” el baixa i pregunta:
¾    Què passa, tio? Por qué me paras? No ves que tengo prisa!
¾    Calma, jove.- contesta el caporal, ja que aquesta és la graduació que mostren els seus galons.- Per córrer massa no arribarà enlloc. A veure, el carnet de conduir i la documentació del cotxe. 

El “Rico”, sense fer gaire cas al policia posa una mà a la cama de la “Toñi” i li diu:
¾    Té das cuenta que serio. Si parece un policía de la “pasma” esa americana de la tele. 

La noia, mig adormida de la marihuana que s’ha fumat, fa un somriure badoc i gira el cap mirant el gebrat camp.
¾    Perdoni, que no m’entén. Se lo repito en castellano?
¾    Però què passa, pasmao? Claro que t’entenc, no veus que sóc nascut aquí!!!
¾    Doncs aleshores, doni’m el carnet de conduir i la documentació. No perdem el temps.
¾    Ah, no el porto. I la documentació, no sé on és. -Dirigint-se a la mossa li diu: Tu noia, mira a la guantera del cotxe.- La “Toñi” ni es mou de  tant drogada que va. 

El Mosso perd per moments la paciència i a l’adonar-se’n el “Rico” treu el carnet d’identitat d’una butxaca dels texans. També veu de reüll que l’agent de la metralladora s’està posant neguitós i belluga amenaçadorament l’arma. El mosso mira el carnet i es fixa en la data de naixement i exclama:
¾    Si no té divuit anys!!!
¾    Poz claro, que vols dir que he de ser viejo para conduir el “buga”. Si lo sé portar pa que quiero un papelito de nà. Què passà, tio?
¾    Baixin del cotxe immediatament. 

Al veure l’aire displicent del noi l’agent mana amb veu peremptòria, mentre fa un senyal d’advertiment al “número” de la metralladora.
¾    Baixi del cotxe! És una ordre!
¾    Però pasmao que pasa? Qué estas de mala leche porqué no tengo carné, ni edad i no me puedes multar ni sacar “puntitos”. Ni na. Te jode! 

Finalment el “Rico” baixa del cotxe, mig entrebancant-se amb el cinturó de seguretat, i es posa dret al costat del cotxe. El policia crida a la “Toñi” però aquesta està a la inòpia i tot just obre la porta cau a terra, quedant mig a fora, mig a dintre del cotxe. A mes no es belluga gens i està amb els ulls mig oberts. El policia demana que enviïn ràpidament una ambulància i fa una mirada dins el cotxe. Aviat veu els cables mal retorçats sota el quadre d’instruments del vehicle.
¾    La documentació del cotxe! - exigeix el mosso.
¾    I jo què sé! “Què pesao el tipejo!”
¾    D’on l’heu tret?
¾    De la Seu. Veritat que és “majo”?
¾    Qui us l’ha deixat?
¾    “La calle”. Aquesta me l’ha deixat.
¾    L’has robat?
¾    Cojones!!! Por fin!! Que intel·ligent per a ser policia. 

El caporal el fa girar. S’acosta un altre policia a l’adonar-se que la qüestió és delicada. Aquest nou agent escorcolla al noi traient-li una navalla automàtica d’una butxaca i sense treure’s els guants la fica dins una bossa. Arriba una ambulància que recull la noia i se l’emporten cap l’hospital. El “Rico” els hi crida amb veu estentòria:
¾    Ei, tios!!!Vigileu què feu, eh!! Que os conozco i como la violeis nos las veremos cara a cara!  

El policia treu unes manilles però abans vol fer una darrera prova:
¾    Jove, si us plau. Camini seguint aquesta ratlla de la vora. 

El noi comença a caminar, si al principi semblava que seguia la ratlla,    poc després comença a entrebancar-se i finalment mal aguanta l’equilibri amb els peus a cada costat. Quan el caporal que l’observa s’acosta el “Rico” l’interpel·la:
¾    Oye, feo de los galones! A ese que pintava se le ha torcio el pincel!! No veus la ratlla torta.

El mosso emmanilla al noi i baixant-li el cap l’introdueix dins el cotxe patrulla. Mentrestant un altre agent immobilitza el BMW.
 
Miquel Pujol Mur.
 

dijous, 22 d’octubre del 2015

EL QUADRE DE TARDOR


(Que et suggereix la imatge)

M’havia agafat el xàfec i estava ben xopa. Ara que arribava a casa ja no plovia; el terra encara estava moll, brillant  i es reflectia  la llum dels fanals als bassals que hi havia al terra, junt amb les fulles caigudes dels arbres, donant-li aquell toc entre lluminós i assossegat,  en aquella nit de tardor.
 
Sort d’aquell parell de copes, o més, que havia pres en aquella festa amb els amics, que no sentia el fred de la mullena que se’m enganxava a la pell. Ho havíem passat bé, encara que tenia el cap una mica tèrbol. Em va costar trobar les claus i encertar el pany, finalment vaig poder entrar  i em vaig treure  les sabates molles i la jaqueta xopa i em vaig deixar caure rendida al sofà.

Llavors el vaig veure allà al davant, a la paret de la saleta. Com podia ser si no l’havia vist mai aquell quadre allà. El que hi havia era un de raquític, però ja hi estava acostumada. Aquest és esplèndid i lluminós, penso qui l’hauria portat i posat  en aquest  lloc. Potser havien vingut ma germana o l’oncle Manel, els únics que tenen  claus de casa. El cap em donava voltes.
 
 “Quin paisatge més bonic i nítid, quins colors. Era con si algú hagués copiat el paisatge del passeig  que hi havia al entorn de casa.”  Aquells colors m’atreien fortament, tant  vius i càlids, brillants  de verds i grocs, barrejats amb els taronja, amb aquelles fulles encatifant el terra i aquells arbres formant un passadís. Tot és reflectia sobre  el terra mullat i les fulles desdibuixades amb caires arrodonits,  semblaven l’obra d’un d’aquest expressionistes moderns que manifesten  el sentit de la tardor i de la vida a la seva manera.
 
Llavors vaig sentir el fred que m’envaïa els ossos . Em vaig treure tota la roba mullada i em vaig embolicar amb una manta i ja esgotada em vaig estirar al sofà,  contemplant aquell estrany quadre, i  entre boirines em vaig adormir.
 
Hem vaig despertar de dia, quan el sol ja alt, inundava la sala, i jo encara ajaçada al sofà. Tenia un mal de cap horrorós i per espavilar-me una mica em vaig donar una dutxa calentona. Després vaig anar a la cuina a preparar-me un cafè per aclarir-me les idees. Al entrar a la sala vaig notar quelcom estrany, no sabia que era. “El quadre...  ara i queia, aquell quadre que havia estat mirant a la nit, no era enlloc. No podia ser...”  Al seu lloc hi havia el raquític de sempre.  Aquell altre, el grandiós,   dels  colors vius de la tardor havia desaparegut.  Estava segura que ahir al vespre era aquí presidint la sala; em vaig adormir mirant-lo.”

No ho acabava d’entendre... la devia portar molt grossa... la merla.

 19/10/2015/


dimecres, 21 d’octubre del 2015

UN QUADRE I UN NOM.


Aquesta nit el record de la visita al museu m’ha fet impossible dormir. Havia en un racó d’una sala una obra en la que destacaven vius i amenaçadors uns ulls negres. Era tan forta la seva mirada que entraven en el meu pensament i m’imposaven temor.  No ho sé si eren els ulls o les meves pròpies idees. El maldestre quadre no tenia ni cap ni peus, només unes ratlles vermelles i recaragolades que seguint un laberint perdut en el temps portaven al no res. 

Aleshores em sorprengué un petit requadre escrit en tinta negra amb un nom que aviva aquell record perdut de la joventut i que marca, com a fites, el camí del meu món. Simplement, A... 

·        A..., el nom de la meva mare.
·        A..., el nom de la cosina que essent un infant va ser la companya de jocs.
·        A..., el nom de la primera noia amb qui vaig viure el vol del primer amor.
·        A..., el nom de la xicota amb qui em vaig casar.
·        A..., el nom de la meva filla.
·        A..., el nom de qui vaig perdre quan encara no era el moment.
·        A..., l’oblidadissa filla  que va marxar rere el que creia el seu amor.
·        A..., un cúmul de noms lligats per un eteri record.
·        A..., la darrera paraula que sortirà de la meva boca quan el somriure final deixarà escapar l’aire que no podré respirar.
·        A..., innocència, joventut, amor, perdudes...
·        A..., el somrís dolç en un mirall. 

Després el quadre. Per què en un racó fosc d’un racó quan per mi ha estat llum i vida. 

He de comprar-lo, no pel que pugui representar en si, sinó només pel petit  requadre amb un nom tan significatiu pel meu record. 

---------A...---------
Miquel Pujol Mur.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

EL EMBRUJO DE SHANGHAI de Juan Marsé Carbó.


Durant el període estival he llegit “El embrujo de Shanghai”  de Joan Marsé. En altres ocasions havia llegit obres seves, però d’això fa ja molt anys però retrobar-lo ha estat una bona experiència. 

Juan Marsé Carbó (Barcelona, 8 de enero de 1933), és un novel·lista de l’anomenada Generació dels 50, concretament de l’Escola de Barcelona, corrent que involucra als seus amics Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Juan García Hortelano, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Goytisolo, Terenci Moix y Eduardo Mendoza. Nasqué a Barcelona amb el nom de Juan Faneca Roca, però rere la mort de sa mare en el part fou adoptat per un matrimoni, de quins va adoptar els cognoms, passant a dir-se Juan Marsé Carbó. 

La seva obra ha rebut gran quantitat de guardons tant en novel·la, com en contes. Moltes de les seves obres han estat fetes en pel·lícules per diferents directors de gran renom. 

He gaudit al llegir-la i al mateix temps han aflorat a la meva memòria molts records quasi adormits fa molts anys. 

Barcelona, el barri de Gràcia i el barri del Guinardó. Tot un entrellat de llocs on vaig passar els primers anys de la meva infantesa. 

Temps de repressió franquista i dels maquis. Aquests travessaven la frontera per passar consignes i en ocasions morien a trets de la policia o la Guàrdia Civil. Poca cosa sortia en el diaris, potser una humil ressenya en la secció de successos. Ignorant-se també si eren vius a no al ser fets presoners.  

Temps de una industria que treballava sense cap ordenança sanitària.  Pobre Blai  en la seva lluita per la salut i quin poc cas rebut pels seus veïns. 

Tot ha canviat almenys així ho creiem els habitants del països rics, (més o menys) però en el tercer món continua la mateixa injustícia i inseguretat controlada pel món financer.  

Molts records, cine Mundial inclòs. Altre temps, altre vida i un món on no era necessari tant  per viure. També com que no coneixíem res més ignoraven les mancances del dia a dia.  

Temps d’estraperlo, d’imposició d’un idioma i de comprar penicil·lina sota mà i com a favor especialíssim. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

CITA ADOLORIDA


(Micro-relat)



És prometia passar una tarda feliç la Ruth, sortir tots sols amb el Marc, feia tant que ho desitjava; però la cosa no va anar pas com ella esperava . Estaven citats al bar de la plaça.

 El va trobar allà assegut en aquell alt tamboret a la taula del racó i amb cara de pomes agres. Tenia un mal de queixal espantós.

Van prendre una infusió i ell amb una aspirina. Com que el mal no se li calmava i a més anava en augment , ella, el va acompanyar a cal dentista.

08/10/20157


divendres, 16 d’octubre del 2015

QUÈ FARÍEM SI DE SOBTE LES GALLINES DEIXESSIN DE POSAR OUS.


El professor va entrar a la classe i els alumnes, cosa estranya, vam emmudir  immediatament. Quina era la raó del sobtat silenci. Doncs que la seva vestimenta no era l’adequada a la serietat del col·legi. Una de les possibles raons era que no portava l’habitual americana fosca amb la insígnia del col·legi en la butxaca petita damunt el pit. Si no que vestia un  jersei de color rosat, ampla i de mànigues exageradament llargues. Tampoc en el seu vestit havien els clàssics pantalons grisos, em portava uns de vermells i per més inri, bombatxos. Per a més detalls, ja què els principals ja els hem indicat, són que calçava unes sandàlies marrons sense mitjons i portava un gran mocador verd nuat al coll que cobria la manca de camisa.

Tots els alumnes van mirar-se esparverats com el podia haver deixat entrar el director que sempre com estàtua de cruel dictador exercia guàrdia a l’entrada del col·legi. 

Això ho va aclarir al veure les cares llargues de l’alumnat, com indicació de que no ho entenien. Va dir senzillament: Avui he entrat per la porta de servei, per on entra el personal de neteja. I per una vegada he rebut la satisfacció de sentir com callàveu al veurem entrar.
¾    He, he! aquest cop si que us he sorprès. Doncs us vull sorprendre de nou, avui no em posaré a llegir-vos, ni llibres ni pàgines triades per captar el vostre desapassionat interès. Avui tampoc us anomenaré amb el clàssic senyor, dins les normes del sever reglament col·legial. Parlaré com feu vosaltres, em dirigiré utilitzant tota una sèrie de senyals i mots. Ja ho sé que sóc el vell caspós de quatre ulls. Només tinc una pregunta a fer-vos per la classe d’avui: Què passaria si de sobte totes les gallines deixessin de posar ous. 

Un gran rebombori s’alça des de les taules dels alumnes. El professor assenyala a un dels nois, dient-li:
¾    Tu, el de la cresta de quatre punxes que farfolles.
¾    Home professor si les gallines deixessin de posar ous- rascant-se el cap amb cura per no fer caure les pues i fent un esforç intel·lectual- doncs en compraríem de pollastre.
¾    Caram, aquesta és bona! No ho sabia que els mascles posessin ous. Quants en poses tu cada matí. En un parell de dies no te’n quedaran. 

El noi en adonar-se se li va posar la cara vermella i per un vegada a la història  va callar encongint-se a la taula. El professor dirigint-se a un altre que es movia enquimerat a la cadira.
¾    Tu els de les ulleres negres. Ja t’hi veus amb uns vidres tan foscos o aprofites per dormir després de fer el gamberro tota la nit. Què ens pots aportar a la nostra supina ignorància.
¾    Ull, veurà profe, li dic profe per que veig que ara som compa. No hi ha cap problema aniríem a comprar-ne al supermercat o al híper. O al xinès que aquest tenen de tot i a més són baratos- I com Xina cau molt lluny deuen ser d’unes altres gallines.
¾    Sabeu què, demà veniu d’hora que anirem a una granja. Ja veig que no teniu ni idea. Però veniu vestits amb roba vella que abans netejaren el femer. No sabeu quina pudor fa la gallinassa. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 14 d’octubre del 2015

FIRA DE SANT LLORENÇ A BELLVER DE CERDANYA.

El passat dia 10 d’agots assabentats per diferents cartells i també en alguna publicació de la celebració de la 33a Fira de Sant Llorenç vam conviure un matí amb els habitants de Bellver de Cerdanya.

 
El 26 de desembre de 1225, de Puigcerdà estant, el comte Nunó Sanç, de Rosselló i Cerdanya, atorgà una carta de poblament i franqueses a fi d’atreure pobladors al puig de de Bello videre, a l’adjacència de Santa Maria de Talló. Amb la fundació de Bellver de Cerdanya aquesta població esdevingué el centre del territori situat al Baridà.
 

La vila de Bellver de Cerdanya (1.061 m d’altitud), que tenia 1.314 h. empadronats el 2001, és situada al cim d’un turó calcari espadat en bona part, a l’esquerra del Segre, dominant el camí natural. Aquesta vila antiga, encinglerada i amb el nucli antic remodelat, és protegida en bona part per les torres i els murs que han restat de la muralla que hi féu construir Jaume II. Al punt més alt del turó, s’hi dreçava l’antic castell de Bellver, del qual només resta la cisterna.

 
Va ser l’any 1982 que es va posar en marxa la Fira de Sant Llorenç de Bellver de Cerdanya. Es volia donar a conèixer la riquesa artesanal del Pirineu, i aprofitant el marc incomparable de la plaça Major es va organitzar el Mercat de Productes Artesanals del Pirineu.
 

Hi podem trobar tota mena de productes elaborats d’una manera natural en petits obradors i així conèixer la gran varietat de formatges, embotits, iogurts, melmelades, gelees, coques, etc. Per satisfer tota mena de gustos i sabors propis amb l’acurada elaboració dels petits artesans de la zona.

 
Des de fa uns anys també es celebra una trobada de grups d’animació i de castellers. Durant aquestes del 10 al 12 d’agots s’hi celebra també el festival Trama, músiques de les muntanyes d’Europa em el marc incomparable del casc antic de Bellver. Participant-hi musics de diferents nacionalitats lligats per la germanor dels instruments i la música. Aquesta música tradicional encara fa més agradable l’estada.  

En la nostra passejada vam gaudir del barri antic amb les seves empinades pujades. Van visitar el refugis antiaeris del Barri Vell durant la Guerra Civil i el dipòsit de munició construït pels francesos durant la seva ocupació l’any 1692. d’armes. Vam admirar la panoràmica des de les muralles. Gràcies als cartells informatius vam conèixer les lluites amb Antonio Martin (el cojo de Màlaga), cabdill anarquista que en el seu escamot volia entrar a la força a Bellver.

 
El record de l’estada de Gustavo Adolfo Bècquer. L’il·lustre poeta l’any 1860 hi va viure cert temps  i residia a cal Patanó, aleshores una fonda. Els carrers del Barri Vell, la Torre de la Presó, la Plaça Major i Sant Martí dels Castells van ser els indrets que l’inspiraren per escriure la llegenda de  “La Cruz del Diablo”. 

Això vol dir que hi ha moltes coses, molta cultura i molta història que ens obligarà a tornar a visitar tan formosa vila.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

L'ARBRE CAPFICAT


(Micro-relat)
 
 
El gran arbre, verd, esplendorós , en aquell prat, just al llindar del poble, aquest estiu  estava una mica  neguitós. Quan feia bon temps sempre hi havia alguna  parelleta que es feien manyagueries a la seva ombra, sobretot les tardes i capvespres xafogosos, a vegades fins hi tots a les nits n'hi havia alguna. Aquest any no venia ningú, estava tot solitari.
 
Que deu haver passat? -es preguntava l'arbre- les branques del capdamunt s'estiraven aguaitant els camins propers i no es veia ningú.  Estava trist i capficat. Una merla que voleiava per allà li'n va donar la resposta... "la discoteca que havien obert a l'altre punta del poble".
 
 
08/10/20157