dimecres, 29 d’abril del 2020

LA REVOLTA DELS MICROORGANISMES.


Va arribar un temps que els virus , bacteris, fongs, protozous i altres ... és van revoltar contra la humanitat i la seva forma de vida, Cansats de que els homes ho empudeguessin tot i fossin els amos de la terra , contaminant-la i omplint-la de porqueria posant en perill el planeta i totes les especies que hi vivia,  a punt de provocar un cataclisme amb la seva inconsciència, i l’afany de diners i de possessions   que dominaven a alguns i arrossegaven als altres.

És van reunir un dia tots el petits microorganismes i van decidir donar un escarment a la humanitat sencera, (que per altre banda alguns també necessitaven per sobreviure) i després de moltes propostes va sortir un petit i decidit virus i va dir que ell i el seus farien la feina, és multiplicarien tant ràpidament així que entressin  en contacte amb els humans que serien incapaços de aturar-los. I causarien grans estralls i molts danys entre els humans. Els homes i les dones serien els encarregat de transportar-los i contagiar-los als seus arreu del planeta, amb els afanys de viatjar, de concerts, de gresca, de festes, de reunions i celebracions; a partir d’aquí  llavors la vida al planeta seria diferent.

Van començar a actuar de cop i  volta sense que l’home ni els estats estesin preparats per assumir-ho. Els virus , va començar a contagiar gent arreu del planeta, a infectar-los, les bactèries i fongs també si afegien i molts  humans morien, altres estaven aterrats... Aquests estaven satisfets dels resultats, ajudats també per altres còmplices com els bacteris , els fongs o els protozous, que ho passaven d’allò més bé veient atemorits als humans.

La gent , però va ser intel·ligent i va quedar-se confinada a casa, aconsellats per experts metges i epidemiòlegs, i la cosa va semblar que es calmava una mica. Quan tornaven a sortir es tornava a complicar la cosa, els hospitals i metges no donaven abast. Llavors van decidir passar una llarga temporada sense sortir per evitar els contagis, només podien sortir els dels serveis imprescindibles. Molta gent treballaven des de casa, el menuts tampoc podien sortir i s’entretenien com podíem. Els avis no podien veure fills ni néts, sovint no sabien ni el dia en que vivien, alguns lluitaven per no oblidar-se de qui eren o havien estat, altres ja no pensaven en res, s’evadien de tot , mirant com passaven  els dies, mirant la televisió, menjant o dormint, o guaitant per la finestra els carrers buits.

Els carrers deserts sense cotxes, ni sorolls tothom enclaustrat, semblava talment els humans  engabiats en els grans gratacels . això es el que pensaven els animals salvatges que  passejaven tranquil·lament per les avingudes de les grans ciutats desertes o pels carrers estrets i passeigs dels petits pobles. Veure així, els carrers i les places de pobles i ciutats feia basarda.

Després els virus i altres van començar a contagiar els animals domèstics, al moment que sortien de casa, als abandonats que buscaven menjar  i als senglar, cabirols i altres... que deambulaven pels carrers buits. Llavors van veure que això no era divertit.

Un dia els virus i companyia es van adonar que si eliminaven tots els humans i sers vius també ells desapareixerien perquè els necessitaven per sobreviure enganxats a les seves cèl·lules. Es van tornar a reunir d’urgència i van decidir que no podien continuar així, a més les ciutats, pobles, platges, camins  i muntanyes eren molt avorrides sense que ningú hi transités.

 Llavors van decidir deixar d’infectar als humans i als animals. Bé, només una miqueta com feien abans  i podrien conviure de nou junts, això si, sense que aquells homes savis se’n interessin, els deixaríem creure que havien estat ells amb els seus experiments, vacunes i enginys de medicaments que ho havien solucionat, quan en realitat havíem estat nosaltres qui havíem posat fi a la pandèmia-deien. Esperem que tots els humans hagin assimilat  la lliçó i aprenguin a viure millor respectant el planeta que ens aixopluga a tots.  De totes maneres ens guardarem ben amagades les nostres estratègies per si de nou convé treure-les en alguna altre ocasió.

A partir d’aquell moment no es va infectar ningú més, la gent dels hospitals s’anava recuperant  de mica en mica i podien tornar a casa, homes i dones, xics i grans  van anar sortint al carrer amb precaució, altres tornant als treball. Encara van deixar passar uns dies abans no es van  tornar a reunir les famílies, els amics i coneguts i de nou tornessin les abraçades i els petons.

/13/04/20/



diumenge, 5 d’abril del 2020

UNA ESTRELLA VA CAURE EN EL JARDÍ


Aquell dia la tristesa envaïa a la Mónica , l’endemà era el seu aniversari, ja en feia trenta-cinc  i per ella era molt important, però el Roger no seria amb ella. Això que quan va marxar ho havien calculat tot bé per ser de tornada aquest dia  i poder  ho celebrar junts, la data era important ,  ja que també coincidia que feia cinc anys que estaven junts. A més ara la preocupava molt que des de feia tres dies no en sabia res.

Estava acostumada a les seves anades i vingudes, doncs per la feina havia de desplaçar-se per diferents països, per muntar aquells aparells tant sofisticats de la seva empresa;  mai,  però, havia marxat tant lluny,  a l’altre punta de món...  a Austràlia, havia d’estar-hi  dos mesos i ja quasi en feia tres. Poc després de marxar  és va declarar aquí, la pandèmia  del corona-virus , amb les fronteres tancades, quan es va solucionar la cosa, va començar a  estendre’s  allà, també amb el confinament del país,  a més ara, hi ha problemes en les comunicacions...el pitjor és això de no  saber res d’ell. El cap se li omplia de cabòries i li calia posar-se a fer quelcom per no deixar-se abatre pel desànim i trobar-se pitjor.

Va engegar la radio i es  va posar a cuinar, això la calmava  una mica. Quan temps feia que no escoltava aquesta cançó –pensava-  “Porquè una estrella se me ha caído en mi jardin... la  preferida per la mare, i somreia  pensant en ella, en aquells temps   i el vell tocadiscos , escoltant sempre les cançons de l’època... reconeix que a ella també li agradaven , aquestes cançons o les del  Julio Iglesias. Com han canviat les temps i els gustos.

Aquell  vespre, feia un cel serè,  mirava els estels  per la finestra  i li venia al cap  la musica i la lletra de la  cançoneta,  una  l’estrella que queia ...    si almenys en baixes una i em portes el Roger damunt seu, encara seriem a temps de passar l’aniversari junts. Quina hora deu ser ara  allà a l’altre banda  del planeta i a l’hemisferi sud. Allà ja deu ser... la matinada de  demà. Que deus estar fent, Roger?...estaràs bé?  Vaig provar de nou el mòbil i em deia fora de  cobertura... com pot ser que passi això en un país tan avençat ...

Llavors de sobte es va sentir un gran soroll seguit d’una forta sotragada, a fora una intensa lluminària ho deixava tot clar, com encès.  Passat  el primer ensurt, es va acostara la finestra espantada i va mirar a fora. No s’ho  podia creure . una estrella ardent guspirejava a baix al jardí... No `podia ser?  Déu meu si el Roger es a dins quedarà cremat. Volia anar-hi,  baixar cap allà, però tenia les cames paralitzades... de terror? d’emoció o ves a saber que.... Pot ser es mort i ve el seu espectre.  El nus de la gola es feia cada vegada més fort, li feia mal, li faltava l’aire per respirar ... no és podia moure, ni dir res  ... es sentia morir.

Tot d’una es sent un timbre que toca i torna a tocar... La noia fa un bot i és desperta . Estava sonant el despertador.  Mira l’hora, les set del matí. Quin somni més estrany i anguniós. No pot evitar anar fins a la  finestra obrir-la i mirar cap al jardí, el sol començava a escampar els primers raigs, el cel era rogent, el demés tot estava normal, ni rastre de cap estrella, ni de res cremat. Tot un somni, només ha estat un somni... però tenia ganes de plorar.

Una musiqueta comença a sonar cada cop més fort... el cor li fa un bot i corra a agafar el mòbil, sap que és ell , el Roger...  Bon dia dormilega! Feliç Aniversari un i Feliç Aniversari 2... des de Melbourne, aquest vespre embarco rumb a Mèxic, diumenge podrem celebrar-ho junts...que no dius res?

Siiiiiii.- el nus a la gola no li deixava dir res més .

 /30/03/2020/