LA MILLOR EDAT DE LA VIDA

 

La Teresa des de joveneta  no volia celebrar mai  l’aniversari, no suportava  fer anys. No volia fer-se gran, volia ser una eterna adolescent. Llavors totes li ponien, els pares li consentien tots els capricis. Gaudia de la vida i feia el que li venia de gust. No li agradava estudiar , tampoc li calia, dons tenia feina assegurada a l’empresa del seu oncle, però això li quedava lluny encara.

Quan ja passava de la trentena, va veure com les seves amigues estaven totes casades o aparellades, va decidir que volia casar-se i fer una gran festa. Havia tingut moltes parelles , però duraven poc, li agradava viure experiències noves, però   va decidir que volia una nova vida, sobretot una gran festa per celebrar-ho i reunit totes  les seves amistats . La  persona  no li importava massa, a  més tenia el seu treball , i pensava que la vida sempre seria de color de rosa ,  aquells dies sortia amb el Julià , va pensar que seria un bon marit, i aquest va acceptar encantat.  

Després de la boda i de la festa espectacular que li va seguir,   un gran viatge de noces. Tot com la Teresa havia somiat. Van viure  dos anys  de felicitat. Els dos s’entenien molt bé, ella  havia trobat en el Julià  l’equilibri que li faltava. Tenien molts  interessos semblants.  Festes, bons restaurants ,  viatges, noves amistats, balnearis, saunes  tenir cura de la salut, fer esport, i sobretot la cara i la  figura , cuidar-se al màxim, veure’s  sempre jove,  l’objectiu dels dos.

Quan va néixer el  Marc, la felicitat al  màxim, sempre havia  desitjat tenir un fill. Era un nen       dolç i tranquil... tot i que  una noia que els ajudava,   algunes vegades la Teresa ja venia que li robava part del temps i tenia més feina. Els primers problemes seriosos  van venir quan el Julià  va comentar que li agradaria tenir un altre fill,  una nena si pogués ser,  ella si va negar en rodó, amb la feinada que donen  i amb el que li va costar recuperar la figura. Des de llavors , les disputes eren freqüents, no sortien tant com abans i fins i tot van pensar en separar-se, però el nen era tant jovenet  encara... van decidir seguir un temps més pel petit.

Amb l’accident que van tenir amb el Julià les coses van canviar. Ell es va fer petites rascades , però ella va estar molt greu, un mes en coma i després van sortir lesions que li impedien moure’s. Després d’uns mesos a l’hospital  i i recuperar-se un a mica ,  va veure que segurament  no podria caminar més. Estava trista, desmoralitzada i només volia morir. El Marc l’havia anat a veure algunes vegades , dons al sis anys ja comprenia el que li havia passat , però sempre demanava per la mare .- Aquelles visites  i la psicòloga l’animaven  a sortir del pou i recuperar les ganes de viure. Va acceptar entrar en un centre de rehabilitació per intentar recuperar el màxim de mobilitat.

Va quedar impactada quan va entrar en aquell lloc , la quantitat de casos com el seu i molt més terribles i tot el que intentaven fer per recuperar-se. Va fer amistat amb la Raquel, una psicòloga del centre que anava amb cadira de rodes i havia tingut un accident semblant al seu al divuit anys. La va animar molt i que  la vida continuava, només s’havia de posar voluntat i esforç. L’amistat amb aquesta dona la seva enteresa i valentia van fer la resta

La Teresa avui torna a ser a casa, si,  va en cadira de rodes, però es val per ella mateixa, només l’han d’ajudar amb algunes coses puntuals . El Marc està feliç , tornar a tenir  la mare al costat. Ha recuperat al marit que es va desviure per ella en tot aquell temps. Ella s’ha adonat que ell l’estima de veritat i esta contenta  perquè ella també l’estima.  Ha deixat de preocupar-se de la figura, les arrugues i de l’edat, veu que a la vida hi ha  coses més importants. Demà farà 45 anys i ho celebraran en la intimitat  només amb la família. Mentre mira el Marc jugant amb l’ordinador  està pensat en la dita que va llegir ahir ...” Que importen els anys? El que realment importa és comprovar  que a fi de comptes la millor edat de la vida és estar viu”

VIURE EL MOMENT

 

“HO VIDA QUE DONES I ROBES A EIX D’UN INSTANT”   

Esperaven el naixement de la petita per aquell començament d’any. “També podia ser el primer nadó del berguedà “, - deia la mare joiosa-  el Pau responia que això era igual, el que importava era que tot anés be. L’Aina va venir al mon el dia 2  de gener i també va ser el segon nadó que naixia a la comarca. Els pares feliços i contents amb la petita   l’endemà  ja tornaven a casa.

Els avis pensaven anar a veure a la neta aquell matí , vivien  al carrer de sota, però l’avi es va despertar amb una febrada que és van acontentar tornar a veure pel  mòbil, la carona i les ganyotes que feia la petita i primera néta. La pega va ser  que a la tarda la Roser, estava a punt d’anar a ajudar la germana, es va trobar malament i el seu fill adolescent també, s’havien contagiat, la única que estava bé era la iaia , però al tercer dia ja s’havia afegit al grup, malestar febre alta i ganes de no fer res.  El metge els va recomanar paracetamol  i no sortir i amb una setmana ho deu dies ja estarien bé. Encara que això no s’ho creia ni ell.

El grip era llarg i si sumaven altres virus. No podien  anar a veure la cosineta, no fos que s’encomanés virus d’aquests. Haurien ’esperar uns dies  per conèixer la petitona. La  Jordina i el Pau no els v a quedar més remei que cuidar sols a l’Aina, que va néixer molt sana i riallera. Ells  tenien cura de no exposar-la a  virus com la Grip-A  que havia sorgit amb tanta força des de començament dany .

Havien pensat fer la Festa del naixement de la petita el primer diumenge de febrer, amb tots els tiets i cosins, avis i germans, però a l’avi li van sortir complicacions que va  va estar quinze  dies ingressat a l’hospital. Passaven ja de 10  dies del començament, alguns, semblava que estaven millor i sorgien nous virus i malestar,  sobretot els virus digestius que no passaven mai. Els  germans i cunyades  del Pau que vivien fora també van anar emmalaltint , alguns amb símptomes mes suaus i altres més  forts.

Els únics que es van escapar de la epidèmia van ser  la petita Aina i els seus pares,  que no van tenir altre remei que cancel·lar la festa , al  restaurant que tenien reservat i esperar que la cosa canvies un xic i que tots hi poguessin acompanyar-los,  en aquestes  festes  familiars hi volien ser tots.

Avui 31 de març, es troben tota la família reunida al menjador de l’hotel, fent gatzara i alegria tots sans i estalvis escara que alguns les havien  passat magres Abraçades, petons, i regals i moixaines  per la petita Aina que mirava embadalida tota aquella munió de gent , sense entendre res, agafant-se fort a la mare quan algú  l’acaronava o li deia coses.

 Va valer la pena haver esperat uns mesos a fer la celebració . Va ser un dia feliç per tot-hom. La vida s’ha de viure al moment. –deia la mare mentre brindaven amb cava,

¾    “Ho vida que dones i robes a eix d’un instant” - aprofitem i gaudim aquest instant !

Aplaudiments generals

 /18/02/2025/

 

ENTRE LA MARE I LA FILLA

 

Vaig sortir de casa per força perquè ni dormia ni menjava . M’havia de passejar, de distreure, tothom em deia que m’havia  de tocar l’aire... i quantes coses més

Tots aquests mesos que porto vivint aquí al poble, havien canviat completament la meva vida. Com podia ser que tot això em passes a mi que era tant valenta i decidida, havia superat dificultats molt  grans i buscava solucions  per tot,  res em feia perdre el coratge i l’empenta, Tant tranquil·la que vivia a Girona en el meu petit apartament, amb el meu treball,  sortint  quan em donava la gana amb les  amigues, precisament ara quan feia un any que m’havia jubilat i volia gaudir del meu temps lliure, viatjar i fer coses que abans no podia , d’un dia per l’altre  totes les coses és van capgirar.

Fa vuit  mesos que vaig tornar aquí al poble, a la casa on vaig néixer, en aquest poblet del berguedà on  tan joveneta n’havia marxat enfadada amb els pares, que volíem obligar-me a fer el que ells volien, treballar a la fàbrica, casar-me i sense llibertat de fer res que  no estigués controlat per ells, viure com ells volien. Als setze anys, després d’una forta discussió amb la mare  vaig marxar  amb un  grup hippy a viure la vida,  ella  em va dir que si marxava no tornés mai més a casa que per ells jo havia mort. Vaig passar temps molt bonics i altres molt difícils però sempre  havia seguit endavant, si que els primers anys els havia trobat a faltar, sobretot el meu germà, però finalment els havia quasi oblidat.

Durant més   de trenta anys no vaig saber res d’ells, ni tampoc vaig tenir-hi cap interès .  Un dia per casualitat vaig trobar-me amb el meu germà, la dona i la  nena,  aquelles cunyada i nebodeta  que ni coneixia i vam estar parlant una estona,  després  ens vam trobar  algunes vegades,  sense que els pares saber-ne res, ells  seguien amb el seu enuig, sobretot la mare. Un dia el Joan em va telefonar i  em va dir que el pare  estava  malalt  greu i no viuria massa temps  i que volia veure’m abans de morir per demanar-me que el perdonés. Em vaig armar de valor per anar-hi , em feia por i angoixa  la mare, la que manava,  però va anar força bé, em vaig emocionar al veure el pare i com es va posar de content al veurem, em va dir s’havia penedit tantes vegades de deixar-me marxar i no buscar-me , plorava mentre em deia això. El vaig abraçar i vam plorar junts.  Vaig estar allà amb ell el dia que va morir .

Des de llavors un parell de vegades  l’any  pujava a veure`ls . El Joan i l’Alexia havien vingut algunes vegades a Girona i si estaven un parell de dies, sobretot des que el Joan es va separar , aquella nebodeta es feia estimar  i amb ella  fins  havíem anat de juntes  de vacances .  Amb la mare encara discutíem sovint quan hi pujava , però ja no m’afectava  gens, era com era i jo estava contenta de haver recuperat la família. 

Un dia el Joan em  va dir que l’havien d’operar del maluc i li vaig dir que contes amb mi pel que fes falta . Vaig anar a casa  per estar-me uns dies allà per l’operació i la convalescència i ajudar a la meva neboda ,  feta una noieta que als seus disset anys  havia de cuidar-se del pare i l’àvia que sempre havia viscut junts i feia uns mesos que li havien diagnosticat  l’Alzheimer , no podien deixar-la mai sola, jo que pensava estar-hi un mes amb ells , però la cosa es va  complicar, al germà li van haver de fer dues operacions i encara està convalescent i camina amb dificultat.

Primer amb la mare discutíem sovint , però passava una mica d’ella però aquests darrers mesos la cosa s’ha agreujat molt i a la més petita m’ataca i fins es posa agressiva, em tracta com si fos una nena petita i em vol manar i manegar com havia fet sempre. Els matins hi ha una noia que la cuida i a la tarda , la cuido jo i l’Alexia al vespre torna a casa quan torna de les activitats,  jo he arribat a una situació límit amb ella  i em sap greu marxar i deixar a la noia la responsabilitat, la mare també em fa pena, perquè se que la causa principal de com està és la malaltia i en el fons és la meva mare, però no menjo , haig de prendre pastilles per dormir i sovint em venen ganes de plorar i de cridar. Al Joan també l’he d’ajudar, cada dia a la tarda  va a recuperació  i amb quedo totes les tardes amb ella i sovint em treu de polleguera  a vegades arribo a estar que no puc més, em tracta igual que quan era petita , portem  això , no allò altre, acompanyem allà ... i no la contradiguis que es posa agressiva  i llavors fins em fa por, la noia ja em va avisar que no li  portes mai la contraria.

Avui una amiga de joventut  ,  que sovint la ve a veure m’ha dit un cop més que surti de casa, vagi a caminar pel bosc , que respiri a fons, que em toqui l’aire dels pins. Camina  cada dia una estona i arribaràs nova. Avui he decidit fer-li cas . Estic al mig del bosc , volia pujar dalt la carena però ja em canso, l’olor del romaní i la farigola m’omplen les narius , passa un cabirol i és   queda mirant-me , ja havia  perdut la percepció d’aquestes petites coses.

Camino de nou, de  cop veig un arbre que  reconec, el nostre pi...  sovint hi pujaven fins allà, un pi gruixut que amb  les amigues ens hi abraçàvem i t’omplia d’energia positiva, deien elles, decideixo fer-ho. Estic una estona així abraçada al arbre, noto que respiro millor, el meu cos es va temperant , després miro als voltant si m’ha vist algú , tot està tranquil i solitari,  i  continuo la caminada una hora més sense notar cap cansament.

Cap a les set  de la tarda torna  a casa , ja tranquil·la, així que sent la porta,

¾    Nena, nena  on erets fa estona que et busco, no marxis cap més dia sense dir-me res...

¾    No et preocupis mare  que la teva  nena  és aquí i no et desempararà.

Mentre l’abraçava i li feia un petó. En aquell moment el  Joan i l’Alexia estaven entrant per la porta i somreien al veure’ns.

-30-11-23.

 

LA BICICLETA

 

Quan va veure aquella bicicleta tant llampant la Laia no so podia creure,  tant com l’havia somiada, però els seus pares no s’ho podien permetre; va obrir alguns dels altres paquets: un llibre, un pijama, uns altres que no cridava massa l’atenció els va deixar per més tard...n’obre  un altre i en surt un  braçalet de pedres de colors que se’l va posar al acte al braç , mentre els seus ulls no es movien de la bicicleta . Damunt la taula quedaven les restes del pastís amb el número quinze damunt de les estovalles. La noia després de repartir petons i de donar les gràcies a tots treu l’embolcall llampant que mig cobria la bicicleta intentant esbrinar de qui provenia aquell regal, cosa que feia estona sospitava, l’avi la mirava des del racó amb els ulls negats, la nena se li tira al coll i l’omple de petons, aquest emocionat li diu,

¾    Moltes felicitats Laia.  Vinga...  agafa la bicicleta i anem a la galeria a estrenar-la.

La noia va treure profit d’aquell regal, el mes desitjat  i somiat des de feia anys. Cada dia dedicava una estona al seu esport preferit , també va fer noves amistats que tenien el mateix gust pel ciclisme, fins  va tenir algun noviet, però la cosa no va anar mes enllà. També  havia participat en alguns circuits curts  pel poble i la comarca, amb la mirada i beneplàcit de  l’avi que fruïa en veure aquella afició de la néta. Els pares no ho veien tant bé, volien que és centres més en les estudis, que li costejaven amb gran esforç, tot i que no li podien dir res perquè sempre la  noia treia bones  notes.

L’altre desig de la Laia era estudiar medicina, volia ser metge de família,  s’esforçava molt en treure bones notes i les sortides en bicicleta  cada matí la relaxaven molt i és concentrava millor a la hora d’estudiar.

Quan va començar a anar a la Universitat, el que més greu li va saber és no poder-se emportar la bici, ja que el pis que compartia amb altres estudiants era molt petit i no hi cabia i també sabia que tampoc tindria massa temps si volia aconseguir els seus objectius.

Era al tercer any de carrera quan va succeir el que mai hagués imaginat. Un cap de setmana dels que pujava a casa , al anar a buscar la bici per donar un volt, aquesta havia desaparegut del lloc on era, en el petit garatge de la planta baixa, els pares ni se’n havien adonat del que havia passat . Van preguntar als veïns, ningú en sabia res, però el de la casa del davant, un dia que el garatge era obert, va veure com un xicot donava unes voltes amb aquella bici per davant del garatge i de la casa, va creure que era algun familiar i no hi va donar importància. La Laia ho va denunciar, però res, de la bici no se’n va saber mai més res. Almenys l’avi no ha de veure aquesta tragèdia de la néta, doncs feia tres mesos que havia mort.

La noia molt trista es va haver d’oblidar de la bici i es va centrar en els estudis, ja que els últims anys eren els més durs. Quan pujava al poble algú de la colla li deixava una estona la seva i a la capital anava on podia amb les bicis de lloguer.

Han passat uns quants anys la Laia ha acabat la carrera i el Mir. Ara  és metgessa d’un petit poblet als voltants de Vic. Aquell dia l’han cridat per fer un domicili on hi ha una persona en estat greu.  Era un home d’uns cinquanta anys amb un atac de cor. Després de veure’l va cridar  urgent una  ambulància i l’envia a l’hospital.  Quan sortia    de la casa arribava una noia d’uns vint-i cinc anys amb bici, la mare l’esperava per marxar a l’hospital amb ella . Es la filla petita li va dir a al doctora, llavors ella es va fixar amb la noia i amb l a bici. El cor li va fer un salt  i no s’ho podia creure... Era la seva bici...la bici que li havien robat, el primer que va veure van ser  les inicials de l’avi i les seves gravades al costat del manillar.

¾    Si us plau –va dir- se que és un mal moment per vosaltres, però em podriu-ho dir com us ha arribat aquesta bicicleta aquí?

Les dues dones queden parades, però la mare respon agraïda a la metgessa. Per la rapidesa en actuar.

¾    Doncs fa uns anys per Nadal, va ser el regal per les nenes del Joan, la va comprar a una amic seu a molt bon preui ha estat la joguina preferida de  les tres filles mentre van ser a casa. Per que es tant important per vostè?

¾    Algun dia quan , el Joan sigui a casa i ens tornem a veure  ja us explicaré la història, ara aneu a l’hospital.

 

BONA I MALA SORT

 

“Existeix una porta per on pot entrar-hi la bona sort, però tu en ten la clau”

Aquesta tarda he arribat a casa cansada i amb un mal de cap impressionant, per la xerrada que he tingut  amb la   Raquel, una companya de classe . Feia temps que no en sabia res d’ella, però no ha canviat gens és igual que sempre, la persona més pessimista, trista  i  desventurada  que hagi vist mai. Sempre amb queixes i lamentacions. Totes les desgràcies li passen a ella . Sempre planyent-se de la seva mala sort... ara  l’acaben d’acomiadar de la feina, es veu que el seu cap la tenia de cap d’esquila i no ha parat fins fer-l’ha fora i  amb la crisi actual qualsevol troba feina . També que fa unes setmanes ho han deixat amb el seu company i com el pis era d’ell  ha hagut de tornar a casa de la mare, i per  postres la mare té una depressió de cavall i no  entén el que li passa i a més l’ha de cuidar i vigilar. Tot em surt malament, sembla que hagi trepitjat merda -no parava de dir.

No us ho creureu , però sempre ha fet el mateix, tot s’ho agafa pel cantó que crema, llavors encara em diu... tu si que tens sort, has nascut amb la flor al cul i tot et surt bé... jo en canvi... tot fatal. Vaig  intentar fer-li veure que s’havia d’agafar les coses d’una altre manera . Jo tot el que tinc m’ho he hagut de currar i no tot m’ha sortit bé, però de les errades i decepcions se’n pot treure experiències i noves oportunitats.

Mira noia, ets jove, tens 35 anys, deixa de lamentar-te i encara la  vida, les coses dolentes passem i mira les bones que tens al voltant. Finalment li vaig etzibar... Escolta... diuen que   existeix una porta per on pot entrar-hi la bona sort, però tu en tens la clau.... i crec que sempre la tens tancada. Em va mira amb uns ulls fora d’òrbita. Hi em va deixar anar  “Et fots de mi , oi?” encara sento el seu emprenyament, però vaig continuar. Canvia la visió de les coses i de les entrebancades treu-ne una oportunitat i deixa que la sort entri en la teva vida.

¾    Si, em la situació que tinc, no se quina cosa positiva en puc treure.

¾    Et jove i tens salut. Tens refugi a casa de la mare. Ella està malament, com no treballes la pots cuidar i estar per ella. T’has preguntat com li pesa la soledat, aprofita l’estar juntes per recuperar la relació que no teniu des que va morir el teu pare.....

¾    Mira veig que no em vols entendre i tinc molt tard. Adéu.

Va marxar una mica picada, em va saber greu, però algú li havia de dir. Sempre ha fet el que ha volgut i a mi que em deixi en pau perquè a vegades volguen ajudar ens surts escaldat.    Em vaig a fer una mica de sopar, miraré una peli i m’oblido d’ella.  En  aquests moments es quan trobo que una mica de  soledat  va de meravella... la setmana vinent torno a tenir el menuts i s’ha acabat la calma.

Van passar tres o quatre dies i amb els dos petits marrecs a casa i la feina, estava distreta i  ja m’havia oblidat de la Raquel, per això em va estranyar aquell vespre al veure que era ella la que em trucava al mòbil. Vaig estar per no contestar, però vaig pensar no ser mal educada  i veure el que li passava. Després de les salutacions i de dir-li que tenia el temps un xic just, em va dir que seria breu.

¾    Et volia demanar disculpes per com me’n vaig anar l’altre dia, després vaig pensar que potser tenies raó i volia posar-ho en pràctica.

¾    No hi ha de què, però me’n alegro.

¾    Tenies raó sobre la mare, està molt contenta de tenir-me amb ella, fem xerrades, ens hem retrobat  l’acompanyo a comprar i al metge,  està molt millor i jo crec que també.

¾    Estic molt contenta.

¾    Això no es tot encara. A traves d’una amiga d’ella que vam coincidir al metge, la filla d’aquesta acaba d’obrir una “boutique” i li falta una nova dependenta. Dilluns començo a treballar-hi. Tu m’has portat la bona sort.

¾    No he estat jo, has estat tu que l’hi has obert la porta.

¾    Quedem alguna estona per fer un cafè, es que tinc encara moltes preguntes per fer-te.

¾    D’acord la setmana que ve, ens truquem un dia i quedem.Vaig penjar el telèfon i no m’ho podia creure, les meves paraules havien fet afecte. Me’n alegrava  per ella,  havia valgut la pena el maldecap d’aquella  tarda. Realment jo sempre he cregut que la sort la majoria de les vegades se la crea un mateix.

2   22-05-2020-

CONTRATEMPS INESPERAT

 

La Silvia està desesperada, les llàgrimes li llisquen galtes avall . No pot ser això  que li ha passat, ha estat víctima de una estafa telefònica. Ella que sempre tenia tanta cura amb  tot . Fa dos dies, el dissabte la van trucar del Banc per un problema que hi havia hagut en un dels  comptes, em van demanar una senzilla dada... i mai hagués sospitat que, avui dilluns el meu  compte estigués completament buit.  El pocs diners que tenia havien desaparegut. Els del Banc no en volen saber res; diuen que ells mai demanen dades per telèfon,  que ha estat culpa meva.

-Estic sense res! La noia es desfogava a casa plorant. No és que tingués molts estalvis, però si per passar quatre o cinc mesos mentre trobava una nova feina. Amb la pandèmia l’empresa havia tancat i aquest mes se li acabava l’atur... En aquell moment sent uns copets a l’esquena, la petita Arlet s’acabava d’aixecar de la migdiada,  li diu també llagrimosa,

¾    Mama, que et passa? Per què plores?

¾    No és res bonica, una tonteria, ja em passarà- diu mentre s’eixuga els ulls amb el palmell de la mà.

¾    No vull que estiguis trista! perquè jo també me’n poso.

Llavors abraça ben fort a la petita, s’empassa les llàgrimes i diu intentant esbossar un somriure.

¾    No et preocupis , que tot anirà bé. Veus ja m’ha passat.

El que li sabia més greu de tot , haver quedat sense diners d’un dia per l’altre, era per la petita, només tenia quatre anys,  no tenia ningú a qui demanar ajuda. Havia tingut la nena per inseminació artificial, no volia homes a la seva vida. Si almenys tingués a la mare, va morir tant jove pobreta, jo només tenia setze anys, com l’he trobada a faltar. Llavors pensa en el pare...  fa més de deu anys que no en ser res. No sap ni que tinc l’Arlet. Potser m’ajudaria? Però no en vull saber res d’ell. Mai li perdonaré el que ens va fer va fer a la mare i a mi;  no... amb ell no vull res, ni hi puc contar .

Desesperada la noia va fer trucades i més trucades, va enviar currículums, necessitava urgentment de trobar alguna cosa, potser el lloguer li aplaçarien alguns mesos, però les factures del gas,  la electricitat, els aliments, la gasolina i altres coses del dia a dia... res, no tenia res. Ella tenia un bon treball en una gestoria , però les coses és van posar  malament i finalment van tancar.

Pensava com s’ho faria amb la nena tant petita,  sempre havia cregut que no necessitava ningú per pujar la seva filla, els diners ho solucionaven tot , es posava trista pensant com podien passar-ho de malament totes dues.  Llavors es neguitejava, li feia mal el cor. Quan estava molt   deprimida   recordava les paraules que li deia de la seva mare, “Si estàs passant per un mal moment, segueix endavant... continua lluitant... no et rendeixis mai”. Llavor els seu cap s’omplia d’energia i l’empenyia amb força a seguir treballant  i no defallir.

El que va aconseguir, va ser una feina de cambrera en un restaurant de categoria, es veu que a l’estiu a aquest llocs sempre falta gent, pagaven bé però havia de fer moltes hores i havia de deixar la nena amb una amiga o a una veïna de confiança que temporalment li feien un favor, però això no era vida.

Sovint pensava en el seu pare, ell tenia una petita empresa, i... si m’atrevís a demanar-li feina, però no puc, és massa gros el que ens va fer. No se si encara estarà amb alguna dona,  no li puc perdonar que marxés amb la Laura quan sabia que la mare tenia una malaltia greu i em deixes sola amb la responsabilitat de cuidar-la. Sort vaig tenir de la tieta Consol, al cel sia, que no es moure del meu costat  i em donava ànims, em va ajudar molt durant la malaltia i després quan ella ja no hi va ser i em vaig quedar sola.

El pare, després de la Laura, va tenir encara dues o tres dones  més, fa anys que no en se res. Va desaparèixer de la meva vida. Li desitjaria... soc molt dolenta! si ho se, però li desitjaria que es quedes sol, vell i malalt... però pensar això, la feia sentir pitjor  i llavors plorava més encara. No, no... no vull desitjar mal a ningú , que estigui bé i que faci la seva vida. Jo se que me’n sortiré... però, si fos capaç de parlar amb ell, segur que m’ajudaria. No sé si sap que ja és avi; potser té fills amb alguna altre dona. No ho sé ni m’importa que faci el que vulgui, no, prou, no en vull saber res.

 En aquell moment va sonar el telèfon, veu un número desconegut,

¾    Hola! Ets la Silvia?

¾    Si, jo mateixa. Em qui parlo? –el cor li havia donat un tomb al escoltar aquella veu.

¾    No em reconeixes? Soc el teu pare

¾    Que ets el pare? Que vols? Qui t’ha parlat de mi?

¾    Ningú. Fa molt que no ser res de tu. Com estàs?

¾    Ara t’interessa com estic? Qui t’ha donat el meu telèfon?

¾    Té buscat per Internet.

¾    Per que em telefones? et vols compadir de la meva mala sort.

¾    No se res de la teva sort. Només volia dir-te que em perdonessis per tot el que us vaig fer, a tu i a la Lluïsa  M’agradaria que ens veiéssim, que féssim les paus.

¾    M’ho haig de rumiar

¾     Se que  van tancar l’empresa on treballaves. Jo necessito urgentment un cap de comptabilitat per l’empresa i tu series la persona ideal, per ara i per quant em jubili.

¾    No saps res de l’Arlet?

¾    No... qui és l’Arlet?

¾    La teva néta.

¾    Què! – uns segons sense resposta, amb un fil de veu- Sóc avi. –deia mig plorant i sanglotant.

Van acordar una trobada per l’endemà, per parlar i posar-se al dia. Després de la trobada, de conèixer l’Arlet i parlar molt els dos es van retrobar i van fer les paus.

  Avui la Silvia  treballa amb el seu pare, realment és un home completament diferent d’abans, el pare que li hagués agradat tenir de petita, el que tant havia enyorat. Ella va  aprenent a portar el negoci, perquè algun dia l’haurà de gestionar ella sola. L’avi i l’Arlet gaudeixen de la mútua  companyia. Va a buscar la petita a l’escola sempre que pot, van al parc a jugar i passejant junts.  La Silvia és feliç quan els veu tots  dos tant compenetrats i contents.   Poc a poc va assimilant que el seu pare té una malaltia greu i que no el tindrà per gaire temps. Li sap greu els pensaments foscos que tenia quan  estava deprimida. Llavors  canvia el  xip,  mentre pensa... Gaudeix el present , que el futur es imprevist i pot canviar en qüestió de segons. 

 

LLETRES, SONS, MOTS I PARAULES.

 

M'agrada jugar amb les lletres,

Fer-les moure, fer-les voltar ,

Canviar-les, regirar-les ,

Formar mots , noves paraules,

Trobar aquelles amagades,

Com altres distorsionades,

En molts jocs d’aquí  i d’allà.

Que boniques les paraules

Que fem servir en el parlar,

Les escrites, sobre  taules, en els llibres ,

Que ens duen a l'altre llindar.

Paraules també  oblidades,

Les que parlaven els avis,

O ens cantaven al bressol

Que molts no volem  oblidar.

 

I...SI SON ROSES FLORIRAN

 

No ho acabava d’entendre, tot mirant aquella jardinera que la mare de l’Albert li havia portat aquell matí que li havia fet una visita.  Hi havia tot un seguit de plantes de vorados pams d’alçada, verdes i lluentes i on ja començaven  a puntejar-hi  algunes poncelles. Feia un mes que s’havien traslladat amb l’Albert, en aquell poble del Prepirineu on  ella havia aconseguit una plaça de mestra. En  un altre poble de les contrades vivien els pares  i  altres familiars de l’Albert i aquest estava content de tornar als orígens.

Avui era la primera visita dels sogres i es presenten a casa amb aquesta jardinera de flors,  la sogra li havia dit que eren roses ... no se quemes ... alguna varietat estranya , però el que m’ha estranyat que les plantes no tinguessin punxes, com que no li tinc massa confiança encara no li he gosat demanar res més.

Hem anat a dinar junts a un restaurant de molta nomenada i ells ja han marxar aviat dons aquell dissabte havien de cuidar el nét de l’altre fill ...Al vespre  amb l’Albert vam arreglar aquella jardinera a la terrassa, la van regar i vam comentar això de les flors,

¾  Jo no  hi entenc res de flors, Eva,  la mare en te moltes i no et preocupis,  que si son roses floriran.

¾  I si no ho son també, perquè ja comencen a treure poncelles.

¾  Les regarem cada dos dies com ens ha dit i ja veurem que passa.

A final l’Eva va quedar una mica decebuda, a mi que soc una enamorada de les roses i això  no en té cap pinta de roser. Amb la feina del dia a dia aviat me’n vaig oblidar de preocupar-me d’aquelles flors, cada dos dies  les regava, seguint instruccions i s’anaven fent altes i grosses i aviat van ser plenes de poncelles, ara les mirava encuriosida a veure que en sortiria d’allà.

Van començà  a obrir-se algunes flors cap a inici de juny.   Ja s’havien assabentat per una amiga que aquelles flors eren zínnies però en aquest país les anomenem roses místiques i flors de paper , son flors que floreixen al estiu, necessiten molt de sol  i per això també se les anomena “adoradores del sol”. Són tant  espectaculars aquestes flors, ni ha  de molts colors.  Es sembren les llavors i a la primavera és trasplanten, creixent molt ràpidament i floreixen tot l’estiu, per això es la reina del estiu.

Cap  finals de juny la terrassa lluïa amb aquelles flors tan boniques i amb aquella varietat de  colors que era la miroia de tots el que venien a la casa i als veïns, Tant l’Eva com l’Albert estaven  encantats amb aquestes “roses”  de nom. Ja no enyoraven les altres. Van decidir que l’any vinent sembrarien llavors , les trasplantarien a la primavera i en farien dues jardineres més i els quedaria  la terrassa de pel·lícula.

LA VIDA EN UN ESBORRANY

 

“No facis un esborrany de la teva vida, que potser  no tindràs temps de passar-lo  a net.”

La Julia estava atrafegada mirant un munt de papers. , llibretes, notes factures... sense saber massa bé  que és el  que buscava . Regirava calaixos i prestatges del despatx de l’Albert, que feia tres mesos que havia mort sobtadament .  Cansada ho deixa tot, fa un repòs mentre resta pensativa. Li costava d’entendre com un home tant emprenedor, empresari, negociant com ell tenia aquell desori de papers . El seu fill l’hi havia dit que ho deixés que ja se’n cuidaria ell, però ni cas, ahir va parlar amb la secretari de l’última empresa  i li va dir que ella ho tenia tot correcte, l’empresa de neteja està al dia, a més obté bons beneficis. Llavors ella va  preguntar-li  -dons com podia ser  aquells papers del banc , d’una colla de rebuts retornats d’una hipoteca, que feia tres mesos que no es pagaven, la noia no en sabia res i va dir que serien d’alguna altre assumpte.

El Vicenç com no li agradava massa estudiar va entrar a treballar a l’Empresa de neteja del seu pare, aviat va estar al cap d’un conjunt de persones que es repartien per netejar diferents llocs de la ciutat,  tant locals, com  botigues o empreses, també  particulars; aviat  van congeniar amb la Núria, amb qui compartien el lloc i alguna altre cosa. Els dos dirigien l’empresa , el pare feia temps que estava començant  un  altre negoci, del  que no els volia dir res fins que ho tingués tot lligat.  Encara recordo  el que li vaig  dir l’última vegada que van parlar, pocs dies abans que morís, “No facis un esborrany de la teva vida , que potser no tindràs temps de passar-lo a net “. Va, bajanades –l va respondre.

El Vicenç ara estava preocupat en esbrinar que era el que estava intentant els seu pare, en  quina mena de negoci s’hauria ficat ,  quina hipoteca hauria fet,  hi.  d’on hauria tret els diners que ara li retornessin els rebuts, no volia preocupar a la seva mare , però ell estava capficat.

Havia concertat un cita amb el director del banc, per aquell dijous, per veure si en podia treure l’entrellat , ja que els que atenien als clients no li podien  donar respostes, en deien secret professional. Del director en va poder treure alguna cosa més.  L’hipoteca li havien concedit per la compra d’un apartament a Barcelona, aquest apartament  estava a nom de dues persones: el seu pare i una altre persona. Hi havia un compte en comú, d’on en sortia la paga de l’hipoteca,  de sobte el compte el comte es va buidar de cop i no s’ha pagat més . El Vicenç  va demanar , com  a legítim successor del seu pare el nom de l’altre soci de l’apartament i la direcció del immoble.  El director es resistia a donar-li aquestes dades , però finalment vetllant pel seus interessos va accedir.

Està davant de l’apartament, el nom com ja sospitava era el d’una dona, es va presentar allà per sorpresa, va dir que era un representant del banc  i era per parlar del apartament on vivia. La dona s’ho va creure, i el va deixar entrar, el Vicenç  al ser dintre aviat es va adonar que la dona no vivia sola, però encara va dissimular-

¾    Volia saber com és que ha deixat de pagar l’hipoteca del apartament on viu?

¾    Ai, senyor, el meu marit va morir fa poc sense deixar-me’n  ni  cinc.

¾    Tinc entès que no era el seu marit

¾    Bé,  igual que ho fos .

¾    I els diners que hi havia al compte per pagar la hipoteca, crec que ni havia forces.

¾    Els va treure dies abans no és  morir i jo no en sé res.

¾    Deixi de mentir, sóc el fill de l’Albert i les dades que es van treure els diners ell ja feia una setmana que era enterrat i pel que veig, ja té nova parella.

Al veure’s descoberta la dona es posa a plorar. El xicot ja havia descobert el que volia i li va proposar un tracte , li compraria la seva part de l’apartament, (per un preu mòdic)    i acabaria de pagar la hipoteca, però el cap de sis mesos els  volia fora del pis,  si no hi estava d’acord hauria ella de corre amb tots els gestos i si no pagava la farien fora igualment.. Després de parlar-ne un parell  de dies van aconseguir posar-se d’acord.

Avui tot dinant amb la mare li explica que ja ha solucionat el problema de l’hipoteca, el pare  havia comprat un apartament  per revendre , amb una petita hipoteca i que ja tenia un presumpte comprador , amb el qual pensava guanyar forces diners,  i si li sortia bé pensava muntar una Inmobiliaria, que ara tornaven a estar en alça. Al Banc ja ho han arreglat, ha estat un petit contratemps d’ells. Jo continuaré ara amb el projecte del pare.   La mare va respirar tranquil·la, pensava ja en algun brut tripijoc, i es va adonar que el Vicenç era tant intel·ligent com el seu pare. El noi somreia  content, amb una mitja veritat, feia contenta a la mare i ell es quedaria amb l’apartament,  intentaria emular els negocis del pare amb els quals podria guanyar-se molt bé la vida , tal com havia fet ell, encara que només fos un esborrany.

23-01-2023-