Oh, formosa comtessa dels cabells
daurats,
Escolta el bategar del cor enamorat
d’aquest infeliç i pobre trobador
Lacerat a raó de nos correspost
amor.
He finit ma vida, a mans del cornut
espòs,
Més el fruit de la nos passió
luxuriosa
Viurà per sempre entre tu, jo i el
vell caspós.
Amor dels llargs cabells de color
d’or
Ja no bat el meu enamoradís cor
Enterrat i destrossat sota el terra
Del celler de l’oblidat mas.
Laura, enamorada de cabells com blat
Mon llaüt i ma veu seguiran cantant
sempre el record de ton xamós cos.
El teu coronat escalfallits marit
Pujarà com a fill, aquell engendrat
Per la nos tempesta dels sentits
En la primavera de les flors
lluentes.
I
acabada la seva troba, parla ja amb veu més calmada, dient-me: Jo, el trobador
i les roques del cim vetllem per la pau del boscos i les arbredes. Any rere any
rebem la visita de la nostra companya, la neu, que tancant el pas de muntanya
ens guarda de les invasions humanes. El seu mant blanc i visible, lligat amb la
força pètria i la meva veu pregonem la
bellesa del món i l’amor.
En
les nits de lluna plena s’escolta pels recondits amagatalls de la vall un cant
trist i enamorat que sorgeix del fons del gorg allà on el rierol comença
d’apaivagar la seva força abans d’abandonar la vall. Són les veus dels esperits
que units clamen per la pau i l’entesa en els cims i les valls de muntanya
presidides pel Pirineu.
No
resta cap mur del castell que domina el lloc, només quatre pedres mal
amuntegades i unes restes de bigues corcades. Com les passions humanes les
restes són malmeses i retornen a la terra com pols que són.
Han
passat els anys, però en aquest lloc tranquil i feréstec, he trobat en moltes
ocasions aquella pau de l’ànima que fugint del soroll de la gran urbs em fa
assolir nous reptes.
I
malgrat el temps passat, tota la meva vida, sempre en tornar, arriba a les
meves oïdes des de qualsevol racó, tal vegada portat pel mateix remor de
l’aigua del riu, la cançó de l’esperit del trobador enamorat.
Enyorat
i alegre d’escoltar la seva veu, m’aixeco i el cerco amb avidesa, però no
apareix. Potser avergonyit, no gosa presentar-se altre cop davant meu.. O com
jo desitjaria, el mateix amor l’ha salvat de la seva condemna.
Miquel
Pujol Mur.