divendres, 31 de juliol del 2015

L’ESPERIT DEL TROBADOR. II.

Llavors, deixant de parlar s’aixeca, i amb veu de baríton, canta o més aviat mig recita, aquesta dolça cançó a la seva enamorada:  

Oh, formosa comtessa dels cabells daurats,
Escolta el bategar del cor enamorat
d’aquest infeliç i pobre trobador
Lacerat a raó de nos correspost amor. 

He finit ma vida, a mans del cornut espòs,
Més el fruit de la nos passió luxuriosa
Viurà per sempre entre tu, jo i el vell caspós. 

Amor dels llargs cabells de color d’or
Ja no bat el meu enamoradís cor
Enterrat i destrossat sota el terra
Del celler de l’oblidat mas. 

Laura, enamorada de cabells com blat
Mon llaüt i ma veu seguiran cantant
sempre el record de ton xamós cos. 

El teu coronat escalfallits marit
Pujarà com a fill, aquell engendrat
Per la nos tempesta dels sentits
En la primavera de les flors lluentes. 

I acabada la seva troba, parla ja amb veu més calmada, dient-me: Jo, el trobador i les roques del cim vetllem per la pau del boscos i les arbredes. Any rere any rebem la visita de la nostra companya, la neu, que tancant el pas de muntanya ens guarda de les invasions humanes. El seu mant blanc i visible, lligat amb la força pètria  i la meva veu pregonem la bellesa del món i l’amor.  

En les nits de lluna plena s’escolta pels recondits amagatalls de la vall un cant trist i enamorat que sorgeix del fons del gorg allà on el rierol comença d’apaivagar la seva força abans d’abandonar la vall. Són les veus dels esperits que units clamen per la pau i l’entesa en els cims i les valls de muntanya presidides pel Pirineu.  

No resta cap mur del castell que domina el lloc, només quatre pedres mal amuntegades i unes restes de bigues corcades. Com les passions humanes les restes són malmeses i retornen a la terra com pols que són.  

Han passat els anys, però en aquest lloc tranquil i feréstec, he trobat en moltes ocasions aquella pau de l’ànima que fugint del soroll de la gran urbs em fa assolir nous reptes.  

I malgrat el temps passat, tota la meva vida, sempre en tornar, arriba a les meves oïdes des de qualsevol racó, tal vegada portat pel mateix remor de l’aigua del riu, la cançó de l’esperit del trobador enamorat. 

Enyorat i alegre d’escoltar la seva veu, m’aixeco i el cerco amb avidesa, però no apareix. Potser avergonyit, no gosa presentar-se altre cop davant meu.. O com jo desitjaria, el mateix amor l’ha salvat de la seva condemna. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 30 de juliol del 2015

FER VOLAR COLOMS


No fa massa anys que a Berga s’hi veien a volar molts coloms. Es podria dir que, durant força temps, la ciutat va estar envaïda pels coloms. És clar que no era el mateix  que quan hi havia les Guerres Carlines: Les tres guerres que, malauradament, esdevingueren entre els Liberals i els Carlins.
 

Cada any  ho recordem, per Carnestoltes, amb la guerra de la farina, que no té res a veure amb les anteriors, però serveix per entretenir el personal. Les boles de farina volen rabiosament, enfocant cap al bàndol contrari i a vegades s’estampeixen contra algun desprevingut que deambula pels voltants de la plaça.

Quan parlem de volar, també cal que pensen en els parapents. Els veiem sobretot quan pugem a Queralt. És tan emocionant el dia de la Gala quan la gent està gaudint de les sardanes! Aquests volen molt a prop impressionant a tothom. Fan sentir una espècie de pell de gallina quan penses que volen a pocs metres d’alçada, però sempre penjats per uns fils!

Les persones solem tenim somnis, reals o ficticis. Si convé fem volar coloms i ens imaginem qualsevol cosa, més o menys bona: fets espectaculars, inversemblants, meravellosos... algunes coses que ens agradarien o... les que no hem pogut haver.

Però la realitat sempre supera la ficció. Per més somnis que tinguem, després hem de tocar de peus a terra, aguantar i resistir com ho van haver de fer  els berguedans durant la Guerra dels Set anys i la dels Matiners.

Sí... és clar, això era el segle XIX, però encara que hagi passat més d’una centúria, que tot s’hagi transformat tant i que la tecnologia ens envaeixi pels quatre costats, a cadascú de nosaltres ens toca solucionar els nostres problemes.


Segurament que tots hem vist a la TV aquests robots tan mecanitzats que poden fer gests i coses semblants a les que fa l’home. Però el que ens agradaria que s’inventés seria alguna espècie d’artefacte capaç de raonar i de donar-nos la clarividència necessària per tal de poder il·luminar la nostra ment, a vegades força col·lapsada pels esdeveniments  actuals: els problemes de la corrupció, la manca de feina, els desnonaments, la desestructuració de les famílies... Resumint una mica: Tot això que també ja fa SET anys que dura.

Però mentre no sigui possible, haurem de seguir lluitant, d’una manera diferent de com  ho feien durant les Guerres Carlines, però amb el mateix ímpetu! I quan convingui... fer volar coloms...!


29 de juny de 2015

dimecres, 29 de juliol del 2015

L’ESPERIT DEL TROBADOR. I.


La nostra caminada per terres pirinenques ens ha portat fins a la vall de la Llosa. A la vora del gorg del riu, proper al derruït castell i a la no menys enderrocada església, hem plantat la nostra tenda de campanya. La primavera llueix esplendorosa les seves flors  i el lloc és un rabeig de pau. 

Els companys, poc a poc, vençuts pel cansament del dia i la forta pujada han anat entrant, després de sopar, dins el refugi de lona i reposen dins els seus sacs de dormir. Només, el lleuger murmuri del respirar sonor d’algun que altre amic,  altera el silenci nocturn. 

M’he quedat fora de la tenda. M’he estirat damunt el sac, tapant-me amb una manta, he restat arraulit al costat del foc. Malgrat tot, potser per la frescor nocturna i per la lassitud del meu cos cansat, he quedat mig somort, però la meva ment continuà desperta. Els meus ulls, mig aclucats, volen divisar, entremig de les ombres del bosc, els diferents animalons que viuen dins la nit. El cant fúnebre d’una òliba sona a la distància, com avís, per a les meves orelles, de la vida i de la mort que pobla sempre dins la boscúria.  

Aleshores, he sentit un moviment damunt l’herba que ens envolta, quasi res més que quan una petita aura de vent remou suaument, com acaronant, les tiges verdes. Alçant el cap, he vist un individu que camina per la vora de gorg esquivant hàbilment les pedres i l’aigua. Hi ha moments que aixeca el cap  i escolta com si esperes una resposta del vent.  

Sorprès, l’he cridat i sense fer cap moviment estrany, que em fes sospitar cap maldat, al sentir les meves paraules ha vingut al meu costat. És un home jove, alt i prim, d’aparença agradable, però la roba que el cobreix és antiga. Per un instant m’ha fet la impressió d’un personatge de conte medieval. El seu rostre, a pesar d’indicar un profund sentiment de tristesa, és agradable i els seus ulls d’un blavós profund són de mirar franc i lleial.  

Admirat per la seva presència,  al mateix temps de què no portés cap tipus d’equipatge, li he demanat qui era. Sense esperar la meva invitació, s’ha assegut al meu costat deixant-me admirat per la lleugeresa dels seus moviments, talment sembla com si camines portat per l’aire. Llavors amb una veu dolça i rimada però amb un deix trist, i que sona a les meves oïdes com el cant del rossinyol, inicia la seva glosa:
¾    Fa segles, que visc arrelat a les pedres del fons de la vall, entre les argelagues i els ensorrats murs del celler de l’antic hostatge. Actualment, ja formo part del camí intangible d’aquesta conca que baixant dels cims del Pirineu recorre els viaranys amagats de la vida.
Ara, només sóc el fantasma d’un antic trobador, sobtadament enamorat al contemplar el bell rostre de la filla del castlà. Malgrat saber el seu compromís de casori amb un noble ric, però mai mereixedor de tan formosa muller, vaig glosar amb mil paraules les seves gràcies. Aconseguint finalment, mitjançant les meves dolces trobes, conquerir-la com amant companya. Descobert el nostre tràngol amorós, vaig ser empresonat, mort i abandonat en aquesta hostatgeria pel pare i per l’espòs de la jove dama. Així, vaig quedar presoner en aquest lloc, ja fa molts segles, i no he pogut sortir-ne de l’encanteri. Pertanyo a la vall, com si fos una part de la roca que albiro dalt de la muntanya, allà on neix el principi del riu. Sovint desitjo que les meves paraules, no escoltades sinó pel vent, portades per un aura amiga arribin a les orelles de la meva estimada Laura, allà al país sense resposta de la mort. Algun cop, de dalt on regnen les roques i el fred, m’arriba una resposta, com l’udol de llop, que em parla dient-me que m’espera sempre a pesar del temps passat. Aquells meus  somnis de joventut, lligats per l’amor cortès, són perduts en la infinitat dels segles. Com trencat i corcat és el meu llaüt, soterrat amb mi al fons del terra de la casa d’hostes. Però jo sé, que els descendents del fill del nostre amor viuen i transmeten els nostres acoblats gens a la nostra descendència.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 28 de juliol del 2015

SOL EN LA MATINADA


(Versió de la cançó de J. M Serrat:  “Cançó de matinada”

Ho cridava alt, amb la veu trencada,
aquell pobre home que caminava,
amb pas insegur,
en aquelles  hores  de matinada
mentre la gent dormia  encara,
ell, tantejava, colpit pel vi.
La seva gata, fidel companya,
de desventures i de neguits,
l’ha deixat sol;
després de dies de no seguir-lo,
fa poques hores, ha estat sa fi.
Altre cop sol, sense companyia,
 vagant per bars i per cantonades,
arrossegant la vida cansada,
quan just comença a arribar l’albada,
i alguns matiners creuen el carrer.
L’home s’asseu en una façana
I beu, per ofegar les penes,
D’una vella  i bruta ampolla,
L’últim  glop de vi.
 

02/07/2015/

 

dilluns, 27 de juliol del 2015

LES NITS DE LOLA PÀTON. Mònica Soler Ranzani.


Com ara estan de moda llibres com “Les ombres de Grey”, best seller a nivell mundial. La seva autora, E.L. James, parla de l’eròtica des d’una visió femenina. A l’anar a canviar els llibres a la Biblioteca Municipal va cridar-me l’atenció aquest llibre de suggeridora portada. 

El llibre “Les nits de Lola Pàton” que ha arribat a les meves mans és un tom de 102 pàgines publicat per Brau edicions, primera edició d’abril 2014. Aquest llibre és imprès a Catalunya. 

Mònica Soler Ranzani és nascuda a Barcelona l’any 1969, però com diu la contraportada és figuerenca d’adopció. Ex-professora de quatre universitats catalanes, a banda de la seva passió per la docència, la dèria de tastaolletes l’ha portada per diferents camins vinculats sempre al món de la cultura, encara que en registres ben variats: l’escriptura, la pintura, la poesia, els viatges, la història... 

Les nits de Lola Pàton” és la seva primera incursió en el gènere de la novel·la. 

El llibre ens narra una història de ficció ambientada en un lloc real, el cèlebre prostíbul de Figueres, la Torre Basca. Actualment, després d’anys d’abandonament, reconvertit en un aparcament. En aquest casalot s’hi desgranen les històries de la gent que hi vivia i treballava en l’ofici més vell del món. El principal personatge és la Lola Pàton que regenta la torre i la seva malaventurada vida. 

Conceptes antics, una casa de luxe amb força glamour i un munt de vivències de la gent de possibles i els seus vicis. No parlem dels vicis, ja que són els mateixos vicis naturals de la naturalesa humana. 

La narració es viu mitjançant el pensament de tres dones que ens donen la seva visió particular i ben enquadrada en l’època. 

La nena, encantadora, que portada per la seva innocència viu les visites de la modista, la seva tia, com un lloc on es ben tractada i volguda. 

La tia va per que hi ha que viure i és una casa on li donen força feina. Malgrat tot viu gràcies al seu treball quan surt de la casa se sent alliberada. 

La Quima, personatge de la prostituta gran, que ha viscut ja trenta mil successos en el seu transitar pel món i que ja està volta de tot.  

A pesar de parlar d’un prostíbul sota aquest escenari dominen el sentiments, els sentiments de dones.  

He gaudit al llegir-lo. Cada personatge parla amb les seves raons i explica el seu punt de vista. Afloren sentiments per tot arreu. I els sentiments són vida.

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Les dades de l’autora són majoritàriament tretes de les portades del mateix llibre. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

diumenge, 26 de juliol del 2015

FESTA DELS ELOIS 2015


Un cop s’ha finalitzat una festa, és hora de fer una repassada general. A vegades, ni tan sols cal haver-hi assistit. A Berga hi ha prou uns bons professionals que es cuiden de transmetre, a tots els ciutadans, les imatges acompanyades de la història,  els costums i les tradicions que s’han anant desenvolupant any rere any, i el que es cou actualment.

Ho ha dit molt bé la fantàstica historiadora berguedana, que tots coneixem, referint-se a la Festa dels Elois: Sempre és igual. Normalment hi ha molta gent i molta aigua, però cada any té uns matisos diferents.

És ben cert. Aquest any, els programes de mà, podríem dir que han anat escassos. Alguns ens hem assabentat avui mateix, gairebé en acabar els actes, que es podien trobar a l’Oficina de Turisme. També és una manera d’estalviar, per començar d’apaivagar la crisi i el dèficit, del qual ens va informar la nova alcaldessa, fa ben poc. D’alguna manera s’ha de començar!

El text del programa està fet  per una  noia  que s’ha centrat en la música i els seus músics dins la festa dels Elois. Realment el so del Tabal i la música omplen generosament totes les festes berguedanes per exel.lència, i en aquesta exposició  fins i tot hi ha  la lletra del ballet de Déu, de l’adéu o... també diuen de les deu, ja que és molt probable, que anys enllà aquests ball es fes abans o després de l’ofici de la missa de les deu. Bé, cadascú que agafi el que més li vingui de gust...!

 La lletra del ballet, que alguns no l’havíem sentida  mai: “L’Apolònia i l’Agnès jugaven collir trumfos. L’Apolònia i l’Agnès a veure qui en collia més ...” Però una trucada imprevista ha assegurat que eren... el Morrotxo i l’Agnès els que jugaven, ves a saber a què...?

Bé, això, que escoltant... totes les informacions que ens ofereixen aquests bons professionals: que si el portal de Sallagosa... que si el Vall de Pudors o de Cudors,  en l’actualitat la  Ronda   Queralt, a part també ens assabentem de  moltes altres dades que ens encanta saber-les; les coses, les cosetes i els detallets dels nostres avantpassats.

Com a novetat, aquest any, la núvia anava a cavall, el nou ajuntament no ha anat a l’ “acte del casament”, només a la celebració a la Pl. Sant Joan, i a l’hora de les danses els regidors dels  diferents partits no han tingut cap reparo de ballar els uns amb els altres. Una idea boníssima, per crear un bon clima! És clar que pels joves d’ara és difícil ballar aquest ritmes tan antiquats, i s’ha fet algun comentari que no estaria malament que fessin algunes classes de ball abans de la festa. Però el més important no és ballar més o menys bé, amb agilitat o aixafant terrossos, sinó gaudir de la festa!

Pel que fa al viatge de nuvis han dit que anirien als Rasos de Peguera, cosa normal durant algunes èpoques. Si molts de nosaltres sabéssim prendre  model, ens estalviaríem molts quartos. També seria una manera de començar a estrènyer-se el cinturó. Xerrem molt de la crisi, però... a veure qui és el primer a donar exemple!

La major part de l’acte ha estat com sempre. A la plaça, les nenes passaven amb les “almorratxes” repartint colònia. Es veu que, abans, de la colònia se’n deia olor i  a l’època medieval la gent se la posava per camuflar la pudor.  Ara sembla que no pot ser perquè, amb tanta aigua, la gent es renta molt i, a més, pels Elois ja no és com llavors que en tiraven un tupí o un cassonet... com si no gosessin. Actualment, la gent fa servir les galledes, les piscines inflables, les mànegues... o sigui que l’aigua va a dojo!


 Ah! I no podem oblidar els pobres rucs i alguns cavalls, que són els subjectes passius de la Festa dels Elois i els que pateixen els xàfecs sense cap ganes de compartir la festa. Se’ls veu de sobres que no hi van per voluntat pròpia!

Així és aquesta festa berguedana tan tradicional que, com molt bé a dit la nostra estimada historiadora, encara que els actes siguin els habituals, cada vegada tenen un tons i uns colors una mica diferents, que fan que, cada any, la festivitat de Sant Eloi sigui una diada única!


         Roser Vila Pujol
26 de juliol de 2015



divendres, 24 de juliol del 2015

LES JOGUINES DELS NEBOTS.


La Clara i el Joan romancegen dins els llençols del llit. Han passat les festes nadalenques i les de Cap d’Any amb la família. Els seus joves cossos s’han vist obligats a menjar massa. 

A les dues famílies els hi sembla que la parelleta, acabada d’ajuntar, passen fam i els han volgut alimentar en demesia. Tant, a casa d’ell com d’ella tothom s’ha abocat a servir-los els plats més suculents i, a més a més, amb gran abundància. Ara finalitzades les celebracions descansen, sense esmà i molt atapeïts, tranquil·lament a casa seva. La Clara se n’adona que el sol ja Ha sortit i la seva claror traspassant les cortines del finestral il·lumina l’habitació, aleshores li pregunta a la seva parella .
¾    Escolta, quin dia i hora és? 

El Joan, malgrat està encara una mica ple del menjar i del poc dormir d’aquests dies allarga el braç, i prenen el rellotge de damunt la tauleta respon.
¾    Dos quars de nou del dia 32 de desembre.
¾    Ostres!- respon la Clara- Si hem d’anar a comprar els joguets pels nostres nebots. Pels nens de la teva i de la meva germana.
¾    A on?
¾    Al supermercat del Tossal de les Forques.
¾    Bé, ja hi anirem allà les onze. Eh, Clareta! Ara podríem...
¾    Sempre pensant en el mateix. Apa! Ens vestim ràpidament i anem corrents a comprar-los. Hi haurà força cua i s’acaben  de seguida.
¾    Tan pocs en porten?
¾    Tu no saps la cua que hi ha!  

Ràpidament es posen la roba i agafant el cotxe marxen cap el supermercat. Quan arribem ja una cua de gent que vol entrar. Fins i tot, algunes senyores es comencen a discutir entre elles qui li toca ser la primera. 

Un cartell molt gros està penjat damunt de la porta i pintades amb grosses lletres blaves es llegeixen aquestes paraules:  

32 DESEMBRE 2014
DIA DE LA FELICITAT MONDIAL. 

A dos quarts de deu, amb puntualitat germànica, s’obre la porta que dóna accés a l’establiment. Com si fos tanmateix un allau, la gent ficant-se empentes per entrar s’escampen per la botiga com enfebrats buscadors de la quimera de l’or americana.

Les poques dependentes i els dependents vestits amb blanques túniques vigilen als compradors. Una jove obra una gran caixa, mira els joguets que hi ha dintre i girant-se per ensenyar-li al seu home, situat una mica enrere, li comenta:
¾    Mira Manel, que maco com jugarà el Manelet. (Una costum arcaica, ara ja no hi ha que posi el nom del pare al fill, tret d’algunes honroses excepcions)
¾    Això és pel meu nét!- Crida una senyora, ja una mica entrada d’anys, arravatant-li la caixa d’una estrebada.
¾    Però que diu, no veu que la tinc jo.
¾    Per què m’he la pres. Vostè és una mala educada!
¾    Jo, una mal educada? Vostè si que és una lladra!
¾    Clar, com és més jove i forta es creu que té tot el dret a prendre’ns-ho tot als vells.
¾    Però senyora que la meva dona ja la tenia a les mans i m’ho estava ensenyant- intervé el Manel, suaument però amb fermesa, i per evitar dubtes sobre la pertinença agafa fortament la caixa.
¾    Però com s’atreveix!- crida la dona gran- Pere, no veus? 

De darrere donant una empenta sorgeix un home que crida:
¾    Qui ets tu, per tocar la meva dona! 

Els dos homes són a punt de pegar-se. Mentre la caixa cau per terra i les joguines s’escampen entremig dels peus dels clientes. Una altra dona s’exclama dient que li han llançat una peça a la cara. Dues clientes situades de davant s’ho miren i xiuxiuegen mentre fan cara de resignació:
¾    Ai, que malament està el món!
¾    A mi, també m’agradava el joc.- respon amb veu innocent la més vella. 

Un gran rebombori es forma mentre els dos homes com galls de lluita s’enfronten entre si. Cara a cara, és criden els insults més forts possibles. Sembla una competició de renecs i males paraules. Les dues dones encara els ajuden més en la recerca de les frases més altisonants i més dures per defendre els seus drets. 

Per sort, un dependent de blanca túnica i ales, també blanques i en forma d’àngel, corre vers el grup. Abans que arribin a les mans amb la seva barreta màgica els paralitza. A continuació els  transporta, a totes dues parelles, a una aula imaginaria on una professora gran dóna una classe ja perduda en el transcurs dels anys i anomenada: URBANITAT I CIVISME. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 22 de juliol del 2015

LA QUANTITAT JUSTA.

"El pessimista veu el got mig buit, l'optimista veu el got mig ple, i l'emprenedor va a la recerca de més aigua”.
La sala és pràcticament a les fosques. Les taules i les cadires estan ja disposades correctament. Els cambrers fa bastanta estona han posat el servei de coberts i cristalleria. Saben que l’artista vol estar sol per assajar la seva actuació. 

La noia jove porta enfundat, mai més ben dit, el vistós i ajustat vestit vermell. L’home, el pare està pendent de la posició dels gots damunt la taula. Hi ha un ordre establert per la situació de cadascun. Fa molts anys que viu del món de l’espectacle i sap el que li ha costat arribar a una posició privilegiada que li permeti treballar contínuament.   

Han estat molts anys de lluita, portant fins ara com a ajudant a la pròpia dona. Ara fa uns anys, la filla ha començat a agafar el relleu. La mare ha reconegut, sense dir-li, que havia de donar un pas enrere i que la joventut s’iniciés a la feina. També reconeix que a la seva edat no té la desimboltura de quan era jove i no atrau tant l’atenció d’una part del públic preferentment del masculí per distreure la posta en escena. 

Però els temps eren diferents i qui no lluitava superant-se dia a dia quedava  aparcat a l’andana dels fracassats. I l’andana, a les noies boniques les tempten per fer altres oficis en escenaris prou reduïts. Moltes vegades recloses en habitacions mig fosques i servin desitjós inconfessables. 

La noia, a més estudia i es prepara per obrir-se camí en un món diferent. Però valorarà que estiguin a prop per vetllar-la mentre comença a conèixer el món i les seves temptacions.  

La noia observa en silenci la preparació del seu pare. Els gots de diferent gruix i alçada són omplerts a diferent mida i amb diferents productes. L’home els fa vibrar amb els dits i modifica constantment el líquid que els omple. De cop aixeca el cap i dirigint-se a la noia li diu:
¾    Silvia, tens aigua per aquí. Si no, ves a buscar una ampolla.
¾    Si, pare. La mare ja m’ha previngut. Necessites molta.
¾    Només una mica per afinar aquest grup. Ja saps que va trencar-se el de mitja escala i en costa afinar el nou.
¾    Tingui, pare- allargant-li una ampolla. 

L’home posa una mica de líquid i acarona el broc de vidre traint-li un acord. Rectifica posant-ne una mica més fins a trobar la tonalitat adequada. 

Hi ha que veuen el got mig buit. Altres mig ple. Però els previsors coneixen la quantitat, justa i precisa, i saben com utilitzar-la correctament 

Miquel Pujol Mur.