dimecres, 30 d’octubre del 2013

LA CRISTINA.


El Xavier és assentat davant la tauleta del “xiringuito” i mentre veu una tònica vigila a la seva filla, la Cristina, que és jugant a la platja. Aleshores rememora per un instant totes les situacions de la seva vida en parella.

Com en un flash-back pensa en aquella ocasió que va regalar una orquídia preciosa i cara a la Irene. Sortir d’amagat de casa com un furtiu per sorprendre-la de la seva memòria pels aniversaris i les dates importants. Quan li va entregar tot joiós només va sentir unes paraules i no precisament d’agraïment:
¾    Veus com ets un despistat. Que no saps que no m’agraden les orquídies. No tenen perfum. Ja les tornaré i les canviaré. Homes! 

Van haver-hi altres coses; males cares en certs instants i tot un seguit de ximpleries, tant per un cantó com per l’altre. Però, malgrat tot, ara té davant seu la flor més bella sorgida de tot el temps de vida en comú, la Cristina. 

Tot s’ha acabat, finalment la separació. Fa poc van liquidar-se totes les coses tangibles i desprès, a més tot aquell seguit de tràmits i d’advocats furgant en les interioritats de la vida en comú. 

Només una cosa resta per adjudicar la nena, la Cristina, que jugant en la sorra mira la brillantor dels grans de sorra mentre li cauen entremig del ditets com una cascada de variades tonalitats. 

La lluita per la tutela de la filla ha estat ferotge. Han sortit retrets per les dues bandes com si ells mateixos s’escarnissin davant la gent.  

Demà serà el dia del dictamen. Però té l’esperança de almenys compartir en part la vida jove i altrament prometedora de la seva nena estimada. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

CONVERSA EXPRÉS


 
“La terra dóna recursos per a les necessitats de tothom, però mai no en donarà prou per sadollar l’avarícia d’uns quants” (Mohandas K. Gandhi)



 -Sembla mentida, que en alguns llocs la gent es mori de gana mentre que  en altres es llencin grans quantitats de menjar.

 - Què vols fer-hi! Per sort nosaltres estem al cantó bo...

 -  Però gavanyem quantitat de coses, consumim molts recursos. Hauríem de mirar una mica més amb les coses.

 - Res, nosaltres no podem fer-hi res. Els que manen ja els van bé les coses així. El món està mal repartit  

- Jo crec que tots podem i devem fer-hi alguna cosa.

 - Si, si...alguna cosa. Que vols fer? Aprofitar la sort que tenim, vivim en aquesta part del planeta,  tenim feina i hem de  passar-ho tant bé com puguem, que la vida són quatre dies.

 - Però si els països rics segueixen gastant  amb desmesura, s’esgotaran els  recursos de la terra.               

- Els que esgotaran els recursos de la terra seran els pocs, grans multimilionaris, amos de bancs i multinacionals , que no en tenen mai prou, l’avarícia dels quals no té fi, i tan se’ls en fot el planeta , i són els decideixen el futur de la humanitat. Nosaltres no podem fer res.

- No estic d’acord que no puguem fer res. Si milers de persones en petita escala, féssim tots quelcom, podríem canviar això.

 - Que n’ets d’il·lús. Els que mouen els fils del món el fan ballar al seu gust.

- Si, fan milions a cabassos, però és moriran igual que  tots els altres.

- Però mentre viuen molt bé i llavors ja vindran els seus hereus.

-Penso que s’ha de fer alguna cosa. No podem quedar-nos amb els braços plegats, veien tots aquest infants que és moren de gana, o les calamitats de la guerra.

 - Pots dir-me a que es deu aquesta actitud tant solidaria

- Es que avui he llegit una reflexió d’en Gandhi que m’ha fet pensar.

- Ah! Ja trobava estrany que estesis tan filosòfic.  I que hi diu.

- Que la terra té recursos per les necessitats de tothom, però no en té prou per sadollar l’avarícia d’uns quants.

-Doncs si vols començar a ser solidari i a ajudar als altres  comença per vendre el teu porsch i comprat un utilitari

-Home, tant  com això.

- També podries donar-me un dels apartaments que te’ns, que jo no en tinc cap , més igual el de la muntanya que el de la platja, tu ja te’ns el xalet del poble.

-Be, això són coses que necessito... No  ho se, qualsevol altre cosa.

- Em sembla que tens tantes ganes de fer res com jo de viure com un captaire. Així que millor deixem les coses com estan i sortim de farra , que vist unes noies molts bones  que no tenen companyia.

- Te’ns  raó, demà o passat ja estudiarem quines coses  podem fer ajudar als pobres del món.
 

- 14 d’octubre de 2013-
 

dilluns, 28 d’octubre del 2013

SANT CLIMENT DE GRÉIXER. GER. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA
 
En aquesta ocasió cercant el poble de Meranges vam trobar un cartell que indicava el poble de Gréixer, que per les nostra vida berguedana correspon a un petit nucli de població propera a Bagà. Com sempre impel·lits per la curiositat i voler saber de cadascú del racons de la nostra immediata geografia vam aproximar-nos. 

 
Quan vam arribar a aquesta petita església i vam admirar la portalada vam creure que ben valia la pena el temps, que no és mai perdut, per veure els seus detalls treballats aproximadament 1000 anys enrere. 

Forma part de les moltes parròquies documentades a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell l'any 839 (Garexar). Formava part del pagus Ollorbitensis. 

La primera comunitat, l'any 879 o 880, de la Vall de Ripoll, després de la conquesta pel comte Guifré, fou dirigida per Daguí, fins llavors sacerdot a l'església de Gréixer de Berguedà. 

Se sap que el 20 d'abril del 888, el comte Guifré, al construir el cenobi de Santa Maria de Ripoll, va fer donació al mateix, del poble i església de Gréixer. 

La població de Gréixer va patir un atac de les tropes de G. Blanc, R. Sadurní i G. d'Aragall, que el van incendiar a principis de 1261. Un mes més tard eren absolts pel veguer de la Cerdanya i el Conflent. De ben segur que l'església va patir seriosos desperfectes, ja que ha estat reconstruïda i modificada en diverses ocasions. 

El temple té una sola nau, coberta amb una estructura de fusta, està capçada a l'est per un absis trapezoïdal, que sembla de construcció molt posterior a la resta del temple. D'aquesta mateixa època seria la sagristia adossada al costat sud de la capçalera i la torre campanar. 

El més interessant és la porta d'accés, situada en el mur sud, estava formada per un arc de mig punt fet amb quatre dovelles de pedra vermellosa, però en algun moment es va substituir la segona per l'esquerra, per dues dovelles més petites i de color clar.
 
L'aresta interior està aixamfranada i en ella hi ha esculpits diferents elements, concretament dos en cada dovella.  

En la primera dovella començant per l'esquerra veiem un cap barbut i una bola. En les dues noves petites dovelles trobem dos caps barbuts i abundosa cabellera. 
 

Tornem a trobar dos caps esculpits en la tercera dovella, si bé són de factura molt més simple. A la darrera dovella tornem a trobar dues boles, com la que trobem en la imposta del costat dret. En els batents de la porta encara es conserva bona part de la ferramenta romànica. 

El frontal d'altar de fusta policromada d'aquest temple forma part del fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Es creu que va ser pintat el segon quart del segle XIII, quan després de la crema del temple, es va reconstruir i dotar novament d'elements decoratius i litúrgics. En la part central veiem al Pantocràtor, assegut en el seu tron del Regne dels Cels, representat amb els nombrosos estels que l'envolten. 
 
L'acompanyen els quatre símbols del Tetramorf. En els angles podem veure als apòstols Pere, Jaume, Pau i Andreu. En el marc exterior veiem unes concavitats, que de ben segur allotjaven boles policromades, imitant les pedres precioses dels frontals d'orfebreria. 

L’església de Sant Climent de Gréixer està declarada com a Bé Cultural d'Interès Local

 
El factor principal de riquesa per la població es la Sèquia de Gréixer. 

Val la pena visitar el poble i veure com l’aigua baixa pels marges del carrer. 

Catalunya és un petit país molt adient per conèixer de prop. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.



 


diumenge, 27 d’octubre del 2013

LA TARDOR AL BERGUEDÀ



Tímidament els colors tardorencs comencen a fer la seva aparició, amb força retràs , bé, amb molt retràs. Els primers arbres i matolls comencen a canviar els seu  color . Apareixen els tons grocs, torrats i  vermellosos, depenen de la classe d’arbust. Altres anys per aquestes dades la tardor estava realment avançada, els arbres  a finals d’octubre estaven gairebé despullats i una catifa de fulles de colors torrats i vermells cobria boscos i prats.

 
Aquest any degut a les fortes calors d’aquest octubre , la tardor s’ha endarrerit, els colors verds encara fins fa poc portaven la veu cantant. El  sòl, s’està ressecant a grans passes i els bolets han desaparegut com per art de màgia, bé, per art de la  secada, i tot això ha fet endarrerir el canvi de colors en els arbres, que en aquestes zones de l’alt berguedà començava a primers d’octubre i el seu punt més esplendorós era cap a finals.



 Tot això hi podreu comprovar amb unes imatges fetes ahir mateix, que per cert feia un dia esplèndid, des del poblet de Malanyeu, des d’on es divisen  unes magnifiques vistes tant de la vall, com del poble, i també de les muntanyes properes i sobretot gaudim d'una magnífica panoràmica del emblemàtic Pedraforca

26/10/2013

 

divendres, 25 d’octubre del 2013

SANT MARTÍ DE TAÚS. VALLS D’AGUILAR. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

En el nostre itinerari per terres de l’Alt Urgell aquest vegada ens endinsarem  en el més profund de les seves terres quasi pròxim al terme municipal de Gerri de la Sal, capital del Baix Pallars, en el Pallars Sobirà. 
 

En aquestes terres ens sorprengué la grata presència de vehicles 4x4 que feien una sortida organitzada.  

Sant Martí de Taús és situat a les afores del poble al costat del cementiri.

El lloc de Taús també anomenat en el pas del temps com Thaus, Taust, Tahus o Thausic és situat al sector més occidental del municipi i prop de la capçalera del riu Major. 

El lloc de Taús és nombrat en el testament de Ramon Guillem de Taús, fill de Guillem de Taús, del 1094, en el que estableix deixes a favor de les esglésies de Sant Martí i Sant Julià de Taus. 

El lloc fou cap d’una senyoria que a mitjan s XII comprenia, a més, la Guàrdia d’Ares i el poble de Castells (dins el terme actual) i els llocs fortificats de Saüquet i Saüquedell.  

El matrimoni d’Ermengarda de Taús amb Arnau de Caboet (mort el 1170) motivà la seva annexió al patrimoni dels comdors de Caboet i posteriorment al vescomtat de Castellbò. 

Posteriorment l’any 1180, hi ha documentada la donació d’Ermengarda de Taús a la seva filla Arnaua de Caboet i del primer marit d’aquesta Bertran de Tarascó, de la meitat del castells de la zona. 

Surt esmentada en les relacions de la dècima dels anys 1279 i 1280 dins el deganat de l’Urgellet. 

En les visites pastorals de l’arquebisbat de Tarragona a les esglésies de l’Alt Urgell els anys 1312 i 1314 hi consta Sant Martí de Taús com a parroquial.

L'edifici és d'una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil lleugerament apuntat i reforçada per dos arcs torals que arrenquen de pilastres adossades als murs i que es perllonguen a l'exterior de l'edifici a la cara nord. 

L'absis de base semicircular és precedit per un arc presbiteral en el qual s'obren dos nínxols rectangulars. 

Hi ha dues finestres de doble esqueixada, una al mur sud i una altra al centre de l'absis.  

La porta original en arc de mig punt, es trobava a la façana sud i donava accés al cementiri i on actualment hi ha una finestra.  

L'accés actual es troba situat a la façana de ponent. En aquesta façana s’alça el campanar d’espadanya d’un sol ull. 

Destaquen els carreus que formen l’absis, més grans que els de la resta de la nau, ben escairats, polits i disposats de forma ordenada. Es creu que l’asisi de l’església fou construït al segle XII, en substitució de la capçalera d’un temple anterior, també romànic, del segle XI.  

Durant la barbàrie de la Guerra Civil Espanyola, es van cremar el retaule i la Mare de Déu romànica.

 
Vam quedar sorpresos de poder entrar a visitar per dintre el temple. Pocs llocs trobem amb la porta oberta per poder admirar una obra de segles. 

L'ermita romànica de Sant Martí de Taús forma part de la Via Romànica, ruta transfronterera del romànic pirinenc. Va ser restaurada entre els anys 1989 i 1991. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.






 


dimecres, 23 d’octubre del 2013

SANT CLIMENT DE L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.


Visitàvem en aquesta ocasió l’església de Sant Climent  molt propera a la carretera que condueix de Berga al poble de l’Espunyola. 

Les primeres notícies d'Espunyola daten del s. X. El 900 el bisbe Nantigis d'Urgell consagrà l'església de St. Salvador de Mata, dins del terme de l'Espunyola. Malauradament les notícies concretes de l’església ens són molt desconegudes. El lloc de l’Espunyola, i, concretament, la parròquia, surten esmentades per primera vegada l’any 922, com un dels límits de l’església de Sant Joan Montdarm, en la seva acta de consagració. 

El 24 de juny de 950, la comtessa Adelaida, filla dels comtes de Barcelona, donà l'alou de l'Espunyola al monestir de St. Joan de les Abadesses. L'alou comprenia el castell, l'església parroquial, les terres i camps de la seva demarcació. 

Es sap que primerament era sota l’advocació de St. Nicolau, més endavant adoptà el nom de Sant Climent, al prendre la titularitat a l'església del castell, antiga parroquial. Aquest canvi devia tenir lloc després del segle XVI ja què un document de mitjans d’aquest segle constava que havia estat traslladat el Santíssim  des de l’església del Castell a la de Sant Nicolau.  

L’església mantenia el seu caràcter parroquial el segle XVIII i tenia com sufragània l’església de Sant Pere de l’Esglesiola.

Les modificacions del segle XVIII afectaren a l'interior, que fou enguixat dues vegades, a l'annexió a banda i banda del temple dues capelles, una sagristia i la rectoria. La façana va ser engruixida uns 30 cm. per la part exterior en ésser erigit el campanar, al segle XIX.  

Desgraciadament durant la Guerra Civil fou destruït tot l’arxiu que guardava la parròquia , en el qual hi havia documents del segle XV.
 

Església romànica modificada al llarg del temps. L’edifici d'una sola nau de planta rectangular amb murs força gruixuts amb un absis semicircular obert a llevant amb una obertura al centre, actualment tapiada. La nau conserva una interessant volta apuntada. 

L’aparell rudimentari d’aquest absis fa pensar en una obra del final del segle X o del començament del XI. No hi ha cap tipus d'ornament exterior. 

Els fonaments de l’església semblen, però més antics que l’absis; estan fets amb grans carreus força regulars i units amb calç. L’aparell, a més, mostra diferències depenent de la zona, prova que l'edifici es reforma fins a tres vegades.  

La porta original devia ser al mur de migdia, però actualment és totalment perduda al construir-se les dues capelles laterals. Als peus trobem un campanar de secció quadrada.  

 
La façana és austera, únicament destaca la portada, un arc de mig punt adovellat i a sobre seu, un òcul. La coberta és a dues aigües. Sant Climent de l’Espunyola conserva la major part de les seves obertures originals, llevat de la porta ja esmentada. 

Malgrat les múltiples modificacions que l’han fet perdre l’estètica romànica i l’edifici annexa al temple la seva vista es força agradable. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

URBANITES AL CAMP


Cordills! Què és això? maleïdes vaques.  –brama amb força.

Mentre intenta treure un peu  de dintre aquella cosa tova i enganxosa que hi havia al mig de la carretera.
 
-          les meves Nike noves en mig d’aquesta pasterada.
-           No volies viure al camp, són coses que passen –deia la dona mig enriolada.
-          Buf!  -esbufega intentant netejar la bamba que porta a la ma

Això li passava tot just saltar del cotxe per anar a treure un d’aquells horribles fils, segons ells, que hi havia al mig de la carretera.

Estava de mal humor aquell dia, doncs aquella nit no havia pogut dormir perquè unes vaques es van posar a pastar prop de la seva finestra i amb el dring,   dring de les esquelles tota la nit el va acompanyar aquella cançoneta.
 
-          Això no hi ha qui ho aguanti, vam comprar  la casa aquí per descansar i ens passem les nits en vetlla i ara aquesta tifarada pudenta
-          Jo ja et vaig aconsellar que la vida a pagès no tot són flors i violes.
-          Demà vaig a l’ajuntament i poso una denuncia  al pagès de les vaques.

L’home està de mal humor, gairebé sempre n’està i ara ho descarrega sobre que té més aprop. La setmana passada las vaques li havien trencat el fil i havien entrat al seu jardí i li havien destrossat les flors i se li havien menjat les cols i l’escarola de l’hortet. Avui aquella pasterada i demà que es diumenge , tocaran les campanes de bon matí, per la missa i ja no podrà adormir-se de nou .

Està pensant abandonar el poble, però aquella caseta li ha costat uns bons calers i no te perquè marxar. Aniré a veure l’alcalde i a veure com s’ha d’arreglar això. Aquesta gent sembla que visquin a la  prehistòria.

El dilluns  va anar a l’ajuntament a exposar la seva queixa, però clar el batlle era el propietari de les vaques i se li’n va riure a la cara, i li va aconsellar que si no li agradava viure a pagès se’n tornes a la ciutat. Que potser vol que portem les vaques a Barcelona? li va dir amb sornegueria.

Que s’ha pensat aquest pagès analfabet i burro, que perquè ha fet quatre duros pot fer el que vol. l’home pensa que d’alguna cosa li a de servir ser director  d’una empresa automobilística, i ja maquina quina en farà. S’empadronarà al poble i a les pròximes eleccions municipals  es presentarà per batlle. Amb els seus coneixements i la seva carrera, segur , segur que surt elegit. la seva dona amb una mica més de seny li aconsella que deixi viure la gent tranquil·la amb els seus costums, però ell tossut segueix amb la seva dèria. Quan vol una cosa es surt amb la seva.

 
Dia d’eleccions, ha fet una campanya dura i forta, no hi ha escatimat diners, fins hi tot ha donat ha comprat uns quants vots i se n’ha assegurat d’altres. Al vespre reconta de vots, està segur de guanyar l’alcaldia. Ha tret uns quants vots, però el propietari de la vacada ha tret una gran majoria, ell només entra de conseller a l’Ajuntament , els altres saben que els tocarà una mica el voraviu, però a part  d’això  poca cosa més podrà fer.

 /08/05/2012/
 
 

dilluns, 21 d’octubre del 2013

SER POSITIU.

Els elements havien assotat el poble: primer l’aigua va caure com si volgués rentar a pleret les culpes de tots el habitants. Un dia rere l’altre aigua i aigua, queia sense parar, els més vells del lloc no recordaven haver vist ploure tanta aigua mai a la seva vida.

Cinc dies plovent i quan pensaven que Déu havia tingut misericòrdia del poble i un llastimós sol iniciava el seu ascens, un bon matí que no va durar ni tres hores, quan un vendaval fred d’aire del nord va caure damunt les casses. El cel va canviar el seu aspecte trist pel pàl·lid sol i ennegrint-se sobtadament va iniciar un altre cop el seu recital de vent i pluja a desencadenar el darrer dia una pedregada, que trenca vidres i teules.
¾    Déu, Senyor nostre, protegiu-nos i com mostra de la vostra bondat doneu-nos la calma del  vent.- Pregava dalt de l’altar el capellà. 

La gent s’aplegava a l’església pensant que era el moment del judici final, fins i tots, els més incrèduls com passa sempre en les grans desgràcies pregaven i se’n penedien dels pecats. Tothom prometia que quan s’acabés el càstig seria un veí modèlic que respectaria al pròxim i viuria les penes dels demés com si fóssim pròpies. Els cops al pit i el mea culpa eren com una música, celestial a les oïdes del mossèn, que acompanyava les ràfegues del fred vent 

Però Déu, o els déus que mai saps a qui encomanar-te, es veu que no va creure a la gent i sense treva va tornar a obrir els núvols i ja què havia rentat i esbatussat tot el poble, va decidir acabar la feina amb un blanqueig total i en tota una nit va sepultar el poble sota una capa d’un metre de neu. 

Però el nostre alcalde, a qui mai és pot recriminar una idea negativa, reuní tota la gent del poble en la sala del cinema, va convidar a tothom a cafè amb llet, ja què feia un fred de mil dimonis i amb un somriure positiu va arengar-nos així: 

Apreciats conciutadans: 

Sé molt bé, que el vent d’aquesta setmana ha estat molt molest per la majoria. 

Sé també, que la pluja, la pedregada i aquesta mínima expressió de neu també us ha molestat. 

Però us vull dir que us heu de felicitar per l’huracà i la neu caiguda (caiguda entre parèntesi) perquè ha estat tan minsa la quantitat, que no ha arribat a un floc per habitant). Sic: tots el del poble temien que l’alcalde no havia sortit encara al carrer i tots els dies se’ls havia passat roncant al subterrani de l’ajuntament. 

Quan van acabar-se el remor dels cometaris en veu baixa del públic continuà dient: 

Però conciutadans no ens encaparren, busquem els beneficis: 

Ha marxat la contaminació que enverinava els nostres carrers i passeigs. 

S’han netejat les teulades de trossos de teules i uralites fluixes i mal posades. Un perill menys per nosaltres mateixos al passejar pels nostres carrers.  

Un altre benefici, les brigades municipals són fent hores extres, amb el conseqüent augment de nòmines que produirà un increment de consum. 

A més el ram de la construcció treballa a tot rendiment cobrint i repararan les teulades i mansardes. 

La pluja i la neu han netejat els carrers per la qual cosa hem pogut dedicar treballadors municipals a reforçar als seus companys d’obres. 

I per fi, després d’arreglar teulades, de promocionar el consum ciutadà, tant de les brigades municipals com del sector de la construcció i de netejar els carrers tant del sòl com de la contaminació ambiental. 

Tenim uns camps verds i ufanosos al nostre voltant. 

Salut companys i endavant que el món és nostre. 

Aquest no havia vist les meves tomaqueres aixafades a terra. 

Però no poden negar que les paraules del nostre estimat alcalde eren encoratjadores. 

Ser positiu, sempre ser positiu si, però en les properes eleccions no el votarem, millor dit positivament: el botaren a fóra.  

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

BOMBOLLES DE SABÓ



La mare i el petitó estaven sols en aquella gran cambra, amb vistes sobre el mar; des que el pare no era amb ells , la soledat i la tristor es feien més paleses que mai.
Aquell vespre la mare estava especialment trista i no feia massa cas del menut, que amb els seus tres anyets no entenia massa les coses que havien succeït aquells darrers dies; però si sabia que  ara no tenia al pare per jugar i no sabia quan tornaria,  ell l’estimava molt al pare. Fins fa pocs dies jugaven sempre junts i llavors  de cop i volta no el va veure més. La mare li ha dit que havia marxat, que era en un altre lloc enllà del mar, que estaria molt temps fora i que tardaria molt a tornar-lo a veure. Era tant petit per dir-li la veritat! –pensava la mare. Quan demana que quan tornarà el papa, no sap massa que respondre-li; és llavors que li agafa aquella tristesa i ganes de plorar. El nen la mira amb aquells ulls innocents sense entendre que és el que estava passant.
 
Aquell vespre estava més trist que de costum, demanava pel pare una vegada i un altre,  la mare no deia res i plorava. El nen també es posa a somicar...
-          Jo ara no tinc ningú per jugar. Quan tornarà el papa? Mama... juguem una miqueta?
-          Si, si maco ... de seguida, ara jugarem una estona els dos junts.
La mare intentant dissimular el  plor, somrient  al menut. Ben mirat ell no té culpa de res, i  es el que en paga les conseqüències. La mare agafa al nen, van cap a la cuina , mentre agafa un pot amb aigua i sabó i el posen amb una ampolleta, va explicant al nen que faran un joc molt divertit,  llavors amb una palleta xuclen a l’aigua i surten unes grosses bombolles de sabó, de tots colors.
El nen aviat va aprendre a fer-les, després van sortir a la terrassa que dona de cara al mar, i continuen fent moltes bombolles, que omplen l’aire de rodones de colors, petites i grans.
 
  - Que divertit que és això. Mira, mama...Mira,  són petons que envio al meu pare.
  - Molt bé, segur que allà on es,  li arribaran els teus petons
El nen continua fent bombolles de sabó, que tira enlaire i les envia al pare; llavors unes bombolles esclaten a la cara del nen fredes i mullades, llavors el nen crida...
-          Mamà, mama, es el papa que em retorna els petons que li envio.
 
La mare abraça ben fort el petit i li fa que si amb el cap, mentre els ulls se li humitegen. Des de llavors, el petitó, quan estava trist i avorrit i tenia aquell enyorament del pare, es posava a fer bombolles de sabó, a la terrassa davant el mar. Quan algunes li esclataven a la cara , era el seu pare, que des d’allà on fos li retornava els petonets que li enviava el nen.
 
/17/10/2013/

divendres, 18 d’octubre del 2013

EL MENHIR D’ISÒVOL II.

VIURE EL PRESENT

La parella es comuniquen confidències sobre les seves vides. La Laia no s’ha mogut del poble. Va casar-se amb un noi de Saga. Han tingut 3 fills i treballant la terra i comerciant en bestiar s’han creat un petit racó que el permet viure còmodament. Ara dos dels fills van fent-se càrrec del negoci del pare i això permet al matrimoni viure una vida més descansada. L’altre fill, d’esperit inquiet; ha emigrat a Austràlia a fer fortuna.

L’Andreu va marxar a Barcelona. Va esposar-se amb una noia barcelonina i va trobar una plaça de funcionari. Poc a poc, any rere any, gràcies a la antiguitat el seu sou s’ha anat incrementant i ara, vidu de fa pocs anys, s’ha prejubilat. Té dos fills, un noi i una noia, el noi es casat i la noia després de rodolar un xic d’una feina a l’altra va agafar la dèria d’anar-se a viure al poble del pare.
¾    La teva filla és la Carme? - pregunta sorpresa la Laia.
¾    Sí. Què la coneixes?
¾    Sí- contesta amb aire decebut la Laia.
¾    I...
¾    Home, no tu prenguis malament però una mica cabreta boja, si que n’és. 

La Laia pensa: m’ho havia de suposar, quan va vindré a viure al poble va fer estada a la casa dels Areu. Clar, la casa del pare, més com feia tan temps que era tancada, qui ho podia endevinar.
¾    Sempre ha estat una mica voluble.
¾    No ho saps prou, fins el capellà va embolicar-se en les seves cabòries. Ben bé, no vull saber com va anar. Ara es casa amb el meu nebot. Un bon xicot.
¾    Bé, què fas aquí, Laia. Jo he fet parada en pujar però tu hi vens expressament.
¾    Mira Andreu. Molts matins hi pujo. Sembla com si des d’aquí pugues parlar amb el pare i la mare. Escoltar els seus consells i rebre les seves reganys pel meu sorrut caràcter. És com si a l’obrir els pulmons agafés noves forces. I tu?
¾    He recordat quan era jove. Com ara per tu aquest lloc era per mi una càrrega energètica. En tornar m’ha picat la curiositat de veure si encara hi era. He pujat per parlar amb la mare i dir-li que resti satisfeta la seva neta s’ha casat pel civil i avui ho fa per l’església com ella volia.
¾    Esperem que vagi bé- respon escèptic la Laia. 

L’Andreu posa la mà damunt la pedra. Primer nota com si un tremolor li corre pel cos, poc estona més tard nota com una moixaina, després un defalliment i finalment una nova força que l’omple. 

És gira mirant la Laia cara a cara i li diu:
¾    I tant que anirà bé. M’ho ha dit la pedra.

Poc desprès i conversant amigablement l’ home i la dona baixant del pujol, ell va a recollir el cotxe i la Laia per un corriol puja vers el poble. 

A dalt del campanar de l’església voltegen les campanes anunciant en el seu dringar la bona nova una parella que volem viure una vida en comú.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

EL MENHIR DE ISÒVOL I.

Retornar als orígens.

L’home ha aparcat el cotxe a prop de la cruïlla de la carretera en un espai buit sota els grans arbres.

El matí és jove, encara que el sol inicia la seva pujada seguint la seva orbita en l’horitzó. Un suau vent de primavera arrossega el darrer vestigi de la neu de les muntanyes i enrojola la seva cara.

Vesteix informalment de color fosc. Es corda ràpidament l’anorac mentre puja la lleu costa que li porta a dalt del monticle.

Observa les petjades d’un tractor profundament marcades en el terra tou de la part del camí que condueix a un camp proper.

Les flors de variats colors que entapissen les voreres del camí i les roques grisenques i amb alguna taca daurada entretenen la seva mirada. Per fi arriba al cim del pujol.

Encara és al mateix lloc. El menhir s’alça ferm i desafiant a les inclemències del temps: fred i calor, neu i sol. De l’altre temps també: els dies, els anys, segles i mil·lennis. Fa quasi 3000 anys que altres homes van plantar la pedra potser com signe de pertinença, invocació al déus o punt de força metafísica. El menhir d’Isòvol.

Fa una mirada al voltant i recorda la seva jovenesa quan ajudant al pare treballava terres properes. Ara són cobertes del verd dels cereals quan creixen.

Posa la mà damunt la pedra i fa recordança d’altres mans tan joves com les seves llavors. Les petites mans de una jove pubilla, tendres i amoroses, però al mateix temps avesades al treball de pagès. Mans amoroses que saben acaronar furgant els llocs íntims i amagats, però hores més tard alimentaran l’aviram i els animals, faran el menjar i manaran el mas.
¾    Benvolguda Laia, que deus fer ara?

Mira a la dreta cercant el curs del rierol marcat per una franja d’un verd més luxuriós i on s’alcen erectes un seguit d’arbres blancs. 

Records d’infantesa, el nens banyant-se i fem gatzara sota el pont i el record de la llegenda del riu. I el menhir continua dret dalt del cim. 

Observa una dona que s’apropa pujant el senderol por on havia pujat fa una estona. Ve del pròxim Olopte. El mira detingudament i els seus moviments fan recordar l’antiga companya. És ella...i el seu pensament burxa dins la memòria anant enrere en els anys. La Laia!!! 

Una primera mirada de reconeixement i després una forta abraçada va unir a la dona i a l’home. Seguidament una més llarga observació adonant-se dels estralls que els anys han fet en les seves fisonomies i quasi al mateix instant la pregunta va sorgir dels seus llavis.
¾    Què has fet tots aquests anys. 

Més aquestes paraules han estat fetes sense cap retret. Han passat masses anys, tota una vida, per ara que s’han tornat a trobar hagi res a discutir. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

L’ABSENTA.

La dona observa la platja. Davant seu una copa d’absenta mig buida per oblidar moltes coses que ara en aquests instants no recorda.

Com ha anat a parar, com pot estar en aquesta taverna pudenta d’un perdut poble de pescadors. Al seu costat un decrèpit vell de cara vermellosa i demacrada que amb ulls plorosos mira el fons del got mig buit com si dintre del licor es pogués veure el futur.

Quin futur pot haver quan s’ha arribat al fons del got i els ulls plorosos no són capaços de percebre cap esperança, ni cap il·lusió per viure els propers dies.

La dona alça la vista del seu got con qui vol reconèixer en quin antre ha arrecerat la seva vida. Mira a través dels finestrals i veu la blava immensitat del mar i observa encuriosida tres patètiques figures que a la platja  arraulides suporten el fred del vent.

Que esperen descalços, premen la roba per impedir que el poc calor que emana dels seus cossos mal nodrits escapi mar enllà. Mentrestant els seus pensaments units en oració volen per l’aire per retrobar-se amb el vell pescador que com cada matí ha marxat dins la mar per aconseguir aliments pel fill malalt, la jove i el nét.

Separa la mirada, de les tres persones en el fons blau, fastiguejada i trista de la pena dels demés. No, el seu propi dolor li oprimeix lentament el cor. Aleshores fugint de l’exterior dóna una ullada dins la tasca. No vol veure a la resta dels ocupants del bar i recrea sa mirada vers les parets tacades.

Un quadre crida la seva atenció, s’alça i s’apropa per veure-la de més a prop.

Sí, el déu  Saturn que es menja els seus fills, creu recordar i aparta horroritzada la vista de la cruel pintura. Sang...

Records de sang, guerra, mort. Prou sang! I retorna lentament a la taula, s’asseu davant el got i sense mirar a ningú veu d’un glop llarg per oblidar i adormir el cervell.

Poc després s’alça lentament, paga al cambrer, que més que servir, vigila que els clients no marxin sense pagar i arrossegant els peus obre la porta i segueix la seva lenta marxa fins la pensió on s’allotja.

Vertaderament sembla un fantasma de temps millors que espera tranquil·lament l’obnubilació de la ment i el descans etern.

Miquel Pujol Mur