dissabte, 31 de desembre del 2016

BON ANY 2017




Falta poca estona per acabar l'Any 2016. Tots hem passat estones bones i no tant . Tots haviem fet mols proposits i no els  em dut  a terme. Deixem enrera el passat i  mirem endavant .

Donem la Benvinguda al Nou Any 2017 i omplim-lo de nous proposits, de nou desitjos, de  noves il·lusions.  Siguem capaços de dur a terme el que ens proposem.

Que tothom tingui un sostre i no li manqui el més necesari. Que la riquesa sigui millor repartida entre tots.

Que la Pau no sigui només una paraula, que les guerres s'acabin i la gent  puguem conviure junts respectant els diferents trets culturals i religiosos de cadascu.

Saludem al nou any amb esperança de que les coses s'arreglin i vagin a tots millor. Que els somnis i aspiracions  del  nostre petit país arribin a bon terme.

Comencem a posar a punt  el raïm per les campanades que veurem i escoltarem de molt aprop de casa, des de  Gironella. Preparem el cava per brindar i direm ben fort ....  BENVINGUT 2017



divendres, 30 de desembre del 2016

JO QUE VIVIA TAN BÉ!

Jo que tan bé vivia i de cop i volta tot es va capgirar!
Tenia un lloc per viure, dormir i també solucionat el tema de transport i manutenció, i ara estic en un lloc que no conec, ni sé com sobreviuré. Espero que tu m’ajudis; almenys no m’has atacat i m’has convidat a entrar a aquest Casal. Estic molt angoixada, tan bé que estava! Tota la meva mala sort va ser la forta calor d’aquest estiu, això va fer que la mestressa d’en Tom, prengués la decisió de pelar-lo, perquè no tingués calor el
pobrissó; i els demés què? Just quan em vaig donar compte, en un tres i no res ja se m’atansava una mena de dalladora de gespa a tota velocitat, intuïnt que aquell artefacte em faria “carn picada” si m’enxampava. Vaig saltar, fent un gran bot com bona puça saltadora que sóc, i vaig anar a caure a la sabata de la dona que esquilava el gos. T’ho diré amb franquesa: he passat uns mesos confortables a la llar d’aquella dona i ara, quan ha arribat la fresca, dies enrere va estendre al terra unes catifes de pèl llarg que s’estava de meravella, camufladeta, calentoneta i distreta amb les pel·lícules de dibuixos de Tom i Jerry, que la canalla posaven arribant de l’escola. Però, ai les dones! Mala cosa les dones,que m’amarguen la vida contínuament. Maniàtiques, diria jo, amb la neteja; així, aquest matí, sense solta ni volta, obre la finestra, ostres amb el fred que feia! L’obre de bat a bat, agafa la catifa, la treu al carrer i amb una pala de vímet, pica que pica fins que ha caigut tota la pols.....i jo inclosa.

 I aquí estic, garratibada de fred i desorientada, ni un sol gos he vist, en tot el matí, a on pogués enganxar-me i aixoplugar-me del fred! Fins que he arribat a aquesta portalada i t’he trobat.
-Quina història més trista, ben bé l’hivern és pels rics, com deia la meva mare. -li comenta la formiga -, jo em dic Ga, i tu?
-Jo Ça.
-Ara que ja ens coneixem, et convido a passar aquí al Casal de la Gent Gran. Com és un edifici molt gran i vell, hi ha molt racons per amagar-se. També un jardí i un menjador on sempre cauen engrunes de pa i de menjar, i pel fred no has de patir. La companyia és bona, avis inofensius que es distreuen cadascú a la seva manera: televisió no, però el dimecres fan música i algun dijous cinema. Les meves companyes i jo fa molt anys que tenim el niu aquí i tu ja camparàs, prou espavilada ets, després de tants entrebancs als que has sobreviscut. Si et portes bé i no piques als avis, no tindràs problemes amb nosaltres, però això sí, si ho fas, nosaltres mateixes et matarem, perquè llavors ens fumigarien per culpa teva. Es tracta d’anar vivint sense fer soroll, i...anar fent la viu viu.

PARAULES, MOLTES PARAULES, POTSER MASSA PARAULES.

CAMINS.


Els camins com la vida, tant els uns com l’altra, en el transcurs dels anys ens marquen l’existència.
Quantes cruïlles són només mostra de les nostres dèries.
En quantes desviacions deixem enrere la família i els amics. 
Fins aquell moment final, quan en el camí i en la vida, els nostres ulls s’enfosqueixen de divisar nous horitzons. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 27 de desembre del 2016

PARAULES, MOLTES PARAULES, POTSER MASSA PARAULES.

BOIRA. 

Bon dia!!! Exclamo quan al matí em llevo del llit. Bon dia !!! Amb veu alegre torno a repetir per donar-me ànims a l’iniciar el jorn. Pujo la finestra i miro a l’exterior cercant el sol que posi una nota alegre al paisatge proper. 

Ostres! Mal comença el dia, tot és gris. Si d’un gris opac i apagat que no em deixa ni veure les plantes de la veïna casa.  

La meva mirada escorcolla la boira cercant una petita escletxa dorada com qui vol trobar un lleuger bri d’esperança a la vida. 

Finalment surto al carrer i marxo al treball. Camino lentament, sota la fina pluja, agafat al mànec del paraigua com si fos una taula salvadora.

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 25 de desembre del 2016

EL VELL PORTAL




Era freda nit, gelada.
La neu queia a grans borralls.
Un estel em va dir ... Vine!!!
I em va portar al Vell Portal.

Tot el que allà vaig sentir ,
Sent-ne un més entre els pastors,
Mentre bells càntics celèstics,
Preveien un món millor.

Aquella pau i aquell goig,
Van ser tant vius i exultants
Que jo avui us vull transmetre ,
Desitjant-vos  ...  BON NADAL




Amb aquest poema recuperat d'uns anys enrera , us desitjo junt amb tots els companys de Tribuna Berguedana unes  BONES FESTES NADALENQUES , i  molta sort, salut i felicitat pel NOU ANY 2017

                                  

PARAULES, MOLTES PARAULES, POTSER MASSA PARAULES.

NADAL.

Les festes són arribades i desitgem que la salut i l’alegria imperi en les nostres llars.
 
Malgrat tot ha d’haver en el nostre interior un record per les persones que malviuen en llocs llunyans i que per desgràcia han hagut d’abandonar sense voler el seu país.  

Almenys en aquests dies joiosos un pensament per ells i el desig que la pau i l’amor que representen aquestes festes també arribi a l’indret on viuen. 

Miquel Pujol Mur.

 

divendres, 23 de desembre del 2016

BELLESA MEDIEVAL.

Amb Amics del Romànic del Bages vam visitar el Museu Nacional de Catalunya. Sota el magistral guiatge de la Sra. Francesca Español, professora titular de la Universitat de Barcelona, vam visitar les diverses sales de l’exposició sobre Art Gòtic.

 
Verdaderament la visita és extensa. Hi ha moltes indrets a veure, fins arribar a extenuar les cames, una mica cansades per una vida prou llarga, però la bellesa que ens envoltava ens enardia per continuar veient i coneixent les obres que els nostres avantpassats van crear.

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
L’art gòtic quasi coetani de les darreres formes del romànic, canvia la severitat i l’austeritat de les grosses parets per altres formes dotades de més lluminositat i més airoses.  

En l’escultura i la pintura també modifica el romànic donant més expressivitat a les cares i més bellesa als detalls i a les robes dels personatges. Més tard aquest nou art dona profunditat a les imatges i  aconseguint la perspectiva i el sentit de la proximitat.    

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Com sóc laic en aquestes i altres qüestions, només puc afirmar que assegut en les darreres sales i voltant en la mirada les parets i els retaules oferts als ulls, puc afirmar la gran bellesa de l’exposició. Si teniu possibilitat visiteu el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb temps i plena dedicació, assaborint els molts tresors per la formació cultural i personal. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 22 de desembre del 2016

CANTANT NADALES




Els guarniments que es veuen al carrer, les colles de nes i joves de les escoles, cantant nadales pels carrers, ens anuncien que ja s’apropa Nadal.

La nit del dissabte passat,  17 de desembre, el grup de cantaires del La Valldan, la majoria persones  de mitjana edat i grans, també van passar pels carrers a escampar les seves nadales . Eren quarts de deu del vespre, quan aquesta colla de gent, amb gorres i bufandes, (el fred era viu) amb la senyera al davant alegraven la nit amb els seus cants.

Algunes persones sortíem al balcó,  uns petitons miraven encuriosits darrera els vidres de la finestra, altres havien baixat al carrer a escoltar-los de prop. Forces finestres i balcons romanien tancats, alguns potser ni se’n havien assabentat, segurament també hi havia en alguna casa gent que remugaven , sobre els cantaires,  les cançons i tot el que ensuma olor de Nadal i religió. Hi ha d’haver opinions i creences de tota mena i s’han de respectar.

Per part nostra felicitem als cantaires que aboquen el seu temps i entusiasme per  alegrar les Festes nadalenques.  Després d’unes quantes cantades a diferents llocs,  acaben la nit amb una bona xocolatada al Centre Cívic per fer passar  el fred i renovar energies,  perquè l’endemà el diumenge continuaren la ruta i les nadales per altres indrets de la vila.


17/12/2016/


dimarts, 20 de desembre del 2016

LES FULLES I ELS RECORDS.


Estic escrivint amb la finestra oberta i mentrestant es posen damunt el paper una fulla groga i una de verda. 

Miro atentament les fulles i penso: “Mira les dues cares de la vida, una el futur i l’altra el present”. Apartant-les, els meus ulls cerquen el llibre que estic copiant. Recomenço altre cop a llegir la vinguda de Déu convertit en home. Primer va ser un nen i després un home que va sacrificar-se per redimir els pecats dels humans. Amb la ploma reinicio la meva tasca de copiar: Aleshores uns Mags d’Orient conduïts per un àngel van arribar fins el pessebre on s’havia produït el miracle... 

El meu pensament sempre un xic erràtic vola en el temps, retornant  a l’any en que un infant de sis anys espera, amb delectança, la festa dels Mags d’Orient. 

El nen ha escrit, sota la supervisió de la mare, la carta als Mags pidolant mil i una cosa per a jugar. La mare l’ha corregida  demanant  material per al col·legi  que el nen s’ha deixat oblidat com: un parell de  llapis, dos o tres gomes, quatre llibretes, un compàs i l’enciclopèdia  il·lustrada. Sí, aquelles gruixudes que parlen de tot, des de la gramàtica fins a les ciències.  

Per fi la nit màgica ha arribat. La de les il·lusions. Tot, en una sola. De bon matí els pares l’han llevat i malgrat la seva impaciència han volgut que esmorzés abans dels regals.  

Ha menjat de  qualsevol manera, ha tacat la tovalla. Li han caigut la llet i el cacau damunt la taula. Tot ell, es un manat de nervis. Cansada la mare li diu:
¾     Tabalot, calma’t! Sinó els Mags s’ho emportaran tot de nou.
¾     Ho tornaran a Orient! - es pregunta el nen incrèdul. No temptem la mare.

Regira les joguines, els contes, les llibretes, els llapis, un cotxe, el joc de l’oca, etc. Sí, sí, però allò que de veritat vol no hi és. On són el tren de carbó i els seus vagons. El nen comença a passar-se les mans pels ulls i es a punt de somicar. 

Aleshores s’escolta el timbre. El pare va a obrir i se senten les exclamacions de benvinguda de mare i fill a la porta. La iaia és una mica exagerada, ja ho diu la mare. L’àvia entra a l’habitació. L’estança és tota plena de papers de colors i caixes. S’acosta amorosa a fer un petó al nen. Aquest l’esquiva refusant-la i li diu amb veu moixa i mig plorosa:
¾     Iaia, els Mags no m’han portat el tren i els vagons!  Això que els hi vaig deixar, al balcó, pa i aigua pels camells. Tu creus que aquest matí vindran de nou a portar-me’ls.
¾     Ai, fillet! Els Mags, ja són molt lluny. Fins l’any que ve no tornaran. Però saps què, a casa meva han deixat alguna cosa per a tu. No sé què és, però com que els hi venia de passada, potser? 

Aleshores apareix la mare que estava a la cuina i porta una caixa gran:
¾     Mira! Quina caixa t’han portat a casa la iaia Maria. 

El nen neguitós estripa l’embolcall, espatlla la caixa amb els seus esforços i apareix, meravella de les meravelles, un bonic tren de carbó amb quatre vagons. Sí, amb quatre vagons per a càrrega, dos de passatgers, la carbonera, una màquina negra de rodes vermelles i moltes vies. 

Per un moment el nen, quedà pensatiu, sense entendre com havia estat possible que li deguessin a casa l’àvia.  Haurà un espieta a dalt, amb els Mags, que lleguis la meva carta i aleshores els hi xiuxiuejà a l’orella on vivia la meva àvia.  

Caram! Hauré d’aprofitar-me  ràpidament, que ara ja és molt grandeta. No sigui...  que vulgui marxar amb l’avi. Aleshores els Mags no sabran on deixar-me altres coses. 

Apartant tots aquests records d’infantesa dels meus pensaments la mirada torna a posar-se damunt les fulles. Quantes idees ens poden donar només dues fulles portades pel vent, des de qualsevol racó del món. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 18 de desembre del 2016

DUES FULLES DE TARDOR




Dues fulles juganeres
Amunt i avall voleiant
Van entrar per la finestra,
I se’m van posar a les mans.

Les agafo i les observo.
de color groc i  marró,
La pell rugosa brillava...
“les posaré dins un llibre”.

Però em repenso i les contemplo,
Les col·loco  empit enfora
i tot bufant jo les  crido:
Aneu!  Gaudiu amb  llibertat.



29 de novembre de  2016.

  

divendres, 16 de desembre del 2016

JOSUÈ I ELS FRUITS DEL CAMP.


El Josuè està dormit a casa seva. No és una gran casa, només un lloc per dormir, menjar i treballar. Tot amb el mínim espai. Les parets són de toves de fang i palla, fresques a l’estiu i càlides a l’hivern. En la plana davant de la casa té arrendades a l’amo Ananies una dotzena de quarteres de terra. Al patí hi ha la cort dels porcs i també cria un petit grup d’aviram. Just el necessari per la vida familiar. La seva feina principal és treballar la terra i aconseguir pagar al propietari la seva part. 

Dolços cants el desperten de la letargia del són. Surt un xic espantat al pati i mira al cel nocturn. Aleshores veu llums i un àngel que anuncia amb veu dolça un succés mai vist.  

¾     El Messies és nat! 

Observa com els pastors guarden els seus ramats i posant-se les seves gruixudes samarres  prenen un costerut camí cap on una llum meravellosa il·lumina el cel i atrau les mirades per la seva gran bellesa. 

Torna a ressonar el bell cant de les alçades celestials. 

¾     El Messies és nat!!! 

Commogut fins a la part més íntima del seu ser, Josuè decideix veure d’a prop el prodigi. Havia escoltat al mercat del poble murmuracions d’un proper i gran esdeveniment. Aleshores ha agafat un sac i l’ha omplert dels productes dels seus hort i camps. Fica pastanagues, codonys, moniatos i castanyes a la part baixa i l’acaba d’omplir amb fruites de l’hort: peres, pomes i raïm. Carregant-se’l a l’esquena segueix als altres per l’estela de llum que condueix fins al pessebre. 

La seva càrrega és lleugera per un home acostumat al dur treball però no evita que alguna sotragada, a causa del mal camí, remogui l’interior del sac.
 
El raïm protesta amb veu airada:
¾     Em xafeu i arribaré sucós!
¾     Ai! A mi també em feu mal.- deien amb veu carrinclona les peres- No veieu que arribarem tacades.
¾     Fotre’t !- Li contestà la castanya.
¾     A mi que m’expliques!- intervingué el moniato.- Som a sota de tot, us aguantem i encara protesteu.
¾     A mes per que protesteu tant. Si encara us trauran les primeres. A nosaltres, hauran d’abocar el sac per fer-nos sortir.- Replica la castanya ja emprenyada.
¾     Sí, però tu ets dura.
¾     Home, poma. Sí, sóc una castanya forta, no una figaflor com tu. 

El raïm, que està molt enfadat al sentir les paraules de vanagloria de la petita de pell fosca, respon amb veu aspra i mala llet:
¾     Sí, però a vosaltres us fotran a la foguera abans de menjar-vos.  

Quin batibull s’ha format dins el sac. Els codonys, les castanyes i els moniatos ataquen a les peres, pomes i raïm. Si un tira guitzes, l’altre escup amb ràbia i mala bava. 

Sort hi ha que el Josuè enlluernat per la llum, dins el seu somni despert de veure al Redentor, només escolta la música celestial.  

A l’arribar en presència del nouvingut rei del cel i la terra posant-se de genolls ha obert la seva ofrena. 

Sabeu què? Les fruites són xamoses, tendres i oloroses. Les castanyes i els moniatos de sota també ofereixen el seu peculiar olor. 

El miracle de Nadal s’ha complert.  

¾     El Messies és nat!!!

¾     Pau als homes i dones de bona voluntat!!! 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 13 de desembre del 2016

LES ESTRELLES DE NADAL.


El nen mira la negra lona de la tenda. És un de tants refugiats en un campament a l’Europa de l’Est. No hi poso nom a ningú, ni de cap lloc, perquè la quantitat de persones desarrelades és prou important per no detallar noms. 

Amb el seu germà gran ha fugit del seu país. Fugit, potser no és la paraula adient, ha estat expulsats pel horror d’una situació que no entenen. En la seva terra, sota les ruïnes de les cases bombardejades pels uns o els altres ha quedat tota la família. Han mort soterrats avis, pares, germans, tiets i cosins. Només han sobreviscut a la massacre el seu germà gran, que ha perdut també dona i fills, i ell, el més petits de tots els germans. El seu germà gran exerceix de pare i a vegades dubte com cridar-lo.  

Aquesta nit de Nadal els grans han recollit a la mainada a la gran tenda enmig del campament. Tothom està neguitós. Les exigües provisions que els donen s’han acabat així com la que els fan arribar els voluntaris cooperants. Les dones amb quatre patates, una mica de verdura i arròs, i molta aigua han cuinat unes sopes que, barrejades amb farina, almenys apaivaguen la fam dels estómacs de tothom. Com son tants a menjar-ne han hagut d’afegir més aigua. Finalment ha estat només un glop d’aigua calenta amb una mica de gust a ... És tan difós el sabor que ningú endevina ben bé a que sap.  

El nen, observa com si la claror fos la d’una estrella que travessa la lona com una ombra difusa i un xic clara. Després dues, més tard quatre. Mig clapat pel son i la fam recorda que el seu pare allà en el seu país des de la teulada li mostrava les estrelles. Aquella Vega; l’altre, la constel·lació d’Orió,...i tantes més que lluïen en un cel blau i sense pol·lució. Estrelles visibles des del seu bonic país, ara assolat i destruït. Enyora, en el mateix instant, la terrassa i el notar el pare al seu costat. 

Però no, la llum, tal vegada les estrelles, a poc a poc davallen cap a la terra. El campament s’omple de gatzara. Mil veus clamant al cel i als homes de bona voluntat. 

Sona un crit unànime dit per moltes goles fa un moment desesperades.
¾     Els camions dels cooperants!!! 

Poc després entren els familiars a recollir la mainada. Alegres abracen als seus. El seu germà-pare fica entre les mans del nen un petit joguet.   

Poc després grans, joves i nens es reuneixen a la plaça central. Oblidant-se dels diferents credos, barrejades les creences, tots donen gràcies al Déu del cel i als seus emissaris, els voluntaris que treballen i els ajuden a sobreviure. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 11 de desembre del 2016

TRAIENT TERANYINES



Unes fotografies esgrogueïdes pel pas dels anys, apareixen dins un calaix. Una ma tremolosa les  agafa prement-les ben fort. Un record punyent sacseja la dona ja gran. 

Una breu mirada, uns ulls indiferents les observen per darrera vegada.  Mentre un rictus de ràbia prem uns llavis muts.

A la tarda un munt de petits bocins esmicolats jeuen al fons de la paperera.



10/12/2016

divendres, 9 de desembre del 2016

EL REI D’ISRAEL.


La taverna és un forat fosc i pudent. La poca claror que entra a la sala ho fa mitjançant unes escletxes estretes, sense vidres, a les parets i una porta que pràcticament mai és tancada. Malgrat que no hi ha res que impedeixi la entrada del fred almenys la corrent d’aire alleugereix els mals olors que fan els parroquians. La gent va vestida amb gruixudes i fosques samarres. Una gran llar de foc ocupa un racó del local, però el taverner no té gaire interès a posar-li llenya. Prefereix que els parroquians s’escalfin a base de vi i licors.  

Unes noies serveixen les taules on juguen uns homes. Malgrat el fred les dones mostren generosos trossos de la seva anatomia. Tal vegada per incitar les baixes passions dels clientes. Al costat hi ha una quadra per desfogar-se sense perdre temps. 

Un dels clients assegut a una taula té uns documents escrits en arameu que llegeix amb força atenció a la llum d’un canelobre. Al seu costat s’acaba d’asseure un carreter que es dedica a transportar pesades càrregues amb un robust carro tibat per un parell de bous. El carro l’ha deixat en una propera plaça i els animals en un lloc de la mateixa quadra on els clients solucionen les seves ànsies carnals i d’altres també. 

El carreter observa a l’estudiós home i li diu.
¾     Què collons llegiu amb tanta afició, escriba? Em sembla que aquí no és el lloc adequat per estudiar.
¾     Oh, no em feu perdre! Aquest document porta moltes revelacions dels propers esdeveniments.
¾     Esdeveniments, rara paraula. Mentre governi Herodes, això que dieu m’ho passo pels ...
¾     Oh! Senyor carreter, Jahvé us castigarà amb el foc de Satanàs. No creure en el Torà!!
¾     El Torà! Creieu que la meva feina em permet aquests romanços. Vos sí, que sou dels que viviu amb l’esquena dreta i les mans fines. Us fotria una setmana atiant el bous i pujant trastos dalt del carro. Llavors si que no estaria per oques.
¾     I vos que feu aquí la taberna? Vos viviu al poble. Oi?
¾     Què, anar a casa! Quan arribo surten les sis canalles demanant pa i altres galindaines. Jo voldria estar una estona amb la mestressa, però només faltaria que vingués el setè. Prefereixo el bar!
¾     Per Moisès! Sentir aquestes brutalitats mentre intento esbrinar les paraules dictades per Jahvé.
¾     Ostres! Jahvé, un altre que tampoc devia treballar si perdia el temps dictant bajanades. 

L’escriba puja les mans al cap cansat d’escoltar tantes sacrílegues paraules. Però llavors s’ha de tapar el nas a causa de la pestilència i els mals olors que desprèn el carreter.
¾     Sempre feu aquesta pestilència.- exclama horroritzat.- I dieu que les dones us escolten.
¾     A aquestes posa’ls algun denario a la mà i no senten res. Que no les haveu olorat vos. Tampoc són cap jardí de flors. Va feu-me cinc zuz del que diuen aquesta manat de plecs plens de signes.
¾     Que vindrà el rei d’Israel a salvar-nos dels romans- crida l’escriba fugint de la tasca. 

El carreter resta dubitatiu i rumia per ell mateix: El rei que ens salvarà dels romans. Collons! Ja seria hora que cardessin al camp. Ells i l’inútil dels Herodes. Aquets si que viu bé. Bacanals per fer la pilota als usurpadors romans i després festes amb forces dones per la seva cort. Tot una banda de lladres que viu del poble jueu. 

Pocs dies després una estrella travessava el cel i assenyalava un lloc proper al poble de Nazaret. Una corrua de gent encuriosida per les paraules d’un arcàngel puja a veure el miracle. Entre ells, també hi eren l’escriba i el carreter. Un per veure si es complia la profecia. L’altre simplement per seguir la corrent de gent que portava presents al  futur rei salvador de Judà.  

Pocs creien que era el fill de Déu, reencarnat per salvar a les ànimes del foc etern i oferir el regne del cel a les persones bondadoses.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 6 de desembre del 2016

VINGUTS DEL MÓN.


El Samir és assegut al vell sofà de l’apartament. Són les festes de Nadal, i a pesar que de pobra aparença  l’única habitació de la seva morada té alguns elements de caire festiu propi dels dies nadalencs.  

La Linda està treballant a casa d’una dona gran a la que ajuda a sobreviure a la seva soledat. En el món i en aquest moments, malgrat els oripells i adorns dels carrers, no són gens fàcils per a les persones. 

Ell recorda que de petit va emigrar del seu convuls país allà a l’Àsia Menor. Va emigrar amb els seus pares i germans. Però ara al cab dels anys no guarda cap record del què va passar. Només sap que va arribar sol. Van morir els seus pares i família? Va perdre’s al separar-se dels altres? No ho sap, la seva memòria només recorda que va anar a parar a un lloc d’acollida. Encara persisteix en aquell racó amagat del subconscient, un fort olor a pixum i certes ordenances tipus militar. No facis! Toca fer això! No ara no! Tantes i tantes ordres i prohibicions  que van marcar la seva infantesa. 

De gran, ha volgut saber de la seva família però sembla, ben bé, com si un forat immens i negre hagués devorat la més petita engruna dels seus.  

Mentre espera contempla al petit Joan que gateja pel petit habitacle. Aviat vindrà la Linda de treballar. Tal vegada portarà a la Mercè, la dona a qui atén.  Els hi sap greu veure la sola, malgrat sigui de la terra. El seu marit va morir fa uns anys. Dels fills, un ha marxat a treballar a l’estranger. L’altre, a causa de certs problemes, sogra-nora, no vindrà a veure-la. La Linda vol convidar-la a dinar amb ells. Senzillament. repartiran el seu dinar i faran una mica de tabola. No gaire, ja que la pobra Mercè de seguida s’atabala. 

Són una parella heterogènia de raça. Ell és kurd, la Linda peruana, i al seu fill han volgut donar-li un nom del país que els va acollir. 

Recorda com va conèixer a la Linda. Feia de caixera en una botiga. Caixera entre altres feines, netejar, reomplir gènere, etc. Va veure en la seva mirada una sensació de por. La por d’una noia emigrada sense papers. Ell feia anys els havia aconseguit. Va agradar-li a les primeres paraules i poc temps després sortien junts. Més tard decidien ajuntar-se. Un any després naixia el fruit de la seva unió. 

La porta s’obre i entra la Linda acompanyada de la Mercè. La bona dona no ha volgut accedir a la invitació si no era portant alguna cosa. Ha comprat torrons, neules i una ampolla de cava. També ha comprat un cotxet pel Joan i petits detalls pers tots. 

La forma d’entregar-li el cotxe al nen, el perfum i la dolça carícia al cap de l’infant fan retrocedir la memòria al Samir. Ho recorda tot com va ser. Una dona, aleshores jove, ara ja gran. L’olor a roses, intens i fragant. Un joguet, també un cotxe petit. La carícia de una mà, llavors jove, ara vella. Un contacte suau, però intens, que va acaronar el seu cap de cabells rinxolats i negres. Un moment somniat com un sospir en la llunyania dels anys. 

Aquella dona que de petit a la llar de recollida el va impressionar tant tornava a ser aquest Nadal amb ell i els seus. Aquella impressió que l’ennuegà i li va donar forces per lluitar i sortir endavant passava el Nadal com a invitada a casa seva. 

Reunits en amigable i familiar companyia el Samir va entonar al·leluia amb la veu més ferma i càlida que sortí de cor humà. El cercle tornava a ser tancat.  

Nadal temps de retrobada dels records i les persones de bona voluntat. 

Al·leluia!!! 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 4 de desembre del 2016

GAUDINT LA TARDOR


Les fulles seques van cruixint sota els peus de la dona, que camina entra l’arbreda del parc, encatifat per les fulles que van caient dels arbres i el vent ha escapat al llarg del passeig. Aquesta ni se’n adona, absorta com està contemplant els colors càlids i exuberants de la vegetació de la zona. Quina meravella de tonalitats: grocs, torrats, marrons,  ocres , vermells, ataronjats...  quina harmonia i quina relaxació pels sentits.

Els colors tardorencs li donen pau i serenor, com si aquells tons màgics és filtressin a dins el seu esperit i l’omplien de benestar. A la Consol li encanta aquesta època del any, tot i que els dies són curts i les nits molt llargues, i aquestes a vegades es troben un xic feixugues; des que fa un parell d’anys va enviudar i viu tota sola; però la tranquil·litat , el poder fer el que vols sense dependre ni estar pendent de ningú, no té preu. Si que la soledat, a voltes pesa una mica; encara que a ella li agrada el silenci i la solitud.  Trobar-se amb ella mateixa, llegir, escriure, fer mots encreuats, veure la televisió o mirar el cel estrellat a través del balcó a les fosques, son petits plaers que la dona a descobert a la tardor de la vida.

Encara que darrerament té un amic molt especial, el Jacint, que ara el trobarà, com moltes tardes,  assegut a un banc del passeig. Li agrada parlar amb ell, s’entenen molt bé, es comprenen mútuament; tenen molts temes i coses en comú i gaudeixen de la  reciproca  companyia.

L’home assegut a un banc del passeig, ja fa estona que espera a la Consol, encara, que al contrari d’ella , la tardor el deprimeix i li causa tristesa. Els dies tan curts i les nits que mai s’acaben  no li agraden. Veure com s’assequen les fulles i és  despullen els arbres, com es tanca un cercle vital. És veu a si mateix en aquesta etapa, al final de la tardor, al  final de la vida... per ell això és tristesa, melangia i  ensopiment. Tot i que des que és van conèixer amb la Consol  ha revifat una mica el seu estat d’ànim, encara que ja està  encarant l’hivern.

Seuen junts , tots dos, amb les mans agafades, parlen de mi  temes , de mil coses, de tant en tant petites carantoines, en mig de petis silencis. Estan bé plegats, però el temps passa inexorable, saben que tenen nomes aquelles estones a les tardes per estar junts, però les viuen intensament, gaudeixen dels petits moments que passen plegats.

A l’hora en punt, el Jacint s’aixeca pesarosament, ella l’ajuda a trobar l’equilibri amb el bastó  i l’acompanya fins a l’entrada de la Residència, on a de ser a l’hora exacte per donar el sopar a la seva dona invàlida per l’Alzheimer.  Ella se’l queda mirant amb tendresa, quan ell s’endinsa per l’ample porta de l’edifici, sense girar-se.  La Consol camina lentament de tornada  cap a casa, esperant que de nou arribi demà.

 21/11/2016/

divendres, 2 de desembre del 2016

VA ESCOLTAR UN SOROLL I VA AMAGAR-SE DINS L’ARMARI.


En entrar a casa un soroll m’ha sobtat i sense saber la raó m’he amagat dins l’armari gran. Quina tonteria, he pensat immediatament, per a què,  aquesta casa és la meva i  jo sóc el seu únic habitant. En alguna ocasió el meu fill, que té clau per entrar, hi passa una temporada quan li és convenient. No és que m’agradi massa la seva presència, perquè el meu fill és una mica especial. No vol viure sota cap norma ni cap llei. Ell és l’únic amo de la seva voluntat i el seu caràcter és molt fort. Fins i tot, a mi, el seu pare, se’m fa difícil argumentar cap solució per les seves quimeres. També sé que al mateix temps és una persona violenta. I certament sé que el seu subordinament a viure algun cop a casa meva és degut a haver fet alguna cosa que no té nom. Tal vegada, tampoc jo sento cap interès per saber quines soterrades situacions formen part de la seva vida. 

Quina és la il·lògica situació que m’ha portat a amagar-me dins l’armari? Sempre ho ignoraré, però que en aquest lloc fosc la he trobat. He notat la seva presència i he olorat el seu alè, fragant com les flors del seu país. De seguida he sabut que era ella, la dolça mucama, així li diu el meu eixelebrat fill, que ve cada dia a posar ordre a la casa. Li he parlat en veu queda, malgrat haver escoltat el cop de porta que anuncia que, aquella part del meu propi jo, ha marxat. 

L’he demanat que fa amagada en l’armari i m’ha contestat amb el so suau i cadenciós de la seva parla: És que veurà el senyoret em fa por. Moltes vegades he hagut d’amagar-me en aquest armari per fugir de les seves dèries. Quan les meves cames no han estat prou ràpides he hagut de sucumbir als seus embats.  Perquè vostè és una bona persona, i necessito el diners per sobreviure en aquest país que no es el meu, si no hauria fugit com ocell de primavera en arribar la tardor. Senyor, que ha de fer una pobre mossa vinguda de països llunyans? 

He avançat les mans en la foscor de l’armari i he tocat els seus braços. Un corrent m’ha recorregut el cos com si una descarrega elèctrica de gran voltatge hagués passat del seu cos al meu. Aleshores, el darrera de l’armari ha desaparegut com per encanteri i un paratge inoblidable s’ha obert als meus ulls. També als foscos ulls de la meva Danay de pell canyella i cabells arrissats. En veure el resplendor de la llum en el meravellós jardí, he rigut. També les rialles m’han sorgit de dins al veure el somriure en el seus ferms, molsuts i ardents llavis, que mostren les seves blanques dents com una promesa de força, de salut i de longevitat. Aleshores, alguna cosa ha canviat en el meu cos. Tal vegada he crescut. Ha desaparegut la part trista del meu cor i de la meva energia. Ha nascut un home nou, fort i valent. Un home  decidit i disposat a crear un món millor pels dos. 

Per un instant m’he vist com el John Wayne, de les pel·lícules de joventut, que protegint el cos de la Maureen O’Hara amb un braç, amb l’altre disparava sense parar contra el pells roges perseguidors. O imitant a Don Quixot quan rendia homenatge, rendit als peus, de la seva estimada Dulcinea.  

En primer pla la llum del jardí. Després el mar que a la llunyania. Però formant part de la nostra mirada, fon els blaus de l’aigua amb el blau del cel. Llavors s’ha iniciat una nova dansa que ompli la nostra vida. 

Danay, de la flexible cintura. Danay, de les carns fortes i dolces a la vegada. Danay, de sines suaus com terra fèrtil que s’esmuny a les meves mans. Danay, de mirada profunda. Danay, d’ulls negres. On em perdo en la seves profunditats, cercant l’esperit del seus ancestres africans, barrejat amb la sang vermella dels conqueridors de la seva Cuba.  

Danay, exclama la meva boca desgranant les lletres com si em elles s’escapés part de la meva vida. Un frec i un altre frec. Els llavis dels dos xiuxiuegen paraules enamorades, com forta ambrosia pels fets carnals. 

Al fons de la platja, allà on el cel i la mar confonen els seus colors s’ha aixecat un arc de Sant Martí. Tal vegada una mostra de la benedicció dels déus al nostre apassionat enamorament. 

Danay i jo, aquell instant va ser un nou punt d’inflexió de la nostra realitat. Danay, dels somnis oblidats de la joventut. Danay, de les llargues nits de insomni solitari. Danay, Danay, Danay, la meva nova companya de noves nits i nous horitzons.  

Això no és un miratge. És un somni fet realitat, que reomplin al meva vida ha fet que hagués d’esmenar moltes situacions, que per deixadesa tenia aparcades, al fons del bagul de la vida. He arrancat el meu fill del meu costat. L’he dit que ja és prou gran per ser valent i afrontar les seves decisions. Si són equivocades -vaig dir-li- rebràs el teu càstig. Si son encertades podràs enorgullir-te dels teus actes. He de dir que ha estat una cura ràpida. Sense saber on amagar-se, on trobar parany, el seu cap ha posat seny i ara sóc el seu més gran admirador. 

I la gran lluita ara és, sé que difícil i continua, ja que sempre sonen a les meves oïdes, unes paraules dites en veu baixa: “que fa aquell home que comença a ser gran amb aquesta mossa jove, de color i cubana. Pobre home!”. Potser si soc un pobre home, però dins noto la meva pròpia felicitat. 

Danay, Danay, canto al despertar-me al matí, com un ocell enamorat. Seguidament noto la carícia dels seus llavis que baixen, des de la meva front, fins als meus. En arribar sempre reposen damunt en senyal de profund amor.  

L’armari del fons celestial continua en el mateix lloc. En alguna que altra ocasió, rememoren la nostra estada en les seves meravelloses profunditats.  

Miquel Pujol Mur.