Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mercè. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mercè. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 de febrer del 2017

LA PETITA PAPALLONA

Tant de bo fos jo una papallona i pogués marxar lluny, molt lluny d’aquí, d’aquests  deserts àrids i calorosos que ressequen  l’aire i els sentits. Tant de bo tingués ales com els ocells per volar a les terres humides i templades on tot es verd i ple de flors.
Aquest és el meu dolç somni, però sóc petita i no tinc diners. Aquí visc en un poblet a la falda d’una muntanya que li diuen Atlas, aquí tinc la meva família i amics.
Tant de bo, fos una `papallona, però no, jo sóc un cuc, un cuc de sorra, perquè això és el que envolta el meu poble i el poble de més amunt i el de més avall.
L’àvia m’ha explicat, que la seva àvia li havia explicat, el que l’àvia de l’àvia de la seva àvia, i així fins no sé quan, que aquesta terra no sempre va ser així. Diu que aquí fa molts molts molts moltíssims anys, hi havia arbres, aigua, ocells flors i moltes papallones.
 Això és el que diu. Ella s’ho creu, però a mi em costa, i no sé que pensar.
Jo sóc petita i no sé moltes coses només les que m’explica l’àvia, la mare no m’explica res, prou feina té a cuidar els meus germans, anar a buscar aigua al pou - que està lluny- i tot el demés. Jo ja la ajudo però sóc petita, encara que sóc la gran.
-Tu que ets la gran has d’ajudar-, em diu el pare sempre, però si només tinc nou anys! i ell que és gran no fa mai res!.
Quan estic sola i trista, somio que sóc una papallona, travesso el mar, el mar cruel que un dia es va emportar lluny molt lluny, la terra bona i fèrtil, amb el riu més cabalós del món, amb selves verdes i tupides i papallones de tots els colors.
Això també m’ho ha explicat l’àvia. Però ara jo sóc  com un cuc.  Es veu que les papallones també surten d’un cuc- això ja sabeu qui m’ho ha explicat, oi ?-.
Potser quan sigui més gran seré com una papallona i volaré a la terra de l’altre costat del mar.
Quina llàstima! no sé si li podré explicar a l’àvia, ella que m’explica coses tan boniques. També jo li voldria explicar alguna cosa bonica quan torni, però.....llavors no sé si encara hi serà....

 Mercè, agost 2016 

dimecres, 1 de febrer del 2017

EL MEU POBLE ÉS TAN PETIT....



Que no surt mai als diaris, però aquell dia em vaig sorprendre, al veure el telediari, que donaven com a titular una notícia del poble.
Començaré per explicar-vos  una mica com és el meu poble.

És petit però hi ha de tot. Arresserat al  Nord per altes muntanyes, gaudim d’un agradable clima a l’hivern, encara que estem al bell mig del Pirineu.
Al Sud un pantà que rep les cabaloses aigües de dos rius. Al fons planúries d’ametllers i oliveres.
Muntanyes i paisatges es reflexen a les aigües tranquil·les del  “lago”-com diem aquí-.

Doncs bé, un pescador aficionat que freqüenta sovint el llac va capturar una criatura de grans dimensions, meitat truita meitat granota.
Algú, va enviar unes fotografies d’aquest animal excepcional a TV3, i els de la tele van  fer un reportatge.
La bestiola que vaig veure a la televisió, era un peix amb ulls i extremitats de granota.i cos de truita.

Quina llàstima que sortim només a la tele per un cas insòlit!
Sí, realment un fenomen. Ara tots ens preguntem, que més hi pot haver sota les aigües tranquil·les i transparents?

Tant de bo la publicitat repercuteixi al poble i faci conèixer a molta gent aquest raconet encisador del nostre Pirineu!

Com us puc explicar lo bonic que és. Mireu:

La Pobla de Segur és com un niuet
Al mig de dos rius posadet,
Al Nord està Sant Miquel
Que ens protegeix i guareix
Per Sossis i Claverol, cada dia surt el sol.
A l’Oest hi ha Sta. Madalena,
Que de pins i alzines n’és plena
I aquest paisatge exultant
De bellesa excepcional
Es miralla i es complau
En les aigües del llac blau.



Mercè López Gasulla


RELAT DE 115 PARAULES

 


Baixo per les escales de La Ribera i m’omplo de l’olor de la bidauva i la pólvora.
Sento els batecs del cors que pugen cap a la Plaça.
                 
                                                          ------------------------------------

Avui que hem parlat d’escales, també vull dir que les parets també fan pensar. De fet hi ha una dita: Les parets parlen.

Qui no s’estima les parets de casa seva? Que de tantes vivències han estat testimoni!.
¿ Qui no entra en una habitació que ha vist patí o morir a un ser estimat i esgarrifar-se li la pell?
¿ Qui no s’ha emocionat amb la grandesa d’un castell o esglésies mil·lenàries?

Com no es pot  pensar en els homes valents i intel·ligents que amb minsos recursos van fer aquelles muralles i campanars que desafiaven la llei de la gravetat?.
I els ponts?  dels ponts podríem parlar-ne, no 100 paraules sinó 1.000 paraules PARAULES








Berga 07-06-2016
Mercè López Gasulla

dimarts, 17 de gener del 2017

CADA NIT

CADA NIT...



Cada nit, el meu cos cansat es deixa abraçar pels llençols blancs del meu llit.

Alliberada ja de la feixuga càrrega, el meu altre jo desconegut i incontrolable, es posa les ales per volar cap al mon oníric. Imperceptiblement, viatja a les profunditats del ésser primitiu que sóc i escorcolla els racons de la memòria i sentiments que una vegada van ser o potser van voler ser.

Paissatges coneguts o impensables, personatges del passat i present, emocions contingudes o pors superades comencen la seva dansa fantasiosa de colors.

Jo impotent la contemplo meravellada, contemplo  tot el que podia haver estat i no ha estat, aleshores com  en un  remolí em sento arrossegada i començo a formar part de l’espectacle i allà, recupero tot allò que desitjo, i  que ni jo mateixa sé que ho vull.

A voltes, sóc una nena petita i retrobo l’escalfor del cos de la meva mare, quan  anava a dormir amb ella, perquè tenia por; altres vegades, la felicitat que la incoherència i la llibertat em proporcionen és tan tan gran, que ni per un moment voldria retornar a la realitat.

Però també, la ira, els gelos, la impotència o l’anyorança, que es manifesten amb  la brutalitat de la realitat,  em sacsegen amb tanta intensitat que a vegades em desperto de cop, amb el cor bategant i el cos trasbalsat
.
Sento un cruixit, para i torna altre cop, paro l’orella, m’espanto, un cop més i finalment comprenc que és la fusta de l’armari .

Poc a poc em tranquilitzo i sense adonar-me’n, entro de nou  al món del no res.......

fins l’endemà.


Mercè

dilluns, 9 de gener del 2017

EL MONSTRE DEL MIRALL



Mama per la nit, deixa la porta de la teva habitació oberta, li demano morta de por, i la de la meva també-
Penso que si de nit surt el monstre d’aquell mirall -tarat, motiu pel que es distorsionen les imatges- al veure l’habitació oberta dels meus pares, que queda davant la meva, el monstre no s’atrevirà a fer-me res. És que sóc petita, encara no tinc set anys..

La mare ja fa dos hores que ha marxat  -nosaltres vivim a un poblet al costat de Barcelona-

Ella pobra, també pateix al deixar-me sola,- estic malalta al llit i no puc acompanyar-la -, però ha d'anar a portar la feina que cus al sastre de Barcelona.

Avui quan torni, segur que em portarà un pastisset  de la pastisseria “El Cisne” del carrer Pelai  Diu que La Colmena i El Cisne són de les millors pastisseres a Barcelona.

S’ha fet fosc. He encès la llum, estic sola, engoixada, la bombeta bella i gastada parpadeja Serà el monstre del mirall? jo no trec els ulls de la porta de l’habitació, ara tancada.

He cridat ,mama... mama..., he mossegat i esquinçat el llençol; però la mama no arriba.

La veïna que viu a l’altra banda del carrer, a vegades, quan li demana la mare, ve a treure el cap per la finestra a veure’m, però avui no ha vingut, no m’ha sentit cridar.

Ploro, crido, la llum s’apaga i s’encén, passa l’estona em desespero.
Estic tan cansada, ja ni ploro ni crido, no em serveix de res.

Sento obrir la porta, ja ha arribat la mama amb el pastisset!.
M’abraça. Ja no et tornaré a deixar mai més sola, he trobat un sastre aquí al poble que em donarà feina.

L’abraço fort i l’omplo de petons enllagrimats.
Però no sé per què no li dic per què tinc tanta por?

La mateixa por no m’ho deixa dir.

Berga, Abril de 2016
Mercè López Gasulla

divendres, 30 de desembre del 2016

JO QUE VIVIA TAN BÉ!

Jo que tan bé vivia i de cop i volta tot es va capgirar!
Tenia un lloc per viure, dormir i també solucionat el tema de transport i manutenció, i ara estic en un lloc que no conec, ni sé com sobreviuré. Espero que tu m’ajudis; almenys no m’has atacat i m’has convidat a entrar a aquest Casal. Estic molt angoixada, tan bé que estava! Tota la meva mala sort va ser la forta calor d’aquest estiu, això va fer que la mestressa d’en Tom, prengués la decisió de pelar-lo, perquè no tingués calor el
pobrissó; i els demés què? Just quan em vaig donar compte, en un tres i no res ja se m’atansava una mena de dalladora de gespa a tota velocitat, intuïnt que aquell artefacte em faria “carn picada” si m’enxampava. Vaig saltar, fent un gran bot com bona puça saltadora que sóc, i vaig anar a caure a la sabata de la dona que esquilava el gos. T’ho diré amb franquesa: he passat uns mesos confortables a la llar d’aquella dona i ara, quan ha arribat la fresca, dies enrere va estendre al terra unes catifes de pèl llarg que s’estava de meravella, camufladeta, calentoneta i distreta amb les pel·lícules de dibuixos de Tom i Jerry, que la canalla posaven arribant de l’escola. Però, ai les dones! Mala cosa les dones,que m’amarguen la vida contínuament. Maniàtiques, diria jo, amb la neteja; així, aquest matí, sense solta ni volta, obre la finestra, ostres amb el fred que feia! L’obre de bat a bat, agafa la catifa, la treu al carrer i amb una pala de vímet, pica que pica fins que ha caigut tota la pols.....i jo inclosa.

 I aquí estic, garratibada de fred i desorientada, ni un sol gos he vist, en tot el matí, a on pogués enganxar-me i aixoplugar-me del fred! Fins que he arribat a aquesta portalada i t’he trobat.
-Quina història més trista, ben bé l’hivern és pels rics, com deia la meva mare. -li comenta la formiga -, jo em dic Ga, i tu?
-Jo Ça.
-Ara que ja ens coneixem, et convido a passar aquí al Casal de la Gent Gran. Com és un edifici molt gran i vell, hi ha molt racons per amagar-se. També un jardí i un menjador on sempre cauen engrunes de pa i de menjar, i pel fred no has de patir. La companyia és bona, avis inofensius que es distreuen cadascú a la seva manera: televisió no, però el dimecres fan música i algun dijous cinema. Les meves companyes i jo fa molt anys que tenim el niu aquí i tu ja camparàs, prou espavilada ets, després de tants entrebancs als que has sobreviscut. Si et portes bé i no piques als avis, no tindràs problemes amb nosaltres, però això sí, si ho fas, nosaltres mateixes et matarem, perquè llavors ens fumigarien per culpa teva. Es tracta d’anar vivint sense fer soroll, i...anar fent la viu viu.

dimecres, 23 de novembre del 2011

LA PRIMERA VEGADA QUE VA VEURE EL MAR

Quan la meva àvia Irene va veure el mar tenia setanta anys i jo quatre. Era la seva única néta, una collita minsa pel molt que havia sembrat.
Es va casar als divuit anys i va tenir divuit fills, aleshores ja n'havia enterrat catorze. Com totes les dones del poble es cuidava de la casa, de fer el pa, el “mondongo”, dels animals del corral, de portar el dinar als homes quan a l’estiu segaven lluny, als camps. També era sastressa, feia tota la roba dels de casa i els encàrrecs que li encomanaven. De tant anar a l’església, una hora per batejos l’altra hora per enterraments, va acabar sent sagristana.
Però del que més orgullosa i agraïda estava, era del seu hort situat en un indret de regadiu a prop del riu, allà cuidava i mimava els tomàquets, pèsols, faves i d’altres verdures.
El meu pare, que era un bon fill i tenia passió pels seus pares, cada estiu anava a veure’ls i jo amb ell. Un any quan ja començava a ser conscient d’alló que m’envoltava, mirant, des d’un turó --ja que a Castella no hi ha muntanyes-- vaig veure un mar. Era un mar daurat, un mar daurat per tot arreu, que arribava a banda i banda de l’horitzó, i l’aire, que s’aixeca sempre que comença a amagar-se el sol, feia arremolinar les espigues amb moviments , ara forts ara suaus, canviant constantment les tonalitats del groc , i simulant les ones del nostre mar conegut.
D’ haver comunicat totes aquestes meves percepcions a l’àvia, ben segur que no les hagués entès.
El blat era blat, sinònim primer de treball i després amb sort de pa, i prou. A ella el que l’interessava era el mar d’aigua, el que veia en les postals que li enviàvem i el que havia estudiat a l’escola. Sempre ens preguntava si era axis de gran com es veia.
Els ulls de l’àvia havien plorat tant, que se li van quedar trists per sempre. Seria per això, que aquell any, el meu pare va aconseguir arrancar-la del poble i portar-la a Barcelona a veure el mar. Tota la vida li havíem sentit dir, com li agradaria veure’l. Tots la volíem veure feliç i fins i tot el meu avi – que ell sí que no es va moure mai del poble – la va animar a fer aquell viatge
Quan plantada davant del mar, al moll de Barcelona, va contemplar el que havia somiat tota la vida, després d’uns moments de silenci va dir :
“ Déu meu, quanta aigua i el meu hort sense regar “.
L’avia Irene al centre

Amb les seves germanes
Ella no havia sortit mai del poble on va anar a casar-se i a quedar-se. Només l’atracció que el mar li produïa, li va donar el coratge per fer el viatge. El seu viatge al mar.

dissabte, 5 de novembre del 2011

BACTERI

Paraules clau de Montserrat i Jordi: BACTERI – ESTRATÈGIA - IRREGULAR

Els meus companys m’han proporcionat les paraules clau per fer-vos un petit comentari. Seguidora com soc del científic i escriptor Eduard Punset, acabo de llegir el seu últim llibre, dedicat a la ciència i fàcil per a tot hom. Es titula “ PER QUE SOM COM SOM”. Ens explica, que som i quin és el nostre origen, senzillament: un bacteri, i aquesta és una afirmació científica. Un bacteri que amb estratègia irregular, va anar conformant tots els éssers vius del nostre planeta.

Mercè López i Gasulla
Berga,23-03-2009
Taller d’escriptura

dimarts, 25 d’octubre del 2011

R I M E S




LES FLORS

Creixen les flors vora el camí
el meu jardí
brots i poncelles
roses d’amor, amistat de gessamí
són boniques les flors,
passo, les miro i les deixo marcir
ni tant sols les toco,
per por de cremar-me, les deixo morir.




EL VENT

El vent de Garbí i la Tramuntana
Porten les ramós dels pensaments.
El vent de Garbí i la Tramuntana
s’emportan els records dels desamors.

El vent de Garbí i la Tramuntana
Porten l’olor del bosc i de les flors.

El vent de Garbí i la Tramuntana
s’en porten el que queda d’il·lusió, són
el vent de Garbí i la Tramuntana.


LA POBLA DE SEGUR

La Pobla de Segur és com un niuet
en mig de dos rius posadet.
Al Nord està Sant Miquel
que ens protegeix i guareix.
Per Sussís I Claverol,
cada dia surt el sol.

A l’Oest , Sta. Magdalena
que de pins i alzines és plena.
I aquest paisatge exultant
de bellesa exuberant
es miralla i es complau
en les aigües del llac blau.


LA MARIETA

Es petita i regatera
menudeta i saltirona
I els seus cabells tant durats tan daurats
Semblen un manat de blat.
Els seus ullets són molt blaus
la seva cara molt fresca,
i té uns colors al seu rostre
que la fan semblar una rosa.

Es bonica i riallera
i també treballadora ,
fent cistells es passa el dia
a l’ombra d’una alzina.
Aquesta és la Marieta
una bona minyoneta.
Té quinze anys i dos germans
un l’Andreu l’altre en Joan
viuen sols amb el seu oncle
un home gran i cansat
de cabells blancs arrissats.

Ell fora un bon mariner
Però ara ja és molt vellet
ni tan sols pot cusir una ret.
Però, ella és jove i vol viure
vol córrer per aquí i per allà
vol veure mon, i gaudir
ser lliure com l’oreneta
aquesta és la Marieta,
una bona minyoneta.


COM ABANS
 

I arribarà la mort com un
núvol blanc i suau,
m’enbolcallarà el cos,
m’arrancarà els pensaments del cap
i els sentiments del cor.

I arribarà la pau,
la desitjada pau, per sempre
com abans, que també era sempre

diumenge, 23 d’octubre del 2011

CADA NIT...

Cada nit, el meu cos cansat es deixa abraçar pels llençols blancs del meu llit. Alliberada ja de la feixuga carrega, el meu altre jo desconegut i incontrolable, es posa les ales per volar cap al mon oníric; imperceptiblement, viatge a les profunditats del ser primitiu que sóc i escorcolla els racons de la memòria i sentiments que una vegada van ser o potser van voler ser. Paisatges coneguts o inpensables, personatges del passat i present, emocions contingudes o pors superades comencen la seva dansa fantasiosa de colors, jo impotent la contemplo meravellada, contemplo tot el que podia haver estat i no ha estat, aleshores com en un remolí em sento arrossegada i començo a formar part de l’espectacle i allà, recupero tot allò que desitjo, i que ni jo mateixa sé que ho vull.
A voltes, soc una nena petita i retrobo l’escalfor del cos de la meva mare, quan anava a dormir amb ella, perquè tenia por; altres vegades, la felicitat que la incoherència i la llibertat em proporciona és tan tant gran, que ni per un moment voldria retornar a la realitat, pero també, la ira, els gelos, l’impotència o la anyorança, que es manifesten amb la brutalitat de la realitat, em sacsegen amb tanta intensitat que a vegades em desperto de cop, amb el cor bategant i el cos trasbalsat.
Així estava aquesta nit a les tres i més del mati, amb uns ulls com a taronges, quan l’esser que tenia al costat el sento murmurar i agitar lleument els braços.
-Carinyo, que et pasa?-li pregunto.
-La porta, em contensta.
-Que li passa a la porta?
-Està oberta
-Que hi ha algú?
-Si
-Que és un home?
-Si
-En aquest punt acabo l’interrogatori abans de que m’engegui i també per acabar amb el seu neguit.
-Estigues tranquil, que estás somiant i no hi ha ningu a la porta, l’unica que està aquí amb tu sóc jo, la teva veritable “PESADILLA” .
Poc a poc ens tranquilitzem, i sense adonar-nos, entrem de nou al món del no res,.... fins l’endemà.