Tant de bo fos jo una papallona i pogués marxar lluny, molt
lluny d’aquí, d’aquests deserts
àrids i calorosos que ressequen l’aire
i els sentits. Tant de bo tingués ales com els ocells per volar a les terres humides
i templades on tot es verd i ple de flors.
Aquest és el meu dolç somni, però
sóc petita i no tinc diners. Aquí visc en un poblet a la falda d’una
muntanya que li diuen Atlas, aquí tinc la meva família i amics.
Tant de bo, fos una `papallona, però no, jo sóc un cuc, un cuc de sorra,
perquè això és el que envolta el meu poble i el poble de més amunt i el de més
avall.
L’àvia m’ha explicat, que la seva àvia li havia explicat, el que l’àvia de
l’àvia de la seva àvia, i així fins no sé quan, que aquesta terra no sempre va
ser així. Diu que aquí fa molts molts molts moltíssims anys, hi havia arbres,
aigua, ocells flors i moltes papallones.
Això és el que diu. Ella s’ho creu,
però a mi em costa, i no sé que pensar.
Jo sóc petita i no sé moltes coses només les que m’explica l’àvia, la mare
no m’explica res, prou feina té a cuidar els meus germans, anar a buscar aigua
al pou - que està lluny- i tot el demés. Jo ja la ajudo però sóc petita, encara
que sóc la gran.
-Tu que ets la gran has d’ajudar-, em diu el pare sempre, però si només
tinc nou anys! i ell que és gran no fa mai res!.
Quan estic sola i trista, somio que sóc una papallona, travesso el mar, el
mar cruel que un dia es va emportar lluny molt lluny, la terra bona i fèrtil,
amb el riu més cabalós del món, amb selves verdes i tupides i papallones de
tots els colors.
Això també m’ho ha explicat l’àvia. Però ara jo sóc com un cuc.
Es veu que les papallones també surten d’un cuc- això ja sabeu qui m’ho
ha explicat, oi ?-.
Potser quan sigui més gran seré com una papallona i volaré a la terra de
l’altre costat del mar.
Quina llàstima! no sé si li podré explicar a l’àvia, ella que m’explica
coses tan boniques. També jo li voldria explicar alguna cosa bonica quan torni,
però.....llavors no sé si encara hi serà....
