dimarts, 30 de maig del 2017

EL LLADRE. I


Pujo corrent l’escala. He plegat de la feina i m’espera la meva dona. Hem tingut una sort! Ens hem trobat dos que ens agrada gaudir l’un de l’altre. Sé que m’espera mig vestida: mal dit, mig nua; únicament coberta amb aquella camisa fina i transparent de tons vermellosos que m’encén ràpidament. I quan rasques el llumí que passa: que aviat surt la flama.  

Em vull explicar perquè potser molts no ho entendreu. La Marta fins fa poc era la meva xicota. Festejàvem des de fa temps. Fèiem el que podíem i quan podíem, en algun pis deixat pels amics. O quan els pares de l’un o de l’altra no eren a casa o se n’havien anat de vacances. Ara, fa pocs mesos la vida ens ha fet un bolc. Hem trobat un bonic pis en una zona residencial, molt a prop de la meva feina i ens hem casat. Us imagineu acabats de casar i lliures de fer-ho quan i com ens bé en gana. Doncs, estem en aquest període de la vida.  

Hi ha cops que aprofito una pausa al treball i m’escapo per passar una breu i lleugera estona amb la meva Marta. Quatre petons i quatre afalacs lleugers que no fan més que mantindré encesa la foguera del desig. Quan finalment acabo la feina ja us ho podeu imaginar. 

Bé, pujo l’escala ja tot engrescat afluixant-me el cinturó, quan arribo a la porta del nostre niu d’amor. Ostres! Exclamo sorprès. Com és això! La porta mig oberta. Caram! No pot ser. Serà una traïdora! Si ahir ens ho vam treballar fins el darrer sospir. No en tindrà prou amb mi! Se n’haurà buscat un altre? Com que és tan fogosa! 

Així desesperat i engelosit al màxim acabo d’obrir la porta i entro treient foc pels queixals. Els zels mossegant-me el fetge. Un fel agre em puja gola amunt. Però apurant el mal de cor camino silenciosament. Redimonis! Ja m’ho imaginava! Un home! I la Marta asseguda al sofà amb la camisa dels meus sospirs. Sí, curta i transparent, i mostrant pràcticament els seus tan bens posats atributs. Adúltera! Pròssia! Mala dona! 

Em veu entrar i em mira plorosa. No em commoc, pèrfida muller! Ostres quina mirada em fa el paio. No el conec, no l’he vist mai. Em somriu amb  sornegueria. Què es creu que el deixaré gaudir de la Marta. Tanco els punys i avanço enrabiat. Merda! Què és això! El negre forat del canó d’una pistola a la mà del visitant em mira sense pietat. 

Em paro ple de por. Una pistola al meu pis! Com és possible! M’agafa una fluixedat de cames i noto que tremolo. Noto una necessitat imminent a la part baixa i tímidament pregunto, com si no fos casa meva.
¾     Puc anar al lavabo?
¾     Sí- em respon l’home amb una veu suau, però tallant, manant-me a continuació - No tanqui la porta. El vull veure. 

Me la vol veure, per què? No serà un ... Home, petita no ho és, però tampoc tan gran com per anar fent exhibicions davant un estrany. A més, amb l’ensurt quasi em costa trobar-la.
¾     Assegui’s al costat de la seva dona. Marta, oi? Vostè, Joan?
¾     Sí- responc atemorit amb un fil de veu, veient com la pistola ens assenyala, ara l’un ara l’altre. 

Miquel Pujol Mur

diumenge, 28 de maig del 2017

DE QUE VA EL 7-7-7


Avui toca escriure sobre un tema que buscarem al paràgraf  set, de la pàgina set, del setè llibre de l’estanteria de casa.

“El cosí Basilio” d’EÇA DE QUEIROS, deia així:


“S’havia quedat asseguda a la taula llegint el Diari  de Noticies”  com cada dia quan acabava d’esmorzar. La seva mitja hora per posar-se al dia dels últims esdeveniments no els hi treia ningú. A la taula quedava buida la tassa de cafè amb llet i alguna altra resta del desdejuni. Fullejava el diari mirant els titulars, llegia algun article que li interessava. Després de mirar les necrològiques passava a la pagina dels espectacles i a la cartellera .

Un titular li va cridar l’atenció. Una obra de teatre que presentava una companyia argentina, actuaria tres dies en un teatre de la ciutat. Va mirar la fotografia que l’acompanyava, no li deia res;  va llegir el curt resum de l’obra , li va semblar interessant. Els seus ulls es van aturar davant d’un nom, el de la protagonista principal, que la va neguitejar.

Duocastella, Gabriela Duocastella, un calfred li va recórrer l’espinada. Va... seria només una coincidència de cognoms, n’hi hauria molts d’iguals –pensava- però... ell va marxar a un país d’aquest, Xile o Argentina. Qui sap si tenia a veure alguna cosa amb ella. El pensament li feia mal, volia apartar-lo de la ment i no podia.

Després de més de trenta anys el records tornaven a clavar-se en el seu cervell. Mai més havia volgut saber res d’aquest nom, ni d’aquell home. N’havia parlat amb ben poca gent d’ell. Havia quasi aconseguit oblidar tot aquells temps i tot el que havia passat quan tenia quinze anys. Va apartar aquells pensaments que l’envaïen, no volia pensar-hi, no volia que li tornessin a fer mal. Va tancar el diari, va recollir la taula i va sortir.

El vespre fen zàping a la tele, va trobar una cadena local on feien una entrevista, una dona jove, acompanyada d’un senyor més gran . La va deixar allà sense posar massa atenció en el que deien. Quan va sentir el nom Duocastella, va fer un bot; tots els sentits es van posar en alerta. “És ella “ –va pensar-  i va parar l’orella seguint la entrevista. Efectivament, era la actriu principal de l’obra.  “El entramado” tot d’una es va adonar que la noia parlava del seu pare . Un professor de música que havia estat molts anys vivint en aquella ciutat, abans d’anar a viure a Buenos Aires. La funció d’aquest vespre seria en homenatge a ell. Segur que hauria estat molt orgullós de poder-ho veure i d’haver pogut acompanyar-la en aquella gira, però desgraciadament havia mort l’any passat.

La dona petrificada, amb la mirada fixa a la pantalla, absorta, no podia moure’s ni quasi respirar. El cap li repicava. Era ell, ell ...  i ella...  la seva filla. Mort, s’havia mort, per fi s’havia mort. Maleit violador, no podràs fer mai més mal a cap joveneta, ni a ningú .

Ja no va escoltar res més. Amb ràbia va prémer el botó del comandament i va apagar
 la televisió.

19/05/2017/


divendres, 26 de maig del 2017

DOS CURTS NEGRES

Potser inspirat en la Metamorfosis de Franz Kafka.

 Estic aclaparat sota la gruixuda manta. No hi ha gens de vigor al meu cos. Ni un bri de força sorgeix del meu interior. Miro el rellotge. És quiet com sospir de moribund. Ni una sola de les busques es mou dins l’esfera numerada. Només el soroll de la meva respiració, tènue i quasi inaudible si no fos pel silenci total, pertorba la quietud.  

Una busca, la petita, la del segons, inicia un lleuger tremolor. Però no és l’agulla, sinó un moviment imaginari de l’ull humà. Aquell lleuger tic, sense tac, retorna al seu lloc. Tot moviment es detura sense començar. 

Observo el reflex del rellotge en l’armari. Quietud i silenci impera dins la cambra. Jo, aixafat sota la calor i el pes de la roba, continuo immòbil. Resto quiet com si una armadura cuirassada em convertís en inerta mòmia. 

Potser inspirat en algun relat de Edgar Allan Poe 

La gota de sang no cau a terra. Resta a mig camí des del ganivet i de la carn esquinçada. Vermella i suspesa en l’aire sembla, ben bé, una marieta de negres punts. La meva mà que s’enfonsava en la pobra víctima, ja morta, no trenca ni malmet cap més teixit ni cap més òrgan.
 
Estic immòbil com el temps. El paroxisme interior de la meva acció està tranquil. El rellotge està quiet. Jo també, cap moviment ni desig d’apunyalar un altre cop. Resto caigut en un gran sopor, lleugerament inquiet. Sento la ràbia que em crema per dintre, però sense remordiment. Tot és silenci, tot és calma. De sobte se sent un suau xop de la vermella sang damunt les rajoles. 

Llavors, com una font que raja contínuament, el meu furor solta novament la meva força. Pres de salvatge desig com un possés torno a esquinçar i tallar la maleïda carn.  

Miquel Pujol Mur

DOLMEN DE SÒLS DE RIU. BARONIA DE RIALB. NOGUERA.

En aquesta ocasió, en una de les nostres recerques, visitàvem la Baronia de Rialb. 


L'Àrea del dolmen de Sòls de Riu, antigament denominat de Solsderiu, és un espai creat amb motiu de la construcció del pantà de Rialb, en territori de la Torre de Rialb, del terme municipal de la Baronia de Rialb, a la Noguera. 

Es troba a la dreta del Rialb, al capdavall (sud-est) de la Costa del Molí de Guàrdia, un cop el riu ja s'ha marfós en el pantà de Rialb, a migdia de la carretera de Politg just a ponent del llarg viaducte que passa per damunt de la cua del pantà. 

Es tracta d'un indret on es van emplaçar els monuments arquitectònics més importants del municipi que havien d'ésser enaiguats per les aigües del pantà un cop aquest funcionés a ple rendiment. En definitiva, funciona com una zona de descans i un perfecte mirador de la cua del pantà per la banda en confluència amb el riu Rialb. Des d'aquesta posició s'observa part de la vall del Rialb, el poble de la Torre i les serres de Politg.  Hi ha panells informatius turístics sobre la mateixa zona i el municipi.
 

Consisteix en un típic megàlit fet amb grans pedres verticals cobertes per una gran roca que tenia la funció de monument funerari i que fou erigit fa més de quatre mil anys. 

Les obres de canvi de l'emplaçament originari del dolmen de Solsderiu, que és com el va anomenar el seu descobridor i excavador mossèn J. Serra i Vilaró, van realitzar-se el març del 1999. 

Curiosament aquest dolmen ha aparegut citat posteriorment com l’Espluga dels Tres Pilars i d’aquesta manera apareix a les vitrines del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
 

Evidentment no es tracta d’una espluga, sinó d’una cambra de dolmen  poligonal de 3 metres de longitud per 2,30 metres d’ample, que presenta un vestíbul amb dos muntants i una obertura superior. La llosa de tancament es troba decorat a l’interior de la cambra per un gravat rupestre que presenta un soliforme (dibuix esquemàtic).  

El dolmen havia estat totalment excavat i havia ofert materials propis d’un sepulcre calcolític: una destral polida, una gran fletxa de peduncle i aletes, restes d’un vas de ceràmica llisa i restes de dos individus. 

Font: VQ.
Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 23 de maig del 2017

CLASSE A CASA LA MÒNICA

El Xavier en llevar-se s’estira desemperesint-se amb ganes i fent alguna que altra ganyota i un crit mig tarzanesc. Murmura aleshores: Per fi m’han comprat un matalàs nou que bona falta em feia. El vell, ha estat com les piles, que duren i duren, però finalment els pares s’han adonat que tenia més bonys que una carretera de tercera. Ospa! Ja era hora que ho veiessin.
¾     Avui em noto ”flex”. 

El pare és un xic garrepa. Un xic, ho! Li costa més, això d’obrir la cartera i treure uns quants bitllets. Malgrat sigui pel bé de la salut del seu fill. Carall! No se’ls portarà a l’altre món. I parlant de carall com en tiben els pantalons del pijama. Me’ls baixo i miro, qui la va matricular, que ferma i tesa està. Jo pensava que això de la trempera matinera només li passava al pare quan en alguna que altra ocasió a la nit sento com la mare protesta, dient-li:
¾     Va, Manel, va, empeny més, més fort. Manel que et passa?

 I ell li contesta
¾     És que vinc molt cansat. Demà al matí estaré més valent. 

Sí, cansat d’estar assegut a l’oficina, penso immediatament. A certes edats els homes comencem a fallar algun que altre cop. M’he d’aprofitar de la joventut. 

Finalment ja deixant tot preparat per sortir m’assec a la taula de la cuina per esmorzar. La mare em mira inquiridora. Per què? Em pregunto.  

Ahir va ser un dia feliç ja que finalment vaig desempallegar-me del cabronàs del Rafel. El pare ja m’ho havia advertit que passaria. Sempre em deia:
¾     Xavier, condueixes o et condueixen.- Les seves paraules m’han fet reflexionar durant força temps. Punyeter! Aquesta vegada tenia raó.  

M’he adonat que el meu amic de l’ànima sempre em manegava i em feia canviar de propòsits. Sempre, el fill de puta de l’amic Rafel, em feia fer coses diferents al meu desig. Això d’amic, entre cometes. Ahir, al deixar-lo a la porta de casa seva, vaig haver d’escoltar tot un llarg reguitzell de retrets perquè avui, me’n vaig a fer un treball amb la calenta de la Mònica. Ell diu que és la seva xicota. Quan tancava la porta vaig cridar-li:
¾     Rafel, bon vent i barca nova. Va mirar-me amb un posat d’emprenyat que deu ni do.  Quan marxava li vaig aixecar la mà amb el dit del cor ben dret. Que et donin pel cul, Rafel! 

Mentre menjo, miro la gata que ronca asseguda a una cadireta baixa de boga. Sembla, ben bé, que dorm però quan sent el soroll de l’aigua mou nerviosament les orelles. El refrany del gat escaldat de l’aigua freda fuig  no deixa de ser present al pensament de la nostra “misseta”.   

Ara la mare finalment s’asseu a l’altre costat de la taula, mirant-me fixament, mentre amb les mans retorça un drap de la cuina. M’inquireix:
¾     Xavier, és veritat que vas a casa de la Mónica a repassar lliçons.
¾     Sí, mama.- responc pensant, quina portarà de cap.
¾     Vigila fill, que són bona gent però la mare ja saps que té certa fama. Va casar-se de penal i malgrat la bondat del cornut del seu home les males llengües encara parlen molt malament d’ella.
¾     No em fumis, mare! Que té a veure la Mònica amb la seva mare.
¾     Fill, “carinyo”. Pensa que els testos se semblen en moltes ocasions a les olles. No vull dir res de la Mònica, però tu saps que surt amb bastants nois.
¾     Mare! Mare! Mare! –protesto amb veu alta- Tu i els teus refranys! 

Donant-li un petó al front agafo la motxilla i me la penjo a l’esquena. Tibo amunt els pantalons i me la poso bé, ja que encara la tinc un xic grossa, com sempre que penso amb la Mònica. També m’asseguro de portar el condó a la butxaca. Ara  els “frikis” diuen finament preservatiu, com si les fes vergonya dir les coses pel seu nom. Mai se sap que pot passar entre dos adolescents de disset anys. 

Mentre baixo les escales penso en la mare i el seu sempitern recolzament en els refranys. Em recomano a mi mateix unes sàvies paraules:  Qui vulgui peix que es mulli el cul. 

De veritat que el culet de la Mònica és un do de Déu o de qui la va parir, malgrat fos de falta.  

Miquel Pujol Mur

diumenge, 21 de maig del 2017

RECORDS LLUNYANS



Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat

M’acaba de venir al cap aquesta frase, faig un somriure, recordant vells temps. Temps llunyans de mitjans del segle passat, quan ens van conèixer amb la “Carmen”.

Anàvem al col·legi, com llavors es deia, devia tenir uns nou o deu anys. Havien arribat unes nenes noves a mig curs, “La Carmen”  i la “Consuelo,” la primera venia de Almeria i la segona de Càceres. Les nenes de la classe aviat ens vam fer amigues d’elles . A l’hora del pati els hi ensenyàvem de parlar el català, que l’aprenien ràpidament . Com els costava una mica pronunciar algunes síl·labes, els hi fèiem repetir... “setze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat” quan sabreu dir això, -els hi dèiem- ja parlareu com nosaltres. Elles si esforçaven, però els costava....”xetse  xutches d’un chut...chat...” llavors nosaltres rèiem i elles s’enfadaven, però no desistien. Al cap d’un any parlaven el català a la perfecció.

Amb la Carmen vam continuar l’amistat més enllà dels catorze anys, ja que després de deixar l’escola vam treballar juntes a la fàbrica tèxtil del poble. Jo anava sovint a casa seva. Llavors m’agradava molt el seu germà, el Ricardo, era un jove molt guapo i ben plantat, més gran que nosaltres. Quan podia i anava amb una excusa. A vegades ella no hi era i jo em quedava allà parlant amb la seva mare, la Manuela i amb la seva germana gran, la Vicenta. Aquestes mai parlaven en català. La mare  no l’entenia gens i la Vicenta, havia arribat ja gran a Catalunya  li feia vergonya de parlar-lo  “jo lo entiendo todo –em deia- però hablarlo me da corte.” Jo els hi respectava i feia pràctiques de la llengua forana. El Ricardo passava de mi, i jo després d’un temps també vaig passar d’ell.

Amb la Carmen, vam continuar l’amistat molts anys , fins i tot quan ens vam casar i vam seguir camins diferents, una a cada extrem del país, mai vam perdre el contacte. Vam seguir i celebrar els naixements i comunions dels nostres fills. Ens trobàvem el poble en comú per la Festa major, i algunes altres festivitats.

Per les circumstàncies de la vida ens vam anar distanciant amb les anys. Fa tres dies em vaig assabentar que havia mort la seva mare, la Manuela. Com no vaig poder anar a l’enterrament la vaig trucar i al saber que  es estava uns dies al poble, per resoldre alguns assumptes amb la germana que vivia amb la mare i per uns tràmits, vaig decidir fer-li  una visita i donar-li el condol.

Vam passar la tarda juntes, recordant vells temps i posant-nos al corrent de les noves,  de la temporada  que havien estat allunyades. La Vicenta estava estones amb nosaltres i altres atenent alguna visita de veïns.   Em va sorprendre com la germana gran parlava en català, i li vaig comentar a la Carmen ,

¾    Ui, noia  -em va dir- ella sempre havia dit que mai el parlaria. Quan va tenir els néts,  la cosa va canviar.
¾    En va aprendre per parlar amb els néts?
¾    Oi tant. La Laura, amb tres anyets deia – “la iaia gran , parla estrany, però tu no has de parlar estrany”. El petit Lluc també deia, “no estrany iaia”.  El que és curiós , que a la mama l’entenien parlant en castellà, però a ella no. Per ells va parlar en català.
¾    Ara ja son uns joves adolescents. Segur que son catalanistes i tot .
¾    Catalanistes i també  independentistes.  Ells, els fills  i nosaltres. Fins la mama quan estava més bé, també era independentista. Encara que mai va parlar català, però l’entenia bé i estimava aquesta terra.

Vam seguir la conversa fins a mitja tarda, la Vicenta també si havia afegit i va estar molt contenta de veure’m. Amb la Carmen cam quedar trobar-nos més sovint. Ara que les dues estàvem jubilades i teníem més temps lliure. També hem planejat passar les vacances d’estiu, al   mateix lloc per tornar a recuperar  l’antiga amistat.

 24/04/2017/

divendres, 19 de maig del 2017

ANGOIXA EN UN MATÍ DE MALSON

Ho vaig notar sense veure-ho. La seva presència real era evident. A les fosques vaig sentir els seus moviments al voltant meu. Lentament vaig intentar girar-me vers la seva presència. 

No sé explicar-me quin pressentiment va envair el meu cervell. Pot ser por, tal vegada plaer o segurament inquietud. 

La presencia femenina o masculina poc a poc m’omplia. Però dins meu l’opressió m’ofegava. On era? Sí, sí, era. Però què era. 

Tal vegada un estrany ? Seria un conegut? Com havia entrat a la estança  si no conegués res del que m’envolta. 

Ves a saber si era un fantasmagòric record del passat que venia amb el seu record a omplir el meu pensament de malastrugança.  

Allò, que no sé ben bé que era, no era cap subtil desenllaç d’un moment feliç. 

M’omplia d’angoixa fins que vaig notar un lleu petó damunt la galta. La cara infantil i el somriure del meu fill han esvaït el malson. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 16 de maig del 2017

BALLAR SENSE PARAR

Aquest matí el meu despertar ha estat força plaent. Finalment  el pare m’ha comprat les sabatilles esportives que, feia molt temps, li demanava. Quan les vaig veure a l’aparador de la botiga sincerament me’m vaig enamorar. Simplement unes sabatilles marca “Danzing”  de color vermell i soles grogues. 

Només calçar-me-les he notat un agradable formigueig al meus peus. M’ha semblat impossible descriure la sensació de lleugeresa de moviments i d’ingravidesa que he sentit al fer el darrer nus als cordons.  

He esmorzat tranquil·lament. La meva mare  m’ha portat el cafè amb llet i la pastilla per aprimar-me. Maleïda píndola! Te un sabor a cautxú que fa que em sigui molt difícil d’empassar. Com comprendreu, malgrat ser bastant alt, el pes és una de les coses que més m’aclapara, i els quilos em pesen massa. Potser valdria més que digués simplement que sóc bastant ple. 

He sortit al carrer per trobar-me amb els amics al bar de Cal Negre. Hi eren el Pere i el Dalmau. Només veure’ns hem picat els punys i ens hem saludat efusivament. Els he ensenyat el regal dels meus pares i els hi ha agradat molt. Però el Pere sempre un perepunyetes, ha comentat:
¾     Escolta “tio”! Aquestes sabatilles són molt “fardonas” i cridaràs l’atenció de tothom.
¾     Tu sempre estàs fet un esgarriacries de les alegries dels altres.
¾     Bé, bé- i em fa un gest com dient: això és cosa teva. 

Hem demanat una “birra” i ens hem assegut sota el porxo a mirar la gent que passeja. Avui és dissabte, dia de mercadet i el Carrer Major està força animat. De sobte, ha sonat en els altaveus del carrer una musiqueta molt coneguda i familiar: el sirtaki que balla l’Antoni Quinn en la pel·lícula “Zorba el Grec”. 

Sense jo voler els meus peus han començat a picar a terra seguint el ritme de la melodia. Com he dit jo no sóc cap Adonis lleuger ni dansaire. Ben justet uns passos de música lenta si tinc parella o sinó botar i saltar en la pista d’una discoteca rodejat de jovent com jo.   

Però els meus peus, millor dit les sabatilles, marquen repetidament els passos. Fins que finalment han començat a marxar, i clar, jo darrere d’elles. 

M’he posat dempeus (o m’han posat) enmig de la plaça de Sant Joan. Pel impuls de les sabatilles he alçat les meves cames i també instintivament els braços, almenys per aguantar mitjanament l’equilibri. Breus moments després un corrent elèctric m’ha omplert el cos. 

Aleshores he començat a ballar i ballar, entremig de la gent que em mirava sorpresa i admirada. Al darrer compàs he fet una pirueta quasi com de ballarina clàssica i la música ha parat. Els aplaudiments de tothom m’han fet enrojolar. Suposo que algun ha hagut de censurar-me pel meu atreviment i també han rigut del meu ridícul. Però no m’he sentit ridícul, només he estat portat per la música i les sabatilles.  

Torna a sonar la mateixa música i les sabatilles em porten dansant Carrer Major amunt fins la Plaça de Sant Pere. Ja no he anat pel mig del carrer sinó que les meves “Danzing” em porten saltant pels portals o saltironejant per  les parets de les cases. Mai m’havia cregut que jo pugues fer això.  Així he arribat a la Plaça Cremada on he fet un últim i grandiós giravolt.  

El Pere que m’ha seguit m’ha passat l’ampolla de cervesa. Malgrat algun que altre vici, és un bon xaval.  

Només he fet un glop quan ha començat a tocar una nova música. Bastant antiga, la recordo més que res pels pares, potser “Un americà a París”.  Pel meu gust una música una mica carca i arcaica. Immediatament, les sabatilles han manat al meu cos. He tornat a saltar i a dansar per les parets i pels graons, amagant-me i saltant des de la  Berruga al bell mig de la plaça i caient amb una gràcil pirueta amb les cames obertes. En altres ocasions hauria quedat estès damunt les dures rajoles, però, avui com si fos de goma he tornat a alçar-me per continuar el meu ball. 

I la música no ha parat i jo portat pels meus peus i cames, i sobretot per les sabatilles, he continuat la dansa. Al mateix temps he bracejat contínuament com si fos un ninot de paper portat pel vent. 

He passat pel mig del mercadet. He ballat envoltant les parades i esquivant els vianants i els firaires. La música i els colors em rodegen per arreu. Unes cortines, com tuls de gasa de colors rosa i blau, clars, seguien acompanyant la meva dansa. Tothom m’ha mirat, estranyats i també contents, fins que he arribat a l’Ambulatori. 

Ha parat la música i he aprofitat l’ocasió per treure’m les sabatilles amb un ràpid moviment. Les he portat a la mà sentint les seves ànsies de moure’s. Però, jo no puc més. A causa del dolor de tot el meu cos he arribat a casa a peu i descalç. Abans d’entrar les he deixat al costat d’un contenidor. No sabria què fer amb elles.  

Més tard quan he sortit ja no hi eren. No sé si les ha agafat algú o han marxat soles. Tampoc m’importa gens, no me les hauria posat mai més.  

Miquel Pujol Mur

diumenge, 14 de maig del 2017

MALANYEU. PANET DE S. MIQUEL I BENEDICCIÓ DEL TERME



Com cada any , el diumenge després del  8 de maig, festivitat de Sant Miquel arcàngel,  és fa a la petita església de Sant Sadurní de Malanyeu, la benedicció del terme i la dels panets i el posterior  repartiment  d’aquests entre les assistents.


La tradició és molt antiga, es creu que data de la Edat Mitjana, quan les cases més riques del poble, per una promesa feta al sant per la protecció dels  seus conreus, en aquest  dia després de fer la benedicció dels termenats , repartien un pa ( bé escàs i bàsic) entre els habitants del lloc i els vianants que hi acudien.


La tradició continua viva, encara que el lloc ha quedat força despoblat. La gent que hi viu i els forans que hi tenen casa, que també s’hi han afegit,   van continuant amb aquest costum tan arrelat al món rural català.


Avui al  matí, encara que el dia havia començat amb bon temps, el sol lluïa i semblava que seria un dia estiuenc i calorós, cap al migdia s’ha anat posant rúfol i fins han caigut quatre gotes, que no han espantat als visitants que han  acudit a la celebració.  Tothom s’ha emportat el seu pa beneit i la casa que el repartia han donat la coca a la família que s’encarregarà de fer-lo i repartir-lo  l’any vinent.




14/05/2017/


divendres, 12 de maig del 2017

BLANCANEUS.

La setmana passada vaig rebre un encàrrec bastant difícil de resoldre. Si no recordo malament alguna cosa així com: per què la Blancaneus no va casar-se amb cap dels set nans. De moment i sense pensar-m’ho gens va sortir-me l’ocurrència de que la tenien curta.   

Després vaig voler aprofundir més en el tema i vaig buscar els noms dels protectors de la noia: Vaig tenir-ne prou: A veure, si endevino una mica la filosofia de les dones, cosa prou difícil, però interesant. 

Noms del nans:
Mudet: a quina dona li pot agradar estar casada amb una persona que mai diu cap paraula amable ni afalagadora.  

Esternuts: una parella al costat que no fa més que estossegar i esternudar. Us imaginneu una escena intima i ell vinga i vinga a bufar i tossir sense parar. 

Vergonyós: mig tapant-se amb un coixí i dient, no me la miris que la tinc xica i així la pobra xicota res de res. 

Dormilega: malament, i si a més és gandul, pitjor. 

Feliç: perillosíssim, si és massa feliç no s’adonarà de les necessitats de la desitjosa noieta.  

Rondinaire: particularment amb un ser que sempre protesta no em sabria entendre. Prou difícil que és la vida, per tenir un corcó al costat. 

Savi: home el savi el que se las sap totes, no perdona ni una i a més s’ho creu. Crec que és el més vell, gros i barbut dels nans. 

Després d’estudiar la personalitat de cadascun, pobra Blancaneus no li quedava més esperança que esperar a veure si el príncep era millor. 

Després d’aquest discurset he de dir que segurament el tema és molt més profund i trist que la poma, la madrastra i el conte. La historia té noms i cognoms i els pobres nans eren nens de poca edat que treballaven a les mines triant els minerals. Pel seu treball es devien veure vells i desgastats al màxim. Van arribar a dictar-se tota una sèrie de lleis per protegir-los. 

El pare de la Maria Sophia es deia  Philipp Christoph von Erthal, Condestable del territori de Kurmainz des del 1719 fins al 1748. Tenia uns bons dots diplomàtics i és per això que en moltes ocasions havia de viatjar a l'estranger per entrevistar-se amb emperadors, reis i altes autoritats d'altres països. 

Però el 1741 va succeir un fet que va trasbalsar la vida de la família von Erthal, però sobretot de la jove Maria Sophia que va quedar-se sense mare. Al cap de dos anys, el 15 de maig de 1743 en Philipp es tornava a casar amb Claudia Elisabeth Maria von Venningen, nascuda Comtessa Imperial de Reichenstein.  

Era una dona autoritària que no va dubtar en afavorir als seus fills, fruit d'un anterior matrimoni, aprofitant les absències del seu marit.  La jove Marie Sophia va trobar-se convivint amb una dona egoista que es passava el dia mirant-se al bonic mirall de la seva cambra, regal del seu marit.  És un mirall impressionant, de 1,60 metres d'alçada i encara es pot veure en el museu del Spessart, al castell de Lohr. 

La història explica que la jove Maria Sophia va acabar morint jove i malalta. No ens costa gens imaginart-la mirant per la finestra de la seva cambra pensant en escapar-se. Fugint d’aquella dona que no l'estimava, escapant pel bosc del Spessart, creuant les set muntanyes, conegudes com les Höhenweg, i arribar allà on hi treballaven els nens miners extraient plata i coure, per cuidar-los. Esperant, potser, que algun dia un príncep ben plantat la tragués d'aquell malson. 

Malauradament la història real no va acabar com el conte i la jove va morir sense saber que la seva vida seria transformada en un conte de fades pels germans Grimm. 

Respecte a la poma enverinada hi ha certes fonts bibliogràfiques que descriuen un verí utilitzat per la madrastra. Es va introduir mitja poma en suc de belladona, un fruit que es troba fàcilment al Spessart.  

El fet de que una vegada en aquest estat narcotitzant els set nans posessin a la princesa en un sarcòfag de vidre no es d'estranyar a causa de la importància de la fabricació de vidre a la localitat de Lohr. 

De la realitat a la fantasia hi ha molta distància i pel que es veu en aquest conte hi ha suficient espai com per arribar a la Lluna. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 9 de maig del 2017

EL PERIODISTA. 2a. Part

Les proves damunt la taula del despatx són concloents, tant aleshores com ara: pensa amb recança el Roger. Sincerament no ho voldria veure tan clar.

Bé continuant amb la història dels amors folls. El Ramon va cridar l’atenció del cantant per mitja d’una dona, jove i bonica. Molts homes cauen fàcilment en el parany si la carnada és suculenta. Així ho va creure el Guillem, una nova ocasió i una nova femella per anotar en el seu repertori no musical. Però en aquesta ocasió va resultar-li fatal, en comptes de una dolça colometa va ensopegar-se amb el Ramon. Tot va passar en breus instants. En curts moments era mort i desmembrat tant de les parts sexuals com també li va ser arrancat el cor. 

El marit cornut i la dolça colometa, la mateixa Dora amb qui és casà posteriorment, van enterrar al jardí el cos sense vida de l’ocell piulador en nius aliens. Aleshores van tenir molt treball per cuinar amorosament i condimentar adequadament les mostres càrniques de l’amor extra marital de la dona. Finalment, el Ramon va acudir a casa seva portant una carmanyola.  Va saludar-la amorosament i va dir-li que dinant en un restaurant havia provat una menja exquisida i que li portava una mostra. La Sara no volent contrariar-lo, no fos que es poses de mala lluna, va menjar-se el ben preparat plat sense fer cap escarafalls. Fins i tot va lloar-lo.
¾     Molt bo i suau de paladar- va judicar la Sara.
¾     No li trobes un gust familiar.- va preguntar el Ramon.
¾     Home, no! És agradable i tendre. Fins hi tot la pelleta és deixava mossegar i era llaminera de menjar.
¾     Doncs, amiga meva, estimada esposa, podries conèixer una mica més el que potser has llepat en més d’una ocasió.
¾     Jo?
¾     Si tu, estimada bagassa. Tant t’agrada el sabor del Guillem que no hi has notat res. Ni els tendrums has reconegut. 

La Sara es posà blanca com el paper al comprendre tota l’enganyifa del seu home. Tapant-se la boca amb la mà corre al balcó per perbocar allò, en certs moments tan estimat i ple de plaents records. Tal vegada corria massa, tal vegada va haver una petita ajuda, qui ho sap? Conseqüència, la Sara va caure pel balcó i tothom va dir que era un suïcidi. La societat de prestigi moltes vegades prefereix ignorar els problemes dels demès. Prou en té cadascú a l’armari amagat del traster.  

Poc després la Dora i el Ramon es casaven rodejats dels seus amics. Sempre més amb estat un far de bones costums i d’ajudar a tots, amics i fins i tot als necessitats de la zona.  

Al cap de nou mesos una adorable criatura alegrava la seva llar. La seva estimada Aura. 

El Roger té mal de cap. Si publica tot el que ha esbrinat ja és pot acomiadar de l’Aura. Surt a la cafeteria a prendre un cafè i una aspirina deixant tots els patracols damunt la taula. En el seu cervell les idees martellejant amunt i avall sense parar. Com si fossin un ferro roent essent batut a cops de mall damunt la inclusa. Es prem les temples amb les dues mans però en el seu cap ressonen els cops, un rere l’altre.  

Esgotat retorna a la taula. Es sorprèn no i ha cap paperot damunt. Està neta i en ordre com sempre. Li ha agafat algun company els documents. Mira a les altres taules, no hi ha ningú. Només sent el cantussejar de la dona de la neteja que va passadís enllà. Corre vers el carretó i en la cistella dels papers per llençar s’adona dels seus escrits.
 
La dona el mira també sorpresa i es disculpa:
¾     Pensava que no havia ningú. Com és tan tard. Pensava que no servien.
¾     No es preocupi ja me’n cuido jo, Lola.- Agafant tota la cistella baixa al magatzem dels escombralls. Passa tots el papers per la trinxadora. Recull totes les tires de paper i les fica al forn de la calefacció.  

Per a què treure la brossa vella i donar mala fama a persones que han redimit el seu comportament. Embrutar el record d’un matrimoni que ha estat un bon exemple per tota la societat durant molts anys. A més perdria la seva Aura, la nova llum del seu amor.   

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 7 de maig del 2017

ASTÈNIA PRIMAVERAL


Com cada any per aquestes dades la astènia primaveral fa la seva aparició. Un gran cansament m’envaeix,  tinc ganes de no fer res. Estic trista i melangiosa, he perdut la gana i el son. Vaja, que estic feta un cromo. Vaig  a treballar perquè no em queda més remei, que sinó em quedaria a casa tot el sant dia sense fer res, estirada al sofà.


Els altres anys, com era a casa dels pares, la mare em cuidava, jo no feia res; fins que a  les poques setmanes tot havia passat;  però aquest és el primer any que m’he independitzat. Penso que el viure sola també ha influït   en negatiu en la manera de trobar-me. Ara a la primavera que tot es tan bonic, i que jo estigui així feta un fiasco, molt pitjor que altres anys.No em vull rendir de  la meva independència , per això demano cita amb el metge de capçalera, per veure si em dona alguna cosa que m’ajudi a superar aquest tràngol.

Esperava trobar-me aquell metge gran i rabassut i un xic desagradable, que era “més ranci que un sagí vell “ com deia la mare. La  sorpresa va ser en trobar-me aquell metge jove, ben plantat, agradable i simpàtic. Em va caure bé des del primer moment. Després d’un petita xerrada, va  de confirmar que el que tenia era la astènia primaveral, deguda als canvis estacionals-m’explicava- l’augment d’hores de llum, de temperatura, al pol·linització ...,  però em va dir que era molt jove per començar a prendre gaires coses per això. Que era important que fes un canvi d’estil de vida, que el cos pot aconseguir tots el nutrients que necessita per combatre aquests canvis.

Només em va fer unes gotes que les havia de prendre uns quinze dies, per ajudar-me a sortir del forat, però jo havia d’empènyer de de dins per trobar-me millor;  que menges fruites, verdures i peix; que deixes les begudes artificials i ensucrades; les carns vermelles, els embotits i greixos... i  sobretot que fes una mica d’exercici cada dia. Almenys que camines mitja hora cada dia....i bla, bla, bla...”Quina taba,”- pensava- encara que era agradable  d’escoltar a aquell metge eixerit. “Torna la setmana vinent,” -va concloure.

Vaig sortir d’allà pensant que no faria res d’allò. Que s’havia cregut, jo només volia alguna medicina. Faria aquelles ridícules gotes i res més. Això si, la setmana sobre hi tornaria , era interessant de  parlar amb ell.

Sense saber perquè, o pensant en quan hauria de tornar a veure al metge, vaig començar a fer petites caminades cada dia, d’uns 15 minuts. Respirar una estona aire pur i observar els paratges florits per arreu, des dels balcons amb flors penjant, als arbres florits del passeig o als entorns rurals curulls de flors boscanes, em va enlairar l’esperit. Vaig  començar a sentir-me una mica millor. Encara que menjava el que em donava la gana o el que tenia més a l’abast.

El vaig tornar a veure un parell de vegades, a la tercera, em va dir que estava molt millor. Vam parlar una estona i li vaig dir que ara ja caminava mitja hora o tres quarts cada dia, les altres coses les feia poquet. Em va dir que continues així, i no calia que tornes, si no hi havia res de nou. Bé, llavors ell ja no hi seria, només havia fet una substitució allà, encara que es quedaria vivint al poble, ja que ara tenia feina al  poble del costat. Em va saber greu que marxes i no poder tornar-lo a veure a la consulta.

Un parell de setmanes més tard, ja tornava a ser jo, havien desaparegut tots els vestigis de la malaltia. Encara que enyorava aquell metge jove i guapo. Qui sap si tindria parella? Em preguntava sovint –li hauria d’haver preguntat.

Estic caminant per parc de les afores, cada dia faig diferents rutes. Caminar és  el que em fa sentir millor. De cop m ’avançant dos joves corrent, penso que s’entrenen per alguna cursa. De cop un es gira i em mira... és el jove metge. El cor em batega fort amb la sorpresa. L’acompanyant també s’atura, venen cap a mi . Ens saludem,

¾    Hola Marta, que tal, estàs?
¾    Molt bé i tu com et va el nou lloc.
¾    Bé,  es similar a aquí.  Et presento al Lluís, la meva parella. La Marta.

Ens vam donar la mà i fer el compliment.  Al poquet temps ens vam dir adéu i cadascú va continuar el  seu camí, jo una mica amb el cor encongit.

 02/04/2017/