Aquell vespre de setembre, el Lluís guaitava la lluna que brillava en el cel quan s’anava fent fosc, mentre mirava amb tristesa la casa on vivia amb la seva iaia, demà deixaria de veure aquell cel, i deixaria per sempre aquella casa; no podia ser, li sabia greu deixar-la sola en aquell casalot on havia nascut i ara vivia amb la seva iaia, des que va morir la mare, el pare no havia tornat de la guerra. Marxava per ajudar l’àvia , perquè moltes vegades, sobretot a l’hivern, ella no menjava res per poder donar un mica d’aliment al nen que creixia i que era l’únic tresor que li havia quedat de la seva filla.
Tot
i que només tenia dotze anys, un cosí llunyà li havia buscat feina a una
colònia , riu avall, on els faltaven aprenents, guanyaria un sou, aprendria a
treballar i sobretot podria ajudar la iaia. Eren a l’inici dels anys cinquanta
del segle passat, allà en aquell petit poblet de la Garrotxa totalment agrícola, una dona sola, com en
altres molts llocs de Catalunya es vivia amb moltes dificultats la postguerra
que havia deixat el país arruïnat. La mare fins que es va posar malalta ajudava
a la casa gran, netejant i cuidant la mainada i tot i tenir un sou petit podien
anar vivint.
L’endemà
al mati, el Lluís es va abraçar plorant amb l’àvia, dient-li que tornaria aviat
a veure-la; llavors va marxar en un bus atrotinat que feia el
trajecte dos cops a la setmana fins a Olot i els poblets i colònies veïnes.
Aquell mateix dia començava a treballar . Ho va trobar tot molt estrany, el
soroll de les màquines , l’olor dels talers, del fil de la borra, però va fer
el cor fort i va posar força i entusiasme aprenent les coses, que les absorbia amb una fàcilment .
La pensió on s’allotjava per pocs diners era per nois com ell que no tenien família i
treballaven a la colónia.
La
il·lusió més gran la va tenir al cobrar el primer sou, 50
pessetes la setmana, que va guardar acuradament. Aviat va començar a fer
hores extraordinàries que li pagament més i fins treballar algun diumenge,
intentava estalviar una mica per poder portar diners a l’àvia , que fins als
tres mesos no va poder tornar a veure .
Van passar un diumenge extraordinari els dos junts, dinant parlant, la iaia és
va emocionar al veure els diners que li donava el noi, aquest li va jurar
que tant aviat com pogués se l’enduria a viure amb ell a la colònia, no
volia que estes sola allà en aquell petit poble perdut en la muntanyes.
El
caràcter afable i treballador del vailet aviat es va guanyar la confiança dels
seus superiors que contaven amb ell per tot, i com aprenia tant ràpidament,
podia substituir a qui es poses malat o tingues un contratemps . Al cap de dos anys ja havia aconseguit un pis a
la colònia, gràcies a l’aval del encarregat i del director. La iaia contenta va
anar a viure amb ell, ja que cada dia li pesava més els anys, la soledat i la
salut també sent ressentia.
Només
tenia setze anys quan el director el va cridar al seu despatx i li va proposar
si li agradaria estudiar i treballar a la vegada , perquè podia arribar molt
lluny. El Lluís li va respondre que seria la il·lusió de la seva vida. Van
acordar que treballaria els matins i a les tardes aniria a Vic per estudiar
tèxtil i enginyeria mecànica, que era el que es necessitava l’empresa en
aquells moments
¾
Per que ho fa
això senyor Agustí?
¾
He descobert que
vals molt i et vull ajudar, a més amb recordes tan el Joan, el fill que se’m va
morir poc abans que arribessis , tindria la teva edat.
¾ Moltes gràcies , procuraré no defraudar-lo.La història és una mica llarga, així que passarem una mica de llarg. El Lluis li van anar les coses molt bé, gràcies al seu esforç i a l’ajuda del director i de les persones que se l’estimaven . Va acabar els estudis, va pujar de nivell a l’empresa. Als vint anys és va casar amb la Victòria, una noia que treballava a la fàbrica i que van congeniar i enamorar molt aviat . Es van quedar a viure a la colònia, primer en un pis més gran, on la iaia va anar viure amb ells fins que va morir prop dels vuitanta.
QQuan el director es va voler jubilar, ell va ser el seu substitut, pels mèrits que tenia i el serveis que havia fet per la fàbrica i per l’empresa, aquesta els va fer construir un xalet on encara viuen allà , ell i la Victòria una mica vellets ja, però tot hi haver tancat la fàbrica, allà és respira una gran pau i tranquil·litat. Els fills i néts els venen a veure de tant en tant i passant els dia amb ells .
L’L'escultura del nen de la foto que representa? On es troba? És el Lluis quan va marxar de casa de la iaia. La Cèlia una de les seves nétes, després dels estudis d’Informació i turisme, se’n va anar a viure al poblet on havia nascut l’avi Lluís, aquest li havia comprat la casa on havia nascut i viscut amb la mare i l’àvia ; l’havien arreglat i ara era una casa de turisme rural, ja que actualment aquell petit poble de la Garrotxa s’ha convertit en poble de muntanya molt atractiu. A davant de la casa hi ha posat la imatge del avi quan era infant, quan curull d’energia havia sortit d’allà buscant-se la vida i el seu destí .