dissabte, 31 de gener del 2015

UNA CITA A CEGUES

Estic una mica tèrbol, no sé què pensar de tot el que m’ha passat... Són les 5 del matí i encara no he pogut aclucar un ull. Però abans de seguir explicant tots els meus tràfecs, he de dir que jo, últimament, m’he aficionat  a les noves tecnologies. M’ha costat una mica, doncs ja no sóc de la primera volada, però vaig fent. Quan surto del treball acostumo a connectar-me a la xarxa. M’agrada el xat, el Twitter el Facebook... en fi, que el meu temps lliure el dedico a aquests afers.

Us he de confessar una cosa. Tot això em va molt bé per fer volar la imaginació. És molt divertit! Cada vegada que veig que volen saber coses del meu físic, em puc esplaiar. Un dia sóc ros amb els ulls blaus, un altra morè, atlètic, alt, guapo, simpàtic, jove... segons com em surt de la clepsa  en aquell moment.

EL passat dimarts, vaig començar a xatejar amb una noia. Sembla que hem congeniat bastant bé. A ella, però, no li he pogut dir mentides, ja que sembla molt sincera i a més, de seguida, va dir que em volia conèixer. Les nostres converses, de moment, són més aviat tímides.
Quines aficions tens? em sol preguntar.
Mira a mi m’agrada molt d’anar a caminar a l’estiu, i a la muntanya a esquiar a l’hivern.
Ah sí? Ostres, ben igual que les meves! Ja és casualitat i segueix demanant A tu t’agraden els animals de companyia? A mi m’encanten, tinc un gos un gat i un conill.
Amb el tema d’animals ens hi podem passar molta estona, i també amb d’altres coses  interessants. A tots dos en agrada el cinema, som molt catalanistes i lluitem per una Catalunya  independent. És com si, de sobte, hagués aparegut la meva mitja taronja.

Quina diferència amb les altres noies que he conegut! Normalment, d’entrada ja anem a sac. Sempre de cara al físic! Per això m’invento aquestes garrofes. Tot plegat... gairebé mai no acabo lligant amb cap d’elles. Quan tenen la meva foto i veuen que no sóc tan agraciat com elles voldrien.... a l’hora de trobar-nos, sempre hi posen qualsevol pega. Per això, últimament,  he  decidit de fer jo mateix la meva pròpia descripció, i m’ho passo bomba!

Però amb la Marisa, he començat a veure-ho tot d’un color diferent. Hem quedat per trobar-nos cap al tard, en un  bar, i ella m’ha escrit:
Podríem portar alguna distintiu per identificar-nos, per exemple una camisa blanca.
Sí, per què no? he respost jo hi estic d’acord.
Quan he arribat al bar de la cita, m’he situat a un cap de la barra i he començat a prendre  vistes. A l’altre costat hi havia un noi alt, molt eixerit, amb la camisa blanca i una ”pajarita” molt ben posada i, molt educadament, li he anat a demanar:
Si us plau, que em podries servir una cervesa?
No amic, jo no sóc el cambrer ha deixat anar, sense pensar-s’ho gaire.
Perdona, m’havia semblat...
Sí, és fàcil de confondre’s.

Per fi ha arribat una noia que portava una flamant  camisa blanca. El cor m’ha fer un salt!  Semblava una mica confusa mirant un cantó i l’altra. Jo he començat a apropar-m’hi, però ella ha anat directa al suposat cambrer. He pensat  que també s’equivocava, però... per sorpresa meva, han encetat una conversa i, amb un vist i no vist, s’han esfumat del bar.

Tot plegat, no m’ho trec del cap, i com que no hi ha maneres de dormir, decideixo llevar-me i obrir el maleït ordinador. El primer missatge que trobo és d’ella que em diu:
-La nostra cita ha estat fantàstica. Estic convençuda que ets l’home de la meva vida!

 18 de novembre de 2014

divendres, 30 de gener del 2015

L’INVENTOR DELS SOMNIS HUMANS.

L’ancià és assegut enmig de l’habitació amb els genolls i les cames plegades. Descansa en la clàssica postura del lotus. (Padmasana). Sota seu li serveix de seient una humil catifa de tons vermells enfosquits pels pas del anys. Està posat d’esquena al llum que entra pels finestrals anunciant un nou dia.  

Prefereix estar d’esquena perquè als seus ulls ja cansats, després dels molts anys viscuts, els hi molesta els forts raigs del sol.  També per en aquest posició la claror no pertorba les seves idees. En la penombra els seus pensaments dansen davant del seus ulls mig oberts.   

Però la seva ment no observa el reduït món que el rodeja sinó que es capbussa dins de la seva memòria cercant les coses que ha intentat crear en la seva vida.

El primer que volia inventar era l’amor. Va començar a treballar-lo poc a poc. Primer va buscar la matèria prima ideal per aconseguir el millor resultat i va modelar-lo amb tota cura i estimació. En el torn de terrissaire, va depositar el millor caolí possible, per aconseguir la porcellana més pura. I llavors amb infinita paciència com un pare que estima el seus fills des d’abans de néixer, poc a poc, va aixecar les primes parets. 

La fina peça va créixer al mateix ritme que els fills creixen. Aleshores va veure com pujava sentint els diferents graus de l’amor: el filial, el fraternal, l’amical, i fins i tot, el juvenil. Però per una fotesa, només un instant, va perdre l’atenció del seu invent. La suau porcellana va trencar les seves parets i va créixer l’esquerda de l’amor sexual fent trontollar tota la seva obra. Va reparar-la el millor possible però no va donar amb una solució final i la peça de l’amor va prendre tantes formes i tantes variants, com té el ser humà. A partir d’aquest moment l’ambició humana va finalitzar malmetent-lo.   

Desenganyat del seu estimat invent va oblidar-lo en el passadís de la vida. Però el seu fill malmès, no va voler ser postergat. Com un arbre ben adobat, malgrat que lluny de la puresa de la idea original, va estendre les seves arrels amb diferents idees (creences), i aleshores com un monstre sense entranyes va acabar devorant-se entre sí. Algun trosset de l’amor sí que queda de la primitiva peça, però, molt malejada amb les passions del món actual del posseir sense mida. Aquesta petita flor llueix encara més ufana dins el desori de l’odi humà. 

Com volia regalar als humans moltes coses va intentar inventar la felicitat. Va fer multitud de proves, va enriquir a uns, va educar a altres, va canviar els termes i va voler trobar aquella solució que el podia satisfer. Fins que va comprendre, que l’invent no era tal invent. La felicitat és crea dins els sentiments de cada element humà i cadascú la sent de diferent manera en si mateix. Els pobres d’esperit no l’aconseguiran mai. 

Inventar, idear, crear. Ara l’ancià voldria crear la pau. Els seus infructuosos intents es veu visiblement quins camins de destrucció segueixen en el instant actual. La humanitat s’extermina a si mateixa.  

Pobre vell! Que veu que els seus invents més preuats, aquells que volia oferir a mans plenes, s’estavellen per si sols gràcies a l’avarícia, la cobdícia, la riquesa i l’ambició de poder humà o religiós.  

Hi ha tants que malmeten els seus desitjós que tal vegada deixarà d’admirar la seva obra i l’abandonarà per a què els mateixos que haurien de vetllar per ella la destrueixin. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 29 de gener del 2015

EL ROBOT


Com cada setmana arribaven  les ofertes al gran supermercat  Blindff.  La Dora no s’ho podia creure. Hi havia aquell superb robot per el qual ella tan sospirava. Aquell modern robot que ho feia tot: netejar, passar  l’aspiradora,  treure  la pols, posar  rentadores, plegar  roba, planxar... i més coses. Només calia  programar-lo. La dona feia temps que li anava la darrera, però es clar valia una morterada. Ara, el veia allà a les ofertes per menys de la mitat del preu normal.
El dijous el dia que començaven les ofertes , a les nou del matí, la dona,  ja era allà fent cua per aconseguir un d’aquells robots. La propaganda ja deia  “unitats limitades” . Davant seu ja hi havia deu persones esperant que obrissin les portes.

Al moment d’obrir portes, tot aquell munt de dones , que ja passaven de vint, es van abocar cap el taulell de les ofertes. La Dora, es va colar entre les dones del davant que sense mirar res agafaven un caixa  d’aquell robot màgic. En va agafar una, però una altre dona també tibava de la mateixa caixa. Ella l’agafava i estrebava  fort, l’altre també,
¾   L’he agafat primer jo –cridava
¾   No, que jo l’he agafat per l’altre cantó.

L’encarregat va haver d’anar a descompartir les dones que es barallaven per  aquells robots.
¾   Calma, senyores, que encara n’hi ha més. Posin-se per ordre d’arribada.

Finalment, tant la Dora, com la seva contrincant van poder aconseguir un robot cada una.  N’hi havia 18 unitats, algunes de les que van arribar al darrera es van quedar sense.
La Dora, no cabia  dins la roba de felicitat, havia aconseguit el seu somni. Poder tenir un estri d’aquells que ho fan tot a casa. Quin descans tindria. El robot faria tota la feina i ella podria dedicar-se a les coses que li agradaven, sortir, passejar, anar al gimnàs , quedar amb la colla...  Quina enveja tindrien les seves amigues.

Només arribar a casa el va ensenyar a les veïnes. Va lloar les alabances  de l’aparell davant el marit i la filla, que aquell migdia s’havia deixat caure per la casa. Després de dinar el posaria en marxa.
Aquella tarda es va passar unes dues hores llegint les instruccions... i mans a l’obra. Era qüestió de veure els prodiguis que feia aquell robot, tant lluent. 

La decepció va  arribar aviat, aquell trasto no es posava en marxa. Va programar diferents opcions de feines i res... feia una mena de soroll i quedava parat. Conclusió... el robot que havia agafat estava avariat. Una gran ràbia va  envair la dona, ràbia, impotència, desesperació . Caldria canviar-lo, o fer-lo arreglar. Tenia molt clar que  les existències de robots s’havien esgotats i no n’aconseguiria  un de nou. Els seus somnis se’n havien anat en orris. Bé, el que es diu...  tenir un goig sense alegria.
 
 12/01/2015/

dimecres, 28 de gener del 2015

FIRA DE LA PURÍSIMA A GIRONELLA.

El dia 8 de desembre, en aquest any ha estat el dilluns, es celebra una festa de gran tradició en el Berguedà la Fira de la Puríssima a Gironella. 

Assabentats per una publicitat, de les moltes que anunciaven el esdeveniment, vam decidir viure-la des del seu principi. 

A les 9 del matí s’inicià la Fira, amb el llançament de tres coets, com anunci d’un dia gran pels habitants de Gironella i de les poblacions veïnes. 

A la mateixa hora a la part baixa del poble es realitzava la 27ª Trobada de Gegants i Grallers amb una nombrosa assistència de Gegants de Navarcles, Olost de Lluçanès, Navàs, Sant Feliu Sasserra, Prats de Lluçanès , Masnou, Montmajor, Cardona, Santpedor, Taradell, Espinalbet, Puig reig i Gironella. Talment la flor i nata dels gegants del Bages, Osona, Lluçanès i els propis de les nostres contrades berguedanes. 

Esperant el seu moment estel·lar eren exposats a la plaça de l’estació. Feien de veritat patxoca, veure’ls tan alts i tan eixerits, més d’una mossa se’ls mirava amb admiració. “Quin padrins més ben posats i a més vestits de gala”. Llastimosament per les noies que els volguessin conquistar, cadascun portava la seva geganta al costat, que vigilava que cap no perdés el camí. 

Nosaltres, humils mortals, pujarem per les escales que des del pont vell porten fins la plaça de la Vila. Pel camí, en un racó de molt pas, veiérem la grossa olla on és cuinava el plat nadalenc típic del Berguedà: el blat de moro escairat. Desprenia una flaire que ens invitava a menjar-ne força. Aquest any es celebra el 25è aniversari de la Festa de l’escudella de Blat de Moro escairat, batejada com “El Plat de la Pau”. 

Però nosaltres, amb el desig de menjar un bon tall de botifarra* a la brasa, damunt de una torrada de pa acabada de fer i adobada amb un bon allioli de codony, van deixar per després les excel·lències culinàries del Blat de Moro escairat. 

Mentre menjaven el nostre econòmic (per preu) i saborós tiberi observàvem el muntatge d’alguna de les més tardanes parades de la fira i també, perquè no, el pas de riu Llobregat. Aquest dies a causa de les fortes  pluges baixa amb tota la seva llera plena de riba a riba, això sí, l’aigua un xic marronosa. 

Amb l’estomac ple, donàvem una volta pels carrers i places de l’entorn observant mil i una meravella gastronòmica de formatges, embotits, vi i cervesa. Apartant-nos una mica del lloc de productes mengívols deambulàvem per les parades d’herbes medicinals, roba, calçat i tants i tants articles necessaris en una casa. Una reminiscència dels anys passats, quan les fires proveïen de moltes de les coses necessàries per viure a pagès.  

I en el nostre circuit veiem una de les nostre dèries, la porta lateral tancada de l’església nova de Santa Eulàlia. La principal, no, la del costat de pedres escrostonades i erosionades, que no van poder fer res més que acaronar-les, apreciant la seva arenosa composició. Però com veure una església, testimoni de la fe, ens fa gaudir, no van poder fer res més que entrar-hi i meravellar-nos de la seva grandesa i continguda riquesa visual. Els vitralls per on entrava el sol donaven color i vivesa la nau. El púlpit és una peça remarcable. Ens va plaure molt visitar-la. 

En sortir de l’edifici religiós les nostres passes s’encaminaren cap el bar a prendre un tallat, perquè després d’esmorzar el caminar ens havien deixat un lleuger espai per omplir. Sense pecar de mentider, he de dir, que era adient prendre una beguda ben calenta per entonar el cos del fred ambient.  

En sortir del bar i ja davallant cap el pont encara vam aprofitar per visitar l’antiga església i la exposició de pessebres que s’hi celebrava. 

En baixar van gaudir del plaer immaterial de saludar a unes persones conegudes. Un matí ben aprofitat. 

Una hora de la vida, potser una mica més, quina importància té. Un breu moment en que vam gaudir de la vida i la festa d’un poble. Un petit instant, davant de la immensitat del temps, malgrat que els humans pequen per voler materialitzar-lo. Tant o més breu que el refulgir d’un llamp. 

*He escrit botifarra per fer-ho com el full publicitari, cosa que m’ha estranyat, ja què també sé que a les contrades de Berga, preferentment la seva capital, se’n diu “tastet” 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 26 de gener del 2015

CAMINS AMB OLOR DE CENDRA.

Seguint les rutes Fent camí amb el “Russi”, publicades en la revista Pànxing van decidir seguir la ruta anomenada com a PAISATGES AMB OLOR DE FUM. 

Les rutes del Russi son força assenyades i les seves indicacions són fàcils de seguir. A més l’horari indicat de la caminada són molts adients amb els nostres passos, ja un  xic cansats.
 
 
Una part d’aquesta ruta, l’havíem seguit amb la nostra afició de visitar esglésies preferentment romàniques, però sense deixar al marge les altres de construcció posterior. Coneixíem Sant Joan Montdarn i també la petita església de Sant Martí de Balaguer, però en aquella ocasió una part de la ruta la vam fer amb cotxe. 

També en una caminada anterior havíem seguit la riera de Navel i observant des de Sant Esteve del Pujol de Planés ens cridaven l’atenció les terres de l’altre cantó de riera i un pal un indicador que ens assenyalava el camí a fer per arribar a Montdarn. Així que seguint la ruta del “Russi” veient la possibilitat de complir l’objectiu de veure un trosset més del nostre país. Ara en una guia ben detallada ens era fàcil fer el camí. 

Deixaven el cotxe aparcat davant de l’església de Montdarn. Com el dia era rúfol i amenaçava pluja vam preferir primer esmorzar, protegits per les parets de l’església. Seguidament van fer una sèrie de fotografies per fer la nostra habitual ressenya. Aleshores, un cop acabat el nostre refrigeri i la sessió fotogràfica vam iniciar el camí. Fèiem primer una mirada a la masia de Cor-de-roure i també a la capella excavada en la roca sota l’advocació del mateix sant Joan. Al seu costat havia la llarga escala que permet accedir-hi.  

Vam trobar fàcilment el corriol i van pujar pel senderó sense dificultat, tret d’una roca que amb la humitat lliscava una mica, però de seguida vam veure que voltant un arbust el camí era fàcil. Segurament en un dia més solejat no presenta cap problema, però la roca aquell dia regalimava aigua. Poc després arribaven a la casa de Balaguer i per la pista ens aproximàvem a l’església de Sant Martí. Una dotzena de fredolics ens esperàvem al marge del camí. Com amants dels bolets no ens vam fer pregar i els van recollir promptament. 

Llastimosament la pedra amb forma de creu no la vam veure segurament per no seguir ben bé el camí indicat, una raó més per tornar-hi un altre dia. La descripció que va el Russi em recordava d’unes, vistes prop de Sant Vicenç de Navel, dins la quals jo em podia posar dret i estendre els braços. Un amable informador va dir-me que es tractava de tines. Però, no ho puc assegurar. 

Des de Sant Martí, una conservada església romànica es divisa una gran part de la zona afectada pels incendis de 1994. Ara han crescut matolls i el verd domina el terreny, però fent una retrospectiva, la nostra imaginació no podria més que esparverar-se al veure la paorosa desolació de tots aquells boscos cremats, dels d’arbres negres i retorçats, i d’un món colgat de cendres.  Sense comptar el perill de les persones, bombers i voluntaris, que van arriscar-se en apagar, controlar l’incendi i evitar danys personals. 

Deixant Sant Martí darrera començaven la llarga baixada que ens portà a la riera de Navel. Prop de Cal Rebotit uns asses que pastaven en uns camps van acudir a saludar-nos. 

Quasi immediatament ens refrescaven els peus per travessar la riera que a causa de les darreres pluges baixava amb bastanta aigua. Malgrat tot, no havia cap dificultat per passar per les pedres que marcaven el camí. 

Una vegada a l’altre costat, com que ja coneixíem Pujol de Planés, i el dia començava a plovinejar caminarem cap a la masia de Cal Felix. Poca estona després trobàvem la pista asfaltada i l’aigua ens trobava a nosaltres. Ja no era unes espurnes d’aigua sinó, que era una pluja fina que queia sense parar. 

Pujarem per la pista, vam passar la casa de Cal Buidasacs i al cap de un temps passaven una cruïlla i enfilaven cap el punt de sortida on el cotxe ens oferia un recer amable. 

La sortida és fàcil de fer i el temps macat pel Russi es conseqüent amb la caminada.  

Desgraciadament no vam endevinar el dia. Una frase molt gastada ho diu clarament, s’ha de ser el dia i l’hora indicat. Ens va fallar el dia que hi farem, un altre dia serà millor.

Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 24 de gener del 2015

ELS OKUPES - II


El vespre la dona va fer sopar per tots. El Benet va compartir la taula amb ells . Un menjar senzill, però molt bo. Va comprovar que aquella gent era culte i molt agradable, tot i les dificultats en que vivien. Després de sopar va  anar per retirar-se  cap al seu dormitori.
¾   No es preocupi Benet, que demà marxarem d’aquí.
¾   D’acord. Bona nit!

L’home aquella nit va dormir poc, pensant en els esdeveniments. Aquella gent havia tingut mala sort, però eren bona gent , i ara es tornarien a trobar al carrer. Però havien envaït casa seva i això era molt greu , no,  no podia cedir... El seu cap li deia una cosa i el seu cor un altre. Aquella parella tindrien l’edat del seu fill i la seva nora, si ells tinguessin dificultats qui sap si trobarien algú que els ajudes.
Al matí es va aixecar molt aviat. La parella ja estava empaquetant les poques coses que tenia, el nen encara dormia com un angelet,
¾   He estat donant voltes tota la nit i he pensat que podeu quedar-vos un temps més. Nosaltres  no pujarem fins el juliol podeu estar-hi aquí fins el juny. Veig que la casa està en bones mans  i així la tindrem apunt quan nosaltres vinguem al estiu. Teniu temps fins llavors per buscar un altre lloc on viure.
¾   Gràcies , moltes gràcies Benet.  –fa la mare- No se’n penedirà. Patia tant pel nen, es tant petit encara.
¾   Gràcies...  –fa el pare emocionat.
¾   Avui serè fora tot el dia, el vespre tornaré i soparé amb vosaltres, si me’n doneu.
¾   Ja hi pot contar, Benet.

Després de passar el dia al poble,  dinar a l’hostal i trobar-se alguns amics, algú li va demanar  pels seus llogaters, i ell molt breument els va dir que hi vivien provisionalment i va tancar la qüestió. El vespre va tornar a passar una vetllada agradable amb aquells okupes  de la casa i  es van acomiadar d’ells, ja que el diumenge, pel mati marxaria d’hora, perquè havia de ser a Barcelona molt aviat.
Mentre conduïa de tornada, pensava  en els esdeveniments d’aquells dies, en aquella gent que la vida els havia jugat una mala jugada. Havia pujat al poble buscant pau i tranquil·litat i havia trobat sorpreses i companyia, Estava tranquil però, havia realitzat una bona acció.  Pensava en la seva dona, com s’ho prendria. Li diria o no li diria. Potser m’obliga a tornar-hi i fer-los fora. Esperaré uns dies per  parlar-hi.

Van passar els dies i el Benet no trobava mai el moment de parlar dels okupes amb la seva dona. Pels horaris del treball només coincidien al vespre a casa i sempre ajornava el tema.
Va arriba el maig i encara estava la cosa pendent. Finalment es va decidir, amb molta precaució i suavitat d’explicar-li que tenien gent vivint a la caseta del poble. La Marta primer es va enutjar molt, que què  m’havia cregut, la casa li havien deixat els seus pares, qui era ell per deixar-hi viure gent.  Llavors el fet de ocultar-li.  Després de moltes explicacions i de jurar-li que eren molt bona gent i que a l’estiu ja serien fora, la dona va dir que els volia anar a conèixer , volia pujar a veure’ls.

Teníem un parell de caps de setmana ocupats  amb altres compromisos i fins a finals de maig no vam poder complir el desig de la Marta, tot i que ja m’havia promès que fins el juny els deixàvem viure allà. Ella era escèptica,
¾   Ja veuràs com ara tindran una altre excusa . D’allà no els en traiem.

El dissabte al matí van arribar aviat a la casa del poble, la Marta volia anar i tornar el mateix dia, no volia compartir la casa amb aquells estranys, per més bona gent que fossin. El baixar del cotxe, van tenir una sensació estranya, tot estava quiet i les finestres tancades. Quina mala impressió. Ja n’hauran fet alguna, deia la dona. El Benet també estava inquiet.

Vam obrir amb temor la porta de la casa, tot era silenci. Van obrir la llum i les finestres. Tot era al seu lloc,  endreçat, com si ningú hagués viscut allà. La sorpresa de la dona va ser gran, ja que tot era lluent i amb una agradable olor de net. Van entrar a l’habitació dels convidats , els tres llits fets amb els seus cobrellits planxats .

Es preguntaven que s’haurien fet d’aquella gent, el Benet estava tant sorprès que no s’ho creia. Llavors van veure un sobre  damunt de la taula del menjador.  Dintre hi havia una petita nota,
 
 “ Benet, mai et podrem agrair que has fet per nosaltres.  Quan pugeu, ens agradaria que ens vinguéssiu a veure al nostre nou habitatge, al poble. L’adreça és : Carrer de la Pellofa, 27.  Sereu benvinguts.”

 

divendres, 23 de gener del 2015

CAMINANT PER L’ALT URGELL. CAMÍ DE LLETÓ.

Una vegada més vam sortir en el propòsit de conèixer una petita i perduda església. La vertadera fe no necessita grans espais. Aquest cop era l’església de Sant Esteve, del lloc despoblat de Lletó.

 
Vam arribar a Vilanova de Banat, poble situat per sobre de la Seu d’Urgell, en les vessants de la Serra del Cadí. Van deixar el cotxe aparcat i com sempre carregats amb els estris oportuns van començar el nostre camí. 

La pista està inclosa dins el Boucle del Lletó, una ruta apropiada per bicicleta de muntanya. Dóna la volta a Ortedó, Lletó i i Vilanova de Banat. 

La pista de terra en el seus inicis és força plena de pedres soltes, però una vegada passada la cruïlla del cementiri el terra es va allisant i permetia caminar sense cap obstacle als peus. 

Enseguida l’altura ens permet una bona panoràmica de la sotalada carretera que condueix a Andorra. Igual com si fóssim unes àligues atalaiant des de les alçades. A l’altre cantó de la carretera i el Segre els cims del Pirineu. 

El camí en principi és vorejat de boixos, per canviar a alzines i finalment en els llocs més elevats el pi negre domina el bosc.
 
Molts troncs són caiguts a terra. Alguns, molts pocs, es veuen tallats per la mà de l’home però la majoria són caiguts per la força del vent i les tempestes. Com en la vida la tria és indiscriminada, davallen els dèbils, siguin grans o petits. Es salven els que són forts i els que la seva joventut els permet vinclar-se i tornar-se a adreçar.  

 
En arribar dalt de la costeruda i continua pujada, els nostres ulls, visionarem les valls fondes de la serra del Cadí, cobertes de color verd de l’herba en variades tonalitats. Aquest és un bon any, a causa de la pluja, per admirar la gama de verds de la naturalesa. Davant nostre, a l’altre costat de les carenes, veiem el santuari del Boscalt que vam visitar fa pocs dies.  

Seguint el camí, una petita costat avall, visionarem les cases del poble. Poc després reprenien la pujada i finalment són al lloc que volem visitar. La primera casa està renovada i en condicions, potser com a casa rural, no ho sabem. La resta de les cases tret algun cas aïllat tenen els sostres caiguts. En molts casos les parets es mantenen dempeus com a record de la gent que va habitar-les.  

Seguint un petit caminoi marcat entre l’herbei arribarem a les restes de l’ermita. El portal sense porta ens permet veure l’interior de l’edifici. Tot és una ruïna. Per les fustes s’endevinava l’existència d’un antic cor, ara enfonsat. L’altar, només ens mostra la seva forma molt malmesa.  

Al cost de la porta d’entrada unes escaletes de rajola ens permeten donar un cop d’ull al cementiri curiosament més alt que l’església.  Entremig de la herba que cobreix l’espai destaquen un parell de nínxols sense estrenar.  
 

Asseguts en un pedrissos fem una mossegada al nostre esmorzar. Creiem que ens l’havíem ben merescut i en acabar tornàvem a desfer el camí fins a Vilanova de Banat. 

Curiosament a la tornada quan ja coneixes el camí la pressió psíquica disminuex i frueixes més de l’entorn. 

Aubérria, en el proper Turó Galliner desenvolupa jornades d’observació d’aus. 

Un altre racó del nostre país que no coneixíem. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 22 de gener del 2015

ELS OKUPES - I


Feia mesos que no pujava a la caseta del poble. Des de l’agost no hi havia anat més i ja érem  a primers de març. Des que el Jacint viu a Alemanya, la Marta i jo hi pugem ven poc, tant com ens agradava abans d’anar al poble.
Avui havia decidit anar-hi, ja que la Marta tenia reunions i dinars d’empresa. Jo aprofitaria per esbargir-me una mica i gaudir un cap de setmana de la tranquil·litat i la bellesa d’aquell entorn rural. La caseta era a tocar al poble,  només l’en separava aquell turó  de pins, cosa que  li donava aquell  caire una mica solitari i tranquil;  després allà,  en cinc minuts caminant arribaves al centre del petit poblet.

Havia escollit mal dia per pujar-hi, aquell divendres al matí feia un sol espatarrant, encara que feia fred; ara a la tarda s’ha tapat, uns núvols grisos i negres cobreixen el cel, penso que no trigaran  massa a descarregar.
Quan estava arribant al poble ja plovia a bots i a barrals. Va aparcar davant de la porta  de casa, va  sortir amb un bot  del cotxe i es va resguardar sota el porxo de l’entrada.  No sabia perquè, però va tenir una sensació estranya  al arribar  allà.  A la casa hi havia algunes finestres amb les persianes obertes. Tan la Marta com jo  o tanquem sempre tot. Quina badada més absurda.

Va obrir la porta tranquil·lament , només entrar es va donar un gran ensurt. Hi havia la televisió engegada a tota pastilla. Des de l’entrada s’albirava la taula amb restes de menjar. Va entrar dins la sala-menjador i la sorpresa va ser majúscula. Sobre la taula  encara els  plats i gots del dinar i asseguda al sofà hi havia una parella jove prenent cafè i assaborint  unes pastes mentre entretinguts miraven  la televisió. No s’havien adonat de res.
L’ensurt se’l van emportar ells  quan em vaig plantar al seu davant.
¾   Qui sou? I que foteu aquí?
¾   Som els nous llogaters d’aquesta casa –respon el xicot.
¾   La casa es meva i no crec haver-la llogada a ningú .
¾   Bé, ens has enxampat.  No teníem on  passar l’hivern i vam venir aquí.
¾   Doncs foteu el camp  ara mateix.
¾   Sis-plau  -intervé la dona-  Aviat serà fosc, Deixa’ns passar la nit aquí. Tenim un nen petit que ara es a l’escola i no tenim on anar
¾   Bufff......bé.... però demà al matí us vull fora.
¾   D’acord. Gràcies. Pensa que te’m guardat  i cuidat la casa tot aquest temps . Hauries  pogut trobar gent dolenta.

L’home va pujar a dalt on hi havia els dormitoris tement el pitjor . Estava tot arreglat  i net. També el bany i la saleta estava tot curiós. Ho va trobar estrany. Més tard va tornar a anar a  baix i va trobar la dona a la cuina netejant, endreçant els plats del dinar. Allà hi havia l’habitació dels convidats, amb tres llits. Havien ocupat aquell espai, la cuina i el menjador. Passada la primera impressió que va  tenir al entrar, estava tot força endreçat i net, havien cobert els sofàs amb uns llençols. No es podia dir d’aquells ocupes que fossin uns perdularis  dels que ho destrossen tot.
 
Va entrar a la cuina i va parlar amb la dona i aquesta li va explicar el seu cas. Tenien una bona feina, ella era infermera i ell comptable,  que van perdre els dos en pocs mesos de diferència. Havien perdut la casa per no poder pagar la hipoteca.  Llavors van viure al cotxe una temporada, però va venir el fred i amb un nen de set anys no podia ser. Llavors una organització  que s’ocupen dels sense sostre els van ajudar i els van parlar d’aquesta casa on gairebé mai hi vivia ningú.

Van forçar la porta del darrera,  com dintre hi havia claus ja van poder entrar i sortir tranquil·lament, per la gent del poble érem els nous llogaters. El nen va poder anar a l’escola i els primers temps podia fer un àpat com deu  mana. Ara ja comencem a sortir-nos del pou –explicava la noia-  Ella netejava cases tres dies a la setmana  i l’home fa feines ocasionals. El viure aquí ens ha obert portes. A més tenim cura de la casa, perquè quan marxem vosaltres no tingueu desperfectes . Dormim tots tres a l’habitació dels convidats i mirem de no espatllar res..
 
Després d’acabar d’explicar la trista història, la dona va comentar amb  veu planyívola...     “ si almenys poguéssim quedar-nos aquí fins al maig o juny... llavors segur que ens en sortíem del tot.”
 
En aquell moment va arriba el pare amb el nen de l'escola, content, però va quedar parat al veure aquell home a casa,
¾   Mama! Que haurem de marxar?
¾   Si, maco. Demà marxarem, però no et preocupis, ja trobarem un lloc on anar.
  
El nen no va dir res. Sabia la realitat en que vivien, però es va posar a plorar silenciosament, mentre el pare l'abraçava fort per tranquil·litzar-lo

(Continuarà)

 

dimecres, 21 de gener del 2015

SANT BARTOMEU DE LA VALLDAN. BERGA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

A prop de Berga i una de les més freqüents referencies per petites caminades per l’entorn tenim l’església de Sant Bartomeu de la Valldan. Com diem sempre visitàvem el lloc de la Valldan i la seva església sota l’advocació de Sant Bartomeu  

 
La Valldan, era un antic terme municipal incorporat a Berga l’any 1963.

Antigament el formava un nucli de població situat entre l’Hostal del Bou, on es reunia l’Ajuntament, l’entorn de Sant Bartomeu i diverses masies disseminades. 

L’església de Sant Bartomeu és situada dins l’antic terme del castell de Madrona en els límits del castell de d’Avià, dins el comtat de Berga. Fou possiblement una capella dependent de l’església parroquial de Sant Pere de Madrona, de la qual era sufragània al segle XVIII. L’església era parroquial al segle XIX i tenia com a sufragània la parròquia de Sant Pere de Madrona de la qual havia depès anteriorment.
 

Malauradament, les notícies històriques són bastant desconegudes. L'església de Sant Bartomeu de la Valldan va esser beneïda el 24 d’agost del 1607.  

Documents del segle XVI parlen del “camí ral”, on s’hi trobava l’església de Sant Salvador de Monterrot, romànica del segle XIII, en estat ruïnós. Quan es refà l’església canvia el nom pel de Sant Bartomeu de la Valldan i comença a exercir funcions parroquials. 

L’església parroquial de Sant Bartomeu de la Valldan és d’origen romànic tardà i ha sofert posteriors modificacions que li han fet perdre l’absis, absorbit per altres construccions (la rectoria) d'època moderna.  

Només ha conservat com a romàniques les dues parets laterals. Construcció d'una sola nau coberta amb volta apuntada i amb l'interior totalment enguixat. 

El parament del mur és de carreus de pedra ben escairats i disposats en fileres. Al mur de migjorn trobem una porta d'arc de mig punt tapiada i una finestra de doble esqueixada.  

La porta d'accés a l'església és al mur de ponent és un arc de mig punt adovellat amb dos arcs de degradació coberts amb una arquivolta.  

Pel que fa el seu exterior, està coberta a dues aigües amb teula àrab. No té gaire obertures. Destaca, als peus de l'església, una torre campanar de secció quadrada, molt possiblement, posterior en el temps.  

 
Al llarg dels segles XVI al XVIII, s'hi varen fer reformes significatives, obertura de la nova porta i l’anul·lació de l’absis. L’any 1943 i el 1965 fou restaurada, i si va afegir el campanar de maons. 

Al seu costat hi ha el cementiri dels fidels de seu entorn. Dins els arxius consultats hi ha diferencies de l'orientació de la nau.
 
Sant Bartomeu de la Valldan està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 19 de gener del 2015

SANT JOAN DEGOLLAT. PUIG REIG. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Havíem passat pel seu costat en sortides anteriors però aquesta vegada al fer la caminada de Puig Reig, el lloc era molt visible des de la CASAGRAN, el lloc d’avituallament escollit per l’organització. El camí per accedir-hi surt des del camp que hi ha davant de la casa.
 

L'ermita de Sant Joan Degollat (563 m. alt) pertany al municipi de Puig-Reig en terres del Berguedà. 

No hi ha dades documentals dels seus orígens.  

Al segle XVIII era una capella rural sufragània de Sant Martí de Puig-Reig.

La planta és d'una sola nau de forma rectangular, sense absis i orientada de llevant a ponent.

La coberta de la nau és de volta de pedra de construcció tardana, i clarament apuntalada.

La capçalera és plana amb una finestra de doble esqueixada, igual a la que hi ha al mur de ponent .

La porta està situada al mur de migjorn, amb arc de mig punt i adovellada i coberta amb una arquivolta de dovelles més petites.
La porta d’entrada, està coberta una planxa, que malgrat el seu mal estat, protegeix la fusta.

Es conserva la part inferior de l'espadanya. 

L'església s'il·lumina amb la finestra al mur de ponent i uns forats a manera d'espitlleres per totes les cares de l'edifici.

Els murs de l'exterior de l'església, estan fets amb carreus de mida gran i ben treballats. 

El terra és de cairons. Exteriorment la teulada és de teula àrab. 

Podem afirmar que es tracta d'un edifici construït en època romànica  tardana quasi en període gòtic. 

També se sap que l'any 1905 la va visitar l'excursionista Cèsar August Torres, i que va trobar-hi un retaule dedicat a Sant Joan, que va desaparèixer durant els primers anys d'aquest segle. 

La capella aïllada de Sant Joan Degollat es troba en un indret elevat i envoltada de camps.  

Lamentablement s’ha de dir que potser el mateix oblit és el protector de la modesta ermita. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.