dimarts, 9 de març del 2021

EL JOGLAR DEL CASTELL -II-

 



La Grisel·la feia dies que trobava el joglar una mica estrany , s’escapolia tant com podia de les visites nocturnes, i el dia que s’ajuntaven estava descentrat, no era el mateix , alguna cosa li passava, ell s’excusava que no es trobava massa bé, o que s’havia cansat molt netejant els cavalls... i mil  altres excuses. El dia que el bufó va explicar a la baronessa el que havia descobert, aquesta l’escoltava atentament, cosa que mai havia fet amb ell abans. Li va demanar que l’acompanyes i no en parles amb ningú. Els van sorprendre així  de matinada ,  els van trobar dormint abraçats en aquell racó de l’estable.

Després de moure una gran cridòria que els va despertar sobresaltats, i es van cobrir amb els escassos draps que tenien , la baronessa es va dir que la seguissin, cosa que van fer amb el cap cot. Al bufó li va encarregar que acompanyes la noia fora del castell i que no la volia veure mai més. A ell,  el va fer seguir-la i el va tancar  en un fosc calabós i va passar el forrellat.

En el castell hi va haver un gran enrenou amb la desaparició del  joglar, però ningú sabia que havia passat. La baronessa va dir a les seves amigues de tertúlies , que havia marxat per que si. A la cuina la Berta estava trista per la desaparició de la noia, ningú li va dir res,  ensumava que alguna cosa havia passat, ja que estava al cas del enamorament  dels joves. Ella sempre havia aconsellat a la filla que si mai podia sortir d’allà es dirigís cap a Barcelona i busques a la seva cosina la Palmira, casada amb un forner que l’ajudaria i l’amagaria durant un any per que pogués ser lliure. Només desitjava que fos viva i aconseguís aquest objectiu.

El Ramir feia tres mesos que era en aquella masmorra humida i pudent, només menjant un crostó de pa sec i una xicra d’aigua que li portava el bufó cada dia. La baronessa l’havia anat a veure un parell de vegades, li deia  que si li demanava perdó besant els seus peus i tornava a ser el jove apassionat d’abans el deixaria sortir a un altre part del castell més agradable, on el visitaria cada nit. Ell li deia que preferia morir abans que tornar amb ella, que ja que havia mort la Joana, (com ella li havia dit) ell també preferia morir.

El missatger havia anunciat a la baronessa que el baró i els cavallers estaven camí de tornada, en una setmana serien al castell. La dona no volia que ell mai sabés el que havia succeït amb el joglar, ni que ho descobrís per algú, per això aquella nit va anar al calabós, el va fer sortir per un passadís fins a un porta secreta del castell, el va cobrir amb una vella manta i li va dir que s’allunyés d’allà tant com pogués, que si mai es sabia res més d’ell el faria matar.

Amb prou feines caminava al sortir d’allà, no s’ho podia creure era lliure, però fins quan estaria viu? estava tant dèbil, segur que m’ha deixat sortir la bruixa perquè no em moris allà dins i trobessin el meu cadàver. Clarejava quan va trobar un petit rierol, va veure aigua amb delit i es va submergir dins per treure’s la brutícia acumulada, va trobar un pomer bord, on hi quedaven algunes pomes escarransides, com se les va cruspir. Es va revifar. Que faré ara ? Buscaré ajuda amb algun antic conegut- pensava mentre s’allunava-  i marxaré cap a Barcelona, que es el que teníem pensat fer amb la Joana,  la  maleïda bruixa la va fer matar, però i si no ho hagués fet?  Segur que s’hauria encaminat cap a Barcelona... i si mai la pogués trobar?  -Això,  ja seria una altre història-.

 27-04-20