dilluns, 29 de juny del 2015

GUERRA AL DESERT. I


El coronel Douglas Hunter, oficial de comunicacions i els seus homes muntats en vehicles lleugers segueixen el camí que marquen les cadenes dels tancs que davant seu avancen obrin el camí. Els soldats d’infanteria pujats en camions de transport de tropes observant atentament els voltants de la pista i el poblat, quatre cases mig derruïdes, cada vegada més proper. Esperen el moment que ja prop dels primers edificis mig en ruïnes el oficials els manin baixar a la sorra del desert i amagant-se rere les moles d’acer caminar fusell en mà cercant l’emboscat enemic. Només s’escolta el so dels motor dels monstres d’acer i els dels vehicles que els segueixen. Els aparells de radio-comunicació sonen en la part posterior del vehicle que porta al coronel, un parell d’homes posen en contacte a les diferents parts de l’exercit.  

Res altera les tropes dels països confederats en la seva lluita contra el dictador que s’ha atrevit desobeir les ordres del països més poderosos de la terra. Bé, aquesta era la primera suposició ara després de derrotar-lo no saben exactament contra que lluiten. Però les gents del país si que sap que cada vegada viuen més miserablement  i que si abans malvivien sota els capricis del dictador, un individu del seu propi país, ara moren igualment bombardejats per totes les faccions en lluita. 

Els quatre  genets de l’Apocalipsi han estès les seves urpes pel país que es defensa com pot contra la pesta, la guerra, la fam i la mort. Tot ha estat destrossat o saquejat amb la excusa de la seva conservació del patrimoni humà. Però el poble mora gràcies a l’armament i el foc creuat d’uns i altres. 

El coronel Douglas assegut al seient del costat del conductor mira amb recança el paisatge i recorda com l’havia visitat en el seu viatge de graduació. Aleshores havia admirat els meravellosos tresors deixats per les diferents civilitzacions que havien viscut en aquell territori. Molts d’aquestes admirables obres actualment són caigudes, abandonades i mig ensorrades en l’arena. També sent enyorança pel tracte amable i amistós de la gent senzilla del poblats on va pernoctar i conviure. 

Ara només veu destrucció, i nota la por a morir que tenalla els pensaments dels seus propis homes. La formació on serveix ha de fer una neteja del poble sota la sospita que grup enemics armats s’amaguen en les restes quedant així a la rereguarda del front de batalla i poden produir emboscades, escaramusses i altres atacs guerrillers. Al mateix temps el grup ha d’assegurar la posició per a què el gros de la línia de foc pugin establir una via de subministrament d’armes i queviures.  

Tot està en silenci només trencat pel remor dels motors. Un sol inclement cau sobre el terra i la panoràmica brillant sota els raigs solars és enlluernadora. A la llunyania s’escolta el so dels canons segurament bombardejant la capital de la regió. 

Sobtadament veuen venir en direcció seva una ambulància que corra donant tombs en la pista  mig asfaltada. El conductor fa que corri a una velocitat inaudita pel estat dels ferits que pugi haver en el seu interior. Mentre condueix fa sonar el clàxon com avisant d’algun perill.  

L’avantguarda para sorpresa i estableix posicions per cas d’atac. Els infants han saltat dels camions, i protegint-se amb els vehicles avancen per la sorra fins a les moles d’acer per veure que és el que succeeix i informar. 

En aquestes una doble detonació sona d’una runes de pedra i l‘ambulància esclata impactada pels projectils. El vehicle s’alça pels aires i fent quasi un doble salt mortal s’estavella contra el sòl. Les portes s’obren i cauen de dins una sèrie de lliteres amb els homes que eren allitats. 

Els tancs responen a l’atac i poc després la posició enemiga és arrasada completament, però des del poble continuen disparant contra soldats. Algun cau malferit. Bombes i explosions travessen de una línia a l’altre. Sona en l’aire el xiulet dels projectils i el seu soroll a l’impactar damunt la sorra que es tenyeix del color vermell de la sang. Un grup d’infants recolzats per la presencia dels vehicles pesats avancen i malgrat la forta resistència guanyen la posició.  

El coronel Douglas mira el vehicle sanitari completament desballestat i observa com retiren a una soldat. Després s’assabenta que li van tallar un braç per causa d’una explosió d’una bomba terrestre, ara degut a l’accident ha perdut l’altre. Segons el seu assistent quan l’han recollit ja estava desvariant, no és queixava del membre darrerament perdut, sinó de l’operat. Quan la retiren exhala el darrer sospir i els seus bells ulls, de color verd mar, ja morts miren al desert. 

CONTINUARÀ...
 
Miquel Pujol Mur.

diumenge, 28 de juny del 2015

LA PRIMITIVA

L’Artur mai no s’hauria pogut imaginar els últims esdeveniments. Aquest  fantàstic viatge  que el porta cap aquets països orientals: Xina, Japó, Tailàndia... Tot això és dantesc, el somni de la seva vida! Ara, assegut a l’avió, des de ja fa una infinitat d’hores, encara no s’ho acaba de creure.  Els seus pensaments es remunten a tan sols un mes enrere, quan estava tan encaparrat amb els seus estudis.

Quin pal... tot això de la hipòfisi!Glàndula de secreció interna, situada sota l’encèfal, que regula la major part de les funcions de l’organisme” –murmurava davant d’aquell llibre exageradament gruixut, mentre anava repetint la seva definició. S’ho havia d’haver pensat millor abans de voler seguir estudiant medicina. De fet, ja volia deixar la carrera a mig aire, si no fos perquè els seus pares s’hi van envetar tan fort en  què anés seguint... que això havia de ser el seu futur...   que era una bona professió... i no paraven de donar-li la llauna.

Ell pensava... quin futur? Un no es pot nodrir d’esperances  vanes. Tot el que diuen els llibres està  molt bé, però no havia acabat mai d’entendre que hagués de seguir la carrera dels pares i dels avis. Tan li feia que els altres diguessin que la professió no li venia de família! Sempre havia volgut viure el present fent alguna cosa que li agradés i, realment, tenia vocació de curar a les persones, però no el convencien gens les teories establertes: Si l’analítica surt bé, el pacient ja està curat. Si tens dolor t’has de prendre un antiinflamatori. Si aquest et fa mal a l’estómac, un protector. Si et fa al·lèrgia un antihistamínic. Si tens colesterol una “astatina” i... si et puja la pressió arterial... Uf...!



Quina vida! Si hagués tingut diners ja hauria agafat els trispaus per anar a buscar-se-la fora d’aquestes contrades, on no hi hagués ningú que li amargués l’existència!

Un dia d’aquells que ja estava fart de tot, després d’empollar totes aquelles definicions tan enrevessades i tan poc tangibles, pel seu entendre, se’n va anar  a donar un tomb pel mercat i allà es va topar amb una gitana que li va començar a dir la bonaventura:
-Hola mi niño, però adónde va con eza cara tan aburría? Déame ver tu mano... Oh Dio mío! No pase de largo po delante de la caza de lotería. Hoy e tu día!
Tot i que no li va fer massa cas, la va trobar graciosa i li va deixar anar  una moneda, abans de seguir amb la seva passejada

Ell era  una persona que no li ha agradava jugar  cap joc d’atzar, sempre deia que era com buscar l’agulla en un paller; que tots els diners que no treia de la butxaca, segur que els tenia. Però, tot i les seves conjectures,  quan va passar pel davant del local d’apostes hi va entrar decidit a omplir un bitllet de la Primitiva. Qui sap... potser la gitana tenia un bon presagi!

Per fortuna, per casualitat o per “xaripa” l’Artur en va encertar 6 i... ves per on, ara es troba viatjant i realitzant el somni  de la seva vida, molt a pesar dels seus pares, que s’ho han pres fatal. De fet, encara no els ha explicat tot el que vol fer després de agafar-se un any sabàtic!

Està convençut que tot aquest temps, amorrat sempre damunt dels llibres, d’alguna cosa li haurà servit. Realment, a l’Artur, el que no li satisfà és la medicina convencional. Li agradaria  ser acupuntor i es vol endinsar en la filosofia que tenen els xinesos a l’hora de curar els malalts.

Dintre de l’avió, el viatge se li fa etern i, mentrestant, els seus pensaments no es deturen pensant en un futur, si més no, una mica diferent del que ja li tenien preparat.

18 de maig de 2015

ELS OUS I LES GALLINES




“Que passaria si de sobte totes les gallines deixaven de pondre ous?”

Estaven esmorzant  ous ferrats i cansalada, un diumenge al matí, que es quan generalment es solen fer aquestes grans menges una mica indigestes però tant saboroses: el noi gran , de setze anys, va plantejar de cop,

¾   Heu pensat mai que passaria si totes les gallines del món deixessin de pondre ous? 

¾   No podríem menjar ous ferrats ni truita amb patates, ni...  -contesta el menut.

¾   No passaria res d’això –respon el pare – Farien ous sintètics, que tindrien el mateix sabor i podríem continuar menjant truites, ous ferrats i altres coses.

¾   Jo penso que és una mica més complexa la cosa que això -afegeix la mare- Us imagineu que passaria al món si mai més cap gallina fes un ou.

¾   No, que passaria?

La mare estava filosòfica i va continuar amb la seva explicació.

¾   Doncs si les gallines deixessin  de pondre ous, primer de tot es perdria una font natural d’alimentació i de proteïnes molt important, sobretot en països pobres.  Segurament el infants serien els més perjudicats.  Llavors al no haver-hi ous, no naixerien pollets, i si no naixien pollets tampoc i haurien pollastres i els mercats i botigues hi faltaria aquesta carn blanca que ara es a l’abast de tothom. Probablement se’n faria d’artificial, com ja hi ha, però tot seria pura química.

¾   Caram, no hi havia pensat en això, -fa el pare

¾   No naixerien pollastres, ni tampoc gallines. Així que quan ens haguéssim menjat tots els pollastres i gallines s’extingiria aquesta raça d’aviram en poc temps. Això també comportaria el tancament de granges, fabriques de pinsos, la qual cosa comportaria que es perdessin molts llocs de treball. Es pot donar al cas que a les cases de pagès al corral i haguessin ànecs o cérvols en lloc de les aus, fins i tot potser i tornarien a veure voleiant coloms. El que és segur que mai més el gall despertaria la gent amb el seu cant al matí.

¾   A mi m’agrada sentir al gall , quan vaig a casa dels avis – diu el nen petit.

¾   És possible que en uns quants anys, ningú es recordaria dels ous, dels pollastres ni de les gallines, sobretot els infants, que ara ja molts creuen que el pollastre surt dels supermercats. Quan algú voldrà saber coses sobre aquest elements, hauran de buscar-ho als llibres, als museus o a internet. Seran coses de la Prehistòria, com són ara els dinosaures.

¾   Uf, mama! Si que en passarien de coses. Tant de bo que mai passi una cosa així i puguem seguir tenint i menjant ous i pollastres.

Després d’aquella dissertació, els quatre membres de la família en silenci van continuar gaudint del seu esmorzar preferit, encara que una mica desconcertats i admirats de tot el que sabia la mare.

  18/06/2015/
 

divendres, 26 de juny del 2015

ELS PLORS D’UN XICOT.


Aquesta història, és una mica especial. Ve a compte de que no estava gens inspirat amb el tema de trobar un noi jove, plorant al carrer. Aleshores viatjant en cotxe la radio va parlar d’una nova pel·lícula. Un tema tabú com molts que actualment surten a raó d’aquest film tan anomenat de “Les ombres de Grey”. Sembla ser que ara descobrim unes coses que fa tres mil ja es practicaven. Déu va voler acabar-les amb el Diluvi, però deu ser tan interessant que el cap humà no para de barrinar-hi una i altra vegada.  

Sense més preàmbuls començo aquesta narració. 

La Laia davalla pel carrer principal de la població. Ha quedat a trobar-se amb el seu germà Roc. Sap que ho esta passant malament a causa de la separació dels pares. Més, i sort que el motiu no s’ha escampat massa, perquè el pare ha marxat amb un altre home.  

A ella no l’ha afectat massa, perquè viu independent, malgrat només tenir vint anys. No va voler viure sota la vigilància dels pares. Acabada de complir la majoria d’edat va emancipar-se i va marxar a viure amb el xicot. Certament en aquest període de temps ha canviat varies vegades de noi i sap que serveix de tema de xafarderia a les velles comares del poble. Però tant li fa, la vida és la vida, i no fent mal a ningú ni manllevar diners pot anar a qualsevol lloc amb la cara ben alta. 

Quan arriba a la plaça queda sorpresa al veure al Roc assentat en un banc, amb el cap cot entremig de les mans, ràpidament s’adona que està plorant.
¾    Què és això? Què et passa? T’has fet mal?- inquireix- Roc, contesta’m! 
¾    La mare té una amiga.
¾    Com dius!
¾    Si què la mare, té una amiga. Avui me l’ha presentat i ve a viure a casa.
¾    Bé noi, que hi vols fer. És gran. Tu també en comences a ser. Ja tens quasi divuit, no. I tot això ja saps con funciona. no ets pas un nen verge i de missa. Roc, ànims hi ha que tirar endavant. I no ploris que pensarà la gent de tu i de tots nosaltres.
¾    Tu rai, que t’ho has muntat a la teva manera. I jo què?
¾    Tu, què? No t’entenc sembla que tinguis deu anys.
¾    Sí, jo què? Jo, el mascle alfa de l’institut. El que es portava totes les mosses de carrer. Ara què? Assenyala’t per tenir un pare homo i ara també la mare. Tothom tindrà dubtes de mi. Tots pensaran que també un dia o altre sortiré de l’armari.
¾    Home, jo no ho sóc homo i som de família.
¾    Caram! Quin bon exemple a seguir. Si sabessis el que diuen de tu i la teva forma de viure.
¾    Saps què? Madura, nen, madura. Que de més grosses et passaran.
¾    Clar, com tu no vas a l’insti. Fins i tot, el “profe marica” amb somriu amablement.
¾    Mira, ves-te’n al racó més amagat que pugis trobar. Brama i plora fins que no et caiguin llàgrimes dels ulls. Aleshores, aixeca el cap i continua sent tu mateix. Busca i conquista les noies que puguis i fot-li un refús a l’atontolinat del profe.
¾    Sí, tu de fora estant ho veus molt fàcil!
¾    Mira, Roc, cadascú tria el que vol ser. T’agraden les noies endavant i si un dia no t’agradessin i volguessis un home, afronta-ho. Viu-lo el millor possible i sense recances. Però essent tu! No portat per les paraules i les circumstàncies alienes. Siguis una persona! 

El Roc queda un moment pensatiu, finalment s’aixeca, passa el braç per damunt les espatlles de la Laia i li diu a cau d’orella:
¾    Saps què, germaneta, convida’m a sopar. Demà serà un dia millor. Ploraré i donaré la cara a la vida. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 24 de juny del 2015

ELS HUMANS. Matt Haig.


El llibre “Els humans” que ha arribat a les meves mans és un tom de 328 pàgines publicat per l’Editorial Empúries,  primera edició de març del 2014. L’encertada traducció pertany a Esther Roig. 

El seu escriptor Matt Haig (nascut el 1975) és un novel·lista i periodista britànic. VContentsHaig was born in Sheffield and now lives in York .a néixer a Sheffield i ara viu a York. As a journalist, he collaborated with The Guardian , The Sunday Times , The Independent , The Sydney Morning Herald and The Face . Com a periodista, va col·laborar amb The Guardian , The Sunday Times , The Independent , The Sydney Morning Herald i The Face 

His novels, the first of which was published in 2005, are often dark and quirky takes on family life. The Last Family in England tells the story of Shakespeare 's Henry IV, Part 1 with the protagonists as dogs.Les seves novel·les, la primera de les quals va ser publicat el 2005, són entre altres. L'última família a Anglaterra explica la història de Shakespeare, Henry IV,  essent els protagonistes els gossos. It was a best-seller in the UK and the film rights have been sold to Brad Pitt's Plan B production company with Taika Waititi directing. Va ser un èxit de vendes al Regne Unit i els drets de la pel·lícula han estat venuts a la productora de Brad Pitt.second novel Dead Fathers Club is based on Hamlet , telling the story of an introspective 11-year old dealing with the recent death of his father and the subsequent appearance of his father's ghost.  

La seva segona novel·la The Dead Fhaters Club es basa en Hamlet. His third adult novel, The Possession of Mr Cave , deals with an obsessive father desperately trying to keep his teenage daughter safe. La seva tercera novel·la per a adults, La Possessió de D. Cave, s'ocupa d'un pare obsessiu que desesperadament tracta de mantenir la seva filla adolescent fora de perill. Ambdues han estat traduïdes a deu idiomes.hildren's novel, Shadow Forest , is a fantasy that begins with the horrific death of the protagonists' parents.

La novel·la per nens Ombra Bosca , és una fantasia que comença amb la mort atroç dels pares dels protagonistes. It won the Nestlé Children's Book Prize in 2007. He followed it with the sequel, Runaway Troll , in 2008. Haig's vampire novel The Radleys , was published in the summer of 2011. [ 1 ] A film adaptation of The Radleys has been announced, with Alfonso Cuarón attached to produce. [ 2 ] Published in 2013, The Humans is the story of an alien who takes the identity of a university lecturer whose work in mathematics threatens the stability of the planet who must also cope with the home life which accompanies his task. Va guanyar el Premi del Llibre Infantil Nestlé el 2007.  

La novel·la The Radleys, va ser publicada en l'estiu de 2010.  Ha guanyat el premi nord-americà ALA Alex Award. D’aquesta novel·la ha estat anunciada una adaptació cinematogràfica i s’ha traduït a vint-i-nou llengües. 

Publicat a 2013, Els Humans és la història d'un alienígena que pren la identitat d'un professor universitari. El seu treball de matemàtiques amenaça l'estabilitat planetària. The novel is in part an examination of mental illness and how those who suffer can become isolated. La novel·la és, en part, un examen de les malalties mentals i com els que pateixen poden quedar aïllades. Ens diu l’autor que la va escriure mentre patia una crisis de pànic . 

Tanmateix, la convivència amb la dona, el fill i amb els amics li fa canviar la visió dels humans als que detestava radicalment. 

Poc a poc l’autor aprofita els recursos de la ciència ficció per redescobrir les rareses, les contradiccions i els valors dels humans. Finalment ha d’optar per una vida pràcticament eterna i una altra forma de viure plena de sentiments i altres valors que desconeixia.  

He passat un agradable estona llegint-la. Adonant-me de les moltes diferencies entre uns valors matemàtics purs i la vida plena de valors humans. Malgrat alguna vegada aquest valors no siguin els més exemplars. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que hagi deixat per acabar. Aquest escrit no vol fer cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre, només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dimarts, 23 de juny del 2015

UNA GRAN INJUSTÍCIA


 
(Una persona que està molt enutjada)

No pot ser! Encara no puc creure que això m’hagi passat a mi. És una injustícia; no hi ha dret. Ara que  ho tenia tot organitzat.  Ves per on,  tot se’n va en orris. A més jo sé que això no m’ho poden fer. No hi tenen cap dret... i es clar , quan el meu cap m’ho va comunicat, jo m’hi he rebel·lat; ara que m’ho ha deixat molt clar,
¾   Si no t’agrada, deixes la feina. Ja et buscarem un substitut.

 
Si, si, és molt fàcil de dir. Deixar el treball de la manera que estan les coses. Si hagués estat uns quants anys enrere, que trobaves feina per tot, ja ho hauria fet. Hauria plegat i santes pasqües. Però ara amb els  nois estudiant,  la Clara fent mitja jornada i a sobre pagant l’hipoteca. No em puc permetre perdre el treball.... i a més el viatge fumut.
És que no m’ho poden fer això. - l’home estava cada vegada més encès, parlava sol i tot - Canviar-te les vacances tres setmanes abans. Quan ja ho teníem tot organitzat. Si... me les donen al setembre, però que en faig jo del setembre. Jo les vull ara a finals de juny, com mig any enrere me les van concedir.

 Em diuen que ha estat una cosa de força major, una emergència i han de tenir tota la plantilla completa per fer front a la eventualitat . Jo he demanat i suplicat. Que teníem el viatge organitzat al Canadà per aquests dies, però m’han dit que el cancel·les que això era una cosa urgent i puntual , que ja hi aniria un altre any.
Si, si, com si fos tan fàcil anular un viatge així. A més jo i la Clara som els que l’havíem organitzat. Hi anàvem quatre parelles i era el somni de tota la vida i ara hauré de veure com hi van els altres, la Clara m’ha dit que ella si que marxa. Si, si almenys que hi vagi ella, ja que tenim el viatge mig pagat, però i jo que?  a mi, que em bombin,  jo anar treballant.

Estava tant excitat i enfurismat, que de cop va semblar que li faltava l’aire per respirar i s’ofegava. Així el va trobar la Clara en arribar, pàl·lid i mig ennuegat; tossin... allargassat  al sofà. Va cridar una ambulància i el van portar a urgències .
Per sort només va ser un ensurt. Un atac d’angoixa. Uns tranquil·litzants., uns dies de repòs, agafar-se les coses més amb calma i cap a casa.
Ara li va passant el desassossec i l’enrabiada, s’agafa les coses de manera diferent. Ha estat el cap de setmana descansant  i vol tornar  despresa  a la feina, no fos cas que es quedés sense viatge, sense feina i amb la salut malmesa.   

-08-07-2015-


dilluns, 22 de juny del 2015

EL RAM DE FLORS.


Acabo de sortir de col·legi. Encara és d’hora i he quedat amb els companys per jugar a “xives” a la plaça del Sol. Avui sóc feliç! La mare no em renyarà  per haver-me embrutat amb tinta els pantalons curts. Sempre que fem classe de dibuix em cau una taca o una altra. Malgrat la bata ratllada, que em poso a l’entrada del col·legi, no aconsegueixo sortir net i polit com ella voldria. 

Acaricio a l’interior de la butxaca dreta dels pantalons les meves bales. Cal saber com acaronar-les per aconseguir que siguin propícies. Tranquil·lament, continuo pujant el carrer. La motxilla carregada amb tots els deures, llibres i estris col·legials em pesa molt a l’esquena. 

Encara la tarda és il·luminada per un radiant sol de primavera i noto una gota de suor que, lliscant del cabell, em regalima per l’interior de la camisa. Però no en faig cas, perquè els humans normalment transpirem. 

En arribar a la cantonada surt sobtadament la mare del Xavier, un company de col·legi d’una classe de nens més petits. Sense dir-me ni un mot en dóna un gran ram de flors, mentre em passa amorosament la mà per la cara. 

Quedo sorprès i mirant-la amb els ulls com plats pregunto:
¾    Ah! Què vol dir això? Jo sóc un noi! Això és per a les nenes!
¾    Ai! Dispensa si et fereixo. Jo et creia més obert! Més gran, més home...
¾    Vostè creia què?
¾    Et veia diferent. Pensava, per la teva forma de comportar-te, per les teves mirades, per la teva seriositat, perdona, et feia més adult. 

Aleshores vaig comprendre les xerrades i el seu xiu-xiu amb la professora a l’hora de la sortida. Jo me les mirava de lluny, amb la mirada fosca d’un noi quan creix, i pensava... Ai, Déu meu! Què pensava! I deixant els meus pensaments en les boires he continuat la conversació:
¾    I perquè sóc seriós em vol...- En aquest moment no trobo la paraula adient; finalment n’utilitzo una que he escoltat a la televisió darrerament: seduir.
¾    Home, noi! Seduir potser és una paraula massa forta. Tal vegada compartir.
¾    Ui! No sé ben bé què podem compartir vostè i jo.
¾    Bé, hi ha moltes coses que potser poden agradar-te. Un home, malgrat sigui molt jove, i una dona...una mica experimentada... - tot això m’ho diu amb veu melosa, mentre s’estireganya i es posa més bé el vestit mostrant-me, orgullosa les corbes de la seva sinuosa figura. La meva cara vermella com un pebrot reflecteix el meu nerviosisme. I també mostro involuntàriament la impressió que em produeix la temptació d’aquell cos i la seva lasciva feminitat.  

Aleshores, confós he recordat que volia jugar a bales amb els companys, Però com un núvol en un dia de primavera els amics s’han escampat pels carrers que donen a la plaça. Emprenyat, exclamo, adonant-me al mateix temps de la meva solitud vers la torbadora muller i també de la curtedat de les meves paraules:
¾    Sí. Jugar a “xives”.
¾    Mel!- contesta amb un lleu frunziment dels llavis- jo no vull dir-te aquest jocs infantils.
¾    Ara ho entenc. Vostè vol compartir el joc que practiquen solets el pare amb la mare.
¾    Ai...què graciós! Tan seriós i em surts ara amb una de tan divertida. Mira, ja que et poses així, t’ho diré a la valenta. M’agrades! Sí, podem jugar com els pares, però amb més suavitat i tendresa. Amb més art. 

Com en una fotografia em veig a mi mateix en aquella cantonada: un marrec de tretze anys encara amb pantalons curts i un ram de flors a les mans. Veritablement la meva aparença és la d’un noi una mica crescut per la seva edat.  

L’aroma del seu perfum, l’olor de pell fresca i neta em confonen amb la seva flaire; la lluminositat dels seus ulls, la boca pintada de vermell, ben perfilada i carnosa, i el seu somriure engrescador, ballen dins el meu cap com un carrusel accelerat, en un remolí d’idees. Els primers desigs de la pubertat, les primeres ànsies d’adolescent, la força de la sang; tot gira i em fa veure en un instant un món diferent, més real i sensual.  

El meu nerviosisme ha estat la meva salvació, Un dels meus dits han foradat el forro de la butxaca. Aquella bala, la més bonica de totes, de tons blaus i grocs, ha caigut i rodola pel pendent del carrer.
¾    Up! – crido- La meva bola!- i esperitat per la pèrdua de la meva més apreciada possessió deixo caure el ram, que fa un apagat - plaff!-  com si rebentés una síndria al caure damunt de l’empedrat del carrer, i corro rere la meva bala preferida.  

Ara, anys més tard, encara rememoro el ram de flors i la directa insinuació d’aquella dona tan eixerida, ben perfumada i un xic més alta que jo, segurament els tacons devien ser la diferència.
 

No vaig tornar a veure-la i ara penso, a vegades, què m’hauria ensenyat si no s’hagués foradat la butxaca del pantaló. 

Noto una tendra mà que em tiba de l’americana i una veu dolça que pregunta:
¾    Mossèn, quan ve a ensenyar-nos la catequesi?
¾    Sí, ara mateix- responc, mentre acarono la meva valuosa bala blava i groga dins la butxaca del pantaló. 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 19 de juny del 2015

EL CULLEROT GELÒS. II

Aquest és un estrany treball del taller d’escriptura de donar vida a un estri de cuina.

Estic content la mestressa m’ha recollit de terra i com ja no sóc tan polit per estar penjat, ara m’ha ficat en el calaix. Però que veuen els meus ulls! Cul de olla negra! Maleit lleva taps! Caldera vessant! Ja m’ho havia dit el trencaclosques: “Mira que aquesta que tan estimes veu els vents pel forquillot gros”.  I jo no m’ho vaig voler creure. Què podia trobar en aquest sòmines de tres pèls? Ai, si ho hagués sabut, potser no m’hauria tirat des del penjador de la paret. Almenys, no estaria abonyegat! 

Però que estàs dient cullerot de tristos pensaments? Després de tan plorar, si hagués, hauria i tota aquesta menjada de coco, com una feble cullereta, de tres per quatre, per què no clamés al cel demanant venjança! Total per una bagassa de mal seient! 

M’ha traït! Cul de paella cremada! Gresós setrill de mal oli! Com pots suportar el veure’ls fent-se carantoines ensucrades! Ai de mi! Un cullerot gros no pot mai permetre que la seva estimada, davant dels seus propis ulls, faci moixaines en un  forquillot de mala raça. 

Tu trencaclosques et dono la llibertat si li trenques les pues al forquillot. Meva és la venjança! L’honor del cullerot gran mai pot ser ultratjat!  Després m’aprofitaré de l’hora de la seva cita per introduir-me al seu reducte.  

Entro sigil·losament i em poso, en silenci, estirat al seu costat. Em mira amb els ulls mig tancats i acariciant la cara (per tant, sap qui sóc) em renya amorosament.
¾    Ja era hora que et decidissis, estimat!  

No sé que dir. Però el dubte enverina el meu cor. I si fos una mentida de la mala cullerota. Ai, caldera bruta! I si m’enganya, i pèrfida tant li dóna qui hagi al seu costat? L’amor, el dubte, la gelosia, lluiten desaforadament en el meu gros cap. A no! Els he vist amb els meus ulls, fent-se mútues carícies. Un núvol vermell omple el meu pensament. No! No! Llançant-me damunt del que tan estimo amb un cop de cap destrueixo la seva bellesa. 

La miro. Em somriu! Oh, trist cullerot! T’has deixat portar per les passions que han ofegat el teu bon cor. Tan entabanat tantes idees! I si no fos una meuca? M’allarga la mà i em diu en veu baixa:
¾    Només volia que vinguessis al meu costat. Si haguessis estat més decidit hauríem... 

Penedit, enrabiat amb tot i amb tothom veiem la seva bellesa deteriorada m’abalanço damunt seu plorant i tanta és la meva aflicció que poc a poc sento estremir el seu cos de cullera grossa. 

Què puc fer? He mort la cullera del meu amor. No hi ha pau dins meu. Sóc una desgraciada desferra de cuina. No puc fer res més que fugir. M’arrossego entre els enquimerats membres de la coberteria i mirant per darrera vegada la trista despulla del meu amor crido:
¾    Vatua l’olla! - Llençant-me de cap al terra de la cuina. 

L’endemà la mestressa veu el meu desori i agafant-me sento que diu:
¾    No serveix per res.- I em llençà a les escombraries. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 18 de juny del 2015

PETIT I ATREVIT


Paraules:  gos petit, home valent, rellotge sorollós.
 

Com cada matí, la Mireia passejava el seu gosset petit pel parc. Li agradava sortir a aquella hora, sentir l’aire fresc, la calma matinal i la remor de les fulles dels arbres. El Buc, que així es deia el gos, corria i saltava tranquil, allà el deixaven una estona deslligat , ja que en aquella hora no hi havia  nens.

El gosset es va allunyar una mica més que de costum i es va creuar entre les cames d’aquell home, alt, gros i valent, i el va fer trontollar una mica. Aquest es va enfurismar molt amb aquell mocós de gos, a qui va córrer a empaitar. El gos petit es va parar al seu davant i li va plantar cara, tot lladrant fortament. L’home, portava una bossa grossa, dintre hi havia un rellotge sorollós, que duia a arreglar. Li va donar un cop de bossa al cap que només el va tocar de resquitllada; el gos petit enrabiat, va començar a mossegar-li una cama. L’home, al no sortir-se’n a cops de peu, li va donar un altre cop amb la bossa, en el mateix moment en que el gos s’apartava i aquesta va anar a parar contra un arbre, estavellant-se la bossa i el rellotge que hi havia dins i l’home mig perdia l’equilibri.

Mentre la Mireia corria cap a  ells cridant el Buc amb força, i desapareixien els dos pel l’altre banda del parc.

15/06/2015/
 

dimecres, 17 de juny del 2015

EL CULLEROT GELÓS. I

Aquest és un estrany treball del taller d’escriptura de donar vida a un estri de cuina.

Si jo hagués estat més valent ara no seia un cullerot solitari. Sempre penjat de la paret amb els altres de la meva espècie. Esperant, mentrestant per ser utilitzat per una mà humana. Hauria tal vegada declarat el meu amor a la cullera grossa dient-li:
¾    Que formosa que ets, cullereta del meu cor-  A les del sexe femení sempre els hi agrada que els hi diguin això de petita i bufona- Tu, cullera alta i ben plantada, que regnes entre les culleres del calaix. -Això d’alta i ben plantada encara que no lligui amb el diminutiu anterior també els hi plau, així es veuen més estilitzades i a quina no li agrada ser una supermodel de les culleres. 

Ara, si hagués estat agosarat gaudiria de la seva agradable companyia entremig de forquilles i ganivets. I les culleretes xiques, les de postra i les de cafè, dringarien joioses amb el seu so metàl·lic, com d’alegres campanes, mentre dansaven al nostre voltant. La cullera grossa i jo el cullerot, una parella sense parangó i molt necessària entre els estris de la cuina.  

Hauria de fer un esforç. Sí, la propera vegada que ens trobem a la pica quan es renten. O millor seria quan estiguessin posats a assecar-nos, una vegada nets i polits. Quina vergonya que em fa, quasi el meu acerat cos es posa vermell només de pensar en romandre al seu costat. 

Vertaderament vaig fallar molt, quasi imperdonablement. Quan van posar-nos al rentaplats nou, ara no el fan servir gaire. Diuen que per dues persones no val la pena. Però aquell dia si que hagués pogut. Imagineu-s’ho tots dos junts, la quitxalla fent gatzara divertint-se amb les pessigolles de l’aigua calenta que bombollejava entre nosaltres. 

I nosaltres seriosos sentint les bombolles del sabó massejant el nostre cos. Banyats amb l’aigua tèbia, l’un al costat de l’altre. El líquid element amb la seva força ens apropava, quasi a tocar-nos. Ella amb un mig somriure, com estimulant-me i jo, com un infatuat carallot no vaig gosar a avançar-me i fer-li un petó a la lluenta galta. 

Covard! Indecís! Ploramiques! Ara et planyés pel que hauria estat la teva vida acompanyat de tan agradable parella. Hagués estat un feliç vagareig dins el calaix, un frec a frec continuo. Ara, si hagués estat ardit seria el rei del cullerots i regnaria amb la seva companyia. 

“Si hagués, hauria ara, tal vegada fos, potser seria”. Tants cops ho repeteixo que penjat a la paret engrogueixo de tristesa. Si pel meu gust fos, ara mateix en deixaria caure al terra. Aleshores, abonyegat i torçat, potser la mestressa en posaria dins el recinte amagat de l’estimada. 

Ja tancats i junts tots dos, malgrat la presència dels altres, jo faria el que hagués d’haver fet. Declarar-li la meva admiració, la meva estima i el meu respecte. Aleshores l’un al costat de l’altra realitzaríem el joc que fa temps hagués passat i ja hauria d’haver estat si jo no fos un avorrit cullerot. Dit i fet, avui en deixo caure de la paret i demà la mestressa en ficarà al calaix al veure’m copejat. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur