diumenge, 30 de setembre del 2012

LA PALLA I L’ÓS.

La mare i el nen són asseguts a una de les tauletes del bar Negre a la plaça de Sant Joan. Han demanat un parell d’orxates per beure i el nen juga a bufar la palla i fer enlairar com un coet l’embolcall de paper fi.

El nen riu i li demana l’altre embolcall a la seva mare i novament bufa la palla, corra a cercar-la i novament bufar.

Les seves alegres rialles omplen els voltants de la plaça. La mare gaudeix de les riallades del nen i també de la caiguda de la tarda quan declina el sol i l’ombra refresca l’ambient calorós del dia.

Tot d’una un soroll de panderetes i trompetes trenca el xiuxiueig de les converses de les persones que s’asseuen a les taules.

Baixen pel carrer Major, provinents de la plaça de Sant Pere, tot un grup de zíngars cantant i ballant. Davant seu un ós bru balla grotescament seguint la música de la fanfàrria i les cançons que emeten els seus acompanyants. Al ser enmig de la plaça tots els zíngars fan una rotllana i l’ós balla aixecant un peu, ara l’altre i bellugant el cap amunt i avall com si gaudis de la muixeranga.

El nen bufa novament la funda de la palla i veu com s’eleva i fent giragonses cau a terra. Justament cau davant els peus de l’animal que segueix amb la mirada la trajectòria descendent. Al distreure’s rep un cop de bastó del domador. El nen corrent es ficà entremig de tots per prendre novament el seu joguet i en alçar-se mira la cara de l’ós i veu que mentre balla els seus ulls ploren.
 Què et passa- va preguntar el nen- Si balles no pots plorar. Ballar és alegria.
 Alegria a cop de bastó- va contestar l’ós- Aprendre a ballar a fuetades i amb planxes cremant als peus. Poc menjar i algun premi per recompensa. Sempre encadenat. Aprofita el teu món i riu. Un món en llibertat és el somni de tothom.

El nen es retira sense prendre la funda i s’asseu a la taula amb sa mare.

Aquell dia va començar a saber que volia dir llibertat, malgrat fos sense música ni xerinola.

Miquel Pujol Mur.

divendres, 28 de setembre del 2012

TINC LA RAÓ!!!....JO TAMBÉ!!!

“ Res és repartit de forma més equitativa que la raó. Tothom està convençut de tenir-ne suficient”   ( René Descartes)

    -He dit que no hi aniries, i no hi aniràs. La raó és de part meva i has de fer el que et digui.
   - No, no tens raó. He complert 18 anys i puc fer el que em doni la gana. Dilluns  marxaré cap a Toulouse,  a la  fira d’arts escèniques  i romandré  tota la setmana.
   - Deixaràs tota una setmana els estudis universitaris per una quimera?
   - És el que m’agrada i ho vull fer
  -  Has d’estudiar i fer-te un home d’empenta.
   - Si, estudiar el que tu vas voler. Ser un advocat de primera
   - El que has de fer. Mentre visquis sota el nostre sostre has de complir les normes de la casa.
  - La casa  que  tu  has convertit en presó i tothom ha de seguir les teves normes..
 
La discussió era cada vegada més virulenta , la Marta amb els seus deu anyets els escoltava des de la porta i es va espantar, i va córrer a buscar la seva mare, que arreglava el jardí, amb la seva tieta.
   -Mama! Mama! El papa i l’Albert és tornen a discutir molt, potser fins i tot  es pegaran.
La mare calma a la seva filla, amb bones paraules i va per entrar a casa  decidida a posar pau. La cunyada també hi fica cullerada,
-          A aquest xicot li heu donat massa llibertat, i ha sortit  un rebel. No sabeu educar els fills..
-          Consol, no et fiquis on no et demanen.
-          No veus que tinc raó.  Sou uns pares desastrosos.
-          Cuida’t de casa teva, que de casa meva me’n cuido jo.
 
 La deixa amb la paraula a la boca i entra a trobar els disputants. Els dos criden qui més pot sense escoltar les raons de l’altre.
-          Voleu parar de cridar – crida, intentant posar calma- Deixeu de discutir i intenteu de parlar les coses amb calma
-          El papa sempre vol imposar la seva raó. No escolta ningú.
-          Vaja , qui parla, i tu la teva.
-          Tots dos teniu raó, cada un té la seva raó i jo també tinc la meva,  però això no ha d’enfrontar-vos, ni convertir-vos en uns salvatges. Raoneu les vostres propostes com persones civilitzades, com sempre hem fet, i busquem un punt d’acord . Hem de saber respectar les raons de l’altre.
La Consol entra a la sala , i altre vegada torna a dir-hi la seva
-          Aquests fills mal educats... no sabeu educar la canalla, sou uns pares titella..
El pare s’aixeca decidit i agafant la seva germana pel braç l’acompanya a la porta,  fent-la fora,  que  se’n  torni a casa,  que ells ja s’arreglaran solets.
-          Va ves amb les teves raons a casa teva.
La Consol marxa xipollejant  baixet  “Mira que en sou de desagraïts, després de tot el que he fet per vosaltres.”
La mare mentre, treu una safata  de galetes acabades de fer i les posa a la taula, i també uns vasos i una  ampolla de moscatell, sap que això fa miracles,  mentre la menuda va a buscar-se una taronjada a la nevera.
-          Mentre berenem una mica, parlarem de la qüestió, i mirarem de trobar punts d’acord.
 
Mentre feien els preparatius, ja s’havia abaixat una mica la tensió de la disputa, i ella sabia com els agradaven aquelles galetes que feia.
Van començar a parlar del viatge de l’Albert, el pare que no en sabia res s’havia començat a encendre, el noi tenia por de dir-li , perquè coneixia el geni seu pare. La mare mentre volia preparar el terreny, però la casualitat va fer que l’home se n’assabentes per altres i així s’havia iniciat la discussió.

 
Assaborint aquelles galetes i amb una copeta de moscatell per acompanyar-les, aviat és van trobar punts d’acord. El noi estudiava el que el seu pare creia que era el millor per ell, però a ell li agradava dedicar-se als espectacles artístics i musicals,  que compaginava en el temps lliure. Quan acabés  la carrera, podria decidir seguir el camí que li  convingués. Això és el que havien acordat.
 
 
 Aquella setmana a Toulouse era molt important per ell, i els altres membres del grup que l’acompanyaven. Ell   sabia que podia compaginar-ho perfectament amb els estudis, un setmana  de festa, només li suposava, treballar després una mica més . El pare  és conscient que el noi compleix sempre la seva paraula
-          Podies haver parlat així des del començament, - va fer el pare.
-          No veus que quan estàs enfadat no  escoltes res
-          Però després a estudiar de valent, oi?
 
 
 La mare els escoltava  satisfeta,  ella ja sabia que les coses arribarien a bon port, però son tan cabuts els dos quan és posen a discutir  que un no escolta les raons de l’altre. La petita fa estona que els ha deixat amb les seves disputes. Ha agafat un vas taronjada i unes quantes galetes se n’ha anat a la seva habitació a veure el seu programa de televisió preferit.
   -24 de setembre de 2012-
 

dijous, 27 de setembre del 2012

PIRINEU, BELLES MUNTANYES III.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
Zeus decideix salvar la vida del seu fill i estudia consciençosament la situació. Si Pirene, era l’encarregada del foc dels déus, per tant sabia que no podia oblidar-se de la seva obligació. Per tant la culpable era Pirene i Hèrcules no en tenia cap de culpa.

Com la falta era preservar el foc, només havia un mitja per punir i al mateix temps donar exemple als altres mortals, i era el foc novament el mitja per reparar l’ofensa rebuda.

Un dia Hèrcules va sortir a caçar vestint la pell de lleó i la seva clava(maça). Aleshores Zeus aprofitar l’ocasió per manar a tots els dracs del món anessin on vivia la parella i aprofitant l’absència de l’home, no deixessin sortir la jove del temple i encenguessin l’edifici.

La jove sabent la causa del càstig no va intentar fugir acceptant el sacrifici de la seva vida per salvar a Hèrcules. Agenollant-se va entonar una oració, més la cançoneta amb la seva harmonia impedia que el foc cremes la cambra.

Enfadat Zeus va demanar l’ajuda d’Hefest, fill i déu ferrer, perquè aboqués el carbó i el foc de la seva farga damunt el temple per acabar amb la vida de la jove. Quant tot va ser complert i el silenci emmudir el paisatge, ni els ocells s’atrevien a cantar, va tornar Hèrcules.

Va desesperar-se, va plorar fins la darrere llàgrima, cosa no habitual amb un déu, i fins i tot va alçar els punys al cel cercant l’Olimp. Recollint el cos de l’esser estimat va voler construir un mausoleu per recordar-la sempre.

La diposita al terra cobert de fi i suau herbei verd i començar a posar pedra damunt pedra per cobrir el bell cos. Zeus volia deixar el cos de la noia sense sepultar per demostrar el seu càstig i la seva força, com avís per altres, va voler impedir-ho enviant altre cop els dracs per fer fugir al seu fill.

Però Hèrcules encara sanglotant podia més què els maleïts animals i els va vèncer esclafant-los damunt les pedres i trepitjant-los fins a fer-los morir.

Finalment va enterrar a Pirene, va cobrir-la de flors, sorra fina i pedres. Va aprofitar, fins i tot, els cossos i les pells dels dracs per protegir-la mentre plorava desconsoladament i les seves llàgrimes regalimaven damunt la terra i les roques formant estanys on es miralleja el cel.

Les agudes i els cims ens mostren les escates i les cuirasses dels dracs o les seves panxes arrodonides. Al hivern un llençol blanc cobreix el cos estimat per protegir-lo.

D’aquell amor neix el Pirineu amb el seus indrets salvatges com la passió.
Amb el record de les llàgrimes en els estanys del color del cel blau.
La pau del silenci, repòs dels amants, en els seus racons només trancat pel dringar de l’aigua al davallar pel rierol.


El jove desperta de la seva paràlisi. Tot ha desaparegut, el vell ja no hi és només la font, però si hi ha una petita foguera al seu davant. Alça els ulls vers l’horitzó i veu com el sol i les ombres encara juguen en els cims.

Observa la esquena d’una carena sembla tenir la forma d’una esquena de drac.

Poc a poc desentumeix el cos i refà el camí vers les muntanyes estimades. Potser ara encara les estima més.

Pirineu tes blanques comes cantem a l’eternitat

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.


dimecres, 26 de setembre del 2012

QUI EN SAP MÉS?

Sovint sabem coses que no sabem que sabem (Imma Montzó)

La gent gran, sobretot, en saben moltes de coses, encara que no ens ho sembli perquè probablement no han tocat mai un ordinador.

Sempre pensem que la informàtica ha revolucionat el nostre planeta i en certa manera és així, però hi ha persones que per escriure no els ha fet cap falta. Abans que s’inventessin els ordinadors ja s’havien escrit un munt de llibres.

A l’hora de fer números  no han necessitat el programa Excel. Han fet “el compte de la vella” i se n’han sortit i han arribat molt amunt. Tenien les taules de multiplicar molt apreses, i ni tan sols els ha fet falta una calculadora.

Coses que passen:

Una jove suspèn un prova de comptabilitat per un “desastre” que li succeeix durant l’examen, se li espatlla la calculadora. Què hi farem, fallen les taules de multiplicar!

Un home va a una entrevista de feina, (Tècnic desembussador de vàters). Li diuen que si no té Internet  no el podran avisar amb un e-mail, en cas que surti elegit. De moment sembla una desgràcia, però amb el temps s’adona que ha estat una sort! Comença un petit negoci de vendes, que amb els anys es fa gran, i s’enriqueix. Un dia li demanen el seu correu electrònic i diu amb tota sinceritat que no en té. El comentari surt directament: -Si us heu fet ric sense res, imagineu-vos amb Internet! L’home pensa... ara estaria desembussant  vàters!



Les noves tecnologies són fantàstiques, però la saviesa de la gent gran no hi ha res que la superi. Està claríssim: Saben més coses de les que ells mateixos es pensen que saben!


24 de setembre de 2012

PIRINEU, BELLES MUNTANYES II.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
Poc a poc els ulls del vell van apoderant-se dels del jove i abduint les idees de la seva ment mentre el cos continua immòbil en un estat de catarsi total. Sense paraules només amb els sentits es transmeten les preguntes. Diu el vell:
 Jo t’ensenyaré el principi del temps.
 I tu qui ets, què m’has pres la força.
 Sóc el vell druida fugitiu dels segles. L’home estudiós de la humanitat castigat, pels déus per saber massa dels seus secrets i misèries, a no descansar mai. Però calla, veu i escolta.
 L’holandès errant?
 No, vinc de més lluny des del principi de la civilització. Quan déus i homes lluitaven i convivien junts. Ara calla! Veu i escolta en silenci.
Amb els ulls oberts, esbatanats de curiositat i escoltant el murmuri que surt de la gola del vell resta quiet mentre la suor nerviosa dels seus palmells, malgrat el fred, se li traspua als genolls travessant la roba dels pantalons.

Van formant-se imatges davant seu com en un cine d’estiu, més ara no hi ha ningú que l’envolti, només el monòton cant del druida.

Veu l’enamorament d’Hèrcules vers la bellesa innocent de la vestal Pirene. També els dubtes en el pensament de la formosa jove per un home tant fort, que li recorda el seu propi pare Atlas, prototip d’home fort i pacífic que sustenta el món damunt de les seves espatlles. Però tem la passió d’Hèrcules, la seva intemperància, les seves rauxes i la seva brutalitat de mascle orgullós. Més Hèrcules la assetja com una rapinyaire vigila sa pressa. La segueix per tot arreu i li canta cançons d’amor i follia. L’hi fa ofrena de flors i arrenca del fons de la terra or, plata i gemes per fer-li les més boniques joies del món.

Encantada per les paraules i l’amor d’Hèrcules finalment cedeix. Aleshores esclaten totes les passions reprimides del humans i dels déus en un deliri sense límits. La terra tremola sota els seves escomeses i carícies. Els animals fugen avergonyits per les mostres excitants de la parella. El sol com convidat prudent apaigava el seu llum per tapar la manca d’impudícia dels amants.

Finalment després d’esser curulls de la seva fogositat els dos cossos descansen arrapats com feres l’un a l’altre. Pirene gira el cap i mira al seu voltant. Apartant les mans d’Hèrcules que la vol torna a apropar altre cop al seu cos, s’aixeca i camina. Finalment desconsolada s’asseu a terra i observa que el foc dels déus que com a vestal havia promès guardar encès es apagat i no crema. Hèrcules s’acosta i veient les llàgrimes de l’estimada caure galta avall vol absorbir-les amb els seus llavis però Pirene l’aparta i segueix plorant.

Desesperat Hèrcules cerca com encendre novament el foc i baixa a la plana i en una borda pren amb les mans les brases, sense notar les cremades, per fer un foc nou.

Arriba al costat de Pirene que plora estirant-se els cabells. Encén la nova foguera i poc després noves flames brollen en alegre joc.

Els apassionats es tornen a enroscar de nou amb el joc amorós sense deixar això si de guaitar el foc.

Però Zeus ho ha vist tot i malgrat veu a Hèrcules feliç per primer cop no pot deixar la falta sense càstig. Prou sap que Hera, la seva esposa serà assabentada per deu mil veus i voldrà eliminar a Hèrcules com va intentar quan era un nadó i va ficar-li dues serpents al bressol del fill del seu home Zeus i la seva amant i filla. Hèrcules amb la seva força va ofegar a les dues serps en el mateix llit.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.


dimarts, 25 de setembre del 2012

PIRINEU, BELLES MUNTANYES I.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
El jove camina amb el cap cot mirant fixament davant seu. És molt d’hora perquè sap que només permeten entrar lliurament al parc natural quan s’aixeca el dia. Té el propòsit de fer una bona caminada per conèixer els indrets amagats que li fascinen. El sol comença a alçar-se en el firmament i la seva claror tot just lluita amb la foscor als cims de les muntanyes de la vall d’Incles. El joc de la llum i la negror dona mil formes a les muntanyes.

La vall encara dorm el son nocturn, el rierol en la propera fondalada canta el despertar dels somnis, però convida a fer la darrera volta, dins el sac de dormir o en els llençols, als que dormen en el llit, i emmurriar-se un xic més.

El matí és fresc però malgrat la fredor de l’aire en arribar a la font, un inexplicable desig interior, el va fer apropar a fer un glop d’aigua.

S’aproximà i sorprès observà un home vell que s’asseu arrupit en la petita plana vora la font. Davant seu té un petit foc del què només brillen unes poques brases. Va vestit pobrament , els peus són un manyoc de roba i cuir. La resta del vestit més aviat és una manta mal posada que tot just li tapa la pell. Una gorra de pell sense adobar cobreix el seu cap, encara hi resten un quants flocs del pel de l’animal que feia anys havia estat el seu propietari. Però a pesar de la mísera indumentària el somriure amable que es destaca en el seu arrugat rostre fa que s’hi aproximi sense cap recança.
 Hola – diu, més què res per saludar com diuen que són les normes de bona educació.
 Hola jove, què vol beure una mica d’aigua, és freda però si s’asseu a la vora del foc aviat veurà que reconforta la ment i el cos.
 Però té molt poc foc i no ens escalfarà als dos.
 No hi ha problema- i posant la mà rere seu tragué un petit feix de llenya que va posar a les brases i amb una lleugera bufada en pocs instants unes llargues flames escalfen l’ambient i donen nova vida al racó.
 Caram que ràpid ho ha fet. Jo sóc una mica manasses amb això d’encendre foc.
 L’experiència, amic, l’experiència. Tu encara és molt jove, quan tinguis la meva edat n’hauràs après.

El jove pren un got d’aigua de la font i s’asseu vora la foguera. Seran uns breus minuts però ser amable no costa gens i a vegades trobés una coneixença que pot ajudar-te en certs moments difícils. Beu un glop de l’aigua que freda com gel travessa el seu interior i fa que, com desprès d’un gran esforç, la persona resti passiva i insensible. Per sobre les flames veu la cara de l’home i els ulls criden la seva atenció. Són blaus com l’aigua dels llacs de les muntanyes en un dia clar però amb els reflexes del blau fosc d’un dia de tempesta i de llamps que com guspires amagades llueixen en l’iris dels ulls.

No fa gaire que ha començat a caminar, més l’aigua quasi glaçada, les flames que escalfen la matinada i la companyia de l’home el fan sentir-se relaxat en demesia.

Els ulls blaus del vell xaruc semblen a cada instant més grossos com si volguessin atraure’l i emportar-se’l al fons d’un l’estany d’aigües blaves. Vol parlar, però no pronúncia cap so, només escolta un murmuri que surt de la boca de l’home com un cant interior que adorm el cos i l’esperit.

El seu inconscient fa una pregunta:
 Què pot donar tanta bellesa a les muntanyes.
La veu sense cap paraula solament el brunzir monocord li dona la resposta:
 Espera en silenci i sabràs la resposta. Vull contar-te una història molt antiga.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

diumenge, 23 de setembre del 2012

EL "SEBAS"

Era un jove de poble. A cop de vista no es diferenciava massa dels altres nois, si bé es caracteritzava per la seva actitud força peculiar. És allò que diuen: N’hi ha que neixen amb estrella i d’altres que neixen estrellats. De fet, el nostre “heroi”, no sé si va néixer amb estrella, o no, però sí que es va anar estrellant de mica en mica, ell tot sol!

Tothom el solia anomenar “Sebas”, diminutiu de Sebastià. De petit era  un nen més aviat solitari; tenia pocs amics i ja des de ben menut es podien copsar clarament els seus aires de “passota”. Tot sovint se saltava algun dia d’escola. Se n’anava a passar l’estona en algun paratge una mica desert, fora del poble, on podia escoltar el rauc d’alguna granota mentre s’entretenia tirant palets al riu. Li agradava tirar-los de manera que toquessin l’aigua per sobre, dos o tres cops, fent saltets. Això el divertia extremadament!

La seva música preferida la composava ell mateix amb uns instruments de percussió molt bàsics, generalment una cullereta, una ampolla, un got i dos o tres estris més de la cuina de casa. S’ho passava bomba!

Li agradava divertir-se, a vegades, a costa del altres. Potser no ho feia amb mala intenció... però així anava. Un dia es va beure tota l’ampolla de  ratafia, que la seva mare guardava per una ocasió especial. L’havia preparat amb tanta cura, macerant les nous verdes i elaborant-la pas a pas, i de ben poc li va servir, ja que al noi, a part de la paperina que va agafar, això li provocà un mal de panxa i un còlic per recordar-se’n tota la vida! A l’hora dels àpats no sabien mai si apareixeria, o no, i quan arribava, moltes vegades solia dir:
-Avui no tinc gana, ja he menjat mores, o bé cireres, o préssecs, o qualsevol cosa! Perquè, de fet, es ficava  als horts dels veïns i arrabassava tot el que podia.

Un dia, quan ja feia moltes hores que no l’havia vist ningú, el van donar per desaparescut i van començar a córrer les veus pel poble. Finalment el buscava tothom, fins i tot la guàrdia civil, i sense cap mena de sort! Més tard va sortir de dintre d’una espècie de calaixera on s’havia ficat. No es va saber exactament si hi havia quedat adormit o si s’havia fet l’orni quan va sentir que el buscaven!

Pel que fa a la família, no tenia massa bona relació amb el seu pare, que ja era una mica gran. Sempre deia que era un vell xaruc. Amb la seva mare que era força més jove, s’entenien  més bé. Això no vol dir que sempre li fes cas. Era fet a la seva, i prou! Gaudia fent qualsevol mamarratxada i demostrant el seu passotisme a tota la gent que l’envoltava.

A mida que va anar creixent, va anar aparcant la seva vida d’aïllament per acomboiar-se amb altres joves, no massa ben vistos al poble. Li agradava ser al mig de qualsevol guirigall que hi hagués. Les coses tranquil·les l’avorrien! De totes maneres es considerava un incomprès. Sempre deia que no havia escollit ser com era i que no tenia la culpa de no ser tan bon minyó com els seus pares haurien desitjat! Fet i fumut, sempre destacava per fer coses inversemblants. Una vegada es va presentar al concurs de boletaires, que feien cada any al poble, amb una cistella de bolets espectacular. Era molt gran i a sobre hi havia una cualbra impressionant. En arribar a pesar-los, algú va mal pensar d’ell, perquè semblava que pesava massa, i li van dir que la buidés a terra. Així ho va fer i, a part d’algunes pedres una mica grosses, també en va sortir una serp que va fer esgarrifar a tots els espectadors!

A l’hora de treballar, va provar cinquanta mil feines, des d’ajudant d’enterramorts fins a escura xemeneies, passant per algunes altres una mica més fines, com ara fer de viatjant, representant alguns productes. Clarament, havia demostrat que no tenia res ruc. Encara que la lletra  li relliscava una mica, a causa de les campanes que havia fet en l’època escolar, se les sabia totes i se les enginyava per aconseguir sempre el que volia i, quan li convenia, amb les seves traces i manyes, inclús feia amistat amb persones de pes.

Quant a “novietes” n’havia tingut unes quantes. Quasi sempre s’enamorava de les dels seus amics, però, si li feien cas, tampoc no li solien durar gaire, de seguida s’adonaven del peu que calçava. Com a conseqüència d’això els amics es convertien en enemics i, per tant, més d’una vegada l’havien estomacat, quedant-li la cara i el cos com un sant llàtzer! Però un dels festejos més llargs del nostre protagonista, va ser amb una noia  d’un poble bastant allunyat del seu. Es va guanyar la seva confiança i la dels seus pares, dient-los que era fill de l’alcalde; que venia d’una família benestant i molt ben considerada. La sorpresa va ser quan, no sé per quina carambola, es van assabentar que, justament, el batlle del seu poble no tenia fills!

Per acabar de rematar la cosa es feu amic d’un professor de l’Institut. Aviat es va guanyar la seva confiança i, a la primera de canvi, li va requisar el carnet de professor. A l’estiu se n’anà de vacances a la Vall d’Aran. Posava en un hostal que regentava una família i, quan va arribar, per identificar-se els va mostrar el carnet, robat, del professor, dient que casualment el seu carnet d’identitat se li havia extraviat. No li va costar gaire d’entabanar-los amb la seves arts de bocamoll, ho va fer tan bé, que tots hi van caure amb les quatre potes. En pocs dies se’ls va ficar tots a la butxaca! Un mes més tard, va desaparèixer sense pagar, i l’ensurt el va tenir el professor autèntic quan se li va presentar la benemèrita a casa. D’entrada no sabia ni de què li parlaven. Només sabia que ja feia temps que no trobava l’esmenta’t carnet. Finalment s’aclarí entrellat i, per ben poc, el Sebas no va anar a parar a la garjola. Ben just va anar. Sort que els pares van pagar la fiança!
Bé, com tots els espanyolets,     en aquella època, va arribar el dia que el van demanar a quintes i l’any següent cap al fer el servei militar. Això que moltes vegades havia dit que es faria voluntari per anar a la legió. Sempre tenia el cap aquella cançó:
A la legión les gustan las mujeres a la legión les gusta mucho el ron”.
Però la cosa no va anar ben bé així. El seu destí va ser Melilla i, un cop allà, la seva tasca fou la de fer d’assistent a casa d’un coronel, segurament perquè la seva cara, a cop de vista, enganyava molt, semblava que no havia trencat mai cap plat ni cap olla, més ben dit, feia cara de mosca morta!

Per més que tothom deia que fer d’assistent era un xollo, pel Sebas no ho va ser gens ni mica. El coronel estava casat i tenia tres fills, dels quals ell n’havia de fer de mainadera. A vegades el tancaven dintre d’una habitació amb la quitxalla, durant hores; els havia d’acompanyar a l’escola i a tot arreu on li manaven, i havia de fer altres coses que no li agradaven, com anar a comprar o bé llençar  les escombraries. En pocs dies en va quedar ben fart! A més a més, no es podia treure del cap les paraules que un dia li va deixar anar el seu cap:
-“Sebastián, si les pasara algo a mis hijos, tendrías un reganche para toda tu vida”.
A ell, que mai ningú no l’havia pogut doblegar i que era un “tío echao palante”, aquest pensament el corsecava i el deixava completament desarmat, fins al punt que moltes nits no podia dormir! Esperava, amb candeletes, el primer permís que li donarien i, per sort, no va trigar gaire perquè es va posar un xic malalt i van decidir enviar-lo uns dies a casa per la por que no ho encomanés als nens.

Només d’arribar a casa seva, va fer un patracol amb tot l’equipatge i li va faltar temps per passar la frontera i desertar. Diuen que mai més no se li va veure el pèl!

Octubre de 2009                                                 

MUSEU CAL CRISTO. LA MOSQUERA. ENCAMP. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
Aquesta crònica de la nostra visita al Museu Casa Cristo també voldria ser una carta d’agraïment per l’amable acollida del personal que vam trobar als diferents llocs que vam visitar. Gent com el Robert, la Queralt i les persones que vam atendre’ns a Pal, Santa Coloma, Sant Miquel d’Engolasters, la Cortinada, al mateix Hotel Univers i altres llocs dels que vam gaudir ens parlem d’una bona organització, d’una professionalitat i d’un país que vol atraure al visitant i donar-li a conèixer les diferents ofertes de cultura, de natura, de jocs per infants i d’esport que és poden desenvolupar en les seves contrades en totes les estacions de l’any. Gràcies a tothom per la seva atenció i per fer-nos adonar-nos de la bellesa del seu país. Encara ens resta molta terra andorrana per trepitjar i on deixar la nostra humil petjada.

El Museu Casa Cristo ens mostra la forma de viure en el segle XIX i la primera meitat del XX de les famílies senzilles i treballadores, lluny de les cases de les persones riques del país, És una casa estreta i rectangular del carrer Cavallers, 2. Un estret carrer del poble de la Mosquera, actualment en el nucli de població d’Encamp.
A l’entrada hi ha el portal on trobem un bon sortit de les diferents eines de treball del camp ja polides per l’ús . També el rebost i el petit celler.
Al primer pis la cuina, la llar de foc, la taula i les cadires. Les armes de foc (escopetes) penjades de la paret. El dormitori de la fadrina i el del matrimoni, tot dins la més elemental austeritat, ni un sol estri superflu. Malgrat tot, no mancava el retrat de boda del matrimoni, en blanc i negre, matisat pel pas dels anys. Un sol armari en l’habitació i tot de baguls per guardar l’aixovar de la casa.
Per higiene, que lluny comparat ara, els orinals de sempre a sota cadascú dels llits, la palangana i la gerra d’aigua per rentar-se criden la nostra atenció.

El pis superior es dedicat a la mainada i podem veure bressols i nines. A pesar de tot poques joguines es veuen en aquest habitacle.

Damunt de tot les golfes amb no gaire espai per posar-se dret. La teulada està construïda amb taulons de fusta recobert de lloses de pissarra. Molt curiós d’observar l’entramat de la coberta de fusta.

Una casa de poble de gent humil i treballadora que el Comú ha volgut reservar per que les noves generacions veiem les dificultats de viure en terres fredes i sense tants falsos oripells.

Les seves característiques constructives i el fet que els seus primers ocupants apareguin citats en documentació del segle XVIII permeten datar-ne la construcció entre aquest segle i el principi del XIX. És un exemple del tipus de cases propietat de famílies humils que sorgeixen en aquesta època com a conseqüència de la bonança econòmica per la qual va passar Andorra al segle XVIII, determinada pel treball de les fargues i la bona conjuntura per a la pràctica del comerç amb França i Espanya.
Aquesta situació es va acabar al final del segle XIX, i va ser en aquest context que la casa va canviar de propietat. A partir dels anys quaranta només va ser ocupada temporalment, fet que ha permès que arribés fins a nosaltres mantenint-ne la integritat.
El Comú d’Encamp l’ha convertit en una casa museu i la seva visita permet conèixer com era l’interior d’una llar de l’Andorra d’abans.

COM DIU L’ESLOGAN D’UN ANUNCI DE LA GUIA “A ANDORRA, ÉS IMPOSIBLE AVORRIR-SE”. DE VERITAT: HI HA TANTS DETALLS A OBSERVAR.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau

dissabte, 22 de setembre del 2012

LA CALA PETITA

Quan temps feia que no havia vingut a aquesta cala. Les mateixes roques, la mateixa aigua cristal•lina i transparent... totes aquestes tonalitats de blaus. Quants records!

  Des que no hi ets, no hi havia tornat més! I avui serà l’ultima vegada que hi vinc. Encara sembla que sigui ahir, quan amb els nens petits vàrem arribar a aquest petit poblet de pescadors de vacances a una petita fonda.

Aquella tarda vas arribar molt cofoi tot dient-me, que havies descobert una petita cala, preciosa, molt tranquil•la, on el mar canviava de color en cada moment i en cada racó. Costava d’arribar-hi, havíem de baixar per un estret corriol. Però que bé que si estava, allà! Quins jorns de placidesa i de pau.

 M’agradava contemplar-vos jugar dins l’aigua, a tu i als nens mentre jo feia bronze, estirada a la tovallola, i quan veníeu a remullar-me, tot cridant perquè m’afegís als vostres jocs, llavors tots plegats acabàvem dins l’aigua. Ens la vàrem fer una mica nostre aquesta cala.

Després quan els nens van créixer i és van fer grans, ja no passàvem aquí les vacances, però cada estiu tu i jo, fèiem alguna escapada, per reposar i gaudir de la nostra cala, llavors ja descoberta per molta gent.

Descalça camino vora l’aigua, l’aigua és freda encara, les onades m’acaricien els peus, i de sobte un tremolor i un calfred em sacsegen per dintre. Sento com en la remor del mar, i en el xiuxiueig de l’aire, unes veus que em cridem ... Mama! Mama! va.... vine... entre ja dins l’aigua!!!

-Març de 2010-

divendres, 21 de setembre del 2012

SANT VICENÇ D’ENCLAR. STA. COLOMA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
Al matí vam decidir pujar a veure l’església de Sant Vicenç d’Enclar. Ens havien dit que era l’altra església de campanar circular d’Andorra i des del poble de Santa Coloma havíem albirat la seva original forma.
Ens va costar una mica trobar-ne l’accés més finalment va ser pel carrer dels Barrers, ja què l’altre punt per arribar ens van dir que era tallat. I la tercera possibilitat és la ruta ferrada ja lluny dels nostres propòsits. La pujada és sobtada (230 m. aprox. de desnivell) i ha de tenir-se tota la força de voluntat i els ànims de la Rosa per pujar la costa fent ziga-zagues i guanyant el camí metre a metre. Però finalment la Rosa i la seva càmera van assolir el cim i ens van donar el testimoni fotogràfic de l’església.
Segons dades la fortalesa d’Enclar ja existia en època visigoda. Quan Sunifred I a l’a. 843 va fer-se càrrec de l’administració política, econòmica i militar del seu comtat el castell ja formava part de les fortificacions que protegien les valls d’Andorra i vigilava l’entrada de la Seu d’Urgell.

Surt esmentat l’a. 952 en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí i Sant Feliu de Castellciutat quan el comte Borrell va dotar-la amb el castell i l’església de Sant Vicenç. El castell, no obstant continuà en poder dels comtes durant el s. XI.
L’a. 1099 l’església passa a mans del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, malgrat el castell continuava en poder dels comtes d’Urgell. L’a. 1190 el comte Ermengol VIII d’Urgell cedí el castell al vescomte Arnau de Castellbó.

Els conflictes i lluites que durant bona part del s. XIII hagueren entre el Foix i els bisbes d’Urgell culminaren amb la signatura dels coneguts Pariatges. El primer l’a. 1278 i el definitiu el 1288. En aquest document s’establí que el comte de Foix atures les obres que portava a terme en Sant Vicenç i que s’enderroqués el que s’estava construint. A partir d’aquest moment l’enclavament va perdre tota la seva importància militar i només va continuar el culte en l’església, fins el s. XIX.
Aquest església va ser juntament amb Santa Coloma, una de les primeres edificades a Andorra.

La nau és de planta rectangular i no presenta cap obertura llevat de la porta. L’absis és quadrat separat per un arc triomfal més estret que la nau i cobert amb volta de canó i la resta de l’edifici amb encavallades, llates de fusta i lloses de llicorella.

La paret dels peus de la nau i la paret de migjorn de l’absis hi ha varies filades en opus spicatum.

La porta actualment és amb arc de mig punt i oberta al sud.
El campanar de planta circular és adossat a la paret de migjorn. És coronat amb un pis de quatre finestrals i amb un segon pis de set petites finestres d’arc ultrapassat i damunt d’elles el llosat.

El recinte era protegit per una muralla i s’han trobat restes de l’antic poble.

Des de 1999 és troba en la llista de l’UNESCO para ser declarada com Patrimoni de l’Humanitat.

Només es pot accedir a peu i que n’és de fatigosa la pujada. Llàstima no haver trobat cap indicatiu a l’entorn com és habitual en la majoria de les esglésies, ermites o capelles de la terra d’Andorra.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

dimecres, 19 de setembre del 2012

LA MAGIA DEL PEDRAFORCA

Tots sabem que el Pedraforca és una muntanya màgica. La seva forma ja ens revela que no és una muntanya com les altres, tot i l’encant i la majestuositat d’aquesta muntanya simbòlica pels catalans, està envoltada de mites i del llegendes, que perduren des de molt segles

La meva àvia, veïna d’un poblet de les contrades , ja m’explicava de petitona, un seguit de llegendes o fets relacionats amb la muntanya. Els tres més importants succeeixen: la nit de Sant Silvestre, l’última nit de l’any; la nit de sant Joan; i cap a mitjans d’agost, entre els dies, del 15 al 23, esdevé la tercera.

La primera llegenda explica com és va formar la muntanya. Abans aquesta era un cim, només amb una punta, i de sobte una nit va sorgir-hi un gran castell al cim. El senyor infernal que l’habitava, ajudava als moros en les seves correries, tenien els habitants de la vall espaordits. La gent de les contrades demanaven a Déu que els alliberés del mal son dels senyors del avern. Un missatger, que era sant Miquel, els va dir que a la nit, era la nit de fi d’any, per més soroll que sentissin no sortissin de casa, ni obrissin les finestres. Aquella nit un gran terrabastall va fer trontollar les cases, més ningú es va moure. L’endemà quan la gent van sortir, van veure que el castell s’havia ensorrat i les pedres estaven enrunades en mig d’una gran enforcadura i la muntanya tenia els dos pollegons formant una forca, tal com ara la coneixem.

Per sant Joan, es conta que les bruixes, que des de temps immemorials habiten la muntanya, surten dels seus amagatalls en aquesta nit en ple solstici d’estiu; ballen i dansen els seus rituals, al voltants de focs que broten espontanis en diferent s parts de la muntanya. Molta gent hi puja, per fer-hi conjurs i allunyar el negativisme de les seves vides. Les bruixes, moltes persones diuen que les han sentides, però mai s’han deixat veure. Per això molta gent fan fogueres per cremar mals auguris i purificar l’entorn. Però també és una nit màgica i beneficiosa per curar el cos i l’esperit. Moltes herbes que creixen pels boscos berguedans, tenen aquest dia les més òptimes propietats medicinals; s’han de collir la tarda abans i deixar-les tota la nit a la serena, per extreure’n els màxims beneficis.

Tenim encara una tercera llegenda, aquesta afecta altres pobles de les contrades veïnes, Pels voltants del 15 al 22 d’agost, segons el lloc, hi ha un dia que el sol es pon dintre la seva enforcadura, a més de ser un espectacle curiós i bonic, els llocs que observen aquest fenomen, aquella nit tenen el vist i plau de les bruixes, i quan els últims raig s de sol es pon al l’enforcadura, qualsevol persona que ho observi el fenomen per més distància que hi hagi, les bruixes li concedeixen el desig que demani en aquell moment, que es complirà en els propers tres dies. Però això si, ha de ser just en el moment que és pon l’últim raig de sol.

Avui m’han vingut al cap, aquestes històries , que escoltava embadalida de la meva àvia , perquè aquesta tarda, estava just a un indret on he vist el com el sol es ponia al bell mig del Pedraforca. Un espectacle curiós i fascinant, però, llàstima, no he pensat a demanar cap desig. Ara no podré comprovar que hi ha de cert en aquesta història .

– 19 d’agost de 2012-

dimarts, 18 de setembre del 2012

SANTA COLOMA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA
Havia en nosaltres un especial interès per visitar l’església de Santa Coloma, en el poble del mateix nom, actualment pertanyen a la parròquia d’Andorra la Vella. El nostre desig era contemplar el campanar que havíem llegit és únic a Andorra per la seva torre arrodonida i no vam pas quedar defraudats al veure el conjunt de l’església i el seu campanar.
La senyoreta que mostrava l’interior del temple, com totes les persones que feien aquesta tasca en altres esglésies, va mostrar-se molt amable i servicial. Va ser una llàstima no poder donar la volta total a l’edifici i contemplar i fotografiar l’absis per ser els terrenys de propietat particular.

L’església és inventariada des de l’a. 2003 com Béns d’Interès Cultural.
L’origen és en part preromànic i fou aixecada en un moment indeterminat anterior al segle IX, situada en el nucli de població de Santa Coloma, que en algun moment de l’edat mitjana apareix com a parròquia. S’esmenta en l’ACCU amb el nom de Sancta Columba. En la visita arquebisbal de 1312 se l’anomena com ecclesia Sancte Columbe de Valle d’Andorra i és la primera en la qual s’aturà el visitador. Altres documents anteriors, com un de l’a. 1268, parlen de Santa Coloma com a terme o demarcació de terres i finques.
L’edifici actual és de planta rectangular coronada vers llevant per una capçalera quadrangular. Aquesta cos de construcció es comunica am la nau per mitjà d’un arc triomfal ultrapassat més estret i baix que l’absis. La capçalera s’il•lumina amb dues finestres, una encarada a migjorn i l’altra a llevant. Aquestes finestres de pedra tosca es cobreixen amb un arc de forma el•líptica, segurament fruit de recents restauracions. La volta de canó que el cobreix ha estat feta de pedra tosca. L’absis durant molt temps va ser utilitzat com sagristia.

La teulada és de encallades de fusta i a dos vessants cobert amb llicorella. Al costa de migjorn hi ha un pòrtic que protegeix l’entrada i serveix per aixopluc del fidels. L'accés al temple es realitza mitjançant una porta amb arc de mig punt decorada amb una arquivolta de dents de serra i una creu de pedra sobre el clau.
Al costa de migjorn de l’església fou afegit el campanar de torre. A Catalunya són ben pocs el campanars de planta circular: Sant Vicenç d’Enclar a Andorra, Santa Maria del Bruc a Anoia, Sant Sadurní de Gavarra i Sant Martí d’Ars a l’Alt Urgell. El campanar cilíndric de 17, 76 m. és una singularitat.

En el campanar, de quatre nivells de finestres geminades, destaca el tractament exterior del mur decorat amb frisos de tres, cinc i sis arcuacions cegues entre lesenes angulars que es fan més evidents als dos nivells superiors. Al capdamunt de les dues lesenes que emmarquen la finestra del darrer nivell de la façana sud, hi ha respectivament un cap esculpit en un carreu de travertí. Aquests caps es caracteritzen per tenir una barbeta més o menys prominent, que podria tractar-se de la representació d’una barba llarga.
En un moment indeterminat del segle XII es realitza una primera gran reforma de l’edifici. Entre els segles XIII i XVII es duen a terme petites obres de manteniment encaminades a millorar les condicions d’ús. Passat l’any 1730 es tapen les finestres del campanar per reduir el corrent d’aire a l’interior de la nau. Entre els anys 1740 i 1749 es porta a terme una segona gran reforma interior de l’espai arquitectònic. Entre els anys 1741 i 1749 es realitza el retaule dedicat a santa Coloma. Al principi del segle XX es realitzen petites obres de manteniment de la nau. En un moment lleugerament anterior a l’any 1926 s’arrenquen les pintures murals romàniques de l’absis. Entre els anys 1933 i 1934, l’arquitecte Cèsar Martinell restaura l’interior i l’exterior del la nau, consolida l’estructura del campanar i, al mateix temps, descobreix i restaura els fragments actuals de pintura mural romànica de l’interior de la nau. Entre els anys 1976 i 1977 es realitza una segona campanya de restauració encaminada a recuperar la imatge original de l’edifici. Durant els anys vuitanta l’Àrea d’Inventari i Conservació realitza diverses campanyes de restauració.
L'interior del temple conserva també una representació en fusta policromada de "La nostra Senyora dels Remeis", del segle XIII. Aquesta imatge que hi és venerada acusa un cert parentiu amb la de la catedral de la Seu d'Urgell tradicionalment designada amb el nom de la Mare de Déu d'Andorra. També s'hi venera el retaule de l'altar major (obra del segle XVIII) i les restes d'un sarcòfag.

Hi ha dos conjunts absidals d'origen andorrà, el de Sant Romà de les Bons i el de Sant Miquel d'Engolasters, que actualment es conserven al MNAC i que es daten als anys seixanta del segle XII, presenten trets estilístics que els relacionen amb l'autor de les pintures de Santa Coloma d'Andorra. La seva iconografia es caracteritza per la presència dels temes més habituals: la Maiestas Domini amb el Tetramorf al quart d'esfera (si bé a Engolasters l'àngel de Mateu ha estat substituït per l'arcàngel Miquel lluitant amb el drac), i figures dels apòstols al mur semicilíndric.

A l'interior, els fragments de pintures del s XII foren venuts pel bisbat d'Urgell al baró alemany Cassel van Doorn, d'origen jueu, durant els anys trenta.

En pujar al poder, els nazis requisaren les pintures, que després de la Segona Guerra Mundial passaren a formar part del fons artístic dels museus de Berlín Occidental. Restaurades a partir del 1989, el govern andorrà les adquirí al govern alemany, i l'any 2007 retornaren a Andorra.

Totes aquestes dades tretes de diferents canals són una petita mostra del sentiment que vam sentir al veure l’antiga església i la seu distintiu campanar. Si podeu acosteu-vos a conèixer aquest testimoni de segles passats.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

diumenge, 16 de setembre del 2012

UNA BARRACA OBLIDADA.

Testimoni mut d’altres temps, ni millors ni pitjors que els actuals. És un vestigi d’una altre època, tampoc gaire llunyana; la del meu avi.

La barraca rodejada de ceps esplendorosos, que a finals de setembre galanejaven els raïms madurs, ja a punt per la verema, formaven aquella petita vinya, que el meu avi cuidava amb tanta dedicació i amor, i que va cuidar gairebé al llarg de tota la seva vida fins pocs dies abans de morir.

Després la vinya la van arrencar i van fer-hi camps. Avui aquests també són abandonats ja que la nova carretera va travessar les seves entranyes, i va esbudellar tot el terreny, esmicolant tots els esforços i records de la gent que l’havia treballat, o que n’havíem gaudit.

La única cosa que manté viu el record d’aquells temps és la vella barraca, jo de petit m’havia resguardat dintre, junt al meu avi, del fort sol de l’estiu, o d’una tempesta sobtada amb pedra i calamarsa. Havíem berenat junts amb l’avi i els pares a l’ombra de la figuera que hi havia al costat, ara també desapareguda.

Els temps han canviat, la gent ha canviat, les coses han canviat, el temps no passa en va per ningú. Le coses són fugisseres,

Avui sols queden els records, un tros de terreny erm, cobert de matolls i herbam, només la vella barraca aguanta dreta encara el pas del temps, símbol d’aquest passat nostre; de gent honesta i treballadora que conformaven i formaren el nostre petit país .

dissabte, 15 de setembre del 2012

SANT JULIÀ I SANT GERMÀ DE LÒRIA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
Sant Julià i Sant Germà de Lòria és l’església parroquial de Sant Julià de Lòria.
En la nostra visita a Andorra cercàvem com sempre una església romànica, la nostra afició, i vam trobar-nos un edifici modern però, al donar-li la volta sorpresos vam contemplar admirats el campanar d’estil llombard que enalteix la part nord de l’església.
El campanar és de planta quadrada. Els seus murs són de blocs de pedra de mides regulars units amb morter de calç. La torre és de tres pisos que sobresurten de la coberta, amb finestres geminades a cada pis i coronades per arcs de mig punt adovellats. Les finestres queden emmarcades a la part superior amb un fris de quatre arcuacions cegues. Les finestres del tercer pis van ser modificades per col•locar-hi les campanes. La teulada és amb coberta a quatre vessants de lloses de llicorella.
Originàriament l’edifici eclesial va ser romànic. Però el pas dels anys i la adequació a les necessitats de la vida, tan parroquial com la dels humans, va comportar diferents modificacions.

Entre els segles XVII- XVIII es va modificar la nau i l'absis que va passar a ser quadrangular.
En el 1939-1940 es va enderrocar la nau i va aixecar-se una nova de planta rectangular amb la nova façana bastida seguint la corrent de l’arquitectura de granit.

El 1974 es va ampliar la nau tot canviant-li l’eix d’orientació i eliminant el comunidor i el cementiri. Actualment l'absis d'època barroca queda als peus. Al centre de la façana destaca la porta d’entrada amb arc de mig punt , amb un emmarcat arrebossat i amb vitralls a la part superior.
A l'interior es conserven les talles romàniques de la Mare de Déu de Canòlich i de la Mare de Déu del Remei, una talla barroca del Crist de Gràcia i els retaules barrocs de Sant Julià i de la Immaculada.

Dins l’actual església és respira pau i és força agradable visitar-la i estar-s’hi.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 3 setembre 2012

dijous, 13 de setembre del 2012

SANT ROMÀ DE LES BONS II. ENCAMP. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA
El passat 14 d'abril del present vam publicar una crònica de la visita a Sant Romà de les Bons on vam oferir les fotografies que vam fer de la part exterior de l’edifici. Ara aprofitant la campanya del Govern andorrà durant els mesos de juliol i agost vam poder veure i fotografiar (sempre sense flash) l’interior de diverses esglésies i aprofitem l’ocasió per oferir-vos les nostres fotografies fetes a Sant Romà de les Bons. Afegeixo la transcripció de l’escrit de l’anterior visita.
Interiorment en el centre del presbiteri l’altar s’alça fet d’obra sobre blocs de tosca fent pilar i coronats per una gran llosa d’esquist com ara. Originalment conservava en el seu interior una lipsanoteca – una capseta de fusta- i una ampolla de vidre amb la data de consagració.
Els murs alberguen una reproducció de les pintures murals romàniques que es troben en el MNAC. Aquestes pintures han estat identificades com pròpies del Mestre de Santa Coloma.
També es poden observar pintures de tradició gòtica amb la iconografia de Sant Pere obrint la porta del paradís als elegits mentre a l’altre cantó els condemnats cremen en l’infern.
També val la pena admirar el retaule policromat gòtic, damunt la porta d’entrada, dedicat a Sant Romà d’Antioquia del s. XVI de l’escola del Mestre de Canillo i diferents peces de mobiliari de fusta.

Les pintures del Mestre de Santa Coloma pertanyen al s. XII i van ser arrancades als a. 30. Malgrat tot, es conserven restes de la pintura mural romànica amb motius vegetals juntament amb animals alats.
Una molt grata iniciativa per part del Govern del proper país per deixar admirar aquest tresor als ulls curiosos dels aficionats.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 3 setembre 2012.


dimecres, 12 de setembre del 2012

LA CABRA REBEL

Era una masia en mig del bosc, allunyada d’aquell petit poblet on pertanyia, en el Prepirineu. A la casa hi havia tota classe animals: porcs, conills, ànecs, gallines i cabres, per la seva subsistència. Les cabres eren la seva principal font de recursos.

La nostra cabra forma part del ramat que hi ha a la masia. Són unes cinquanta cabres tancades dins d’un corral, crien els seus cabridets i munyen la llet sobrera per fer formatges i mató. Aquesta masia ara s’ha especialitzat en aquests productes artesans, fets de forma natural, que cada dia tenen més adeptes als mercats. També per augmentar un xic els ingressos econòmics dels pagesos d’aquestes contrades. Tornem a la nostra cabra; aquesta cabra és una rebel, que no està d’acord amb aquesta nova forma de vida. Recorda que pocs anys enrere, ella i les seves companyes ( llavors eren unes quinze cabres) trescaven lliures per prats i boscos, serrats i muntanyes, menjant herba fresca i bevent en basses i rierols. Ella corria darrera la seva mare i jugava amb els altres cabridells joves. Al capvespre sempre tornaven al mas, encara que a l’estiu a vegades és quedaven algunes nits a dormir a fora, al ras, contemplant els estels, o ajagudes sobre l’herba del prat.

Ara, però, tancades tot el sant dia en aquella cort humida i amb tantes cabres juntes. Si que no els faltava mai menjar ni aigua abundant però ella enyorava la llibertat, a més, matí i vespre aquella màquina atabaladora de munyir sacsejava les seves entranyes, i cada dia el mateix, sempre igual...
- Estic farta d’aquesta vida, a més ara que torno a estar prenyada no vull que el meu fill neixi en aquesta esclavitud.

Pensa i torna a pensar com o pot fer per escapar-se, però el corral està tancat i barrat amb forrellat. Per sobre la tanca tampoc es pot saltar perquè hi han filats de punxes. Cada dia rumia que rumiaràs.
Aquest diumenge se li presenta la ocasió. Els masovers han marxat tots mudats amb el cotxe gran, es queda només aquell mosso babau, una mica totxo.
- He de mirar com l’enredo- anava pensant...
Quan a la tarda el xicot entra a posar-les-hi menjar, la cabra li dona un cop de banya al cabàs del pinso i el fa caure tot al terra, totes les cabres s’aboquen sobre el pinso escampat.
- Cabres maleïdes –crida el xicot- ara hauré d’anar a buscar un altre cabàs de pinso.
Surt tan empipat i atabalat que deixa la porta ajustada, sense passar la balda. La cabra aprofita l’ocasió, obre la porta i surt, tornant-la a deixar ajustada , perquè no es noti la seva fugida. S’enfila rostolls amunt tenint cura de no ser vista pel mosso babau, i s’allunya de la casa tant com pot:
-Que bé tornar a ser lliure de nou- de cop sent una forta sotragada ja què ha topat amb un d’aquells fils maleïts que li barra el pas. Gira cap a una altra banda.
La muntanya és ampla, ja trobaré un lloc on no hi ha fils - pensa la cabra, mentre camina bosc endins. S’acostava la nit i decideix buscar un lloc arrecerat del fred per descansar, troba una petita balma entre unes roques que li va a la mida. S’estira , descansa i s’adorm tranquil•lament mirant el cel estrellat.
-Que bé que he dormit! Quina pau! Quin descans! – pensa quan es desperta l’endemà. Nota una buidor a l’estómac, que la fa decidir anar a buscar menjar; pastura altre cop per aquells marges, com solia fer-ho abans. Busca aigua i li costa molt de trobar-ne .
-Abans aquí hi havia una font , ara està tot molt sec- per fi troba un petit bassal molt tèrbol i beu d’allà. Malgrat els inconvenients la cabra és feliç, és lliure, salta i bota com feia temps que no ho feia. El petit cabrit és mou a la seva panxa contagiat de la seva alegria.

De sobte sent uns lladrucs estranys, però prou coneguts, són del gos pastor de la casa, El cor de la cabra s’encongeix, ja han descobert la seva fugida i l’estant buscant. Intenta amagar-se en algun lloc, encara que sap prou bé que l’olfacte del gos la descobrirà allà on sigui. Busca un lloc escarpat de difícil accés, però el gos arriba fins a ella. Primer només són lladrucs molt forts, després ja passa a mossegades a les cames fins que la fa sortir. En arribar al pla l’espera el pagès que li dona unes quantes fuetades i la fa caminar de nou cap el mas, on arriba amb el cap moix.

Pobre cabra rebel! que poc ha durat la teva felicitat. Però ella no és dona per vençuda i sap que quan pugui tornarà a intentar escapar-se. Una vegada i un altre, les que facin falta i creu que algun cop la cosa li sortirà bé, i tornarà a viure en llibertat.

–setembre de 2007-

dimarts, 11 de setembre del 2012

SANT PERE D’AIXIRIVALL. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.


PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

En el centre de la població d’Aixirivall i després de baixar unes escaletes trobem la petita església de Sant Pere.
L’edifici és construït seguin la tradició romànica malgrat és tracta d’una construcció barroca. La data gravada a la llinda és de l’a. 1603. Per la Llei 9/2003 és declarada monument del Patrimoni Cultural d’Andorra.
La construcció és de planta rectangular, adaptat a la pendent de la muntanya i amb l’absis no marcat exteriorment.
La coberta és d’encavallada de fusta cobert de llicorella i l’absis amb volta de canó. En els darrers anys juntament amb la restauració del retaule s’ha millorat la coberta per evitar noves filtracions quan plogui.

Dalt de la porta hi ha el campanar de cadireta amb ull de mig punt. Tot el conjunt és arrebossat de color blanquinós.

Sota una petita cornisa s’obre la porta d’entrada emmarcada de fusta amb dues finestres. Hi ha tot una sèrie de gravats i la data.
Dins hi ha el cor damunt l’entrada. L’element més destacable és el retaule barroc de Sant Pere. S’ha treballat recentment en la seva conservació i restauració. El retaule estava en molt mal estat a causa de les filtracions d’humitat que patia l’església.

L’elaboració del retaule va ser encomanada l’a. 1619 a l’escultor Antoni Tremulles i al pintor Jeroni d’Heredia (Mestre d’Ansalonga). Es tracta d’una obra d’una “qualitat pictòrica bastant elevada” malgrat la pèrdua de la part baixa.

En la part inferior hi ha diferents santes. A la part central, enmig destaca la imatge de Sant Pere en talla de fusta. I diferents escenes com el calvari i l’anunciació ornen la part superior.

Vam emportar-nos un agradable record de la visita i vam veure un bon llegat per protegir i salvaguardar, tal com deien els tècnics del corresponent departament de l’Administració andorrana.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga 30 agost 2012.