dilluns, 29 de febrer del 2016

SANT SALVADOR DE MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Delerats per conèixer la majoria del romànic del territori de Montmajor en aquesta ocasió visitàvem aquesta església davant mateix de l’antiga casa Hospital, actualment anomenada Cal Bisbe, i prop de la riera de l’Hospital. 

 
Situada dins l’antic terme del castell de Montmajor i molt prop de l’antic camí ral que anava de Berga a Cardona no arribà mai a ser església parroquial. Almenys no és esmentada com a tal en la visita efectuada al deganat de Berga de l’any 1312. 

En època medieval ja devia ser sufragània de Sant Sadurní de Montmajor i, ja al segle XIV, de Sant Martí de Correà. Car l’any 1337 consta que el rector de Correà estava obligat a celebrar-hi missa quatre vegades a l’any. 

L’església fou construïda en les terres que marcaven el límit entre el comtat de Berga i el d’Urgell, més concretament, amb el sector meridional de la vall de Lord. Per la seva situació passà a formar part de la batllia de Cardona. 

Al segle XVII tenia cura de l’església les cases veïnes. Al segle XVIII no és esmentada en el llistat d’esglésies parroquials o sufragànies que formaven part del bisbat de Solsona. La qual cosa fa pensar que quedà sense culte i abandonada. 

L’església se Sant Salvador és un petit edifici d’una nau rematada a llevant per un absis semicircular. La volta, que possiblement era de mig punt, és avui totalment esfondrada. Resten dempeus, totes les parets i l’absis. 
 
Oberta  al mur de migdia encara conserva la porta d’entrada al temple, molt simple, que és coberta amb un arc de mig punt fet amb dovelles.

L’aparell de l’edifici és força regular, llevat del que presenta el mur de tramuntana que sembla haver estat reformat. A l’interior de l’absis és visible un aparell ben agençat, a bases de carreus grossos i rectangulars, disposats en filades força regulars. 

Al centre de l’absis pot observar-se una finestra d’una sola esqueixada, coberta amb un arc de mig punt. 
 

Totes les pedres  de l’edifici han estat lligades amb argamassa. En el mur de migdia, que és que presenta uns blocs més grossos hi ha una espitllera. 

Tot el que antecedeix porta a creure que es tracta d’una construcció de la segona meitat del segle XII. 

Ens cridà l’atenció que comparant la fotografia de Catalunya Romànica de fa 30 anys l’edifici conservi encara la mateixa aparença. L’interior és ple de plantes. El mur de tramuntana no és pot veure degut als boixos que pràcticament l’oculten.

Meravellós és que sense teulada i abandonat de la mà de l’home, potser està protegit per la mà de Déu, conservi la seva presència en el món.

Roman dempeus malgrat els aproximadament 900 anys de la seva construcció i abandonada des d’altres 300 anys. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 26 de febrer del 2016

M’ENAMORA...


La Laura, m’enamora i penso amb ella nit i dia. 

Va ser en aquella ocasió al sortir de l’institut quan per primera vegada en vaig fixar en tu. Era un solejat dia de primavera. L’estació de l’any en què la natura desperta de la letargia de l’hivern, aquell moment de la vida quan reneix la sang en els cors i els cossos del jovent. Tu anaves amb unes faldilles noves i jo estrenava uns pantalons texans. Aquells van ser els primers passos per obrir-nos a la primavera de la vida, amb tots els sentits expectants per conèixer el món. 

Recordo amb enyorança el moviment dels teus llavis quan parlaves amb les teves amigues. Els nois érem allunyats com si unes converses i les altres no poguessin barrejar-se. Com si la frontera del sexe fos una infranquejable muralla. 

Malgrat tot, quan sorties vaig fer per ensopegar amb tu, bella Laura dels meus somnis. Vaig demanar-te perdó amb breus paraules, però vaig continuar al teu costat, com si el camí a casa teva fos, ben bé, el mateix que el meu. Però tots dos coneixíem on vivia l’altre en la petita població. Un llarg camí vaig haver de fer fins tornar a casa, però el meu cos no ho va notar, envoltat pels núvols del teu riure.  

Van acabar les classes i la nostra companyonia va seguir impertorbable. L’un al costat de l’altre, ambdós caps mútuament recolzats ens ajudava a explicar-nos trenta mil confidències d’enamorats.  

Llavors com el flabiol marca l’inici dels llargs va començar una nova etapa en el nostre amor. 

L’estiu va omplir-nos de joia. La platja, el sol, la mitja nuesa del cossos, els balls al l’aire lliure, tal vegada una mica d’alcohol, van obrir-nos l’espiral vertiginosa de l’amor. Eren talment uns enamorats de l’amor. Te’n recordes d’aquella tarda que tu i jo per primera vegada vam ser un? Entranyable instant, fugaç en el record del dies de sol i llum. 

Tu i jo, Laura, semblava que no existia res més al nostre voltant. La meva memòria no recorda ni els pares, ni els germans, ni els amics. Només la teva presència, sola i magnífica, omple el formós quadre d’aquell estiu.  

Aleshores, acabada la tirada de llargs, un lapsus de temps va separar les nostres vides. Van passar forces anys; molts, potser masses; i la passió va minvar en els nostres cossos. Tanmateix, com a la tardor les fulles canvien de color, verd vermell, groc i marró, per finalment caure a terra, formant una blana i acolorida catifa que corra portada pel vent. Van ser anys de separació, allunyats per la vida l’un d’altre. 

Però, en la nostra tardor, casualment vam coincidir en aquella estació de tren. Va ser com l’inici de nou de l’antiga dansa, a la passió novament trobada va sumar-se la nostra amagada complicitat, la qual cosa ajudava a omplir de joia els nostres encontres. Moments escadussers, com escadussera és la vida robada dels amants. M’horroritza pensar si el teu home o la meva dona s’haguessin assabentat de les nostres trobades. El nostre secret ens pertanyia, com el so agut de la tenora acompanya els acords de la cobla.  

Ara tu i jo altra vegada sols en un món nou. Els nostres companys ja no hi són, van marxar portats per l’aire de la matinada a les terres del no retorn.  

I observo, altre cop, el moviment dels teus llavis quan em parles amb el teu graciós moviment de boca. Els teus cabells han perdut la tonalitat daurada del blat, ara els tons grisosos matisen el color. Però en l’hivern de la vida, en aquests moments que els passos són més curts, la mirada també flaqueja i el cos ha perdut el vigor i la força de la joventut, els meus ulls continuen veient en tu, aquella noia jove, quasi un infant que amb una faldilla nova a la sortida de l’institut feia bategar el meu cor amb força i desig. 

La necessitat de mostrar l’amor terrè que antany incendiava els nostres cossos ha passat a ser secundària. Però una carícia, el sentir les teves mans a la meva pell, notar la tèbia escalfor del teu cos al meu costat, trobar les teves rodoneses fan bategar encara amb força el meu cor i donar força als meus sentits. 

Els teus llavis es mouen prop meu, no aconsegueixo entendre les teves paraules però no puc menys que degustar-los amb la mateixa força d’aleshores.  

Laura, la sardana balla i salta amb l’amor d’un poble que es sent identificat i lliure, com tu i jo, units sempre i per sempre. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 25 de febrer del 2016

EL PEIX I LA BICICLETA


Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta   (M, Mercè Marçal)

“Una dona sense...”   carai amb la frase, amb que caram es pot assemblar una dona i un peix, si li falta l’homòleg,  l’home,  i aquest és comparat a la vegada amb una bicicleta.  Vaja garbuix, no sé per on començar.
Anem per parts.  Una dona sense un home... això d’entrada vol  dir que una dona necessita d’un home, perquè sense un home no és res; bé...    o tot el contrari, que una dona no li fa falta cap home per ser una persona completa i poder fer tot el que calgui. Perquè ven mirat, per què un peix necessita una bicicleta? Per nedar i moure’s per l’aigua no  li fa cap falta. Així que un peix no li cal cap bicicleta , ell és feliç movent-se en el seu líquid element.

El peix, neix, creix, es reprodueix  i mor  o el pesquen i va a parar a la panxa d’algú que se l’ha cruspit i mai li ha calgut ni ha trobat a faltar cap bicicleta,  més aviat aquesta alteraria el seu ritme de vida, els seus moviments , la relació amb els companys, de fet el seu medi.

Seguint aquesta lògica, la dona no li faria falta cap home, si ella no vol, és clar, per ser ella mateixa, per complementar-se, per ser feliç. Tant en el treball, com en la casa és autosuficient. En el terreny personal, si vol una parella, no necessàriament ha de ser un home. Per gaudir del sexe, avui hi ha tota mena d’artilugis.  Si vol ser mare tenim la inseminació  artificial...  i així trobaríem  tantes situacions  i  circumstàncies,   en que la dona se’n pot sortir perfectament ella sola, sense necessitat de ningú més.
Posats a pensar se’m acut que passaria si giràvem la frase a l’inrevés . Tindria el mateix sentit  dir que—un home sense una dona  és com un peix sense bicicleta o com una bicicleta sense peix- segurament que els raonaments serien un pel diferents, o, potser arribaríem a la mateixa conclusió.

Hi ha, però, una cosa important,  L’AMOR;  ai! l’amor;  si t’enamores, ja has begut oli, llavors ja no pots passar sense aquella persona, siguis  home o dona. L’amor ho capgira tot, es fora de tota lògica, llavors la dona necessita de l’home i l’home de la dona, i el peix i la bicicleta no hi tenen cabuda; ja no tenen cap sentit.

17/02/2016/
 

dimecres, 24 de febrer del 2016

L’ALBERT. (Relat negre)

El noi està assegut a la taula en una fosca habitació. Davant seu una agenda, dues cartes i a prop seu un bolígraf. L’agenda és més aviat un quadern escolar on ha anat escrivint vivències de la seva vida. Fullejant retrocedeix a la seva infantesa, és el fill de l’enterramorts, aquesta era la funció del seu pare en el poble. I ell, per tant, era l’únic fill de funcionari de pompes fúnebres. De l’home que acomiadava i donava el darrer viatge als difunts. 

A més el noi era una mica retardat i en diversos problemes d’indole nerviosa que utilitzaven els altres nois de col·legi per fer-ne escarni. Potser aquest altres escolars no eren tampoc gaire més intel·ligents, tal vegada la paraula justa a emprar hauria ser que eren una mica més vius o de més mala fe. 

Com tot fil d’un poble petit va haver d’judar al seu pare en petits menesters de la feina. El treball en un principi el va atemorir però pasades les primeres ocasions va acostumar-se. 

Els anys passen i les circumstàncies també. L’Albert s’ha presentat a diverses convocatòries de feina. Malgrat la curta durada dels treballs sempre ha complert satisfactòriament. Mira amb odi les dues cartes damunt la taula. En una  li han denegat una feina i l’altra és la de la xicota que li diu que s’ha promès amb el noi de Can Erola, una de les masies més important de la contrada, i que s’allibera del seu compromís. A la carta li posa ben clar val molt més ser mestressa d’un mas que la dona del enterramorts.

Les dues notícies en el mateix dia han suposat una gran davallada en els ànims de l’Albert i assegut davant l’escriptori els seus pensaments no poden ser més negatius. Escoltem “in mente” els seus pensaments.

Sóc aquí, a casa, davant de la taula, amb la paraules escrites en color vermell al meu quadern. El cap en volta, una somnolència abassegadora s’apodera del meu cos. Ja ho sé, són els nervis que em pugen al cap i si no els calmo amb una píndola o dormint començo a estossegar, a fer moviments estranys, fins i tot aclaparat de l’intens dolor en alguna ocasió he provat de saltar per la finestra. En aquesta vegada la cura ha estat el son.  

Un son profund i maldestre no m’ha permès descansar. Tot era embolicat en la meva ment. Les paraules en color vermell sorgien una i altra vegada des del més profund del meu cervell. Rebolcant-se un i altre cop amb els meus més negres pensaments. Quan pensava que estaven dominades brotaven com una heura que arrapant-se al meu cos em treia tota la saba i em deixava inert, com mort. Aleshores els pensaments volaven entorn de l’arbre i del cementiri. Sí, allà on el carreter es va treure la vida. Molt sovint el veig entremig de clars i ombres amb el cap malgirbat i la llengua a fora.   

O en el riu on la Sabina va llençar-se al saber que el seu xicot és casava amb una noia que havia conegut a la mili i a qui va deixar embarassada.  La va treure del riu el meu pare, rígida com un arbre tallat a cops de destral per un maldestre llenyataire. Tenia els ulls oberts com demanant perdó al cel pel seu òbit voluntari. A les mans s’havia lligat un rosari.  

Em eixoriveixo sobresaltat, els ulls vermellosos com les lletres de l’escrit, els cabells rinxolats i els pèls dels braços eriçats de por i mals pensaments. Busco en els calaixos de la calaixera fins que en un racó oblidat trobo la corda del carreter i també el rosari de la Sabina. Me’ls vaig quedar com a  previsió de moments insuportables. 

He agafat la llibreta de col·legi, on ballen desordenades les paraules i he començat a escriure el meu acomiadament. 

No vull culpar a ningú, només una persona és la causant del meu desori. No posaré el nom però ella ja ho sap... 

Miquel Pujol Mur. 

dilluns, 22 de febrer del 2016

TREBALLAR QUAN NO S’EN VOL


L’home fulleja el diari i dins de l’apartat filosòfic troba unes paraules que li criden l’atenció: “Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta ni distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l’anhel de la mar lliure i oberta”. Tot aquest llarg paràgraf signat per un tal Antoine de Saint Exupéry. 

L’home es mira les mans, rasposes i plenes de callositats, i a continuació raona dient-se a si mateix: moltes llargues paraules per definir com fer un treball. Amb les mans havia d’haver treballat molt poc aquest paio. Només manca veure el “de” entremig el nom i el cognom, ja havia de ser de família de la noblesa. D’aquests de molt pensar, molt manar  i ser ben servits- I dels de poc fotre l’espatlla per pencar.  

Aleshores l’home mira davant seu en el bar i pensa: estic rodejat de cadires  i amb una taula al fons de la sala. Això no sembla res, a un món mariner. A més, no tinc el més mínim interès a construir un vaixell. La mar o el mar (crec que poden utilitzar-se ambdós articles) no em motiva gens. Com sóc de secà no sé ni nadar. Per què un vaixell, navili (o promptament he sentit dir autoritzaran “barco”) per pujar muntanya amunt, per res. Tot justet el meu interès és caminar per la sorra de la platja, de tant en tant, i respirar el iodat aire marí. 

Els arbres deixem-los al bosc, que creixin grans i ufanosos per a que amb la seva ombra ens protegeixin del sol abassegador de l’estiu. I les seves fulles ens proveeixin de l’oxigen, aquest gas tan necessari per la vida dels humans.  

M’he passat forces anys transmeten ordres, això que aquest amb paraules fines anomena anhel, als meus homes per complir en la feina encaminada per l’empresa. Per així, poder aconseguir la prima que ens permetés arribar, sense demanar préstecs, a final de mes.  

I ara jubilat i lliure de treball, deixeu-me tranquil fent coses que em siguin plaents. 

Per a què aquesta “xuminada” de construir vaixells a certa edat. Expliqueu-los-hi al jovent que segurament són més crèduls i potser us creuran. Una prova palpable són aquests joves que criden entusiasmats a certs líders, polítics, esportius o musicals, d’aquest el nostre país i també de terres foranes.  

Repassant en la meva memòria, cada cop més minsa, crec recordar que al darrer home gran, no vell, al que van encomanar i va realitzar una feina semblant, va ser Noé. Però hi ha dues raons diferents que em fan dubtar. Una que li va encomanar Déu, aquell primer Déu que havia anys enllà, sense Fill ni Esperit Sant, tal vegada li deien Jahvé o Jehovà, no ho sé pas. L’altre és que he sentit dir que Noé li agradava força el vi. I ja rissant la qüestió és que no hi ha proves palpables o reals de què fos veritat. Sols somers indicis més propers a la fe que a la realitat.  

Sincerament, i tal vegada decebut, m’acostaré un dia a la costa, o les drassanes, a veure si encara existeix un mestre d’atxa capaç de construir un vaixell, una barca o alguna cosa que floti i no sigui una taula de surf. 

Apa, “buenas” encàrrecs de feina, ara, amb allò tan mandrós que m’he tornat. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 21 de febrer del 2016

COMPLINT ELS CINQUANTA


Paraules: fluctuar, premissa, periodista i capteniment.
 
 
 Avui compleixo cinquanta anys. No pot ser; com passa el temps. Ningú s’ha recordat de mi, quin dia més trist. Els pares ja no hi són, no  tinc germans i pocs amics... un dia gris, opac, com la meva vida. Bé, si, algú ha pensat en mi, ahir el vespre em va trucar la Iolanda, la meva filla des de no se pas on, crec que va dir de L’ Índia, ni tan sols sabia que era el meu aniversari;  fa  més de dos anys que no la veig i ni conec al meu nét.
En aquest vespre solitari, assegut al sofà, amb una ampolla de conyac al davant, faig un repàs d’aquest mig segle  de vida i veig el desgavell on he arribat.  Volia fer tantes coses quan era jove. Tenia tants projectes. La meva vida ha estat un constant fluctuar, d’aquí cap allà, d’endavant cap enrere i també a l’inrevés.

No vaig fer cas dels consells que em donava el pare, jo era un adolescent rebel. La primera premissa era que, els estudis havien de ser abans de tot, no enredar-se amb dones, almenys seriosament, ni res que em pogués distreure dels  objectius proposats. No el vaig escoltar. Qui  fa cas dels pares quan ets jove. No  sols vaig sortir amb la Lourdes, sinó que me’n vaig enamorar i la vaig deixar prenyada. Ella va voler tenir el fill i llavors ens vam casar, en contra de l’opinió dels de casa.  El més bo que m’ha passat ha estat la Iolanda, la meva dolça nena, encara que ben poc temps la vaig poder gaudir.
Els estudia aparcats, treballant a l’Empresa del sogre, l’embaràs de la Lourdes que va ser complicat; em vaig convertir en un adult en plena adolescència. Amb tot van ser uns anys feliços, tot i els esculls que sorgien. Estàvem enamorats i esperàvem amb il·lusió la petita, el naixement de la nena va ser tot una  experiència.

Els primers mesos fent de pares, va estar bé, encara que aviat van venir les primeres discussions, no sabíem massa de cuidar nadons, la nena plorava a les nits, de dia teníem la sogra sempre ficada a casa, després van arribar les baralles; el pitjor de tot va ser que ella és va enamorar d’un altre, com que jo estava una mica fart de la situació, em va venir bé marxar d’allà. Vaig renunciar a la nena, el primer disbarat que vaig fer. Quasi la vaig oblidar. Fa pocs anys que ens hem tornat a retrobar i hem continuat el contacte, però ella és una mica hippy i sempre volta pel món, l’any passat va tenir un nen, que encara no conec. Ella almenys ha fet el que ha volgut, ha escollit el seu camí.
Després va venir la Violant, que tenia dos fills, vam durar ven poc. Van seguir al darrera   algunes altres parelles, duraven poc temps,  aviat tallaven, no em satisfeien.  El meu capteniment vers les dones no ha estat el mes adequat, o reconec,  sempre volien manar elles i això em treia de polleguera.

 Després, d’uns anys, vaig tornar a casa dels les pares, sense feina i sense casa. Vaig intentar reprendre els estudis , sempre havia volgut ser periodista, però aviat em vaig cansar. Així que em va sortir una altre feina. He treballat de tot.  La mare va emmalaltir, i poc després de morir el pare va entrar a una residència, a vegades vaig a veure’l. Em vaig vendre la vella casa que em van deixar i vaig poder comprar aquest a apartament, on encara visc.
Cap als quaranta anys semblava  que havia posat  seny, tenia una nova feina i allà vaig conèixer la Pilar. Era una noia guapa i ferma, amb el cos ven tornejat, amb el cabell curt i negre i la pell bruna, vaja que era molt atractiva i simpàtica,  feia poc que havia sortit d’un desengany amorós. Vam congeniar força i a les poques setmanes vivíem junts. Estàvem bé els dos, ella em sabia portar, entenia el meu caràcter rebel, jo de primer estava amb ella per la companyia i pel  sexe,  era molt bona al llit, ho passàvem molt bé , però he de reconèixer que finalment em vaig enamorar d’ella, encara que penso que no li vaig saber demostrar prou. Fa uns mesos que em va dir que necessitava allunyar-se de mi per reflexionar, estava cansada de la rutina on havíem caigut... Ara que es fora es quan la trobo a faltar , l’enyoro; em dono compte de quan l’estimo. Fa dies que ni em truca, ni la veig.

Estic centrat amb la feina, però a casa estic més sol que la una.  Pensava trucar  a uns amics per celebrar aquesta  data i sortir el vespre de farra, però no n’he tingut ganes, passaré la vetllada sol i bevent , recordant la Pilar i els vespres que passàvem junts, abans no ens envaís la rutina.
M’omplo de nou el got amb conyac i me’l veig d’un glop, i agafant l’ampolla, me’n poso un de nou. Segur que acabaré amb una bona borratxera, però almenys tindre el llit a prop i demà serà un altre dia. Quan m’acostava el got a la boca, va sonar el telèfon, el vaig despenjar sense massa entusiasme,

¾   Feliç aniversari Albert - la veu era coneguda.
¾   Hola Pilar, gràcies per pensar-hi.
¾   Com estàs? No et veig gaire animat.
¾   Estic sol, avorrit i desesperat. El pitjor dia de la meva vida. Et trobo tant a faltar.
¾   Vols que passem el vespre junts?
¾   Si... res m’agradaria tant........però no tinc res preparat per sopar.
¾   No et preocupis, portaré coses.
¾   Quan vindràs.
¾   Estic a baix a la porta. Si fas el favor d’obrir-me
¾   Què... ara mateix t’obro.

No s’ho acabava de creure, la Pilar havia tornat, potser no significava res, només volia alegrar-me el dia, però el cor li bategava amb força, mentre l’esperava a la porta de l’ascensor. Alguna cosa dins seu li deia que entre ells un sentiment seguia arrelat i més viu que mai.

 08/02/2016/
 

divendres, 19 de febrer del 2016

POR. (Relat negre)


Poc a poc me n’adono, però no sé de què. Els records fugen lentament. De vegades els records d’infantesa són més presents. Necessito marxar, a on? Pas a pas fujo sense rumb. Tornar sense camí. Cerco la casa, però ignoro la cruïlla adequada. Estic neguitós. Senyor, per què em passa això? 

Són els meus? Potser sí. Qui són els meus? Aquesta dona que em diu pel nom. És ella? Tal vegada sembla molt gran. Havia una altra fisonomia en la meva memòria. Frisso contínuament. Sóc a casa? Sí ho és, o tal vegada ho sembla. El metge anomena un mal nom de llengua estranya. Tan dolent he estat a la meva vida? Misericòrdia bon Déu! 

Massa llum. Baixeu les persianes. Correu les cortines. No tinc gana. Quan em donaran de menjar? Crido sense raó. No m’entenen. M’han renyat. He pegat a algú? A ella. Qui és ella? Sospito em volen portar a un lloc, potser lluny. 

Això no és casa. Hi ha molts que passegen, com jo sense ruta determinada. Una dona de bata blanca em porta a dinar. No ho vull i llenço la cullera. Dolent, em recriminen. Em forcen a menjar. La xeringa del puré. M’escapo i no sé el camí de casa. Em troben després de  moltes hores o potser només al cap d’un breu instant. Malgrat crido: casa, em tornen al mateix lloc. 

Em vigilen. cada cop puc menys. Em visiten, tots em menteixen dient-me que estic molt bé. Mentida i qui són aquests, diuen ser els meus fills. Ah, els noms, quin noms. Ric sense riure. Altres a la sala també riuen. Llencen els plats a terra. Riuen sense saber de què. Ploren sense saber de què. Criden sense saber de què. Em punxen. Crido, ara sóc jo qui crida, ple d’angoixa. 

El mur cada vegada és tanca més. No recordo quan han vingut. Ni els veig. Ignoro qui són. Em somriuen. És riuen de mi? M’enrabio. Una llàgrima als seus ulls. Jo no ploro. Se’n van i em deixen. Un cop més, més punxades. 

L’escletxa és més petita. Sóc presoner de mi mateix. Crido anguniat, però no m’entenen. Crido. Crido. Crido. Tant és val. No hi ha llum. No hi ha escletxa. Crido i callo. No tinc records, no tinc res. Torno a cridar i m’adormo. Dormo sense morir. Dormo sense viure.  

No recordo i tot és a les fosques. No sóc res. Només un cos sense vida ni raó. Reposo com un tronc inanimat. Fins... 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 17 de febrer del 2016

EL PRIMER PETÓ.


L’home és assegut en una gandula sota la palmera de l’obert jardí. Davant seu les ones trenquen tranquil·lament a la platja. Només, una breu i fina línia blanca marca el lloc on la terra i l’aigua lluiten per l’espai sorrenc. Un sol de tardor il·lumina i calenta l’aire. Però és un sol bla, sense cap estridència, no obstant la claror del dia la seva calor és minsa.   

El Marc està ben estirat, un braç li penja del matalàs i sota la mà a terra hi ha un llibre amb els fulls mig oberts. Malgrat la rara posició no està adormit, sinó que enquimerat en els seus pensaments està abstret per les seves idees.  

Pensa en el caigut llibre que ha pres aquest matí després d’esmorzar d’una lleixa del prestatge de la biblioteca. El títol li ha cridat l’atenció. Un nom provocador “El petó i la passió.” Això l’ha portat a pensar en els primers petons que ha rebut i ha donat en la vida.  

Quin seria el primer de tots, tal vegada, el de la seva mare el dia que va néixer, quan encara era un petit nadó sense memòria que plorava sense saber ben bé per quina raó. Molts petons va rebre dels càlids llavis de la mare, per diferents motius, a la seva infantesa. Recorda quan en moltes ocasions havent-se caigut a terra i les llàgrimes de dolor inundaven els seus ulls, aleshores els llavis materns recollien els seus plors i amb un sol petó, i quatre paraules amoroses guarien tots els mals.  

Més tard recorda uns entremaliats i maldestres òsculs amb la seva cosina, quan mirant la televisió volien imitar als actors en les escenes d’amor. Quasi sempre acabaven amb un: Nens! Què feu que no se us sent. I quina cara vermella se’ls hi posava si algú treia el cap per la porta. Quasi sempre era l’avia, qui entrava a la saleta a veure que feien els nens. Innocents i dolços pecats, encara sense cap picardia.  

Aquell primer recaragolat petó a col·legi amb la Cristina. Ai! La Cristina dels punyents records, quan la pubertat comença a vibrar en el cos dels nois i les noies. La Cristina portava de cap a tots els nois de classe. La temptació era entreveure les seves naixents formes femenines, reals i palpables. Els seus carnosos i temptadors llavis que feien pensar en la passió d’un joiós petó de cinema, tal vegada més apassionat que real. La Cristina, amb un aire una mica de noia gran, contorbava els ànims dels nois amb una mescla de plaer, de temor i d’ansietat. Temps de prova per a tots. Quanta energia cremada entre les brases del desig i la realitat, moltes de les vegades en la  solitud de l’habitació. 

El primer petó d’adolescent amb la primera noia de l’apassionat amor, allà sota l’escala de la casa. Un apassionat refregar de llavis fortament premuts i buscant la màxima intimitat bucal. Mentre les mans d’ambdós recorrien el proper cos aliè en recerca d’un nou allau de sensacions. Tot va acabar en un no res. Finalment la mossa va haver de marxar amb la família al nou destí del seu pare i només el record omple els racons i raconets de la memòria.   

Temps de primers petons durant molts anys. Cadascú portat per un nou sentiment, temps de nous plaers i noves provatures fins el primer petó a la Maria que va ser principi de molts anys de convivència. Va ser un petó senzill, sense gaire floritures ni estridències, però una amalgama de sensacions va brollar com si fos el primer de tots.   

I tot un seguit de noves mostres d’amor, la Maria va ser la seva parella fins que en el part de la primera criatura va morir deixant-lo sol. Un sol i primer petó en la front de l’estimada va ser l’acomiadament. El primer i darrer petó a la Maria, morta, amb uns llavis ja freds. 

Però el món no s’atura i noves mostres d’amor van seguir marcant el camí de la vida. Petons nous, que sempre eren els primers amb alguna persona. Tots, malgrat la seva similitud deixaven un regust diferent a la memòria. D’una tarda, d’una capvespre, sota l’aroma de una glicina. En una piscina amb els cossos mullats per l’aigua tèbia. Amors i petons apassionats, alguna vegada comprats i venuts, de diverses i introvertides formes, com diferents és la vida humana. 

Ara sol a la platja, amb un llibre pròxim a la mà, estirat a la gandula, rep la carícia del sol als llavis com un petó d’eternitat. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 16 de febrer del 2016

L'ATAC


 
Passa alguna cosa al CAP. (Narrador càmera.)

El mati era tranquil en aquella hora la CAP, la gent anava i venia esperant el torn. De sobte  tothom va començarà córrer, alguna cosa estava succeint . Dos metges van sortir  de les consultes respectives alertats pels crits, no se que està passant.

Ara fan enretirar la gent que hi ha al voltant, veig que una noia està al terra estirada, sembla inconscient , des del meu lloc puc observar que respira amb dificultat. Mentre una infermera li agafa el cap i l’incorpora una mica, els dos metges estan parlant.  Un entra ràpidament dins la consulta i als pocs moments en surt amb una xeringa, està injectant alguna cosa  a la noia, que cada vegada respira més difícilment, l’altre metge no se que li fa que el veig d’esquena, potser algun massatge per reanimar-la.
Una dona surt alarmada del lloc on fan els anàlisis i és  posa a cridar “Nena, nena , que et passa? És la meva filla que m’acompanyava.   És l’al·lèrgia,  un altre atac de la maleïda al·lèrgia,” -escolto que crida.-  Una infermera, va cap a ella intentant calmar a la dona.  Li parla  fluixet, intentant tranquil·litzar-la. La noia segueix al terra, sembla que era està inconscient. Pel que es veu crec que es tracta d’un atac força greu. La mare plora...

Just en aquell moment s’escolta la  sirena d’una ambulància. Tot seguit  arriben dos camillers, junt a un altre metge i una infermera. Injecten alguna cosa a la noia, l’altre li posa l’oxigen, després els camillers se l’emporten ràpidament cap a l’ambulància,  mentre un metge de l’ambulatori acompanya a la mare. Quan passen per la vora veig com que aquesta ha obert una mica els ulls i el color li retorna lentament a la cara.

Esperem que la cosa finalment surti bé. Si això li arriba a passar segons on, no crec pas que pogués explicar-ho, comenten la gent del voltant.

12/02/2016/

 

dilluns, 15 de febrer del 2016

UNS QUANTS HAIKÚS MÉS, AQUESTS DE LA RESERVA.

Això de la reserva vol dir que fa temps els vaig escriure, no que com el vi l’edat els millori. 
 

Tot és silenci
ni un desitjat soroll
remou l’ànima. 

---- 

                                                Sense notícies,
de l’interior del cor
brolla la pau.

---- 

Penja la rosa
en el jardí de l’amor
teu, meu, d’ambdós. 

---- 

Només paraules
obren els sentiments
del nostre amor.

 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 12 de febrer del 2016

HAIKÚS.

El treball establia que mitjançant una fotografia o dibuix escriure un micro-relat. Ja posats vaig intentar fer un haikús aprofitant les mateixes imatges.


Les onades salten
amb joia i amb molta força
damunt la platja
 
 
Sento el desig
dels nostres joves cossos
mostren l’amor.
 
 
Foscúria d’arbres
branques nuoses com braços
prenen la vida.
 
Miquel Pujol Mur.

dijous, 11 de febrer del 2016

EL MIRALL DE l’AULA



Que n’és d’avorrit estar sempre al mateix lloc. Si que per aquí i passen diferent persones, ja que hi fan molts tallers i moltes coses,  però per gairebé tothom passo inadvertit, entre el munt de coses que hi a als prestatges. Excepte alguna senyora que quan passa pel meu davant s’arregla els cabells i em fa l’ullet.

Fa estona que estic mirant aquesta colla de gent asseguts al costat d’una llarga taula. Bé, abans uns homes n’han ajuntat tres i sembla una de llarga. Damunt hi ha alguna llibreta o papers, llapis, bolis, algun mòbil i poca cosa més. Les persones parlant animadament, sembla que discuteixin sobre alguna qüestió, algú em mira de tan en tan i li torno la mirada reflectida de tot el grup. M’agradaria escoltar el que diuen , però no entenc el seu llenguatge. La meva missió és emmirallar tot el que és mou a l’entorn.

 Aquest grup de persones em tenen encuriosit. Hi ha homes i dones de diferents edats, la dona que seu al capdamunt  de la taula sembla que dirigeix la colla,  els altres escoltant atentament. Crec que els diu alguna cosa important.

Caram! Que ha passat ara? De sobte tothom ha callat, han mirat una mica al voltant i han agafat el llapis o boli que tenien al costat i tots s’han posat a escriure a la llibreta o als fulls que portaven. El silenci és total, tots estan concentrats en el que estan fent . Bé, la senyora del cap de taula no escriu, només se’ls mira, deu ser la que mana més.
Tinc ganes de saber com acabarà tot això, estan tan abstrets en el que fan.  Esperarem....   és divertit d’anar-los contemplant.

05/02/2016

 

dimecres, 10 de febrer del 2016

UNA NIT EN LA BOSCÚRIA.


Em vaig perdre en el bosc. Malgrat ser d’una espècie salvatge que viu i mor entre arbres i penya-segats no vaig saber trobar el camí de retorn al cau on visc amb la mare i el meu germà. La golafreria ha estat la meva perdició. Quan cercant com cada dia el menjar vaig sentir la flaire dolça i suggeridora de la mel el meu cap no va pensar en cap perill. Sense avisar als meus familiars, gran senyal d’egoisme em refregaran amb raó quan torni, vaig seguir el rumb que em senyalitzava l’olfacte. 

Amb el nas enlairat i caminant dret per percebre la mínima pista vaig caminar en línia recta pel bosc. Que era en línia recta m’ho va semblar ahir quan la meva gola no em permetia orientar-me amb el cap lúcid, però després m’he assabentat que el meu camí havia seguit tota una sèrie de variants dins del bosc. Tantes diferents senderoles vaig seguir, que malgrat estar amb l’estomac ple de mel, i la pell plena de picades de les guardianes del rusc, la meva ruta va acabar en una cascada seca sense sortida i sota un arbre vell.  

Udolava desesperat clamant el meu infortuni, però mai vaig escoltar el rugir de la mare ni l’amable run-run del meu germanet. Segurament patien la meva pèrdua igual que jo en trobar-me sol. Qui va vindrà a veurem va ser la guineu de cua grossa i ulls brillants.
¾    Que fas aquí, tant trist. Germà ós.
¾    Ja ho veus plorant a veure si els meus senten els meus clams i venen a buscar-me. I tu, germana guineu, que fas a tan altes hores.
¾    Caçar! És l’hora que els animals petits descansen i jo aprofito per poder donar aliment als meus.
¾    Ep, no voldràs pas mossegar-me, germana guineu.
¾    No ets massa fort, jo prefereixo éssers petits. Aquells que quan els hi clavo la queixalada de seguida deixen de fer resistència. Tu, uf, em donaries massa feina i acabaria mal ferida per les teves urpes. No, no vull fer-te cap mal, sortiria perdent. Au, germà ós, que tinguis sort i trobis de nou a la família. i no et fiïs del germà llop, que també n’hi ha forces per aquests verals. 

Això no em va agradar massa, la mare ja em deia que amb els senyors dels ullals grossos, aquells que van en grup, poques històries que tenen males puces. 

Fem un gran esforç, malgrat m’hi veia poc, vaig trepar dalt d’unes pedres per estar més arrecerat  i protegit sota un petit forat. Però la meva mala astrugància va fer que el meu peu quedes atrapat en una arrel, que em fa fer caure, i aleshores vaig notar un crec que no va agradar-me gens. Finalment coixejant vaig poder amagar-me. Més de dormir, no ho vaig fer gens, l’udol estossegant del mal veí va durar tota la nit com si demanés a la germana lluna que li assenyalés on jo era.  

Jo dolçament també pregava a la germana lluna dient-li que s’amagués una xic rere els núvols, que sinó semblava ben bé fos de dia. Era tan rodona, clara i ufanosa que expandia el seu llum per tot arreu. 

Quina nit vaig passar, per tots els llocs escoltava sorolls, més grans i més petits i tots xocaven amb la meva por. Fins hi tot, el cor em feia tentines de paor. Una vegada el vaig sentir ben a prop meu, però aquella nit devia d’haver caçat i si un està tip, per què arriscar-se a una nova lluita. Vaig pregar a Selene, la reina de la nit i als petits gnoms del bosc, que no hagués estat la germana guineu la seva víctima. 

Cansat i ullerós finalment vaig veure aparèixer per l’est el germà sol que sobtadament va eliminar totes les ombres. També els meus temors perquè ràpidament vaig reconèixer el camí fins a casa meva. 

La mare em va reconèixer de lluny, amoïnada com era, i amb un breu trot va arribar al meu costat. El germanet va seguir-la i tots vam celebrar el meu retorn al cau de l’ós de la muntanya de Tor.  

Només en va saber greu perquè vaig arribar amb el peu trencat. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 8 de febrer del 2016

QUINA ÉS LA QÜESTIÓ: L’ESTIU...II


 
Però l’avi i l’àvia, estaven vermells com pebrots, i no del sol. Vaig escoltar totes les paraules més grolleres que mai havia escoltat en els llavis de l’avi.
 
Què com anava a la meva edat despullada com una bagassa! Què era allò que portava que em feia semblar una meuca! Què si volia ser una perduda! Què si era que només volia excitar als homes! Així vestida, millor dit nua, només podia esperar qualsevol cosa, fins i tot que em violessin! Que si l’infern era ple de noies exhibicionistes! Què, que volia ser, una nova Salomé!  

De veritat no sé que més anàvem a dir-me quan va aparèixer la tieta amb el seu biquini de tiretes. Allò va ser el maremàgnum final, el diluvi universal no va produir tantes esgarrifances. 

L’avi va posar-se més vermell encara, l’àvia baixava la cara esparverada i avergonyida. Finalment l’avi amb veu trèmula, fent una mala mirada als pares, girant-se cap a l’àvia va dir obnubilat.
¾    Roser, puja i fes les maletes i marxem. No vull ser ni un moment més en aquest antre de perdició. - dirigint-se al pare li digué – L’avern és més decorós que les donotes que tens a casa teva. Jo no vaig educar-te així, com permets, com pots permetre, que la lascívia entri per la porta gran a casa teva. 

I mig ensopegant amb les gandules va marxar cap a dins la casa, va agafar les maletes, on l’àvia ja havia guardat la roba que havien portat  i van anar-se sense ni saludar-nos - ni un adéu- marxant amb el seu cotxe. Només per la finestra posterior vaig entreveure la mà de la iaia en una salutació mig amagada. 

I no creguis que després va establir-se la pau. Després discussions amb el pares. Retrets per haver enfadat tant als avis. Vaig saber aleshores que l’avi havia estudiat per capellà i l’àvia era una novícia quan és van conèixer. Però feia masses anys i ara vells tornaven a ser missaires. 

Després d’alguna concessió i gràcies a la tieta vam poder sortir la resta dels dies. Anàvem a la platja, però ens posaven els “biquis” en uns lavabos d’un bar. Vinga a banyar-nos, prendre el sol i fer el longuis pels carrers com tothom. 

Ui! Quins nanos més macos em va fer conèixer la tieta. Això sí, una mica grans i atrevits. Ja t’ho diré quan ens trobem. Raons amb els pares? No alguna que altra bronca amb la mare quan arribàvem a les sis del matí una mica massa begudes i excitades. Ah! T’he d’assabentar com va això del fumar. No “tonta”, tabac no, allò altra! 

Després van adonar-nos que la mare s’ho passava bé. Perquè el pare s’ha dormis tota la nit la mama el treballava força i s’ho passava “cuqui”. Com anàvem tard a dormir, ens llevaven al migdia, i quan el pare feia la becaina vinga a sortir de marxa. 

Però clar, si no hagués estat per la tieta, allò hauria semblat una presó. Suposo que això contesta la teva pregunta de com he passat les vacances, bastant bé, però engabiada amb la família.  

Ah! Un dia d’aquest faré un petit altar amb la foto de la tieta i la meva en biquini! Per recordar-me dels bons moments que té la vida.

Michèle. 

Miquel Pujol Mur

diumenge, 7 de febrer del 2016

EL RACÓ DE LA RAMONA

El Racó de la Ramona és un restaurant d'aquests d'avui dia, que fan cuina ovo-lacto vegetariana i vegana, i tan sols fan servir productes naturals i ecològics, perquè la Ramona és una persona molt sostenible i alternativa, bé, no sé ben bé massa com és, però m'ha semblat dir-ho així perquè s'entengui que no combrega massa amb la manera de fer de la gent com ara jo, que no em ve gaire d'aquí menjar una patata, una ceba o un pollastre, comprats al supermercat de la cantonada i no en una botiga d'aquelles especials en que tot és escandalosament natural, ecològic i car.  Parlo de la gent normal i corrent que hem de viure amb una petita pensió o jornal i hem de fer mans i mànigues perquè ens arribin els diners per a passar el mes.

Dies enrere, després de comentar-li a la meva neboda Marta que com  més gran em feia, menys de gust em venia el tall, em va convèncer per anar a dinar a l'esmentat restaurant, pagant jo es clar, perquè sempre que anem a menjar fora em toca pagar a mi.

La Marta, des de que s'ha divorciat, s'ha tornat una mica anti-sistema i s'acosta molt a aquestes tendències alternatives i sostenibles, això ha contribuit a que es fes molt amiga de la Ramona del restaurant.

El dia que varem anar al Racó, la meva neboda va estar tot el camí cantant-me alabances del menjar que s'hi servia, i jo la veritat, no les tenia totes. Primer perquè ja em veia a venir que m'aixecarien la camisa i després, per això que els naturistes i vegetarians acostumen a menjar, com algues i tota aquesta mena de coses estranyes, portades de països orientals que no em fan ni mica de gràcia.
          Doncs bé, en arribar ja vaig poder veure que el lloc era molt agradable, l'ambient era d'allò                   més acollidor, estava decorat a l'estil mediterrani, com mediterrània és la seva cuina, ni ombra            de reminiscències orientals. Això em va tranquilitzar, no menjariem ni carn ni peix, però segur
         que tots els ingredients de la llarga llista de plats que tenien a la carta serien coneguts. I així fou          vaig poder comprovar que essent vegetarià també es pot menjar molt i variat i amb tota mena              de combinacions  de gustos i textures.

         La Ramona i el seu equip han volgut recuperar llegums, cereals i vegetals antics, d'aquells que            ja s'havien oblidat a la nostra cuina, perquè eren els que utilitzavan els nostres avantpassats per            per omplir la panxa, quan passaven més gana que son. Això ha fet que les nyàmeres, els naps              negres, les guixes, els pessols negres i el blat de moro escairat entre d'altres, recuperin el seu                protagonisme, però en unes condicions més favorables que les que tenien antigament, buscant              i potenciant el seu sabor en mil i una combinacions.

        En resum, que en vaig sortir molt satisfeta d'aquest dinar, i a partir d'ara, no em faré vegetariana         si és que us ho pensàveu, però recomanaré a tothom que algun dia es passin pel Racó de la                   Ramona, perquè val la pena i a més a més, ens hem de treure els prejudicis, pensant que la gent           quemenja carn i peix no pot menjar bé en un restaurant vegetarià.

        De totes maneres a mi, que no em treguin el pernil ibèric, ja no dic el de gla perquè no hi puc               arribar, ni el suquet de peix, ni les gambes a la planxa, ni.... i és que ser vegetarià per un dia esta         bé, però per sempre, què voleu que us digui!.       
 
        Mª Rosa Boatella.