BON NADAL
(amb aquest petit poema de Joana Raspall)
-No tens por tot sol al prat?
-No estic pas sol! mira els àngels
-voleiant al meu costat.!
-Jo sols veig una nit fosca
-Fosca? No la saps
mirar ,
-Es tota plena d’estrelles
-En un cel brillant i clar
“M’agradaria escriure’t les
paraules més belles, aquelles que només sap el silenci...” aquelles que tantes
vegades havia pensat en dir-te quan et
tenia a prop i que mai vaig gosar dir per la meva timidesa o potser per la por
de que em refusessis i no volguessis saber mai més res de mi. Vaig ser un
covard! Ho se, i les vegades que me’n he penedit. Aquestes belles paraules que
retrunyen cada dia en el meu cervell, però mai esdevindran sons.
Només així podré
alliberar-me l’angoixa i el neguit que
sento i de la covardia de no haver sabut dir-te tot el que sentia per tu sense
ni tan sols donar-me una petita
oportunitat.
/10/11/2021/
“La sort no és altre
cosa que l’habilitat d’aprofitar les ocasions favorables” (Orison Sweet)
La Teresa avui ha complert cinquanta-quatre anys i te una
vida privilegiada, alguns dirien que la sort li ha vingut sempre de cara i ho ha tingut tot fàcil, però
no sempre ha estat així. Ara al vespre fa una pausa dels papers que està
repassant per l’exposició de demà com a Consellera
de Joventut al Parlament de Catalunya.
“Si la mare ho pogués
veure que orgullosa estaria de mi” llavors li venen al pensament tot un seguit
de flaixos de quan era adolescent, i quan la mare estava malalta, abans de
morir li repetia. “No deixis que ningú dirigeixi la teva vida, fes el t’agradi
i sobretot ... aprofita les ocasions favorables, i tindràs la sort de cara.” He seguit el teu consell mare i quanta raó
tenies, llàstima que tu no poguessis fer-ho.
Per arribar a aconseguir el que volia la noia va abandonar la
casa on va néixer i al pare, quan aquest hi va portar la nova parella, uns
mesos després que la mare morís, trista
i afligida la Teresa va marxar a un altre poble per viure amb l’àvia. Com no tenien masses diners és va
posar a treballar en una botiga de roba, la pagaven poc , per més que hi feia de tot, netejava , encàrrecs i estones de
dependenta, per tal d’ajudar a l’àvia i tenir ella alguns calerons . Com era
molt bona comunicadora aviat es va convertir en una experta en ventes; encara
que la mestressa no li volia apujar el sou, ni tampoc que li eclipses el lloc, llavors
ella va decidir canviar de lloc i va
trobar feina de dependenta en una gran boutique en de la capital de comarca,
amb un bon sou que li va permetre independitzar-se de l’àvia, que ja intentava de
buscar-li marit, quan encara no tenia vint anys.
Amb la seva experiència .... Aviat va ser la cap de secció,
amb dependentes sota el seva supervisió.
La feina li agradava, però a vegades pensava que hauria d’haver continuat els
estudis que havia deixat per la malaltia
de la mare. Llavors va conèixer el Gerard i el cap de dos anys és casaven amb
gran alegria de l’àvia i a l’any ja va néixer la Laura. Va poder compaginar el treball amb criar la
petita, tot i que el Gerard l’ajudava una mica, els estudis van quedar aparcats
de nou. Van ser uns anys molt bonics i feliços, el que passa és que al xicot no
li agradava treballar, però si gastar el que no tenia i als pocs anys ell va marxar amb una dona gran que tenia
molt diners. Va ser un cop dur, sobretot per la petita Júlia que va trobar a faltar molt el pare i per ella que
havia estat molt enamorada. Amb la
nena, el treball, va tenir que pencar de valent per sortir-sen , però el
treball li agradava i era molt estimada
a la feina, tant per les companyes com per la direcció de l’Empresa que s’havia
anat expandint amb botigues en altres comarques.
Quan la Julia va ser una mica més gran va començar a estudiar
a través de la UOC, pedagogia, i va descobrir el gust pels estudis i el que s’havia
perdut en la adolescència. Compaginava treball, estudis amb ser mare, la nena
amb deu anys l’animava i encoratjava a seguir endavant.
Dels homes i d’amors no en volia saber res, no volia
complicar-se la vida de nou, però una cosa és el que vols i l’altre el que
passa, El Carles era un company de treball, el seu cap i passaven moltes hores
junts, era atent i educat amb ella, a vegades treballaven fins tard junts i es
van enamorar, el problema era que ell era casat i s’havien de veure d’amagat,
ell li jurava que aviat deixaria la dona però per motius econòmics havia
d’esperar un temps per resoldre problemes econòmics , cosa que mai es produïa.
Ell també la va convèncer de ficar-se en
política, cosa que a ella no li importava un rave i mai se li havia ocorregut,
però no va voler desaprofitar l’ocasió
d’explorar nou camins, encara que
l’empenta del Carles va ser decisiva, aviat es va trobar molt bé allà, això era una
cosa que l’omplia, el treball que sempre
havia desitjat. La relació amb el Carles es va anar refredant i cada un va
continuar per camins diferents, ella va deixar la feina per no veure’l més
La política ja l’havia atrapat, el partit escollit de
moment no tenia gaire empenta,
ella no li va costar gens de aprendre
tots els recursos i mitjans per entendre i el fet de ser una convincent
oradora, i els estudis que seguia a distància li ajudaven, a les últimes eleccions va pujar molt el partit i ella va
entrar la Parlament i també en el Govern com a Consellera, decididament havia trobat ell seu camí i on
podia desenvolupar els seu talent i aspiracions . Estava acabant la carrera de
Pedagogia i es va animar a començar Ciències Polítiques, que si ve encara no ha
acabat li serveixen de molt en la nova etapa, segur que l’acabo, -pensava- encara que sigui quan em jubili.
Uns cops a la porta la tornen a la realitat , veu que són les
dues de la matinada, és el Quirze, la seva nova parella que fa dos anys que
estan junts, ell també es diputat encara que
d’un altre partit, ho discuteixen tot però s’entenen molt bé .
¾
Que
en tens per gaire. Que demà has d’estar ben desperta.
¾
Crec
que fins m’he endormiscat i he fet un repàs de la meva vida.
Tanca el plec de papers i marxen el dos cap el dormitori, encara els falta celebrar el dia de l’Aniversari.
10/09/21/
Fa uns quants anys, quan estaven tant de moda els PowerPoint, n’havia fet alguns. Ara he recuperat la lletra i algunes de les imatges d’aquest que vaig fer sobre la tardor, fa ja forces anys, amb unes boniques fotografies d’aquesta agradable estació.
SOM A LA
TARDOR
Tonalitats diferents de colors apareixen per tot
Els rosers silvestres llueixen la bellesa dels seus fruits
vermells.
El vent remou els arbres, s’assequen les fulles... Som a la tardor.
El dia s’escurça i la nit s’allarga, els camps s’omplen de
color.
L’aigua de les darreres pluges s’esmuny avall pel rierol,
Però avui el sol llueix i dona escalforeta encara.
A les vinyes daurades i penja tardà algun petit escarrim..
Calma i placidesa , la naturalesa ens depara.
Sensacions, olors i colors es respiren a l’aire...
vesteixen camps boscos i prats...
Dóna’n pau i serenor!!!
Tardor, temps de plenitud, de fruita madura...
Castanyes, magranes, codonys, bolets i fruits de la terra a vessar.
Les flors es marceixen, la terra reposa
Un nou cicle de vida es prepara i reposa... per tornar a
començar.
Admirem! Gaudim! I
deixem que flueixin...
Colors, sentiments, emocions ...harmonia,
Potser melangia i tristor....
Mentre escoltem la remor del vent que ens xiuxiueja ... BONA TARDOR!!!
/26/10/2021/
La Lidia
Com cada estiu la Gemma i el Toni
passen unes setmanes de vacances a
Cadaqués, des que fa deu anys van decidir comprar-hi aquell petit apartament i
també alguns caps de setmana durant l’any , visiten l’encantador i petit poble de
pescadors, encara que el turisme l’ha envaït i de pescadors quasi ni en queden,
conserva viu l’encant i l’atractiu de
temps enrere que va captivar bohemis, pintors
i artistes que el van posar de moda en
la primera meitat del segle
passat.
Avui fa un dia rúfol i bufa la tramuntana, la Gemma amb unes
amigues passegen pel passeig vora el mar de sobte es detenen davant un grupet
de gent que esta parada davant aquella esvelta escultura que presideix aquell
lloc. Un xicot ben plantat que fa de guia
crida alçant la veu , perquè tots el pugin escoltar
¾
Estem davant de la Lidia de Cadaqués . Que us sembla aquesta noia?
La majoria arronsa les espatlles,
altres diuen que no saben qui es. Llavors ell amb parsimònia i calma els hi
explica la història d’aquella noia que es diu Lidia.
“La Lidia era d’aquest petit
poblet. El seu pare era pescador i ella repartia el peix per les cases. Deien
que la seva mare era una bruixa, però això de la bruixeria a ella no li anava.
Ella, era una noia molt espavilada i
va voler construir i ser la mestressa
de la seva vida. Com era molt guapa tenia molta requesta de pretendents,
es va casar molt jove amb un noi amb
diners, però mai es va deixar doblegar per ell i després d’uns anys es va
separar , cosa impròpia d’aquell inici de s. XX. Va acollir hostes a casa seva, artistes i
bohemis que visitaven el poble, i és va fer molt amiga d’alguns d’ells. També
va ser una gran amiga de Dalí, el
pintor, diuen que també va ser la seva inspiració i la seva musa. Algunes males llengües deien que va tenir
molts amants, però ella sempre va viure sola i va criar als seus fills. Aquesta
escultura representa a una de les primeres dones valentes i emancipades ... L’emancipació de la dona en aquest petit poble, en un temps on una
gent plena de perjudicis , que la criticaven i no entenien la forma de viure de
la Lidia, tant de joveneta com en la edat adulta es va fer estimar i respectar
seguint els seus impulsos , guanyant-se bé la vida sense deixar de ser mai ella
mateixa.. Finalment fa uns anys se li ha reconegut la seva valentia i li han fet aquesta estàtua en aquest bonic
passeig vora el mar... Ara continuaren
l’excursió, tots a l’autocar cap a Port
lligat i anirem a visitar al casa del conegut Dalí i després cap a dinar
La gent es va anar diluint, el
Toni, que feia una estona havia vist les dones si havia acostat i va escoltar
una part de la història. Les dones feien
magarrufes , mentre la Gemma deia:
¾
Em sembla que aquet guia els hi ha pres el pèl.
El Toni , va veure que aquest encara era allà parlant amb una dona i el va anar a trobar,
¾
Escolteu mestre, es pot saber d’on heu tret
aquesta història de la Lidia, em sembla que no té poca cosa a veure amb la
realitat.
¾
Bé, m’havien donat uns apunts i es veu que els he
perdut i només els havia donat una ullada per sobre. I ve tenia que explicar
alguna cosa.
¾
Podíeu haver anat a l’oficina de turisme i us
n’hauríem donat una copia. Això és enganyar la gent , i no teniu pas massa
fantasia.
¾
A la gent poc els importa tot això. Volen fer
fotos, veure coses i el que els expliques en poca estona ho tenen oblidat.
¾
No tothom es igual. Jo no us llogaria pas per
guia.
¾
Com que aquí segurament no hi tornaré més, tant em
fa. Adéu, vaig a atrapar la meva gent.
Es va allunyar d’allà una mica enrabiat perquè l’havien contradit ,
mentre pensava que aquell home era un perepunyetes. Que li havia d’ensenyar com
explicar les coses. Les dones li van aplaudir l’ actuació del Toni
i van continuar tots plegats el passeig.
/06/09/21/
Com
ara per les circumstàncies no es pot viatjar, almenys en llocs llunyans i ben
poc per les nostres contrades, sobretot la gent una mica grans,
he volgut recuperar algunes de les visites que vam fer en l'últim creuer ara ja
farà dos anys, per la Mediterrània, ja que sóc una enamorada d'aquest mar i els
països i ciutats de les seves costes, Avui toca visitar
Marsella. Moltes vegades havíem passat pels voltants, en ruta cap a altres
indrets però mai hi havíem entrat dintre la ciutat i vam descobrir una bonica
ciutat que ve valdria la pena dedicar-hi uns quans dies a visitar-la.
Marsella
, el que primer et sorprèn al arribar per mar és
l’impressionant grandària del port, el segon més gran d’Europa, i les muntanyes
que arriben al mar, tot Marsella costeruda, enfilada entre turons
. Sortida pel nostre compte del vaixell, com que per dificultats de
salut no podem caminar gaire, vam decidir agafar un trenet que fa
una ruta pel el casc antic arribant fins dalt del santuari
de “ Nostra Dame de la Garde” al cim d’un turó de 149m. des
d’on es pot veure una magnifica panoràmica de la ciutat i del port. El trenet ens condueix a traves del port vell,
entrant per un seguit de carrerons, continua per la vella
carretera que bordeja el turó, mentre la guia va explicant pels diferents llocs
on anem passant.
Havia
sentit parlar de la Platja dels catalans, i estava pensant que si tinguéssim
més temps m’hauria agradat anar-hi. De sobte el trenet fa
una parada i la guia anuncia “La Platja dels catalans” abans era
el barri dels catalans, ara queda la casa i el carrer
dels catalans . Una petita platja amb el nom i una reixa que es tanca per la
nit. Llavors segueix amb l’explicació de la història. L’any
1720 Marsella és assolada per la pesta negre i perd la meitat
de la població. Les autoritats miren d’atreure gent d’altres indrets. Un grup
de pescadors catalans, s’instal·len a l’àrea de la cala de Saint Lambert, a la
platja hi havia una torre abandonada, antic llatzeret o infermeria, on feien la
quarantena durant l’epidèmia (encara si pot veure ) i allà van
construir el barri dels catalans, llavors apartat del port i fora muralles. Els
catalans van introduir les seves tècniques, pescaven més i millor, per això mai
van tenir una bona relació amb els pescadors autòctons, que sovint volien
fer-los fora. Si van estar fins a finals del segle XIX, quan es van
enderrocar les muralles i és van urbanitzar la zona , alguns van tornar cap a
casa altres es van quedar pels voltants.
«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de la Malgue, s’eleva darrera un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral, el barri dels catalans. Un dia una colònia misteriosa va sortir d’Espanya, i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al voltant de dotze a quinze embarcacions amb què havien portat aquests gitanos del mar, s’aixecava un poblet. Construït d’una manera estranya i pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la mateixa manera que n’han conservat la seva llengua”
Pujant per amples escales fins a l’entrada de la Basílica , d’estil Neo-bizantí, construïda a la meitat del s. XIX sobre una església també dedicada a la Verge . Per fora destaca l’alternança de filades de pedra balca i marbre verd de Florència i també el campanar de 41 m. d’alçada coronat per una imatge de la Mare de deu de la Guarda de 11m. de metall daurat, La Bonne Mére com li diuen , era i és protectora de mariners i pescadors. Impressionant la vista panoràmica del la ciutat i del port.
( Natura desfermada)
S’està acabant el juliol, un dels mesos més bonics de l’any. És temps de calor, sol i vacances. Espectacular la natura vibrant amb els colors de l’estiu. A la muntanya els verds forts, brillants , ven regats, llueixen resplendents inundats pel sol espaterrant, mentre que a hores baixes el verd intens te uns tons més foscos i nítids. A les platges el mar llueix aquest color blau que tant va variant segons les diferents hores del dia, i també segons els llocs. Del blau cel del matí , al fort i intens al mig del dia fins aquell blau marí tant fosc quan el sol se’n va al a posta i s’acosta la vesprada. Això combinat amb el groc de la sorra o les cases blanques i el colorit de la gent que hi camina fan de les nostres platges un lloc paradisíac. Que bonic és l’estiu.
Per contra a l’interior
del país , camps grocs acabats de recol·lectar amb la palla encara per recollir, altres les
feines de la segar estan acabant i extenses zones marronoses ja llaurades de
nou contrasta amb els verds del bosc que
treu al nas pel costat, les masies
disseminades i el petits poblets. Altres
zones on les vinyes extenses llueixen ufanoses els ceps plens de fulla
protegeixen els raïms petits que van creixent entre les fulles. Les grans
extensions d’arbres fruiters o les de horta on sovint hi ha gent treballant o
collint la fruita.
La gent té ganes de
gaudir de l’estiu i s’escampa arreu del país, sobretot aquest any que degut a
la pandèmia i el virus maleit, té ganes de sortir , ganes de platja , de
muntanya, de natura , vol gaudir del sol, del mar o la muntanya, contactar amb
la naturalesa, recuperar el temps que ha estat confinada sense sortir del lloc
on viu. És te ganes aprofitar cada segon per fer esport passejar i gaudir del
aira, del sol, de la natura...
Més no tot és tant
plàcid ni tranquil. Amb la calor intensa els focs han fet la seva aparició,
algunes persones no tenen cura de la natura, els sembla que tot ha de durar
sempre. Deixen porqueria escampada, llencen burilles enceses per la finestra
del cotxe, plàstics i vidres escampats per tot, ja tenim amplies zones de paratges cremant,
destruint el paisatge i posant en risc la vida de les persones, que han de
refugiar-se en llocs segurs . bombers que no donen l’abast ja quan tenen un foc
controlat ja ni ha de nous que cremen.
Mentre això passa a
casa nostra en altres països propers les pluges torrencials desborden rius i
torrents inundant amplies zones i poblacions, emportant-se per davant cases
cotxes carreteres paisatges i persones. Arrossegant tot el que troba al seu pas
, amb un gran nombre de vides humanes, en alguns llocs.
Jo sempre li dic que
exagera, que d’estralls i calamitats n’hi ha hagut sempre.... encara que a
vegades començo a pensar que potser té raó, els governs no fan el que cal, els grans
empresaris volen produir més , la gent ha de comprar i llençar , residus per
tot . penso que es deure de tots de canviar els hàbits i no malbaratar tantes
coses , destruir tantes energies , fer tants productes que acabaran al abocador
o a la mar intoxicant els peixos i destruint
tots els ser vius , el planeta ho aguantarà tot –diuen- però el nostre planeta comença a gemegar,
a dir prou i no ens en donem compte.
Quin món deixarem
al nostres fils i néts? Hauríem de pensari i d'intentar posar-hi remei ara que potser
encara i som a temps d'aturar el gran desastre que s'acosta a passes de gegant.
(Juliol de 2021)
