L'ORANT I EL PETIT MARTÍ

 

Un diumenge al matí de  tardor, l’Andreu  la Teresa  i el petit Martí estant fent ruta cap a Aitona, doncs tenen una reunió familiar, l’aniversari dels avis. El petit està molt content de trobar-se amb tots els cosins, tiets i amb els avis, tot i els seus cinc anys recorda amb il·lusió les anteriors trobades .

L’Andreu, professor d’història a l’Institut de Manlleu, té la intenció  abans, però,   de fer una visita guiada al monestir d’Avinganya que ha estat molt restaurat  aquests últims anys, té ganes d’aclarir algunes coses amb el guia. Sobretot la cripta, i l’Orant, que hi ha controvèrsia , si és de l’època paleolítica o del s. XIII quan es va fer el monestir.  La Teresa tot i ser d’aquells indrets, encara que  fa molts anys que n’és fora  no l’ha visitat mai. El nen gaudeix viatjant amb els pares, però pensa sobretot en quan es trobarà amb els cosins .

A les deu en punt comença la visita , que durarà una hora i mitja . Ales dotze és trobaran amb la família. Estan reunits un bon grup de gent de diferents indrets, la Teresa es troba amb unes amigues de la infància que fa molts anys que no havien vist. Primer visitaran  la part més antiga, després visitaran la cripta amb l’orant i finalment la part més recent  del monestir l s. XVII  i XVIII la restaurada ultimament.

El Martí va amb la seva mare, però aquesta té feina xerrant amb les amigues i no li fa massa cas, el nen s’avorreix, tot es gent gran. Quan baixen a la cripta, un lloc  mica fosc  va de la ma del seu pare. El nen queda encantat amb la figura  aquell home que sembla que dorm, però té els ulls oberts. El guia comença l’explicació , el pare està molt atent li interessa el que diu i rumia les preguntes que li vol fer en acabar.

El nen està cansat i avorrit i s’asseu en un sortint al costat de l’Orant. En aquell seient improvisat va escoltant el rum-rum  de les explicacions del guia   i poc a poc la son el venç  i es queda clapat. Quan és desperta tot es foc i no h i ha ningú allà, el nen te por i comença a plorar...

El grup de visitants està reunit a la part nova del monestir , on hi ha les celles, el pati i l’hort . La  visita s’ha acabat i van acomiadant al guia. La Teresa s’apropa a l’Andreu  preguntant,

¾    Escolta, on és el Martí?

¾    Era amb tu no?

¾    No, fa poc que estava amb tu...  on és?

Va començar una gran esverada, el nen no era enlloc, el guia ja havia sortit del edifici. Llavors una senyora gran del grup, diu,

¾    Jo l’he vist a la cripta, assegut al costat de l’Orant , estava mig  endormiscat.

Llavors tota la colla de gent va córrer cap a la cripta. La Elisa, un joveneta del lloc corre  cap a fora  i va atrapar al guia quan aquest entrava al cotxe... ella sabia que aquest portava les claus de l’església i la cripta, el va agafar just abans no marxés, que també va tornar enrere per ajudar a buscar el nen.

Quan van entrar a la cripta van trobar al Martí  agafat al cap de l’Orant amb els ulls encara llagrimosos , els pares el van abraçar plorant, el nen eixerit  els va dir,

¾    Mira mama, aquest senyor d’aquí em feia companyia i m’ha dit que no plores perquè aviat em vindríeu a buscar.

Després de l’ensurt van arribar aviat a Aitona on ja els esperaven tiets i cosins on junts van entrar a la casa pairal  per trobar-se amb els avis i felicitar-los,  aquests contents de poder-hi esser tots com cada anys i celebrar els vuitanta anys de tots dos , ja que els feien amb pocs dies de diferència.  Mentre els grans es posaven al corrent del dia, els menuts jugaven a l’era , esperant que fossin les dues per anar a un restaurant allà prop on acabarien la festa.

Després de l’ensurt de l’Orant , allà jugant amb els cosins , entre els tiets i avis el nen era feliç;  és va oblidar de la por i l’angoixa que havien passat , a més el Marti els ho va explicar com una anècdota. Els pares  estaven una mica  avergonyits pel  fet,  que per sort va acabar bé i sense traumes per ningú.

Gener de 2024 

CONTRATEMPS INESPERAT

 

La Silvia està desesperada, les llàgrimes li llisquen galtes avall . No pot ser això  que li ha passat, ha estat víctima de una estafa telefònica. Ella que sempre tenia tanta cura amb  tot . Fa dos dies, el dissabte la van trucar del Banc per un problema que hi havia hagut en un dels  comptes, em van demanar una senzilla dada... i mai hagués sospitat que, avui dilluns el meu  compte estigués completament buit.  El pocs diners que tenia havien desaparegut. Els del Banc no en volen saber res; diuen que ells mai demanen dades per telèfon,  que ha estat culpa meva.

-Estic sense res! La noia es desfogava a casa plorant. No és que tingués molts estalvis, però si per passar quatre o cinc mesos mentre trobava una nova feina. Amb la pandèmia l’empresa havia tancat i aquest mes se li acabava l’atur... En aquell moment sent uns copets a l’esquena, la petita Arlet s’acabava d’aixecar de la migdiada,  li diu també llagrimosa,

¾    Mama, que et passa? Per què plores?

¾    No és res bonica, una tonteria, ja em passarà- diu mentre s’eixuga els ulls amb el palmell de la mà.

¾    No vull que estiguis trista! perquè jo també me’n poso.

Llavors abraça ben fort a la petita, s’empassa les llàgrimes i diu intentant esbossar un somriure.

¾    No et preocupis , que tot anirà bé. Veus ja m’ha passat.

El que li sabia més greu de tot , haver quedat sense diners d’un dia per l’altre, era per la petita, només tenia quatre anys,  no tenia ningú a qui demanar ajuda. Havia tingut la nena per inseminació artificial, no volia homes a la seva vida. Si almenys tingués a la mare, va morir tant jove pobreta, jo només tenia setze anys, com l’he trobada a faltar. Llavors pensa en el pare...  fa més de deu anys que no en ser res. No sap ni que tinc l’Arlet. Potser m’ajudaria? Però no en vull saber res d’ell. Mai li perdonaré el que ens va fer va fer a la mare i a mi;  no... amb ell no vull res, ni hi puc contar .

Desesperada la noia va fer trucades i més trucades, va enviar currículums, necessitava urgentment de trobar alguna cosa, potser el lloguer li aplaçarien alguns mesos, però les factures del gas,  la electricitat, els aliments, la gasolina i altres coses del dia a dia... res, no tenia res. Ella tenia un bon treball en una gestoria , però les coses és van posar  malament i finalment van tancar.

Pensava com s’ho faria amb la nena tant petita,  sempre havia cregut que no necessitava ningú per pujar la seva filla, els diners ho solucionaven tot , es posava trista pensant com podien passar-ho de malament totes dues.  Llavors es neguitejava, li feia mal el cor. Quan estava molt   deprimida   recordava les paraules que li deia de la seva mare, “Si estàs passant per un mal moment, segueix endavant... continua lluitant... no et rendeixis mai”. Llavor els seu cap s’omplia d’energia i l’empenyia amb força a seguir treballant  i no defallir.

El que va aconseguir, va ser una feina de cambrera en un restaurant de categoria, es veu que a l’estiu a aquest llocs sempre falta gent, pagaven bé però havia de fer moltes hores i havia de deixar la nena amb una amiga o a una veïna de confiança que temporalment li feien un favor, però això no era vida.

Sovint pensava en el seu pare, ell tenia una petita empresa, i... si m’atrevís a demanar-li feina, però no puc, és massa gros el que ens va fer. No se si encara estarà amb alguna dona,  no li puc perdonar que marxés amb la Laura quan sabia que la mare tenia una malaltia greu i em deixes sola amb la responsabilitat de cuidar-la. Sort vaig tenir de la tieta Consol, al cel sia, que no es moure del meu costat  i em donava ànims, em va ajudar molt durant la malaltia i després quan ella ja no hi va ser i em vaig quedar sola.

El pare, després de la Laura, va tenir encara dues o tres dones  més, fa anys que no en se res. Va desaparèixer de la meva vida. Li desitjaria... soc molt dolenta! si ho se, però li desitjaria que es quedes sol, vell i malalt... però pensar això, la feia sentir pitjor  i llavors plorava més encara. No, no... no vull desitjar mal a ningú , que estigui bé i que faci la seva vida. Jo se que me’n sortiré... però, si fos capaç de parlar amb ell, segur que m’ajudaria. No sé si sap que ja és avi; potser té fills amb alguna altre dona. No ho sé ni m’importa que faci el que vulgui, no, prou, no en vull saber res.

 En aquell moment va sonar el telèfon, veu un número desconegut,

¾    Hola! Ets la Silvia?

¾    Si, jo mateixa. Em qui parlo? –el cor li havia donat un tomb al escoltar aquella veu.

¾    No em reconeixes? Soc el teu pare

¾    Que ets el pare? Que vols? Qui t’ha parlat de mi?

¾    Ningú. Fa molt que no ser res de tu. Com estàs?

¾    Ara t’interessa com estic? Qui t’ha donat el meu telèfon?

¾    Té buscat per Internet.

¾    Per que em telefones? et vols compadir de la meva mala sort.

¾    No se res de la teva sort. Només volia dir-te que em perdonessis per tot el que us vaig fer, a tu i a la Lluïsa  M’agradaria que ens veiéssim, que féssim les paus.

¾    M’ho haig de rumiar

¾     Se que  van tancar l’empresa on treballaves. Jo necessito urgentment un cap de comptabilitat per l’empresa i tu series la persona ideal, per ara i per quant em jubili.

¾    No saps res de l’Arlet?

¾    No... qui és l’Arlet?

¾    La teva néta.

¾    Què! – uns segons sense resposta, amb un fil de veu- Sóc avi. –deia mig plorant i sanglotant.

Van acordar una trobada per l’endemà, per parlar i posar-se al dia. Després de la trobada, de conèixer l’Arlet i parlar molt els dos es van retrobar i van fer les paus.

  Avui la Silvia  treballa amb el seu pare, realment és un home completament diferent d’abans, el pare que li hagués agradat tenir de petita, el que tant havia enyorat. Ella va  aprenent a portar el negoci, perquè algun dia l’haurà de gestionar ella sola. L’avi i l’Arlet gaudeixen de la mútua  companyia. Va a buscar la petita a l’escola sempre que pot, van al parc a jugar i passejant junts.  La Silvia és feliç quan els veu tots  dos tant compenetrats i contents.   Poc a poc va assimilant que el seu pare té una malaltia greu i que no el tindrà per gaire temps. Li sap greu els pensaments foscos que tenia quan  estava deprimida. Llavors  canvia el  xip,  mentre pensa... Gaudeix el present , que el futur es imprevist i pot canviar en qüestió de segons. 

 

LLETRES, SONS, MOTS I PARAULES.

 

M'agrada jugar amb les lletres,

Fer-les moure, fer-les voltar ,

Canviar-les, regirar-les ,

Formar mots , noves paraules,

Trobar aquelles amagades,

Com altres distorsionades,

En molts jocs d’aquí  i d’allà.

Que boniques les paraules

Que fem servir en el parlar,

Les escrites, sobre  taules, en els llibres ,

Que ens duen a l'altre llindar.

Paraules també  oblidades,

Les que parlaven els avis,

O ens cantaven al bressol

Que molts no volem  oblidar.

 

I...SI SON ROSES FLORIRAN

 

No ho acabava d’entendre, tot mirant aquella jardinera que la mare de l’Albert li havia portat aquell matí que li havia fet una visita.  Hi havia tot un seguit de plantes de vorados pams d’alçada, verdes i lluentes i on ja començaven  a puntejar-hi  algunes poncelles. Feia un mes que s’havien traslladat amb l’Albert, en aquell poble del Prepirineu on  ella havia aconseguit una plaça de mestra. En  un altre poble de les contrades vivien els pares  i  altres familiars de l’Albert i aquest estava content de tornar als orígens.

Avui era la primera visita dels sogres i es presenten a casa amb aquesta jardinera de flors,  la sogra li havia dit que eren roses ... no se quemes ... alguna varietat estranya , però el que m’ha estranyat que les plantes no tinguessin punxes, com que no li tinc massa confiança encara no li he gosat demanar res més.

Hem anat a dinar junts a un restaurant de molta nomenada i ells ja han marxar aviat dons aquell dissabte havien de cuidar el nét de l’altre fill ...Al vespre  amb l’Albert vam arreglar aquella jardinera a la terrassa, la van regar i vam comentar això de les flors,

¾  Jo no  hi entenc res de flors, Eva,  la mare en te moltes i no et preocupis,  que si son roses floriran.

¾  I si no ho son també, perquè ja comencen a treure poncelles.

¾  Les regarem cada dos dies com ens ha dit i ja veurem que passa.

A final l’Eva va quedar una mica decebuda, a mi que soc una enamorada de les roses i això  no en té cap pinta de roser. Amb la feina del dia a dia aviat me’n vaig oblidar de preocupar-me d’aquelles flors, cada dos dies  les regava, seguint instruccions i s’anaven fent altes i grosses i aviat van ser plenes de poncelles, ara les mirava encuriosida a veure que en sortiria d’allà.

Van començà  a obrir-se algunes flors cap a inici de juny.   Ja s’havien assabentat per una amiga que aquelles flors eren zínnies però en aquest país les anomenem roses místiques i flors de paper , son flors que floreixen al estiu, necessiten molt de sol  i per això també se les anomena “adoradores del sol”. Són tant  espectaculars aquestes flors, ni ha  de molts colors.  Es sembren les llavors i a la primavera és trasplanten, creixent molt ràpidament i floreixen tot l’estiu, per això es la reina del estiu.

Cap  finals de juny la terrassa lluïa amb aquelles flors tan boniques i amb aquella varietat de  colors que era la miroia de tots el que venien a la casa i als veïns, Tant l’Eva com l’Albert estaven  encantats amb aquestes “roses”  de nom. Ja no enyoraven les altres. Van decidir que l’any vinent sembrarien llavors , les trasplantarien a la primavera i en farien dues jardineres més i els quedaria  la terrassa de pel·lícula.

LA VIDA EN UN ESBORRANY

 

“No facis un esborrany de la teva vida, que potser  no tindràs temps de passar-lo  a net.”

La Julia estava atrafegada mirant un munt de papers. , llibretes, notes factures... sense saber massa bé  que és el  que buscava . Regirava calaixos i prestatges del despatx de l’Albert, que feia tres mesos que havia mort sobtadament .  Cansada ho deixa tot, fa un repòs mentre resta pensativa. Li costava d’entendre com un home tant emprenedor, empresari, negociant com ell tenia aquell desori de papers . El seu fill l’hi havia dit que ho deixés que ja se’n cuidaria ell, però ni cas, ahir va parlar amb la secretari de l’última empresa  i li va dir que ella ho tenia tot correcte, l’empresa de neteja està al dia, a més obté bons beneficis. Llavors ella va  preguntar-li  -dons com podia ser  aquells papers del banc , d’una colla de rebuts retornats d’una hipoteca, que feia tres mesos que no es pagaven, la noia no en sabia res i va dir que serien d’alguna altre assumpte.

El Vicenç com no li agradava massa estudiar va entrar a treballar a l’Empresa de neteja del seu pare, aviat va estar al cap d’un conjunt de persones que es repartien per netejar diferents llocs de la ciutat,  tant locals, com  botigues o empreses, també  particulars; aviat  van congeniar amb la Núria, amb qui compartien el lloc i alguna altre cosa. Els dos dirigien l’empresa , el pare feia temps que estava començant  un  altre negoci, del  que no els volia dir res fins que ho tingués tot lligat.  Encara recordo  el que li vaig  dir l’última vegada que van parlar, pocs dies abans que morís, “No facis un esborrany de la teva vida , que potser no tindràs temps de passar-lo a net “. Va, bajanades –l va respondre.

El Vicenç ara estava preocupat en esbrinar que era el que estava intentant els seu pare, en  quina mena de negoci s’hauria ficat ,  quina hipoteca hauria fet,  hi.  d’on hauria tret els diners que ara li retornessin els rebuts, no volia preocupar a la seva mare , però ell estava capficat.

Havia concertat un cita amb el director del banc, per aquell dijous, per veure si en podia treure l’entrellat , ja que els que atenien als clients no li podien  donar respostes, en deien secret professional. Del director en va poder treure alguna cosa més.  L’hipoteca li havien concedit per la compra d’un apartament a Barcelona, aquest apartament  estava a nom de dues persones: el seu pare i una altre persona. Hi havia un compte en comú, d’on en sortia la paga de l’hipoteca,  de sobte el compte el comte es va buidar de cop i no s’ha pagat més . El Vicenç  va demanar , com  a legítim successor del seu pare el nom de l’altre soci de l’apartament i la direcció del immoble.  El director es resistia a donar-li aquestes dades , però finalment vetllant pel seus interessos va accedir.

Està davant de l’apartament, el nom com ja sospitava era el d’una dona, es va presentar allà per sorpresa, va dir que era un representant del banc  i era per parlar del apartament on vivia. La dona s’ho va creure, i el va deixar entrar, el Vicenç  al ser dintre aviat es va adonar que la dona no vivia sola, però encara va dissimular-

¾    Volia saber com és que ha deixat de pagar l’hipoteca del apartament on viu?

¾    Ai, senyor, el meu marit va morir fa poc sense deixar-me’n  ni  cinc.

¾    Tinc entès que no era el seu marit

¾    Bé,  igual que ho fos .

¾    I els diners que hi havia al compte per pagar la hipoteca, crec que ni havia forces.

¾    Els va treure dies abans no és  morir i jo no en sé res.

¾    Deixi de mentir, sóc el fill de l’Albert i les dades que es van treure els diners ell ja feia una setmana que era enterrat i pel que veig, ja té nova parella.

Al veure’s descoberta la dona es posa a plorar. El xicot ja havia descobert el que volia i li va proposar un tracte , li compraria la seva part de l’apartament, (per un preu mòdic)    i acabaria de pagar la hipoteca, però el cap de sis mesos els  volia fora del pis,  si no hi estava d’acord hauria ella de corre amb tots els gestos i si no pagava la farien fora igualment.. Després de parlar-ne un parell  de dies van aconseguir posar-se d’acord.

Avui tot dinant amb la mare li explica que ja ha solucionat el problema de l’hipoteca, el pare  havia comprat un apartament  per revendre , amb una petita hipoteca i que ja tenia un presumpte comprador , amb el qual pensava guanyar forces diners,  i si li sortia bé pensava muntar una Inmobiliaria, que ara tornaven a estar en alça. Al Banc ja ho han arreglat, ha estat un petit contratemps d’ells. Jo continuaré ara amb el projecte del pare.   La mare va respirar tranquil·la, pensava ja en algun brut tripijoc, i es va adonar que el Vicenç era tant intel·ligent com el seu pare. El noi somreia  content, amb una mitja veritat, feia contenta a la mare i ell es quedaria amb l’apartament,  intentaria emular els negocis del pare amb els quals podria guanyar-se molt bé la vida , tal com havia fet ell, encara que només fos un esborrany.

23-01-2023-  

AQUELLS TRAFICANTS

Com cada tarda he sortit a caminar, fa un dia assolellat d’abril,  una caloreta molt agradable,  el cel és blau i diàfan i el paisatge és magnífic. En arribar al llindar del bosc, com que el sol encara era enlaire em decideixo arribar fins els plans de Clarà, no és que fos molt lluny però s’havia de travessar el bosc i a més feia pujada. Quan feia una estona que caminava em vaig començar a trobar un xic cansat i llavors vaig fer una paradeta per descansar una mica, com els ulls se’m tancaven , va, també faré una becaina i  desprès tindré més energia per arribar a  dalt.

No sé l’estona que hauré dormit , però veig que és gairebé fosc, m’hauré d’espavilar per tornar a casa perquè  no porto ni el mòbil i em fa pànic caminar a les fosques. Comença a baixar la costa, però als deu minuts s’adona que s’ha equivocat de camí, doncs ja s’haurien de veure les llums del poble ja que és quasi fosc del tot. No sap cap on tirar , quan al seu davant el camí és bifurca, es decideix pel camí de la dreta, dons veu entre l’arbreda una llum potent, d’un cotxe? Creu albirar també la ombra d’una casa.

Quina casa serà, no recorda quines hi ha per aquests entorns.  Està quasi arribant i veu una furgoneta gran i un cotxe petit , on uns tres homes traginen paquets de la furgo a la casa abandonada, amb la porta principal oberta. També veu  un luxós cotxe tot-terreny, amb un home, vestit esportivament que se’ls aguaita i els dona ordres. No li fa gaire gràcia  tot això ,  però no tinc més remei que apropar-me i demanar ajuda. Amb tot li feia recança apropar-se al lloc i es mirava l’escena quiet des de darrera una boixeda.

De cop un d’aquells homes ve directa cap a la boixeda on era, ell va  intentar marxar despresa cap enrere,   però ell em veu i es posa a cridar

¾    Ei ! que aquí hi ha algú que ens espia.

¾    No...no... que m’he perdut –intento cridar, però la veu se’m queda a la gola..

¾    Ràpid... Agafeu-lo . –crida l’home  del cotxe.

Al moment vaig tenir tres homes més al davant, voltant-me i apuntant-me amb les seves pistoles. Van portar-me davant d’aquell capitost que em mirava malcarat i sorrut , que em diu cridant,

¾    Qui ets? Que fas aquí ? ets poli? Per que ens espies?

¾    No...no...no... res d’això. M’he perdut i s’ha fet fosc –però només sortia un fil de veu

¾    Qui t’ha enviat aquí? Que saps de nosaltres? Com has arribat?

Em feia preguntes i més preguntes. Estava tant acollonit que ja no em sortia ni el fil de veu. De cop aquell manaire amb tan mala baba va cridar als seus homes

¾    Va tots a treballar i tu , emporta-te’n  aquest xafarder cap al cingle del Coguis... un tret el cap i daltabaix.

¾    Tant lluny he d’anar? –diu mentre lligava les mans al darrera i l’empenyia dins aquell cotxe petit i vell.

¾    És clar, burro. Vols que ens relacionin aviat amb aquesta casa i aquests indrets.

Em van empaitar i entaforar  darrera del cotxe. Estava tremolant de por, volia cridar i no podia. Em volen matar i ningú em pot ajudar , si almenys em pogués deslligar abans d’arribar al cingle, recordava que era a una mitja hora d’allà . La fosca era total només els sotracs del cotxe i el mal que em feia el braç lligat d’aquella manera el mantenien a l’aguat.  Era com si em clavessin agulles i l’anessin retorçant.  De cop el cotxe va parar , l’home va obrir la porta i em va dir tot cridant,

¾    Va que vinc per tu. Espavila. Reacciona. Som-hi

¾    Com esta avui aquest hereu?  -diu una veu

No podia ser. Estava escoltant la veu de l’Elvira. La meva dona també esta ficada això. L’amant secret que he sospitat tantes vegades és un  d’aquests traficants , que em volen matar... Llavors vaig començar a veure una mica de claror, vaig mig obrir els ulls que em feien mal en mig de tanta foscor. Veig la meva dona al costat d’un home amb bata blanca, no entenia res.

¾    Esta obrint els ulls. Està reaccionant- cridava l’Elvira.

¾    On és l’home de la pistola que en tenia lligat – encara pregunto

¾    Em sembla que desvarieja una mica –respon el metge que li feia unes probes.

Poc a poc va anar-se espavilant i a la poca estona va comprendre que estava en un hospital i va voler saber que li havia passat . Va respirar tranquil al saber que havia patit un accident i havia caigut per un marge d’uns dos metres amb la mala sort de donar-se un cop al cap amb una pedra que l’havia mantingut tres dies inconscient. El metge i la dona no entenien perquè ell estava content

– 20-04-2023-

 

SOMNIS CANVIANTS

 “Si és bo viure, encara és millor somiar i el millor de tot es despertar-se”  (Antonio Machado)

La vida és per viure-la bé, per gaudir-ne i aconseguir les coses necessàries i altres en que es pot millorar l’estatus i el nivell de vida, que abans s’aconseguia  treballant molt i després  si és podien assolir estudis i millorar la situació més de la que van viure els nostres pares.  Ben diferent d’ara que el jovent d’avui que ho té  tot i si no aconsegueix un treball on guanyar molts diners, qualsevol treballa i que el mantinguin “els papis” que no ha demanat de  venir al mon, amb totes les excepcions que per sort també ni han.

Gairebé tothom ha somiat transformar la seva vida per una de millor, sobretot els que vam néixer a mitjans del  segle passat, en aquells anys de la postguerra on hi havia moltes mancances  per viure i per sobreviure. Es tenia de passar amb molt poques coses, però això no vol dir que en la nostra infantesa i joventut no fóssim feliços amb les coses que teníem.

Quantes vegades quan no es podia tenir alguna cosa que t’agradava o et feia falta , sovint somiaves obtenir-la o creure que ja la tenies . Els somnis ajudaven a viure  i en el món de les fantasies eren importants ; es  clar que també he sentit a dir que hi ha gent que mai han tingut somnis que el que era important era viure al mon real , treballar i treballar dur per aconseguir el que volies; i altres persones deien que en aquesta vida hi érem  només per patir. Quina vida més trista ser aquí només per treballar i per patir... i el pitjor no tenir somnis... Gaudir i passar-ho bé era cosa dels rics. Amb lo fàcil que era somiar; les coses que s’arribaven a obtenir amb els somnis, encara que després aterraves a la vida real i la realitat era molt diferent , però els somnis et portaven a viure aquella  altre realitat ni que fos per una estoneta... viure com els que s’ho podien permetre

Com que jo sempre he estat molt somiadora , els somnis formaven part de la meva vida, però també he de dir que posant-hi una mica de esforç molts del somnis que havia tingut de joveneta amb el temps es feien realitat a vegades en formes diferents però s’aconseguien  d’una manera o altre .    Avui els entesos o psicòlegs ja en diuen esforçar-se a guanyar el que és vol.

Al llarg de la vida els anhels, els somnis i els desitjos varien, son diferents . A l’adolescència, somniar en aquell noi que ni et mira i acaba amb la teva millor amiga.  Fins que trobes l’ amor allà on menys et penses. Trobar una bona feina,  pujar de nivell, i guanyar més per tenir més coses, viatjar , fer vacances la l’estiu... Llavors et cases, venen  els fills, les preocupacions, el que voldries que fossin el que fan, que siguin feliços...pateixes i gaudeixes. Que puguin estudiar, obtenir una bona feina que les coses els vagin bé... les il·lusions, els somnis tot va barrejat , coses aconseguides altres no; algunes  es poden fer realitat algun dia ...i tot això després ja ho passes amb els  néts... però aquests ja son en a aquesta nova generació d’avui que ho tenen tot i volen la llei del mínim esforç . Esperem i desitgem que siguin l’excepció, d’aquest que passen  de tot,  i posin l’esforç per conquistar el seu futur,  el que volen ser i arribar a ser a la vida.

Quan arribem a ser grans les  coses encara canviem més . Quan ja t’acostes cap al noranta anys , els somnis i les il·lusions varien del tot . Es van apagant de mica en mica... com la vida; però ja diuen que sense somnis i sense aprendre una cosa nova cada  dia ,  ja estàs ven  mort, ni que estiguis viu,  per això un dels millors somnis que avui tinc es despertar-me cada matí  i  sentir-me viva i poder gaudir de la vida, que em pugui  aixecar del llit sense necessitar ningú , si l’espatlla l’esquena o el genoll no em fa gaire malt poder sortir a passejar i trobar-me amb les amigues i fer la nostra partideta de cartes diària , amb el berenar corresponent. Així la soledat no pesa tant...  Esperar el cap de setmana per estar amb algun fill o nét , alguna trobada  o aniversari tots plegats i gaudir de  les petites coses que cada dia et depara la vida.

Gaudir del sol, el vent o la pluja... sentir-me viva i està bé amb mi mateixa i amb els altres és el millor tresor i somni que en aquesta edat es pot tenir .

/16/05/2022/