ENTRE LA MARE I LA FILLA

 

Vaig sortir de casa per força perquè ni dormia ni menjava . M’havia de passejar, de distreure, tothom em deia que m’havia  de tocar l’aire... i quantes coses més

Tots aquests mesos que porto vivint aquí al poble, havien canviat completament la meva vida. Com podia ser que tot això em passes a mi que era tant valenta i decidida, havia superat dificultats molt  grans i buscava solucions  per tot,  res em feia perdre el coratge i l’empenta, Tant tranquil·la que vivia a Girona en el meu petit apartament, amb el meu treball,  sortint  quan em donava la gana amb les  amigues, precisament ara quan feia un any que m’havia jubilat i volia gaudir del meu temps lliure, viatjar i fer coses que abans no podia , d’un dia per l’altre  totes les coses és van capgirar.

Fa vuit  mesos que vaig tornar aquí al poble, a la casa on vaig néixer, en aquest poblet del berguedà on  tan joveneta n’havia marxat enfadada amb els pares, que volíem obligar-me a fer el que ells volien, treballar a la fàbrica, casar-me i sense llibertat de fer res que  no estigués controlat per ells, viure com ells volien. Als setze anys, després d’una forta discussió amb la mare  vaig marxar  amb un  grup hippy a viure la vida,  ella  em va dir que si marxava no tornés mai més a casa que per ells jo havia mort. Vaig passar temps molt bonics i altres molt difícils però sempre  havia seguit endavant, si que els primers anys els havia trobat a faltar, sobretot el meu germà, però finalment els havia quasi oblidat.

Durant més   de trenta anys no vaig saber res d’ells, ni tampoc vaig tenir-hi cap interès .  Un dia per casualitat vaig trobar-me amb el meu germà, la dona i la  nena,  aquelles cunyada i nebodeta  que ni coneixia i vam estar parlant una estona,  després  ens vam trobar  algunes vegades,  sense que els pares saber-ne res, ells  seguien amb el seu enuig, sobretot la mare. Un dia el Joan em va telefonar i  em va dir que el pare  estava  malalt  greu i no viuria massa temps  i que volia veure’m abans de morir per demanar-me que el perdonés. Em vaig armar de valor per anar-hi , em feia por i angoixa  la mare, la que manava,  però va anar força bé, em vaig emocionar al veure el pare i com es va posar de content al veurem, em va dir s’havia penedit tantes vegades de deixar-me marxar i no buscar-me , plorava mentre em deia això. El vaig abraçar i vam plorar junts.  Vaig estar allà amb ell el dia que va morir .

Des de llavors un parell de vegades  l’any  pujava a veure`ls . El Joan i l’Alexia havien vingut algunes vegades a Girona i si estaven un parell de dies, sobretot des que el Joan es va separar , aquella nebodeta es feia estimar  i amb ella  fins  havíem anat de juntes  de vacances .  Amb la mare encara discutíem sovint quan hi pujava , però ja no m’afectava  gens, era com era i jo estava contenta de haver recuperat la família. 

Un dia el Joan em  va dir que l’havien d’operar del maluc i li vaig dir que contes amb mi pel que fes falta . Vaig anar a casa  per estar-me uns dies allà per l’operació i la convalescència i ajudar a la meva neboda ,  feta una noieta que als seus disset anys  havia de cuidar-se del pare i l’àvia que sempre havia viscut junts i feia uns mesos que li havien diagnosticat  l’Alzheimer , no podien deixar-la mai sola, jo que pensava estar-hi un mes amb ells , però la cosa es va  complicar, al germà li van haver de fer dues operacions i encara està convalescent i camina amb dificultat.

Primer amb la mare discutíem sovint , però passava una mica d’ella però aquests darrers mesos la cosa s’ha agreujat molt i a la més petita m’ataca i fins es posa agressiva, em tracta com si fos una nena petita i em vol manar i manegar com havia fet sempre. Els matins hi ha una noia que la cuida i a la tarda , la cuido jo i l’Alexia al vespre torna a casa quan torna de les activitats,  jo he arribat a una situació límit amb ella  i em sap greu marxar i deixar a la noia la responsabilitat, la mare també em fa pena, perquè se que la causa principal de com està és la malaltia i en el fons és la meva mare, però no menjo , haig de prendre pastilles per dormir i sovint em venen ganes de plorar i de cridar. Al Joan també l’he d’ajudar, cada dia a la tarda  va a recuperació  i amb quedo totes les tardes amb ella i sovint em treu de polleguera  a vegades arribo a estar que no puc més, em tracta igual que quan era petita , portem  això , no allò altre, acompanyem allà ... i no la contradiguis que es posa agressiva  i llavors fins em fa por, la noia ja em va avisar que no li  portes mai la contraria.

Avui una amiga de joventut  ,  que sovint la ve a veure m’ha dit un cop més que surti de casa, vagi a caminar pel bosc , que respiri a fons, que em toqui l’aire dels pins. Camina  cada dia una estona i arribaràs nova. Avui he decidit fer-li cas . Estic al mig del bosc , volia pujar dalt la carena però ja em canso, l’olor del romaní i la farigola m’omplen les narius , passa un cabirol i és   queda mirant-me , ja havia  perdut la percepció d’aquestes petites coses.

Camino de nou, de  cop veig un arbre que  reconec, el nostre pi...  sovint hi pujaven fins allà, un pi gruixut que amb  les amigues ens hi abraçàvem i t’omplia d’energia positiva, deien elles, decideixo fer-ho. Estic una estona així abraçada al arbre, noto que respiro millor, el meu cos es va temperant , després miro als voltant si m’ha vist algú , tot està tranquil i solitari,  i  continuo la caminada una hora més sense notar cap cansament.

Cap a les set  de la tarda torna  a casa , ja tranquil·la, així que sent la porta,

¾    Nena, nena  on erets fa estona que et busco, no marxis cap més dia sense dir-me res...

¾    No et preocupis mare  que la teva  nena  és aquí i no et desempararà.

Mentre l’abraçava i li feia un petó. En aquell moment el  Joan i l’Alexia estaven entrant per la porta i somreien al veure’ns.

-30-11-23.

 

LA BICICLETA

 

Quan va veure aquella bicicleta tant llampant la Laia no so podia creure,  tant com l’havia somiada, però els seus pares no s’ho podien permetre; va obrir alguns dels altres paquets: un llibre, un pijama, uns altres que no cridava massa l’atenció els va deixar per més tard...n’obre  un altre i en surt un  braçalet de pedres de colors que se’l va posar al acte al braç , mentre els seus ulls no es movien de la bicicleta . Damunt la taula quedaven les restes del pastís amb el número quinze damunt de les estovalles. La noia després de repartir petons i de donar les gràcies a tots treu l’embolcall llampant que mig cobria la bicicleta intentant esbrinar de qui provenia aquell regal, cosa que feia estona sospitava, l’avi la mirava des del racó amb els ulls negats, la nena se li tira al coll i l’omple de petons, aquest emocionat li diu,

¾    Moltes felicitats Laia.  Vinga...  agafa la bicicleta i anem a la galeria a estrenar-la.

La noia va treure profit d’aquell regal, el mes desitjat  i somiat des de feia anys. Cada dia dedicava una estona al seu esport preferit , també va fer noves amistats que tenien el mateix gust pel ciclisme, fins  va tenir algun noviet, però la cosa no va anar mes enllà. També  havia participat en alguns circuits curts  pel poble i la comarca, amb la mirada i beneplàcit de  l’avi que fruïa en veure aquella afició de la néta. Els pares no ho veien tant bé, volien que és centres més en les estudis, que li costejaven amb gran esforç, tot i que no li podien dir res perquè sempre la  noia treia bones  notes.

L’altre desig de la Laia era estudiar medicina, volia ser metge de família,  s’esforçava molt en treure bones notes i les sortides en bicicleta  cada matí la relaxaven molt i és concentrava millor a la hora d’estudiar.

Quan va començar a anar a la Universitat, el que més greu li va saber és no poder-se emportar la bici, ja que el pis que compartia amb altres estudiants era molt petit i no hi cabia i també sabia que tampoc tindria massa temps si volia aconseguir els seus objectius.

Era al tercer any de carrera quan va succeir el que mai hagués imaginat. Un cap de setmana dels que pujava a casa , al anar a buscar la bici per donar un volt, aquesta havia desaparegut del lloc on era, en el petit garatge de la planta baixa, els pares ni se’n havien adonat del que havia passat . Van preguntar als veïns, ningú en sabia res, però el de la casa del davant, un dia que el garatge era obert, va veure com un xicot donava unes voltes amb aquella bici per davant del garatge i de la casa, va creure que era algun familiar i no hi va donar importància. La Laia ho va denunciar, però res, de la bici no se’n va saber mai més res. Almenys l’avi no ha de veure aquesta tragèdia de la néta, doncs feia tres mesos que havia mort.

La noia molt trista es va haver d’oblidar de la bici i es va centrar en els estudis, ja que els últims anys eren els més durs. Quan pujava al poble algú de la colla li deixava una estona la seva i a la capital anava on podia amb les bicis de lloguer.

Han passat uns quants anys la Laia ha acabat la carrera i el Mir. Ara  és metgessa d’un petit poblet als voltants de Vic. Aquell dia l’han cridat per fer un domicili on hi ha una persona en estat greu.  Era un home d’uns cinquanta anys amb un atac de cor. Després de veure’l va cridar  urgent una  ambulància i l’envia a l’hospital.  Quan sortia    de la casa arribava una noia d’uns vint-i cinc anys amb bici, la mare l’esperava per marxar a l’hospital amb ella . Es la filla petita li va dir a al doctora, llavors ella es va fixar amb la noia i amb l a bici. El cor li va fer un salt  i no s’ho podia creure... Era la seva bici...la bici que li havien robat, el primer que va veure van ser  les inicials de l’avi i les seves gravades al costat del manillar.

¾    Si us plau –va dir- se que és un mal moment per vosaltres, però em podriu-ho dir com us ha arribat aquesta bicicleta aquí?

Les dues dones queden parades, però la mare respon agraïda a la metgessa. Per la rapidesa en actuar.

¾    Doncs fa uns anys per Nadal, va ser el regal per les nenes del Joan, la va comprar a una amic seu a molt bon preui ha estat la joguina preferida de  les tres filles mentre van ser a casa. Per que es tant important per vostè?

¾    Algun dia quan , el Joan sigui a casa i ens tornem a veure  ja us explicaré la història, ara aneu a l’hospital.

 

BONA I MALA SORT

 

“Existeix una porta per on pot entrar-hi la bona sort, però tu en ten la clau”

Aquesta tarda he arribat a casa cansada i amb un mal de cap impressionant, per la xerrada que he tingut  amb la   Raquel, una companya de classe . Feia temps que no en sabia res d’ella, però no ha canviat gens és igual que sempre, la persona més pessimista, trista  i  desventurada  que hagi vist mai. Sempre amb queixes i lamentacions. Totes les desgràcies li passen a ella . Sempre planyent-se de la seva mala sort... ara  l’acaben d’acomiadar de la feina, es veu que el seu cap la tenia de cap d’esquila i no ha parat fins fer-l’ha fora i  amb la crisi actual qualsevol troba feina . També que fa unes setmanes ho han deixat amb el seu company i com el pis era d’ell  ha hagut de tornar a casa de la mare, i per  postres la mare té una depressió de cavall i no  entén el que li passa i a més l’ha de cuidar i vigilar. Tot em surt malament, sembla que hagi trepitjat merda -no parava de dir.

No us ho creureu , però sempre ha fet el mateix, tot s’ho agafa pel cantó que crema, llavors encara em diu... tu si que tens sort, has nascut amb la flor al cul i tot et surt bé... jo en canvi... tot fatal. Vaig  intentar fer-li veure que s’havia d’agafar les coses d’una altre manera . Jo tot el que tinc m’ho he hagut de currar i no tot m’ha sortit bé, però de les errades i decepcions se’n pot treure experiències i noves oportunitats.

Mira noia, ets jove, tens 35 anys, deixa de lamentar-te i encara la  vida, les coses dolentes passem i mira les bones que tens al voltant. Finalment li vaig etzibar... Escolta... diuen que   existeix una porta per on pot entrar-hi la bona sort, però tu en tens la clau.... i crec que sempre la tens tancada. Em va mira amb uns ulls fora d’òrbita. Hi em va deixar anar  “Et fots de mi , oi?” encara sento el seu emprenyament, però vaig continuar. Canvia la visió de les coses i de les entrebancades treu-ne una oportunitat i deixa que la sort entri en la teva vida.

¾    Si, em la situació que tinc, no se quina cosa positiva en puc treure.

¾    Et jove i tens salut. Tens refugi a casa de la mare. Ella està malament, com no treballes la pots cuidar i estar per ella. T’has preguntat com li pesa la soledat, aprofita l’estar juntes per recuperar la relació que no teniu des que va morir el teu pare.....

¾    Mira veig que no em vols entendre i tinc molt tard. Adéu.

Va marxar una mica picada, em va saber greu, però algú li havia de dir. Sempre ha fet el que ha volgut i a mi que em deixi en pau perquè a vegades volguen ajudar ens surts escaldat.    Em vaig a fer una mica de sopar, miraré una peli i m’oblido d’ella.  En  aquests moments es quan trobo que una mica de  soledat  va de meravella... la setmana vinent torno a tenir el menuts i s’ha acabat la calma.

Van passar tres o quatre dies i amb els dos petits marrecs a casa i la feina, estava distreta i  ja m’havia oblidat de la Raquel, per això em va estranyar aquell vespre al veure que era ella la que em trucava al mòbil. Vaig estar per no contestar, però vaig pensar no ser mal educada  i veure el que li passava. Després de les salutacions i de dir-li que tenia el temps un xic just, em va dir que seria breu.

¾    Et volia demanar disculpes per com me’n vaig anar l’altre dia, després vaig pensar que potser tenies raó i volia posar-ho en pràctica.

¾    No hi ha de què, però me’n alegro.

¾    Tenies raó sobre la mare, està molt contenta de tenir-me amb ella, fem xerrades, ens hem retrobat  l’acompanyo a comprar i al metge,  està molt millor i jo crec que també.

¾    Estic molt contenta.

¾    Això no es tot encara. A traves d’una amiga d’ella que vam coincidir al metge, la filla d’aquesta acaba d’obrir una “boutique” i li falta una nova dependenta. Dilluns començo a treballar-hi. Tu m’has portat la bona sort.

¾    No he estat jo, has estat tu que l’hi has obert la porta.

¾    Quedem alguna estona per fer un cafè, es que tinc encara moltes preguntes per fer-te.

¾    D’acord la setmana que ve, ens truquem un dia i quedem.Vaig penjar el telèfon i no m’ho podia creure, les meves paraules havien fet afecte. Me’n alegrava  per ella,  havia valgut la pena el maldecap d’aquella  tarda. Realment jo sempre he cregut que la sort la majoria de les vegades se la crea un mateix.

2   22-05-2020-

L'ORANT I EL PETIT MARTÍ

 

Un diumenge al matí de  tardor, l’Andreu  la Teresa  i el petit Martí estant fent ruta cap a Aitona, doncs tenen una reunió familiar, l’aniversari dels avis. El petit està molt content de trobar-se amb tots els cosins, tiets i amb els avis, tot i els seus cinc anys recorda amb il·lusió les anteriors trobades .

L’Andreu, professor d’història a l’Institut de Manlleu, té la intenció  abans, però,   de fer una visita guiada al monestir d’Avinganya que ha estat molt restaurat  aquests últims anys, té ganes d’aclarir algunes coses amb el guia. Sobretot la cripta, i l’Orant, que hi ha controvèrsia , si és de l’època paleolítica o del s. XIII quan es va fer el monestir.  La Teresa tot i ser d’aquells indrets, encara que  fa molts anys que n’és fora  no l’ha visitat mai. El nen gaudeix viatjant amb els pares, però pensa sobretot en quan es trobarà amb els cosins .

A les deu en punt comença la visita , que durarà una hora i mitja . Ales dotze és trobaran amb la família. Estan reunits un bon grup de gent de diferents indrets, la Teresa es troba amb unes amigues de la infància que fa molts anys que no havien vist. Primer visitaran  la part més antiga, després visitaran la cripta amb l’orant i finalment la part més recent  del monestir l s. XVII  i XVIII la restaurada ultimament.

El Martí va amb la seva mare, però aquesta té feina xerrant amb les amigues i no li fa massa cas, el nen s’avorreix, tot es gent gran. Quan baixen a la cripta, un lloc  mica fosc  va de la ma del seu pare. El nen queda encantat amb la figura  aquell home que sembla que dorm, però té els ulls oberts. El guia comença l’explicació , el pare està molt atent li interessa el que diu i rumia les preguntes que li vol fer en acabar.

El nen està cansat i avorrit i s’asseu en un sortint al costat de l’Orant. En aquell seient improvisat va escoltant el rum-rum  de les explicacions del guia   i poc a poc la son el venç  i es queda clapat. Quan és desperta tot es foc i no h i ha ningú allà, el nen te por i comença a plorar...

El grup de visitants està reunit a la part nova del monestir , on hi ha les celles, el pati i l’hort . La  visita s’ha acabat i van acomiadant al guia. La Teresa s’apropa a l’Andreu  preguntant,

¾    Escolta, on és el Martí?

¾    Era amb tu no?

¾    No, fa poc que estava amb tu...  on és?

Va començar una gran esverada, el nen no era enlloc, el guia ja havia sortit del edifici. Llavors una senyora gran del grup, diu,

¾    Jo l’he vist a la cripta, assegut al costat de l’Orant , estava mig  endormiscat.

Llavors tota la colla de gent va córrer cap a la cripta. La Elisa, un joveneta del lloc corre  cap a fora  i va atrapar al guia quan aquest entrava al cotxe... ella sabia que aquest portava les claus de l’església i la cripta, el va agafar just abans no marxés, que també va tornar enrere per ajudar a buscar el nen.

Quan van entrar a la cripta van trobar al Martí  agafat al cap de l’Orant amb els ulls encara llagrimosos , els pares el van abraçar plorant, el nen eixerit  els va dir,

¾    Mira mama, aquest senyor d’aquí em feia companyia i m’ha dit que no plores perquè aviat em vindríeu a buscar.

Després de l’ensurt van arribar aviat a Aitona on ja els esperaven tiets i cosins on junts van entrar a la casa pairal  per trobar-se amb els avis i felicitar-los,  aquests contents de poder-hi esser tots com cada anys i celebrar els vuitanta anys de tots dos , ja que els feien amb pocs dies de diferència.  Mentre els grans es posaven al corrent del dia, els menuts jugaven a l’era , esperant que fossin les dues per anar a un restaurant allà prop on acabarien la festa.

Després de l’ensurt de l’Orant , allà jugant amb els cosins , entre els tiets i avis el nen era feliç;  és va oblidar de la por i l’angoixa que havien passat , a més el Marti els ho va explicar com una anècdota. Els pares  estaven una mica  avergonyits pel  fet,  que per sort va acabar bé i sense traumes per ningú.

Gener de 2024 

CONTRATEMPS INESPERAT

 

La Silvia està desesperada, les llàgrimes li llisquen galtes avall . No pot ser això  que li ha passat, ha estat víctima de una estafa telefònica. Ella que sempre tenia tanta cura amb  tot . Fa dos dies, el dissabte la van trucar del Banc per un problema que hi havia hagut en un dels  comptes, em van demanar una senzilla dada... i mai hagués sospitat que, avui dilluns el meu  compte estigués completament buit.  El pocs diners que tenia havien desaparegut. Els del Banc no en volen saber res; diuen que ells mai demanen dades per telèfon,  que ha estat culpa meva.

-Estic sense res! La noia es desfogava a casa plorant. No és que tingués molts estalvis, però si per passar quatre o cinc mesos mentre trobava una nova feina. Amb la pandèmia l’empresa havia tancat i aquest mes se li acabava l’atur... En aquell moment sent uns copets a l’esquena, la petita Arlet s’acabava d’aixecar de la migdiada,  li diu també llagrimosa,

¾    Mama, que et passa? Per què plores?

¾    No és res bonica, una tonteria, ja em passarà- diu mentre s’eixuga els ulls amb el palmell de la mà.

¾    No vull que estiguis trista! perquè jo també me’n poso.

Llavors abraça ben fort a la petita, s’empassa les llàgrimes i diu intentant esbossar un somriure.

¾    No et preocupis , que tot anirà bé. Veus ja m’ha passat.

El que li sabia més greu de tot , haver quedat sense diners d’un dia per l’altre, era per la petita, només tenia quatre anys,  no tenia ningú a qui demanar ajuda. Havia tingut la nena per inseminació artificial, no volia homes a la seva vida. Si almenys tingués a la mare, va morir tant jove pobreta, jo només tenia setze anys, com l’he trobada a faltar. Llavors pensa en el pare...  fa més de deu anys que no en ser res. No sap ni que tinc l’Arlet. Potser m’ajudaria? Però no en vull saber res d’ell. Mai li perdonaré el que ens va fer va fer a la mare i a mi;  no... amb ell no vull res, ni hi puc contar .

Desesperada la noia va fer trucades i més trucades, va enviar currículums, necessitava urgentment de trobar alguna cosa, potser el lloguer li aplaçarien alguns mesos, però les factures del gas,  la electricitat, els aliments, la gasolina i altres coses del dia a dia... res, no tenia res. Ella tenia un bon treball en una gestoria , però les coses és van posar  malament i finalment van tancar.

Pensava com s’ho faria amb la nena tant petita,  sempre havia cregut que no necessitava ningú per pujar la seva filla, els diners ho solucionaven tot , es posava trista pensant com podien passar-ho de malament totes dues.  Llavors es neguitejava, li feia mal el cor. Quan estava molt   deprimida   recordava les paraules que li deia de la seva mare, “Si estàs passant per un mal moment, segueix endavant... continua lluitant... no et rendeixis mai”. Llavor els seu cap s’omplia d’energia i l’empenyia amb força a seguir treballant  i no defallir.

El que va aconseguir, va ser una feina de cambrera en un restaurant de categoria, es veu que a l’estiu a aquest llocs sempre falta gent, pagaven bé però havia de fer moltes hores i havia de deixar la nena amb una amiga o a una veïna de confiança que temporalment li feien un favor, però això no era vida.

Sovint pensava en el seu pare, ell tenia una petita empresa, i... si m’atrevís a demanar-li feina, però no puc, és massa gros el que ens va fer. No se si encara estarà amb alguna dona,  no li puc perdonar que marxés amb la Laura quan sabia que la mare tenia una malaltia greu i em deixes sola amb la responsabilitat de cuidar-la. Sort vaig tenir de la tieta Consol, al cel sia, que no es moure del meu costat  i em donava ànims, em va ajudar molt durant la malaltia i després quan ella ja no hi va ser i em vaig quedar sola.

El pare, després de la Laura, va tenir encara dues o tres dones  més, fa anys que no en se res. Va desaparèixer de la meva vida. Li desitjaria... soc molt dolenta! si ho se, però li desitjaria que es quedes sol, vell i malalt... però pensar això, la feia sentir pitjor  i llavors plorava més encara. No, no... no vull desitjar mal a ningú , que estigui bé i que faci la seva vida. Jo se que me’n sortiré... però, si fos capaç de parlar amb ell, segur que m’ajudaria. No sé si sap que ja és avi; potser té fills amb alguna altre dona. No ho sé ni m’importa que faci el que vulgui, no, prou, no en vull saber res.

 En aquell moment va sonar el telèfon, veu un número desconegut,

¾    Hola! Ets la Silvia?

¾    Si, jo mateixa. Em qui parlo? –el cor li havia donat un tomb al escoltar aquella veu.

¾    No em reconeixes? Soc el teu pare

¾    Que ets el pare? Que vols? Qui t’ha parlat de mi?

¾    Ningú. Fa molt que no ser res de tu. Com estàs?

¾    Ara t’interessa com estic? Qui t’ha donat el meu telèfon?

¾    Té buscat per Internet.

¾    Per que em telefones? et vols compadir de la meva mala sort.

¾    No se res de la teva sort. Només volia dir-te que em perdonessis per tot el que us vaig fer, a tu i a la Lluïsa  M’agradaria que ens veiéssim, que féssim les paus.

¾    M’ho haig de rumiar

¾     Se que  van tancar l’empresa on treballaves. Jo necessito urgentment un cap de comptabilitat per l’empresa i tu series la persona ideal, per ara i per quant em jubili.

¾    No saps res de l’Arlet?

¾    No... qui és l’Arlet?

¾    La teva néta.

¾    Què! – uns segons sense resposta, amb un fil de veu- Sóc avi. –deia mig plorant i sanglotant.

Van acordar una trobada per l’endemà, per parlar i posar-se al dia. Després de la trobada, de conèixer l’Arlet i parlar molt els dos es van retrobar i van fer les paus.

  Avui la Silvia  treballa amb el seu pare, realment és un home completament diferent d’abans, el pare que li hagués agradat tenir de petita, el que tant havia enyorat. Ella va  aprenent a portar el negoci, perquè algun dia l’haurà de gestionar ella sola. L’avi i l’Arlet gaudeixen de la mútua  companyia. Va a buscar la petita a l’escola sempre que pot, van al parc a jugar i passejant junts.  La Silvia és feliç quan els veu tots  dos tant compenetrats i contents.   Poc a poc va assimilant que el seu pare té una malaltia greu i que no el tindrà per gaire temps. Li sap greu els pensaments foscos que tenia quan  estava deprimida. Llavors  canvia el  xip,  mentre pensa... Gaudeix el present , que el futur es imprevist i pot canviar en qüestió de segons. 

 

LLETRES, SONS, MOTS I PARAULES.

 

M'agrada jugar amb les lletres,

Fer-les moure, fer-les voltar ,

Canviar-les, regirar-les ,

Formar mots , noves paraules,

Trobar aquelles amagades,

Com altres distorsionades,

En molts jocs d’aquí  i d’allà.

Que boniques les paraules

Que fem servir en el parlar,

Les escrites, sobre  taules, en els llibres ,

Que ens duen a l'altre llindar.

Paraules també  oblidades,

Les que parlaven els avis,

O ens cantaven al bressol

Que molts no volem  oblidar.

 

I...SI SON ROSES FLORIRAN

 

No ho acabava d’entendre, tot mirant aquella jardinera que la mare de l’Albert li havia portat aquell matí que li havia fet una visita.  Hi havia tot un seguit de plantes de vorados pams d’alçada, verdes i lluentes i on ja començaven  a puntejar-hi  algunes poncelles. Feia un mes que s’havien traslladat amb l’Albert, en aquell poble del Prepirineu on  ella havia aconseguit una plaça de mestra. En  un altre poble de les contrades vivien els pares  i  altres familiars de l’Albert i aquest estava content de tornar als orígens.

Avui era la primera visita dels sogres i es presenten a casa amb aquesta jardinera de flors,  la sogra li havia dit que eren roses ... no se quemes ... alguna varietat estranya , però el que m’ha estranyat que les plantes no tinguessin punxes, com que no li tinc massa confiança encara no li he gosat demanar res més.

Hem anat a dinar junts a un restaurant de molta nomenada i ells ja han marxar aviat dons aquell dissabte havien de cuidar el nét de l’altre fill ...Al vespre  amb l’Albert vam arreglar aquella jardinera a la terrassa, la van regar i vam comentar això de les flors,

¾  Jo no  hi entenc res de flors, Eva,  la mare en te moltes i no et preocupis,  que si son roses floriran.

¾  I si no ho son també, perquè ja comencen a treure poncelles.

¾  Les regarem cada dos dies com ens ha dit i ja veurem que passa.

A final l’Eva va quedar una mica decebuda, a mi que soc una enamorada de les roses i això  no en té cap pinta de roser. Amb la feina del dia a dia aviat me’n vaig oblidar de preocupar-me d’aquelles flors, cada dos dies  les regava, seguint instruccions i s’anaven fent altes i grosses i aviat van ser plenes de poncelles, ara les mirava encuriosida a veure que en sortiria d’allà.

Van començà  a obrir-se algunes flors cap a inici de juny.   Ja s’havien assabentat per una amiga que aquelles flors eren zínnies però en aquest país les anomenem roses místiques i flors de paper , son flors que floreixen al estiu, necessiten molt de sol  i per això també se les anomena “adoradores del sol”. Són tant  espectaculars aquestes flors, ni ha  de molts colors.  Es sembren les llavors i a la primavera és trasplanten, creixent molt ràpidament i floreixen tot l’estiu, per això es la reina del estiu.

Cap  finals de juny la terrassa lluïa amb aquelles flors tan boniques i amb aquella varietat de  colors que era la miroia de tots el que venien a la casa i als veïns, Tant l’Eva com l’Albert estaven  encantats amb aquestes “roses”  de nom. Ja no enyoraven les altres. Van decidir que l’any vinent sembrarien llavors , les trasplantarien a la primavera i en farien dues jardineres més i els quedaria  la terrassa de pel·lícula.