NO ET DEIXIS ENDUR PER LA TEMPESTA

 

“No perdis l’equilibri per més fort que sigui el vent de tempesta”

L’equilibri, buscar l’equilibri;  ja n’estic farta de fer equilibris i malabarismes per arribar a final de més i no me’n surto  . Quan torno de fer la compra torno esgarrifada , tot s’ha apujat molt, l’oli puja cada dia, ha triplicat el preu, la fruita i la carn ja no diguem, la gasolina, la roba ... tot , tot  amunt i els sous ...no es mouen.

Encara que el Jordi i jo guanyem un sou un sou mitjà, en teníem per viure bé, però ara la vida s’ha disparat,  i el diners et desapareixen de les mans i del banc, és clar que som cinc de colla, tres fills que son una preciositat però les despeses  son enormes ,  l’escola, els petits encara, però el  gran va a l’insti , que si mòbil, ordinador vaja que no se com fer-ho. Encara ens queden cinc anys per pagar l’hipoteca de casa, ara s’ha espatllat  la rentadora i el cotxe ja caldria canviar-lo, però és del tot impossible.

Aquest dissabte al matí Clara i el Jordi  s’asseuen per parlar com han de fer-ho per superar  la tempesta que s’acosta, ja han suprimit molts caps de setmana a la platja i a la Cerdanya, demà aniran a dinar a casa dels sogres i així evitaran despeses extres, el Carles està estalviant pel  viatge de final de curs que  aquest anys volen anar a Grècia, però hi van el febrer per evitar la calor, així que  ja ens ha demanat ajuda, és molt important per ell anar-hi.  Òndia, justament  després  les festes, li em dit que no sabíem si podria anar-hi, cosa que l’ha posat de molt  mal humor El Jordi està emprenyat perquè no hi ha diners per pagar l’hipoteca de la casa, els diners  es fonen,  realment no saben com fer-ho, la Clara proposa,

¾    Demà podríem demanar ajuda als teus pares...

¾    Ni se’t acudeixi. Fa dos mesos que els vam dir que era la última vegada que els  demanaríem diners. Haurem de buscar un altre camí.

¾    Si... no se me n'acut cap.

¾    Si, em d’ intentar estalviar d’alguna manera.

¾    Encara estar-nos de més coses?

¾    Diuen que som uns garrepes

¾    Ho diuen de mi, tu també  ets una mica garrepa.

¾    Potser que ho deixem perquè acabaríem discutint com sempre.

Les converses sobre el tema sempre acabaven de la mateixa manera, sabia de buscar una solució, però partien de punts de vista diferents i no es posaven mai d’acord.

El diumenge dinant amb  els pares, la Clara estava força seriosa i quasi no entrava en la conversa, sort dels dos petits que animaven el dinar amb les seus acudits i els avis estàvem contents amb  ells a casa. Va ser el Carles, quan l’avi li va preguntar com anava l’últim any a Institut , qui va treure el tema,

¾    Molt bé, però al febrer fem el viatge de final de  curs, anem a Grècia i anem una mica curts de diners i els pares diuen que potser no podré anar-hi...

¾    I doncs com és això. El viatge de final del batxillerat   és important .

¾    Els pares que sempre remuguen que no tenen diners

¾    Hi ha coses més importants que això. –diu el pare del xicot-  La hipoteca , per exemple

¾    Nosaltres també volem anar de colònies al juliol –crida  la Laura, la bessona del Pol, mentre aquet amb el dit a la boca li fa que calli.

¾    Vaja! com està la cosa.  Aquests han vingut de nou  per demanar diners- fa l’àvia una mica empipada

¾    No comencem com altres vegades –diu l’avi-intentant posar pau abans no s’esveri el galliner.

¾     Carles, no et preocupis que podràs anar de viatge i els petits podreu anar de colònies. Ara dinem tranquils, després ja parlarem ....

¾    No pare, ja ens heu ajudat prou...

¾    Xist....a callar . Tinguem el dinar en pau...

Van continuar el dinar familiar amb tranquil·litat, gaudint uns de la companyia dels altres... la Clara estava satisfeta de que el noi hagués tret el tema, somreia per sota el nas, però no va dir res . Després de  dinar l’àvia se’n va en dur els petits al parc del costat de casa, i els altres es van quedar a parlar de temes més delicats.

Ja comença a fosquejar i la família estan de tornada cap a Barcelona, tots estant contents i feliços  de la jornada. La Clara silenciosa va pensant que li ha sortit bé la jugada, de dir al seu fill gran , que com qui no vol la cosa fes sortir durant el dinar el tema dels diners; sort que no s’han assabentat del conjunt que em vaig comprar l’altre dia, amb el moneder i les sabates a joc per anar al casament de la cosina, no puc pas anar-hi com una perdulària; és el que va fer saltar els diners de l’hipoteca, ja m’inventaré alguna cosa perquè el Jordi no sàpiga el que m’ha costat... una oferta que no podia deixar escapar, o el que sigui;  perquè  sinó es tornaria a embolicar la troca.  

- 20-10-2023-

LA FLORISTERIA

 

Encara no se’n sap avenir de com li han anat les coses des que torna a ser al poble, sobretot ahir amb la inauguració de la floristeria , que feia tant de temps portava al cap, va ser un èxit, molta gent de aquí i també forans, tothom em felicitava i em deia que havia tornat la vida a la població,  des que feia un parell d’anys havia tancat la que hi havia.

La Joana sempre pensava que algun dia tornaria a viure allà on va néixer i créixer, hi tenia bona part de la família , l’enyorava , però tenia un bon treball a la ciutat, una parella que s’estimaven i estaven bé al seu petit apartament, quan tinguessin fills pensaven fer-se una caseta al poble, per  anar-hi de tant en tant i està prop de la família, però les coses amb poc temps es capgiren.

La mort sobtada del pare, l’any passat, la mare ja delicada va fer un daltabaix . Vaig demanar uns mesos d’excedència i em vaig quedar a casa per cuidar la mare,  l’Antònia, ma germana, que amb els nens petits no podia amb tot . Als dos mesos de ser aquí ja havia recuperat la vida de poble, el contacte amb la gent i la natura. La mare s’anava  recuperant poc a poc  amb un altre mes pensava tornar ja a viure a la ciutat.

En una dels les poques anades a Barcelona em vaig trobar al Marcel amb una altre dona al nostre apartament, una companya de  treball. Aviat em vaig assabentar que la cosa feia temps que durava. Vaig marxar empipada, els vaig dir que no els volia veure mai més.

Vaig tornar al poble desfeta, sort que la mare ja més refeta i la Irene em van donar suport. Al cap d’un parell de dies vaig decidir quedar-me a viure allà, deixant el treball a la ciutat per no veure  més aquells impresentables   Feia dies que duia al cap això de la floristeria i llavors va començar de agafar força la idea, sobretot després de parlar amb les antics propietaris ja jubilats que em van dir que em donarien un cop de ma en el que em fes falta.

Ha passat un mes des de la inauguració, la cosa rutlla de valent, jo estic molt  bé i contenta envoltada de plantes i flors i tot  l’ambient que genera,  aviat hauré de llogar una ajudant, ara venen els antics floristes a veure’m i em donen un cop de  ma contents de veure renéixer el que a ells tan els havia apassionat.

Aquests dies estic neguitosa, el proper diumenge farem la festa de l’àvia Mercè, celebrarem el seu aniversari, farà cent anys, ens reunirem la família . Vam  decidir  fer-li una festa   sorpresa. El restaurant on anirem el guarnirem totalment amb margarides de tots colors., a ella li encanten aquestes flors, sempre n’hi  regalaven, doncs li recordaven a la Margarida, la filla que se li va morir amb només quinze anys. Sempre ens ha dit que aquestes flors la connectaven amb ella i la feien feliç.

Avui ha estat  un gran dia per tots. L’àvia Mercè contenta i entusiasmada amb la festa i els seus 100 anys, envoltada de tota la família: fills , filles, gendres, nores,  néts, nétes i dos besnéts petits, (menys algun que ja no hi era) les coses que li van llegir, cantar,  dedicar, alguns obsequis  i sobretot, sobretot el guarniment i els rams de margarides, que li van fer saltar més d’una llàgrima.

- 06-11-2024-

LA MILLOR EDAT DE LA VIDA

 

La Teresa des de joveneta  no volia celebrar mai  l’aniversari, no suportava  fer anys. No volia fer-se gran, volia ser una eterna adolescent. Llavors totes li ponien, els pares li consentien tots els capricis. Gaudia de la vida i feia el que li venia de gust. No li agradava estudiar , tampoc li calia, dons tenia feina assegurada a l’empresa del seu oncle, però això li quedava lluny encara.

Quan ja passava de la trentena, va veure com les seves amigues estaven totes casades o aparellades, va decidir que volia casar-se i fer una gran festa. Havia tingut moltes parelles , però duraven poc, li agradava viure experiències noves, però   va decidir que volia una nova vida, sobretot una gran festa per celebrar-ho i reunit totes  les seves amistats . La  persona  no li importava massa, a  més tenia el seu treball , i pensava que la vida sempre seria de color de rosa ,  aquells dies sortia amb el Julià , va pensar que seria un bon marit, i aquest va acceptar encantat.  

Després de la boda i de la festa espectacular que li va seguir,   un gran viatge de noces. Tot com la Teresa havia somiat. Van viure  dos anys  de felicitat. Els dos s’entenien molt bé, ella  havia trobat en el Julià  l’equilibri que li faltava. Tenien molts  interessos semblants.  Festes, bons restaurants ,  viatges, noves amistats, balnearis, saunes  tenir cura de la salut, fer esport, i sobretot la cara i la  figura , cuidar-se al màxim, veure’s  sempre jove,  l’objectiu dels dos.

Quan va néixer el  Marc, la felicitat al  màxim, sempre havia  desitjat tenir un fill. Era un nen       dolç i tranquil... tot i que  una noia que els ajudava,   algunes vegades la Teresa ja venia que li robava part del temps i tenia més feina. Els primers problemes seriosos  van venir quan el Julià  va comentar que li agradaria tenir un altre fill,  una nena si pogués ser,  ella si va negar en rodó, amb la feinada que donen  i amb el que li va costar recuperar la figura. Des de llavors , les disputes eren freqüents, no sortien tant com abans i fins i tot van pensar en separar-se, però el nen era tant jovenet  encara... van decidir seguir un temps més pel petit.

Amb l’accident que van tenir amb el Julià les coses van canviar. Ell es va fer petites rascades , però ella va estar molt greu, un mes en coma i després van sortir lesions que li impedien moure’s. Després d’uns mesos a l’hospital  i i recuperar-se un a mica ,  va veure que segurament  no podria caminar més. Estava trista, desmoralitzada i només volia morir. El Marc l’havia anat a veure algunes vegades , dons al sis anys ja comprenia el que li havia passat , però sempre demanava per la mare .- Aquelles visites  i la psicòloga l’animaven  a sortir del pou i recuperar les ganes de viure. Va acceptar entrar en un centre de rehabilitació per intentar recuperar el màxim de mobilitat.

Va quedar impactada quan va entrar en aquell lloc , la quantitat de casos com el seu i molt més terribles i tot el que intentaven fer per recuperar-se. Va fer amistat amb la Raquel, una psicòloga del centre que anava amb cadira de rodes i havia tingut un accident semblant al seu al divuit anys. La va animar molt i que  la vida continuava, només s’havia de posar voluntat i esforç. L’amistat amb aquesta dona la seva enteresa i valentia van fer la resta

La Teresa avui torna a ser a casa, si,  va en cadira de rodes, però es val per ella mateixa, només l’han d’ajudar amb algunes coses puntuals . El Marc està feliç , tornar a tenir  la mare al costat. Ha recuperat al marit que es va desviure per ella en tot aquell temps. Ella s’ha adonat que ell l’estima de veritat i esta contenta  perquè ella també l’estima.  Ha deixat de preocupar-se de la figura, les arrugues i de l’edat, veu que a la vida hi ha  coses més importants. Demà farà 45 anys i ho celebraran en la intimitat  només amb la família. Mentre mira el Marc jugant amb l’ordinador  està pensat en la dita que va llegir ahir ...” Que importen els anys? El que realment importa és comprovar  que a fi de comptes la millor edat de la vida és estar viu”

VIURE EL MOMENT

 

“HO VIDA QUE DONES I ROBES A EIX D’UN INSTANT”   

Esperaven el naixement de la petita per aquell començament d’any. “També podia ser el primer nadó del berguedà “, - deia la mare joiosa-  el Pau responia que això era igual, el que importava era que tot anés be. L’Aina va venir al mon el dia 2  de gener i també va ser el segon nadó que naixia a la comarca. Els pares feliços i contents amb la petita   l’endemà  ja tornaven a casa.

Els avis pensaven anar a veure a la neta aquell matí , vivien  al carrer de sota, però l’avi es va despertar amb una febrada que és van acontentar tornar a veure pel  mòbil, la carona i les ganyotes que feia la petita i primera néta. La pega va ser  que a la tarda la Roser, estava a punt d’anar a ajudar la germana, es va trobar malament i el seu fill adolescent també, s’havien contagiat, la única que estava bé era la iaia , però al tercer dia ja s’havia afegit al grup, malestar febre alta i ganes de no fer res.  El metge els va recomanar paracetamol  i no sortir i amb una setmana ho deu dies ja estarien bé. Encara que això no s’ho creia ni ell.

El grip era llarg i si sumaven altres virus. No podien  anar a veure la cosineta, no fos que s’encomanés virus d’aquests. Haurien ’esperar uns dies  per conèixer la petitona. La  Jordina i el Pau no els v a quedar més remei que cuidar sols a l’Aina, que va néixer molt sana i riallera. Ells  tenien cura de no exposar-la a  virus com la Grip-A  que havia sorgit amb tanta força des de començament dany .

Havien pensat fer la Festa del naixement de la petita el primer diumenge de febrer, amb tots els tiets i cosins, avis i germans, però a l’avi li van sortir complicacions que va  va estar quinze  dies ingressat a l’hospital. Passaven ja de 10  dies del començament, alguns, semblava que estaven millor i sorgien nous virus i malestar,  sobretot els virus digestius que no passaven mai. Els  germans i cunyades  del Pau que vivien fora també van anar emmalaltint , alguns amb símptomes mes suaus i altres més  forts.

Els únics que es van escapar de la epidèmia van ser  la petita Aina i els seus pares,  que no van tenir altre remei que cancel·lar la festa , al  restaurant que tenien reservat i esperar que la cosa canvies un xic i que tots hi poguessin acompanyar-los,  en aquestes  festes  familiars hi volien ser tots.

Avui 31 de març, es troben tota la família reunida al menjador de l’hotel, fent gatzara i alegria tots sans i estalvis escara que alguns les havien  passat magres Abraçades, petons, i regals i moixaines  per la petita Aina que mirava embadalida tota aquella munió de gent , sense entendre res, agafant-se fort a la mare quan algú  l’acaronava o li deia coses.

 Va valer la pena haver esperat uns mesos a fer la celebració . Va ser un dia feliç per tot-hom. La vida s’ha de viure al moment. –deia la mare mentre brindaven amb cava,

¾    “Ho vida que dones i robes a eix d’un instant” - aprofitem i gaudim aquest instant !

Aplaudiments generals

 /18/02/2025/

 

ENTRE LA MARE I LA FILLA

 

Vaig sortir de casa per força perquè ni dormia ni menjava . M’havia de passejar, de distreure, tothom em deia que m’havia  de tocar l’aire... i quantes coses més

Tots aquests mesos que porto vivint aquí al poble, havien canviat completament la meva vida. Com podia ser que tot això em passes a mi que era tant valenta i decidida, havia superat dificultats molt  grans i buscava solucions  per tot,  res em feia perdre el coratge i l’empenta, Tant tranquil·la que vivia a Girona en el meu petit apartament, amb el meu treball,  sortint  quan em donava la gana amb les  amigues, precisament ara quan feia un any que m’havia jubilat i volia gaudir del meu temps lliure, viatjar i fer coses que abans no podia , d’un dia per l’altre  totes les coses és van capgirar.

Fa vuit  mesos que vaig tornar aquí al poble, a la casa on vaig néixer, en aquest poblet del berguedà on  tan joveneta n’havia marxat enfadada amb els pares, que volíem obligar-me a fer el que ells volien, treballar a la fàbrica, casar-me i sense llibertat de fer res que  no estigués controlat per ells, viure com ells volien. Als setze anys, després d’una forta discussió amb la mare  vaig marxar  amb un  grup hippy a viure la vida,  ella  em va dir que si marxava no tornés mai més a casa que per ells jo havia mort. Vaig passar temps molt bonics i altres molt difícils però sempre  havia seguit endavant, si que els primers anys els havia trobat a faltar, sobretot el meu germà, però finalment els havia quasi oblidat.

Durant més   de trenta anys no vaig saber res d’ells, ni tampoc vaig tenir-hi cap interès .  Un dia per casualitat vaig trobar-me amb el meu germà, la dona i la  nena,  aquelles cunyada i nebodeta  que ni coneixia i vam estar parlant una estona,  després  ens vam trobar  algunes vegades,  sense que els pares saber-ne res, ells  seguien amb el seu enuig, sobretot la mare. Un dia el Joan em va telefonar i  em va dir que el pare  estava  malalt  greu i no viuria massa temps  i que volia veure’m abans de morir per demanar-me que el perdonés. Em vaig armar de valor per anar-hi , em feia por i angoixa  la mare, la que manava,  però va anar força bé, em vaig emocionar al veure el pare i com es va posar de content al veurem, em va dir s’havia penedit tantes vegades de deixar-me marxar i no buscar-me , plorava mentre em deia això. El vaig abraçar i vam plorar junts.  Vaig estar allà amb ell el dia que va morir .

Des de llavors un parell de vegades  l’any  pujava a veure`ls . El Joan i l’Alexia havien vingut algunes vegades a Girona i si estaven un parell de dies, sobretot des que el Joan es va separar , aquella nebodeta es feia estimar  i amb ella  fins  havíem anat de juntes  de vacances .  Amb la mare encara discutíem sovint quan hi pujava , però ja no m’afectava  gens, era com era i jo estava contenta de haver recuperat la família. 

Un dia el Joan em  va dir que l’havien d’operar del maluc i li vaig dir que contes amb mi pel que fes falta . Vaig anar a casa  per estar-me uns dies allà per l’operació i la convalescència i ajudar a la meva neboda ,  feta una noieta que als seus disset anys  havia de cuidar-se del pare i l’àvia que sempre havia viscut junts i feia uns mesos que li havien diagnosticat  l’Alzheimer , no podien deixar-la mai sola, jo que pensava estar-hi un mes amb ells , però la cosa es va  complicar, al germà li van haver de fer dues operacions i encara està convalescent i camina amb dificultat.

Primer amb la mare discutíem sovint , però passava una mica d’ella però aquests darrers mesos la cosa s’ha agreujat molt i a la més petita m’ataca i fins es posa agressiva, em tracta com si fos una nena petita i em vol manar i manegar com havia fet sempre. Els matins hi ha una noia que la cuida i a la tarda , la cuido jo i l’Alexia al vespre torna a casa quan torna de les activitats,  jo he arribat a una situació límit amb ella  i em sap greu marxar i deixar a la noia la responsabilitat, la mare també em fa pena, perquè se que la causa principal de com està és la malaltia i en el fons és la meva mare, però no menjo , haig de prendre pastilles per dormir i sovint em venen ganes de plorar i de cridar. Al Joan també l’he d’ajudar, cada dia a la tarda  va a recuperació  i amb quedo totes les tardes amb ella i sovint em treu de polleguera  a vegades arribo a estar que no puc més, em tracta igual que quan era petita , portem  això , no allò altre, acompanyem allà ... i no la contradiguis que es posa agressiva  i llavors fins em fa por, la noia ja em va avisar que no li  portes mai la contraria.

Avui una amiga de joventut  ,  que sovint la ve a veure m’ha dit un cop més que surti de casa, vagi a caminar pel bosc , que respiri a fons, que em toqui l’aire dels pins. Camina  cada dia una estona i arribaràs nova. Avui he decidit fer-li cas . Estic al mig del bosc , volia pujar dalt la carena però ja em canso, l’olor del romaní i la farigola m’omplen les narius , passa un cabirol i és   queda mirant-me , ja havia  perdut la percepció d’aquestes petites coses.

Camino de nou, de  cop veig un arbre que  reconec, el nostre pi...  sovint hi pujaven fins allà, un pi gruixut que amb  les amigues ens hi abraçàvem i t’omplia d’energia positiva, deien elles, decideixo fer-ho. Estic una estona així abraçada al arbre, noto que respiro millor, el meu cos es va temperant , després miro als voltant si m’ha vist algú , tot està tranquil i solitari,  i  continuo la caminada una hora més sense notar cap cansament.

Cap a les set  de la tarda torna  a casa , ja tranquil·la, així que sent la porta,

¾    Nena, nena  on erets fa estona que et busco, no marxis cap més dia sense dir-me res...

¾    No et preocupis mare  que la teva  nena  és aquí i no et desempararà.

Mentre l’abraçava i li feia un petó. En aquell moment el  Joan i l’Alexia estaven entrant per la porta i somreien al veure’ns.

-30-11-23.

 

LA BICICLETA

 

Quan va veure aquella bicicleta tant llampant la Laia no so podia creure,  tant com l’havia somiada, però els seus pares no s’ho podien permetre; va obrir alguns dels altres paquets: un llibre, un pijama, uns altres que no cridava massa l’atenció els va deixar per més tard...n’obre  un altre i en surt un  braçalet de pedres de colors que se’l va posar al acte al braç , mentre els seus ulls no es movien de la bicicleta . Damunt la taula quedaven les restes del pastís amb el número quinze damunt de les estovalles. La noia després de repartir petons i de donar les gràcies a tots treu l’embolcall llampant que mig cobria la bicicleta intentant esbrinar de qui provenia aquell regal, cosa que feia estona sospitava, l’avi la mirava des del racó amb els ulls negats, la nena se li tira al coll i l’omple de petons, aquest emocionat li diu,

¾    Moltes felicitats Laia.  Vinga...  agafa la bicicleta i anem a la galeria a estrenar-la.

La noia va treure profit d’aquell regal, el mes desitjat  i somiat des de feia anys. Cada dia dedicava una estona al seu esport preferit , també va fer noves amistats que tenien el mateix gust pel ciclisme, fins  va tenir algun noviet, però la cosa no va anar mes enllà. També  havia participat en alguns circuits curts  pel poble i la comarca, amb la mirada i beneplàcit de  l’avi que fruïa en veure aquella afició de la néta. Els pares no ho veien tant bé, volien que és centres més en les estudis, que li costejaven amb gran esforç, tot i que no li podien dir res perquè sempre la  noia treia bones  notes.

L’altre desig de la Laia era estudiar medicina, volia ser metge de família,  s’esforçava molt en treure bones notes i les sortides en bicicleta  cada matí la relaxaven molt i és concentrava millor a la hora d’estudiar.

Quan va començar a anar a la Universitat, el que més greu li va saber és no poder-se emportar la bici, ja que el pis que compartia amb altres estudiants era molt petit i no hi cabia i també sabia que tampoc tindria massa temps si volia aconseguir els seus objectius.

Era al tercer any de carrera quan va succeir el que mai hagués imaginat. Un cap de setmana dels que pujava a casa , al anar a buscar la bici per donar un volt, aquesta havia desaparegut del lloc on era, en el petit garatge de la planta baixa, els pares ni se’n havien adonat del que havia passat . Van preguntar als veïns, ningú en sabia res, però el de la casa del davant, un dia que el garatge era obert, va veure com un xicot donava unes voltes amb aquella bici per davant del garatge i de la casa, va creure que era algun familiar i no hi va donar importància. La Laia ho va denunciar, però res, de la bici no se’n va saber mai més res. Almenys l’avi no ha de veure aquesta tragèdia de la néta, doncs feia tres mesos que havia mort.

La noia molt trista es va haver d’oblidar de la bici i es va centrar en els estudis, ja que els últims anys eren els més durs. Quan pujava al poble algú de la colla li deixava una estona la seva i a la capital anava on podia amb les bicis de lloguer.

Han passat uns quants anys la Laia ha acabat la carrera i el Mir. Ara  és metgessa d’un petit poblet als voltants de Vic. Aquell dia l’han cridat per fer un domicili on hi ha una persona en estat greu.  Era un home d’uns cinquanta anys amb un atac de cor. Després de veure’l va cridar  urgent una  ambulància i l’envia a l’hospital.  Quan sortia    de la casa arribava una noia d’uns vint-i cinc anys amb bici, la mare l’esperava per marxar a l’hospital amb ella . Es la filla petita li va dir a al doctora, llavors ella es va fixar amb la noia i amb l a bici. El cor li va fer un salt  i no s’ho podia creure... Era la seva bici...la bici que li havien robat, el primer que va veure van ser  les inicials de l’avi i les seves gravades al costat del manillar.

¾    Si us plau –va dir- se que és un mal moment per vosaltres, però em podriu-ho dir com us ha arribat aquesta bicicleta aquí?

Les dues dones queden parades, però la mare respon agraïda a la metgessa. Per la rapidesa en actuar.

¾    Doncs fa uns anys per Nadal, va ser el regal per les nenes del Joan, la va comprar a una amic seu a molt bon preui ha estat la joguina preferida de  les tres filles mentre van ser a casa. Per que es tant important per vostè?

¾    Algun dia quan , el Joan sigui a casa i ens tornem a veure  ja us explicaré la història, ara aneu a l’hospital.

 

BONA I MALA SORT

 

“Existeix una porta per on pot entrar-hi la bona sort, però tu en ten la clau”

Aquesta tarda he arribat a casa cansada i amb un mal de cap impressionant, per la xerrada que he tingut  amb la   Raquel, una companya de classe . Feia temps que no en sabia res d’ella, però no ha canviat gens és igual que sempre, la persona més pessimista, trista  i  desventurada  que hagi vist mai. Sempre amb queixes i lamentacions. Totes les desgràcies li passen a ella . Sempre planyent-se de la seva mala sort... ara  l’acaben d’acomiadar de la feina, es veu que el seu cap la tenia de cap d’esquila i no ha parat fins fer-l’ha fora i  amb la crisi actual qualsevol troba feina . També que fa unes setmanes ho han deixat amb el seu company i com el pis era d’ell  ha hagut de tornar a casa de la mare, i per  postres la mare té una depressió de cavall i no  entén el que li passa i a més l’ha de cuidar i vigilar. Tot em surt malament, sembla que hagi trepitjat merda -no parava de dir.

No us ho creureu , però sempre ha fet el mateix, tot s’ho agafa pel cantó que crema, llavors encara em diu... tu si que tens sort, has nascut amb la flor al cul i tot et surt bé... jo en canvi... tot fatal. Vaig  intentar fer-li veure que s’havia d’agafar les coses d’una altre manera . Jo tot el que tinc m’ho he hagut de currar i no tot m’ha sortit bé, però de les errades i decepcions se’n pot treure experiències i noves oportunitats.

Mira noia, ets jove, tens 35 anys, deixa de lamentar-te i encara la  vida, les coses dolentes passem i mira les bones que tens al voltant. Finalment li vaig etzibar... Escolta... diuen que   existeix una porta per on pot entrar-hi la bona sort, però tu en tens la clau.... i crec que sempre la tens tancada. Em va mira amb uns ulls fora d’òrbita. Hi em va deixar anar  “Et fots de mi , oi?” encara sento el seu emprenyament, però vaig continuar. Canvia la visió de les coses i de les entrebancades treu-ne una oportunitat i deixa que la sort entri en la teva vida.

¾    Si, em la situació que tinc, no se quina cosa positiva en puc treure.

¾    Et jove i tens salut. Tens refugi a casa de la mare. Ella està malament, com no treballes la pots cuidar i estar per ella. T’has preguntat com li pesa la soledat, aprofita l’estar juntes per recuperar la relació que no teniu des que va morir el teu pare.....

¾    Mira veig que no em vols entendre i tinc molt tard. Adéu.

Va marxar una mica picada, em va saber greu, però algú li havia de dir. Sempre ha fet el que ha volgut i a mi que em deixi en pau perquè a vegades volguen ajudar ens surts escaldat.    Em vaig a fer una mica de sopar, miraré una peli i m’oblido d’ella.  En  aquests moments es quan trobo que una mica de  soledat  va de meravella... la setmana vinent torno a tenir el menuts i s’ha acabat la calma.

Van passar tres o quatre dies i amb els dos petits marrecs a casa i la feina, estava distreta i  ja m’havia oblidat de la Raquel, per això em va estranyar aquell vespre al veure que era ella la que em trucava al mòbil. Vaig estar per no contestar, però vaig pensar no ser mal educada  i veure el que li passava. Després de les salutacions i de dir-li que tenia el temps un xic just, em va dir que seria breu.

¾    Et volia demanar disculpes per com me’n vaig anar l’altre dia, després vaig pensar que potser tenies raó i volia posar-ho en pràctica.

¾    No hi ha de què, però me’n alegro.

¾    Tenies raó sobre la mare, està molt contenta de tenir-me amb ella, fem xerrades, ens hem retrobat  l’acompanyo a comprar i al metge,  està molt millor i jo crec que també.

¾    Estic molt contenta.

¾    Això no es tot encara. A traves d’una amiga d’ella que vam coincidir al metge, la filla d’aquesta acaba d’obrir una “boutique” i li falta una nova dependenta. Dilluns començo a treballar-hi. Tu m’has portat la bona sort.

¾    No he estat jo, has estat tu que l’hi has obert la porta.

¾    Quedem alguna estona per fer un cafè, es que tinc encara moltes preguntes per fer-te.

¾    D’acord la setmana que ve, ens truquem un dia i quedem.Vaig penjar el telèfon i no m’ho podia creure, les meves paraules havien fet afecte. Me’n alegrava  per ella,  havia valgut la pena el maldecap d’aquella  tarda. Realment jo sempre he cregut que la sort la majoria de les vegades se la crea un mateix.

2   22-05-2020-