COMENÇAR DE NOU

 

“És bo de viure en qualsevol moment, a estones sol, d’altres en companyia bo i escoltant les veus  que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes”

Tanca la porta darrera seu després d’una petita caminada pels voltants d’aquell petit poblet de l’alt berguedà, la Clara va arribar-hi ahir en aquella vella casa dels avis que li van deixar quan aquests van  morir,  ja farà deu  anys. Hi  ha pujat ben poc en aquest temps, quan records li porta ara la casa, i el poble on de petita havia pujant tant, sobretot els estius a casa amb els avis,  en tenia molt bon records i també amics.  Des que va acabar les estudis i va trobar un bon treball vivia a Barcelona, on havia estat molt bé fins fa poc, després per problemes de feina, personals,  la depressió ... De cop ho ha deixat tot i ha pujat en aquest indret,  buscant la pau i la tranquil·litat que havia perdut.

La casa es mantenia en bon estat, els pares hi pujaven sovint, mentre la salut els hi permetia. Es clar que no té  les comoditats de la ciutat, però la noia era prou espavilada per fer les coses com feien els avis.  Mentre el gas, la nevera i la rentadora funcionin ja en té prou, la cuina es una mica vella, la finestra es petitona, no hi ha massa claror i hi falten armaris. En canvi hi ha un rebost enorme, ara quasi buit, encara sent l’olor del pernil que sempre hi penjava . Una dutxa i a esmorzar... torrades i cafè amb llet, que bo és  el cafè fet amb la vella cafetera, i  en la petita taula de la cuina com en els vells temps, on l’àvia li tenia sempre preparat  al matins.

Cap al migdia els  veïns del costat la Carme i el Ramón , que en tenen claus i mantenen la casa la venen a saludar... parlen una estona i li diuen que conti amb ells pel que pugui necessitar, des que els seus fills es van casar viuen sols al poble, però estan molt bé allà i mentre puguin, no en pensen marxar.

A la tarda dona una volta pel poble i entre a la única botiga que hi ha al poble, la Pilar, ja gran,  des de rere al taulell  la coneix de seguida, crida al marit i fill que vinguin...  mentre l’abraça fortament contenta de tornar-al veure, mentre els altres arriben i  s’uneixen a l’abraçada.

Al vespre anirà a sopar amb la Rosa, una vella amiga de d’adolescència, amb qui mantenia contacte molt de tant en tant ...- Tenen l’hostal del poble , sempre esta’ molt enfeinada , però amb ella recordarem els bells temps. Gent coneguts de la seva època ja en queden pocs. El  jovent ha marxat a viure fora, els grans s’ha mort, sort tenim dels forasters i muntanyencs de caps de setmana.

Després d’uns dies i caminades, ja tornada a familiaritzar-se amb els entorns , avui decideix  fer un passeig una mica  més llarg, anar fins a la Foradada i baixar per  l’altre vessant . Creia que coneixia bé el lloc , però s’ha perdut,  (mentre emprenia la baixada s’ha adonat que no anava bé,) primer s’ha espantat un xic , però mirant la situació de les muntanyes ha trobat aviat que havia de fer una petita, o gran , volta. Mentre descansava per orientar-se millor , ha vist algú que baixava en la seva direcció, al passar per l’indret el xicot se li ha adreçat

¾    Que tens algun problema ?

¾    Volia baixar fins al poble, amb sembla que m’he equivocat de camí.

¾    Si, has fet una mica de marrada. Si et sembla podem baixar plegats.

Ella va acceptar encantada, el xicot era molt agradable ,  van parlar força baixant, ella li va explicar que havia vingut al poble cansada de la ciutat, buscant tranquil·litat.  Ell també vivia al allà  feia tres anys, també provenia de la ciutat, es va cansar del brogit i soroll de la ciutat, del treball enclaustrat que feia  i va voler provar la vida a la natura i està encantat de la vida vivint allà. Vaig tornar a començar de nou. –deia-Feia petits treballs , guanyava poc , però em vaig  anar espavilant i gaudia fent el que m’agradava, no necessito res més.  Ella al·lucinava , trobar una persona amb la seves mateixes inquietuds.

Van quedar amb el Joan,  per l’endemà fer la caminada plegats, ell  era un expert en aquells indrets , feia de guia a excursionistes, també practicava l’escalada  i també en  donava classes  i a més de com comportar-se a la muntanya , així era com havia decidit viure . No guanyava molt però en tenia  per viure ... Els diners no donen la felicitat, tenint-ne pel que necessites no cal res més. De cop li pregunta,

¾    Vols que demà anem a escalar?

¾    M’agradaria, però no ho he fet mai

¾    Res, ho has de provar, per aquí hi  han uns cingles que son fàcils per començar.

¾    Bé, però no tinc equip per fer-ho.

¾    La meva empresa te de tot. –va dir tot rient

L’endemà, al matí ja estaven equipats i van començar pels cingles de Llevant, els més suaus. La Clara va gaudir com mai, amb aquesta descoberta li agrada la nova vida que se li va mostrant , és com començar a de nou una nova vida plena d’experiències diferents.

Ha passat un any . Passejades, escalades, organitzant rutes pels diferents indrets, els dos s’ajuden i es complementen. La part baixa de la casa de la Clara, ha esdevingut un Centre de Natura on organitzen diferents activitats per grups o per famílies per conèixer la muntanya i la comarca, també cursos d’escalada i altres activitats per la muntanya. A la tardor sortides per caçar bolets.  La part de dalt de la casa l’han arreglat bé, és la casa on els dos viuen. Avui mentre estant sopant estan comentant que molt aviat  haurà de buscar ajuda, perquè ella... mentre és tocant-se  la panxa comenta que aquest  aviat necessitarà tota la seva dedicació i, ell li posa la ma la seva i li diu no et preocupis que entre tots dos ho farem tots i aviat ens l’emportarem per tot arreu.

Ella  estava encantada amb aquella filosofia, era el que sempre havia buscat , ara li va al cap  el text que va llegir un dia  És bo viure en qualsevol moment , a estones sol, d’altres en companyia bo i escoltant les veus del que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes”

 -23-02-2023

  

EREN ALTRES TEMPS

 (Record, gitanos, covid-19, estació)

Encara recordo aquella tarda d’aquell dia de primavera, en la vella estació del poble; aquella família de gitanos, bé, la mare i els quatre nens de diferents edats,  un encara nadó que portava la mare als braços, que van baixar del tren. Jo era allà on havia anat a acompanyar una cosina que m’havia vingut a veure.

Els dos nens  més grans van venir cap a mi i em van demanar alguns diners  per comprar un entrepà perquè no havien menjat res en tot el dia  i tenien gana.  No portava diners a sobre , però com vivia molt a prop d’allà els vaig dir que m’esperessin que els portaria alguna cosa. Vaig anar al forn de vora casa i vaig comprar un parell de barres de pa i a casa els vaig preparar cinc entrepans  del pernil que hi havia al rebost, unes fruites que tenia  i una ampolla de llet i els hi vaig portar a l’estació on m’esperaven frisosos . Encara  veig les cares de felicitat d’aquells infants i l’agraïment de la mare.

Els vaig tornar a veure altres vegades pel poble i sempre em venien a  parlar i a saludar. Aviat es van espavilar i la mare passava a vendre roba per les cases i també a vegades l’hi havia comprat alguna cosa.

Avui soc a l’estació del nord a Manresa  esperant  el tren, estem en plena pandèmia  del  Covid-19 , l’andana està atapeïda de gent  , jo intento guardar distàncies , tot hi portar la mascareta posada; de cop sento una estrebada al moneder  i veig un xicot jovenet, de pell morena, es veu que no es del país, que em tiba la bossa . Començo a cridar i ell corre i puja a una moto que un altre vailet  més gran mantenia engegada i van marxar ravent; per més que cridava, la gent feia orelles sordes, ningú es va moure d’on estava. Tot hi que no hi portava gaires diners si que va ser un bon enrenou pels documents que hi havia.

Aquets xicots d’avui... pispes i maleducats, son uns galifardeus, no s’assemblen gens amb aquells petits gitanos d’anys enrere,  que m’han inspirat aquest relat.  Ja se sap... llavors, eren altres temps!

08/05/2022/

UN PETIT CONTE DE NADAL

 L’Estel a anat a passar un parell de dies a casa l’àvia, està una mica pioca i al no anar a l’escola, la mare la deixa amb la Teresa, la seva ex sogra, amb qui pot contar sempre  des que es van separar amb el Ferran.   Encara falten dues setmanes per  Nadal, però ja pensen fer tots els preparatius, l’arbre, el pessebre i guarnir la casa, la nena es feliç allà, ja que com totes les iaies li deixa fer el que vol.  La Teresa és feliç amb la  néta a casa, li fa companyia , li alegra la vida, doncs amb als seus vuit anys es tota una noieta. La petita esta acabant el pessebre, de cop pregunta,

¾    Àvia , mira ...un bé negre,  el poso aquí  al costat del naixement.

¾    No, que això porta mala astrugància, posa’l a darrera aquell arbre.

¾    No. Que allà va el caganer. Ja sé, el poso al costat de la casa de la muntanyeta.

¾    Si, si aquí queda molt millor. Després m’ajudes amb l’arbre que és molt alt.

Han passat tot el matí muntant i arreglant coses de Nadal, les dues són felices , l’Estel és troba molt millor i quasi s’ha oblidat de la malaltia, això si el que li ha receptat el metge, s’ho pren sense dir res, encara que tingui mal gust, l’avia és exigent amb això . Després de la pausa del dinar i descansar una mica, tornen per   acabar de guarnir la casa. Hi han passat tota la tarda, al final encesa de llums , com ha canviat tot , que bonica queda la casa, de sobte la nena la nena queda pensativa,

¾    Escolta iaia , que saps si aquest any vindrà el papa per Nadal?

¾    No ho se maca, ja saps que fa temps que no en sabem res d’ell. –diu la dona tota trista.

¾    Saps... el meu desig de Nadal, serà que vingui el papa a dinar amb nosaltres .

¾    Estel  els desitjos es pensen , però no es diuen.

¾    Només el penso ! ja, ja  –i  es posa a riure

Llavors les dues riuen juntes. La Teresa pensa que hi ha poques possibilitats que el seu fill vingui, després que deixes la Clara i la nena amb quatre anys  per anar-sen amb aquella dona sud-americana  que li va fer perdre el cap i se li va polir tot els quartos, i el que ens va fer,  no li perdonaré mai. Bé, potser podria... per veure la nena feliç, i per  saber ell  on para.

Qui diria que el fill de la  Teresa és aquest home gran, brut, mal vestit que camina per aquest carrer de Barcelona,  esmaperdut, mig de tort ,  tremolant de fred després d’haver passat la nit al ras,  sota uns cartrons, que estossega sense parar. Entra en un bar, com molts dies  per prendre alguna cosa calent, amb les escasses monedes que porta sobre,  per recuperar-se una mica del fred, just quan acaba de passar la porta  cau al terra sense coneixement  i amb signes d’asfíxia.  Gràcies al cambrer que avisa a una ambulància  aquest es portat a l’hospital.

El Ferran  queda ingressat a l’hospital, on després de les primeres proves i detectar-li una forta pneumònia amb complicacions és traslladat a la UCI. Com  després de tot era un home fort al cap d’una setmana va començar a reaccionar, primer no sabia on era, ni podia parlar , allà tot entubat, ni poder-se moure, però ràpidament es va anar recuperat i també li venien els records  del que li havia passat, recordava el fred del carrer i aquella caloreta  tant dolça  que feia temps havia oblidat, voldria quedar-me aquí per sempre ja.  

Al demanar-li per la família o algun parent  proper, va dir que no tenia ningú, que vivia al carrer i que no podia anar enlloc. El metge que el  portava estava preocupat, si tornava al carrer recauria i malament i ho va comentar amb l’equip, llavors una infermera va dir que ella el coneixia aquell home, que eren del mateix poble i allà vivia la seva mare, a més tenia l’exdona i una nena , però que no devia voler tornar per vergonya del que els va fer.  El metge va decidir trucar a la mare ,  per si en volia saber com estava el seu  fill.  Da seguida es van posar d’acord. L’endemà la Teresa es va presentar a l’hospital i el metge la va acompanyar a l’habitació de l’home.

El Ferran assegut vora la finestra pensava en la seva mare – si m’atrevís a demanar-li perdó- però es tant gros el que li vaig fer ... i tot per aquella bastarda que em va capgirar el cap i l’enteniment, només volia luxes, sabates, vestits, regals , els millors restaurants no en tenia mai prou. Jo estava boig per ella , tenia un bon sou i m’agradava poder  complaure-la, però portàvem un gasto estratosfèric,  a més enviava diners als seus pares a l’Equador, quan ja només em quedaven deutes em van dir que havia d’enviar diners allà per una operació urgent del seu pare, no li podia dir que no,  era urgent i no se’m va ocórrer res més que treure’ls d’un compte de la mare, tot el que tenia. Llavors la Ruth va desaparèixer amb els diners. Pobre mare,  no podria ni mirar-la a la cara, mai em perdonarà .  Sense res,  amb deutes i sense treball... En aquell moment uns trucs a la porta el fan gira , veu com entra el metge, seguit de la seva mare. El Ferran queda descol·locat al veure allà la dona; no podia dir res i es va posar a plorar desolat. La Teresa si va acostar i el va abraçar, llavor el metge els va dir,

¾    Em sembla que teniu moltes coses per dir-vos,  us deixo sols. Després ja parlarem.

Es la vigília de Nadal , una ambulància deixa al Ferran a casa de la mare, aquesta l’esperava ja frisosa, L’acompanya a l’habitació que tant bé coneixia, hi tenia roba i tot el que necessitava al seu armari. Mare i fill  estaven contents, ell li havia promès que treballaria en el que fos per tornar-li tot el que li havia robat, que només viuria per ella i la filla, el que més l’horroritzava era tornar viure al carrer. L’Estel arribaria a la tarda, no en sabia res d’això, havien parlat amb la Clara, la mare i estava d’acord la nena es quedaria allà a passar el Nadal, com sempre  i ella l’endemà aniria com cada any a dinar amb ells i després cap al treball.

Cap a les tres de la tarda la Clara acompanya a l’Estel i la deixa a l’entrada amb l’àvia que li agafa la bossa. Abans li havia dit que li esperava un sorpresa, - No m’importen les sorpreses,-diu-  només vull que es compleixi el meu desig secret- Després de fer un petó a l’àvia i de dir adéu a la mare, entra corrent a la casa , mentre la Teresa carrega la bossa amb la roba i els regals, primer entra a la cuina a veure que esta cuinant l’àvia per aquella nit i l’endemà, després entre a la saleta,  on està amb tota la il·luminació encesa , ho troba estrany – sempre l’encenem a la nit- pensa-  després es fitxa en aquell home que poc a poc és va aixecant del sofà ...no és pot creure el que veu,  corre cap a ell  cridant

¾    Papa... és el meu papa!  -crida mentre se li tira al coll i comença a fer-li petons.

¾    A poc a poc Estel , que el papa encara està una mica malalt

¾    El meu desig secret s’ha fet realitat –li diu a cau d’orella.

¾    Em sembla que no te portat cap regal.

¾    El millor regal es que tornis a ser aquí. Espero que t’hi estiguis molts dies

¾    Molts, molts bonica. Te trobat tant a faltar- mentre llàgrimes de felicitat li baixaven per les galtes.

¾    Aquest Nadal, serà el millor de la meva vida -mentre s’agafava fortament al braç del pare.

/19/12/2022/

TRISTESA I DESTRUCCIÓ

 

"No miris la misèria que hi ha , pensa en la bellesa que encara queda el teu voltant"    (Anne Frank)

La Svetoya està trista i  deprimida mirant per la finestra  el paisatge desolador del petit poblet ucraïnès on viu amb l’àvia malalta, Ahir van bombardejar l’entorn , tot i que no hi va haver víctimes si que va quedar part de la plaça ensorrada i algun edifici malmès.  Van tenir un ensurt molt gran, pensaven que allà potser mai hi arribarien les bombes

Abans vivia a Kiev, amb els pares i germans, però al començar la guerra el pare va haver d’anar a defensar el país, la mare amb els tres germans petits va fugir cap a la frontera. Van arribar a Catalunya i allà estan bé, però m’enyoren molt i jo també els trobo a faltar . Amb només divuit anys, vaig venir a viure aquí a aquest poble del oest del país per cuidar l’avia  Radmila, que està molt delicada de salut i es va voler quedar a casa seva i  al país on va néixer i on vol morir;  en aquest petit poble on fins ara estàvem tranquils, però fa unes setmanes que de tant en tant ens donen algun ensurt. De cop escolto les seves passes que s’atansen pel darrera i em posa la ma a l’espatlla mentre em diu,

¾    No miris la misèria que hi ha, pensa en tota la bellesa que encara queda al teu voltant i sigues feliç.

¾    Es que es tant trist tot això, fa un mes que no sabem res del pare i com trobo a faltar la mare i els germans, diuen que pensen tornar aviat, quan penso en la nostre casa de Kiev potser ja està enderrocada.

¾    Mira el cel estrellat, ara que comença a fer-se fosc i com surt la lluna que il·lumina la foscor.

¾    No saps com t’admiro iaia. Veure la part positiva de tot. No trobes a faltar als demes?

¾    Es clar que m’agradaria tornar a veure a la filla i els néts, al gendre, però amb tu tinc una gran companyia i no em fa por morir .

Es van abraçar les dues dones, quedant una estona en silenci. Van mirar el cel ple d’estrelles i una estona es van oblida de la guerra i la tristesa que estaven vivint.  Després una vídeo trucada  de Girona, on van poder parlar i veure la família refugiada allà, ja parlaven de tornar i anar a viure al poble  tots junts,  deien que era un lloc més segur. La trucada els va  alegrar el vespre, per sort semblava que els bombardejos a la zona havien sigut esporàdics.

L’endemà al matí el sol va sortir resplendent, el fred es començava a deixar sentir ; amb algunes veïnes del poble van anar a ajudar a les zones que havien quedat afectades pels petits artefactes que havien deixat caure  avions en retirada. Allà la vida continuava tranquil·la, la gent s’ajudava uns amb els altres i compartien els escassos queviures que tenien . La solidaritat entre la gent era d’una noblesa extraordinària .

Un dia a la tarda , truquen a la porta ... sorpresa, no podia ser . Era el pare, estava ferit,  però era allà, caminava amb una crossa. No es res greu, no us  espanteu, -va dir- he estat unes setmanes a l’hospital. Vinc a acabar de recuperar-me en aquest indret, quan estigui bé , tornaré a defensar el país.

Han passat dues setmanes tranquil·les i felices amb el pare allà, un home jove al poble, on només hi havia nens i  homes molt grans. Avui està millor i ja s’ha d’incorporar de nou a l’exercit, demà mateix. El vespre videoconferència amb Girona , aquests haurien volgut ser allà , però les fronteres eren tancades i no és podia entrar al país, esperem no trigar massa a poder tornar a casa o almenys al país. Llàgrimes i acomiadaments i ganes de poder-se retrobar tots plegats. Ganes que s’acabi la guerra i poder gaudir junts de pau i llibertat. Ja ho diuen que l’esperança no es pot perdre mai.

 10-11-2022-

LA VIDA EN PERILL

 

És molt difícil, no sabré fer-ho! Teòricament semblava més fàcil; una persona que corre perill d’un vessament al cervell... –llavors el facultatiu que dirigia l’operació, afegeix... una incisió en una vena cerebral  i a fer punyetes. Va, som-hi,  sense manies. Allò va ser la gota que va fer explotar el meu cervell que feia estona que estava al límit, mentre l’estómac revoltat estava a punt de treure bilis. Així que vaig caure ven llarg al peu  del quiròfan,  mig inconscient encara vaig sentir la veu del professor que deia,

¾     Vaja tiquismiquis. Amb aquestes aprensions ja es pot anar acomiadant de voler ser cirurgià i tot el que se li assembla. –la meva ment ja va quedar em blanc.

Quan em vaig despertar del tot al cap de tres dies  a l’hospital vaig saber la causa del meu malestar aquell matí i el posterior desmai. Vaig estar encara quinze dies en poder recuperar-me i tornar a casa i llavors un mes més de convalescència a casa. Els exàmens i les pràctiques d’aquell últim curs , ja havien passat a la historia, la qüestió era ara la total recuperació.

En aquella lenta recuperació, vaig tenir temps de pensar i pensar i  em vaig adonar que el que m’havia succeït  aquell dia , no era només per la malaltia latent que portava  a sobre;  jo sempre havia llegit molt i encara em dura la passió pels llibres. Aquell dies havia acabat de llegir un llibre sobre un famós cirurgià, que quan una operació no li venia de gust, el cas d’una dona pobre que per un compromís l’havia d’operar gratis, o per una complicació que no hi contava ...un apetita incisió en una vena principal i s’havia acabat la història. Això si, anava a parlar amb els familiars molt afectat pel desenllaç, els deia que per la gravetat de la malaltia, del tumor o de les greus seqüeles amb que quedaria el pacient , aquest final havia estat una benedicció... Per tothom seguia sent un metge extraordinari, però realment no era més que un vulgar assassí.

 En el moment del inici de l’operació i el posterior desmai, aquell cirurgià,  professor que  dirigia l’operació per mi era el mateix que el del llibre, sobretot després de les paraules que va dir, després l’inici de l’afectació pulmonar i vascular van fer la resta.

De tot això han passat quinze anys. Soc un cirurgià responsable que em prenc    seriosament la meva feina i la satisfacció més gran  que puc tenir és salvar els pacients que busquen ajuda en les meves mans.

Estic recordant tot això, perquè avui es jubila aquell professor del meu ensurt i aquesta tarda li fem l’acomiadament. Hem treballat forces vegades plegats i és una persona excel·lent i un gran professional . Només un vegada vam comentar aquella situació, i em va dir que no hauria apostat un duro per mi i que estava molt content d’haver-se equivocat. Llavors li vaig preguntar el perquè d’aquelles paraules tant dures abans del inici  de l’operació i em va respondre que  era una ironia per estimular els estudiants i perquè perdessin la por davant l’esdeveniment no vaig voler fer cap més comentari, però del veritable motiu del que em va passar mai en va saber res .

/20/07/ 2022/

UN VAILET DE LA GARROTXA

 

Aquell vespre de setembre, el Lluís guaitava la lluna que brillava en el cel quan s’anava fent fosc,  mentre mirava amb tristesa la casa on vivia amb la seva iaia, demà deixaria de veure aquell cel, i deixaria per sempre aquella casa; no podia ser, li sabia greu deixar-la  sola en aquell casalot on havia nascut i ara vivia amb la seva iaia, des que va morir la mare, el pare no havia tornat de la guerra. Marxava per ajudar l’àvia , perquè  moltes vegades, sobretot a l’hivern, ella no menjava res per poder donar un mica d’aliment al nen que creixia i que era l’únic tresor  que li havia quedat de la seva filla.

Tot i que només tenia dotze anys, un cosí llunyà li havia buscat feina a una colònia , riu avall, on els faltaven aprenents, guanyaria un sou, aprendria a treballar i sobretot podria ajudar la iaia. Eren a l’inici dels anys cinquanta del segle passat, allà en aquell petit poblet de la Garrotxa  totalment agrícola, una dona sola, com en altres molts llocs de Catalunya es vivia amb moltes dificultats la postguerra que havia deixat el país arruïnat. La mare fins que es va posar malalta ajudava a la casa gran, netejant i cuidant la mainada i tot i tenir un sou petit podien anar vivint.

L’endemà al mati, el Lluís es va abraçar plorant amb l’àvia, dient-li que tornaria aviat a veure-la;  llavors  va marxar en un bus atrotinat que feia el trajecte dos cops a la setmana fins a Olot i els poblets i colònies veïnes. Aquell mateix dia començava a treballar . Ho va trobar tot molt estrany, el soroll de les màquines , l’olor dels talers, del fil de la borra, però va fer el cor fort i va posar força i entusiasme aprenent  les coses, que les absorbia amb una fàcilment . La pensió on s’allotjava per pocs diners  era per nois com ell que no tenien família i treballaven a la colónia.

La il·lusió més gran la va tenir al cobrar el primer sou,  50  pessetes la setmana, que va guardar acuradament. Aviat va començar a fer hores extraordinàries que li pagament més i fins treballar algun diumenge, intentava estalviar una mica per poder portar diners a l’àvia , que fins als tres mesos no va poder tornar  a veure . Van passar un diumenge extraordinari els dos junts, dinant parlant, la iaia és va emocionar al veure els diners que li donava el noi, aquest  li va jurar  que tant aviat com pogués se l’enduria a viure amb ell a la colònia, no volia que estes sola allà en aquell petit poble perdut en la muntanyes.

El caràcter afable i treballador del vailet aviat es va guanyar la confiança dels seus superiors que contaven amb ell per tot, i com aprenia tant ràpidament, podia substituir a qui es poses malat o tingues un contratemps . Al  cap de dos anys ja havia aconseguit un pis a la colònia, gràcies a l’aval del encarregat i del director. La iaia contenta va anar a viure amb ell, ja que cada dia li pesava més els anys, la soledat i la salut també sent ressentia.

Només tenia setze anys quan el director el va cridar al seu despatx i li va proposar si li agradaria estudiar i treballar a la vegada , perquè podia arribar molt lluny. El Lluís li va respondre que seria la il·lusió de la seva vida. Van acordar que treballaria els matins i a les tardes aniria a Vic  per estudiar  tèxtil i enginyeria mecànica, que era el que es necessitava l’empresa en aquells moments  

¾    Per que ho fa això senyor Agustí?

¾    He descobert que vals molt i et vull ajudar, a més amb recordes tan el Joan, el fill que se’m va morir poc abans que arribessis , tindria la teva edat.

¾    Moltes gràcies , procuraré no defraudar-lo.La història és una mica llarga, així que passarem una mica de llarg. El Lluis li van anar les coses molt bé, gràcies al seu esforç i a l’ajuda del director i de les persones que se l’estimaven . Va acabar els estudis, va pujar de nivell a l’empresa. Als vint anys és va casar amb la Victòria, una noia que treballava a la fàbrica i que van  congeniar i enamorar  molt aviat . Es van quedar a viure a la colònia, primer en un pis més gran, on la iaia va anar viure amb ells fins que va morir prop dels vuitanta.  

QQuan  el director es va voler jubilar, ell va ser el seu substitut, pels mèrits que tenia i el serveis que havia fet per la fàbrica i per l’empresa, aquesta els va fer construir un xalet on encara viuen allà , ell i la Victòria una mica vellets ja, però tot hi haver tancat la fàbrica, allà és respira una gran pau i tranquil·litat. Els fills i néts els venen a veure de tant en tant i passant els dia amb ells .

L’L'escultura  del nen de la foto que representa? On es troba? És el Lluis quan va marxar de casa de la iaia.  La Cèlia una de les seves nétes, després dels estudis d’Informació i turisme, se’n va anar a viure al poblet on havia nascut l’avi Lluís, aquest li havia comprat la casa on havia nascut i viscut amb la mare i  l’àvia ; l’havien  arreglat i ara era una casa de turisme rural, ja que actualment aquell petit poble de la Garrotxa s’ha convertit en poble de muntanya molt atractiu. A davant de la casa hi ha posat la imatge del avi quan era infant, quan curull d’energia havia sortit d’allà buscant-se la vida i el seu destí .

EL RETAULE DE SANT SADURNÍ DE MALANYEU

 L’agost, temps de Festes Majors a les nostres contrades, després d’uns anys de paràlisis de quasi totes les activitats festives , aquest any han tornat a celebrar-se amb esplendor, s’han tornat a animar tant els actes populars, com els culturals i religiosos com la multitud de gent que s’han retrobat de nou i han gaudit junts de la festa.

El petit poble de Malanyeu , s’ha tornat a omplir de gent i d’activitats . A més de la caminada, els sopars populars, la missa en honor al sant, les sardanes , la passejada del drac i del futbol, vull destacar dos actes culturals que van tenir molt bona acollida: la xerrada sobre la restauració del retaule barroc   i el concert de violí de musica moderna.

¾   

La restauració del retaule de Sant Sadurní de Malanyeu. La  xerrada sobre la restauració es va fer el dissabte al matí per la Violant , noia vinculada al poble, que va ser la responsable del equip de restauradors,  que la va dur a terme. Va parlar com estava el retaule, com es va fer la restauració, com es van detectar les peces sobreposades  no autentiques, com s’ha tractat les que falten (durant la guerra civil el van tirar a terra  i es van perdre algunes peces ) les tècniques emprades tant en la neteja com conservació de la fusta daurada com en la pintura i en la  la policromia de les imatges.

¾    El concert de violi , pel Marc, un noi jove, també vinculat al poble va enaltir al públic amb aquella música on la bellesa del classicisme es barrejava es barrejava amb la modernitat . l’església era plena a vessar, sobretot de gent molt jove.

Com heu vist les dues activitats s’han dut a terme dins l’església  romànica del petit poble i les dues han tingut per marc el bonic retaule barroc que llueix aquest aspecte des de fa vuit anys quan es va inaugurar després de ser restaurat  i ara faré una breu explicació sobre el retaule , que es el que marca l’enunciat .

El retaule de Sant Sadurní,  amb la imatge del sant en la fornícula central i, a la predel·la,  tres plafons que representen les vida i martiri del Sant . Rematat amb una imatge del Pare Etern. Busts de la Marededéu , diversos sants i personatges no identificats. Decoracions florals, vegetals, animals en alt-relleu i columnes  salomòniques.

Es tracte d’un interesant retaule barroc, obra de l’escultor Segimon Pujol de 1727. (hi ha una inscripció amb la data en el retaule)  i daurat l’any 1727. va ser fet per l’església de Montmajor on va estar fins a l’inici del segle XX, on després de ser venut, va ser portat a l’església de Malanyeu, on roman des d’ aleshores. A l’inici de la Guerra civil , va ser desmuntat i va sofrir molts desperfectes.

L’estat de conservació era molt deficient, ja que tenia pèrdues de   plafons sencers i calia reconstruir aquestes peces que en origen tenien motllures i relleus daurats, amb la tècnica de la impressió digital  sobre vinil en taulons nous i reproduir la imatge fotogràfica estreta del mateix retaule , de la part simètrica. Això i moltes altres coses ens van explicar en la xerrada sobre al restauració.