JULIOL, SOL, CALOR, AIGUA I FOC.

( Natura desfermada)

S’està acabant el juliol, un dels mesos més bonics de l’any. És temps de calor, sol i vacances. Espectacular la natura vibrant amb els colors de l’estiu. A la muntanya els verds forts, brillants , ven regats, llueixen resplendents inundats pel sol espaterrant, mentre que a hores baixes el verd intens te uns tons més foscos i nítids. A les platges el mar llueix aquest color blau que tant va variant segons les diferents hores del dia, i també segons els llocs. Del blau cel del  matí , al fort  i intens al mig del dia fins aquell blau marí tant fosc quan el sol se’n va al a posta i s’acosta la vesprada. Això combinat amb el groc de la sorra o les cases blanques i el colorit de la gent que hi camina fan de les nostres platges un lloc paradisíac. Que bonic és l’estiu.

Per contra a l’interior del país , camps grocs acabats de recol·lectar  amb la palla encara per recollir, altres les feines de la segar estan acabant i extenses zones marronoses ja llaurades de nou contrasta amb els verds  del bosc que treu al nas pel costat,  les masies disseminades i el petits poblets.  Altres zones on les vinyes extenses llueixen ufanoses els ceps plens de fulla protegeixen els raïms petits que van creixent entre les fulles. Les grans extensions d’arbres fruiters o les de horta on sovint hi ha gent treballant o collint la fruita.

La gent té ganes de gaudir de l’estiu i s’escampa arreu del país, sobretot aquest any que degut a la pandèmia i el virus maleit, té ganes de sortir , ganes de platja , de muntanya, de natura , vol gaudir del sol, del mar o la muntanya, contactar amb la naturalesa, recuperar el temps que ha estat confinada sense sortir del lloc on viu. És te ganes aprofitar cada segon per fer esport passejar i gaudir del aira, del sol, de la natura...

Més no tot és tant plàcid ni tranquil. Amb la calor intensa els focs han fet la seva aparició, algunes persones no tenen cura de la natura, els sembla que tot ha de durar sempre. Deixen porqueria escampada, llencen burilles enceses per la finestra del cotxe, plàstics i vidres escampats per tot,  ja tenim amplies zones de paratges cremant, destruint el paisatge i posant en risc la vida de les persones, que han de refugiar-se en llocs segurs . bombers que no donen l’abast ja quan tenen un foc controlat ja ni ha de nous que cremen.

Mentre això passa a casa nostra en altres països propers les pluges torrencials desborden rius i torrents inundant amplies zones i poblacions, emportant-se per davant cases cotxes carreteres paisatges i persones. Arrossegant tot el que troba al seu pas , amb un gran nombre de vides humanes, en alguns llocs.

La Clara la meva amiga ja m’ho diu: uns és van fument del canvi climàtic i ja el tenim aquí. Els que manen no ho volen veure i quan se’n donaran compte ja serà tard per tothom... ens haurem carregat el planeta i ja no hi haurà marxa enrere.

Jo sempre li dic que exagera, que d’estralls i calamitats n’hi ha hagut sempre.... encara que a vegades començo a pensar que potser té raó, els governs no fan el que cal, els grans empresaris volen produir més , la gent ha de comprar i llençar , residus per tot . penso que es deure de tots de canviar els hàbits i no malbaratar tantes coses , destruir tantes energies , fer tants productes que acabaran al abocador o a la mar intoxicant els peixos  i destruint tots els ser vius , el planeta ho aguantarà  tot –diuen- però el nostre planeta comença a gemegar, a dir prou i no ens en donem compte.

Quin món deixarem al nostres fils i néts? Hauríem de pensari i d'intentar posar-hi remei ara que potser encara i som a temps d'aturar el gran desastre que s'acosta a passes de gegant.

(Juliol de 2021)

   

LA CAIXA DELS SOMNIS.

 “Deixa que els teus somnis siguin més grans que les teves `pors”

On són els meus somnis? He perdut els meus somnis. Algú els ha trobat? Fa temps que van desaparèixer de la meva vida i m’agradaria de tornar-los a recuperar, perquè estic farta de les pors, les angoixes, els desànim i les tristeses  que inunden la meva vida des d’un any ençà.

Si, ara recordo que...  els somnis els  vaig tancar dins una caixa de cartró,  la vaig segellar perquè no s’escapessin  i la vaig desar a l’altell de l’armari perquè no els volia perdre i suposo que encara deuen ser allà i així de mica en mica intentaré anar-los recuperant .

He estat molts mesos ficada en un pou de calamitats ... que si la malaltia del marit, l’allunyament dels fills que treballen fora,  el llarg aïllament  a casa per la pandèmia,  la por de sortir i contagiar-nos, el tancament de les activitats i moltes coses que abans feia i moltes altres coses que s’ha convertit en un seguit de pors, angoixes, preocupacions ...   que gairebé m’impedeixen sortir de casa, per això de mica en mica vull recuperar la meva vida d’abans,  el sortir , els somnis , les il·lusions i les activitats que m’agradava fer,  encara que em costi.

Una bona amiga em va aconsellar, ara que estem en ple solstici d’estiu,  que per alliberar-me de totes les pors ,  angoixes,  tristeses  i altres coses negatives  que em preocupen les he d’escriure cada una en un paper, posar-les juntes  a dins un sobre, tancar-lo  i la nit de sant Joan cremar-les a la foguera,  que aquest any es torna a fer a la plaça del poble, i així podré apartar-les i allunyar-les per sempre de la meva vida. Molta gent del poble, cremen coses velles des de mobles vells i futileses de les que es volen desprendre, jo també serè una d’elles

Tota la tarda que se s’estan  escoltant  els petards, infants i joves comencen la festa, preludi  de la nit més màgica de l’any . Abans m’agradaven molt els petards però ara em fan basada , sobretot al vespre i tota  la nit que no deixen dormir. Però aquesta nit  serà especial i fins  m’agraden quan  peten fort .

Avui també he fet una altre cosa. He obert la meva caixa de somnis, encara hi són tots, i a la nit els deixaré fins demà a fora  a la serena, amb la caixa una mica oberta perquè s’omplin de l’energia que desprèn la màgia d’aquesta nit i al matí  poder tornar-los a absorbir i que tornin  a formar part  de la meva vida amb més força que mai i fer ... que els meus somnis siguin més importants que totes les meves pors.

Son les vuit del vespre a les nou comença a cremar la foguera, tinc el sobre a punt amb les pors i coses negatives que em vull treure. Ho vull fer més solemne, les ficaré dins una capsa i l’embolicaré amb aquest gran parer vermell que es vegin bé com van cremant  mentre jo  ho miro. Estic en l’afer quan em truca la meva filla  i vaig a l’habitació ja que la tele engegada no em deixa sentir bé. Xarrem una bona estona, demà ens passaran a veure al baixar d’Andorra.

Quan torno veig que a la taula no hi ha el que res del que hi havia deixat , el Jan ja està sopant, sempre sopa molt aviat i ha tret totes les coses per parar la taula, les veig damunt del la tauleta petita, i acabo amb la feina que havia començat. M’ha quedat un bon paquet per cremar a la foguera. Llavors dic al marit si vol sortir una mica a la plaça  a veure el foc de sant Joan. Ja sabia que em diria que no. Ho veure tot des del balcó -ha dit-  ell a les deu sempre es a dormir. Jo avui no soparé pas, a la plaça hi ha coca i mistela per tothom abans de començar la ballaruca. Hi estaré una estoneta i tornaré aviat a casa . La berbena dura fins a la matinada. Llavors posaré la caixa dels somnis a la finestra i a descansar fins l’endemà i demà serà l’inici d’una nova etapa de la que penso que serà molt millor.

Ja passa de les onze quan arribo a casa, contenta i feliç com feia temps que no ho estava. He gaudit mirant com em cremava el paquet vermell i em desempallegava  de totes les coses negatives , després he trobat una amiga i mentre menjaven coca i bevíem mistela  i cava l’hem  fet petar una bona estona. Estic cansada, i una mica alegre,  però encara em falta fer l’altre cerimònia: treure la capsa dels somnis al balcó perquè s’impregnin de l’energia d’aquesta nit. Agafo la caixa i sento una esgarrifança estranya...  no  pot ser, l’obro del tot i em vull morir... a dins hi ha el sobre de les pors i les coses negatives. He cremat la caixa dels  somnis!!!

Desesperada, trista angoixada he agafat el sobre de les misèries  i he sortit rabent cap a la plaça. La música sonava amb força, la gent ballava contenta, no m’importava res d’això m’he acostat a la foguera on només quedava un garbell  de brases enceses i hi he posat el sobre al damunt i no he marxat fins que he vist com  s’encenia i es consumia del tot . Demà serà un altre  dia i caldrà començar de nou amb tot.

21-06-2021-

  

CORPUS SENSE PATUM

Un altre any hem arribat a Corpus i Berga no pot fer la Patum, ja és el segon any, la pandemia, tot i semblar més controlada que l'any passat, no ofereix garanties per les grans aglomeracions que es produeixen en aquesta Festa  i per questions de seguratat altre vegada ha estat suspesa.

Aquestes imatges refleteixen la buidor de la plaça, de la ciutat i la tristesa de la Festa d'enguany. La imatgeria quieta i separada símbol de la festa  i dels moments  que ens han tocat viure. 

Tan sols la missa del dijous i del diumenge i alguns concerts i expocicions, amb mesures de seguretat, es faran aquests dies . La comparseria de la patum per aixó s'ha exposat a la plaça  on la gent pot fer un petit tast de les imatges estàtiques . Estones la plaça està molt concurreguda, sobretot al migdia, quan és feia la Patum de Lluïment, llavors han de de limitar l'entrada i es formen llargues cues . Altres hores la plaça esta molt tranquil·la com mostren les imatges.  

Un petit poema d'autor deconegut , reflexa el sentir de la gran part dels berguedans:

No saltarem al so de la música,

per carrers i places

si ho farà el nostre cor.

Avui és Corpus 

i el cor em batega com el tabal...

PATUM, PATUM, PATUM, PATUM

EN EL LLINDAR DE LA PORTA

 

Estic envoltada d’un mar de boira grisa, espessa, per on és filtren suaus tonalitats de colors ...  grocs, taronges, liles, blaus, grisos... raigs de sol que intenten filtrar-se entre el immensa boirina. No es veu res, ni amunt ni avall., ni cap a cap costat.  No sé com he vingut a parar aquí. On sóc? Que hi faig aquí? Continuo caminant per entre aquell  gran bromall, el silenci es total, estic perduda, atordida i no puc pensar amb claredat.

De sobte em trobo davant d’aquella porta, bé, realment només és el marc , la porta és absent. Aturada davant aquella gran portalada, no sé que haig de fer. Passar-la i continuar caminant o tornar enrere. Resto allà indecisa, immòbil. A l’altre banda els colors són més suaus, més tènues, la seva claredat dona calma;  inspiren una pau i una tranquil·litat acollidora, on estic ara sento una  l’angoixa i un malestar que em tenalla el pit.

Finalment decideixo tirar endavant, passar la porta. Aquella quietud  i placidesa  m’atreuen, estic cansada,  necessito reposar i recuperar forces... Faig quatre passes i arribo al llindar de la porta, llavors els meus peus queden travats;  vull passar-la , però no puc continuar endavant ... els meus peus no es mouen i el cos tampoc em vol seguir... com  si algú em tibes enrere o estigues  lligada a un arbre gegant. M’atreuen les vibracions que em produeix passar la porta... però dubto si haig de voler passar.

Llavors penso que potser no em convé seguir endavant i vull tornar enrere, però estic allà clavada i no em puc moure del llindar d’aquella  portalada. Quines coses més estranyes em passen, aquí dreta com un clau sense  poder avançar ni tornar enrere, el meu cap està a punt d’explotar.

En aquell moment sento com un cop molt fort em sotragueja, tant fort que em fa caure a terra i se’m ennuvola la vista, ara no veig res... però començo a sentir veus , primer dèbils , llavors més clares i entenedores,

¾    Ja l’ha tenim! L’hem recuperada!

¾    Gracies Déu meu!  Joana! Em sens? –mentre em  prem la ma amb força.

Veus conegudes que parlen  i em parlen, però no puc dir res, encara que  poc a poc vaig comprenen el que passa  i vaig recordant. Aquell cotxe que em venia de cara ... l’intent d’esquivar-lo ... i el cop brutal; després.... la foscor total. Sento el cos entumit, febles dolors, neguit, angoixa. Sé que estic en un hospital... però  estic viva!  se que faré tot el que sigui per recuperar-me. La medicació fa el seu afecte i torno a endormiscar-me  de nou, ara tranquil·la,  del meu cap ha desaparegut totalment  l’espessa  boirina aquell maleït  llindar d’on no em podia moure.

– 26-04-2021-

 

ADOLESCÉNCIA DISSORTADA

( fer la traveta, gatzara, capsigrany, ganàpia, bordegàs i pelacanyes )

El Martí contempla embovat el seu petit nadó que acaba de complir el primer mes de vida, li cau la baba amb la gatzara que fa quan es desperta, abans no s’adoni que té gana i aquest dolç so sigui substituït per un plor estrident reclamant el pit de la mare.

Els seus pensaments esdevenen grisos  abans que els negres, pensa en el seu  pare, si ell  l’havia mirat mai així  amb amor i tendresa, com  jo ara estic mirant al  Marc, o sempre m’havia tingut inquina i menyspreu, pel fet de néixer el segon de la colla, o ves a saber perquè.

Ell mai s’havia sentit estimat  pel seu pare des de ben petit el seu record són crits i insults; “no saps fer res ben fet, ets un inútil” un altre dia estirant-li les orelles li deia “capsigrany” en canvi amb l’Eduard , el germà gran tot ho feia bé, era el seu preferit, cínic i orgullós, i tampoc volia saber res de mi. Cinc anys més tard va arribar la Laura, una nena preciosa, la nineta dels seus ulls i jo al mig, com sempre un zero a l’esquerra. Amb  la mare passava tres quarts del mateix. La  persona que em va fer feliç en la meva infantesa va ser la petita Laura, com la  cuidava moltes vegades sempre la tenia al meu darrera perquè la fes jugar, crec que és la única que m’estimava de veritat.  Al fer-se gran i ser la nena mimada de casa amb va deixar també una mica de de banda. 

La pitjor etapa de la meva vida, però,  va ser al entrar a l’adolescència , cap als tretze i catorze anys. La meva autoestima ja estava prou baixa, com ofegava la meva tristesa menjant, em vaig tornar força rodonet, era alt i gras, els companys de classe  és van començar a burlar de mi i em cridaven ganàpia, rabassut, gord ...  El pitjor va ser quan aquell bordegàs del Ferran un dia al sortir de classe em va fer la traveta i vaig caure ven llarg com un sac,  vaig ser la riota de tots.

Això va fer que m’aïlles dels pocs amics que em quedaven, sempre estava sol, vaig perdre les ganes d’estudiar , sovint em saltava les classes i anava a caminar per llocs solitaris, després ja ni volia sortir ni anar enlloc. Vaig caure en una profunda depressió . No volia ni sortir de casa , fins vaig pensar en el  suïcidi. Metges , psicòlegs, pastilles , semblava que m’animaven una mica , però aviat hi tornava,  no tenia ganes de sortir ni veure ningú.  Aquell any el curs em va quedar penjat. La mare la veia preocupada per mi, el pare encara em turmentava quan podia  “Au, no estudiïs no, seràs un pelacanyes tota la vida”  llavors la mare el feia callar i sortir de l’habitació.

El recolzament de la mare,  les paraules d’ànim i companyia de la Laura, que va tornar a ser la nena dolça de anys enrere, van ser el detonant per ajudar-me a  sortir del pou, per primera vegada em vaig sentir estimat per la mare i havia recuperat  l’estima de la germana, vaig sentir que importava a algunes persones. ( El pare i l’Eduard seguien en un altre planeta.) El metge, les pastilles i la seva ajuda em van ajudar a la recuperació. Això si hauria de tornar a repetir el curs.

El meu aspecte físic també s’havia recuperat;  com sortia cada dia a caminar, ja no estava tant gras i intentava cuidar  una mica l’aparença i m’arreglava un xic per tornar a l’insti.....

Als quinze anys, estava en  un curs enrere on no em trobava massa a gust , seguia sent un solitari, però els nous companys no es ficaven amb mi  ni em molestaven, fins algun havia fet algun intent d’aproximació i havíem fet junts amb altres algun treball. Vaig tornar a trobar el gust pels estudis. Estava disposat a recuperar el temps perdut i estudiar de valent;  volia superar a l’Eduard, ell que tot i ser tant pinxo, aprovava justet, però pel pare tot el que ell feia , li semblava molt bé. Vaig acabar aquell curs amb unes notes brillants. La mare i la Laura em van felicitar, en canvi el pare només em va dir,  ”és clar, repetint el curs això no té cap mèrit” vaig fer veure que sentia ploure, tot i que per dins em coïa.

Era l’últim curs que feia a l’Institut, l’any vinent ja seria universitari, seguia estudiant de valent , havia superat totalment al depressió i tenia alguns amics, encara que pocs. A la classe, i  havia una noia nova , força tímida i grassoneta , aviat el grup de torn va començar a riure’s d’ella i fer-li alguna broma pesada. Jo m’ho mirava de lluny, pensava que l’havia de defensar, però no podia, sentia com una punxada a l’estomac si ho intentava. Un dia la vaig trobar quan  sortia de classe plorant, em vaig posar a caminar al seu costat i li vaig dir al cap d’una estona,

¾    No et preocupis per aquests galifardeus que et fan patir, són uns imbècils.

Ella em va mirar i em  va somriure, és va eixugar les llàgrimes amb la mà i em va dir... “gràcies”. La vaig acompanyar a casa , em va explicar les seves cuites , li vaig fer costat, i fins avui. Hem acabat la carrera, els dos tenim treball  i és la mare d’aquesta preciositat de nen que ens té als dos embadalits.

/08/03/21/

   

SANT JORDI I LA COVID

 

 

Voldria parlar amb Sant Jordi                   

avui dia del seu Sant, 

per posar-lo al corrent

d'això que ens està passant...

No cal que porti armadura

ni espasa ni escut,

que el drac s'ha fet petit, 

més petit que un cuc petit.

Oh, patró de Catalunya

allibera'ns d'aquets virus maleït,

si vens, porta'ns la vacuna

per deixar-lo ven pansit.

Vine a peu o en montura, 

de matinada o de nit, 

però acaba amb la tortura,

que sofrim amb el Covid.

Fes que llibres i roses avui tinguem,

i un Sant Jordi ven lluït,

que pels carrers renaixem

i siguis per sempre enaltit

Amb aquest poema que he trobat i en desconeixo l'autor, vull desitjar-vos un Feliç dia de Sant Jordi

PRIMAVERA PER LA FINESTRA

 

Un ocellet refila a l’ampit de la finestra, la Laura  el mira encuriosida, aviat un altre també voleia per l’entorn; un somriure aflora als seus llavis. Ja som a la primavera –pensa- mentre mira pels vidres  de la petita obertura al davant seu. El mur gris i negrós com cada dia apareix davant seu, un vell magatzem a l’altre banda del estret carrer, de la residència on viu des de fa tres anys.

Som a primers d’abril i el primer indici que té de la primavera són aquest petits ocells  i els seus cants. Degut al nou brot d’aquest maleit virus fa un mes que no he pogut sortir de l’habitació on el temps se li fa etern.....     a través de la finestra només veu si fa sol o plou. Passa el temps com pot, mirant la tele, llegint una mica o guaitant la capsa dels records, un munt de fotos  i papers escollits d’entre un munt que va llençar en venir aquí, a la última estança.

De sobte una foto li crida l’atenció, una imatge a través d’una finestra , una imatge d’aquell poblet de la  Toscana, on van anar amb unes amigues farà un set o vuit anys. Aquella vista esplèndida dels camps verds de la Toscana en la primavera, que veiem cada dia al despertar per la finestra i sempre que estàvem a l’habitació  d’aquella petit hostal rural en plena natura,

Aquell poblets petits, encimbellat sobre turons, alguns els vam visitar, com Cortona dalt d’un turó i  altres hi vam passar pel costat en   alguna de les sortides que vam fer  en la setmana que vam estar allà, en un mes d’abril ven diferent del que la gent està vivint en aquest any.

Florència va ser l’excursió principal  del viatge , una meravella de ciutat que sempre havia volgut visitar. Espectacular  la catedral de Santa Maria del Fiore, amb aquell impressionant campanar,  el pont Vecchio, amb les paradetes al llarg del pont, també la Plaça de la Signoria, amb totes aquelles escultures gegants d’importants artistes i molts altres llocs importants.

Va ser la última sortida  que vam fer amb les amigues, algunes ja no hi són, altres ja no estan per viatjar  o estan en residències la única que encara ronda pel món és la Paula, la més jove de totes i m’envia unes fotos i uns escrits per Wattsap  que m’ajuden a passar les hores tancada aquí dins.

Sembla que a partir d’aquest diumenge podrem tornar als espais comuns i xerrar amb les companyes , també sortir al petit jardí que hi ha a l’altre costat, almenys hi trobarem una mica de verd, de flors, de natura i podrem guaitar el  blau del  cel, i no aquest espai inhòspit que es veu cada dia a través de la finestra. També potser podrem rebre alguna visita d’algun familiar i d’amigues.  

   Amb la foto a les mans tanca els ulls i s’imagina allà en mig d’aquells paratges,  com respiraven el perfum d’aquell aire de primavera, de la terra, els arbres i les flors inspirant les olors d’aquella terra i relaxar-nos tot  expirant les angoixes i el neguit que a vegades ens envaïa, també la pau i la serenor d’aquelles sortides i caminades que fèiem per aquells indrets.

Podríem ven dir que la Laura estava descobrint la primavera a través de la finestra de la imaginació.  Estava tant absorta i relaxada que gairebé queda dormida, fins que després d’una lleu trucada a la porta va entrar la noia que li portava un iogurt per berenar, va interrompre els somnis  i la va fer tornar a la realitat.

/03/04/2021/