divendres, 24 de desembre de 2021

NIT DE NADAL

 


BON NADAL

(amb aquest petit poema de Joana Raspall)


   


    - Pastoret d’ovelles blanques,

-No tens por tot sol al prat?

-No estic pas sol! mira els àngels

-voleiant al meu costat.!

-Jo sols veig una nit fosca

 -Fosca? No la saps mirar ,

-Es tota plena d’estrelles

-En un cel brillant i clar

                                                

dijous, 16 de desembre de 2021

BELLES PARAULES MAI DITES

 

“M’agradaria escriure’t les paraules més belles, aquelles que només sap el silenci...” aquelles que tantes vegades havia  pensat en dir-te quan et tenia a prop i que mai vaig gosar dir per la meva timidesa o potser per la por de que em refusessis i no volguessis saber mai més res de mi. Vaig ser un covard! Ho se, i les vegades que me’n he penedit. Aquestes belles paraules que retrunyen cada dia en el meu cervell, però mai esdevindran sons.

Encara m’obsessionen ara  que tu ets lluny i segurament mai més ens tornarem a veure , per això les voldria plasmar en un full de paper per treure-me-les de dins, perquè no em facin més mal. Llavors llençaré el paper al fons del mar perquè es vagin desfent amb l’escuma del aigua i les onades en portin ven lluny les engrunes quan s’hagin desfet completament.

Només així podré alliberar-me  l’angoixa i el neguit que sento i de la covardia de no haver sabut dir-te tot el que sentia per tu sense ni tan sols  donar-me una petita oportunitat.

/10/11/2021/

dilluns, 29 de novembre de 2021

BUSCANT LA SORT

 

“La sort no és altre cosa que l’habilitat d’aprofitar les ocasions favorables” (Orison Sweet)

La Teresa avui ha complert cinquanta-quatre anys i te una vida privilegiada, alguns dirien que la sort li ha vingut  sempre de cara i ho ha tingut tot fàcil, però no sempre ha estat així. Ara al vespre fa una pausa dels papers que està repassant  per l’exposició de demà com a Consellera de Joventut al  Parlament de Catalunya.

 

“Si la mare ho pogués veure que orgullosa estaria de mi” llavors li venen al pensament tot un seguit de flaixos de quan era adolescent, i quan la mare estava malalta, abans de morir li repetia. “No deixis que ningú dirigeixi la teva vida, fes el t’agradi i sobretot ... aprofita les ocasions favorables,  i tindràs la sort de cara.”   He seguit el teu consell mare i quanta raó tenies, llàstima que tu no poguessis fer-ho.

Per arribar a aconseguir el que volia la noia va abandonar la casa on va néixer i al pare, quan aquest hi va portar la nova parella, uns mesos després que la mare  morís, trista i afligida la Teresa va marxar a un altre poble per viure amb  l’àvia. Com no tenien masses diners és va posar a treballar en una botiga de roba, la pagaven poc , per més que hi  feia de tot, netejava , encàrrecs i estones de dependenta, per tal d’ajudar a l’àvia i tenir ella alguns calerons . Com era molt bona comunicadora aviat es va convertir en una experta en ventes; encara que la mestressa no li volia apujar el sou, ni tampoc que li eclipses el lloc, llavors ella va decidir canviar de lloc  i va trobar feina de dependenta en una gran boutique en de la capital de comarca, amb un bon sou que li va permetre independitzar-se de l’àvia, que ja intentava de buscar-li marit, quan encara no tenia vint anys.

Amb la seva experiència .... Aviat va ser la cap de secció, amb  dependentes sota el seva supervisió. La feina li agradava, però a vegades pensava que hauria d’haver continuat els estudis que havia deixat  per la malaltia de la mare. Llavors va conèixer el Gerard i el cap de dos anys és casaven amb gran alegria de l’àvia i a l’any ja va néixer la Laura.   Va poder compaginar el treball amb criar la petita, tot i que el Gerard l’ajudava una mica, els estudis van quedar aparcats de nou. Van ser uns anys molt bonics i feliços, el que passa és que al xicot no li agradava treballar, però si gastar el que no tenia i als pocs anys  ell va marxar amb una dona gran que tenia molt diners. Va ser un cop dur, sobretot per la petita Júlia que  va trobar a faltar molt el pare i per ella que havia estat molt enamorada.     Amb la nena, el treball, va tenir que pencar de valent per sortir-sen , però el treball  li agradava i era molt estimada a la feina, tant per les companyes com per la direcció de l’Empresa que s’havia anat expandint amb botigues en altres comarques.

Quan la Julia va ser una mica més gran va començar a estudiar a través de la UOC, pedagogia, i va descobrir el gust pels estudis i el que s’havia perdut en la adolescència. Compaginava treball, estudis amb ser mare, la nena amb deu anys l’animava i encoratjava a seguir endavant.

Dels homes i d’amors no en volia saber res, no volia complicar-se la vida de nou, però una cosa és el que vols i l’altre el que passa, El Carles era un company de treball, el seu cap i passaven moltes hores junts, era atent i educat amb ella, a vegades treballaven fins tard junts i es van enamorar, el problema era que ell era casat i s’havien de veure d’amagat, ell li jurava que aviat deixaria la dona però per motius econòmics havia d’esperar un temps per resoldre problemes econòmics , cosa que mai es produïa. Ell també la  va convèncer de ficar-se en política, cosa que a ella no li importava un rave i mai se li havia ocorregut, però no va voler desaprofitar l’ocasió   d’explorar nou camins, encara que  l’empenta del Carles va ser decisiva,  aviat es va trobar molt bé allà, això era una cosa que l’omplia,  el treball que sempre havia desitjat. La relació amb el Carles es va anar refredant i cada un va continuar per camins diferents, ella va deixar la feina per no veure’l més

La política ja l’havia atrapat, el partit  escollit de  moment no tenia gaire empenta,  ella no li va costar gens de aprendre  tots els recursos i mitjans per entendre i el fet de ser una convincent oradora, i els estudis que seguia a distància li ajudaven, a les últimes  eleccions va pujar molt el partit i ella va entrar la Parlament i també en el Govern com a Consellera,  decididament havia trobat ell seu camí i on podia desenvolupar els seu talent i aspiracions . Estava acabant la carrera de Pedagogia i es va animar a començar Ciències Polítiques, que si ve encara no ha acabat li serveixen de molt en la nova etapa, segur que l’acabo, -pensava-  encara que sigui quan em jubili.

Uns cops a la porta la tornen a la realitat , veu que són les dues de la matinada, és el Quirze, la seva nova parella que fa dos anys que estan junts, ell també es diputat encara que  d’un altre partit, ho discuteixen tot però s’entenen molt bé .

¾    Que en tens per gaire. Que demà has d’estar ben desperta.

¾    Crec que fins m’he endormiscat i he fet un repàs de la meva vida.

Tanca el plec de papers i marxen el dos cap el dormitori, encara els falta  celebrar el dia de l’Aniversari.

10/09/21/

dimarts, 26 d’octubre de 2021

SOM A LA TARDOR

 

Fa uns quants anys, quan estaven tant de moda els PowerPoint, n’havia fet alguns. Ara he recuperat la lletra  i algunes de les imatges d’aquest  que vaig fer sobre la tardor, fa ja  forces anys, amb unes boniques fotografies d’aquesta  agradable  estació.

 


SOM  A LA TARDOR

Tonalitats diferents de colors apareixen per tot 

Els rosers silvestres llueixen la bellesa dels seus fruits vermells.

El vent remou els arbres, s’assequen les fulles...  Som a la tardor.

El dia s’escurça i la nit s’allarga, els camps s’omplen de color.


L’aigua de les darreres pluges s’esmuny avall pel rierol,


Però avui el sol llueix i dona escalforeta encara.

A les vinyes daurades i penja tardà algun petit escarrim..

Calma i placidesa , la naturalesa ens depara.

Sensacions, olors i colors es respiren a l’aire... 




Totes  les tonalitats de verds, grocs, ocres, marrons i taronges,

 vesteixen camps boscos i prats...

Dóna’n pau i serenor!!!

Tardor, temps de plenitud, de fruita madura...




Castanyes, magranes, codonys, bolets i fruits de la terra a vessar.

L’aigua s’esmuny avall, com la vida...el cabal del riu augmenta, s’apropa a la mar.

Les flors es marceixen, la terra reposa

Un nou cicle de vida es prepara i reposa... per tornar a començar.

Admirem!  Gaudim! I deixem que flueixin...

Colors, sentiments, emocions ...harmonia,

Potser melangia i tristor....


Mentre escoltem la remor del vent que ens xiuxiueja ...  BONA TARDOR!!!


/26/10/2021/


divendres, 24 de setembre de 2021

LA LIDIA, UNA ESCULTURA DE CADAQUÉS.

 


La Lidia

Com cada estiu la Gemma i el Toni passen unes setmanes de  vacances a Cadaqués, des que fa deu anys van decidir comprar-hi aquell petit apartament i també alguns caps de setmana durant l’any ,  visiten l’encantador i petit poble de pescadors, encara que el turisme l’ha envaït i de pescadors quasi ni en queden, conserva viu  l’encant i l’atractiu de temps enrere  que va captivar bohemis, pintors i artistes que el van posar de moda en  la primera meitat del  segle passat.

Avui fa un dia  rúfol i bufa la tramuntana, la Gemma amb unes amigues passegen pel passeig vora el mar de sobte es detenen davant un grupet de gent que esta parada davant aquella esvelta escultura que presideix aquell lloc. Un xicot ben plantat  que fa de guia crida alçant la veu , perquè tots el pugin escoltar

¾    Estem davant de la Lidia de Cadaqués .  Que us sembla aquesta noia?

La majoria arronsa les espatlles, altres diuen que no saben qui es. Llavors ell amb parsimònia i calma els hi explica la història d’aquella noia que es diu Lidia.

“La Lidia era d’aquest petit poblet. El seu pare era pescador i ella repartia el peix per les cases. Deien que la seva mare era una bruixa, però això de la bruixeria a ella no li anava. Ella, era una noia molt espavilada  i va  voler construir i ser  la mestressa  de la seva vida. Com era molt guapa tenia molta requesta de pretendents, es va casar molt jove  amb un noi amb diners, però mai es va deixar doblegar per ell i després d’uns anys es va separar , cosa impròpia d’aquell inici de s. XX.  Va acollir hostes a casa seva, artistes i bohemis que visitaven el poble, i és va fer molt amiga d’alguns d’ells. També va ser una gran amiga  de Dalí, el pintor, diuen que també va ser la seva inspiració i la seva musa.  Algunes males llengües deien que va tenir molts amants, però ella sempre va viure  sola i va criar als seus fills. Aquesta escultura representa a una de les primeres dones valentes i emancipades  ... L’emancipació de la dona  en aquest petit poble, en un temps on una gent plena de perjudicis , que la criticaven i no entenien la forma de viure de la Lidia, tant de joveneta com en la edat adulta es va fer estimar i respectar seguint els seus impulsos , guanyant-se bé la vida sense deixar de ser mai ella mateixa.. Finalment fa uns anys se li ha reconegut la seva valentia  i li han fet aquesta estàtua en aquest bonic passeig vora el mar...  Ara continuaren l’excursió, tots a l’autocar  cap a Port lligat i anirem a visitar al casa del conegut Dalí i després cap a dinar

La gent es va anar diluint, el Toni, que feia una estona havia vist les dones si havia acostat i va escoltar una part de la història. Les  dones feien magarrufes , mentre la Gemma deia:

¾    Em sembla que aquet guia els  hi ha pres el pèl.

El Toni , va veure que aquest  encara era allà parlant amb una dona i  el va anar a trobar,

¾    Escolteu mestre, es pot saber d’on heu tret aquesta història de la Lidia, em sembla que no té poca cosa a veure amb la realitat.

¾    Bé, m’havien donat uns apunts i es veu que els he perdut i només els havia donat una ullada per sobre. I ve tenia que explicar alguna cosa.

¾    Podíeu haver anat a l’oficina de turisme i us n’hauríem donat una copia. Això és enganyar la gent , i no teniu pas massa fantasia.

¾    A la gent poc els importa tot això. Volen fer fotos, veure coses i el que els expliques en poca estona ho tenen oblidat.

¾    No tothom es igual. Jo no us llogaria pas per guia.

¾    Com que aquí segurament no hi tornaré més, tant em fa. Adéu, vaig a atrapar la meva gent.

Es va allunyar d’allà  una mica enrabiat perquè l’havien contradit , mentre pensava que aquell home era un perepunyetes. Que li havia d’ensenyar com explicar les coses.   Les dones li van aplaudir l’ actuació del Toni i van continuar tots plegats el passeig.

/06/09/21/

 


dilluns, 30 d’agost de 2021

MARSELLA, LA PLATJA DELS CATALANS

 

 Com ara per les circumstàncies no es pot viatjar, almenys en llocs llunyans i ben poc per les nostres contrades, sobretot la gent  una mica grans, he volgut recuperar algunes de les visites que vam fer en l'últim creuer ara ja farà dos anys, per la Mediterrània, ja que sóc una enamorada d'aquest mar i els països i ciutats de les seves costes, Avui toca  visitar  Marsella. Moltes vegades havíem passat pels voltants, en ruta cap a altres indrets però mai hi havíem entrat dintre la ciutat i vam descobrir una bonica ciutat que ve valdria la pena dedicar-hi uns quans dies a visitar-la. 



Marsella , el que  primer et sorprèn  al arribar per mar és l’impressionant grandària del port, el segon més gran d’Europa, i les muntanyes que arriben  al mar, tot Marsella costeruda, enfilada entre turons .  Sortida pel nostre compte del vaixell, com que per dificultats de salut no podem caminar gaire, vam decidir agafar  un trenet que fa una ruta pel el casc antic arribant fins dalt del santuari de   “ Nostra Dame de la Garde” al cim d’un turó de 149m. des d’on es pot veure una  magnifica panoràmica de la ciutat i del port. El trenet ens condueix a traves del port vell, entrant  per un seguit de carrerons, continua per  la vella carretera que bordeja el turó, mentre la guia va explicant pels diferents llocs on anem passant.



Havia sentit parlar de la Platja dels catalans, i estava pensant que si tinguéssim més  temps m’hauria agradat anar-hi. De  sobte el trenet fa una parada i la guia anuncia  “La Platja dels catalans” abans era el  barri dels catalans, ara queda la casa i el  carrer dels catalans . Una petita platja amb el nom i una reixa que es tanca per la nit. Llavors segueix amb l’explicació de  la història.  L’any 1720 Marsella és assolada   per la pesta negre i perd la meitat de la població. Les autoritats miren d’atreure gent d’altres indrets. Un grup de pescadors catalans, s’instal·len a l’àrea de la cala de Saint Lambert, a la platja hi havia una torre abandonada, antic llatzeret o infermeria, on feien la quarantena durant l’epidèmia  (encara si pot veure ) i allà van construir el barri dels catalans, llavors apartat del port i fora muralles. Els catalans van introduir les seves tècniques, pescaven més i millor, per això mai van tenir una bona relació amb els pescadors autòctons, que sovint volien fer-los fora. Si van estar fins a finals del  segle XIX, quan es van enderrocar les muralles i és van urbanitzar la zona , alguns van tornar cap a casa altres es van quedar pels voltants.

L’Alexandre Dumas en “El comte de Montecristo” 1844 fa referencia a aquesta gent. El protagonista s’enamora d’una noia catalana la Mercè Herrera que viu en aquet barri. Dumas explica  com era aquell barri i la gent que l’habitava.... segons traducció de Jesús Moncada...

«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de la Malgue, s’eleva darrera un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral, el barri dels catalans. Un dia una colònia misteriosa va sortir d’Espanya, i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al voltant de dotze a quinze embarcacions amb què havien portat aquests gitanos del mar, s’aixecava un poblet. Construït d’una manera estranya i pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la mateixa manera que n’han conservat la seva llengua”


El trenet continua la ruta pujant per carrerons estrets fins dalt molt a prop  del cim. A sobre s’alça majestuós l’impressionant  Santuari de Notre Dame de la Garde, tot l’entorn amb magnifiques vistes del port i la ciutat,  davant mateix es pot veure l'illa amb el Castell de If , Fortaleza del s. XVI on es situa la història  d’Alexandre Dumas.



  Pujant per amples escales fins a l’entrada de la Basílica , d’estil  Neo-bizantí, construïda a la meitat del s. XIX sobre una església també dedicada a la Verge . Per fora destaca l’alternança de filades de pedra balca i marbre verd de Florència i també el campanar de 41 m. d’alçada coronat per una imatge de la Mare de deu de la Guarda de 11m. de metall daurat,  La Bonne Mére com li diuen , era i és  protectora de mariners i pescadors. Impressionant la vista panoràmica del la ciutat i del port.

  

dissabte, 31 de juliol de 2021

JULIOL, SOL, CALOR, AIGUA I FOC.


( Natura desfermada)



S’està acabant el juliol, un dels mesos més bonics de l’any. És temps de calor, sol i vacances. Espectacular la natura vibrant amb els colors de l’estiu. A la muntanya els verds forts, brillants , ven regats, llueixen resplendents inundats pel sol espaterrant, mentre que a hores baixes el verd intens te uns tons més foscos i nítids. A les platges el mar llueix aquest color blau que tant va variant segons les diferents hores del dia, i també segons els llocs. Del blau cel del  matí , al fort  i intens al mig del dia fins aquell blau marí tant fosc quan el sol se’n va al a posta i s’acosta la vesprada. Això combinat amb el groc de la sorra o les cases blanques i el colorit de la gent que hi camina fan de les nostres platges un lloc paradisíac. Que bonic és l’estiu.

Per contra a l’interior del país , camps grocs acabats de recol·lectar  amb la palla encara per recollir, altres les feines de la segar estan acabant i extenses zones marronoses ja llaurades de nou contrasta amb els verds  del bosc que treu al nas pel costat,  les masies disseminades i el petits poblets.  Altres zones on les vinyes extenses llueixen ufanoses els ceps plens de fulla protegeixen els raïms petits que van creixent entre les fulles. Les grans extensions d’arbres fruiters o les de horta on sovint hi ha gent treballant o collint la fruita.

La gent té ganes de gaudir de l’estiu i s’escampa arreu del país, sobretot aquest any que degut a la pandèmia i el virus maleit, té ganes de sortir , ganes de platja , de muntanya, de natura , vol gaudir del sol, del mar o la muntanya, contactar amb la naturalesa, recuperar el temps que ha estat confinada sense sortir del lloc on viu. És te ganes aprofitar cada segon per fer esport passejar i gaudir del aira, del sol, de la natura...



Més no tot és tant plàcid ni tranquil. Amb la calor intensa els focs han fet la seva aparició, algunes persones no tenen cura de la natura, els sembla que tot ha de durar sempre. Deixen porqueria escampada, llencen burilles enceses per la finestra del cotxe, plàstics i vidres escampats per tot,  ja tenim amplies zones de paratges cremant, destruint el paisatge i posant en risc la vida de les persones, que han de refugiar-se en llocs segurs . bombers que no donen l’abast ja quan tenen un foc controlat ja ni ha de nous que cremen.

Mentre això passa a casa nostra en altres països propers les pluges torrencials desborden rius i torrents inundant amplies zones i poblacions, emportant-se per davant cases cotxes carreteres paisatges i persones. Arrossegant tot el que troba al seu pas , amb un gran nombre de vides humanes, en alguns llocs.



La Clara la meva amiga ja m’ho diu: uns és van fument del canvi climàtic i ja el tenim aquí. Els que manen no ho volen veure i quan se’n donaran compte ja serà tard per tothom... ens haurem carregat el planeta i ja no hi haurà marxa enrere.

Jo sempre li dic que exagera, que d’estralls i calamitats n’hi ha hagut sempre.... encara que a vegades començo a pensar que potser té raó, els governs no fan el que cal, els grans empresaris volen produir més , la gent ha de comprar i llençar , residus per tot . penso que es deure de tots de canviar els hàbits i no malbaratar tantes coses , destruir tantes energies , fer tants productes que acabaran al abocador o a la mar intoxicant els peixos  i destruint tots els ser vius , el planeta ho aguantarà  tot –diuen- però el nostre planeta comença a gemegar, a dir prou i no ens en donem compte.

Quin món deixarem al nostres fils i néts? Hauríem de pensari i d'intentar posar-hi remei ara que potser encara i som a temps d'aturar el gran desastre que s'acosta a passes de gegant.

(Juliol de 2021)