RECORDS DE PRIMAVERA

 El Joan convalescent d’una operació esta a casa avorrit , la seva dona és fora uns quants dies i no sap que fer , mai havia estat sol a casa tants dies , va entrar al despatx de la Gemma, on tenen una petita biblioteca a buscar algun  llibre per passar el temps , abans li agradava llegir, però ara feia anys que no ho feia, no tenia temps ni en buscava.

Uns quants  llibres li criden l’atenció pel color i un tel de pol  ja veu que son d’uns quants anys enrere, fins ni ha algun que l’havia llegit. N’agafa un parell ,  s’estira al sofà  i comença a fullejar-los,  de sobte d’un en salta una un tros de paper amb un escrit. Està escrit a màquina i d’esma comença  a llegir-lo:

“NO RECORDIS , SI VEUS AQUEST ESCRIT , LA MÀ QUE EL VA CREAR: T’ESTIMO TANT QUE VULL QUE EL TEU ENYOR  ÉS TORNI OBLIT PERQUÈ NO  M’HAGIS ’ENYORAR PLORANT”                                                           -PERE- (23 D’ABRIL DE 1992)

El torna a llegir amb més atenció, el troba estrany. Llavors la data li crida l’atenció, és l’any en que ens vam casar amb la Gemma i algú li escrivia això, no pot ser, quan faltava poc perquè ens casséssim. El seu cap va començar a barrinar  de presa.  El llibre va quedar oblidat al sofà . Ostres! Segur que  estava enamorada d’un altre i és va casar amb mi per despit, potser era algú casat o ves a saber.  Potser era un ric d’aquest  que els pares els concerten el casament amb algú del seu rang, o era algun capellà, però no... per aquells anys d’aquests ja se’n casaven. Però ella  m’estima, m’estimava , estàvem i estem enamorats els dos.... i si tot era mentida i només fingia. No, no podia ser...  el cor li feia mal i l’oprimia el pit.

Cansat de donar voltes a la situació , va deixar  el paper dins el llibre, va obrir  la televisió i va mirar aquella peli d’esma fins que es queda mig endormiscat. No va sentir la seva filla fins que aquesta el va tocar per l’espatlla,  li portava el sopar,  i li va dir

¾    Despertat, pare, que ja és hora de sopar. Així m’agrada que llegeixis com abans.

¾    Si, però m’he cansat aviat ,

¾    “Records de primavera”, -mentre mira el llibre- si està bé el llibre, fa anys el vaig llegir

¾    Només l’he començat.  Després he mirat la tele i m’he adormit.

¾    Demà  torna la mare, l’anirà a buscar el Pau a l’aeroport, et cuida  millor que jo.

¾    He estat molt ben  amb tu. Va deixem al sopar i ves a dalt a cuidar  els teus.

¾    L’Albert ja sopa amb el nen; jo hem quedo a fer-ho amb  tu i et faig companyia.

El Joan va estar content que l’Olga és quedes  amb ell , estaria acompanyat i així no pensaria en cabòries . No li va dir res  del escrit,  igual  eren suposicions sense fonament. Va no vull pensar més tonteries, demà torna la Gemma i en parlarem, segur que no té cap importància.

Després  de sopar  amb la filla, el Joan se’n va anar a dormir més tranquil, demà quan ella torni tot s’aclarirà, no em vull fer més  mal del que tinc. Després de prendre les pastilles i ficar-se al llit , es va adormir aviat, va dormir un parell d’hores i és va despertar neguitós, somiava  que ella estava a Rotterdam amb el  Pere, era un somni, però podia ser veritat.  Ella anava allà dos o tres  cops l’any a Holanda,  per feina, doncs treballava per una filial que té la seu a Rotterdam  -pensava  el Joan- però allà hi viu un amic d’aquí  que és diu Pere, i normalment es veuen , sovint parla del Pere i la Laura, que fa anys viuen allà.  però i si no fos una casualitat, si va   allà per trobar-se amb ell, si ell fos  aquell amor de joventut que mai no ha pogut oblidar;  -i és llavors quan es posava  nerviós de nou- Es clar que sempre em deia que   li agradaria que alguna vegada podéssim anar-hi junts a Holanda i fer una visita al país que és molt bonic, però amb els petits mai ens havia  caigut bé.  Aquest any jo tenia uns dies pendents i havíem planejat anar-hi, però llavors vaig tenir l’accident i al tenir operar-me he hagut de guardar repòs uns dies . Vam proposar que hi aniríem la pròxima primavera... però ja no tinc ganes d’anar a aquell país. Cap a les quatre de la matinada, desvetllat,  és va aixecar va prendre una altre pastilla de dormir i va quedar clapat fins a les nou de la matinada.

Avui el Joan es troba millor que ahir, no està tant capficat, està preparant el sopar per la Gemma que està a punt d’arribar, vol estar calmat per poder parlar de l’assumpte amb tranquil·litat.  Pensant  que totes les coses poden tenir una explicació .

Ella ha arribat contenta, després de les salutacions i marxar en Pau,  com es molt tard van per sopar , amb aquella oloreta que desprèn la cuina,

¾    Que bé  ser a casa. Quina gana... aquesta oloreta, avui gairebé ni he dinat.

Els  dos  mengen tranquils, ella li agraeix el seu sopar preferit,  li explica  l’estada a   per Holanda,  parla sense parar de com li ha anat la feina, del temps i com sempre,  que no ha pogut fer  gens de turisme, de sobte ell li pregunta ,

¾    També us heu trobat amb el Pere

¾    Si, vam a sopar amb ell i la Laura, tenen ganes que hi anem els dos alguns dies  que ens acompanyaran per tot Holanda.

Llavors ell treu el paper plegat de la cartera i li dona tot desplegant-lo

¾    El Pere, és aquest que t’escrivia aquestes coses.

¾    Òndia, don ho has tret això?  Si hi tant que és aquest. Quin records!

¾    Era dins un llibre. Així que éreu novius, amics, parella? Amb tot això que t’escrivia.

¾    Res d’això. Això no ho va fer ell. Això ho vaig escriure jo. Ai! que veig que estàs gelós?

¾    Què? Com que ho vas escriure tu?

¾    Si, com saps des de molt joves fèiem teatre al Patronat, quan vaig entrar a treballar  en aquesta empresa , ja no tenia  gaire temps per fer teatre, a més ens casaven aquell any,  però sempre que podia els ajudava.  Aquell Sant Jordi vam adaptar una obra de Shakespeare. Jo escrivia els papers dels  actors a màquina i els hi  repartia, aquest era el del Pere, també  hi posava data perquè per recordar el dia que es feia. M’agradava guardar copies d’aquests.

¾    Vols dir que no m`enredes.

¾    Si vols, mirem  una carpeta que tinc a la biblioteca en trobaràs molts més i fins i tot de més compromesos que aquest;  però, no em diguis que dubtaves de mi?

¾    No...no.. bé, una mica si... Perdona , per ser tant burro i haver dubtant de tu.

Llavors el Joan es va aixecar de la taula, la va rodejar amb els braços i la va besar apassionadament, com no ho havia fet quan havia arribat.

 /28/11/2022/

SANT JORDI EN LA DISTÀNCIA

 

La Cèlia acaba d’arribar a Nova York, feliç per haver aconseguit  la seva fita, poder
assistir al Congrés  de Pediatria mundial que es celebra aquests dies. L’impressiona la gran urbs en aquella primera visita, des del taxi que la porta a l’apartament que té destinat per aquella estada. Està entusiasmada per la convenció, la feina, la formació, els grans doctors en la matèria. Espera treuen el màxim profit de cara al doctorat que està començant .

El que li sap greu es que demà es sant Jordi i serà el primer any que passa lluny dels seus, sobretot de la seva parella, l’Eduard, que han passat sempre junts des de fa vuit anys que viuen plegats, però una ocasió  ve val la pena perdre’s la festa.

Dia de sant Jordi, són les set del matí. La Cèlia ja s’ha dutxat i esmorzat i està a punt per sortir cap al campus universitari, doncs a les vuit comencen les presentacions i les primeres ponències. Sort que l’apartament és al costat mateix. Dona una ullada al mòbil per veure si  ell ha pensat en el dia i almenys li ha enviat una rosa virtual. Decepció, res , bé, dons esperaré a dir res fins que ell digui alguna cosa. Llavors pensa en el canvi d’horari. “Si allà  deuen ser les dues de la matinada. Ja creia que no hi havia pensat.”

Estava agafant la jaqueta per sortir , quan sent el timbre de la porta. Estranyada , doncs no coneix ningú per allà, va a obrir.  Es troba davant un senyor gran que li somreia i  amb una bonica rosa vermella a la ma.

¾    Good mornig, madam – li diu tot  allargant-li la rosa- This is four you.

La dona queda totalment parada , li demana en angles de que va això. L’home li explica que ahir el vespre  “ un courier”  ho va portar per ella , i com a vigilant dels apartaments es va encarregar de fer-li arribar avui de bon matí. Llavors va  desitjar-li un bon dia i va marxar. Amb el cor bategant va obrir la targeta que portava.  Només una petita frase “ Bon dia de sant Jordi !!! T’estima... Eduard” . Realment ha estat el primer . Va sortir esperitada després de deixar la rosa en aigua, contenta i feliç.

Li va costar concentrar-se en les xerrades i no va preguntar res aquell matí, a la tarda ja li havia passar una mica els nervis i es va atrevir a fer algunes preguntes que havien quedat poc clares. En un petit descans va telefonar a l’Eduard per felicitar-lo i donar-li les gràcies per la sorpresa.

Les sorpreses no acabaven. A les cinc de la tarda van acabar pel aquell dia. Havia conegut algunes persones i van comentar si volíem celebrar la festa de Sant Jordi , amb llibres poesia i roses,  que era una festa molt guai. No cal dir que ella es va afegir al grup de sis persones que hi anaven, per curiositat i perquè algunes d’aquelles persones ja coneixien la festa.

Un taxi les va portar fins a l’església de St paul & St Andrew, on el Cercle català de Nova York celebrava la diada de sant Jordi com cada any.  Musica, poesia, gastronomia i un pica-pica amb pa amb tomàquet i pernil, la dona es trobava com a casa. Segons li van explicar, pel matí la festa era dedicada als més menuts on es feien tallers de dracs i roses i no podia faltar la llegenda escenificada de sant Jordi vencent el drac i alliberant a la princesa. Als petits els encantava, els catalans conservaven les tradicions i les passaven als menuts, també eren forces els americans que gaudien amb aquesta festa. No cal dir que  la Cèlia  va fer bones amistats aquell dia , tan amb els catalans residents a la ciutat, com amb el grup de  metges de diferents llocs  que es van apuntar a la festa.  Un grup de casteller van aixecar un petit castell i es van ballar sardanes. Una festa molt animada.

Va ser un dia complert. Ella que pensava no celebrar la Festa de sant Jordi, la va viure esplèndidament d’una manera completament diferent , coneixent un munt de coses que tot i sent lluny de casa,  allà es vivien de forma semblant, però diferent. Aquella setmana començava per ella de la millor manera.

 06/05/2019/

COMENÇAR DE NOU

 

“És bo de viure en qualsevol moment, a estones sol, d’altres en companyia bo i escoltant les veus  que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes”

Tanca la porta darrera seu després d’una petita caminada pels voltants d’aquell petit poblet de l’alt berguedà, la Clara va arribar-hi ahir en aquella vella casa dels avis que li van deixar quan aquests van  morir,  ja farà deu  anys. Hi  ha pujat ben poc en aquest temps, quan records li porta ara la casa, i el poble on de petita havia pujant tant, sobretot els estius a casa amb els avis,  en tenia molt bon records i també amics.  Des que va acabar les estudis i va trobar un bon treball vivia a Barcelona, on havia estat molt bé fins fa poc, després per problemes de feina, personals,  la depressió ... De cop ho ha deixat tot i ha pujat en aquest indret,  buscant la pau i la tranquil·litat que havia perdut.

La casa es mantenia en bon estat, els pares hi pujaven sovint, mentre la salut els hi permetia. Es clar que no té  les comoditats de la ciutat, però la noia era prou espavilada per fer les coses com feien els avis.  Mentre el gas, la nevera i la rentadora funcionin ja en té prou, la cuina es una mica vella, la finestra es petitona, no hi ha massa claror i hi falten armaris. En canvi hi ha un rebost enorme, ara quasi buit, encara sent l’olor del pernil que sempre hi penjava . Una dutxa i a esmorzar... torrades i cafè amb llet, que bo és  el cafè fet amb la vella cafetera, i  en la petita taula de la cuina com en els vells temps, on l’àvia li tenia sempre preparat  al matins.

Cap al migdia els  veïns del costat la Carme i el Ramón , que en tenen claus i mantenen la casa la venen a saludar... parlen una estona i li diuen que conti amb ells pel que pugui necessitar, des que els seus fills es van casar viuen sols al poble, però estan molt bé allà i mentre puguin, no en pensen marxar.

A la tarda dona una volta pel poble i entre a la única botiga que hi ha al poble, la Pilar, ja gran,  des de rere al taulell  la coneix de seguida, crida al marit i fill que vinguin...  mentre l’abraça fortament contenta de tornar-al veure, mentre els altres arriben i  s’uneixen a l’abraçada.

Al vespre anirà a sopar amb la Rosa, una vella amiga de d’adolescència, amb qui mantenia contacte molt de tant en tant ...- Tenen l’hostal del poble , sempre esta’ molt enfeinada , però amb ella recordarem els bells temps. Gent coneguts de la seva època ja en queden pocs. El  jovent ha marxat a viure fora, els grans s’ha mort, sort tenim dels forasters i muntanyencs de caps de setmana.

Després d’uns dies i caminades, ja tornada a familiaritzar-se amb els entorns , avui decideix  fer un passeig una mica  més llarg, anar fins a la Foradada i baixar per  l’altre vessant . Creia que coneixia bé el lloc , però s’ha perdut,  (mentre emprenia la baixada s’ha adonat que no anava bé,) primer s’ha espantat un xic , però mirant la situació de les muntanyes ha trobat aviat que havia de fer una petita, o gran , volta. Mentre descansava per orientar-se millor , ha vist algú que baixava en la seva direcció, al passar per l’indret el xicot se li ha adreçat

¾    Que tens algun problema ?

¾    Volia baixar fins al poble, amb sembla que m’he equivocat de camí.

¾    Si, has fet una mica de marrada. Si et sembla podem baixar plegats.

Ella va acceptar encantada, el xicot era molt agradable ,  van parlar força baixant, ella li va explicar que havia vingut al poble cansada de la ciutat, buscant tranquil·litat.  Ell també vivia al allà  feia tres anys, també provenia de la ciutat, es va cansar del brogit i soroll de la ciutat, del treball enclaustrat que feia  i va voler provar la vida a la natura i està encantat de la vida vivint allà. Vaig tornar a començar de nou. –deia-Feia petits treballs , guanyava poc , però em vaig  anar espavilant i gaudia fent el que m’agradava, no necessito res més.  Ella al·lucinava , trobar una persona amb la seves mateixes inquietuds.

Van quedar amb el Joan,  per l’endemà fer la caminada plegats, ell  era un expert en aquells indrets , feia de guia a excursionistes, també practicava l’escalada  i també en  donava classes  i a més de com comportar-se a la muntanya , així era com havia decidit viure . No guanyava molt però en tenia  per viure ... Els diners no donen la felicitat, tenint-ne pel que necessites no cal res més. De cop li pregunta,

¾    Vols que demà anem a escalar?

¾    M’agradaria, però no ho he fet mai

¾    Res, ho has de provar, per aquí hi  han uns cingles que son fàcils per començar.

¾    Bé, però no tinc equip per fer-ho.

¾    La meva empresa te de tot. –va dir tot rient

L’endemà, al matí ja estaven equipats i van començar pels cingles de Llevant, els més suaus. La Clara va gaudir com mai, amb aquesta descoberta li agrada la nova vida que se li va mostrant , és com començar a de nou una nova vida plena d’experiències diferents.

Ha passat un any . Passejades, escalades, organitzant rutes pels diferents indrets, els dos s’ajuden i es complementen. La part baixa de la casa de la Clara, ha esdevingut un Centre de Natura on organitzen diferents activitats per grups o per famílies per conèixer la muntanya i la comarca, també cursos d’escalada i altres activitats per la muntanya. A la tardor sortides per caçar bolets.  La part de dalt de la casa l’han arreglat bé, és la casa on els dos viuen. Avui mentre estant sopant estan comentant que molt aviat  haurà de buscar ajuda, perquè ella... mentre és tocant-se  la panxa comenta que aquest  aviat necessitarà tota la seva dedicació i, ell li posa la ma la seva i li diu no et preocupis que entre tots dos ho farem tots i aviat ens l’emportarem per tot arreu.

Ella  estava encantada amb aquella filosofia, era el que sempre havia buscat , ara li va al cap  el text que va llegir un dia  És bo viure en qualsevol moment , a estones sol, d’altres en companyia bo i escoltant les veus del que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes”

 -23-02-2023

  

EREN ALTRES TEMPS

 (Record, gitanos, covid-19, estació)

Encara recordo aquella tarda d’aquell dia de primavera, en la vella estació del poble; aquella família de gitanos, bé, la mare i els quatre nens de diferents edats,  un encara nadó que portava la mare als braços, que van baixar del tren. Jo era allà on havia anat a acompanyar una cosina que m’havia vingut a veure.

Els dos nens  més grans van venir cap a mi i em van demanar alguns diners  per comprar un entrepà perquè no havien menjat res en tot el dia  i tenien gana.  No portava diners a sobre , però com vivia molt a prop d’allà els vaig dir que m’esperessin que els portaria alguna cosa. Vaig anar al forn de vora casa i vaig comprar un parell de barres de pa i a casa els vaig preparar cinc entrepans  del pernil que hi havia al rebost, unes fruites que tenia  i una ampolla de llet i els hi vaig portar a l’estació on m’esperaven frisosos . Encara  veig les cares de felicitat d’aquells infants i l’agraïment de la mare.

Els vaig tornar a veure altres vegades pel poble i sempre em venien a  parlar i a saludar. Aviat es van espavilar i la mare passava a vendre roba per les cases i també a vegades l’hi havia comprat alguna cosa.

Avui soc a l’estació del nord a Manresa  esperant  el tren, estem en plena pandèmia  del  Covid-19 , l’andana està atapeïda de gent  , jo intento guardar distàncies , tot hi portar la mascareta posada; de cop sento una estrebada al moneder  i veig un xicot jovenet, de pell morena, es veu que no es del país, que em tiba la bossa . Començo a cridar i ell corre i puja a una moto que un altre vailet  més gran mantenia engegada i van marxar ravent; per més que cridava, la gent feia orelles sordes, ningú es va moure d’on estava. Tot hi que no hi portava gaires diners si que va ser un bon enrenou pels documents que hi havia.

Aquets xicots d’avui... pispes i maleducats, son uns galifardeus, no s’assemblen gens amb aquells petits gitanos d’anys enrere,  que m’han inspirat aquest relat.  Ja se sap... llavors, eren altres temps!

08/05/2022/

UN PETIT CONTE DE NADAL

 L’Estel a anat a passar un parell de dies a casa l’àvia, està una mica pioca i al no anar a l’escola, la mare la deixa amb la Teresa, la seva ex sogra, amb qui pot contar sempre  des que es van separar amb el Ferran.   Encara falten dues setmanes per  Nadal, però ja pensen fer tots els preparatius, l’arbre, el pessebre i guarnir la casa, la nena es feliç allà, ja que com totes les iaies li deixa fer el que vol.  La Teresa és feliç amb la  néta a casa, li fa companyia , li alegra la vida, doncs amb als seus vuit anys es tota una noieta. La petita esta acabant el pessebre, de cop pregunta,

¾    Àvia , mira ...un bé negre,  el poso aquí  al costat del naixement.

¾    No, que això porta mala astrugància, posa’l a darrera aquell arbre.

¾    No. Que allà va el caganer. Ja sé, el poso al costat de la casa de la muntanyeta.

¾    Si, si aquí queda molt millor. Després m’ajudes amb l’arbre que és molt alt.

Han passat tot el matí muntant i arreglant coses de Nadal, les dues són felices , l’Estel és troba molt millor i quasi s’ha oblidat de la malaltia, això si el que li ha receptat el metge, s’ho pren sense dir res, encara que tingui mal gust, l’avia és exigent amb això . Després de la pausa del dinar i descansar una mica, tornen per   acabar de guarnir la casa. Hi han passat tota la tarda, al final encesa de llums , com ha canviat tot , que bonica queda la casa, de sobte la nena la nena queda pensativa,

¾    Escolta iaia , que saps si aquest any vindrà el papa per Nadal?

¾    No ho se maca, ja saps que fa temps que no en sabem res d’ell. –diu la dona tota trista.

¾    Saps... el meu desig de Nadal, serà que vingui el papa a dinar amb nosaltres .

¾    Estel  els desitjos es pensen , però no es diuen.

¾    Només el penso ! ja, ja  –i  es posa a riure

Llavors les dues riuen juntes. La Teresa pensa que hi ha poques possibilitats que el seu fill vingui, després que deixes la Clara i la nena amb quatre anys  per anar-sen amb aquella dona sud-americana  que li va fer perdre el cap i se li va polir tot els quartos, i el que ens va fer,  no li perdonaré mai. Bé, potser podria... per veure la nena feliç, i per  saber ell  on para.

Qui diria que el fill de la  Teresa és aquest home gran, brut, mal vestit que camina per aquest carrer de Barcelona,  esmaperdut, mig de tort ,  tremolant de fred després d’haver passat la nit al ras,  sota uns cartrons, que estossega sense parar. Entra en un bar, com molts dies  per prendre alguna cosa calent, amb les escasses monedes que porta sobre,  per recuperar-se una mica del fred, just quan acaba de passar la porta  cau al terra sense coneixement  i amb signes d’asfíxia.  Gràcies al cambrer que avisa a una ambulància  aquest es portat a l’hospital.

El Ferran  queda ingressat a l’hospital, on després de les primeres proves i detectar-li una forta pneumònia amb complicacions és traslladat a la UCI. Com  després de tot era un home fort al cap d’una setmana va començar a reaccionar, primer no sabia on era, ni podia parlar , allà tot entubat, ni poder-se moure, però ràpidament es va anar recuperat i també li venien els records  del que li havia passat, recordava el fred del carrer i aquella caloreta  tant dolça  que feia temps havia oblidat, voldria quedar-me aquí per sempre ja.  

Al demanar-li per la família o algun parent  proper, va dir que no tenia ningú, que vivia al carrer i que no podia anar enlloc. El metge que el  portava estava preocupat, si tornava al carrer recauria i malament i ho va comentar amb l’equip, llavors una infermera va dir que ella el coneixia aquell home, que eren del mateix poble i allà vivia la seva mare, a més tenia l’exdona i una nena , però que no devia voler tornar per vergonya del que els va fer.  El metge va decidir trucar a la mare ,  per si en volia saber com estava el seu  fill.  Da seguida es van posar d’acord. L’endemà la Teresa es va presentar a l’hospital i el metge la va acompanyar a l’habitació de l’home.

El Ferran assegut vora la finestra pensava en la seva mare – si m’atrevís a demanar-li perdó- però es tant gros el que li vaig fer ... i tot per aquella bastarda que em va capgirar el cap i l’enteniment, només volia luxes, sabates, vestits, regals , els millors restaurants no en tenia mai prou. Jo estava boig per ella , tenia un bon sou i m’agradava poder  complaure-la, però portàvem un gasto estratosfèric,  a més enviava diners als seus pares a l’Equador, quan ja només em quedaven deutes em van dir que havia d’enviar diners allà per una operació urgent del seu pare, no li podia dir que no,  era urgent i no se’m va ocórrer res més que treure’ls d’un compte de la mare, tot el que tenia. Llavors la Ruth va desaparèixer amb els diners. Pobre mare,  no podria ni mirar-la a la cara, mai em perdonarà .  Sense res,  amb deutes i sense treball... En aquell moment uns trucs a la porta el fan gira , veu com entra el metge, seguit de la seva mare. El Ferran queda descol·locat al veure allà la dona; no podia dir res i es va posar a plorar desolat. La Teresa si va acostar i el va abraçar, llavor el metge els va dir,

¾    Em sembla que teniu moltes coses per dir-vos,  us deixo sols. Després ja parlarem.

Es la vigília de Nadal , una ambulància deixa al Ferran a casa de la mare, aquesta l’esperava ja frisosa, L’acompanya a l’habitació que tant bé coneixia, hi tenia roba i tot el que necessitava al seu armari. Mare i fill  estaven contents, ell li havia promès que treballaria en el que fos per tornar-li tot el que li havia robat, que només viuria per ella i la filla, el que més l’horroritzava era tornar viure al carrer. L’Estel arribaria a la tarda, no en sabia res d’això, havien parlat amb la Clara, la mare i estava d’acord la nena es quedaria allà a passar el Nadal, com sempre  i ella l’endemà aniria com cada any a dinar amb ells i després cap al treball.

Cap a les tres de la tarda la Clara acompanya a l’Estel i la deixa a l’entrada amb l’àvia que li agafa la bossa. Abans li havia dit que li esperava un sorpresa, - No m’importen les sorpreses,-diu-  només vull que es compleixi el meu desig secret- Després de fer un petó a l’àvia i de dir adéu a la mare, entra corrent a la casa , mentre la Teresa carrega la bossa amb la roba i els regals, primer entra a la cuina a veure que esta cuinant l’àvia per aquella nit i l’endemà, després entre a la saleta,  on està amb tota la il·luminació encesa , ho troba estrany – sempre l’encenem a la nit- pensa-  després es fitxa en aquell home que poc a poc és va aixecant del sofà ...no és pot creure el que veu,  corre cap a ell  cridant

¾    Papa... és el meu papa!  -crida mentre se li tira al coll i comença a fer-li petons.

¾    A poc a poc Estel , que el papa encara està una mica malalt

¾    El meu desig secret s’ha fet realitat –li diu a cau d’orella.

¾    Em sembla que no te portat cap regal.

¾    El millor regal es que tornis a ser aquí. Espero que t’hi estiguis molts dies

¾    Molts, molts bonica. Te trobat tant a faltar- mentre llàgrimes de felicitat li baixaven per les galtes.

¾    Aquest Nadal, serà el millor de la meva vida -mentre s’agafava fortament al braç del pare.

/19/12/2022/

TRISTESA I DESTRUCCIÓ

 

"No miris la misèria que hi ha , pensa en la bellesa que encara queda el teu voltant"    (Anne Frank)

La Svetoya està trista i  deprimida mirant per la finestra  el paisatge desolador del petit poblet ucraïnès on viu amb l’àvia malalta, Ahir van bombardejar l’entorn , tot i que no hi va haver víctimes si que va quedar part de la plaça ensorrada i algun edifici malmès.  Van tenir un ensurt molt gran, pensaven que allà potser mai hi arribarien les bombes

Abans vivia a Kiev, amb els pares i germans, però al començar la guerra el pare va haver d’anar a defensar el país, la mare amb els tres germans petits va fugir cap a la frontera. Van arribar a Catalunya i allà estan bé, però m’enyoren molt i jo també els trobo a faltar . Amb només divuit anys, vaig venir a viure aquí a aquest poble del oest del país per cuidar l’avia  Radmila, que està molt delicada de salut i es va voler quedar a casa seva i  al país on va néixer i on vol morir;  en aquest petit poble on fins ara estàvem tranquils, però fa unes setmanes que de tant en tant ens donen algun ensurt. De cop escolto les seves passes que s’atansen pel darrera i em posa la ma a l’espatlla mentre em diu,

¾    No miris la misèria que hi ha, pensa en tota la bellesa que encara queda al teu voltant i sigues feliç.

¾    Es que es tant trist tot això, fa un mes que no sabem res del pare i com trobo a faltar la mare i els germans, diuen que pensen tornar aviat, quan penso en la nostre casa de Kiev potser ja està enderrocada.

¾    Mira el cel estrellat, ara que comença a fer-se fosc i com surt la lluna que il·lumina la foscor.

¾    No saps com t’admiro iaia. Veure la part positiva de tot. No trobes a faltar als demes?

¾    Es clar que m’agradaria tornar a veure a la filla i els néts, al gendre, però amb tu tinc una gran companyia i no em fa por morir .

Es van abraçar les dues dones, quedant una estona en silenci. Van mirar el cel ple d’estrelles i una estona es van oblida de la guerra i la tristesa que estaven vivint.  Després una vídeo trucada  de Girona, on van poder parlar i veure la família refugiada allà, ja parlaven de tornar i anar a viure al poble  tots junts,  deien que era un lloc més segur. La trucada els va  alegrar el vespre, per sort semblava que els bombardejos a la zona havien sigut esporàdics.

L’endemà al matí el sol va sortir resplendent, el fred es començava a deixar sentir ; amb algunes veïnes del poble van anar a ajudar a les zones que havien quedat afectades pels petits artefactes que havien deixat caure  avions en retirada. Allà la vida continuava tranquil·la, la gent s’ajudava uns amb els altres i compartien els escassos queviures que tenien . La solidaritat entre la gent era d’una noblesa extraordinària .

Un dia a la tarda , truquen a la porta ... sorpresa, no podia ser . Era el pare, estava ferit,  però era allà, caminava amb una crossa. No es res greu, no us  espanteu, -va dir- he estat unes setmanes a l’hospital. Vinc a acabar de recuperar-me en aquest indret, quan estigui bé , tornaré a defensar el país.

Han passat dues setmanes tranquil·les i felices amb el pare allà, un home jove al poble, on només hi havia nens i  homes molt grans. Avui està millor i ja s’ha d’incorporar de nou a l’exercit, demà mateix. El vespre videoconferència amb Girona , aquests haurien volgut ser allà , però les fronteres eren tancades i no és podia entrar al país, esperem no trigar massa a poder tornar a casa o almenys al país. Llàgrimes i acomiadaments i ganes de poder-se retrobar tots plegats. Ganes que s’acabi la guerra i poder gaudir junts de pau i llibertat. Ja ho diuen que l’esperança no es pot perdre mai.

 10-11-2022-

LA VIDA EN PERILL

 

És molt difícil, no sabré fer-ho! Teòricament semblava més fàcil; una persona que corre perill d’un vessament al cervell... –llavors el facultatiu que dirigia l’operació, afegeix... una incisió en una vena cerebral  i a fer punyetes. Va, som-hi,  sense manies. Allò va ser la gota que va fer explotar el meu cervell que feia estona que estava al límit, mentre l’estómac revoltat estava a punt de treure bilis. Així que vaig caure ven llarg al peu  del quiròfan,  mig inconscient encara vaig sentir la veu del professor que deia,

¾     Vaja tiquismiquis. Amb aquestes aprensions ja es pot anar acomiadant de voler ser cirurgià i tot el que se li assembla. –la meva ment ja va quedar em blanc.

Quan em vaig despertar del tot al cap de tres dies  a l’hospital vaig saber la causa del meu malestar aquell matí i el posterior desmai. Vaig estar encara quinze dies en poder recuperar-me i tornar a casa i llavors un mes més de convalescència a casa. Els exàmens i les pràctiques d’aquell últim curs , ja havien passat a la historia, la qüestió era ara la total recuperació.

En aquella lenta recuperació, vaig tenir temps de pensar i pensar i  em vaig adonar que el que m’havia succeït  aquell dia , no era només per la malaltia latent que portava  a sobre;  jo sempre havia llegit molt i encara em dura la passió pels llibres. Aquell dies havia acabat de llegir un llibre sobre un famós cirurgià, que quan una operació no li venia de gust, el cas d’una dona pobre que per un compromís l’havia d’operar gratis, o per una complicació que no hi contava ...un apetita incisió en una vena principal i s’havia acabat la història. Això si, anava a parlar amb els familiars molt afectat pel desenllaç, els deia que per la gravetat de la malaltia, del tumor o de les greus seqüeles amb que quedaria el pacient , aquest final havia estat una benedicció... Per tothom seguia sent un metge extraordinari, però realment no era més que un vulgar assassí.

 En el moment del inici de l’operació i el posterior desmai, aquell cirurgià,  professor que  dirigia l’operació per mi era el mateix que el del llibre, sobretot després de les paraules que va dir, després l’inici de l’afectació pulmonar i vascular van fer la resta.

De tot això han passat quinze anys. Soc un cirurgià responsable que em prenc    seriosament la meva feina i la satisfacció més gran  que puc tenir és salvar els pacients que busquen ajuda en les meves mans.

Estic recordant tot això, perquè avui es jubila aquell professor del meu ensurt i aquesta tarda li fem l’acomiadament. Hem treballat forces vegades plegats i és una persona excel·lent i un gran professional . Només un vegada vam comentar aquella situació, i em va dir que no hauria apostat un duro per mi i que estava molt content d’haver-se equivocat. Llavors li vaig preguntar el perquè d’aquelles paraules tant dures abans del inici  de l’operació i em va respondre que  era una ironia per estimular els estudiants i perquè perdessin la por davant l’esdeveniment no vaig voler fer cap més comentari, però del veritable motiu del que em va passar mai en va saber res .

/20/07/ 2022/