LA LIDIA, UNA ESCULTURA DE CADAQUÉS.

 

La Lidia

Com cada estiu la Gemma i el Toni passen unes setmanes de  vacances a Cadaqués, des que fa deu anys van decidir comprar-hi aquell petit apartament i també alguns caps de setmana durant l’any ,  visiten l’encantador i petit poble de pescadors, encara que el turisme l’ha envaït i de pescadors quasi ni en queden, conserva viu  l’encant i l’atractiu de temps enrere  que va captivar bohemis, pintors i artistes que el van posar de moda en  la primera meitat del  segle passat.

Avui fa un dia  rúfol i bufa la tramuntana, la Gemma amb unes amigues passegen pel passeig vora el mar de sobte es detenen davant un grupet de gent que esta parada davant aquella esvelta escultura que presideix aquell lloc. Un xicot ben plantat  que fa de guia crida alçant la veu , perquè tots el pugin escoltar

¾    Estem davant de la Lidia de Cadaqués .  Que us sembla aquesta noia?

La majoria arronsa les espatlles, altres diuen que no saben qui es. Llavors ell amb parsimònia i calma els hi explica la història d’aquella noia que es diu Lidia.

“La Lidia era d’aquest petit poblet. El seu pare era pescador i ella repartia el peix per les cases. Deien que la seva mare era una bruixa, però això de la bruixeria a ella no li anava. Ella, era una noia molt espavilada  i va  voler construir i ser  la mestressa  de la seva vida. Com era molt guapa tenia molta requesta de pretendents, es va casar molt jove  amb un noi amb diners, però mai es va deixar doblegar per ell i després d’uns anys es va separar , cosa impròpia d’aquell inici de s. XX.  Va acollir hostes a casa seva, artistes i bohemis que visitaven el poble, i és va fer molt amiga d’alguns d’ells. També va ser una gran amiga  de Dalí, el pintor, diuen que també va ser la seva inspiració i la seva musa.  Algunes males llengües deien que va tenir molts amants, però ella sempre va viure  sola i va criar als seus fills. Aquesta escultura representa a una de les primeres dones valentes i emancipades  ... L’emancipació de la dona  en aquest petit poble, en un temps on una gent plena de perjudicis , que la criticaven i no entenien la forma de viure de la Lidia, tant de joveneta com en la edat adulta es va fer estimar i respectar seguint els seus impulsos , guanyant-se bé la vida sense deixar de ser mai ella mateixa.. Finalment fa uns anys se li ha reconegut la seva valentia  i li han fet aquesta estàtua en aquest bonic passeig vora el mar...  Ara continuaren l’excursió, tots a l’autocar  cap a Port lligat i anirem a visitar al casa del conegut Dalí i després cap a dinar

La gent es va anar diluint, el Toni, que feia una estona havia vist les dones si havia acostat i va escoltar una part de la història. Les  dones feien magarrufes , mentre la Gemma deia:

¾    Em sembla que aquet guia els  hi ha pres el pèl.

El Toni , va veure que aquest  encara era allà parlant amb una dona i  el va anar a trobar,

¾    Escolteu mestre, es pot saber d’on heu tret aquesta història de la Lidia, em sembla que no té poca cosa a veure amb la realitat.

¾    Bé, m’havien donat uns apunts i es veu que els he perdut i només els havia donat una ullada per sobre. I ve tenia que explicar alguna cosa.

¾    Podíeu haver anat a l’oficina de turisme i us n’hauríem donat una copia. Això és enganyar la gent , i no teniu pas massa fantasia.

¾    A la gent poc els importa tot això. Volen fer fotos, veure coses i el que els expliques en poca estona ho tenen oblidat.

¾    No tothom es igual. Jo no us llogaria pas per guia.

¾    Com que aquí segurament no hi tornaré més, tant em fa. Adéu, vaig a atrapar la meva gent.

Es va allunyar d’allà  una mica enrabiat perquè l’havien contradit , mentre pensava que aquell home era un perepunyetes. Que li havia d’ensenyar com explicar les coses.   Les dones li van aplaudir l’ actuació del Toni i van continuar tots plegats el passeig.

/06/09/21/

 

MARSELLA, LA PLATJA DELS CATALANS

 

 Com ara per les circumstàncies no es pot viatjar, almenys en llocs llunyans i ben poc per les nostres contrades, sobretot la gent  una mica grans, he volgut recuperar algunes de les visites que vam fer en l'últim creuer ara ja farà dos anys, per la Mediterrània, ja que sóc una enamorada d'aquest mar i els països i ciutats de les seves costes, Avui toca  visitar  Marsella. Moltes vegades havíem passat pels voltants, en ruta cap a altres indrets però mai hi havíem entrat dintre la ciutat i vam descobrir una bonica ciutat que ve valdria la pena dedicar-hi uns quans dies a visitar-la. 

Marsella , el que  primer et sorprèn  al arribar per mar és l’impressionant grandària del port, el segon més gran d’Europa, i les muntanyes que arriben  al mar, tot Marsella costeruda, enfilada entre turons .  Sortida pel nostre compte del vaixell, com que per dificultats de salut no podem caminar gaire, vam decidir agafar  un trenet que fa una ruta pel el casc antic arribant fins dalt del santuari de   “ Nostra Dame de la Garde” al cim d’un turó de 149m. des d’on es pot veure una  magnifica panoràmica de la ciutat i del port. El trenet ens condueix a traves del port vell, entrant  per un seguit de carrerons, continua per  la vella carretera que bordeja el turó, mentre la guia va explicant pels diferents llocs on anem passant.

Havia sentit parlar de la Platja dels catalans, i estava pensant que si tinguéssim més  temps m’hauria agradat anar-hi. De  sobte el trenet fa una parada i la guia anuncia  “La Platja dels catalans” abans era el  barri dels catalans, ara queda la casa i el  carrer dels catalans . Una petita platja amb el nom i una reixa que es tanca per la nit. Llavors segueix amb l’explicació de  la història.  L’any 1720 Marsella és assolada   per la pesta negre i perd la meitat de la població. Les autoritats miren d’atreure gent d’altres indrets. Un grup de pescadors catalans, s’instal·len a l’àrea de la cala de Saint Lambert, a la platja hi havia una torre abandonada, antic llatzeret o infermeria, on feien la quarantena durant l’epidèmia  (encara si pot veure ) i allà van construir el barri dels catalans, llavors apartat del port i fora muralles. Els catalans van introduir les seves tècniques, pescaven més i millor, per això mai van tenir una bona relació amb els pescadors autòctons, que sovint volien fer-los fora. Si van estar fins a finals del  segle XIX, quan es van enderrocar les muralles i és van urbanitzar la zona , alguns van tornar cap a casa altres es van quedar pels voltants.

L’Alexandre Dumas en “El comte de Montecristo” 1844 fa referencia a aquesta gent. El protagonista s’enamora d’una noia catalana la Mercè Herrera que viu en aquet barri. Dumas explica  com era aquell barri i la gent que l’habitava.... segons traducció de Jesús Moncada...

«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de la Malgue, s’eleva darrera un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral, el barri dels catalans. Un dia una colònia misteriosa va sortir d’Espanya, i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al voltant de dotze a quinze embarcacions amb què havien portat aquests gitanos del mar, s’aixecava un poblet. Construït d’una manera estranya i pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la mateixa manera que n’han conservat la seva llengua”

El trenet continua la ruta pujant per carrerons estrets fins dalt molt a prop  del cim. A sobre s’alça majestuós l’impressionant  Santuari de Notre Dame de la Garde, tot l’entorn amb magnifiques vistes del port i la ciutat,  davant mateix es pot veure l'illa amb el Castell de If , Fortaleza del s. XVI on es situa la història  d’Alexandre Dumas.

  Pujant per amples escales fins a l’entrada de la Basílica , d’estil  Neo-bizantí, construïda a la meitat del s. XIX sobre una església també dedicada a la Verge . Per fora destaca l’alternança de filades de pedra balca i marbre verd de Florència i també el campanar de 41 m. d’alçada coronat per una imatge de la Mare de deu de la Guarda de 11m. de metall daurat,  La Bonne Mére com li diuen , era i és  protectora de mariners i pescadors. Impressionant la vista panoràmica del la ciutat i del port.

  

JULIOL, SOL, CALOR, AIGUA I FOC.

( Natura desfermada)

S’està acabant el juliol, un dels mesos més bonics de l’any. És temps de calor, sol i vacances. Espectacular la natura vibrant amb els colors de l’estiu. A la muntanya els verds forts, brillants , ven regats, llueixen resplendents inundats pel sol espaterrant, mentre que a hores baixes el verd intens te uns tons més foscos i nítids. A les platges el mar llueix aquest color blau que tant va variant segons les diferents hores del dia, i també segons els llocs. Del blau cel del  matí , al fort  i intens al mig del dia fins aquell blau marí tant fosc quan el sol se’n va al a posta i s’acosta la vesprada. Això combinat amb el groc de la sorra o les cases blanques i el colorit de la gent que hi camina fan de les nostres platges un lloc paradisíac. Que bonic és l’estiu.

Per contra a l’interior del país , camps grocs acabats de recol·lectar  amb la palla encara per recollir, altres les feines de la segar estan acabant i extenses zones marronoses ja llaurades de nou contrasta amb els verds  del bosc que treu al nas pel costat,  les masies disseminades i el petits poblets.  Altres zones on les vinyes extenses llueixen ufanoses els ceps plens de fulla protegeixen els raïms petits que van creixent entre les fulles. Les grans extensions d’arbres fruiters o les de horta on sovint hi ha gent treballant o collint la fruita.

La gent té ganes de gaudir de l’estiu i s’escampa arreu del país, sobretot aquest any que degut a la pandèmia i el virus maleit, té ganes de sortir , ganes de platja , de muntanya, de natura , vol gaudir del sol, del mar o la muntanya, contactar amb la naturalesa, recuperar el temps que ha estat confinada sense sortir del lloc on viu. És te ganes aprofitar cada segon per fer esport passejar i gaudir del aira, del sol, de la natura...

Més no tot és tant plàcid ni tranquil. Amb la calor intensa els focs han fet la seva aparició, algunes persones no tenen cura de la natura, els sembla que tot ha de durar sempre. Deixen porqueria escampada, llencen burilles enceses per la finestra del cotxe, plàstics i vidres escampats per tot,  ja tenim amplies zones de paratges cremant, destruint el paisatge i posant en risc la vida de les persones, que han de refugiar-se en llocs segurs . bombers que no donen l’abast ja quan tenen un foc controlat ja ni ha de nous que cremen.

Mentre això passa a casa nostra en altres països propers les pluges torrencials desborden rius i torrents inundant amplies zones i poblacions, emportant-se per davant cases cotxes carreteres paisatges i persones. Arrossegant tot el que troba al seu pas , amb un gran nombre de vides humanes, en alguns llocs.

La Clara la meva amiga ja m’ho diu: uns és van fument del canvi climàtic i ja el tenim aquí. Els que manen no ho volen veure i quan se’n donaran compte ja serà tard per tothom... ens haurem carregat el planeta i ja no hi haurà marxa enrere.

Jo sempre li dic que exagera, que d’estralls i calamitats n’hi ha hagut sempre.... encara que a vegades començo a pensar que potser té raó, els governs no fan el que cal, els grans empresaris volen produir més , la gent ha de comprar i llençar , residus per tot . penso que es deure de tots de canviar els hàbits i no malbaratar tantes coses , destruir tantes energies , fer tants productes que acabaran al abocador o a la mar intoxicant els peixos  i destruint tots els ser vius , el planeta ho aguantarà  tot –diuen- però el nostre planeta comença a gemegar, a dir prou i no ens en donem compte.

Quin món deixarem al nostres fils i néts? Hauríem de pensari i d'intentar posar-hi remei ara que potser encara i som a temps d'aturar el gran desastre que s'acosta a passes de gegant.

(Juliol de 2021)

   

LA CAIXA DELS SOMNIS.

 “Deixa que els teus somnis siguin més grans que les teves `pors”

On són els meus somnis? He perdut els meus somnis. Algú els ha trobat? Fa temps que van desaparèixer de la meva vida i m’agradaria de tornar-los a recuperar, perquè estic farta de les pors, les angoixes, els desànim i les tristeses  que inunden la meva vida des d’un any ençà.

Si, ara recordo que...  els somnis els  vaig tancar dins una caixa de cartró,  la vaig segellar perquè no s’escapessin  i la vaig desar a l’altell de l’armari perquè no els volia perdre i suposo que encara deuen ser allà i així de mica en mica intentaré anar-los recuperant .

He estat molts mesos ficada en un pou de calamitats ... que si la malaltia del marit, l’allunyament dels fills que treballen fora,  el llarg aïllament  a casa per la pandèmia,  la por de sortir i contagiar-nos, el tancament de les activitats i moltes coses que abans feia i moltes altres coses que s’ha convertit en un seguit de pors, angoixes, preocupacions ...   que gairebé m’impedeixen sortir de casa, per això de mica en mica vull recuperar la meva vida d’abans,  el sortir , els somnis , les il·lusions i les activitats que m’agradava fer,  encara que em costi.

Una bona amiga em va aconsellar, ara que estem en ple solstici d’estiu,  que per alliberar-me de totes les pors ,  angoixes,  tristeses  i altres coses negatives  que em preocupen les he d’escriure cada una en un paper, posar-les juntes  a dins un sobre, tancar-lo  i la nit de sant Joan cremar-les a la foguera,  que aquest any es torna a fer a la plaça del poble, i així podré apartar-les i allunyar-les per sempre de la meva vida. Molta gent del poble, cremen coses velles des de mobles vells i futileses de les que es volen desprendre, jo també serè una d’elles

Tota la tarda que se s’estan  escoltant  els petards, infants i joves comencen la festa, preludi  de la nit més màgica de l’any . Abans m’agradaven molt els petards però ara em fan basada , sobretot al vespre i tota  la nit que no deixen dormir. Però aquesta nit  serà especial i fins  m’agraden quan  peten fort .

Avui també he fet una altre cosa. He obert la meva caixa de somnis, encara hi són tots, i a la nit els deixaré fins demà a fora  a la serena, amb la caixa una mica oberta perquè s’omplin de l’energia que desprèn la màgia d’aquesta nit i al matí  poder tornar-los a absorbir i que tornin  a formar part  de la meva vida amb més força que mai i fer ... que els meus somnis siguin més importants que totes les meves pors.

Son les vuit del vespre a les nou comença a cremar la foguera, tinc el sobre a punt amb les pors i coses negatives que em vull treure. Ho vull fer més solemne, les ficaré dins una capsa i l’embolicaré amb aquest gran parer vermell que es vegin bé com van cremant  mentre jo  ho miro. Estic en l’afer quan em truca la meva filla  i vaig a l’habitació ja que la tele engegada no em deixa sentir bé. Xarrem una bona estona, demà ens passaran a veure al baixar d’Andorra.

Quan torno veig que a la taula no hi ha el que res del que hi havia deixat , el Jan ja està sopant, sempre sopa molt aviat i ha tret totes les coses per parar la taula, les veig damunt del la tauleta petita, i acabo amb la feina que havia començat. M’ha quedat un bon paquet per cremar a la foguera. Llavors dic al marit si vol sortir una mica a la plaça  a veure el foc de sant Joan. Ja sabia que em diria que no. Ho veure tot des del balcó -ha dit-  ell a les deu sempre es a dormir. Jo avui no soparé pas, a la plaça hi ha coca i mistela per tothom abans de començar la ballaruca. Hi estaré una estoneta i tornaré aviat a casa . La berbena dura fins a la matinada. Llavors posaré la caixa dels somnis a la finestra i a descansar fins l’endemà i demà serà l’inici d’una nova etapa de la que penso que serà molt millor.

Ja passa de les onze quan arribo a casa, contenta i feliç com feia temps que no ho estava. He gaudit mirant com em cremava el paquet vermell i em desempallegava  de totes les coses negatives , després he trobat una amiga i mentre menjaven coca i bevíem mistela  i cava l’hem  fet petar una bona estona. Estic cansada, i una mica alegre,  però encara em falta fer l’altre cerimònia: treure la capsa dels somnis al balcó perquè s’impregnin de l’energia d’aquesta nit. Agafo la caixa i sento una esgarrifança estranya...  no  pot ser, l’obro del tot i em vull morir... a dins hi ha el sobre de les pors i les coses negatives. He cremat la caixa dels  somnis!!!

Desesperada, trista angoixada he agafat el sobre de les misèries  i he sortit rabent cap a la plaça. La música sonava amb força, la gent ballava contenta, no m’importava res d’això m’he acostat a la foguera on només quedava un garbell  de brases enceses i hi he posat el sobre al damunt i no he marxat fins que he vist com  s’encenia i es consumia del tot . Demà serà un altre  dia i caldrà començar de nou amb tot.

21-06-2021-

  

CORPUS SENSE PATUM

Un altre any hem arribat a Corpus i Berga no pot fer la Patum, ja és el segon any, la pandemia, tot i semblar més controlada que l'any passat, no ofereix garanties per les grans aglomeracions que es produeixen en aquesta Festa  i per questions de seguratat altre vegada ha estat suspesa.

Aquestes imatges refleteixen la buidor de la plaça, de la ciutat i la tristesa de la Festa d'enguany. La imatgeria quieta i separada símbol de la festa  i dels moments  que ens han tocat viure. 

Tan sols la missa del dijous i del diumenge i alguns concerts i expocicions, amb mesures de seguretat, es faran aquests dies . La comparseria de la patum per aixó s'ha exposat a la plaça  on la gent pot fer un petit tast de les imatges estàtiques . Estones la plaça està molt concurreguda, sobretot al migdia, quan és feia la Patum de Lluïment, llavors han de de limitar l'entrada i es formen llargues cues . Altres hores la plaça esta molt tranquil·la com mostren les imatges.  

Un petit poema d'autor deconegut , reflexa el sentir de la gran part dels berguedans:

No saltarem al so de la música,

per carrers i places

si ho farà el nostre cor.

Avui és Corpus 

i el cor em batega com el tabal...

PATUM, PATUM, PATUM, PATUM

EN EL LLINDAR DE LA PORTA

 

Estic envoltada d’un mar de boira grisa, espessa, per on és filtren suaus tonalitats de colors ...  grocs, taronges, liles, blaus, grisos... raigs de sol que intenten filtrar-se entre el immensa boirina. No es veu res, ni amunt ni avall., ni cap a cap costat.  No sé com he vingut a parar aquí. On sóc? Que hi faig aquí? Continuo caminant per entre aquell  gran bromall, el silenci es total, estic perduda, atordida i no puc pensar amb claredat.

De sobte em trobo davant d’aquella porta, bé, realment només és el marc , la porta és absent. Aturada davant aquella gran portalada, no sé que haig de fer. Passar-la i continuar caminant o tornar enrere. Resto allà indecisa, immòbil. A l’altre banda els colors són més suaus, més tènues, la seva claredat dona calma;  inspiren una pau i una tranquil·litat acollidora, on estic ara sento una  l’angoixa i un malestar que em tenalla el pit.

Finalment decideixo tirar endavant, passar la porta. Aquella quietud  i placidesa  m’atreuen, estic cansada,  necessito reposar i recuperar forces... Faig quatre passes i arribo al llindar de la porta, llavors els meus peus queden travats;  vull passar-la , però no puc continuar endavant ... els meus peus no es mouen i el cos tampoc em vol seguir... com  si algú em tibes enrere o estigues  lligada a un arbre gegant. M’atreuen les vibracions que em produeix passar la porta... però dubto si haig de voler passar.

Llavors penso que potser no em convé seguir endavant i vull tornar enrere, però estic allà clavada i no em puc moure del llindar d’aquella  portalada. Quines coses més estranyes em passen, aquí dreta com un clau sense  poder avançar ni tornar enrere, el meu cap està a punt d’explotar.

En aquell moment sento com un cop molt fort em sotragueja, tant fort que em fa caure a terra i se’m ennuvola la vista, ara no veig res... però començo a sentir veus , primer dèbils , llavors més clares i entenedores,

¾    Ja l’ha tenim! L’hem recuperada!

¾    Gracies Déu meu!  Joana! Em sens? –mentre em  prem la ma amb força.

Veus conegudes que parlen  i em parlen, però no puc dir res, encara que  poc a poc vaig comprenen el que passa  i vaig recordant. Aquell cotxe que em venia de cara ... l’intent d’esquivar-lo ... i el cop brutal; després.... la foscor total. Sento el cos entumit, febles dolors, neguit, angoixa. Sé que estic en un hospital... però  estic viva!  se que faré tot el que sigui per recuperar-me. La medicació fa el seu afecte i torno a endormiscar-me  de nou, ara tranquil·la,  del meu cap ha desaparegut totalment  l’espessa  boirina aquell maleït  llindar d’on no em podia moure.

– 26-04-2021-

 

ADOLESCÉNCIA DISSORTADA

( fer la traveta, gatzara, capsigrany, ganàpia, bordegàs i pelacanyes )

El Martí contempla embovat el seu petit nadó que acaba de complir el primer mes de vida, li cau la baba amb la gatzara que fa quan es desperta, abans no s’adoni que té gana i aquest dolç so sigui substituït per un plor estrident reclamant el pit de la mare.

Els seus pensaments esdevenen grisos  abans que els negres, pensa en el seu  pare, si ell  l’havia mirat mai així  amb amor i tendresa, com  jo ara estic mirant al  Marc, o sempre m’havia tingut inquina i menyspreu, pel fet de néixer el segon de la colla, o ves a saber perquè.

Ell mai s’havia sentit estimat  pel seu pare des de ben petit el seu record són crits i insults; “no saps fer res ben fet, ets un inútil” un altre dia estirant-li les orelles li deia “capsigrany” en canvi amb l’Eduard , el germà gran tot ho feia bé, era el seu preferit, cínic i orgullós, i tampoc volia saber res de mi. Cinc anys més tard va arribar la Laura, una nena preciosa, la nineta dels seus ulls i jo al mig, com sempre un zero a l’esquerra. Amb  la mare passava tres quarts del mateix. La  persona que em va fer feliç en la meva infantesa va ser la petita Laura, com la  cuidava moltes vegades sempre la tenia al meu darrera perquè la fes jugar, crec que és la única que m’estimava de veritat.  Al fer-se gran i ser la nena mimada de casa amb va deixar també una mica de de banda. 

La pitjor etapa de la meva vida, però,  va ser al entrar a l’adolescència , cap als tretze i catorze anys. La meva autoestima ja estava prou baixa, com ofegava la meva tristesa menjant, em vaig tornar força rodonet, era alt i gras, els companys de classe  és van començar a burlar de mi i em cridaven ganàpia, rabassut, gord ...  El pitjor va ser quan aquell bordegàs del Ferran un dia al sortir de classe em va fer la traveta i vaig caure ven llarg com un sac,  vaig ser la riota de tots.

Això va fer que m’aïlles dels pocs amics que em quedaven, sempre estava sol, vaig perdre les ganes d’estudiar , sovint em saltava les classes i anava a caminar per llocs solitaris, després ja ni volia sortir ni anar enlloc. Vaig caure en una profunda depressió . No volia ni sortir de casa , fins vaig pensar en el  suïcidi. Metges , psicòlegs, pastilles , semblava que m’animaven una mica , però aviat hi tornava,  no tenia ganes de sortir ni veure ningú.  Aquell any el curs em va quedar penjat. La mare la veia preocupada per mi, el pare encara em turmentava quan podia  “Au, no estudiïs no, seràs un pelacanyes tota la vida”  llavors la mare el feia callar i sortir de l’habitació.

El recolzament de la mare,  les paraules d’ànim i companyia de la Laura, que va tornar a ser la nena dolça de anys enrere, van ser el detonant per ajudar-me a  sortir del pou, per primera vegada em vaig sentir estimat per la mare i havia recuperat  l’estima de la germana, vaig sentir que importava a algunes persones. ( El pare i l’Eduard seguien en un altre planeta.) El metge, les pastilles i la seva ajuda em van ajudar a la recuperació. Això si hauria de tornar a repetir el curs.

El meu aspecte físic també s’havia recuperat;  com sortia cada dia a caminar, ja no estava tant gras i intentava cuidar  una mica l’aparença i m’arreglava un xic per tornar a l’insti.....

Als quinze anys, estava en  un curs enrere on no em trobava massa a gust , seguia sent un solitari, però els nous companys no es ficaven amb mi  ni em molestaven, fins algun havia fet algun intent d’aproximació i havíem fet junts amb altres algun treball. Vaig tornar a trobar el gust pels estudis. Estava disposat a recuperar el temps perdut i estudiar de valent;  volia superar a l’Eduard, ell que tot i ser tant pinxo, aprovava justet, però pel pare tot el que ell feia , li semblava molt bé. Vaig acabar aquell curs amb unes notes brillants. La mare i la Laura em van felicitar, en canvi el pare només em va dir,  ”és clar, repetint el curs això no té cap mèrit” vaig fer veure que sentia ploure, tot i que per dins em coïa.

Era l’últim curs que feia a l’Institut, l’any vinent ja seria universitari, seguia estudiant de valent , havia superat totalment al depressió i tenia alguns amics, encara que pocs. A la classe, i  havia una noia nova , força tímida i grassoneta , aviat el grup de torn va començar a riure’s d’ella i fer-li alguna broma pesada. Jo m’ho mirava de lluny, pensava que l’havia de defensar, però no podia, sentia com una punxada a l’estomac si ho intentava. Un dia la vaig trobar quan  sortia de classe plorant, em vaig posar a caminar al seu costat i li vaig dir al cap d’una estona,

¾    No et preocupis per aquests galifardeus que et fan patir, són uns imbècils.

Ella em va mirar i em  va somriure, és va eixugar les llàgrimes amb la mà i em va dir... “gràcies”. La vaig acompanyar a casa , em va explicar les seves cuites , li vaig fer costat, i fins avui. Hem acabat la carrera, els dos tenim treball  i és la mare d’aquesta preciositat de nen que ens té als dos embadalits.

/08/03/21/