dimecres, 5 de maig de 2021

ADOLESCÉNCIA DISSORTADA


( fer la traveta, gatzara, capsigrany, ganàpia, bordegàs i pelacanyes )

El Martí contempla embovat el seu petit nadó que acaba de complir el primer mes de vida, li cau la baba amb la gatzara que fa quan es desperta, abans no s’adoni que té gana i aquest dolç so sigui substituït per un plor estrident reclamant el pit de la mare.

Els seus pensaments esdevenen grisos  abans que els negres, pensa en el seu  pare, si ell  l’havia mirat mai així  amb amor i tendresa, com  jo ara estic mirant al  Marc, o sempre m’havia tingut inquina i menyspreu, pel fet de néixer el segon de la colla, o ves a saber perquè.

Ell mai s’havia sentit estimat  pel seu pare des de ben petit el seu record són crits i insults; “no saps fer res ben fet, ets un inútil” un altre dia estirant-li les orelles li deia “capsigrany” en canvi amb l’Eduard , el germà gran tot ho feia bé, era el seu preferit, cínic i orgullós, i tampoc volia saber res de mi. Cinc anys més tard va arribar la Laura, una nena preciosa, la nineta dels seus ulls i jo al mig, com sempre un zero a l’esquerra. Amb  la mare passava tres quarts del mateix. La  persona que em va fer feliç en la meva infantesa va ser la petita Laura, com la  cuidava moltes vegades sempre la tenia al meu darrera perquè la fes jugar, crec que és la única que m’estimava de veritat.  Al fer-se gran i ser la nena mimada de casa amb va deixar també una mica de de banda. 

La pitjor etapa de la meva vida, però,  va ser al entrar a l’adolescència , cap als tretze i catorze anys. La meva autoestima ja estava prou baixa, com ofegava la meva tristesa menjant, em vaig tornar força rodonet, era alt i gras, els companys de classe  és van començar a burlar de mi i em cridaven ganàpia, rabassut, gord ...  El pitjor va ser quan aquell bordegàs del Ferran un dia al sortir de classe em va fer la traveta i vaig caure ven llarg com un sac,  vaig ser la riota de tots.

Això va fer que m’aïlles dels pocs amics que em quedaven, sempre estava sol, vaig perdre les ganes d’estudiar , sovint em saltava les classes i anava a caminar per llocs solitaris, després ja ni volia sortir ni anar enlloc. Vaig caure en una profunda depressió . No volia ni sortir de casa , fins vaig pensar en el  suïcidi. Metges , psicòlegs, pastilles , semblava que m’animaven una mica , però aviat hi tornava,  no tenia ganes de sortir ni veure ningú.  Aquell any el curs em va quedar penjat. La mare la veia preocupada per mi, el pare encara em turmentava quan podia  “Au, no estudiïs no, seràs un pelacanyes tota la vida”  llavors la mare el feia callar i sortir de l’habitació.

El recolzament de la mare,  les paraules d’ànim i companyia de la Laura, que va tornar a ser la nena dolça de anys enrere, van ser el detonant per ajudar-me a  sortir del pou, per primera vegada em vaig sentir estimat per la mare i havia recuperat  l’estima de la germana, vaig sentir que importava a algunes persones. ( El pare i l’Eduard seguien en un altre planeta.) El metge, les pastilles i la seva ajuda em van ajudar a la recuperació. Això si hauria de tornar a repetir el curs.

El meu aspecte físic també s’havia recuperat;  com sortia cada dia a caminar, ja no estava tant gras i intentava cuidar  una mica l’aparença i m’arreglava un xic per tornar a l’insti.....

Als quinze anys, estava en  un curs enrere on no em trobava massa a gust , seguia sent un solitari, però els nous companys no es ficaven amb mi  ni em molestaven, fins algun havia fet algun intent d’aproximació i havíem fet junts amb altres algun treball. Vaig tornar a trobar el gust pels estudis. Estava disposat a recuperar el temps perdut i estudiar de valent;  volia superar a l’Eduard, ell que tot i ser tant pinxo, aprovava justet, però pel pare tot el que ell feia , li semblava molt bé. Vaig acabar aquell curs amb unes notes brillants. La mare i la Laura em van felicitar, en canvi el pare només em va dir,  ”és clar, repetint el curs això no té cap mèrit” vaig fer veure que sentia ploure, tot i que per dins em coïa.

Era l’últim curs que feia a l’Institut, l’any vinent ja seria universitari, seguia estudiant de valent , havia superat totalment al depressió i tenia alguns amics, encara que pocs. A la classe, i  havia una noia nova , força tímida i grassoneta , aviat el grup de torn va començar a riure’s d’ella i fer-li alguna broma pesada. Jo m’ho mirava de lluny, pensava que l’havia de defensar, però no podia, sentia com una punxada a l’estomac si ho intentava. Un dia la vaig trobar quan  sortia de classe plorant, em vaig posar a caminar al seu costat i li vaig dir al cap d’una estona,

¾    No et preocupis per aquests galifardeus que et fan patir, són uns imbècils.

Ella em va mirar i em  va somriure, és va eixugar les llàgrimes amb la mà i em va dir... “gràcies”. La vaig acompanyar a casa , em va explicar les seves cuites , li vaig fer costat, i fins avui. Hem acabat la carrera, els dos tenim treball  i és la mare d’aquesta preciositat de nen que ens té als dos embadalits.

/08/03/21/

   

divendres, 23 d’abril de 2021

SANT JORDI I LA COVID

 

 


Voldria parlar amb Sant Jordi                   

avui dia del seu Sant, 

per posar-lo al corrent

d'això que ens està passant...


No cal que porti armadura

ni espasa ni escut,

que el drac s'ha fet petit, 

més petit que un cuc petit.


Oh, patró de Catalunya

allibera'ns d'aquets virus maleït,

si vens, porta'ns la vacuna

per deixar-lo ven pansit.


Vine a peu o en montura, 

de matinada o de nit, 

però acaba amb la tortura,

que sofrim amb el Covid.


Fes que llibres i roses avui tinguem,

i un Sant Jordi ven lluït,

que pels carrers renaixem

i siguis per sempre enaltit


Amb aquest poema que he trobat i en desconeixo l'autor, vull desitjar-vos un Feliç dia de Sant Jordi



dissabte, 17 d’abril de 2021

PRIMAVERA PER LA FINESTRA

 

Un ocellet refila a l’ampit de la finestra, la Laura  el mira encuriosida, aviat un altre també voleia per l’entorn; un somriure aflora als seus llavis. Ja som a la primavera –pensa- mentre mira pels vidres  de la petita obertura al davant seu. El mur gris i negrós com cada dia apareix davant seu, un vell magatzem a l’altre banda del estret carrer, de la residència on viu des de fa tres anys.

Som a primers d’abril i el primer indici que té de la primavera són aquest petits ocells  i els seus cants. Degut al nou brot d’aquest maleit virus fa un mes que no he pogut sortir de l’habitació on el temps se li fa etern.....     a través de la finestra només veu si fa sol o plou. Passa el temps com pot, mirant la tele, llegint una mica o guaitant la capsa dels records, un munt de fotos  i papers escollits d’entre un munt que va llençar en venir aquí, a la última estança.

De sobte una foto li crida l’atenció, una imatge a través d’una finestra , una imatge d’aquell poblet de la  Toscana, on van anar amb unes amigues farà un set o vuit anys. Aquella vista esplèndida dels camps verds de la Toscana en la primavera, que veiem cada dia al despertar per la finestra i sempre que estàvem a l’habitació  d’aquella petit hostal rural en plena natura,

Aquell poblets petits, encimbellat sobre turons, alguns els vam visitar, com Cortona dalt d’un turó i  altres hi vam passar pel costat en   alguna de les sortides que vam fer  en la setmana que vam estar allà, en un mes d’abril ven diferent del que la gent està vivint en aquest any.

Florència va ser l’excursió principal  del viatge , una meravella de ciutat que sempre havia volgut visitar. Espectacular  la catedral de Santa Maria del Fiore, amb aquell impressionant campanar,  el pont Vecchio, amb les paradetes al llarg del pont, també la Plaça de la Signoria, amb totes aquelles escultures gegants d’importants artistes i molts altres llocs importants.

Va ser la última sortida  que vam fer amb les amigues, algunes ja no hi són, altres ja no estan per viatjar  o estan en residències la única que encara ronda pel món és la Paula, la més jove de totes i m’envia unes fotos i uns escrits per Wattsap  que m’ajuden a passar les hores tancada aquí dins.

Sembla que a partir d’aquest diumenge podrem tornar als espais comuns i xerrar amb les companyes , també sortir al petit jardí que hi ha a l’altre costat, almenys hi trobarem una mica de verd, de flors, de natura i podrem guaitar el  blau del  cel, i no aquest espai inhòspit que es veu cada dia a través de la finestra. També potser podrem rebre alguna visita d’algun familiar i d’amigues.  


   
Amb la foto a les mans tanca els ulls i s’imagina allà en mig d’aquells paratges,  com respiraven el perfum d’aquell aire de primavera, de la terra, els arbres i les flors inspirant les olors d’aquella terra i relaxar-nos tot  expirant les angoixes i el neguit que a vegades ens envaïa, també la pau i la serenor d’aquelles sortides i caminades que fèiem per aquells indrets.

Podríem ven dir que la Laura estava descobrint la primavera a través de la finestra de la imaginació.  Estava tant absorta i relaxada que gairebé queda dormida, fins que després d’una lleu trucada a la porta va entrar la noia que li portava un iogurt per berenar, va interrompre els somnis  i la va fer tornar a la realitat.

/03/04/2021/

dimarts, 9 de març de 2021

EL JOGLAR DEL CASTELL -II-

 



La Grisel·la feia dies que trobava el joglar una mica estrany , s’escapolia tant com podia de les visites nocturnes, i el dia que s’ajuntaven estava descentrat, no era el mateix , alguna cosa li passava, ell s’excusava que no es trobava massa bé, o que s’havia cansat molt netejant els cavalls... i mil  altres excuses. El dia que el bufó va explicar a la baronessa el que havia descobert, aquesta l’escoltava atentament, cosa que mai havia fet amb ell abans. Li va demanar que l’acompanyes i no en parles amb ningú. Els van sorprendre així  de matinada ,  els van trobar dormint abraçats en aquell racó de l’estable.

Després de moure una gran cridòria que els va despertar sobresaltats, i es van cobrir amb els escassos draps que tenien , la baronessa es va dir que la seguissin, cosa que van fer amb el cap cot. Al bufó li va encarregar que acompanyes la noia fora del castell i que no la volia veure mai més. A ell,  el va fer seguir-la i el va tancar  en un fosc calabós i va passar el forrellat.

En el castell hi va haver un gran enrenou amb la desaparició del  joglar, però ningú sabia que havia passat. La baronessa va dir a les seves amigues de tertúlies , que havia marxat per que si. A la cuina la Berta estava trista per la desaparició de la noia, ningú li va dir res,  ensumava que alguna cosa havia passat, ja que estava al cas del enamorament  dels joves. Ella sempre havia aconsellat a la filla que si mai podia sortir d’allà es dirigís cap a Barcelona i busques a la seva cosina la Palmira, casada amb un forner que l’ajudaria i l’amagaria durant un any per que pogués ser lliure. Només desitjava que fos viva i aconseguís aquest objectiu.

El Ramir feia tres mesos que era en aquella masmorra humida i pudent, només menjant un crostó de pa sec i una xicra d’aigua que li portava el bufó cada dia. La baronessa l’havia anat a veure un parell de vegades, li deia  que si li demanava perdó besant els seus peus i tornava a ser el jove apassionat d’abans el deixaria sortir a un altre part del castell més agradable, on el visitaria cada nit. Ell li deia que preferia morir abans que tornar amb ella, que ja que havia mort la Joana, (com ella li havia dit) ell també preferia morir.

El missatger havia anunciat a la baronessa que el baró i els cavallers estaven camí de tornada, en una setmana serien al castell. La dona no volia que ell mai sabés el que havia succeït amb el joglar, ni que ho descobrís per algú, per això aquella nit va anar al calabós, el va fer sortir per un passadís fins a un porta secreta del castell, el va cobrir amb una vella manta i li va dir que s’allunyés d’allà tant com pogués, que si mai es sabia res més d’ell el faria matar.

Amb prou feines caminava al sortir d’allà, no s’ho podia creure era lliure, però fins quan estaria viu? estava tant dèbil, segur que m’ha deixat sortir la bruixa perquè no em moris allà dins i trobessin el meu cadàver. Clarejava quan va trobar un petit rierol, va veure aigua amb delit i es va submergir dins per treure’s la brutícia acumulada, va trobar un pomer bord, on hi quedaven algunes pomes escarransides, com se les va cruspir. Es va revifar. Que faré ara ? Buscaré ajuda amb algun antic conegut- pensava mentre s’allunava-  i marxaré cap a Barcelona, que es el que teníem pensat fer amb la Joana,  la  maleïda bruixa la va fer matar, però i si no ho hagués fet?  Segur que s’hauria encaminat cap a Barcelona... i si mai la pogués trobar?  -Això,  ja seria una altre història-.

 27-04-20

 

 

dissabte, 27 de febrer de 2021

EL JOGLAR DEL CASTELL -I-




La història ens situa cap a
  mitjans del s. XII, en plena Edat mitjana. Catalunya s’està expandint cap a la Mediterrània, Jaume I acaba de conquerir Mallorca i amb l’ajuda dels comtes, barons, cavallers i  senyors catalans i  aragonesos, ara  s’està expandint per terres valencianes i es allà on  dirigeixen les campanyes militars, amb l’objectiu de conquerir Valencia 

En un castell situat a la Catalunya interior, que defensa la plana que s’estén als seus peus.  El baró, senyor del mateix, junt amb els  seus nobles i cavallers  han partit cap a l’aventura de les noves conquestes militars ajudant al rei Jaume. Grisel.la, la baronessa,   respira alleugerida , doncs el marit l’ha deixat a  l’empara del jove joglar que a més d’entretenir-la amb les seves rondalles i històries també la satisfà en altres aspectes, per la qual cosa li va molt bé les campanyes  i les guerres on el baró i els seus cavallers és comprometen.

 La dama té  prop dels  40 anys i encara està  de bon veure, almenys és el que ella pensa, a més ara un trobador esta rondant per l’entorn, i moltes nits els canta trobes, sota la finestra de la seva filla Eliana, que acaba de fer els 15 anys . També li va bé això,  ja que mentre alguns estan distrets amb el trobador ella està a la cambra  folgant amb  el joglar que el marit ha deixat al castell per distreure a les senyores.

En Ramir, nom del joglar que habita en el castell, és un jove i encantador a més de guapo i ven plantat. Està encantat amb la vida que porta, i la feina que fa, això de complaure a les senyores se li dona d’allò més bé. A més viu a cos de rei, qualsevol està rondant per pobles i places on tenia treballs per viure. La sort la va tenir un dia que saltironant pel bosc assajant nous balls i equilibris ,  va escoltar uns crits i va acudir rabent al lloc on es sentien, va trobar al  senyor del castell que en una de les passejades matinals va quedar atrapat en una trampa per caçar l’ós. Com que en això era un expert el va treure del  parany on havia caigut, per sort només amb algunes esgarrinxades;  ja l’acompanyava cap al castell quan hi arribaven alguns lacais que també havien sentit  la cridòria. El baró va restar molt agraït i per compensar-lo l’acull temporades al seu feu per entretenir les dames i la mainada. Si hagués volgut el podria haver acompanyat a la guerra, però aquesta feina no estava  feta  per ell.

Feia uns dies que gaudia de la plàcida vida del castell , aquell matí s’havia aixecat molt aviat i donava un tomb pels estrets passadissos dels criats,  quan es va topar amb la Joana, una noia senzilla, morena, amb els cabells recollits, però d’una gran bellesa,  de carns tendres i fresques. Mai l’havia vist  i va quedar prendat del seu encant i agilitat . Aquesta es va tornar vermella i va intentar escapolir-se de pressa, ell veloç la va agafar pel braç,

¾    No tant de presa. Qui ets ? com et dius? Desconeguda noieta que no t’havia vist mai?

¾    Soc la Joana la filla de la Berta la cuinera, he de marxar que tinc feina.

Va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut. Se la va quedar mirant com si hagués vist una aparició. Va quedar atònit amb la visió   de la  bella donzella. No li va costar gens trobar-la de nou pel castell. Es van trobar , van parlar, algunes carícies, alguns jocs ...i aviat els  dos joves estaven  bojament enamorats, però havien de trobar-se d’amagat, perquè si la senyora els descobria ho passarien malament. Hi havia una persona que els espiava, el bufó de la cort que a vegades l’ajudava al joglar en els espectacles. Aquest li tenia enveja, perquè totes les dames se’l disputaven i d’ell se’n mofaven. Encara que sospitava alguna cosa, no va ser fins al cap d’unes setmanes que  els va descobrir als estables on estaven apassionats ... entregats a la follia i als jocs de l’amor.

(continuarà)

dijous, 18 de febrer de 2021

ENTREBANCS


Estic fins els nassos de tot el que m’està passant des de fa una temporada. Per què tot em té de passar a mi. M’he quedat sense feina, amb tot això de la pandèmia, primer va ser un ERTE, encara vaig cobrar una mica uns mesos, ara ja m’han acomiadat definitivament del restaurant on treballava, tinc dret a l’atur, si,  però no se quan el cobraré, a més ens hem renyit amb l’Albert i he hagut de tornar a casa ma mare. Amb ella estem sempre com gat i gos, em retreu constantment    que deixes a mitges els estudis d’infermeria. Es que no l’aguanto, estic farta de tot, dir-li que tornaré a estudiar quan en  tingui ganes però ara no en tinc, perquè encara vol dirigir la meva vida.  A prop de fer-ne trenta, sense diners, no tenia altre solució que refugiar-me a  casa d’ella. Si almenys hagués tingut pare , potser aquest em recolzaria, però no l’he conegut mai, va morir quan tenia tres mesos ...

El que m’ha passat avui, ja m’ha ensorrat definitivament. No us ho creureu. Com a casa no hi aguanto gaire estona,  sobretot quan ella és a prop,  cada matí surto a corre un parell d’hores  per un parc que hi ha als afores del poble, hi ha gent, però no molta com en altres  llocs. Et poses en forma i et distreus una mica. Corria tranquil·lament, amb els auriculars posats, quan tot d’una,  una cosa llefiscosa sota els meus peus m’ha fet relliscar i perdre l’equilibri i m’he trobat  estirada al terra. El mal fort al genoll , la porqueria enganxada al peu i a la cama i la vergonya que sentia m’han fet arrencar en un plor allà mateix, mentre intentava aixecar-me.

Un xicot  que també corria m’ha agafat pel braç i m’ha ajudat a aixecar-me . M’ha fet asseure  a un banc que hi havia a prop i ha intentat calmar-me.

¾    No et preocupis noia, calmat! que t’ajudaré.  Deixem mirar-te el genoll, per veure com està, ja hi estic  avesat.

¾    No!! Quin fàstic – mentre mirava tota la cama emmerdada.

Va treure la cantimplora d’aigua i em va  remullar   el genoll i la  cama, després  em va netejar amb  uns tovallons de paper. Llavors em  va moure el genoll d’un cantó a l’altre amb delicadesa i em va dir,

¾    No hi ha res trencat, es el cop contra el pedrís del terra, una crema, un parell de dies de descans i  tot com abans

¾    Que ets metge? –vaig preguntar amb un fil de veu

¾    No, soc sanitari de la Creu Roja i porto una ambulància . Estic acostumat a mirar coses d’aquestes. Ara m‘hauries d’explicar  que et passa?

¾    No, res, ja jas fet prou,  pots  continuar fent esport, no vull complicar-te la vida

¾    Avui és el meu dia de festa i tinc tot el temps del mon. Després si vols et porto a casa.

Abans de poder dir res estava explicant a un desconegut les meves cuites i com era de  desgraciada i que tot em sortia malament i que em volia morir.

Després de xerrar força estona , amb aquell amable desconegut  , em va dir jo que era una persona molt agradable i valuosa i em calia fer  alguna cosa útil , per sentir-me millor i confiar més en mi mateixa. A mes de fer esport que proves  de fer quelcom diferent, sinó tenia feina, fer alguna altre cosa ... potser voluntariat...  Estava al·lucinada,  escoltant  el que em deia aquell xicot que no en sabia ni el nom , però m’omplia de calma  i tranquil·litat .

Ha passat una setmana i aconsellada pel Carles m’he fet voluntària de la Creu Roja ,  a traves d’ell  he copsat la realitat dels estralls que fa el virus... cosa que jo  que sempre l’havia negat Ajudo en tot el que puc i he descobert les misèries i la tristesa dels més desfavorits , que no tenen ni per menjar i els que han estat víctimes del virus i les conseqüències que això ha portat a molta gent i a les seves famílies.  He conegut gent molt maca que es desviuen per ser fer més suportable la vida als més desfavorits i  son feliços fent aquesta tasca. El  Carles m’està ajudant molt, alguns dia sortim junts, però no tenim massa temps. Em trobo molt millor que abans , estic sent útil i ajudant a gent que ho necessita i això em fa sentir bé ... i m’estic pensant molt seriosament tornar a reprendre els meus estudis d’infermeria.   

/04/11/20/

 

dimarts, 19 de gener de 2021

UN ESCULL EN EL CAMÍ


En el vent que em bufa a les orelles sento la remor de la vida”

Avui, tot  el fred i la neu que hi ha en alguns llocs , he sortit a caminar, així que clarejava el dia. Ja fa masses dies que estic tancada a casa , entre el virus que he passat, els dies amb febre i desànim,  fa quasi dos mesos  sense sortir gairebé de casa.   Això ajuntat amb la separació del Dani que en fa just tres, després de deu anys junts. He passat uns dies fatals, la casa em queia a sobre....

Com ara em sento molt millor i he decidit fer una volta per les muntanyes properes.   Després d’un parell de dies de fer caminades curtes, he decidit fer una excursió circular ja una mica completa pujant al cim del  Cogulló  i baixant per l’altre banda, si ja se que trobaré neu a dalt, però això també es un dels al·licients.

Gaudeixo com mai de la sortida del sol, d’aquells primers raigs daurats reflectits damunt la neu dels cims. Com em cansa la pujada , però l’aire fresquet em neteja els pulmons i m’omple d’energia´. Haure de fer-ho més sovint això de sortir i fer senderisme, amb el Dani  o fèiem tots els caps de setmana...  fèiem llargues es rutes, llavors estava en forma... va! El passat és passat.  Vull caminar perquè en ve de gust res d’enyorances d’altres temps.   

La pujada del cim del Cogulló és feixuga , però el paisatge que s’albira quan arribes a dalt no té preu. Faig un descans i menjo una miqueta per recuperar forces i la meva beguda de cacau que no falta mai quan surto, em renoven  les energies.  La neu, gairebé desapareguda, per això baixava lleugera i assossegada fins em venien ganes de cantar. El camí era bo, però s’havia  de passar el pas de la Guineu , sempre m’ha fet basarda aquest lloc,  em aquell camí tant estret i angost al mig del cingle escarpat que baixava fins al rierol.

Estic a la meitat del pas,  no sé que em passa , la vista se m’enfosqueix, el cap em balla. M’agafo fort a la corda que voreja el cingle, no em puc aturar aquí, he de continuar endavant després descansaré, ja quasi ha passat el perill , estic sortints del pas angost quan les cames se’m afluixen , el cos es desploma i rodola matolls avall pel costat del precipici... intento agafar-me , no puc el cos baixa fins que un tronc em para en sec...

No sé on soc, tinc molt fred , però veig llums blaves, blanques , roses... surten per tot arreu, un ventet suau em bufa a la cara, però estic molt bé, com he arribat aquí, no recordo res.... estaré morta?  Si...la baixada, recordo la baixada i res més...      no se l’estona que fa que estic aquí baix, el fred es viu tinc les cames entumides i no les puc moure , Déu meu! Ningú sap que soc aquí només la veïna m’ha vist sortir a caminar, em moriré glaçada.

De cop sento uns sorolls estranys , l’aire és fred, però un alè suau i càlid  m’envaeix la cara “en el vent que em bufa a les orelles sento la remor de la vida” ara escolto uns lladrucs més forts, i el seu aler m’esperona. Uns crits llunyans m’arriben com un cant celestial- és allà a baix... el Morat l’ha trobat és allà sota...  El Morat? El gos de la veïna m’ha seguit? Dos nois de la Creu Roja  arriben , després de demanar-me com em trobo m’abriguen una manta tèrmica , m’estiren en una llitera i enfilen amunt per un corriol proper seguits sempre pel  fidel Morat i... cap a l’hospital falta gent. 

 11-01-2021-