diumenge, 27 de novembre de 2022

TRISTESA I DESTRUCCIÓ

 

"No miris la misèria que hi ha , pensa en la bellesa que encara queda el teu voltant"    (Anne Frank)

La Svetoya està trista i  deprimida mirant per la finestra  el paisatge desolador del petit poblet ucraïnès on viu amb l’àvia malalta, Ahir van bombardejar l’entorn , tot i que no hi va haver víctimes si que va quedar part de la plaça ensorrada i algun edifici malmès.  Van tenir un ensurt molt gran, pensaven que allà potser mai hi arribarien les bombes

Abans vivia a Kiev, amb els pares i germans, però al començar la guerra el pare va haver d’anar a defensar el país, la mare amb els tres germans petits va fugir cap a la frontera. Van arribar a Catalunya i allà estan bé, però m’enyoren molt i jo també els trobo a faltar . Amb només divuit anys, vaig venir a viure aquí a aquest poble del oest del país per cuidar l’avia  Radmila, que està molt delicada de salut i es va voler quedar a casa seva i  al país on va néixer i on vol morir;  en aquest petit poble on fins ara estàvem tranquils, però fa unes setmanes que de tant en tant ens donen algun ensurt. De cop escolto les seves passes que s’atansen pel darrera i em posa la ma a l’espatlla mentre em diu,

¾    No miris la misèria que hi ha, pensa en tota la bellesa que encara queda al teu voltant i sigues feliç.

¾    Es que es tant trist tot això, fa un mes que no sabem res del pare i com trobo a faltar la mare i els germans, diuen que pensen tornar aviat, quan penso en la nostre casa de Kiev potser ja està enderrocada.

¾    Mira el cel estrellat, ara que comença a fer-se fosc i com surt la lluna que il·lumina la foscor.

¾    No saps com t’admiro iaia. Veure la part positiva de tot. No trobes a faltar als demes?

¾    Es clar que m’agradaria tornar a veure a la filla i els néts, al gendre, però amb tu tinc una gran companyia i no em fa por morir .

Es van abraçar les dues dones, quedant una estona en silenci. Van mirar el cel ple d’estrelles i una estona es van oblida de la guerra i la tristesa que estaven vivint.  Després una vídeo trucada  de Girona, on van poder parlar i veure la família refugiada allà, ja parlaven de tornar i anar a viure al poble  tots junts,  deien que era un lloc més segur. La trucada els va  alegrar el vespre, per sort semblava que els bombardejos a la zona havien sigut esporàdics.

L’endemà al matí el sol va sortir resplendent, el fred es començava a deixar sentir ; amb algunes veïnes del poble van anar a ajudar a les zones que havien quedat afectades pels petits artefactes que havien deixat caure  avions en retirada. Allà la vida continuava tranquil·la, la gent s’ajudava uns amb els altres i compartien els escassos queviures que tenien . La solidaritat entre la gent era d’una noblesa extraordinària .

Un dia a la tarda , truquen a la porta ... sorpresa, no podia ser . Era el pare, estava ferit,  però era allà, caminava amb una crossa. No es res greu, no us  espanteu, -va dir- he estat unes setmanes a l’hospital. Vinc a acabar de recuperar-me en aquest indret, quan estigui bé , tornaré a defensar el país.

Han passat dues setmanes tranquil·les i felices amb el pare allà, un home jove al poble, on només hi havia nens i  homes molt grans. Avui està millor i ja s’ha d’incorporar de nou a l’exercit, demà mateix. El vespre videoconferència amb Girona , aquests haurien volgut ser allà , però les fronteres eren tancades i no és podia entrar al país, esperem no trigar massa a poder tornar a casa o almenys al país. Llàgrimes i acomiadaments i ganes de poder-se retrobar tots plegats. Ganes que s’acabi la guerra i poder gaudir junts de pau i llibertat. Ja ho diuen que l’esperança no es pot perdre mai.

 10-11-2022-

divendres, 28 d’octubre de 2022

LA VIDA EN PERILL

 

És molt difícil, no sabré fer-ho! Teòricament semblava més fàcil; una persona que corre perill d’un vessament al cervell... –llavors el facultatiu que dirigia l’operació, afegeix... una incisió en una vena cerebral  i a fer punyetes. Va, som-hi,  sense manies. Allò va ser la gota que va fer explotar el meu cervell que feia estona que estava al límit, mentre l’estómac revoltat estava a punt de treure bilis. Així que vaig caure ven llarg al peu  del quiròfan,  mig inconscient encara vaig sentir la veu del professor que deia,

¾     Vaja tiquismiquis. Amb aquestes aprensions ja es pot anar acomiadant de voler ser cirurgià i tot el que se li assembla. –la meva ment ja va quedar em blanc.

Quan em vaig despertar del tot al cap de tres dies  a l’hospital vaig saber la causa del meu malestar aquell matí i el posterior desmai. Vaig estar encara quinze dies en poder recuperar-me i tornar a casa i llavors un mes més de convalescència a casa. Els exàmens i les pràctiques d’aquell últim curs , ja havien passat a la historia, la qüestió era ara la total recuperació.

En aquella lenta recuperació, vaig tenir temps de pensar i pensar i  em vaig adonar que el que m’havia succeït  aquell dia , no era només per la malaltia latent que portava  a sobre;  jo sempre havia llegit molt i encara em dura la passió pels llibres. Aquell dies havia acabat de llegir un llibre sobre un famós cirurgià, que quan una operació no li venia de gust, el cas d’una dona pobre que per un compromís l’havia d’operar gratis, o per una complicació que no hi contava ...un apetita incisió en una vena principal i s’havia acabat la història. Això si, anava a parlar amb els familiars molt afectat pel desenllaç, els deia que per la gravetat de la malaltia, del tumor o de les greus seqüeles amb que quedaria el pacient , aquest final havia estat una benedicció... Per tothom seguia sent un metge extraordinari, però realment no era més que un vulgar assassí.

 En el moment del inici de l’operació i el posterior desmai, aquell cirurgià,  professor que  dirigia l’operació per mi era el mateix que el del llibre, sobretot després de les paraules que va dir, després l’inici de l’afectació pulmonar i vascular van fer la resta.

De tot això han passat quinze anys. Soc un cirurgià responsable que em prenc    seriosament la meva feina i la satisfacció més gran  que puc tenir és salvar els pacients que busquen ajuda en les meves mans.

Estic recordant tot això, perquè avui es jubila aquell professor del meu ensurt i aquesta tarda li fem l’acomiadament. Hem treballat forces vegades plegats i és una persona excel·lent i un gran professional . Només un vegada vam comentar aquella situació, i em va dir que no hauria apostat un duro per mi i que estava molt content d’haver-se equivocat. Llavors li vaig preguntar el perquè d’aquelles paraules tant dures abans del inici  de l’operació i em va respondre que  era una ironia per estimular els estudiants i perquè perdessin la por davant l’esdeveniment no vaig voler fer cap més comentari, però del veritable motiu del que em va passar mai en va saber res .

/20/07/ 2022/

divendres, 30 de setembre de 2022

UN VAILET DE LA GARROTXA

 

Aquell vespre de setembre, el Lluís guaitava la lluna que brillava en el cel quan s’anava fent fosc,  mentre mirava amb tristesa la casa on vivia amb la seva iaia, demà deixaria de veure aquell cel, i deixaria per sempre aquella casa; no podia ser, li sabia greu deixar-la  sola en aquell casalot on havia nascut i ara vivia amb la seva iaia, des que va morir la mare, el pare no havia tornat de la guerra. Marxava per ajudar l’àvia , perquè  moltes vegades, sobretot a l’hivern, ella no menjava res per poder donar un mica d’aliment al nen que creixia i que era l’únic tresor  que li havia quedat de la seva filla.

Tot i que només tenia dotze anys, un cosí llunyà li havia buscat feina a una colònia , riu avall, on els faltaven aprenents, guanyaria un sou, aprendria a treballar i sobretot podria ajudar la iaia. Eren a l’inici dels anys cinquanta del segle passat, allà en aquell petit poblet de la Garrotxa  totalment agrícola, una dona sola, com en altres molts llocs de Catalunya es vivia amb moltes dificultats la postguerra que havia deixat el país arruïnat. La mare fins que es va posar malalta ajudava a la casa gran, netejant i cuidant la mainada i tot i tenir un sou petit podien anar vivint.

L’endemà al mati, el Lluís es va abraçar plorant amb l’àvia, dient-li que tornaria aviat a veure-la;  llavors  va marxar en un bus atrotinat que feia el trajecte dos cops a la setmana fins a Olot i els poblets i colònies veïnes. Aquell mateix dia començava a treballar . Ho va trobar tot molt estrany, el soroll de les màquines , l’olor dels talers, del fil de la borra, però va fer el cor fort i va posar força i entusiasme aprenent  les coses, que les absorbia amb una fàcilment . La pensió on s’allotjava per pocs diners  era per nois com ell que no tenien família i treballaven a la colónia.

La il·lusió més gran la va tenir al cobrar el primer sou,  50  pessetes la setmana, que va guardar acuradament. Aviat va començar a fer hores extraordinàries que li pagament més i fins treballar algun diumenge, intentava estalviar una mica per poder portar diners a l’àvia , que fins als tres mesos no va poder tornar  a veure . Van passar un diumenge extraordinari els dos junts, dinant parlant, la iaia és va emocionar al veure els diners que li donava el noi, aquest  li va jurar  que tant aviat com pogués se l’enduria a viure amb ell a la colònia, no volia que estes sola allà en aquell petit poble perdut en la muntanyes.

El caràcter afable i treballador del vailet aviat es va guanyar la confiança dels seus superiors que contaven amb ell per tot, i com aprenia tant ràpidament, podia substituir a qui es poses malat o tingues un contratemps . Al  cap de dos anys ja havia aconseguit un pis a la colònia, gràcies a l’aval del encarregat i del director. La iaia contenta va anar a viure amb ell, ja que cada dia li pesava més els anys, la soledat i la salut també sent ressentia.

Només tenia setze anys quan el director el va cridar al seu despatx i li va proposar si li agradaria estudiar i treballar a la vegada , perquè podia arribar molt lluny. El Lluís li va respondre que seria la il·lusió de la seva vida. Van acordar que treballaria els matins i a les tardes aniria a Vic  per estudiar  tèxtil i enginyeria mecànica, que era el que es necessitava l’empresa en aquells moments  

¾    Per que ho fa això senyor Agustí?

¾    He descobert que vals molt i et vull ajudar, a més amb recordes tan el Joan, el fill que se’m va morir poc abans que arribessis , tindria la teva edat.

¾    Moltes gràcies , procuraré no defraudar-lo.La història és una mica llarga, així que passarem una mica de llarg. El Lluis li van anar les coses molt bé, gràcies al seu esforç i a l’ajuda del director i de les persones que se l’estimaven . Va acabar els estudis, va pujar de nivell a l’empresa. Als vint anys és va casar amb la Victòria, una noia que treballava a la fàbrica i que van  congeniar i enamorar  molt aviat . Es van quedar a viure a la colònia, primer en un pis més gran, on la iaia va anar viure amb ells fins que va morir prop dels vuitanta.  

QQuan  el director es va voler jubilar, ell va ser el seu substitut, pels mèrits que tenia i el serveis que havia fet per la fàbrica i per l’empresa, aquesta els va fer construir un xalet on encara viuen allà , ell i la Victòria una mica vellets ja, però tot hi haver tancat la fàbrica, allà és respira una gran pau i tranquil·litat. Els fills i néts els venen a veure de tant en tant i passant els dia amb ells .

L’L'escultura  del nen de la foto que representa? On es troba? És el Lluis quan va marxar de casa de la iaia.  La Cèlia una de les seves nétes, després dels estudis d’Informació i turisme, se’n va anar a viure al poblet on havia nascut l’avi Lluís, aquest li havia comprat la casa on havia nascut i viscut amb la mare i  l’àvia ; l’havien  arreglat i ara era una casa de turisme rural, ja que actualment aquell petit poble de la Garrotxa s’ha convertit en poble de muntanya molt atractiu. A davant de la casa hi ha posat la imatge del avi quan era infant, quan curull d’energia havia sortit d’allà buscant-se la vida i el seu destí .

dimecres, 31 d’agost de 2022

EL RETAULE DE SANT SADURNÍ DE MALANYEU


 L’agost, temps de Festes Majors a les nostres contrades, després d’uns anys de paràlisis de quasi totes les activitats festives , aquest any han tornat a celebrar-se amb esplendor, s’han tornat a animar tant els actes populars, com els culturals i religiosos com la multitud de gent que s’han retrobat de nou i han gaudit junts de la festa.

El petit poble de Malanyeu , s’ha tornat a omplir de gent i d’activitats . A més de la caminada, els sopars populars, la missa en honor al sant, les sardanes , la passejada del drac i del futbol, vull destacar dos actes culturals que van tenir molt bona acollida: la xerrada sobre la restauració del retaule barroc   i el concert de violí de musica moderna.

¾   

La restauració del retaule de Sant Sadurní de Malanyeu. La  xerrada sobre la restauració es va fer el dissabte al matí per la Violant , noia vinculada al poble, que va ser la responsable del equip de restauradors,  que la va dur a terme. Va parlar com estava el retaule, com es va fer la restauració, com es van detectar les peces sobreposades  no autentiques, com s’ha tractat les que falten (durant la guerra civil el van tirar a terra  i es van perdre algunes peces ) les tècniques emprades tant en la neteja com conservació de la fusta daurada com en la pintura i en la  la policromia de les imatges.



¾    El concert de violi , pel Marc, un noi jove, també vinculat al poble va enaltir al públic amb aquella música on la bellesa del classicisme es barrejava es barrejava amb la modernitat . l’església era plena a vessar, sobretot de gent molt jove.




Com heu vist les dues activitats s’han dut a terme dins l’església  romànica del petit poble i les dues han tingut per marc el bonic retaule barroc que llueix aquest aspecte des de fa vuit anys quan es va inaugurar després de ser restaurat  i ara faré una breu explicació sobre el retaule , que es el que marca l’enunciat .

El retaule de Sant Sadurní,  amb la imatge del sant en la fornícula central i, a la predel·la,  tres plafons que representen les vida i martiri del Sant . Rematat amb una imatge del Pare Etern. Busts de la Marededéu , diversos sants i personatges no identificats. Decoracions florals, vegetals, animals en alt-relleu i columnes  salomòniques.



Es tracte d’un interesant retaule barroc, obra de l’escultor Segimon Pujol de 1727. (hi ha una inscripció amb la data en el retaule)  i daurat l’any 1727. va ser fet per l’església de Montmajor on va estar fins a l’inici del segle XX, on després de ser venut, va ser portat a l’església de Malanyeu, on roman des d’ aleshores. A l’inici de la Guerra civil , va ser desmuntat i va sofrir molts desperfectes.

L’estat de conservació era molt deficient, ja que tenia pèrdues de   plafons sencers i calia reconstruir aquestes peces que en origen tenien motllures i relleus daurats, amb la tècnica de la impressió digital  sobre vinil en taulons nous i reproduir la imatge fotogràfica estreta del mateix retaule , de la part simètrica. Això i moltes altres coses ens van explicar en la xerrada sobre al restauració. 



dijous, 28 de juliol de 2022

LA DISSORT D'UN TENDRE AMOR


L’Amèlia  va cavil·lar força estona abans de començar a preparar l’equipatge. No cabien gaires coses en la petita bossa que volia emportar-se , les coses més bàsiques , no fos cas que aixeques sospites. Després va  posar-se l’abric i es va amagar  els cabells sota un mocador fosc, volia camuflar-se amb la nit en sortit d’amagatotis de casa”.

A les tres en punt de la matinada sortia per la porta del darrera, abans va donar una última ullada a la casa que segurament no veuria mai més. El vent gelat d’aquella nit de gener li colpia amb força a la cara , però el cor li bategava a mil. Va creuar el petit jardí i va enfilar carrer avall, en direcció a l’estació a l’altre punta del poble. Caminava lentament, mentre pensava en ell, si ja hauria arribat, qui seria el primer. El tren encara trigaria més d’una hora a venir, cap a quarts de cinc, de fet en aquella hora, en el petit poble només  solien pujar-hi quatre o cinc persones, normalment treballadors del tren, cuidadors de  la via.

Arrecerada en un seient de fusta de l’estació, tremolant de fred, mirava impacient el rellotge, ja passaven de les quatre i el Francesc no es veia enlloc ; Que li haurà passat que no sigui aquí, falta poc més de mitja hora perquè passi el tren – pensava la noia angoixada-  Deu meu,  hi si li ha passat alguna cosa? És preguntava.

Mentre això passava , una estona abans , el Francesc feia la mateixa operació que l’Amèlia, desant un  petit equipatge en una bossa,  esperant trobar-se amb ella i fugir junts, emprendre una nova vida amb il·lusió i amor;  lluny dels plans organitzats pel seu pare  de dirigir la seva vida i apartar-lo de la noia que  tant estimava, només perquè  era d’una classe inferior a la seva i no feia per mi, segons ell,  ni per els seus plans... el xicot només esperava que fossin les tres en punt per sortir i per retrobar-se amb ella , segurament coincidirien en el passeig de l’estació.

El senyor Ignasi, el pare del noi,  feia uns dies que notava al seu fill estrany, alguna en portava de cap; aquella nit estava inquiet i com no podia dormir va sortir ben abrigat al jardí, a respirar l’aire fred de la nit. Quan anava a entrar va veure llum i moviment a la cambra del noi, va restar a l’aguait. De cop s’apaga la llum, al poc sent com aquest baixa sigil·losament l’escala, llavors la porta s’obre lentament amb cautela, així que surt, el pare l’agafa fort  pel braç i bruscament l’obliga a tornar a entrar, ell forceja per escapar, llavors discuteixen acaloradament, els crits i soroll desperten els altres membres de la casa.

 En plena crisis nerviosa, la mare com tantes vegades li administra un fort sedant  que el fa dormir gairebé un dia sencer. El pare emprenyat, mentre la criada i el majordom el duien a la cambra, cridava alt i sense embuts, “s’han acabat els romanços;  dilluns... dilluns sens falta cap a Suïssa a l’internat, ja estic fart de les teves sortides;  mentre la mare serrava  les dents ben fort  per evitar que li saltessin les llàgrimes.


El tren arriba puntual a l’estació, cinc o sis persones pugen, amb l’avís del xiulet, empren de nou  la marxa. L’Amèlia  resta encara en el banc com petrificada, sap que alguna cosa forta  ha passat per que el Francesc no hagi arribat, plora desconsolada. Sola no tenia cap sentit marxar,  no sap que fer , les forces li manquen. L’encarregat de l’estació la fa entrar dintre la cabina  perquè s’escalfi una mica  i li dona  un cafè calent. La noia es retorna una mica i sense saber com, decideix tornar a casa, quan just arribava  a la porta cau el terra desmaiada.

La mare de l’Amèlia feia poc que s’havia llevat i havia llegit el missatge que li havia deixat a la taula del menjador. “He marxat amb el Francesc, no patiu, ens estimem i ja rebreu noves nostres” la mare desesperada, no creia el que llegia, s’havia que el marit no acceptava tampoc aquell  xicot ric , però això de fugir amb ell, si son dues criatures. Va sentir alguna cosa estranya i va obrir la porta del carrer i la va trobar allà estirada al terra. Al costat de l’estufa es va anar retornant i després el metge la va  venir  a veure. Després de la visita , el diagnòstic, una forta depressió i a més ... està embarassada.

Tornar a casa va ser la seva salvació. El pare va cridar molt, li costava assimilar els fets,  però la mare li feia costat. La por al seu pare i l’amor al noi es el que l’havia incitat a voler marxar.

 Pel poble va córrer la noticia que l’hereu de cal Soler, havia marxat a estudiar a Suïssa, i poca cosa més. A la Amèlia  li va costar recuperar-se, el pitjor és que no va tenir mai més cap noticia d’ell i això li va fer molt mal.

Tot i la seva joventut la noia va voler tenir el fill, encara que li van proposar avortar, ella no ho va voler. Per evitar les xafarderies de la gent, sobretot al pare, van decidir anar a viure a un altre lloc, un poble més gran on la gent no es ficava tan en la vida dels altres.  Allà va néixer el Xavier, aquell petit  va ser la joia de tots, els pares li van donar el nom , la mare ajudava  a la noia a criar-lo, per la gent era el seu germà. La noia va poder continuar estudiant, acabant el batxillerat va fer infermeria. El nen li recordava al Francesc, tot i que no va voler que aquest  ni els seus en sabessin mai res d’ell, va seguir estimant-lo molts anys, però el temps tot ho cura i quan va conèixer al Jaume, un metge de l’hospital, on treballava va descobrir el veritable amor i al  poc temps es van casar. El Xavier ara te un germà i una germana petita, a qui estima molt,  tot i que ell ja és a la Universitat. Mai li ha interessat saber  qui era el seu veritable pare.

Perquè ara passats més de vint anys l’Amèlia ha recordat tant nítidament totes  aquestes coses, que ja quasi  tenia oblidades . Avui es el primer cop en tots aquests anys que se l’ha trobat davant. A l’Hospital on treballa d’ infermera, en un home gran que ajudava, l’ha impressionat la seva mirada; en aquell home, borratxo , drogat, envellit, viciós, malalt...  ha vist una mirada que la trasbalsat ... era la mirada del Francesc, però aquell home no tenia res a veure amb el noi  que ella havia estimat, ha hagut de buscar el seu nom a la fitxa per saber que realment era ell . Li va causar llàstima, tristesa i pena, aquella  deixalla humana en que s’havia convertit  i  l’havia convertit el seu pare, amb els seus diners i el seu desitjos de poder i prepotència. Van parlar molt poc,  ell gairebé ni va reconèixer. El  que més greu li sabria seria si algun dia el seu fill, el Xavier,  volgués saber la veritat de qui era realment el seu pare.

/20/02/2022/


diumenge, 19 de juny de 2022

PATUM – 2022-

 


Berga, som a l’últim dia de la Patum d’enguany  que ja està a les acaballes , uns dies de salts, foc i danses  molt intensos i amb una gran gentada. Després dels dos últims anys que no es va poder fer la Festa per la Pandèmia, la gent tant de casa com de fora s’ha abocat a la festa, sense por a la gran calorada d’aquests dies , ballant, saltant i gaudint com sempre.



A més aquest any han celebrat els 400 anys documentats de la festa una colla de comparses: el Tabal,  la Guita grossa, turcs  i cavallets, , Els vestidors de Masses i plens . L’efemèride s’havia de celebrar l’any passat però a causa d e la pandèmia , s’ha passat a l’actual.



Per això aquest 2022 es commemoren, amb actes i salts especials, els 400 anys de la seva primera referència escrita. Que enguany se celebrin els 400 anys és gràcies a una troballa que va fer al 2009 la historiadora Dolors Santandreu, traspassada fa uns mesos,  on es troben referencies escrites que actualment hi ha documentades sobre la festa berguedana, i també aquest vespre  dedicaran un homenatge a la historiadora per la seva tasca patumaire. A la història de Berga i de la Patum


Unes imatges de la Patum actual
 il·lustren molt be les multituds de gent pels carrers i a la plaça abocades a la gresca, al foc  i a la festa

 

 

dissabte, 28 de maig de 2022

MAIG EL MES DE LES FLORS

El més de maig es el mes de les flors, la primavera esclata en tot el seu esplendor , les flors i les festes es donen la ma. Adornen la natura, els prats, els jardins , les cases , les festes. Ara a veure com em va tot això dels canvis que m’ha fet aquest ordinador.
Una de les festes més espectaculars i boniques d’aquest més, es Girona temps de flors. Que bonic es perdre’s un dia per aquesta ciutat, pels seus carrers plens de flors, de gent, de guarniments i de boniques escultures i muntatges, on les flors son les principals protagonistes .
Us deixo amb unes imatges d’aquesta bonica ciutat i amb alguns dels elements que aquests dies han fet gaudir i entusiasmat a la munió de gent que ha passejat pels seus carrers i places admirant unes autentiques obres d’art florals.