Vaig sortir de casa per força perquè ni dormia ni menjava . M’havia de passejar, de distreure, tothom em deia que m’havia de tocar l’aire... i quantes coses més
Tots aquests mesos que porto
vivint aquí al poble, havien canviat completament la meva vida. Com podia ser
que tot això em passes a mi que era tant valenta i decidida, havia superat
dificultats molt grans i buscava
solucions per tot, res em feia perdre el coratge i l’empenta,
Tant tranquil·la que vivia a Girona en el meu petit apartament, amb el meu
treball, sortint quan em donava la gana amb les amigues, precisament ara quan feia un any que
m’havia jubilat i volia gaudir del meu temps lliure, viatjar i fer coses que
abans no podia , d’un dia per l’altre
totes les coses és van capgirar.
Fa vuit mesos que vaig tornar aquí al poble, a la casa
on vaig néixer, en aquest poblet del berguedà on tan joveneta n’havia marxat enfadada amb els
pares, que volíem obligar-me a fer el que ells volien, treballar a la fàbrica,
casar-me i sense llibertat de fer res que
no estigués controlat per ells, viure com ells volien. Als setze anys,
després d’una forta discussió amb la mare
vaig marxar amb un grup hippy a viure la vida, ella
em va dir que si marxava no tornés mai més a casa que per ells jo havia
mort. Vaig passar temps molt bonics i altres molt difícils però sempre havia seguit endavant, si que els primers
anys els havia trobat a faltar, sobretot el meu germà, però finalment els havia
quasi oblidat.
Durant més de
trenta anys no vaig saber res d’ells, ni tampoc vaig tenir-hi cap interès . Un dia per casualitat vaig trobar-me amb el
meu germà, la dona i la nena, aquelles cunyada i nebodeta que ni coneixia i vam estar parlant una
estona, després ens vam trobar algunes vegades, sense que els pares saber-ne res, ells seguien amb el seu enuig, sobretot la mare. Un
dia el Joan em va telefonar i em va dir
que el pare estava malalt greu i no viuria massa temps i que volia veure’m abans de morir per
demanar-me que el perdonés. Em vaig armar de valor per anar-hi , em feia por i
angoixa la mare, la que manava, però va anar força bé, em vaig emocionar al
veure el pare i com es va posar de content al veurem, em va dir s’havia penedit
tantes vegades de deixar-me marxar i no buscar-me , plorava mentre em deia això.
El vaig abraçar i vam plorar junts. Vaig
estar allà amb ell el dia que va morir .
Des de llavors un parell de
vegades l’any pujava a veure`ls . El Joan i l’Alexia havien
vingut algunes vegades a Girona i si estaven un parell de dies, sobretot des
que el Joan es va separar , aquella nebodeta es feia estimar i amb ella fins
havíem anat de juntes de vacances
. Amb la mare encara discutíem sovint
quan hi pujava , però ja no m’afectava
gens, era com era i jo estava contenta de haver recuperat la família.
Un dia el Joan em va dir que l’havien d’operar del maluc i li
vaig dir que contes amb mi pel que fes falta . Vaig anar a casa per estar-me uns dies allà per l’operació i la
convalescència i ajudar a la meva neboda ,
feta una noieta que als seus disset anys
havia de cuidar-se del pare i l’àvia que sempre havia viscut junts i
feia uns mesos que li havien diagnosticat
l’Alzheimer , no podien deixar-la mai sola, jo que pensava estar-hi un
mes amb ells , però la cosa es va complicar,
al germà li van haver de fer dues operacions i encara està convalescent i
camina amb dificultat.
Primer amb la mare discutíem sovint
, però passava una mica d’ella però aquests darrers mesos la cosa s’ha agreujat
molt i a la més petita m’ataca i fins es posa agressiva, em tracta com si fos
una nena petita i em vol manar i manegar com havia fet sempre. Els matins hi ha
una noia que la cuida i a la tarda , la cuido jo i l’Alexia al vespre torna a
casa quan torna de les activitats, jo he
arribat a una situació límit amb ella i
em sap greu marxar i deixar a la noia la responsabilitat, la mare també em fa
pena, perquè se que la causa principal de com està és la malaltia i en el fons
és la meva mare, però no menjo , haig de prendre pastilles per dormir i sovint
em venen ganes de plorar i de cridar. Al Joan també l’he d’ajudar, cada dia a la tarda va a recuperació i amb quedo totes les tardes amb ella i sovint
em treu de polleguera a vegades arribo a
estar que no puc més, em tracta igual que quan era petita , portem això , no allò altre, acompanyem allà ... i no
la contradiguis que es posa agressiva i
llavors fins em fa por, la noia ja em va avisar que no li portes mai la contraria.
Avui una amiga de joventut , que
sovint la ve a veure m’ha dit un cop més que surti de casa, vagi a caminar pel
bosc , que respiri a fons, que em toqui l’aire dels pins. Camina cada dia una estona i arribaràs nova. Avui he
decidit fer-li cas . Estic al mig del bosc , volia pujar dalt la carena però ja
em canso, l’olor del romaní i la farigola m’omplen les narius , passa un
cabirol i és queda mirant-me , ja havia
perdut la percepció d’aquestes petites coses.
Camino de nou, de cop veig un arbre que reconec, el nostre pi... sovint hi pujaven fins allà, un pi gruixut que
amb les amigues ens hi abraçàvem i
t’omplia d’energia positiva, deien elles, decideixo fer-ho. Estic una estona
així abraçada al arbre, noto que respiro millor, el meu cos es va temperant , després
miro als voltant si m’ha vist algú , tot està tranquil i solitari, i continuo
la caminada una hora més sense notar cap cansament.
Cap a les set de la tarda torna a casa , ja tranquil·la, així que sent la
porta,
¾
Nena, nena on erets fa
estona que et busco, no marxis cap més dia sense dir-me res...
¾
No et preocupis mare que la
teva nena és aquí i no et desempararà.
Mentre l’abraçava i li feia un petó. En aquell
moment el Joan i l’Alexia estaven entrant
per la porta i somreien al veure’ns.
-30-11-23.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada