dimarts, 30 d’abril del 2019

EL LABORATORI DE L’AVI II


LA MÀQUINA I LA RECEPTA MERAVELLOSA

Vaig començar a remenar els estris, alguna batedora encara funcionava i vaig trobar llibres de pastisseria que em van interessar. Fullejant vaig llegir xocolata afro, i vaig veure’m a la selva prenen un amargant i fort producte elaborat amb cacau, cent per cent natural. A més, rodejat de sensuals mulates que ballaven danses encisadores. Jo crec que fins la música del tam-tam va ressonar sota la meva pell. Tot seguit vaig copiar la fórmula per cercar els ingredients.

Tot va ser fàcil d’aconseguir dins els productes de l’obrador: sucre, sal, canyella, pebre negre i de Caiena, xocolata, nata, mantega de vaca i de cacau. Noi, però mancava un ingredient que no vaig trobar i que no coneixia. M’ho vaig apuntar en un paper i vaig anar a trobar el meu còmplice de col·legi i de trenta mil aventures més , el fill del veterinari. Ho va llegir i va contestar-me.
¾     Ho he vist al magatzem del pare, però no sé què és, ja te’n portaré.

El meu amic va complir i per una vegada, d’amagatotis, no fos que es pensessin que n’havia cap interès per la meva part en el “curro pasteril”, vaig tornar a baixar a l’obrador i al meu laboratori secret.

Amb les màquines de l’avi vaig aconseguir elaborar el producte i al tastar-lo no vaig poder estar-me de dir:
¾     Collons!!! Que bo que és aquest cony de xocolata!

No sabeu quina sensació de força va córrer per les meves venes, quina pujança vital, quin desig des del cap fins als peus. Quin desfici em corria amunt i avall del meu cos. Fins i tot, tremolava d’emoció.

Com que em va sortir força quantitat i no sabia què fer-ne, al sortir vaig llançar la resta de la xocolatada a una màquina que també en barrejava. Vaig marxar tot pinxo i animat, al cap de tot no era tan difícil ser pastisser. Amb la Nuri, la meva xicota, vaig passar una tarda fogosa i al vespre encara vaig haver anar a veure la Carina, la meva cosina de l’ànima. Amb quin desgast més plaent vaig dormir tota la nit.

Però el bo de tot això, va ser que tot els que van menjar dels bombons fabricats amb la barreja van tornar de seguida a comprar-ne més. I va córrer la notícia per tot el poble, i fins i tot, dels pobles del voltant, venien a buscar-ne. Clar, tanta demanda va acabar molt de pressa amb la producció. Aleshores, molts clients van marxar amb la cara llarga, ja no feien el mateix efecte ni donaven cap satisfacció especial.

Però l’avi que de “tonto” no en té ni un pèl -dels altres tampoc- va veure el cadenat obert, va entrar després de molts anys al seu laboratori i va conèixer tot seguit la veritat. I va sumar i sumar, a casa de floretes no gaires, però de números, déu-n’hi-do, i va treure el resultat. Li va comentar al pare i es van tancar al laboratori. Després van cridar-me i vaig baixar amb el cap cot. L’avi, en compte de renyar-me va dir-me:
¾     Quan llegeixis una paraula continua, malgrat sigui a l’altra plana.- Va girar la pàgina i vaig llegir la resta de la paraula: afrodisíac.
¾     I aquest producte- va assenyalar-me- serveix per excitar els animals en temps de procrear.

Malgrat la monumental esbroncada a la pastisseria hem continuat la venda del producte, ara en uns estoigs especials. El negoci és el negoci. 

Miquel Pujol Mur

diumenge, 28 d’abril del 2019

MATÍ DE MISTERI



(Al entrar al Casal sense voler escolto al conserge que diu:  “On amagarem el cos?”)


Aquest matí al entrar al Casal, escolto sense voler com el conserge deia a un altre home... “On amagarem el cos?. Llavors al veure que entrava van callar en sec i als pocs segons iniciaven una conversa sobre un tema trivial.

“On amagarem el cos?” aquestes paraules van quedar gravades al meu cervell. Que devien haver fet aquells dos,  deuen haver mort a algú ... Déu meu, que faig? Aviso al Mossos? Però si se’n adonen i llavors venen per mi. Aquesta gent deuen ser perillosa. Amb la cara de bona persona que fa el Jaume, sempre l’he vist incapaç de fer mal a ningú... però mai se sap.  Qui deu ser l’altre persona que estava amb ell? No la conec  de res. Potser és algú amb qui tenia algun deute pendent i per passar comptes l’ha fet ficar en un bon embolic.

Quin neguit... que faig? –pensava mentre estava asseguda al bar del centre  prenent una coca cola. El cap li bullia, estava molt angoixada. Si faig o no faig, ells ja deuen saber que els he escoltat, potser estic en perill. Crec que hauria de fer alguna cosa... però no tinc proves nomé  sospites...

 Estant amb aquestes cabòries va entrar la Raquel, l’amiga amb qui havíem quedat feia una estona. Vaig fer un sospir alleujada al veure-la. Com que ja no podia més, li vaig explicar la situació. Parlant baixet perquè ningú no ens sentis. Ella m’escoltava atenta. Li vaig dir el que m’havia passat i li vaig demanar que havia de fer... o, si fos ella al meu lloc que faria... Avisem als mossos, no diem res... és terrible.

“Calmat, calmat,  no passa res”  -em va dir ella , així que la vaig deixar parlar-    “El Jaume, ara quan he entrat m’ho ha explicat tot. Es veu que el seu cunyat, l’home que has vist, aquest matí ha trobat mort el gos i vol que l’ajudi a amagar el cos perquè els seus nens petits no els vegin  i estalviar-los-hi el gran disgust que tindrien, només els diran que el gosset ha marxat, o ha desaparegut. Ara el Jaume és a buscar-lo i se’l emportarà”

26/03/2019/

divendres, 26 d’abril del 2019

EL LABORATORI DE L’AVI I


LA MÀQUINA I LA RECEPTA MERAVELLOSA

Curiós títol ja que el meu avi no tenia precisament cap màquina que li permetés viure sense treballar ni fugir de la realitat. Tenia, en un racó de l’obrador, un petit lloc amagat que li deia el seu laboratori, i on la porta era sempre closa amb un gros cadenat. Allò va ser temps enrere el seu lloc de meditació per aconseguir noves creacions per a la seva pastisseria. Però, ara fa temps que és oblidat perquè el pare, revolució generacional, va voler ampliar el negoci i va construir un nou i més modern obrador, amb un laboratori més preparat per estudiar les matèries primes i treure el millor producte, la més bona qualitat i aconseguir la màxima producció.

I ara en pregunto per què parlar tant del negoci familiar sense presentar-me a mi mateix. Sóc un sagalot d’un setze anys, gran, mitjanament intel·ligent, amb això vull dir, que si la qüestió no m’interessa gaire em faig el sord. El pare té la dèria de parlar-me contínuament del negoci, de la producció, de la quantitat d’hores que necessita treballar, que si ha d’agafar un nou obrer, que seria interessant que m’impliqués en el negoci, que així aprendria l’ofici del seu pare i el seu.

Però jo em miro la mare, i faig un gest d’aquells que diuen (altre cop, sempre el mateix) i ella intervé ràpidament en el meu auxili. 
¾     Deixa estar el nen, encara és jove. Deixa’l gaudir de la llibertat i de la joventut. Prou que li caurà el pes del treball quan sigui més gran.

He de dir que sóc el fill petit i la mare em té en un pedestal. Els meus germans, germà i germana, fa anys que treballen en el negoci.

Sempre que aprovo unes notes del curs, malgrat sigui ben justet, sempre riu i em passa algun dineret perquè ho celebri. I quan li porto una copa guanyada en l’skateboarding aplaudeix alegre com unes pasqües. Quan pugen de l’obrador a dinar ho anuncia com si fos la gesta del Gran Capità. Del pare i de l’avi només sento de sota veu algun: si es dediqués al futbol, i fos el nou Messi, encara. El pare murmura en veu baixa, però que escolta tothom a la taula:
¾     Noi, amb això es guanyen diners per viure o només serveix per comprar-te patinets cars, que pago jo, i “fardar” davant de les nenes.

La mama sempre fa un gest estrany amb la boca i mira al sostre. Com dient-me: no en facis cas, i em posa un bon tall de carn al plat. Bé, després de fer-vos conèixer el meu entorn familiar acabo dient-vos que sóc eixerit, guapot, xerrameca i un bon nano. Això sí, sempre estic rodejat de mosses. Tal vegada com si fos la bresca de la mel, del refrany de les mosques. Els diners de la pastisseria també ajuden i molt.

Ah, sí! Des del principi us he d’explicar les meves experiències dins del laboratori de l’avi. Un dia el meu pare em va castigar sense sortir de casa. No van valer, ni els precs, ni les raons, ni els renecs ni la intervenció de la mare.

Com que m’avorria i no hi havia en mi el més mínim desig d’estudiar, finalment vaig baixar a l’obrador. Vaig escapolir-me de tots i vaig anar a la porta de l’anomenat laboratori de l’avi. El cadenat, bastant antic i oxidat, no va resistir les meves habilitats i aviat va saltar. Em vaig enfonsar dins d’aquell racó oblidat. Sí, enfonsar fins el moll dels ossos, aquella olor dolça de xocolata, aquella aroma que em penetrava, em va conquistar.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

dimarts, 23 d’abril del 2019

EL BALL DE LA MORISCA. GERRI DE LA SAL




Les llegendes que envolten aquesta dansa la situen en temps remots, a l'època del domini musulmà per terres de Catalunya. N'existeixen tres versions diferents:

Una diu que la protagonista fou la filla de l'alcalde de Gerri que, abans de ser feta presonera pels moros, volgué acomiadar-se dels seus amb una dansa. Però, després d'un acord previ amb la resta de vilatans, quan en un moment determinat del ball ella picà amb el taló a terra, la gent del poble sortí a empaitar els moros que estaven embadalits tot mirant-se la noia. La seva sorpresa fou tant gran que es pensaven que eren atacats per les tropes del Comte de Pallars, i fugiren a corre-cuita de la contrada. Per celebrar la victòria, la gent de Gerri de la Sal cada any representa de bell nou la mateixa dansa.

Una altra versió ens parla d'una reina cristiana captiva d'un cabdill moro que n'estava enamorat. Ella, valent-se de la seva habilitat per la dansa, aprofità per escapar-se del captiveri arrencant a córrer enmig de les evolucions del ball.

La darrera versió coneguda inverteix els papers i ens diu que la captiva era una mora que tan aviat com es separà de la mà del ballador, o de la vigilància del cristià, provà d'escapar-se però en tombar-se el ballador, quedà captiva una altra vegada.

Amb tot, totes tres versions ens parlen d'una noia que balla molt lleugera enfront d'un enemic que la vol captiva.

Tota la informació que tenim sobre la dansa diu que per ballar una Morisca cal repetir 13 vegades la tornada. És doncs, clar que a Gerri la tarda del tercer dia de la Festa Major era del tot dedicada a ballar Morisques, i que tot el poble hi participava fent coincidir el màxim de soroll possible amb el cop de peu a terra que dóna la balladora en l'última nota.

Es manté la tradició de començar ballant amb una sola parella, amb els habituals desplaçaments cap als extrems de la plaça, i s'hi ha incorporat una segona ballada amb la participació general de la gent del poble. Els trets d'escopeta continuen acompanyant els darrers taló i punta de cada tirada, i també es manté el vell costum de tirar caramels que la mainada agafa de terra.

Actualment es fa la representació de l'adaptació de la llegenda de la Morisca, feta per l'escriptor pallarès Pep Coll i amb la participació dels habitants del poble.

Documentació: Ajuntament Gerri de la Sal.
Baix Pallars

Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 21 d’abril del 2019

LES PAPALLONES



La petita Cloe està passejant amb l’àvia, segueixen el caminet que porta als horts, una mica apartats de la  finca, van a esperar l’avi que ja està acabant la jornada. Tot d’una, un vol de papallones la deixen bocabadada, aquestes voleien per entre les flors i els matolls que bordegen el sender. La nena és queda quieta mirant-les,

¾    Àvia, mira, mira , papallones de veritat.
¾    Què no n’havies vist mai? –pregunta la dona estranyada
¾    Si... als contes, però aquestes són més boniques.

La nena viu a la ciutat, però està passant uns dies amb els avis a la masia del poble, ja que els pares han hagut de fer un viatge imprevist i a la nena l’han deixat amb aquells  avis que degut a la llunyania  només veia molt de tant en tant, tot el que ara veu ho troba nou,
¾    Que podem agafar una papallona i la posarem en una capsa per ensenyar-la als pares quan tornin i guardar-la a casa.
¾    Mira Cloe, les papallones passen per un llarg procés des de petites fins que son grans i arriben com les veus ara, fan molts canvis des  que neixen fins que poden volar i ser  adultes. Ara en la seva plenitud i bellesa viuen molt poc temps. Deixem-les gaudir de la vida.

Llavors l’àvia va explicant a la petita tot el procés que fan les papallones des de que surten  dels ous, i com passen a ser erugues . Aquestes al anar creixent embolcallen el seu cos amb un seguit de fils , llavors ja tenim la crisàlide , allà dins és on  es va formant i transformant la crisàlide i quan en  surt ja és una papallona. Tot aquest llarg procés de transformació sen diu metamorfosis i dura forces dies. Quan aquesta surt de la carcassa volant amb aquestes ales cobertes d’escates tan fines i amb aquests bonics colors, ja ha arribat al final del seu cicle , les papallones  tenen molts  pocs dies, o setmanes  de vida, segons les espècies.

¾    Que bonic que és àvia això que m’has explicat. Deixem les papallones lliures. Jo també em transformaré quan serè gran?.
¾    I tant bonica. Et transformaràs en una preciosa adolescent, després  seràs  una bonica noia, més tard en una gran dona...i també una   senyora interessant ...
¾    I quan serè gran, en una àvia gran, amable i carinyosa,  com tu .
¾    I tant preciosa
.
A la dona li regalima una llàgrima galta avall mentre acaricia el cabell ros i embullat de la petita, mentre van arribant a l’hort on hi ha l’avi  que ja les espera impacient, allà   berenen plegats. Llavors tots junts entren dins les plantes i omplen el cistell de tomàquets, carbassons mongetes tendres,  enciams...
¾     Que divertit que és això de poder anar a l’hort en comptes d’haver d’anar al supermercat.

Mentre l’avi l’ajuda a collir aquell gros pebrot vermell, la nena amb els ulls esbatanats es meravella  per tots els grans descobriments que ha fet en aquests dos dies a casa d’aquells avis que coneixia tan poc, però ja pensa dir als pares quan tornin, que la deixin quedar uns quants dies més allà, amb els avis, que vol descobrir encara  moltes més coses.

16/04/2019/


divendres, 19 d’abril del 2019

L’AMOR I ELS ÀNECS DEL RIU II


En aquestes arriba també la néta, dreta com si fos una persona gran, la renya, dient-li pel seu nom.
¾     Sílvia, ja està bé! L’avi fa dos anys que va morir i vostè encara hi enraona com si fos present.
¾     No l’oblidaré mai. El Roger va ser un gran company, espòs i amant.
¾     Sí!- contesta la Núria, la filla.- però moltes vegades també us esgatinyàveu de mala manera.
¾     Ai, noia, quines coses de recordar. El Roger, de vegades, era massa amable amb les noies joves i jo m’enfadava, però ens estimàvem molt.
¾     Sí, iaia!-  comenta la néta.- Perquè el teníeu ben fermat, que si no.
¾     Calla, calla, Laia! – suavitza la Núria- Tu ets una cria encara i no saps res del món.
¾     Tinc catorze anys, a punt de complir-ne quinze. – S’imposa empipada i seriosa la Laia.- I tinc xicot!
¾     Què dius!?- exclama horroritzada la Núria, la mare.- Un xicot tu, qui? Ja veuràs quan li digui al pare.
¾     El pare ja sap qui és. Li vaig dir. Em va dir que no tu digués que faries  massa escarafalls. El pare, sí que m’entén.
¾     Ja li demanaré explicacions, molt serioses, jo al teu pare.

La néta dirigint-se a l’àvia la reprèn:
¾     L’avi, fa dos anys que va morir. Ell no voldria veure-la així de trista, ja sap que ell era molt alegre. S’ha de buscar un company, o una colla, per sortir, per passejar. Per veure que no tot s’acaba a casa parlant a la vora del riu, amb qui no hi és.
¾     Però, el Roger, el meu Roger!
¾     Orgues!- li contesta la Núria, la filla.- Ja parlaré amb l’Elvira, la seva consogra, perquè la vingui a buscar per sortir. Ara mare, canviïs de roba que el dol li dura massa i està mullada.
¾     Tota la vida! El meu Roger! Per què te n’has anat deixant-me sola?
¾     Ai, quants romanços! Ben bé, àvia, sembla del temps de les cavernes. Miri aquest matí escriure en les xarxes socials, al facebook i al twiter, perquè trobi un company per sortir.
¾     Ai, no! Quin horror posada en un anunci com si em volgués vendre.
¾     Va, no sigui carca, amb el Sergi, el meu xicot, ens vam conèixer així. No sap la gent que cerca companyia.
¾     Com?  Us vau fer amics per internet!- Protesta la mare.- I el teu pare ho sap...
¾     Bé, potser no li vaig explicar tot, però el pare és molt intel·ligent i sap com són els temps moderns.
¾     Quan agafi el teu pare aquest migdia em sentirà. Saber que tens xicot i no dir-m’ho i a més per internet. Apa, anem mare, ha de canviar-se de roba i li’n donaré una altra de nova i de menys dol. S’ha de renovar.
¾     Ai, Senyor! Roger ja veus que em volen fer les teves, filla i néta. Buscar-me xicot. I sortiré per internet com una “pelandusca” qualsevol. Déu meu com ens modernitzem!
¾     Ai, iaia! Que malament ho has entès. Una cosa no té res a veure amb l’altra. A les xarxes socials hi ha força bona gent.


Miquel Pujol Mur

dimarts, 16 d’abril del 2019

L’AMOR I ELS ÀNECS DEL RIU I


La dona és asseguda en un banc a la vora del riu. El Llobregat baixa cabalós a causa de les darreres pluges. Les aigües salten en xocar amb les roques de la llera del riu, i fan mil remolins d’escuma marronosa. Una tènue calitja grisosa i els núvols anuncien, en un cel tapat, que no s’ha acabat encara el mal temps. Els ànecs han fugit de dins del  riu i volten ociosos  pel petit prat. Algun, més atrevit, es capbussa en una raconada, menys remoguda per el corrent d’aigua, cercant aliment. 

La Sílvia, una dona ja gran, vestida de negre però encara de bon veure, enraona amb el seu company evanescent.
¾     Mira, mira, te’n recordes d’aquell dia que els aneguets ens perseguien.- Sense esperar resposta, continua la seva conversa.
¾     Sí, Roger, el dia que vaig portar de casa meva una bossa amb miques de pa. Per la cara que fas, veig que sí que t’ha vingut a la memòria. Clar que ho saps, llavors encara érem promesos.- i prosseguí el seu diàleg.
¾     I quan vam anar a Venècia en viatge de noces. Asseguts en aquella tauleta del restaurant a prop del Pont de Rialto. Agafats de les mans miràvem tranquil·lament l’aigua i comparàvem els moviments dels ànecs amb el de les góndoles que navegaven pel Gran Canal. Lleugers a l’aigua i lents a terra. Recordo les petites naus negres lligades al moll. Pujaven i baixaven com presoneres dels homes.
¾     Ai, Roger! I quan vam recórrer els canals francesos del Midi. S’amanyagaven a les vores dels rius construint els seus nius. Aleshores, sorpresos per la nostra presència, sortien volant i feien mil voltes per l’aire. Més tard tornaven al seu cau, després del nostre pas.- Animada pels records continua la seva xerrada.
¾     Quants viatges vam fer i quantes terres vam visitar, a fora i a dins del nostre país. I sempre tornàvem carregats de figuretes d’ànecs, com si la fidelitat de per vida d’aquestes aus, fos un símbol per a nosaltres.

Sobtadament  el corrent del riu va créixer d’intensitat. Un ànec, agafat de sorpresa, va fer diverses tamborinades, arrossegat per la força de l’aigua. Veient-lo la dona es diu:
¾     Pobre animaló! S’ofegarà, vaig a salvar-lo.

Traient-se les sabates i apujant-se les faldilles avança per la llera del riu. Aleshores una veu juvenil i esparverada crida des de la porta de la casa.
¾     Mama, mama! L’àvia es vol suïcidar. Iaia , iaia! Surt del riu, que no veu que la força de l’aigua se l’emportarà avall.

La Núria, la filla, una dona de mitja edat corre desesperada cap el riu i agafant-la del braç la tiba cap a la vora.
¾     Que fa, mare?
¾     L’aneguet s’ofegarà.
¾     Ja torna amb els seus somnis. Miri, que pinxo que corre fora del riu.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

diumenge, 14 d’abril del 2019

ENTREPÀ VEGETAL

 (30 paraules)


Quina gana, després de caminar tant. Trec de la motxilla l'entrepà que m’ha fet la Mónica. Paladejo el gust del pernil. Primera queixalada...buf...tot verdures. Oblidava que  és  vegetariana.

28/03/2019/



divendres, 12 d’abril del 2019

dimarts, 9 d’abril del 2019

ELS PASTORETS. TEATRE D’AFICIONATS


Tothom corre per l’escenari. En un racó un és treu els pantalons (a l’improvisat espai no hi ha camerinos) per posar-se uns calçons de la disfressa. Els àngels sense ales corren a saltirons pel passadís vestint-se de blanc. Damunt la cadira, prop del penja-robes queden les robes de diari, unes penjades i les altres a mig penjar. El penja-robes és atapeït al màxim amb la roba de les disfresses. Hi ha un actor repenja’t a una taula posant-se unes espardenyes. 

La directora, amb un fals somriure als llavis, fueteja amb breus paraules a tot l’elenc. 
¾     Escolta? – pregunta l’indecís de torn- quan començo després o abans de...
¾     Noi, com sempre, que no te’n recordes anaves...
¾     A sí, després de la música i sortia de la dreta.
¾     Noooo! Després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.
¾     Ah, jo em pensava...
¾      Bé, ja tu diré quan hagis de sortir.
¾     Tu, Pere, com està l’escenari, Nooo!!! Així no, les bales de palla enmig i la Verge Maria asseguda a sobre.
¾     Diu la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.
¾     Quina Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vols dir l’Esther, la que fa de Verge.
¾     Clar, la Maria...
¾     Va deixeu-m’ho estar. Digues-li que el vestit és de faldilla llarga. Ostres, com estic avui, la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.
¾     I la música...
¾     La portava el Pere, més s’ha oblidat el pen-drive a casa i ha tornat a buscar-lo.
¾     Només falta això ara ens tindrem d’esperar.
¾     No, ve ara mateix.
¾     Ja sóc aquí!!!
¾     Ja tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh!!! Ets tu que portes això de la música.
¾     Sí, però el nen hi ha gravat davant els Simpson. Ho esborraré en un moment.
¾     Què quedo bé?- Pregunta la verge esperant una resposta afalagadora.
¾     A veure, si molt bé, i el nen.
¾     El portava la Palmira.
¾     Palmiraaa!! El nen on és?
¾     Vatua l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he oblidat.
¾     Ai, Senyor. Noia, agafa una bufanda i fes veure que és el nen.  

Llavors passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La directora, amb ulls de garsa preparats per vigilar-lo tot, pregunta:
¾     Què encara no sabeu que heu de dir. 

Tots a cor responen:
¾     Sí!!! Però ho repassem una mica.
¾     Manoi, que malament aneu de memòria.
¾     Endavant i que surti el que Déu volguí.  Molta merda !!!

I amb un fort picar de mans disposa cadascú al seu lloc, fa alçar el teló o comença la funció. 

Miquel Pujol Mur 

diumenge, 7 d’abril del 2019

PRODUCTES DE TEMPORADA




La dona jove és queixava dels preus de les fruites l les verdures, que en ple i cru hivern, estaven pels núvols. Els diners no li arribaven per comprar les coses més necessàries pels seus, mentre comptava els escassos diners que li quedaven al moneder, davant la caixa,
¾    És que no m’arriben. Les coses que vull estan mol... però molt cares.

Mentre deia això treia del carro de la verduleria, carbassons, mongeta tendra, tomàquets i una capseta de maduixes i uns kiwis. La Cinta, una velleta jubilada, que estava darrera seu, és va atrevir a dir-li,
¾    Escolta noia, potser si miressis els preus dels productes de temporada veuries que són més assequibles. El bròquil, les carxofes, les pastanagues, i les  pomes i taronges estan en el millor moment.

La dona jove, se la va mirar amb cara de menyspreu i no va ni entendre de que li parlava. Segur que va pensar que aquella vella estava xalada i sense dir res, va deixar un producte al taulell, va pagar el demés i va marxar sense dir res ni mirar a ningú.
 Des de la cua i mirava  a les dues, vaig pensar que la dona, era una mica mal educada, però que caldria ensenyar al jovent, des de petits,  a conèixer quins són els productes de cada temporada i estació de l’any, per escollir el millor de cada època. Ho  vaig aprendre-ho a casa i sempre ho he seguit. .

Ara la gent, sobretot jove... i no tan jove, sempre vol de tot al temps que sigui, -comentàvem  a la sortida-   llavors no entenen que uns tomàquets insípids, artificials, igual que unes maduixes o uns préssecs, en ple hivern, no tinguin gust de res, siguin molt cars  i es paguin a preus desorbitats , i es clar els diners a vegades no arriben.  Encara que es comença a fer alguna cosa en aquest sentit , cal insistir més i cal que els joves si impliquin i ho entenguin. Comprant  productes de temporada i  de  proximitat hi guanya la salut,  la butxaca i el país.

22/02/2018/

divendres, 5 d’abril del 2019

EN LA BOIRA


Miro a fora. Plou a bots i barrals. El vidres són entelats com el meu pensament. El meu cap sent el dolor dels pensaments estranys.

Torno a mirar i passo la mà pel vidre, se’m mulla el palmell i noto la fredor de l’aigua. A fora només la boira i un cel estrany i negre que domina el firmament.

La música omple la sala. És suau però ressona fortament a les meves oïdes. Els sons m’omplen d’angúnia. El cor palpita fortament. Amb les mans premo el cap, el dolor no marxa. Em tapo les orelles amb els palmells de les mans, però és en va. El zum-zum interior barrejat amb la música, m’atordeix encara més.

Els meus llavis mirallats en el vidre prenen un gest amarg. Agafo un mocador i amb pressa, ràpidament com qui no vol neteja les meves llàgrimes i els meus llavis.

Pren la copa de cava de damunt la taula i bec. No m’acaba d’agradar el cava, les seves bombolles em molesten a la gola. Però aquest va ser posat ahir i és insípid com un vi esbravat.

Observo el meu voltant. Vaig nua. La memòria ressorgeix poc a poc. Ahir, un home, la porta de casa, un acte forçat.

Miro la cuina, el ganivet és davant meu. Amb mà ferma l’agafo fortament. La punta em fa un tall i sagno. Vull acabar la feina.

Entro a la habitació. L’home és estabornit del cop que li vaig donar en el moment d’acabar l’acte sexual.

Clavo el ganivet, una i altra vegada. La sang sembla em netegi la meva vergonya.

Ric! Sé que tot acabarà malament: la presó o el manicomi. Tal vegada potser ... La Justícia és tan variable com la vida.

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 2 d’abril del 2019

TOMBE SUR LA ROUTE UN BOUQUET DE FLEURS OUBLIÈES


Sona en l’aparell la veu de George Brassens que desgrana en veu forta i poètica la lletra de la cançó. La música és mínima, només com a fons, per acompanyar la veu, un xic ronca, que declama lentament paraules. Escolto meravellat com si fos dins un miratge que acompanya el meu sentir

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.
Miro davant meu i no veig res, potser sí, tal vegada una finestra on regna un cel blau de nit fosca, sense estels ni lluna. El meu enteniment no compren res. Estic tan buit per dintre, com lligat de mans i peus per fora.

Sona la música altre cop i el meu espill canvia de paisatge. Ara els arbres, com la mateixa vida, no deixen veure el més enllà. Tot és confusió dins el meu cervell. Els arbres han estat, molt sovint, el meus companys de ruta.

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.
Com en un somni el paratge varia i em veig sol enmig d’un camp. Clavo l’eina, la fanga, a la terra erma i dura. L’esforç em fa tremolar. El meu cos es ressent del treball. La terra és seca. Tot plegat la vida només és un roquissar.

Flors i joventut caminen l’un al costat de l’altra. Quin camí ha seguit el portador del ram que l’ha deixat oblidat enmig del camí. Potser ha abandonat, també les il·lusions del demà i del futur. El món és  dur.

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.
Boira en els ulls. Núvols foscos que albiren dubtes. Camino, sense veure el viarany que em porta més lluny, sempre més lluny. I cauen damunt les meves espatlles els anys, any rere any. Massa temps, només per una vida.

Vaig endavant, sentint el cansament damunt meu. Altres han marxat abans i resto sol en una barca, que deriva segons l’oratge. El vent m’empeny d’un costat a l’altre. Malgrat tot el camí no és nou, és el cercle vital de tothom. 

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.
Obro els ulls a la cridòria de la nova matinada. Canten els ocells. S’escolta el cant del gall que crida saludant el sol naixent. Un dia nou per deixar rere la nit de l’insomni. El cloquer proper, escampa a l’aire les notes de les campanes per obrir els sentits a la vida que neix. Neix no, només empren el vol d’un nou dia. Un jorn renovat per gaudir, per sentir, per viure, per veure, simplement, com passa la jornada de les vides humanes. Unes neixen i altres fineixen. Però l’espai de temps és vida.

Damunt la carretera un ram de flors oblidades. Segurament una altra persona el recollirà i sentirà l’aroma d’un nou despertar dels sentiments.

Miquel Pujol Mur