EL LABORATORI DE L’AVI I

LA MÀQUINA I LA RECEPTA MERAVELLOSA

Curiós títol ja que el meu avi no tenia precisament cap màquina que li permetés viure sense treballar ni fugir de la realitat. Tenia, en un racó de l’obrador, un petit lloc amagat que li deia el seu laboratori, i on la porta era sempre closa amb un gros cadenat. Allò va ser temps enrere el seu lloc de meditació per aconseguir noves creacions per a la seva pastisseria. Però, ara fa temps que és oblidat perquè el pare, revolució generacional, va voler ampliar el negoci i va construir un nou i més modern obrador, amb un laboratori més preparat per estudiar les matèries primes i treure el millor producte, la més bona qualitat i aconseguir la màxima producció.

I ara en pregunto per què parlar tant del negoci familiar sense presentar-me a mi mateix. Sóc un sagalot d’un setze anys, gran, mitjanament intel·ligent, amb això vull dir, que si la qüestió no m’interessa gaire em faig el sord. El pare té la dèria de parlar-me contínuament del negoci, de la producció, de la quantitat d’hores que necessita treballar, que si ha d’agafar un nou obrer, que seria interessant que m’impliqués en el negoci, que així aprendria l’ofici del seu pare i el seu.

Però jo em miro la mare, i faig un gest d’aquells que diuen (altre cop, sempre el mateix) i ella intervé ràpidament en el meu auxili. 

¾     Deixa estar el nen, encara és jove. Deixa’l gaudir de la llibertat i de la joventut. Prou que li caurà el pes del treball quan sigui més gran.

He de dir que sóc el fill petit i la mare em té en un pedestal. Els meus germans, germà i germana, fa anys que treballen en el negoci.

Sempre que aprovo unes notes del curs, malgrat sigui ben justet, sempre riu i em passa algun dineret perquè ho celebri. I quan li porto una copa guanyada en l’skateboarding aplaudeix alegre com unes pasqües. Quan pugen de l’obrador a dinar ho anuncia com si fos la gesta del Gran Capità. Del pare i de l’avi només sento de sota veu algun: si es dediqués al futbol, i fos el nou Messi, encara. El pare murmura en veu baixa, però que escolta tothom a la taula:

¾     Noi, amb això es guanyen diners per viure o només serveix per comprar-te patinets cars, que pago jo, i “fardar” davant de les nenes.

La mama sempre fa un gest estrany amb la boca i mira al sostre. Com dient-me: no en facis cas, i em posa un bon tall de carn al plat. Bé, després de fer-vos conèixer el meu entorn familiar acabo dient-vos que sóc eixerit, guapot, xerrameca i un bon nano. Això sí, sempre estic rodejat de mosses. Tal vegada com si fos la bresca de la mel, del refrany de les mosques. Els diners de la pastisseria també ajuden i molt.

Ah, sí! Des del principi us he d’explicar les meves experiències dins del laboratori de l’avi. Un dia el meu pare em va castigar sense sortir de casa. No van valer, ni els precs, ni les raons, ni els renecs ni la intervenció de la mare.

Com que m’avorria i no hi havia en mi el més mínim desig d’estudiar, finalment vaig baixar a l’obrador. Vaig escapolir-me de tots i vaig anar a la porta de l’anomenat laboratori de l’avi. El cadenat, bastant antic i oxidat, no va resistir les meves habilitats i aviat va saltar. Em vaig enfonsar dins d’aquell racó oblidat. Sí, enfonsar fins el moll dels ossos, aquella olor dolça de xocolata, aquella aroma que em penetrava, em va conquistar.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur