EN LA BOIRA

Miro a fora. Plou a bots i barrals. El vidres són entelats com el meu pensament. El meu cap sent el dolor dels pensaments estranys.

Torno a mirar i passo la mà pel vidre, se’m mulla el palmell i noto la fredor de l’aigua. A fora només la boira i un cel estrany i negre que domina el firmament.

La música omple la sala. És suau però ressona fortament a les meves oïdes. Els sons m’omplen d’angúnia. El cor palpita fortament. Amb les mans premo el cap, el dolor no marxa. Em tapo les orelles amb els palmells de les mans, però és en va. El zum-zum interior barrejat amb la música, m’atordeix encara més.

Els meus llavis mirallats en el vidre prenen un gest amarg. Agafo un mocador i amb pressa, ràpidament com qui no vol neteja les meves llàgrimes i els meus llavis.

Pren la copa de cava de damunt la taula i bec. No m’acaba d’agradar el cava, les seves bombolles em molesten a la gola. Però aquest va ser posat ahir i és insípid com un vi esbravat.

Observo el meu voltant. Vaig nua. La memòria ressorgeix poc a poc. Ahir, un home, la porta de casa, un acte forçat.

Miro la cuina, el ganivet és davant meu. Amb mà ferma l’agafo fortament. La punta em fa un tall i sagno. Vull acabar la feina.

Entro a la habitació. L’home és estabornit del cop que li vaig donar en el moment d’acabar l’acte sexual.

Clavo el ganivet, una i altra vegada. La sang sembla em netegi la meva vergonya.

Ric! Sé que tot acabarà malament: la presó o el manicomi. Tal vegada potser ... La Justícia és tan variable com la vida.

Miquel Pujol Mur.