diumenge, 29 de novembre del 2020

UN DIA PLUJÓS DE NOVEMBRE

 


El dia era gris i boirós, un  matí fred de novembre, la  Beneta rere la finestra està absorta mirant aquella pluja que va caient, estones cau suau, tranquil·la  i estones l’aigua pica amb força als vidres  i forma una cortina que no  deixa  veure res a un pam dels nassos. A la dona tan li es com cau, només té la mirada perduda a l’horitzó.

Ara la pluja és suau i aclarida una mica la boira es veu el paisatge gris dels camps propers i les parets humides de les cases del carrer de sota, la pluja i el vent han fet caure les últimes fulles que quedaven als arbres, que barrejades amb l’aigua fan una catifa tova que cobreix el terra del carrer. Al lluny s’albiren les muntanyes emblanquinades, el que ens senyala que la tardor s’està acabant.

Al cel uns grossos núvols grisos i negres avancen per ponent, deixen endevinar   que l’aigua aviat tornarà a rajar amb força. El posat trist i melangiós de la dona , acompanyant als negres núvols, fan preveure que els pensaments de la Beneta també segueixen aquest camí, de tan en tan una llàgrima llisca galta avall. Amb el palmell de la ma s’eixuga la cara i torna a fitar la vista a la llunyania...

Avui, just avui fa tres anys , era un dia plujós i fosc com aquest. i ... ja fa tres anys, -pensa la dona- amb aquesta pluja de novembre freda, humida que glaça el cor i la pell. Amb la pluja  te’n  vas anar, vas marxar lluny, d’allà on no es torna, després de pocs dies de  malaltia. Com t’enyoro encara, sembla que sigui ahir. Tants plans que havíem fet junts, ara que ens havien jubilat tots dos. Sortides , viatges, activitats lúdiques...  Tots els nostres plans van quedar estroncats . A vegades encara crec que estàs  aquí amb mi, que et veig assegut a la teva butaca mirat la televisió, que m’acosto per darrera i t’abraço... fins que es fa palesa la soledat. Tinc al cap gravats aquells dies de pluja constant, plovia a fora i també plovia dins el meu cor, les llàgrimes es vesaven  endins  i els ulls romanien secs, quan només  les boires negres ho envoltaven tot, però per tu havia de fer el cor fort, encara que el tenia fet a trossos.

Ara, aquells núvols negres ho han enfosquit tot, la pluja  torna a caure amb força, per la finestra només s’albira la grisor de l’aigua que cau, però la dona encara no ha mogut ni un muscle de la cara endinsada en aquells obscurs pensaments. De sobte té un sobresalt quan sent el mòbil que truca, feia estona que trucava ja que el volum era molt fort,  el va obrir d’esma , la veu de la Teresa, la seva amiga, la va fer  tornar a la realitat,

¾    Bon dia Beneta, com estàs? Que estàs fent?

¾    Res . No faig res...mirar com plou i estic fatal.

¾    Arreglat una mica que d’aquí una hora et passo a buscar.

¾    No, no tinc ganes de sortir.

¾    Ja ho se i per això et truco. Avui ja han tornat a  obrir els bars, anirem a fer un cafè  al de sota les voltes  i després anirem a dinar a casa, que ja el tinc fet, la Glòria també vindrà..

¾     No... no puc;  és que avui...

¾    Si, ja sé el dia que és avui i no et convé quedar-te sola a casa, sinó sortir, tot i el mal temps , a més ja fa una setmana que no ens hem vist. Hem de parlar una mica. oi ?  Va! Ja saps que no accepto un no de resposta.

¾    Bé, d’acord, fins aviat.

La cara li ha canviat a la Beneta, una espurna d’optimisme desprenen els seus ulls  que han fet allunyar la tristesa. -Quina bona amiga que és  la Teresa, sort n’he tingut de les amigues tot aquest temps, sobretot amb el confinament dels últims mesos, on la soledat era més acusada que  mai,  les he tingut sempre al costat, sovint només amb el telèfon, però elles sempre hi han estat. Han allunyat la soledat i la tristor de la meva vida hi  han fet que entre els núvols foscos i  negres que m’envaeixen encara de tant en tant, de nou  i torni a sortir una espurna de claror per on s’hi filtra  tímidament un  raig de sol i de il·lusió.

 

 28/11/2020/