dimarts, 19 de desembre del 2023

AQUELLS TRAFICANTS

Com cada tarda he sortit a caminar, fa un dia assolellat d’abril,  una caloreta molt agradable,  el cel és blau i diàfan i el paisatge és magnífic. En arribar al llindar del bosc, com que el sol encara era enlaire em decideixo arribar fins els plans de Clarà, no és que fos molt lluny però s’havia de travessar el bosc i a més feia pujada. Quan feia una estona que caminava em vaig començar a trobar un xic cansat i llavors vaig fer una paradeta per descansar una mica, com els ulls se’m tancaven , va, també faré una becaina i  desprès tindré més energia per arribar a  dalt.

No sé l’estona que hauré dormit , però veig que és gairebé fosc, m’hauré d’espavilar per tornar a casa perquè  no porto ni el mòbil i em fa pànic caminar a les fosques. Comença a baixar la costa, però als deu minuts s’adona que s’ha equivocat de camí, doncs ja s’haurien de veure les llums del poble ja que és quasi fosc del tot. No sap cap on tirar , quan al seu davant el camí és bifurca, es decideix pel camí de la dreta, dons veu entre l’arbreda una llum potent, d’un cotxe? Creu albirar també la ombra d’una casa.

Quina casa serà, no recorda quines hi ha per aquests entorns.  Està quasi arribant i veu una furgoneta gran i un cotxe petit , on uns tres homes traginen paquets de la furgo a la casa abandonada, amb la porta principal oberta. També veu  un luxós cotxe tot-terreny, amb un home, vestit esportivament que se’ls aguaita i els dona ordres. No li fa gaire gràcia  tot això ,  però no tinc més remei que apropar-me i demanar ajuda. Amb tot li feia recança apropar-se al lloc i es mirava l’escena quiet des de darrera una boixeda.

De cop un d’aquells homes ve directa cap a la boixeda on era, ell va  intentar marxar despresa cap enrere,   però ell em veu i es posa a cridar

¾    Ei ! que aquí hi ha algú que ens espia.

¾    No...no... que m’he perdut –intento cridar, però la veu se’m queda a la gola..

¾    Ràpid... Agafeu-lo . –crida l’home  del cotxe.

Al moment vaig tenir tres homes més al davant, voltant-me i apuntant-me amb les seves pistoles. Van portar-me davant d’aquell capitost que em mirava malcarat i sorrut , que em diu cridant,

¾    Qui ets? Que fas aquí ? ets poli? Per que ens espies?

¾    No...no...no... res d’això. M’he perdut i s’ha fet fosc –però només sortia un fil de veu

¾    Qui t’ha enviat aquí? Que saps de nosaltres? Com has arribat?

Em feia preguntes i més preguntes. Estava tant acollonit que ja no em sortia ni el fil de veu. De cop aquell manaire amb tan mala baba va cridar als seus homes

¾    Va tots a treballar i tu , emporta-te’n  aquest xafarder cap al cingle del Coguis... un tret el cap i daltabaix.

¾    Tant lluny he d’anar? –diu mentre lligava les mans al darrera i l’empenyia dins aquell cotxe petit i vell.

¾    És clar, burro. Vols que ens relacionin aviat amb aquesta casa i aquests indrets.

Em van empaitar i entaforar  darrera del cotxe. Estava tremolant de por, volia cridar i no podia. Em volen matar i ningú em pot ajudar , si almenys em pogués deslligar abans d’arribar al cingle, recordava que era a una mitja hora d’allà . La fosca era total només els sotracs del cotxe i el mal que em feia el braç lligat d’aquella manera el mantenien a l’aguat.  Era com si em clavessin agulles i l’anessin retorçant.  De cop el cotxe va parar , l’home va obrir la porta i em va dir tot cridant,

¾    Va que vinc per tu. Espavila. Reacciona. Som-hi

¾    Com esta avui aquest hereu?  -diu una veu

No podia ser. Estava escoltant la veu de l’Elvira. La meva dona també esta ficada això. L’amant secret que he sospitat tantes vegades és un  d’aquests traficants , que em volen matar... Llavors vaig començar a veure una mica de claror, vaig mig obrir els ulls que em feien mal en mig de tanta foscor. Veig la meva dona al costat d’un home amb bata blanca, no entenia res.

¾    Esta obrint els ulls. Està reaccionant- cridava l’Elvira.

¾    On és l’home de la pistola que en tenia lligat – encara pregunto

¾    Em sembla que desvarieja una mica –respon el metge que li feia unes probes.

Poc a poc va anar-se espavilant i a la poca estona va comprendre que estava en un hospital i va voler saber que li havia passat . Va respirar tranquil al saber que havia patit un accident i havia caigut per un marge d’uns dos metres amb la mala sort de donar-se un cop al cap amb una pedra que l’havia mantingut tres dies inconscient. El metge i la dona no entenien perquè ell estava content

– 20-04-2023-

 

dissabte, 30 de setembre del 2023

SOMNIS CANVIANTS


 “Si és bo viure, encara és millor somiar i el millor de tot es despertar-se”  (Antonio Machado)



La vida és per viure-la bé, per gaudir-ne i aconseguir les coses necessàries i altres en que es pot millorar l’estatus i el nivell de vida, que abans s’aconseguia  treballant molt i després  si és podien assolir estudis i millorar la situació més de la que van viure els nostres pares.  Ben diferent d’ara que el jovent d’avui que ho té  tot i si no aconsegueix un treball on guanyar molts diners, qualsevol treballa i que el mantinguin “els papis” que no ha demanat de  venir al mon, amb totes les excepcions que per sort també ni han.

Gairebé tothom ha somiat transformar la seva vida per una de millor, sobretot els que vam néixer a mitjans del  segle passat, en aquells anys de la postguerra on hi havia moltes mancances  per viure i per sobreviure. Es tenia de passar amb molt poques coses, però això no vol dir que en la nostra infantesa i joventut no fóssim feliços amb les coses que teníem.

Quantes vegades quan no es podia tenir alguna cosa que t’agradava o et feia falta , sovint somiaves obtenir-la o creure que ja la tenies . Els somnis ajudaven a viure  i en el món de les fantasies eren importants ; es  clar que també he sentit a dir que hi ha gent que mai han tingut somnis que el que era important era viure al mon real , treballar i treballar dur per aconseguir el que volies; i altres persones deien que en aquesta vida hi érem  només per patir. Quina vida més trista ser aquí només per treballar i per patir... i el pitjor no tenir somnis... Gaudir i passar-ho bé era cosa dels rics. Amb lo fàcil que era somiar; les coses que s’arribaven a obtenir amb els somnis, encara que després aterraves a la vida real i la realitat era molt diferent , però els somnis et portaven a viure aquella  altre realitat ni que fos per una estoneta... viure com els que s’ho podien permetre

Com que jo sempre he estat molt somiadora , els somnis formaven part de la meva vida, però també he de dir que posant-hi una mica de esforç molts del somnis que havia tingut de joveneta amb el temps es feien realitat a vegades en formes diferents però s’aconseguien  d’una manera o altre .    Avui els entesos o psicòlegs ja en diuen esforçar-se a guanyar el que és vol.

Al llarg de la vida els anhels, els somnis i els desitjos varien, son diferents . A l’adolescència, somniar en aquell noi que ni et mira i acaba amb la teva millor amiga.  Fins que trobes l’ amor allà on menys et penses. Trobar una bona feina,  pujar de nivell, i guanyar més per tenir més coses, viatjar , fer vacances la l’estiu... Llavors et cases, venen  els fills, les preocupacions, el que voldries que fossin el que fan, que siguin feliços...pateixes i gaudeixes. Que puguin estudiar, obtenir una bona feina que les coses els vagin bé... les il·lusions, els somnis tot va barrejat , coses aconseguides altres no; algunes  es poden fer realitat algun dia ...i tot això després ja ho passes amb els  néts... però aquests ja son en a aquesta nova generació d’avui que ho tenen tot i volen la llei del mínim esforç . Esperem i desitgem que siguin l’excepció, d’aquest que passen  de tot,  i posin l’esforç per conquistar el seu futur,  el que volen ser i arribar a ser a la vida.

Quan arribem a ser grans les  coses encara canviem més . Quan ja t’acostes cap al noranta anys , els somnis i les il·lusions varien del tot . Es van apagant de mica en mica... com la vida; però ja diuen que sense somnis i sense aprendre una cosa nova cada  dia ,  ja estàs ven  mort, ni que estiguis viu,  per això un dels millors somnis que avui tinc es despertar-me cada matí  i  sentir-me viva i poder gaudir de la vida, que em pugui  aixecar del llit sense necessitar ningú , si l’espatlla l’esquena o el genoll no em fa gaire malt poder sortir a passejar i trobar-me amb les amigues i fer la nostra partideta de cartes diària , amb el berenar corresponent. Així la soledat no pesa tant...  Esperar el cap de setmana per estar amb algun fill o nét , alguna trobada  o aniversari tots plegats i gaudir de  les petites coses que cada dia et depara la vida.

Gaudir del sol, el vent o la pluja... sentir-me viva i està bé amb mi mateixa i amb els altres és el millor tresor i somni que en aquesta edat es pot tenir .

/16/05/2022/

 

dimecres, 31 de maig del 2023

RECORDS DE PRIMAVERA


 El Joan convalescent d’una operació esta a casa avorrit , la seva dona és fora uns quants dies i no sap que fer , mai havia estat sol a casa tants dies , va entrar al despatx de la Gemma, on tenen una petita biblioteca a buscar algun  llibre per passar el temps , abans li agradava llegir, però ara feia anys que no ho feia, no tenia temps ni en buscava.

Uns quants  llibres li criden l’atenció pel color i un tel de pol  ja veu que son d’uns quants anys enrere, fins ni ha algun que l’havia llegit. N’agafa un parell ,  s’estira al sofà  i comença a fullejar-los,  de sobte d’un en salta una un tros de paper amb un escrit. Està escrit a màquina i d’esma comença  a llegir-lo:

NO RECORDIS , SI VEUS AQUEST ESCRIT , LA MÀ QUE EL VA CREAR: T’ESTIMO TANT QUE VULL QUE EL TEU ENYOR  ÉS TORNI OBLIT PERQUÈ NO  M’HAGIS ’ENYORAR PLORANT”                                                           -PERE- (23 D’ABRIL DE 1992)

El torna a llegir amb més atenció, el troba estrany. Llavors la data li crida l’atenció, és l’any en que ens vam casar amb la Gemma i algú li escrivia això, no pot ser, quan faltava poc perquè ens casséssim. El seu cap va començar a barrinar  de presa.  El llibre va quedar oblidat al sofà . Ostres! Segur que  estava enamorada d’un altre i és va casar amb mi per despit, potser era algú casat o ves a saber.  Potser era un ric d’aquest  que els pares els concerten el casament amb algú del seu rang, o era algun capellà, però no... per aquells anys d’aquests ja se’n casaven. Però ella  m’estima, m’estimava , estàvem i estem enamorats els dos.... i si tot era mentida i només fingia. No, no podia ser...  el cor li feia mal i l’oprimia el pit.

Cansat de donar voltes a la situació , va deixar  el paper dins el llibre, va obrir  la televisió i va mirar aquella peli d’esma fins que es queda mig endormiscat. No va sentir la seva filla fins que aquesta el va tocar per l’espatlla,  li portava el sopar,  i li va dir

¾    Despertat, pare, que ja és hora de sopar. Així m’agrada que llegeixis com abans.

¾    Si, però m’he cansat aviat ,

¾    “Records de primavera”, -mentre mira el llibre- si està bé el llibre, fa anys el vaig llegir

¾    Només l’he començat.  Després he mirat la tele i m’he adormit.

¾    Demà  torna la mare, l’anirà a buscar el Pau a l’aeroport, et cuida  millor que jo.

¾    He estat molt ben  amb tu. Va deixem al sopar i ves a dalt a cuidar  els teus.

¾    L’Albert ja sopa amb el nen; jo hem quedo a fer-ho amb  tu i et faig companyia.

El Joan va estar content que l’Olga és quedes  amb ell , estaria acompanyat i així no pensaria en cabòries . No li va dir res  del escrit,  igual  eren suposicions sense fonament. Va no vull pensar més tonteries, demà torna la Gemma i en parlarem, segur que no té cap importància.

Després  de sopar  amb la filla, el Joan se’n va anar a dormir més tranquil, demà quan ella torni tot s’aclarirà, no em vull fer més  mal del que tinc. Després de prendre les pastilles i ficar-se al llit , es va adormir aviat, va dormir un parell d’hores i és va despertar neguitós, somiava  que ella estava a Rotterdam amb el  Pere, era un somni, però podia ser veritat.  Ella anava allà dos o tres  cops l’any a Holanda,  per feina, doncs treballava per una filial que té la seu a Rotterdam  -pensava  el Joan- però allà hi viu un amic d’aquí  que és diu Pere, i normalment es veuen , sovint parla del Pere i la Laura, que fa anys viuen allà.  però i si no fos una casualitat, si va   allà per trobar-se amb ell, si ell fos  aquell amor de joventut que mai no ha pogut oblidar;  -i és llavors quan es posava  nerviós de nou- Es clar que sempre em deia que   li agradaria que alguna vegada podéssim anar-hi junts a Holanda i fer una visita al país que és molt bonic, però amb els petits mai ens havia  caigut bé.  Aquest any jo tenia uns dies pendents i havíem planejat anar-hi, però llavors vaig tenir l’accident i al tenir operar-me he hagut de guardar repòs uns dies . Vam proposar que hi aniríem la pròxima primavera... però ja no tinc ganes d’anar a aquell país. Cap a les quatre de la matinada, desvetllat,  és va aixecar va prendre una altre pastilla de dormir i va quedar clapat fins a les nou de la matinada.

Avui el Joan es troba millor que ahir, no està tant capficat, està preparant el sopar per la Gemma que està a punt d’arribar, vol estar calmat per poder parlar de l’assumpte amb tranquil·litat.  Pensant  que totes les coses poden tenir una explicació .

Ella ha arribat contenta, després de les salutacions i marxar en Pau,  com es molt tard van per sopar , amb aquella oloreta que desprèn la cuina,

¾    Que bé  ser a casa. Quina gana... aquesta oloreta, avui gairebé ni he dinat.

Els  dos  mengen tranquils, ella li agraeix el seu sopar preferit,  li explica  l’estada a   per Holanda,  parla sense parar de com li ha anat la feina, del temps i com sempre,  que no ha pogut fer  gens de turisme, de sobte ell li pregunta ,

¾    També us heu trobat amb el Pere

¾    Si, vam a sopar amb ell i la Laura, tenen ganes que hi anem els dos alguns dies  que ens acompanyaran per tot Holanda.

Llavors ell treu el paper plegat de la cartera i li dona tot desplegant-lo

¾    El Pere, és aquest que t’escrivia aquestes coses.

¾    Òndia, don ho has tret això?  Si hi tant que és aquest. Quin records!

¾    Era dins un llibre. Així que éreu novius, amics, parella? Amb tot això que t’escrivia.

¾    Res d’això. Això no ho va fer ell. Això ho vaig escriure jo. Ai! que veig que estàs gelós?

¾    Què? Com que ho vas escriure tu?

¾    Si, com saps des de molt joves fèiem teatre al Patronat, quan vaig entrar a treballar  en aquesta empresa , ja no tenia  gaire temps per fer teatre, a més ens casaven aquell any,  però sempre que podia els ajudava.  Aquell Sant Jordi vam adaptar una obra de Shakespeare. Jo escrivia els papers dels  actors a màquina i els hi  repartia, aquest era el del Pere, també  hi posava data perquè per recordar el dia que es feia. M’agradava guardar copies d’aquests.

¾    Vols dir que no m`enredes.

¾    Si vols, mirem  una carpeta que tinc a la biblioteca en trobaràs molts més i fins i tot de més compromesos que aquest;  però, no em diguis que dubtaves de mi?

¾    No...no.. bé, una mica si... Perdona , per ser tant burro i haver dubtant de tu.

Llavors el Joan es va aixecar de la taula, la va rodejar amb els braços i la va besar apassionadament, com no ho havia fet quan havia arribat.

 /28/11/2022/


diumenge, 23 d’abril del 2023

SANT JORDI EN LA DISTÀNCIA

 

La Cèlia acaba d’arribar a Nova York, feliç per haver aconseguit  la seva fita, poder
assistir al Congrés
  de Pediatria mundial que es celebra aquests dies. L’impressiona la gran urbs en aquella primera visita, des del taxi que la porta a l’apartament que té destinat per aquella estada. Està entusiasmada per la convenció, la feina, la formació, els grans doctors en la matèria. Espera treuen el màxim profit de cara al doctorat que està començant .

El que li sap greu es que demà es sant Jordi i serà el primer any que passa lluny dels seus, sobretot de la seva parella, l’Eduard, que han passat sempre junts des de fa vuit anys que viuen plegats, però una ocasió  ve val la pena perdre’s la festa.

Dia de sant Jordi, són les set del matí. La Cèlia ja s’ha dutxat i esmorzat i està a punt per sortir cap al campus universitari, doncs a les vuit comencen les presentacions i les primeres ponències. Sort que l’apartament és al costat mateix. Dona una ullada al mòbil per veure si  ell ha pensat en el dia i almenys li ha enviat una rosa virtual. Decepció, res , bé, dons esperaré a dir res fins que ell digui alguna cosa. Llavors pensa en el canvi d’horari. “Si allà  deuen ser les dues de la matinada. Ja creia que no hi havia pensat.”

Estava agafant la jaqueta per sortir , quan sent el timbre de la porta. Estranyada , doncs no coneix ningú per allà, va a obrir.  Es troba davant un senyor gran que li somreia i  amb una bonica rosa vermella a la ma.

¾    Good mornig, madam – li diu tot  allargant-li la rosa- This is four you.

La dona queda totalment parada , li demana en angles de que va això. L’home li explica que ahir el vespre  “ un courier”  ho va portar per ella , i com a vigilant dels apartaments es va encarregar de fer-li arribar avui de bon matí. Llavors va  desitjar-li un bon dia i va marxar. Amb el cor bategant va obrir la targeta que portava.  Només una petita frase “ Bon dia de sant Jordi !!! T’estima... Eduard” . Realment ha estat el primer . Va sortir esperitada després de deixar la rosa en aigua, contenta i feliç.

Li va costar concentrar-se en les xerrades i no va preguntar res aquell matí, a la tarda ja li havia passar una mica els nervis i es va atrevir a fer algunes preguntes que havien quedat poc clares. En un petit descans va telefonar a l’Eduard per felicitar-lo i donar-li les gràcies per la sorpresa.

Les sorpreses no acabaven. A les cinc de la tarda van acabar pel aquell dia. Havia conegut algunes persones i van comentar si volíem celebrar la festa de Sant Jordi , amb llibres poesia i roses,  que era una festa molt guai. No cal dir que ella es va afegir al grup de sis persones que hi anaven, per curiositat i perquè algunes d’aquelles persones ja coneixien la festa.

Un taxi les va portar fins a l’església de St paul & St Andrew, on el Cercle català de Nova York celebrava la diada de sant Jordi com cada any.  Musica, poesia, gastronomia i un pica-pica amb pa amb tomàquet i pernil, la dona es trobava com a casa. Segons li van explicar, pel matí la festa era dedicada als més menuts on es feien tallers de dracs i roses i no podia faltar la llegenda escenificada de sant Jordi vencent el drac i alliberant a la princesa. Als petits els encantava, els catalans conservaven les tradicions i les passaven als menuts, també eren forces els americans que gaudien amb aquesta festa. No cal dir que  la Cèlia  va fer bones amistats aquell dia , tan amb els catalans residents a la ciutat, com amb el grup de  metges de diferents llocs  que es van apuntar a la festa.  Un grup de casteller van aixecar un petit castell i es van ballar sardanes. Una festa molt animada.

Va ser un dia complert. Ella que pensava no celebrar la Festa de sant Jordi, la va viure esplèndidament d’una manera completament diferent , coneixent un munt de coses que tot i sent lluny de casa,  allà es vivien de forma semblant, però diferent. Aquella setmana començava per ella de la millor manera.

 06/05/2019/

dijous, 16 de març del 2023

COMENÇAR DE NOU

 

És bo de viure en qualsevol moment, a estones sol, d’altres en companyia bo i escoltant les veus  que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes”




Tanca la porta darrera seu després d’una petita caminada pels voltants d’aquell petit poblet de l’alt berguedà, la Clara va arribar-hi ahir en aquella vella casa dels avis que li van deixar quan aquests van  morir,  ja farà deu  anys. Hi  ha pujat ben poc en aquest temps, quan records li porta ara la casa, i el poble on de petita havia pujant tant, sobretot els estius a casa amb els avis,  en tenia molt bon records i també amics.  Des que va acabar les estudis i va trobar un bon treball vivia a Barcelona, on havia estat molt bé fins fa poc, després per problemes de feina, personals,  la depressió ... De cop ho ha deixat tot i ha pujat en aquest indret,  buscant la pau i la tranquil·litat que havia perdut.

La casa es mantenia en bon estat, els pares hi pujaven sovint, mentre la salut els hi permetia. Es clar que no té  les comoditats de la ciutat, però la noia era prou espavilada per fer les coses com feien els avis.  Mentre el gas, la nevera i la rentadora funcionin ja en té prou, la cuina es una mica vella, la finestra es petitona, no hi ha massa claror i hi falten armaris. En canvi hi ha un rebost enorme, ara quasi buit, encara sent l’olor del pernil que sempre hi penjava . Una dutxa i a esmorzar... torrades i cafè amb llet, que bo és  el cafè fet amb la vella cafetera, i  en la petita taula de la cuina com en els vells temps, on l’àvia li tenia sempre preparat  al matins.

Cap al migdia els  veïns del costat la Carme i el Ramón , que en tenen claus i mantenen la casa la venen a saludar... parlen una estona i li diuen que conti amb ells pel que pugui necessitar, des que els seus fills es van casar viuen sols al poble, però estan molt bé allà i mentre puguin, no en pensen marxar.

A la tarda dona una volta pel poble i entre a la única botiga que hi ha al poble, la Pilar, ja gran,  des de rere al taulell  la coneix de seguida, crida al marit i fill que vinguin...  mentre l’abraça fortament contenta de tornar-al veure, mentre els altres arriben i  s’uneixen a l’abraçada.

Al vespre anirà a sopar amb la Rosa, una vella amiga de d’adolescència, amb qui mantenia contacte molt de tant en tant ...- Tenen l’hostal del poble , sempre esta’ molt enfeinada , però amb ella recordarem els bells temps. Gent coneguts de la seva època ja en queden pocs. El  jovent ha marxat a viure fora, els grans s’ha mort, sort tenim dels forasters i muntanyencs de caps de setmana.

Després d’uns dies i caminades, ja tornada a familiaritzar-se amb els entorns , avui decideix  fer un passeig una mica  més llarg, anar fins a la Foradada i baixar per  l’altre vessant . Creia que coneixia bé el lloc , però s’ha perdut,  (mentre emprenia la baixada s’ha adonat que no anava bé,) primer s’ha espantat un xic , però mirant la situació de les muntanyes ha trobat aviat que havia de fer una petita, o gran , volta. Mentre descansava per orientar-se millor , ha vist algú que baixava en la seva direcció, al passar per l’indret el xicot se li ha adreçat

¾    Que tens algun problema ?

¾    Volia baixar fins al poble, amb sembla que m’he equivocat de camí.

¾    Si, has fet una mica de marrada. Si et sembla podem baixar plegats.

Ella va acceptar encantada, el xicot era molt agradable ,  van parlar força baixant, ella li va explicar que havia vingut al poble cansada de la ciutat, buscant tranquil·litat.  Ell també vivia al allà  feia tres anys, també provenia de la ciutat, es va cansar del brogit i soroll de la ciutat, del treball enclaustrat que feia  i va voler provar la vida a la natura i està encantat de la vida vivint allà. Vaig tornar a començar de nou. –deia-Feia petits treballs , guanyava poc , però em vaig  anar espavilant i gaudia fent el que m’agradava, no necessito res més.  Ella al·lucinava , trobar una persona amb la seves mateixes inquietuds.

Van quedar amb el Joan,  per l’endemà fer la caminada plegats, ell  era un expert en aquells indrets , feia de guia a excursionistes, també practicava l’escalada  i també en  donava classes  i a més de com comportar-se a la muntanya , així era com havia decidit viure . No guanyava molt però en tenia  per viure ... Els diners no donen la felicitat, tenint-ne pel que necessites no cal res més. De cop li pregunta,

¾    Vols que demà anem a escalar?

¾    M’agradaria, però no ho he fet mai

¾    Res, ho has de provar, per aquí hi  han uns cingles que son fàcils per començar.

¾    Bé, però no tinc equip per fer-ho.

¾    La meva empresa te de tot. –va dir tot rient

L’endemà, al matí ja estaven equipats i van començar pels cingles de Llevant, els més suaus. La Clara va gaudir com mai, amb aquesta descoberta li agrada la nova vida que se li va mostrant , és com començar a de nou una nova vida plena d’experiències diferents.

Ha passat un any . Passejades, escalades, organitzant rutes pels diferents indrets, els dos s’ajuden i es complementen. La part baixa de la casa de la Clara, ha esdevingut un Centre de Natura on organitzen diferents activitats per grups o per famílies per conèixer la muntanya i la comarca, també cursos d’escalada i altres activitats per la muntanya. A la tardor sortides per caçar bolets.  La part de dalt de la casa l’han arreglat bé, és la casa on els dos viuen. Avui mentre estant sopant estan comentant que molt aviat  haurà de buscar ajuda, perquè ella... mentre és tocant-se  la panxa comenta que aquest  aviat necessitarà tota la seva dedicació i, ell li posa la ma la seva i li diu no et preocupis que entre tots dos ho farem tots i aviat ens l’emportarem per tot arreu.

Ella  estava encantada amb aquella filosofia, era el que sempre havia buscat , ara li va al cap  el text que va llegir un dia  És bo viure en qualsevol moment , a estones sol, d’altres en companyia bo i escoltant les veus del que el pas dels anys i un fosc impuls convertiran en himnes”


 -23-02-2023

  

dimecres, 15 de febrer del 2023

EREN ALTRES TEMPS




 (Record, gitanos, covid-19, estació)

Encara recordo aquella tarda d’aquell dia de primavera, en la vella estació del poble; aquella família de gitanos, bé, la mare i els quatre nens de diferents edats,  un encara nadó que portava la mare als braços, que van baixar del tren. Jo era allà on havia anat a acompanyar una cosina que m’havia vingut a veure.

Els dos nens  més grans van venir cap a mi i em van demanar alguns diners  per comprar un entrepà perquè no havien menjat res en tot el dia  i tenien gana.  No portava diners a sobre , però com vivia molt a prop d’allà els vaig dir que m’esperessin que els portaria alguna cosa. Vaig anar al forn de vora casa i vaig comprar un parell de barres de pa i a casa els vaig preparar cinc entrepans  del pernil que hi havia al rebost, unes fruites que tenia  i una ampolla de llet i els hi vaig portar a l’estació on m’esperaven frisosos . Encara  veig les cares de felicitat d’aquells infants i l’agraïment de la mare.

Els vaig tornar a veure altres vegades pel poble i sempre em venien a  parlar i a saludar. Aviat es van espavilar i la mare passava a vendre roba per les cases i també a vegades l’hi havia comprat alguna cosa.

Avui soc a l’estació del nord a Manresa  esperant  el tren, estem en plena pandèmia  del  Covid-19 , l’andana està atapeïda de gent  , jo intento guardar distàncies , tot hi portar la mascareta posada; de cop sento una estrebada al moneder  i veig un xicot jovenet, de pell morena, es veu que no es del país, que em tiba la bossa . Començo a cridar i ell corre i puja a una moto que un altre vailet  més gran mantenia engegada i van marxar ravent; per més que cridava, la gent feia orelles sordes, ningú es va moure d’on estava. Tot hi que no hi portava gaires diners si que va ser un bon enrenou pels documents que hi havia.

Aquets xicots d’avui... pispes i maleducats, son uns galifardeus, no s’assemblen gens amb aquells petits gitanos d’anys enrere,  que m’han inspirat aquest relat.  Ja se sap... llavors, eren altres temps!

08/05/2022/