dilluns, 30 d’abril del 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA


EL TORNER



Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat en manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

El torner és la persona que treballa amb el torn. Aquesta màquina probablement una de les més antigues emprades pels humans.

El torner artesà treballa amb una sèrie d’eines molt específiques com són la gúbia, l’enformador, la *badaina i el *trencador principalment.

Es pot donar forma a qualsevol tipus de material (banya, os , etc ...), però la fusta la estat la més modelable i pràctica per fer-ne producció. A cada zona s’acostuma a treballar la fusta que donen els arbres de la contrada, tot i que també es fan servir espècies d’importació. A la vall del Ges les més utilitzades han estat i són el boix, l’avellaner, el faig, l’alzina i el freixe.

Les primeres torneries es van situar als baixos de moltes cases de Sant Pere, la “quadra” en deien, i així s’ompliren els carrers dels sons típics del torn de peu o ballesta.

*Badaina: Enformador de fulla estreta i gruixuda emprat per a fer mosses, forats, etc., a la fusta picant sobre el mànec amb una maça. 
*Trencador:  Eina de torner semblant al badaina.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 29 d’abril del 2018

ESCULTURA DE 5000 €



(L’Anna ha portat una escultura a classe que li ha costa 5000 € )
  
Tinc davant meu una escultura molt original, la profe  l’acaba de comprar per 5000 €  i l’ha posat damunt la taula perquè la comentem.

D’original n’és un xic, però el preu el trobo una mica exagerat. És clar que si analitzem els detalls, les formes i els materials, potser també l’antiguitat ens hi podríem apropar una mica, encara que jo hagués regatejat i segur, segur, que hauria aconseguit una bona rebaixa.

Bé, l’escultura està composta de dos elements, un de gran quadrat, en forma de coixí, recobert per una tela estampada de floretes roses i liles i entre unes fulles verdes sobre fons blau marí. Tot molt encertat. La roba, un tipus de cretona que ara ja no se’n deu trobar enlloc... aquesta deu ser la que fa pujar el preu.

El segon element, que esta situat sobre el primer,  està  format per dos rectangles petitons, un més gran que l’altre. Imagineu-vos  un esborrador de pissarra, doncs això és exactament el que hi ha damunt el coixí , i és l'element que li dona aquest aire exòtic i estrafolari a la escultura. El material, crec que també és sintètic i combina perfectament amb la cretona del coixí de sota. Evidentment tota una obra d’art.

19/02/2018/  

divendres, 27 d’abril del 2018

RELLOTGE DE SOL DE SANT ISCLE DE COLLTORT



Rellotger, rellotger
on t’has amagat
que les hores
s’han esfumat.

Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dimecres, 25 d’abril del 2018

UN ROSER PER SANT JORDI


Es va aixecar molt aviat al matí, era el dia de sant Jordi i tenia ganes de sortir i gaudir de l’ambient festiu del dia. Passejar entre les parades de llibres i roses, respirar el perfum de l’aire del matí i de les flors, omplir la retina dels vius colors d’aquestes, admirar la rosa groga, estrella d’aquest any  per la seva simbologia de llibertat. Tenia ganes de buscar els llibres més adients per regalar. Ja havia pensat algun títol pel marit, però li faltaven encara els dels fills i néts.

Mentre s’estava arreglant anava pensant en quins llibres compraria, quin agradaria més als més menuts;  algun conte especial pels petits, que sempre esperen amb interès el llibre de l’àvia. Ja espero amb il·lusió les roses que em portaran avui- pensava- No sé perquè em fa il·lusió que me'm regalin forces  en aquest dia, m’agrada reunir un bon grup de roses que les poso en un gerro, després deixo que s’assequin ... Fins fa poc la dona tenia les seques de l’any passat , que va llençar per fer lloc a les d’aquest any. A veure quina serà la primera que em portaran –pensava contenta.

En aquell moment arriba el marit que feia estona que havia sortit i després de fer-li un petó i desitjar-li un ...” Bon Sant Jordi”  li va donar un paquet gros ben embolicat. La va dona arrencar depresa el paper lluent i va aparèixer una torreta amb un gran  roser ple de roses i poncelles vermelles,
¾    Com t’agraden tant les roses  amb aquestes en tindràs bona part de l’any.

La dona li va tornar el petó i li va donar les gràcies amb cara de circumstàncies, va dir que li havia agradat molt i a la tarda  plantarien el roser al jardí. Dintre seu estava decebuda, però no calia amargar el dia a ningú.   Encara que llavors va pensar si en comptes de comprar el llibre que tenia pensat  per ell li compres un diccionari? No, no serè tant dolenta, però de ganes no me’n faltarien. Almenys espero poder aconseguir fer un bon ram, amb les roses  que em portin els demés.

Abril de 2018

SORPRESA!!! II


Girant-se el capità ens va dir:
¾     Els presento als senyors Puig, la Judith  i el Joan, una parella enamorada. Senyores Puig el presento al que seran els seus millors amics el senyores Grau, la Maite i el Salvador.

Quin ensurt i que ràpids va ser per amagar els nostres sentiments. Vaig acostar la galta per rebre un petó del Joan i a cau d’orella vaig xiuxiuar-li:
¾     Cabró! – i ell va murmurar.
¾     Meuca!

No vaig escoltar el que es deien el Salvador i la Judith però devia anar pel mateix camí. Però com som persones molt educades i no volíem fer cap espectacle vam callar i dissimular durant el sopar.

El capità parlava i parlava. Estava molt enamora’t de la seva Sami, segons ens va dir la seva tercera dona. Ens va voler  explicar les meravelles coitals que practicaven i que ella havia portat com a dot al matrimoni. De reüll vaig observar-la detingudament i sincerament és una formosa muller, alta i ben posada de sines. El que va estranyar-me, és que aquella nit era una mica trasbalsada mirant el bony que es marcava en el pantaló del cambrer.
En veure les carantoines del Joan a la Judith, em semblava que m’havien estat robades. Sort que el Salvador també  em dedicava tota la seva atenció sinó potser m’hauria posat a plorar. Mentrestant el capità és dedicava a posar-se copes de vi i més copes de vi, i la seva veu s’apagava i els ulls se li tancaven gairebé borratxo.

Quan va veure que ja ebri feia capcinades la seva estimada va desaparèixer sense que ell s’adonés i he de fer notar que el cambrer també, potser durant mitja hora una mica llarga va deixar d’atendre’ns. Quan va tornar a la taula el capità feia la becaina damunt la taula, el saló era buit de gent i nosaltres callats semblava que féssim de espelmes del dormit i l’adultera reina de les posicions sexuals. Va tornar alegre, enriolada i vermella de cara, només arribar a la taula es va veure una copa de xampany, potser per emmascarar un altre sabor i va fer petonets a la galta del seu espòs. Va acudir un altre cambrer a recollir la taula i vaig reconèixer l’assedegada mirada de la capitana tercera als pantalons del nouvingut.

El Joan va agafar-me del braç i em va portar mig empenyent-te fins la seva  cabina. Ja en l’habitacle va posar-me constra la paret i va cridar-me a la cara:
¾     Adúltera, com que m’enganyaves amb un altre.
Però no vaig acoquinar-me i empenyent-lo vaig bufetejar-lo- dient-li.
¾     Ah, Com que venies cansat i no se’t posava bé. Clar ja havies deixat les forces dins la bagassa de la Judit, malparit. Doncs ja ho veus em vaig buscar un  altre.
¾     Aquest si la seva dona em va dir que no podia. Que era impotent!
¾     Sí com tu. Doncs mira la que el cansava era jo. La teva estimada i oblidada esposa.

Llavors enrabiat va voler besar-me i va arrambar-se amb força. Sincerament ignoro la causa, si l’efecte. Vaig notar el seu ariet damunt la meva roba i vaig aixecar-la com si no vulgues que s’arrugués i de sorpresa allò dur i fort va entrar amb força dins meu. Vaig caragolar-me en mil i una postures. En cadascuna d’elles notava un fort plaer i vaig buscar més i més les formes que més sentia el coit. Finalment vam caure en el llit mig despullats i la ràbia que sentíem encara feia que gaudíssim més i més.

Esgotats vam parar, va agafar la seva roba i va marxar. Poc després entrava el Salvador. La seva cara era una poesia, estava desencaixada i de seguida vaig saber que el seu encontre havia estat una còpia del nostre.

L’endemà ens vam trobar i vam mirar de parlar civilitzadament, Va ser difícil ignorar els retrets que corrien d’una parella a un altra. Bé vull dir de mitja parella a l’altra mitja, però en un principi van ser enverinats i punyents al màxim. Després ens vam asserenar  i vam decidir que tal vegada si, potser millor, a estones...  

La que ho va passar pitjar va ser la cambrera de les habitacions per que en el viatge no va saber mai qui era la senyora oi el senyor Grau o els Puig. Tan trobava un home o una dona en una cabina canviada.

Ara som separats però, vivim junts, ha estat la millor solució al nostre problema

Miquel Pujol Mur

dilluns, 23 d’abril del 2018

SORPRESA!!! I


Sóc la Maite i puc dir que em vaig casar molt enamorada del Joan. Durant deu anys hem estat una parella molt enganxada sexualment. Com des del principi no volíem tenir fills vam buscar les solucions adequades i hem pogut desenvolupar el nostre erotisme al màxim. Però fa un temps que un esta cansat o l’altre no li ve de gust i ens hem anat distanciant una mica. Ep! Això no vol dir que res de res, però la nostra freqüència ha variat i molt.

La baixa d’interès del Joan i les evidents mostres d’apreciar el meu ben format cos del Salvador, una company de treball, ha fet que estigui un xic encuriosida. I ja ho sabeu quan una persona esta una mica inquieta i li comença a picar el cuquet podem passar moltes coses.

Per que negar-ho, una relació extramatrimonial d’una estona de quan en quan no perjudica a ningú. Fa uns dies va haver el primer assalt i amb el Salvador vam acabar a l’habitació de neteja de l’oficina. Ens vam demostrar mútuament tota la sapiència acumulada en les nostres experiències sexuals. Com anava l’home i com em anava jo, excitats a més no poder. Segurament va ser més excitant perquè estàvem incomplint totes les normes matrimonials, de la moral i també les de treball en la nostra aventura. Em vaig moure, bellugant-me en mil posicions impossibles, prement-me contra ell per que notes el meu cos  i pressionant-lo per que fes mostra de la seva virilitat. Vol dir que cercàvem les més estranyes de les formes per treure el màxim de plaer.

Vaig quedar impressionada del seu saber i ell va mirar-me com si hagués trobat la deessa del plaer. Una nova Afrodita reencarnada en mi. Com la nostra relació va iniciar-se amb tan bon resultat vam decidir continuar trobant-nos en un lloc més adient. Quedàvem en la feina i en sortir havia un hotelet, proper i amable, que ens brindava l’ocasió per les nostres encontres amatoris. També he de dir que la paraula amatoris no és real, almenys al principi, no havia amor només erotisme. Poc a poc vam arribar a un punt d’estimació que tal vegada sí podria dir-se una espècie d’amor. La millor paraula podria ser complicitat.

Va explicar-me que amb la seva dona, la Judith, el principis van ser molt apassionats, mes amb el pas del temps havíem minvat extraordinàriament en la seva fornicació. Sí que s’estimaven, però com en el meu cas la sexualitat havia decaigut molt. Pràcticament, el mateix que el Joan i jo. Com no trobàvem a casa el que desitjàvem per fi ho havíem trobat junts. Això si vam acordar sempre complir amb els nostres respectius cònjuges

Amb el Joan anàvem fent, ell tampoc em buscava gaire. Sempre estava molt enfeinat. Plegava tard i venia a casa carregat de treball. Un dia va anunciar-me que havia d’anar a una convenció i estaria més d’una setmana. Vaig contestar-li que aprofitaria per anar a veure als meus pares ja que feia molt temps que no els veia. Va semblar-li mot correcte.

Li vaig dir al Salvador i va saltar de content aquella tarda la nostra unió va ser més calenta que mai. De seguida vam fer plans, havia un creuer que feina una volta al Mediterrani de sis dies  i que encaixava perfectament amb la nostra llibertat matrimonial. Que ve que ens ho passaríem junts sense haver d’amagar-nos de ningú. Al despatx havia algun que quant ens veia, cap amb cap, somreia sota el nas. A un de nou, vaig haver de parar-li els peus. Que jo m’entengués amb el Salvador no volia dir que fos la bagassa del treball a punt per tots. Va retirar-se amb la cua entremig de les cames. La cua o el que fos! S’haurà vist!!! Per sort, pel Salvador la seva Judith començava un curs de pintura en una galeria de Londres.

El navili era immens, brillant, lluent com si fos acabat de pintar i enllustrar. Així ho vaig veure aquell matí en que ens vam embarcar. Van portar-nos a l’habitació i com l’aventura ens havia enardit els sentits vam decidir començar sense esperar més una de les nostres pràctiques sexuals. El nostre joc va ser tan brillant que vam tornar a repetir. Quan arribaven al paroxisme de l’orgasme descansàvem i després tornàvem. Ens van fer portar el dinar a la cabina. I entre una cosa i l’altra vam passar el nostre primer dia. A la nit ben vestits i empolainats, només indicava els nostres afers sexuals unes ulleres fosques i molt marcades sota uns ulls minvats, vam baixar a sopar. Un cambrer ens havia anunciat que el capità ens convidava a sopar a la seva taula.

El mestre de sala al veure’ns va saludar-nos molt servicial i va dir-nos:
¾     El capità esta molta content d’atendre’ls a la seva taula per que també hi ha una parella catalana com vostès que són molt simpàtics. Això sí com els senyors són molt reservats, deu ser un tarannà del seu país. No han sortit de l’habitació en tot el dia. O la la! L’amour. - Movent la mà per mostrar-nos el camí ens va fer travessar tot el menjador fins la taula principal.

El capità va corre a saludar-nos com si ens conegués de tota la vida. La seva senyora, una formosa i exuberant dona, molt més jove que ell, també ens va abraçar i petonejar com si fossin de la família.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

diumenge, 22 d’abril del 2018

TRES BONS AMICS



  (Intent de “Caixes xineses” )

La ventafocs, la vaca, el patufet.

Aquella noia tant eixerida que  li deien Ventafocs estava netejant la casa i cantava alegrament, ara que la madrastra i les seves filles havien sortit. Cantava la cançó del Patufet,  i de sobte va començar a pensar en aquell simpàtic personatge que havia conegut l’any passat, un dia que havia anat al bosc a buscar bolets i va estar a punt a punt de trepitjar-lo.

En Patufet, amb la seva barretina vermella, va fer un xiscle i es va agafar a l’arç on estava collin aranyons i allà vaig veure aquella coseta vermella  que es bellugava. Em va explicar que com era tan petit havia de vigilar molt perquè no el xafessin . Era un vailet molt eixerit i li agradava sortir a fer encàrrecs  i ajudar la gent.

En Patufet, xerrava i  xerrava i la Ventafocs l’escoltava entusiasmada. El pitjor dia va ser el que em va passar amb aquella vaca –em deia- Si, ja se que els que ho expliquen diuen que era un bou, però en realitat era una vaca la que és va menjar la col amb jo, que estava a sota resguardant-me de la pluja. Quin neguit i quin fàstic ser allà dins la panxa, però la vaca es va donar compte que s’havia cruspit un nen, jo li feia pessigolles a la panxa, i sentia com feia grans esforços per treure-se’m de dintre. Fins que el final va fer uns quants pets i amb un de molt gros vaig sortir disparat cap a fora , brut i llefiscós, però més alegre que unes pasqües. Ah! I des de llavors ens van fer molt bons amics amb la vaca.

Mira, em sembla que ara ve per allà, sento el dringar de la seva esquella. Quan les vaques pasturen prop d’aquí sempre ens trobem i fem la xerrada. Amb la mà aixecada senyalava la vacada que s’apropava .Una va sortir del grup que anava i va enfilar direcció on érem, pel cami va collir una flor pel la noia que estava amb el seu amic.

Va saludar amb un gros muuu...al  Patufet i després de les corresponents presentacions va començar la xarrameca.  Sort que us he trobat, perquè avui estic molt trista i només trinc ganes de plorar, -va etzibar la vaca-  i va començar a explicar com ahir al vespre se li van emportar al seu petit vedell, bé,  ja era una mica gran i aquells homes dolents sempre fan el mateix, se’ls emporten per engreixar a un alte lloc i després els maten perquè els humans puguin menjar carn. Feia uns bramuls, mentre marxava, encara els  tinc ficats  al cervell. com cada vegada que això  passa estic uns dies molt trista.

Tan la Ventafocs com el Patufet es van commoure davant el  que explicava la vaca  i van intentar  fer-li costat en un dia tant tràgic per ella, a més li vam prometre que a partir d’aquell moment no  menjarien carn de cap mena, ja que ells no volien contribuir a la matança d’animals. Des de llavors de tant en tant es reuníem els tres amics i s’explicaven les seves aventures i desventures.

La Ventafocs ja havia acabat de fregar i unes veus la van tornar a la realitat , les seves germanastres havien tornat,  i l'hi ensenyaven les quincalles que havien comprat per donar-li enveja, però ella les va deixar amb  la paraula a la boca i els va dir que havia de sortir per reunir-se amb els seus amics. 

Febrer de 2018


divendres, 20 d’abril del 2018

L’OBRA D’ART


Treball del taller d’escriptura segons idea de la professora

L’exposició és rutilant de llum i de gent. Les obres són il·luminades buscant que les ombres embelleixin al màxim les peculiaritats de les obres ofertes als ulls entenedors d’un públic d’alta categoria.

Enmig de la sala i dalt d’un pedestal s’ofereix a la vista enlluernada del personal l’obra mestra, la pedra iniciàtica, al voltant de la que gira el tema. Res ni les obres  de Picasso, Miró o Rubens col·locades a les parets criden l’atenció del heterogeni públic i dels crítics més entesos.

S’escolten exclamacions d’admiració. Les càmeres fan multitud de fotografies. Els espectadors, xinesos i japonesos, amb els seus smartphones de darrera generació, envien les imatges preses de  diversos costats als components dels seus grup de whatsapp. Allò és la genuïna i única expressió de l’art modern.

Un moderador des d’una petita tribuna narra amb veu tremolosa d’emoció els detalls, la textura, els colors de fons de les flors del coixí. Quan baixa un altre expert puja i dona raó de la negror, l’aspror i la força de l’element que culmina l’obra bàsica i serveix de clàmide  per donar llum orientadora del súmmum artístic.

En un racó una dona que pel seu vestit proclama el seu treball de netejadora li diu a una companya de feina.
¾     S’ha de ser un ximplet i un tanoca com per un coixí i un esborrador brut i negre de sutge  pagar 5000€.
¾     Ai noia! És que nosaltres no entenem res d’aquesta moguda de la gent de calers.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 18 d’abril del 2018

MURALLES IBÈRIQUES DEL TURÓ DE MONTGRÒS. EL BRULL. OSONA.

En una de les nostres sortides de descoberta a diferents contrades catalanes visitàvem l’església d’El Brull. Per l’oficina  d’informació del lloc ens assabentàvem de l’existència d’unes muralles ibèriques molt properes.



Les muralles del Brull o de Montgrós van ser descobertes l'any 1974, i encara estan en curs d'excavació i de restauració per part del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Segons es desprèn dels informes de les excavacions, es tracta d'una construcció defensiva dels ibers ausetans, construïda entre els segles IV i III aC. amb importants reformes a l'època romana.

En els seus estrats hom hi ha descobert importants restes de ceràmica àtica. El seu descobriment ha estat important per a l'estudi del món Iber, i més concretament dels Ausetans.

Al Montgrós es fa palès el costum del pobles ibers de construir sobre turons.
És el jaciment ibèric més important del Montseny. El primer poblat data del segles VII aC. i forma part de la ruta dels Ibers.

La muralla  datada del segle IV aC., i destruïda cap el 200 aC. en algun dels enfrontaments de les tribus ibèriques contra el domini romà bé en el marc de la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), bé durant la revolta sufocada pel cònsol Marc Porci Cató el 195 aC. La muralla que constitueix el principal atractiu del conjunt arqueològic té unes mesures de 150m de longitud i 3m d’amplada de doble parament precedida per un fossat que tancava l’istme de la península del Montgròs, conjunt que formava un recinte fortificat. Aquesta fortificació controlava una de les vies de penetració a la Plana des de la costa, per Collformic.



Fou construïda sense fonamentació sobre la roca verge i/o sobre un estrat d'argiles vermelloses amb restes d'un anterior establiment. La part central de la muralla s'aixeca sobre una plataforma natural lleugerament elevada. Als límits sud i nord d'aquest promontori natural, es construïren dues torres trapezoïdals contiguament a les quals la muralla continua fins trobar els cingles. La porta d'accés se situa al costat sud de la muralla, defensada per un petit baluard i per un doble parament a l'esquerra. El material utilitzat per a la construcció és la pedra calcària de la zona, amb blocs mitjans lleugerament escairats, d'aparença irregular i amb tendència a formar filades. A les cantoneres els carreus estan tallats.


En l’espai davant de les muralles una escultura d’Emili Colom i Comerma serveix d’homenatge a AMUSIC, príncep dels Ausetans segle III aC.

Les muralles de Montgròs, o muralles del Brull, són unes construccions defensives dels ibers ausetans que tanquen l'estret de Montgròs, al municipi d’El Brull (Osona). És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 16 d’abril del 2018

REFLEXES A L’AIGUA



 Dins la natura
Brilla amb llum pròpia
Riu que davalla.

Miquel Pujol Mur

diumenge, 15 d’abril del 2018

CONVIDATS INOPORTUNS


Acabo de penjar el telèfon i estic en estat de xoc. Només em faltava això. La meva germana , el meu gendre i els tres nebots que venen de Granada, estan a punt d’arribar al poble i venen a dinar a casa. Si havien de venir el dimarts, però es veu que han avançat el viatge i arriben avui, que és diumenge  i a més són les festes del poble i està tot tancat  i jo tinc la nevera buida.

Tampoc tinc res al rebost com sempre solo tenir. Ahir a la nit vaig arribar de vacances i estic a zero de tot. Només tinc un entrepà per dinar jo, ah!  i sal oli i vinagre, amb això que en  faig? Em  queda solament una hora, és la una i diuen que a les dues seran aquí.
Si no fossin les festes  aniríem a un restaurant, però avui està tot ple,  ja que a més fan els campionats mundials de voleibol i és veu que no cap ni una agulla enlloc.

Asseguda amb les mans al cap, intento pensar alguna cosa urgentment. No se m’acut res i els tres nebots que sempre tenen un budell buit, que els hi faré per menjar. Els podia haver dit la veritat, però he quedat tan estorada pel telèfon que només s’ha m’ha acudit dir molt bé. Qui se’ls acut arribar dos dies abans i avisar a l’últim moment.

Dins la meva ofuscació de cop com un llampec una cosa m’ha passat   pel cap. Els veïns de sota acaben de marxar aquest matí a Tanzània i m’han deixat la clau per si hi havia alguna emergència. Ja està , aniré a treure el cap a la casa per si hi trobo quelcom alimentari, després ja ho restituiré.

Entro a la casa i directa cap a la  cuina, la nevera desendollada, neta i buida. Capgiro armaris i estanteries i en una trobo un paquet d’arròs i uns quants pots de tomàquet fregit, en una altre de sota, unes llaunes de sardines i un pot de macedònia. Bé, almenys es alguna cosa, si tingués ous faria arròs a la cubana, però on puc trobar ous.

Mentre tancava la porta i portava els escassos queviures a casa vaig pensar amb les gallines del veí de la cantonada, te un patí al darrera que si pot entrar des del meu jardí, saltant un  petit mur, just fa poc que  he vist que sortien ben mudats, devien anar de festa. Amb una cadira he travessat el mur i ja em tens cap dins amb les gallines. Quina sort... vuit ous, al sortir al costat del cireres he trobat mig paquet de pa bimbo, que el deuen haver llençat, es una mica florit , però me’l emporto.


Ràpidament amb les quatre coses que tinc començo a preparar el menú. De primer arròs a la cubana, deixo els ous ferrat pel final i faig el segon, uns canapès de sardines amb maionesa i uns altres de trossets de pa amb pernil (el meu entrepà ) Preparo la macedònia i ja ho porto tot a taula. Si no els agrada s’hauran d’espavilar.

Just en aquell moment sento el timbre de la porta. Així que obro el veig tots contents i feliços al veure’m. Van carregats de safates amb canapès, pollastres a l’ast, pastissos i altres coses,
¾    Com hem pensat que havent tornat a la nit de viatge no tindries masses cosa. Portem el dinar fet.

11/04/2018/


divendres, 13 d’abril del 2018

VISITANT SANT FELIU DE PALLEROLS


Pasegavem pel poble i a la riba del riu Brugent vam trobar aquest jove que pescava la lluna.


 Al seu costat l’Ajuntament de Sant Feliu de Pallerols ha posat una placa que diu:

S’explica que una nit de lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Bruxent quan va veure reflectida la lluna en l’aigua de la riera. Tan embaladit en va quedar de  la bellesa de l’astre que molt brillava en la foscor de l’aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i en to burleta li preguntà si volia pescar la lluna. Des d’alehores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen « PESCALLUNES » : gent amb il·lusions, somnis i molts projectes.

18 Desembre 2005

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 11 d’abril del 2018

LA MEMÒRIA DE L’HOME


La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats.
J.P. Richter, escriptor alemany (1763-1825)

L’home, assegut a la vora del riu està pensatiu. Al mateix temps observa l’aigua que alenteix el seu pas per la planura. Des d’on observa el riu eixampla encara més la seva llera i fa més suau el seu davallar.

El dia és exultant. El sol brilla dalt del cel. Els núvols semblen desapareguts com si després de les darreres pluges, ja buits, haguessin marxat a terres llunyanes. El terra sorgeix marró en els cercles que la vegetació ufana no l’ha amagat amb el seu verd tapís. Les herbes llueixen tendres i verdes. Les flors grogues i blanques es mostren ufanes en el prat proper.

Tot és silenci llevat el remor de l’aigua que com si no volgués molestar passa lentament.

L’home, ha buscat un recer sota uns arbrets que el protegeixen del sol i les mirades. Per així descansar i al mateix temps recordar sense cap presència aliena els  fets del passat.

Aleshores, cridats per la memòria els records reviuen als seus ulls, com si mitjançant un calidoscopi imaginari les seves imatges li transmetin els instants de la vida ja viscuda.

Pocs pensaments són vius del moment del seu naixement, ja que naturalment la memòria d’un nounat aleshores no registra gaires records. Solament la calidesa i la sensació d’indescriptible pau al estar recolzat i protegit contra el pit de la mare. Aquesta figura s’ha fet patent moltes vegades, ja que notar la proximitat materna sempre ha calmat qualsevol desori mental.

Després els jocs dels anys conviscuts amb els seus germans. Moments d’excelsa companyia. També instants  de certa rivalitat i lluita per qualsevol dèria infantil o per cridar l’atenció dels grans.

A la memòria li venen en el transcurs del temps  els records del col·legi i, força més clars els dels companys amb els que va conviure durant anys. Junts van arribar a formar una amistat renovada curs a curs. Després en acabar els estudis els llaços es van anar afluixant però als retrobar-se, malgrat sigui per casualitat en alguna ocasió, el lligam sembla renovar-se i enfortir-se com abans. De tots ells, ha quedat un petit grup que encara es reuneixen per celebrar el moment actual de la seva vida i rememorar la infantesa.

Després el món i la seva voregin fa que el calidoscopi salti i registri la vibracions de la joventut i les ambicions del món del treball.  Barrejada en aquest món també hi ha la nova família creada amb la seva parella. La família pròpia, amb els seus desitjos i les seves ambicions particulars.

Ha passat tant temps. Ara l’home torna a mirar el riu, ara calmat, després de les turbulències del seu naixement a les terres altes. Allà, on els cims albiren de més a prop el cel. On la llum del sol i la pàl·lida llum de la lluna que trenca la foscor de la nit, il·luminen la deu on l’aigua brolla damunt la terra des de les amagades profunditats de la terra.

L’home s’agenolla i després es posa estès damunt l’herba. Recolza aleshores una orella al damunt de la fosca superfície terrenal i escolta atentament amb l’oïda arran del terra. Com si fos un disc antic escolta el remor de l’aigua, aquell xiuxiueig de la terra viva com si es transmetessin els sorolls de les plantes al créixer i la remor del treball dels habitants de sota la superfície. Tot és vida i tot segueix un ritme marcat des del principis dels segles.

L’home s’aixeca i amb el cor tranquil i l’esperit assossegat empren de nou el camí cap a on l’esperen els seus.

La memòria li pertany, els moments viscuts són seus i alguns són amagats, íntims però vius dins seu jo intern.

L’home camina content perquè espiritualment ha viscut un instant per retrobar-se a si mateix, la seva memòria i la seva consciencia.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 9 d’abril del 2018

ESTATS D’ÀNIM


La tristesa omple els meus ulls de llàgrimes sense fi. Per què em mostres aquesta indiferència si, la llum de la meva vida sempre has estat tu. Te’n recordes, quan ja de joves sortíem a passejar, doncs t’he de dir la veritat, sempre caminava darrere teu. Saps per què? Em tenien meravellat els moviments de les teves natges que es bellugaven indiferents davant meu. Em fonia d’admiració imaginant-me els moviments del teu cos, que pendulava al ritme dels teus malucs. 

Ara han passat els anys i l’experiència, sí, estimada, els anys comporten sapiència. No és el mateix els pensaments encegats d’un jove enamorat que la saviesa, digues-los-hi millor, fracassos d’un home gran. O també realment el que ha passat, és que m’ha caigut la bena del ulls. O potser, que els desenganys m’han mostrat la realitat del viure dia a dia.

Ara fredament, sé que tu et reies de la meva innocència; aleshores jo era un babau sense gens de picardia sexual i, exageraves al màxim les teves torsions per provocar-me ... Mira és tan gran la meva timidesa que no sé pronunciar, sense envermellir encara, que em provocaves i on m’ho provocaves.

Avui has passat pel carrer per davant meu i ha estat tal la indiferència amb que m’has mirat, tal vegada com si fos un moble urbà: un banc, una paperera, un cartell ... Al semàfor li has prestat més atenció que a mi. Els teus ulls blaus m’han guaitat com si no existís, com si fos transparent, i no l’home que t’ha estimat sempre.

Sí, senyor jutge, aquesta és la carta que vaig enviar-li un dia que estava desesperat. Sí, senyor jutge, li vaig enviar a casa seva. Sí, senyor jutge, la culpa és meva.

No vaig resistir el pensar que era en braços d’un altre home. Vaig veure clarament el moviment de la seva melena sobre el pit del seu actual amant. Vaig escoltar, com si fos jo mateix, els seus sospirs i les seves engrescadores paraules a l’orella, al sentir allò, que també sentia amb mi. O això creia jo, potser també a ell l’enganya.

La seva olor, els seu perfum, el seu sabor, l’aire que flueix amb aroma de dona de la seva boca, la seva saliva mullant-me el llavis ... Sí, senyor jutge, tot això i més, que no tinc paraules per descriure, va sorgir de dins meu i va escalfar el meu cap. Senyor jutge, la culpa és meva.

La vaig esperar amb l’ànim de malmetre la seva bellesa. Tal vegada la seva vida però; perdó, senyor jutge, vaig ser incapaç de fer-ho. Quan la vaig tenir al davant i vaig admirar els seus ulls blaus que em miraven amb un xic de por, no vaig poder fer res més que agenollar-me i demanar-li perdó. El seu riure va perforar la meva oïda i vaig somicar davant seu. La culpa, senyor jutge, és el meu amor.

Va ser un altre home, senyor jutge qui ...

Miquel Pujol Mur

dissabte, 7 d’abril del 2018

LLUITAR PER VÈNCER


La vida es divideix en quatre sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer. El qui estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç”

Al Jordi des de ven jove li van inculcar l’esforç al treball i la superació per ser un home de bé. Havia nascut a una masia allunyada del poble i des de ven jove treballava de valent ajudant als pares a conrear la terra i cuidant els animals.  Recorda la mare que de petit li deia,  a la vida els sentiments més importants són:   estimar , patir, lluitar i vèncer, amb això et sortiràs de tot; perquè el que estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç.

Sempre tenia en ment aquelles paraules que l’havien ajudat a sortir de molts entrebancs a la vida. Amb molt esforç, combinant la feina a casa amb els estudis va aconseguir ser arribar a ser  enginyer agrònom.  Va construir una granja de vaques lleteres al costat de la masia. Va transformar els camps de conreu , en camps de farratge pels animals.  Tot amb maquinària moderna per fer les coses sense esforç, cosa que meravellava als pares que arribats a una edat avançada podien gaudir de les terres i els animals sense els esforços , que per la edat ja no podien fer. Treballava molt, però feia la feina que l’hi  agradava i per ell això era el més gran al·licient. Va reformar la masia amb tot el confort de les cases modernes, però li faltava una cosa per tenir la felicitat completa una persona a qui estimar.

Quan va conèixer la Montserrat les coses van canviar, mai havia tingut temps per sortir amb noies, i quasi arribava a la quarantena . Aquella joveneta que va arribar un dia a la masia demanat ajuda, ja que s’havia despistat del grup quan feien una travessa i s’havia perdut , ell la va acompanyar fins al poble. Van quedar en tornar-se a veure  i des de llavors cada dos per tres la noia anava a la masia amb una excusa o altre, li encantava aquell lloc i també el Jordi . L’amor aviat va sorgir entre ells.

Al cap d’un any és van casar i al cap de dos van tenir els bessons, dos xicots que van fer l’alegria de pares i avis. Van passar uns anys molt bons, on el treball i l’esforç es veia recompensat amb escreix, els nens creien entre entremaliats i bons nens. La Montserrat feia de mestre al poble veí i els nens anaven i tornaven amb ella. Avui  amb els cotxes no hi ha distàncies, -sempre deia l’àvia-. Abans aquest camí l’havien de fer caminant.

Un dia l’avi va desaparèixer i el van cercar tota la nit, al matí el van trobar darrera casa mort d’un infart, aquest va ser el primer contratemps.

 Després va venir la sotragada forta. La Montserrat es va començar a trobar malament i aviat li van diagnosticar un mal dolent. Primer la van operar, després la “quimio...” i llavors, dies i dies d’ensopiment i malestar.  Era una dona valenta i s’havia de lluitar. El Jordi li feia costat i l’ajudava en la lluita, ella havia fet seva la premissa que havien comentat tantes vegades   “el que pateix lluita i el que lluita venç”. Els nens ja adolescent ajudaven a la mare tot el que podien, a vegades ploraven en silenci, però davant li mostraven tot el seu suport, l’àvia ja gran feia tot el que podia per ajudar.

Van passar cinc d’anys que semblava que la cosa s’havia arreglat del tot,  la Montserrat es trobava bé, tornava a fer vida normal, fins havia tornat a treballar i semblava que el mal son havia quedat lluny. Els nois estaven a punt d’anar a la Universitat, quan el mal va tornar a treure les urpes de nou. Aquesta vegada per més que van lluitar, la malaltia va vèncer. La Montserrat fins l’últim moment va batallar per combatre el mal i quan va veure que no se’n sortiria   animava als seus a no deixar-se vèncer pel dolor ni el desànim quan ella no hi sigues. Resteu units i no us deixeu vèncer jo des d’on sigui vetllaré per vosaltres, us estimo molt - van ser les seves últimes paraules.

Avui el Jordi està abatut i trist, fa un més que ella els va deixar, els nois la setmana vinent marxen a estudiar fora, aquests dies han estat la seva força, ara tem molt més la solitud que li espera. De sobte sent una ma a l’espatlla, és la mare, la dona ja gran que amb un fil de veu li diu,
¾    Ens en sortirem fill. Tornarem a lluitar, ens aixecarem i tornarem a vèncer. Ella així ho volia.

20/03/2018/

divendres, 6 d’abril del 2018

ARANSA


També Arànser és una entitat descentralitzada del municipi cerdà de Lles de Cerdanya.

En el seu terme es troba l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa.


Neu de muntanya
Freds paratges del cim
Aigua d’estiu.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 5 d’abril del 2018

PETITA VENJANÇA



Avui m’he venjat de la “profe”  d’anglès del Centre, pel que em va fer divendres passat, ridiculitzar-me davant els altres companys per no saber pronunciar bé la frase en anglès que ens havia posat per deures i que els demés tots van pronunciar correctament.

  Eh! Que això no ho ha de saber ningú. Espero veure la cara que posarà aquesta tarda quan vegi la seva caricatura traient foc pels queixals , així que obri la porta del aula, i veure’s pintada a la paret del davant.

Com ningú sap que tinc aquesta afició, i ningú m’ha vist,  no m’hi relacionaran pas. He vingut aviat aquest matí i com no es feia res en aquella aula,  hi he entrat i he fet de les meves. No sabeu com de bé m'ho he passat. 

 Els estris que he utilitzat, els plàstics i cartrons per no embrutar res els he agafat  de la classe de manualitats dels costat. Després els he deixat de nou sobre el prestatge on són sempre.. El pinzell i el pot de pintura han anat directes al contenidor del carrer. Que sàpiga aquella setciències   els que es bo que tots es riguin d’un.

Febrer 2018

dimecres, 4 d’abril del 2018

FA TANT DE TEMPS. SOMNIS DE JOVENTUT


Malgrat la majoria dels meus relats són en català, en aquesta ocasió vaig voler provar en llengua castellana. Mal imitant als escriptors de l’època romàntica de joventut va sortir aquest escrit.

Oh, dulce muchacha de mis oníricos sueños.

Quisiera ser todavía el galante doncel que, desde lejanas tierras montado en un veloz corcel de azabache color, os visitara en vuestra noble mansión.

Entonces con dulce voz, acompañándome de ligera mandolina, cantaros, Oh, señora! dulces romanzas de amor salidas de lo más hondo del corazón.

I vos, en respuesta a mis románticas trovas, lanzaríais al viento de la tarde volátiles mensajes, pintados en pergamino, de bellos y enamorados poemas.

Vuestros apreciados presentes, llevados por blancas palomas, llegarían a mis manos conducidos por una suave y agradable aura.

Pero, amiga mía, el tiempo pasa y no es en vano. El corcel hace mucho tiempo se perdió en lejanas praderas. La mandolina, la hube de empeñar buscando deseos imposibles. Y mi voz, perdió su agradable timbre, y ahora malsuena gastada y falta de aire.  

Miquel Pujol Mur