dissabte, 28 de febrer del 2015

INVENTS

INVENTS...! Quin dilema!
Crec que jo mai no he estat capaç d’inventar res. Sempre m’ha semblat que ja estava tot inventat i la majoria de coses, fins i tot reinventades.

Per endinsar-me un xic sobre aquest món de les invencions, a mi em venen a la memòria, aquells famosos invents del TBO. De ben segur que tots els recordeu. No estic segura que a la pràctica funcionessin però, si més no, eren molt originals.

Aquests es van començar a editar a partir del 1943. Uns invents així... una mica complexes i força estrafolaris. Tot i que la idea de la sèrie fou del director de la revista, Joaquim  Buigas, i el primer dibuixant s’anomenava Nit. Després d’haver passat per les mans d’altres dibuixants, finalment, cap els anys seixanta, se’n va fer càrrec   Ramon Sabatés i Massanell

Pel que fa a Nit i a Sabatés eren pèrits mecànics, la qual cosa feia que, als seus invents, se’ls pogués donar una “certa” credibilitat. La secció era presentada per un personatge fictici, el Professor Franz de Copenahgue.

La popularitat d’aquesta secció va quedar plasmada en el llenguatge popular amb la frase: “es un invento del TBO”, per remarcar alguna idea una mica estrambòtica o absurda.


Bé, trencant de raons, avui és un dia meravellós. Les notícies, tant les dels diaris com les de  la ràdio i  la televisió, no poden ser més bones: L’atur ha baixat tant... que es pot dir que gairebé tots els joves tenen feina. Les guerres s’han acabat... la PAU regna a  tot al món; no hi ha odis, ni rancors ni enveges. S’ha acabat la ràbia! S’han acabat les pugnes, s’ha acabat la crisi i la misèria. Tothom té una vida digna, totes les famílies tenen casa per viure. No hi ha ocupes, no hi ha indigents, no hi ha cap cosa precària...

És un goig sortir al carrer i veure la cara de felicitat que es reflecteix als rostres de totes les persones. Ho notem clarament  quan ens saludem amb els nostres  veïns, i ens adonem de la cara de satisfacció de tothom qui ens envolta.

Fins i tot el temps ha millorat molt: fa calor quan n’ha de fer i fa fred quan toca. Plou amb mesura per regar tots els horts i no pedrega mai. Tampoc no es queixa ningú de que hi hagi secada. Tenim l’aigua necessària, tenim... podríem dir... tot el que ens cal per ser feliços. Què més es pot desitjar?

Ja us deveu imaginar que tot això forma part dels INVENTS, que m’hauria agradat molt poder-los enginyar i que a més a més funcionessin. Llàstima que no ha estat possible!

 13 d’octubre de 2014

TRISTOS RECORDS DE INFANTESA


Grup d’aficionats a escriure relats.
Ciutat de Berga..
Situació obligada de sortir al relat:
RECORDS DE INFANTESA



La vida no li ha sigut fàcil al Joan, els seus pares l’han tractat sempre amb excessiva duresa. El pare sempre se’n burlava d’ell dient-li que era un poca-pena i que no faria mai res de bo. La mare, autoritària, esquerpa i dominant, mai el deixava fer res, l’acusava sempre de maldestre. Ara viu sol, pare i mare son morts.

Amb cinquanta anys està solter.  No pas per que no li agradin les dones, no. És apassionat i troba a faltar la companyia femenina.  L’educació rebuda i la solitud l’han fet insegur i tímid. No s’atreveix a dirigir-se a cap dona només que per formalitats de veí o comprador. Les dones passen pel seu costat ignorant-lo. No saben el cabdal d’afecte que té per donar, no saben les ànsies que té de fer feliç a una dona i ser correspost.

Ara està assegut en un banc del Passeig de la Pau a la ciutat de Berga; un gos petaner se li acosta i li ensuma les cames. És un gos de raça indefinida, és un gos lleig: una orella tallada pel mig, una pota guerxa, una cua mal tallada. Està brut i es veu clarament que està desnodrit.

Es dirigeix al ca i tot d’una tirada li diu:

– Hola quisso, saps?, t’assembles a la Dite era una gosseta com tu que tenia quan era petit la teníem al terrat de casa i no baixava mai al carrer i jo sempre li pujava més menjar del que li donava la meva mare i era un gos molt manyac i jo me l’estimava molt i saps per que?, per què era l’únic que em comprenia sí i era l’únic ser que mai m’ha estimat i sempre que em pegava el pare jo pujava al terrat i m’abraçava a ella i ella saps? ella m’estimava i  ella em llepava la cara i se m’acostava i ella era la coseta més dolça que he conegut mai i mai la oblidaré com et dius gosset saps que ets molt bonic? si ningú t’estima jo t’estimaré vine amb mi que seràs feliç

L’escena ha estat presenciada per una persona que s’ha entendrit en sentir les seves paraules i tot i que és tímida com ell s’atreveix a dirigir-se-hi amb una veu riallera i amable.

 – ¡¡¡ Eiiiii que aquest gosset l’he vist jo primer !!! si el vols hauràs de passar per sobre del meu cadàver !!! –

Per un moment es creuen les mirades. Davant la intensitat de la mirada d’ell, ella als seus quaranta-nou anys encara es posa vermella.


***

– també t’agraden els gossos?... –
– jo no li pegaria mai a un gos i menys a un fillet meu, els meus pares mai m’han pegat  . . . –
– aixís a tu també t’agraden els escacs? oi que bé, vull dir que. . . –
– no se si podré, em sap greu deixar a la mare sola ella està malalta, però sempre em diu que he de sortir i distreure’m i . . . –
– no podem partir el gos per la meitat oi?. . .
. . . quin nom li posaries tu?. . . –


.

divendres, 27 de febrer del 2015

FERIDES OBERTES. Gillian Flynn.

D’aquest llibre em va parlar molt bé una companya de grup que l’estava llegint. Com la considero una persona força entenimentada i amant dels llibres la curiositat va fer que el busques i el lleguis.  

El llibre “Ferides obertes” que ha arribat a les meves mans és un tom de 300 pàgines publicat per l’editorial RBA La Magrana en la seva col·lecció anomenada La Negra, primera edició de març de 2014. La traducció Ferran Ràfols Gesa. 

Gillian Flynn és una periodista i escriptora nord-americana nascuda a Kansas (Missouri) en 1971. Durant els seus deu anys a la revista Entertainment Weekly va visitar rodatges de les pel·lícules més taquilleres al voltant del món. Debutó como escritora en 2006 con « Las heridas abiertas ». Va debutar com a escriptora el 2006 amb «Les ferides obertes».  

Gillian Flynn ha estat descrita com la filla bastarda de Jerry Seinfeld i Patricia Highsmith. Ella mateixa admet que va viure una infantesa tranquil·la i feliç, però que li encantava que la s'espantessin. [1] El seu pare va ser qui amb la seva passió per les pel·lícules, en particular d'horror, «Vaig veure Psicosi un milió de vegades» i practicava el tir final d'Anthony Perkins, confessaria en una entrevista. A més es defineix a si mateixa com una feminista. Universidad NorthwesternChicago[ 2 ]Va estudiar periodisme a la Universitat Northwestern de Chicago.  [2]

«Hi ha moltes dones que lluiten tant com els homes per ser bones, però que no poden. Fan el mal i són violentes. Jo volia parlar-ne. Encara hi ha un context dominat per estereotips i culturalment seguim pensant que les dones no fan aquesta mena de coses, que són més amables i molt menys proclius a la violència. La realitat no és així ». [1] Gillian Flynn, 2013.Gillian Flynn, 2013.  

Su primera novela, « Sharp Objects » fue finalista del Premio Edgar de novela negra y obtuvo el premio Fleming Steel Dagger en el año 2007 a la mejor novela de suspense. [ 3 ] Meses antes del lanzamiento de su segunda novela, fue despedida de la revista Entertainment Weekly en medio de recortes presupuestarios por la crisis.La seva primera novel·la, «Sharp Objects» va ser finalista del Premi Edgar de novel·la negra i va obtenir el premi Fleming Steel Dagger l'any 2007 a ​​la millor novel·la de suspens. [3] Mesos abans del llançament de la seva segona novel·la, va ser acomiadada de la revista Entertainment Weekly enmig de retallades pressupostàries per la crisi.  

La siguiente novela, « Dark Places », fue seleccionada como el mejor libro de 2009 por Publisher Weekly y como mejor novela por el periódico Chicago Tribune. [ 4 ]La següent novel·la, «Dark Places», va ser seleccionada com el millor llibre de 2009 per Publisher Weekly i com a millor novel·la pel diari Chicago Tribune. [4]

Su tercera novela, « Gone Girl » fue la que destronó del puesto número uno de ventas a Cincuenta sombras de Grey [ 5 ] con su historia de una pareja con una relación de amor y odio, Amy y Nick, a punto de celebrar su quinto aniversario cuando Amy desaparece.La seva tercera novel·la, «Gone Girl »va ser la que va destronar del lloc número u de vendes a Cinquanta ombres d'en Grey [5] amb la seva història d'una parella amb una relació d'amor i odi, Amy i Nick, a punt de celebrar el seu cinquè aniversari quan Amy desapareix. La historia la comenzó mientras estaba embarazada de su hijo y la concluyó recién a los dieciseis meses de éste, utilizando su estudio al que llama "su pozo del infierno" por ser un piso semi subterráneo. La història la va començar mentre estava embarassada del seu fill i la va concloure recentment als setze mesos d'aquest, utilitzant el seu estudi al que crida "seu pou de l'infern" per ser un pis semi subterrani. Los derechos de « Gone Girl » fueron adquiridos por la compañía cinematrográfica 20 Century Fox para ser protagonizada por Rosamund Pike y Ben Affleck (véase Gone Girl ) [ 4 ] y ha vendido más de 2 millones de copias alrededor del mundo. [ 2 ] Els drets de «Gone Girl» van ser adquirits per la companyia cinematogràfica 20 Century Fox per ser protagonitzada per Rosamund Pike i Ben Affleck[4] i s'han venut més de 2 milions de còpies al voltant del món. [ editar ]

M’ha agradat llegir-lo. La primera part com la introducció en aquests pobles nord-americans del sud del país i la seva manera de pensar i viure tan diferent a la nostra. Almenys així ho crec, però malauradament no sé si una part de la nostra joventut est tan lluny d’aquest estereotip. 

La segona part m’ha tingut llegint absort intentant esbrinar la vida en un món d’estimació estrany i contradictori. 

Vam veure la pel·lícula “Perduda/Gone girl” i ens va fer estar asseguts davant el televisor intrigats pel seu desenllaç.  

En la contraportada llegeixo: “ Afirmar que aquest és un debut extraordinari és massa suau... Em vaig trobar tement alguna cosa durant les trenta darreres pàgines, però incapaç de parar de llegir. I llavors, quan es van encendre els llums, el fibló continuava al meu cap, regirant-se i xiulant, com una serp en un cau”. Stephen King. 

A mi particularment m’ha satisfet i us aconsello que si voleu el llegiu també. Crec que hi gaudireu. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dijous, 26 de febrer del 2015

UN MUR MOLT ALT


(Una muralla intenta erigir una frontera discernible entre el bé i el mal. Però la mateixa construcció genera una pregunta incomodíssima, a quina banda hi ha el bé?)

Era un gran  descampat a les afores del poble meitat prat i meitat pedregar, però a la gent li encantava  passejar per aquell paratge;  d’un dia per l’altre va aparèixer encerclat per un mur molt alt, una muralla que impedia el pas. “Què ha passat aquí?” –es preguntava la gent del poble. “D’on ha sortit  aquesta muralla?” “Com han pogut construir aquest mur tant de presa? On passejarem ara ? On prendrem el sol a l’hivern,?” –deien els més vellets. Tothom hi deia la seva;  “això és obra del maligne que vol mal al poble”.
El cert és que havien  tancat  una gran extensió de terreny, molt ràpid , amb una colla de obrers i maquines,  perquè ningú hi entrés . Dintre,  una  gran gentada  i maquinària  treballaven dia i nit.

Es va començar a dir que una gran multinacional havia comprat aquells terrenys per aixecar-hi un gran centre comercial, amb botigues restaurants i llocs d’oci. La muralla serviria tant  de protecció contra curiosos com contra les organitzacions  ecologistes i socials per evitar les protestes i manifestacions .
Mentre prenia forma el gran complex, la gent especulava; per uns seria un gran bé per aquell petit poblet, atrauria molta gent i hauria més vida; en canvi per d’altres, s’havien carregat l’atractiu del poble , la naturalesa verge, els espais verds i la tranquil·litat. També es carregarien el petit comerç local, que era molt actiu, amb els estiuejants i gent de caps de setmana, així com el turisme rural.
 
Una mateixa cosa, bona i dolenta, el bé i el mal, qui té la raó? On és el bé? El gran mur,  un cop el complex  va ser fet, va desaparèixer físicament, però va quedar com una imatge simbòlica en la ment de la gent d’allà.  Un mur, un punt que separava el capitalisme foll  de la gent normal que viu el dia a dia, els rics dels pobres. Als uns els beneficava als altres els perjudicava  Qui tenia raó?  De quina part estava el bé? Que dèbil i fina és la línia que separa el bé del mal, les coses bones de les dolentes.  El gran complex, els que en traurien  algun profit, tant socis, com treballadors o compradors,  per ells és el bé;  però pels qui ha portat  perjudicis  i a creat inconvenients i  greuges , allò és el mal. També hi ha altres persones que estan al punt mig, a la fina línia divisòria, entre una part i l’altre, segons el moment  i l’etapa de la vida que passen.
Cadascú té la seva raó, una opinió diferent sobre una mateixa cosa i atribueix el concepte de bé i de mal segons li va en l’afer i segons el temps i el lloc   que li ha tocat viure.

23/02/2015/

 

dimecres, 25 de febrer del 2015

COLORS DE TARDOR.


Sempre a l’entrar en qualsevol sala d’exposicions m’agafa un neguit que em va pensar en la infantesa. Recordo aquells anys que acompanyava al pare i visitàvem diferents mostres d’art. Sempre, ho recordo ben bé, era els diumenges al matí, mentre passejàvem pels carrers barcelonins. 

Avui, a l’obrir la porta de la petita pinacoteca, interiorment he pensat: “Vas a veure unes pintures sobre la tardor. Ara, quan els colors d’aquesta estació comencen a obrir-se pas a la teva vida”. 

Un cop a dins, promptament, la meva vista ha quedat atreta per un gran quadre situat al fons de la sala. M’he apropat a llegir el petit rètol enganxat al costat del quadre. Només una frase que ho diu tot: “Colors de tardor”. 

Aprofitant-me de la meva solitud he arrossegat silenciosament una petita butaca. M’he assegut, davant per davant de l’obra. Per així, poder admirar les variades tonalitats de colors que mostra als meus ulls.  

Els diferents ocres de la terra és barregen amb els tons verdosos de l’herba dels marges del camí. Les fulles; unes, vermelloses; altres, grogues; i moltes més que mostren ja el verd descolorit, preludi de la vellesa. Unes i altres dansen entremig d’arbres de fulles perennes i de colors més foscos, com si fos el túnel del final de la vida.  

Tot plegat, m’ha recordat els cicles de la vida. Aquella jovenalla que ufanosa corria cercant la majoria d’edat. No en sí pels anys, sinó per poder dir: Ja sóc gran. La brillantor de les fulles en el seu millor moment. L’aparició de les flors, com una promesa de nous sentiments. Els fruits que, poc a poc, creixen i maduren entremig de les branques. Emparats encara per les fulles que vibren i els bressolen portades pel vent. Ja crescuts, un rere l’altre, van desprenent-se de l’arbre i cauen al món en recerca del seu destí.

Aleshores, amb la missió ja complerta, que era la raó de la seva vida, les fulles canvien de color. Als humans ens surten els primers cabells blancs. Engrogueixen, encara més les fulles. Els nostres cabells se’ns emblanquinen més. 

La fulla, és marceix amb la tardor com anunci de la seva desaparició. El nostre cos, davalla també la seva força vital avisant-nos l’arribada de la vellesa. Al cap del temps, fulles i vides, portades pel vent del més enllà, marxen una vegada finit el seu cicle de vida.

Aparto els pensaments negatius, i el meus ulls, tornen a gaudir dels colors que ha sabut plasmar l’autor/a. Els colors de la tristor i de l’abandó. Els grocs, marrons i vermells són a la meva mirada el preludi d’un nou camí vers l’infinit. 

Passa una jove de cabell vermell i somriure amable. Es detura un moment i em fa la següent pregunta:
¾    Li agrada el quadre? 

Fem un esforç per sortir del meu atordiment, contesto amb veu queda:
¾    Sí! No sé en quin moment m’ha agafat, però m’ha produït una gran emoció. Potser, no el quadre en si mateix, segurament ha estat alguna fibra sensible dins el meu interior que s’ha rebel·lat amb una explosió de tristesa. Tal cop, només ha estat una reflexió de la vida.
¾    Pot quedar-se més, si vol. No he de marxar encara.
¾    No és que el vulgui comprar, els meus mitjans són molt minsos. Però, quan val?
¾    Ho lamento molt, senyor.- Fent un moviment amb el cap continua- l’autor diu que no el vol vendre.
¾    No!- pregunto sorprès.
¾    Diu que l’emociona massa. Quan el mira els records ballen dins el seu cap.
¾    Li deu passar com a mi. Admiro la bellesa de la tardor, mes em fa pensar en el final del cicle. La vida, tal vegada!
¾    Estiguis una estona més. Si necessita qualsevol altra cosa estic a la sala del costat.
¾    Gràcies li agraeixo molt. 

I marxa tancant suaument la porta per no pertorbar les meves idees. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 23 de febrer del 2015

PER QUÈ NO! HEM TORNAT AL BULLIDOR DE LA LLET.

Ens despertàvem i poc després esmorzàvem en un dia gris que no albirava cap esperança de millorar. El Telenotícies en anunciava insistentment i en diferents programes que era el primer dia d’hivern. Després de llegir i jugar una mica al “Rummi” tornàvem a guaitar pel finestral i ens sorprenia un raig de sol i un cel transparent i clar. Les boires s’havien escampat i tot ens convidava a fer una curta sortida.


Aleshores, on podíem anar? Aquesta era la pregunta que ens voltava pel pensament. Com feia uns quants dies que teníem la idea de visitar el Bullidor de la Llet vam decidir anar-hi. 

El lloc és proper a Bagà i és de fàcil accés caminant una estona. Deixàvem el cotxe a l’aparcament de Cal Cerdanyola i empreníem el camí, l’antic camí de Cerdanya que uneix les dues comarques mitjançant el coll de Pendís. 

La gran quantitat d’aigua que baixava pel riu del Pendís, afluent del Bastareny, ens augurava una grata visió del fenomen natural. Al cap de poca estona, potser 12 0 15 minuts; travessàvem el pont  de pedra sobre el riu. Seguidament pujàvem per un camí marcat en la pedra fins a un cartell que ens indicava a la dreta al Bullidor i de front el Camí dels Empedrats. 

Pocs minuts ens trobàvem a la palanca de fusta que ens permet passar sense mullar-nos el petit braç d’aigua. El soroll ens comunicava que la canal d’aigua de desguàs del Bullidor baixa rabent i plena. Un parell de pujadors i estàvem on volíem davant de la paret de pedra on surt en molta força l’aigua. 

El Bullidor de la llet és una surgència natural que quan ha plogut força per les contrades properes brolla majestuosa i amb tanta força que l’aigua surt blanca com si fos llet. Només quan l’aigua baixa abundosa es produeix aquest fenomen.  
 

Cal remarcar que el brollador és espectacular en èpoques plujoses i de desglaç, però queda completament sec durant alguns períodes de l'any. Aquests dies de tanta pluja han servit per a que es repetís el fenomen. 

Després de fotografiar-lo van iniciar el nostre retorn. He llegit que en total la ruta té un quilòmetre dos-cents metres. En arribar al final del camí ens deturàvem una estona al nou refugi de Vents del Cadí on bevien un refresc. Aquest refugi està obert des del mes de juny de l’any 2014. 

Asseguts a l’entorn de la taula preníem el sol del migdia. Malgrat el termòmetre marcava els 0º el sol escalfava fent-nos oblidar de les desagradables notícies d’aquest país.  

Vam passar un bon i curt matí fent dues coses que ens agraden, caminar i fer fotografies, i tornàvem satisfets a casa. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 22 de febrer del 2015

UN DISSABTE AL MERCAT


( Utilitzar molts adjectius)

Era un dissabte al matí, com havíem estat uns dies fora, tenia la nevera buida. Vaig sortir molt aviat de casa, volia anar al mercat setmanal del passeig, ja que allà es on es compra la fruita i les verdura més fresca, a més de molts altres aliments  de proximitat, que sempre són més sans i bons.

Quan vaig arribar les parades tot just s’acabaven de muntar, ni havia de petites, mitjanes, de més grans, totes arrenglerades als dos cantons del passeig, plenes de vitualles lluents i ordenades  . Hi havia poc moviment encara a aquella hora, a la gent no els agrada matinar, es la millor hora per escollir els millors productes, els més frescos i saludables.
Al passar davant la primera parada fruites,  la olor peculiar agredolça de les taronges  i mandarines acabades de collir omplia les meves narius, encara que no es podia comparar amb la dolçor i suavitat de les pomes i les peres envellutades, semblaven  talment acabades d’abrillantar . Les bledes i els espinacs esquitxaven verdor al costat dels apis grossos i encarcarats. Enciams de diferents classes de verds, foscos i penetrants i altres més clars i suaus, contrastaven al costat de les escaroles blanques, amb aquell blanc sintètic dels productes químics.
La parada d’un xic més enllà, que és ecològica total,  és on vaig omplir la bossa. Unes verdures verdes, fresques,  i uns plàtans d’un groc marró, unes pomes vermelles i unes taronges i mandarines lluentes van mig omplir el carro. Vaig  continuar passeig enllà.

Aquella flaire salada i penetrant de la parada d’olives i bacallà és sentia amb força, encara que la vista se n’anava darrera les olives multicolors i variades vaig passar de llarg; al costat hi havia les parades d’embotits que en necessitava.    L’olor de pernil d’aglà em va fer venir salivera. Em vaig adonar que no havia esmorzat, i la gana em feia rau-rau a l’estomac, el tenia més buit que un globus desinflat.  Seria qüestió d’anar ràpid fent les compres i passar per la fleca, on aquells croissants de xocolata negra, amarga,  m’estaven esperant.
La parada dels llegums cuits em donava la benvinguda,  l’olor d’aquells cigrons acabats de coure , grossos, grocs, tous, m’atiaven més la gana, en canvi la flaire sosa de les llenties i altres llegums no em dient res. Vaig endur-me cigrons per dinar.

Ja gairebé o tenia tot, caminava de presa entre les parades de roba acolorida, només em faltava comprar uns pastissets salats, que quan venen els néts els encanten. Llavors vaig trobar a la Concepció, amb unes ganes de garlar enormes. Jo em frissava, però ella vinga explicar-me el viatge que havien fet per les  Alpujarres, que si sol brillant sobre les muntanyes nevades, els poblets blancs amb encant, que si la neu els va sorprendre, aquella  gent tant acollidora...   jo no deia res, només assentia amb el cap, cansada d’aquella xerrameca tan insulsa. Amb la gana  tant intensa que m’aprestava, quan ja s’emblava que acabava i ens acomiadàvem, va aparèixer la Mercè, i com feia dies que no ens havíem vist es va afegir a la conversa i l’altre a més es va quedar. No volia ser grollera, ni mal educada, però entre l’una i l’altre feia més d’una hora que xerràvem. Finalment vaig dir que ho  sentia però m’esperaven, més igual si pensaven que era una falsa excusa. Els vaig dir adéu i vaig marxar esperitada, - espero no trobat més entrebancs- pensava.
Eren prop les onze quan vaig entrar a la cafeteria. Aquella flaire  del pa acabat de fer... aquell aparador ple de pastes encara calentes...quines sensacions m’oferien... quina gana. Vaig demanar un parell de croissants de xocolata i un cafè amb llet i em vaig asseure a una taula.  Quan començava a assaborir aquella deliciosa menja, per la porta vaig veure que entraven la Concepció i la Mercè.

04/02/2015
 

divendres, 20 de febrer del 2015

SANT PERE DE L’ESGLAIOLA. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem l’Esglaiola (29 h. 2009) per conèixer la seva església sota l’advocació de Sant Pere.

L’Esglaiola és un petit lloc de població disseminada situat al sud del municipi de l’Espunyola. L’edifici religiós i la sagristia són situats dalt d’un turó i estan pràcticament rodejats per una explotació ramadera. En un pla inferior hi ha el cementiri. 

El lloc i l’església els trobem esmentats el 1314, quan el cavaller R. de l’Espunyola vengué al seu oncle Ramon de St. Cerní la tercera part del delme de les parròquies de St. Climent de l'Espunyola i de St. Pere de l’Esglaiola.  

L'actual església de sant Pere ha estat reedificada en el segle XVIII-XIX i està adossada a la rectoria pel mur de migdia.  

Consta d'una sola nau coberta a dues aigües amb teula àrab i a la zona dels peus trobem una torre campanar de base quadrada. El parament és de grans pedres irregulars unides amb morter.

La façana és una obra del s. XIX d'estil neoclàssic, la trobem esmentada al 1831. És força senzilla, pràcticament llisa; destaquem la porta d'entrada, amb llinda de falses pilastres als costats. El fris és un baix relleu molt poc sobresortint amb una llegenda epigràfica que diu: XV TU ES PETRUS B ET SUPER HANC PETRAM AEDIFICABO ECCLESIAM MEAM.

Damunt hi ha un frontó amb la part superior arrodonida amb un relleu amb l'emblema episcopal del bisbat de Solsona i les paraules: ET TIBI DABO CLAVES REGNI CAELORUM. A mitja façana hi ha un òcul que il·lumina la nau.  

Un lloc de pau envoltat de una nova vida. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 18 de febrer del 2015

SANTA MARGARIDA DE SAGÀS. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA 

Anar a conèixer llocs o esglésies moltes vegades és molt fàcil. Basta anar a un indret determinat o a un poble i enseguida trobés l’edifici que has cercat. En aquesta ocasió, com altres, van preguntar i els nostres ulls van ser cecs a l’evidència de la teulada emmascarada. Fins que novament, aquesta vegada més documentats amb un mapa i a peu, per fi vam trobar amagada entre alzines i en un tossal també ple d’arbres aquesta petita església o ermita més aviat. Per fi visitàvem l’església de Santa Margarida de Sagàs.

 
La petita església no devia passar mai d’ésser una simple capella rural depenent de l’església parroquial de Sant Andreu de Sagàs, i per tant lligada al bisbat d’Urgell. 

Les notícies  sobre l’església són pràcticament nul·les; malauradament només hi ha una informació indirecta de la seva existència. L’any 988 el comte Borrell, la seva muller i el seu fill Ramon permutaven un important lot de terres al comtat d’Urgell per unes esglésies berguedanes, entre elles era esmentada Sant Andreu de Sagàs, amb el bisbe Sal·la d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu.

En aquest cas de Sant Andreu  s’especifica que dita permuta inclou els delmes, primícies, alous i pertinences de la parròquia de Sagàs, així com les seves esglésies sufragànies. Aquest referència fa suposar que al·ludeix a Santa Margarida, església pre-romànica ja existent, amb tota seguretat l’any 988.  

Aquest caràcter de dependència devia mantenir-se sempre, però, al segle XVIII Santa Margarida ja no és esmentada com a sufragània, possiblement era ja una simple capella rural. 

És un edifici de nau única, de planta rectangular, més aviat trapezial, sense absis, bastida amb carreus tallats toscament i disposats irregularment. Les cantonades apareixen reforçades amb blocs de més grans dimensions. 

Les parets de l'església són primes i això fa pensar que devien suportar una coberta de fusta, que posteriorment fou substituïda per una volta de canó apuntada, raó per la qual es regruixaren els murs, excepte el de ponent.
 

En aquest mur s'obre precisament el portal d'accés, d'època posterior a la construcció de l'església, i que és format per grans dovelles. La porta de fusta pràcticament és una simple deixalla que no impedeix l’entrada de ningú. 

L'interior és il·luminat per una curiosa finestra d’espitllera, oberta al mur de llevant. Conserva un gran bloc de pedra que podia correspondre a un altar molt primitiu.  

Malgrat la seva senzillesa i l’oblit sembla ser que alguna persona de bona voluntat intenta conservar l’edifici segons mostren el sac de ciment i la gaveta. 

L'edifici exteriorment bastant ben conservat, ha sofert petites modificacions visibles en el parament de la nau. 

Déu que és omnipresent i protegeix el món esperem tingui una mirada per aquesta petita i abandonada capella que en el seu moment va recollir els fidels que aixecaren les seves pregàries vers la seva magnificència. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 17 de febrer del 2015

SOLEDAT



Feia poc més d’un mes que havien celebrat  el 63 aniversari del seu casament, amb els fills i néts. Tota una vida junts. S’estimaven i vivíem la il·lusió del dia a dia. Eren una mica grans, amb una salut delicada, però anàvem fent, seguint amb la vida quotidiana, ja que es tenien l'un a l'altra.  Ella era una gran cuinera i per les festes  reunia fills i néts a l’entorn d’una bona taula;  no l’espantava la feina i li agradava fer feliços als demés. Els diumenges gaudien anant a ballar i fen tertúlia amb amics i coneguts.
De sobte, un fort atac, dos dies a l’hospital i ella... se’n va anar. Sense ni temps d’acomiadar-se de ningú , sense adonar-se de l’enrenou.  El que tantes vegades havien comentat els dos , acabava de succeir. Ell trasbalsat, obnubilat  pel xoc, les visites , les trucades, el desenllaç dels esdeveniments, encara no era conscient del que havia passat.

Ara, que tot s’ha encalmat, es quan s’adona de la soledat que l’envolta. Aquella terrible soledat, d’una persona que viu sola, quan  sempre ha estat acompanyada, que estava acostumada a compartir els bons moments i els no tant bons, ara no té ningú al costat per explicar com es sent, tot el neguit que li bull per dintre.
Es veritat que té els fills no massa lluny. Cada dia el van a veure, a estar-se una estona fent-li companyia, ajudar-lo, a vegades ell és qui va a casa d’aquests, però després torna a la solitud de casa, la seva casa, la casa que tant feliços van ser amb la seva dona, companya i mare dels seus fills.

Sempre havia pensat que seria ell,  el primer que marxaria, tant per l’edat , com per la salut delicada del seu cor... però, no ... va ser ella...l’amor de la seva joventut i maduresa, la dona de la seva vida, qui se’n havia anat; d’un dia per l’altre, deixant-lo immers en  aquell dolor immens.
De dia mira el cel, aquell núvol blanc –pensa – segur que em mira des d’allà i em cuida. Les nits es fan eternes.  Aquells vespres llargs d’hivern que mai acaben de passar i la solitud de la nit, quan l’insomni s’apodera de la seva ment, la soledat es fa més viva que mai.  Aquell llit immens...  sovint, encara la sent com respira al costat. El pensament no s’atura, només desitja poder reunir-se amb ella molt aviat. Demà serà el seu aniversari, farà 90 anys, havien projectat fer una festa i celebrar-lo amb la família. Ara, demà, serà un dia com qualsevol altre, només ple de tristor i d’enyorança.   


 16/02/2015/
 

dilluns, 16 de febrer del 2015

SANT ESTEVE DEL PUJOL DE PLANÈS. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En aquesta ocasió ens aproparem al poble disseminat del Pujol de Planès (25h. 2009) pertanyent al municipi de Montmajor. Està damunt el tossal a la dreta de la riera de Navel i visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Esteve.

 
Sant Esteve del Pujol de Planès va estar lligada des dels seus orígens al monestir de Santa Maria de Serrateix i estava situada al Comtat de Berga. El domini monacal hi organitzà la vida parroquial, almenys durant una gran part de l’època medieval, dins el territori de l’antic bisbat d’Urgell. 

Quan el comte Oliba Cabreta de la Cerdanya en el curs de una visita al monestir de Serrateix l'any 983 va confirmar les donacions que Ató i Riquilda havien fet a aquest monestir, consisitent en l’honor del Pujol sobre el castell de Montmajor (ipsa honore de ipso Puiol qui est subtus castro de Monte Majores). 
 

El lloc del Pujol de Planès va rebre altres donacions; l’any 996 Arnau i la seva muller Emma donaren a Santa Maria de Serrateix un alou que tenien al terme del Pujol. 

El primer document escrit que parla de l'església del Pujol és de l'any 1183, en el que s'explica que Solextendis va fer llegats testamentaris a favor de l'església monacal de Serrateix, a Santa Maria d'Aguilar del Sunyer i a Sant Esteve del Pujol (et dimito ad Sancti Stephani dez Podiolo .II. Solidos). 

El 1312 es confirma el caràcter parroquial de Sant Esteve, en la visita al deganat del Berguedà.
 

La família cardonina dels Gibert, que eren senyors de la Casa-Palau dels Gibert fou la propietària de l'església a partir del segle XIV. La Casa Ducal de Cardona va dominar el Pujol de Planès i la seva església a partir de l'edat moderna, que va passar a formar part de la seva batllia. Durant el segle XVII era una parròquia que tenia com a sufragània l'església de Santa Maria d'Aguilar i depenia de l'oficialat de Cardona. A l'actualitat és una sufragània de la parròquia de Sant Sadurní de Montmajor. El 1901 Maria del Consol de Grassot i Cibat va obtenir el títol de la Baronia del Pujol de Planès i durant els incendis forestals de Catalunya de 1994 l'església va patir mals i s'hi va haver de reconstruir la teulada i el porxo.  

Durant el segle XVII es va modificar l'església romànica. La seva planta original es correspon a un edifici d'una sola nau que està rematat per un creuer i que té tres absis a la banda oriental. Aquests estan bastits sobre la roca i, juntament amb la capçalera són la part més interessant de l'edifici, degut als jocs de les teulades i l'ornamentació dels absis que són dels inicis de l'art romànic: arcuacions cegues i bandes llombardes. Una finestra de doble esqueixada coberta amb un arc de dovelles està a l'absis central que està coronat per una arquivolta senzilla. Els dos absis laterals són més petits i van ser realçats en el segle XVII quan es va renovar i ampliar el temple; tot i això encara conserven la seva decoració d'arcuacions i bandes. 

Es creu que la porta del temple romànic havia d'estar situada en el mateix lloc que la porta actual, la llinda de la qual data del 1621. L'interior de l'edifici està recobert per guix pintat, tot i que encara s'hi pot veure que la nau era coberta amb voltes de pedra de mig punt i que hi havia una cúpula semiesfèrica a la intersecció.  

En el segle XVII també s'hi va afegir noves dependències com la rectoria i la sagristia que van espatllar un dels conjunts romànics considerats com dels més interessants del Berguedà.

 
Dins el temple s'hi conserva la tapa d'un sarcòfag de doble vessant i els caps en forma de triangle de 100 cm de llargada per 65 d'amplada i 26 d'alçada que té una decoració amb tres cercles en un dels pendents i un estel inscrit de sis braços en els dos laterals.  

Els retaules de l'església de Sant Esteve del Pujol de Planès estan conservats a l'església de de Sant Sadurní de Montmajor. N'hi ha un dedicat a Sant Esteve que és renaixentista (1635) i un de dedicat a la Mare de Déu del Roser que és barroc (1726). 

És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Una altra de les perles de la diadema romànica del Berguedà. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.