dijous, 31 de juliol del 2014

NITS NOSTÀLGIQUES


Cada nit m’agafa la  nostàlgia. Quines nits més  nostàlgiques, sempre que recordo aquelles altres.  Asseguda  en  la gandula  de la meva terrassa, com em punyent els records d’aquelles altres nits, quan estàvem junts amb el Rafel. Havia passat molt temps però  encara no l’havia pogut oblidar. Ell va decidir  marxar amb l’altra, aquella dona jove , trenta anys menys  que ell , que ja rondava la seixantena; ella, més jove que la seva pròpia filla l’havia enlluernat  i se’l havia emportat. Ara ja feia dos anys que vivien junts.
Les càlides nits d’estiu solíem passar-les  a la terrassa fins passada la mitjanit, sota un cel estrellat,  fins allà arribava la brisa  del mar que refrescava l’ambient i el perfum del bosc proper, que delectava els sentits. Em deia que aquelles nits mai les oblidaria, que eren el millor regal de la vida . Jo encara continuo  gaudint-les, però en  solitud.
Demà serà diumenge, vindran la meva filla, el gendre i el nét, m’acompanyaran, no estaré sola, passarem un bon dia, però al vespre em tornaré a quedar sola amb els records.
Ara, aquestes nits,  que en son de llargues tota sola. Encara penso en ell, encara l’estimo, tot i la traïció, encara sento la seva pell sobre la meva., encara el  desitjo. M’he acostumat a la solitud, fins puc dir que m’agrada, però les nits, les càlides nits d’estiu,  no són iguals des que ell és fora de la meva vida.
 
08/07/2014/


dimecres, 30 de juliol del 2014

XIII FIRA MEDIEVAL DELS CANONGES A LA SEU D’URGELL.


Els amics de la Seu, Rosa i Xavier, ens havien avisat de la celebració del Mercat Medieval dels Canonges que porta ja realitzades amb la present tretze edicions. Inquiets i amb ganes de conèixer aquesta Festa Popular el dissabte 31 de maig els nostres passos s’encaminaren vers la Seu d’Urgell, capital  de l’Alt Urgell. 

Aparcar no sempre és fàcil i després de voltar un xic uns municipals ens van indicar un prat, per cert bastant proper a la Catedral, on s’havia habilitat un espai per l’aparcament dels vehicles.  

En pocs instants érem a la porta de l’església, segons un indicador l’única catedral romànica de Catalunya. 

La primera parada era plena de diferents aus de falconeria: falcons, mussols que miraven a la gent com una pressa inabastable, un gamarús d’atenta mirada, altres aus amb el cap cobert per la caputxa que malgrat frissaven amb els sorolls romanien quiets, damunt la seva perxa, sota l’atenta mirada dels seus cuidadors. 

Al seu costat una tenda de campanya ens cridava l’atenció per les múltiples armes que porta un cavaller en els torneigs o fets armats. Tota una parafernàlia d’espases, de sabres, de llances, destrals, piques a més de les cotes de malles per cobrir el cos. Tot el necessari per la guerra: matar, mutilar, ferir... 

Aleshores, uns pocs metres més enllà, el portal medieval ens permetia entrar i fer un recorregut per diferents carrers. Les porxades eren ocupades per quasi 100 tendes o parades que ens oferien mil coses, medievals o no. L’espai era força animat i alegre. La mainada gaudia passejant amb els seus pares i demanant alguna que altre llaminadura o joguet.   

Les persones que regien les tendes majoritàriament vestien roba amb formes medievals. Personatges d’altres temps, com el pregoner, passaven a recordar-nos que feia molts anys s’havia declarat la pesta negra a la ciutat. Un carretó portava uns malalts recollits per portar-los al llatzeret. 

Unes belles i velles dames aprofitaven un sota arc per fer punta de coixí i a la porxada veïna un marxant oferia la feina ja acabada de les puntaires. 

Parades de regals: de cuiro, de pedreria i atuells luxosos competien amb tota aquella mena de coses que alimenten el cos com: formatges, embotits, olives, tot una meravella de productes salats i dolços. Una parada de dolços àrabs va cridar la nostra atenció i poc després menjàvem una deliciosa llepolia de fulles de pasta fina amb mel i licor que feia que els nostres ulls s’esbatanessin amb la seva agradable dolçor. 

Música viva al carrer. La banda de música ens oferir els seus sons, capgrossos, gegant i geganta ballaven melodies ancestrals. La geganta amb el seu somriure ens captivava. Una de les gegantes més somrients que mai hem vist. 

Tot aquest món, mig artesanal, mig medieval, de festa de la ciutat ens animava a voltar i voltar carrers i veure’ls una i altra vegada per què no volíem perdre cap detall en la nostra visita.  

A mes passejant amb els nostres amics el matí va fer-se encara més plaent. 

En tornar a l’aparcament vaig observar que els ulls del gamarús em seguien amb curiositat. Potser era jo la seva pressa preferida. Una esgarrifança va recorre’m el cos. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dimarts, 29 de juliol del 2014

“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”

      
                                                       Ara digueu ; “La ginesta floreix
                                                       arreu als camps hi ha vermell de roselles.
                                                       Amb nova fals comencem a segar
                                                       el blat madur i amb ell les males herbes.”
                                                                                          Salvador Espriu                                  
                                                                                             
Sí, la ginesta floreix en aquesta època. Jo en tinc una a casa de  preciosa. Els  camps de blat també esdevenen verds entre les roselles  vermelles (gallarets en diem nosaltres)  que donen als camps un to acolorit que alegra  el paisatge. La meva mare feia un ram català amb una espiga de blat un brot de ginesta i un gallaret. (Jo, no ho sé i ni tant sols ho devia saber ella què representava). Però ara penso (i perdoneu que m’ho inventi) que el blat podia ser sinònim de treball i supervivència en forma de pa, la ginesta l’or efímer de la primavera i, el gallaret l’alegria de l’arribada del bon temps.

Un paisatge, ara, verd, groc, i vermell i d’una amalgama de colors fantàstics que anirà evolucionant amb el pas del temps i, quan arribi l’estiu, la tardor o l’hivern passarà del verd al groc del blat madur, al gris de la boira, fins arribar al blanc immaculat de la neu.

Això podria ser una metàfora de la vida; néixer, créixer i morir. Però  Salvador Espriu ens demana quelcom més; ens demana que ens renovem, que seguem les males herbes del desànim, la por, la mesquinesa...  que salvem els mots, els nostres, que ens fan ser qui som gràcies aquesta parla tantes vegades malmesa i encara en perill.  Que de les cisternes seques en fem cims per enlairar els ànims  i les il·lusions...

I tot això ens adreça a l’ únic camí “mantenir-nos fidels  al servei d’aquest poble.” És a dir, allò que ens diu l’Espriu és que no ens rendim i que preservem  l’autoestima que tant ens ha mancat.

En definitiva, cal servir fidels aquest poble que, en definitiva, és el nostre.

                                                                                  Roser Casals

dilluns, 28 de juliol del 2014

LA PRIMAVERA I LA JENNI.

La coneixia de quan era petita, els seus pares són amics nostres, però els anys han passat i la nena xica, i una mica fleuma, ha esdevingut una poncella que vol obrir-se al món. Està asseguda en una terrassa del bar situat a la placeta prop del passeig. La primavera guanya poc a poc la lluita a l’hivern deixant enrere el fred i oferint-nos tot el seu esplendor. Les flors primerenques llueixen els seus bigarrats colors, per tot arreu, alegrant-nos els sentits amb la seva visió. El verd clar de les fulles noves contrasta amb el fosc de les velles, en barrejar-se amb el sol en una sintonia de colors, quan volten mogudes per la brisa, al variar l’oratge. 

Davant seu una beguda vermella, d’aquestes, que segons la publicitat, sinó aprimen, tampoc engreixen. El sol en tocar-li la cara suavitza la morenor artificial i la brillantor produïda per la crema bronzejadora. Els cabells els porta tallats curtets, però amb petites trenes de diferents colors. Els ulls estan pintats amb una tonalitat morada, que sembla li encanta al Roger, el seu xicot, i els llavis també són del color, preferit del seu amor, rosaci resplendent. 

Els pensaments com les fulles saltironen en l’aire primaveral i es diu a sí mateixa:
¾    Em sento presonera de l’amor. Mai fins ara m’havia sentit tan víctima d’aquest sentiment tan incontrolat i contradictori.
 
Les flors comencen a resplendir en les torretes dels balcons de les cases i penjats en els fanals del passeig. L’aroma gratifica els sentits barrejant olors amb idees. La Jenni, pensa romànticament:

¾    Sóc com una petita poncella, que vol convertir-se en una flor.  

Les flors s’obren oferint-nos un curull de sentiments mentre les poncelles- com ella mateixa- obre els ulls a la vida. Els seus pensaments volen cap al Roger, a qui espera:
¾    Què n’és de formós el meu Roger! Els seus ulls grisos i els seus cabells, lleugerament arrissats. Les seves mans (diuen que les dones es fixem molt en les mans dels homes) són brunes i fortes, però capaces d’acariciar-me suau i insistentment. Amb quin delit m’agrada agafar-les entre les meves i sentir el fort batec de la seva sang.
¾    A més és alt, i entre els seus companys és ocurrent i bromista. El somriure sempre el té a flor de llavis, amb aquella ganyota simpàtica i al mateix temps una mica mofeta, per desdir les possibles males interpretacions de les seves paraules. Per què de d’oblidar-me del seu riure ple i segur del futur home sincer i brau.
¾    Roger, no siguis com la majoria, estiguis per mi i no desviïs la mirada per guaitar una mossa amb una mini faldilla curta. No t’adones que et puc oferir tant o més que qualsevol d’elles. Sóc xerraire i ocurrent, amb tu oferim la imatge d’una parella singular.
¾    Els teus amics, obeeixen les teves indicacions i les meves amigues, fan cas de les meves opinions, de roba i de moda, en aquest moment estrany i meravellós que vivim, sobretot, en aquesta primavera meravellosa que m’altera. No sé, si la culpa és del renaixement del cicle de la terra o del meu Roger.
¾    Triga el Roger!? Per què? No haurà trobat ...? La Imma, aquella bruixa si que li fa la gara-gara, maleïda diablessa. Si se li veu de tres quilometres lluny, que està boja pel meu Roger. Potser li hauria de haver dit quatre fresques des del principi i la hagués fotut a fora d’una puntada de peu.
¾    Ai! No sé, quan penso amb el meu estimat la pell se’m posa com de gallina, els pèls de l’avantbraç se m’estarrufen i els meus ulls veuen llumetes. Serà la primavera o m’ha agafat la malaltia del primer enamorament? 

La brisa torna  a remoure les fulles un l’altre cop i la Jenni és remou neguitosa en la cadira.
¾    Vaja! Ara passa la Roser, aquella amiga de la mare tan xafardera, i em mira. Mira massa, i em repassa de dalt a baix malgrat estigui asseguda. Potser els shorts són massa curts? Estaran mal posades les tiretes del tanga o se’m veuran massa per darrere? Potser, aquestes sabates de taló són una mica altes? No n’havia portat mai, però m’agraden i fan la cama tan esvelta. Al Roger, també el posen d’allò més...
¾    I torna a mirar, la vella tafanera, es deu mirar la brusa, segurament una mica atrevida d’escot, però que li anem a fer. Potser nota que no m’he posat sostenidors. Ai, al Roger l’agrada agafar-me per la cintura i notar la tebior de les meves ... Ara, que aquesta brisa mig fresca fa que se’m marquin massa els ...
¾    Quantes coses hem de fer les noies , malgrat siguem maques per agradar un home. 

S’escolta el soroll d’una moto de no gaire cilindratge i què poc després es para, però la Jenni resta immòbil, per no mostrar la seva impaciència.
¾    Em portarà flors? Ja li vaig deixar ben clar l’altre dia que a mi m’agraden molt. En comptes de posar el carenat a la moto, a mi també em podria regalar, de quan en quan, un ram ben maco.
¾    Com serà quan sigui gran, el Roger? Panxut i calb com el pare. És que la mare també li dóna massa de menjar, sembla que  l’empapussi per a què no pugui fugir rere una altra dona. Segurament és un parany a tenir en compte. Ai! L’experiència  de les dones grans: ben tip, mig calb i ben ... no correrà rere ningú!
¾    Em sembla sentir un olor de roses, acompanyat del soroll de les cadires arrossegant-se pel terra i vidres trencant-se. La seva veu, fluixeta i quasi inaudible, demana perdó a la parella de l’altra taula.
¾    Ai, Roger! Sempre maldestre, i amb aquests pantalons que no sé com s’aguanten, però t’estimo tant! 

Poc després una rialla, un fort petó i mil alegrois assenyalen el principi d’una alegre tarda que podia acabar de certa forma ... Malpensats!!! La primavera la sang altera i si aquesta és molt jove encara més. Quan les venes s’endureixen, la pressió puja i al cor li costa bategar l’estació de les flors motiva molt menys. Joventut, amb flors o sense flors, és la primavera de la vida.
 
Miquel Pujol Mur.

divendres, 25 de juliol del 2014

LA FESTA DELS ELOIS A BERGA



Quan es parla de festes populars a Berga, gairebé tothom pensa en la Patum, una festa per excel·lència que ha tingut l’honor de ser nomenada per la UNESCO Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Però, pels berguedans, també és important la Festa dels Elois, dedicada al patró de l’antic gremi dels treballadors del ferro.

Sant Eloi, ja  des de temps antics, era  el sant protector de les cavalcadures i els traginers de l’alta muntanya i sobretot patró dels oficis relacionats amb el ferro forjat: ferrers, fargaires, clavetaires, gavineters, orfebres, quincallaires... etc.


Una dita popular diu que: “Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ser manyà, de mitjancer va ser serraller i de gran va ser sant”.
 
Tot i que l’església festeja aquest sant  l’1 de desembre; a l’escaure’s aquesta data en ple hivern la festa es va traslladar al 25 de juny. Com cada any, aquest cap de setmana, Berga s’omple de genets i cavalcadures disposades a rebre una benedicció que s’ha fet molt popular, que consisteix en el llançament de galledes d’aigua des dels balcons i finestres dels carrers per on passen. Diuen que el llançament d'aigua i la remullada  estan vinculats amb les creences sobre els beneficis de l'aigua durant el solstici d'estiu

La història ens explica que a principis del segle XX, davant l'església de Sant Pere, a banda de la benedicció amb aigua beneïda que el rector feia amb el salpasser, el campaner o sagristà, des de les escales de l'església llançava aigua amb una galleda als participants de la cavalcada que ho demanaven. Aquesta acció va acabar esdevenint una pràctica que també van adoptar els berguedans, els quals  van començar a omplir els tupins i les olles per llançar aigua des dels balcons.

En principi, aquest costum no va agradar gaire als organitzadors, que en els programes de la festa incloïen la recomanació "No tireu aigua a les cavalcades". Però, pel que sembla no en van fer massa cas. A més, pel fet de celebrar-se en l’època més calorosa, la festa, any rere any, va anar guanyant la participació dels addictes a l’aigua i  així esdevingué  aquesta tradició berguedana.

Ara, encara que els gremis de la confraria dels Elois han desaparegut de Berga, no ha estat així amb la festa; si la Patum és la festa del foc, els Elois és la festa de l'aigua, una celebració en què el poble beneeix, tot fent gatzara i mulladers, als genets i cavalcadures que venen a participar de la festa.

Aquesta festa comença el divendres a les 9 del vespre amb la sortida del Rucfest... És una novetat d’aquest any, que encara s’ha d’esbrinar en què consisteix... Us recomanem que vingueu a descobrir-ho! El dissabte, com sempre, a les 12 del migdia,  la passada amb el tabaler, la Banda de l’Escola de Música, i els  genets que inicien una cercavila pels carrers de Berga anunciant  la Festa del Elois. Tanmateix a les 7 de la tarda es repeteix la passada amb el tabaler, el banderer i els administradors, acompanyats per la Cobla Ciutat de Berga, i s’acaba amb una ballada de sardanes a la plaça Viladomat i ball popular. 

Diumenge, a les 9 del matí, el trabucaires anuncien la festa des del Castell de Sant Ferran i s’esdevé la segona cavalcada, on l’aigua va a dojo, des de la Plaça de la Font del Ros, fins a al Portal de Santa Magdalena. En arribar a la Plaça de Sant Pere, la comitiva rep la doble benedicció: la del rector, amb l’espargiment de petits raigs d'aigua beneïda, i la popular dels ciutadans,  amb el llançament diluvial d'aigua.

 
Qui tingui ganes de refrescar-se, ja ho sap... A Berga falten gent! És una opció pels qui els agradi la gresca i la mullena. Els pobres rucs i cavalls que pateixen els xàfecs d’aigua,  pobrets... no ho poden escollir, els hi toca i punt!

Un cop això s’ha acabat, a dos quarts de dotze del migdia, es celebra una missa a l'església de Sant Francesc, que compta amb la presència de tots els participants i les autoritats locals i acaba amb la dansa, a la plaça de Sant Joan, del Ballet d'Adéu o Ballet de Déu. El 1965, a la Festa dels Elois s’hi va afegir la celebració d’un casament típic de l’Alt Berguedà.


Abans de dinar, a la Sala de Plens de l'Ajuntament s'atorguen els guardons de ferradures als col·laboradors de la festa  i el premi al guanyador de V Certamen Premi Elois per a joves dissenyadors. Els actes finalitzen a dos quarts de 5 de la tarda, amb inflables d’aigua i festa de l’escuma a la plaça Viladomat, pels més menuts.

Com podeu veure hi ha actes per a tots els gustos i aficions. Sembla que diumenge farà molta calor...! Per tant esteu tots convidats a participar en aquesta festa tan refrescant!

US HI ESPEREM!


SORTIDA A L’ERMITA DE SANT JOAN DE CORNUDELL.

Aquest dimarts 24, dia de Sant Joan, al matí aprofitant la pausa de l’amenaça constant de pluja d’aquests dies, hem pujat a Castellar de n’Hug per acompanyar als seus vilatans a la sortida a l’ermita de Sant Joan de Cornudell. El lloc és situat en un pujol de muntanya rocós, però el seus accessos han estat treballats adequadament per facilitar la seva visita. 

La panoràmica és fabulosa amb la vista del Pedraforca i les muntanyes de la serra del Cadí al fons i la serra de Mongrony amb els seus vessants a rere nostre i a l’esquerra.  

L’església envoltada de roques i terra vermella, plena actualment de plantes boscanes i flors ens enamora. 

A les 11 h. del matí el mossèn ha celebrat la Santa Missa amb l’esglesiola completament plena i amb persones que no han pogut entrar i romanien en la plaça de davant del temple. 

Després al finalitzar la cerimònia s’han cantat els Goigs de Sant Joan de Cornudell. Una vegada acabada la missa el mossèn a beneit des de el pedró el terme i el pa pels convidats. 

En sortir ja a la plaça i ha hagut convidada de bona coca, xocolata i un traguet a voluntat de cadascú de bon moscatell en porró. El porró és una de les eines tradicionals del bon menjar català. Què pot haver més agradable que sentir a la boca el dolç i suau sabor del líquid quan davalla gola avall. 

En marxar a l’inici del camí d’accés a l’ermita ens han donar u a peça de pa rodó. Després a la plaça Major ha hagut una audició de sardanes musicada per a cobla Pirineu. 

Entranyable m’ha semblat la presència de jovent d’ambdós sexes seguint les tradicions del poble perquè desgraciadament en altres ocasions només s’acostuma a trobar gent gran com si la joventut estigués al marge de les festes que demostren la personalitat de sempre del poble. 

Felicitats i agraïments a Castellar de n’Hug i els seus veïns.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 24 de juliol del 2014

JUGANT AL DOMINÒ


Cada dia  a la tarda hi havia partida. Era la seva afició. Els quatre homes grans es reunien totes les tardes al Casal per fer la partideta de dominó . Bé, eren varies les partides que es feien, ara guanyava l’un, ara guanyava l’altre i passaven les tardes ben distretes, allunyant cabòries, mentre jugaven i feien la cerveseta o el cafè.

 Potser feia quatre o cinc anys que feien la mateixa colla. Jugaven diàriament menys el diumenge que el centre era tancat, llavors descansaven.
Jugaven concentrats i parlaven poc, però tots quatre es coneixien la vida l’un de l’altre. Vivien sols i el Casal era el seu lloc de trobada, alguns dies dinaven allà i després ja començaven la partida.  Eren de la tercera o quarta edat, tots rondaven la vuitantena, però estaven força bé, excepte algunes xacres de l’edat.

Avui, però , no ha vingut el Marià, juguen els altres sols, encara que una mica emmurriats, pensant que li pot haver passat. Es posen d’acord en acabar abans el joc i passar-se per casa del absent per veure que ha succeït. La casa es tancada i ningú contesta al timbre.

Tement-se lo pitjor pregunten a una veïna , que els diu que al migdia a vingut una ambulància i s’ha emportat al Marià cap a l’hospital. Els tres companys de joc tornen cap a casa moixos, un s’encarrega de trucar a l’hospital i d’informar als altres.
El Marià ha tingut un infart, però es veu que l’han agafat a temps i sembla que s’està en camí de recuperació. Els tres homes es tornen per anar-lo a veure  cada dia. Al cap d’una setmana l’home torna a ser a casa seva. Els seus amics el van a fer-li companyia i ajudar-lo a les  tardes. Té ganes d’estar més bé per tornar a jugar a les partidetes.
 
Ha passat un més de l’ensurt. El Marià ja torna  a les tardes amb els amics, però li ha recomanat que res de la vida sedentària que feia abans. Ha de caminar una hora al dia i res d’estar-se moltes hores assegut.
 
Ara els quatre companys, continuen una estona fent la partideta al casal, després surten a passejar pel passeig acompanyant al seu amic, que així no troba tan avorrit caminar sol. Tots fan més vida a l’aire lliure, els va més bé, és més sà, a més parlen de les seves coses i de la amistat que hi ha entre ells. El Marià els confessà que el dia del infart, patia pel que ells pensarien al veure que no havia acudit a la cita com cada dia.

Mentre continuen  la xerrameca i un altre explica acudits,  els quatre homes caminen passeig avall, la seva caminada de cada dia.

23/07/2014/

dimecres, 23 de juliol del 2014

PARAULES DICTADES.

La teacher Anne, amb una prova del seu amagat sadisme intel·lectual, m’ha imposat per la narració d’aquesta setmana unes paraules força complicades, com a fils connectors del nou relat. 

Esmaperdut les observo, i el meu cap no deixa de pensar de quin delicte sóc culpable, per rebre un càstig tan punyent. 

Finalment he trobat una sortida, potser una mica rocambolesca, que m’ha vingut a la ment mentre veia el Telenotícies del migdia. 

Ho he vist clarament, tot ha començat a Lourdes. La Verge cansada de veure la manca de religiositat, en general de la gent, ha picat exasperada i exageradament de peus a terra, allà en el seu regne de l’altre vessant del Pirineu. Tan forta ha estat el seu emprenyament, portat per la més justa de les indignacions, que ha provocat un moviment tel·lúric d’intensitat de 6º, no sóc capaç de recordar-me de quina escala. Per tant, assumeixo plenament la meva ignorància. Algú, al meu costat, en veu baixa em xiuxiueja:  Richter. 

Aquest terratrèmol, s’ha propagat per tot el Pirineu fins arribar a prop de les costes de Mallorca. Aleshores, el fons marí s'ha remogut, degut al moviment de les plaques tectòniques, causant una onada de proporcions gegantines que ha corregut, com un cavall desbocat, damunt la superfície del mar fins la costa de Barcelona. 

Finalment s’ha abatut amb força sobre l’andana del port, trencant les instal·lacions portuàries. Fins i tot, la cabina telefònica ha quedat arrasada, amb tots els vidres trencats. Un pobre home que telefonava a la seva muller per dir-li que pujava a sopar; no fos cas que la trobés amb un altre, de tot hi ha en la vinya del Senyor; ha quedat estès i mort  a terra, atrapat entre la ferralla oxidada. Al seu costat també hi ha el cadàver d’un gran peix arrossegat per l’onada. 

L’ajuntament ha declarat el dia per a recordar com el dels plors i de les llàgrimes municipals, no per l’home ni el peix, sinó per la destrossa del mobiliari urbà que depèn de l’erari del municipi. 

Gràcies a Déu, el monument a Colom ha quedat només lleugerament afectat. El dit assenyala el Tibidabo, però els administradors de la muntanya d’oci barcelonina, han dit que així els turistes sabran on anar. Que això d’anar a fer les Amèriques ja està molt vist. Va passar de moda fa molts anys.

Repasso l’escrit i espero que la mestra no em castigui pel meu atreviment. Si us plau, Anna:
¾    Pietat, per aquest pobre i modest pixatinters, si amb les meves pobres paraules he ossat molestar-te. Et demano humilment el perdó pel meu greu pecat d’insolència.
¾    Ai! Ai! No! Amb la regle, no!
¾    Ai! Ai! Ai! Perdó, amb el pla encara, de gairell, no! Ai! Ai!  

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 21 de juliol del 2014

LLEGENDA DEL MAL SENYOR.

El tema era tractar d’escriure una llegenda sense princesa, drac, rosa ni Sant Jordi i em va venir al cap escriure-la així.  

Havia una vegada un ésser monstruós anomenat incomprensió, que vivia en un gran palau del centre hispànic. 

Des de dalt de la gran torre centralista, atalaiava sempre l’horitzó, sobretot  les terres del nord-est, perquè havia sentit dir que certa cultura es resistia impenitent a les seves poderoses hostes, que volien capgirar les idees de la noble gent de qui s’aprofitava insistentment. 

Un dia rere l’altre, enviava emissaris o s’aprofitava de residents traïdors que sota les seves directrius, molestaven una i altra vegada, amb les seves directes i indirectes pulles, a un poble d’història mil·lenària.

Un cop va envalentir-se més, i s’atreví a apoderar-se de la bandera més preuada, empresonant-la sota mil cadenes, dins les masmorres del seu laberíntic i orgullós castell. Aquest estendard tan estimat és l’idioma. 

Poderosos senyors, savis, artistes i escriptors de la pròpia terra sotmesa i de països forans, van intentar intercedir davant de la incultura i la incomprensió, per així deixar lliure el llaç més important d’expressió dels pobles. Fins i tot, va formar-se un poderós exercit de moltes nacions, sota la senyera blava i amb estrelles, que intentaren aconseguir la llibertat del país dels antics senyors del Mediterrani. 

Però ell, dins el seu castell una i altra vegada resistia, s’amagava, resistia i s’amagava, com un caragol dins la seva closca. “No sabe, no contesta” era les úniques paraules que donava per resposta. El seu senyor, més negatiu encara, no facilitava tampoc cap contestació coherent. Només enraonava de la pedra fonamental de tots els espanyols, parlant d’un llibre de mals contes que van firmar anys enllà certs polítics, la majoria ja enterrats, i que permet menys reformes que la Bíblia. 

Ja tots donaven per perduda aquella cultura de savis i reis, de profetes, d’apòstols, de guerrers, de mariners i del poble, menys la gent arrelada a la terra i les persones del poble ras que l’havien conservat sempre; quan cert individu va atacar valentament i amb poques paraules el reducte encriptat. Va pronunciar molt poques frases, no va fer cap ostentació d’armes, només digué:
¾    Sinó la deixes marxar, oblidat de l’or i l’argent. 

Quan va adonar-se que no arribaven els diners, digueu-les-hi pel nom que vulgueu, va obrir la seva urpa amb un espasmòdic moviment, com aquell a qui a la força li obren, un a un, els dits, i finalment va deixar anar la cadenada cultura catalana.  

Ara sí, per fi lliure, va escampar generosament el seu olor a tot el seu entorn. La cultura: una flor, una simple viola de suau olor i modestos pètals blavosos, va cobrir l’espai on sempre havia regnat, el cor dels catalans. 

Les llegendes diuen que sempre tenen una base real i desitjo que la nostra s’acompleixi pel bé de tots. La cultura, mai ha de patir l’esclavatge de cap capritxós polític, sinó que ha d’estar oberta a totes les persones de sensibilitat, sentiments i humanitat. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 20 de juliol del 2014

CONEIXENT EL MÓN RURAL


L’Albert i la Jana de 6 i 8 anys  respectivament,  junt amb els seus pares passen uns dies de vacances fent turisme rural a una masia de l’alt berguedà. Tenen les seves dependències, però la resta de temps conviuen a la casa amb els amos de la masia.
Sempre han viscut a ciutat i desconeixen totalment el món rural, per això de seguida queden admirats al veure les diferents classes d’ animals que hi ha allà: cabres,  porcs, conills, gallines,  ànecs, gossos gats, a més de les vaques que en aquesta època, com tots els estius,  estant dos mesos a l’alta muntanya pasturant, que un dia també aniran a veure-les.

La Pepeta , la mestressa , es una dona alta,  grassoneta,  molt riallera, en destaca aquell sacsó que li fa la sotabarba quan riu. Sap molt de cuinar i els nens gaudeixen amb aquell menjar casolà que els ha fet al primer dia d’arribada.  A la tarda van tots plegat a l’hort a collir mongetes, tomàquets, carbassons i pastanagues, que menjaran per sopar.
L’endemà la matí han anat a veure les gallines i a recollir un munt d’ous amb un cabasset, els nens han volgut fer una befa a les gallines , estirant-les les ales i per poc el gall no els pica, quan a sortit en defensa de les gallines. En un galliner apart i havia una lloca covant els ous,  que després  en naixeran els pollets ; més enllà n’hi havia un altre ja seguida d’un estol de pollets petits. La Pepeta els explicava com neixen els pollets trencant la closca de l’ou; els nens estaven al·lucinats.

Cada dia feien  una visita als conillers, hi havia conills de  ha de totes mides, niades de petitons, altres mitjans i altres de grossos a punt de matar. N’hi havia de blancs, de virats,  de grisos i negres. Tenien als nens encantats  aquests animals.

Un dia van fan una excursió pels voltants , seguint la riera amunt fins al gorg de l’Amagat , llavors van baixar per la font de la Puda. Per l’excursió el Manel, el marit de la Pepeta els va fer  un gaiato per cada nen perquè hi havia un tros de camí molt embrollat. Després de dinar els va venir una nyonya, com s’havien llevat molt aviat, van fer una estona de migdiada.

Un altre dia amb el tot-terreny del Manel van pujar a l’alta muntanya per veure les vaques. Com van gaudir els menuts i els grans. Aquelles vaques enormes, grans amb les esquelles dringant  i pasturant per aquells prats verds. El paisatge que s’albirava  també era de postal. Els nens van rebolcar-se  pel terra, ja que estaven cansat doncs van caminar molt i costa amunt. De sobte a la Jana li va sortir unes rodelles vermelles  que li feien molta picor. Al baixar van haver d’anar al metge del poble veí ja que  aquella pruïja se li havia escampat per tot el cos. Res de l’altre món, alguna herba de la muntanya que li havia fet al·lèrgia, amb una pomada es va solucionar aviat el problema.
Un cas apart eren els ànecs i les oques, que xipollejaven a una bassa que hi havia al darrera la casa, els nens tenien prohibit acostar-hi sols, no fos cas que es fessin una remullada, o que prenguessin mal.

Moltes tardes  gaudien molt collint prunes, albercocs o peres s dels arbres. El pare  pujava els nens a la seva esquena i així arribaven millor a agafar els fruits. Que n’eren de bons acabat de collir.
El divendres va venir una màquina enorme, una recol·lectora ,  que segava els camps de blat que s’estenien al vora la casa;  segava, batia ,  separava el blat de la palla i el ficava en sacs, tot amb una passada. La Pepeta els explicava que això abans era feina de molts dies  i molta gent, ara amb una tarda ho feien tot. Pels visitants era tot un espectacle.

El dissabte hi va haver un dilema a l’hora de dinar, després d’una bona escudella hi havia conill guisat i llavors els nens van rebotar-se,  no podien pas menjar conill d’aquells  que anaven a veure cada dia . Dos d’aquells conills tant bonics ara eren a la cassola, els venien les llàgrimes als ulls i se’ls feia un nus a la gola. No admetien explicacions . La mestressa al veure els nens tan afligits els va fer un parell de botifarres i això si que se les van menjar sense remordiments.

Que de presa van passar aquells deu dies en aquell ambient rural, vivint des de dins les experiències d’aquell món fins llavors desconegut. Havia arribat l’hora de la partida. L’hora d’acomiadar-se de la Pepeta i el Manel.

S’han impregnat d’aquell món , dels colors, de les olors i també de les  pudors. Han aprés moltes coses que ignoraven, tan els pares com els nens . Han gaudit de la natura en estat pur, han caminat, s’han relaxat, han aprés les especies que es cultiven als horts, els arbres fruiters, han munyit cabres i han provat de fer formatges. Han estat unes vivències extraordinàries i ja han quedat per l’any vinent  que tornaran uns dies a aquell lloc per gaudir de nou d’aquell ambient extraordinari tant diferent del seu dia a dia habitual.

 07/07/2014/