Els amics de la Seu, Rosa i Xavier, ens havien avisat de la celebració del Mercat Medieval dels Canonges que porta ja realitzades amb la present tretze edicions. Inquiets i amb ganes de conèixer aquesta Festa Popular el dissabte 31 de maig els nostres passos s’encaminaren vers la Seu d’Urgell, capital de l’Alt Urgell.
Aparcar
no sempre és fàcil i després de voltar un xic uns municipals ens van indicar un
prat, per cert bastant proper a la Catedral, on s’havia habilitat un espai per l’aparcament
dels vehicles.
En
pocs instants érem a la porta de l’església, segons un indicador l’única
catedral romànica de Catalunya.
La
primera parada era plena de diferents aus de falconeria: falcons, mussols que
miraven a la gent com una pressa inabastable, un gamarús d’atenta mirada, altres
aus amb el cap cobert per la caputxa que malgrat frissaven amb els sorolls
romanien quiets, damunt la seva perxa, sota l’atenta mirada dels seus
cuidadors.
Al
seu costat una tenda de campanya ens cridava l’atenció per les múltiples armes
que porta un cavaller en els torneigs o fets armats. Tota una parafernàlia
d’espases, de sabres, de llances, destrals, piques a més de les cotes de malles
per cobrir el cos. Tot el necessari per la guerra: matar, mutilar, ferir...
Les
persones que regien les tendes majoritàriament vestien roba amb formes medievals.
Personatges d’altres temps, com el pregoner, passaven a recordar-nos que feia
molts anys s’havia declarat la pesta negra a la ciutat. Un carretó portava uns
malalts recollits per portar-los al llatzeret.
Unes
belles i velles dames aprofitaven un sota arc per fer punta de coixí i a la
porxada veïna un marxant oferia la feina ja acabada de les puntaires.
Parades
de regals: de cuiro, de pedreria i atuells luxosos competien amb tota aquella
mena de coses que alimenten el cos com: formatges, embotits, olives, tot una
meravella de productes salats i dolços. Una parada de dolços àrabs va cridar la
nostra atenció i poc després menjàvem una deliciosa llepolia de fulles de pasta
fina amb mel i licor que feia que els nostres ulls s’esbatanessin amb la seva
agradable dolçor.
Tot
aquest món, mig artesanal, mig medieval, de festa de la ciutat ens animava a
voltar i voltar carrers i veure’ls una i altra vegada per què no volíem perdre
cap detall en la nostra visita.
A
mes passejant amb els nostres amics el matí va fer-se encara més plaent.
En
tornar a l’aparcament vaig observar que els ulls del gamarús em seguien amb
curiositat. Potser era jo la seva pressa preferida. Una esgarrifança va
recorre’m el cos.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada