diumenge, 29 d’abril del 2012

HISTORIETA DELS ANYS 70

La orquestra va començar a tocar i la Laia restava embadalida. Aquella música i aquell ambient, per ella, eren poc habituals. Era el 15 d’agost, dia de la Festa Major del poble; en aquella època una de les festes més importants de l’any. El ball el van obrir unes quantes parelles que dansaven sense cap mena de timidesa. Realment en sabien de ballar! Ella s’ho mirava tot des d’una llotja  de l’envelat  que, més aviat, era una mica allunyada de la pista. Aquell dia, estava molt contenta, per més d’una raó. Era la primera vegada que tenia l’oportunitat de poder sortir a la nit, fins llavors els seus pares sempre li deien que era massa jove, que no calia tenir tanta pressa; ja tindria temps quan fos una mica més gran i de passada també seria una mica més assenyada.
Feia poc que sortia amb unes amigues veïnes seves. En aquell moment la majoria d’elles ja estaven ballant, tot i que ella restava asseguda contemplant-ho tot com si acabés de sortir de la closca. Era feliç, no tan sols pel fet de ser allà en aquell moment, sinó perquè els pares, aquell mateix dia, li havien confirmat que li permetrien desplaçar-se a Barcelona per aprendre aquell ofici que a ella li encantava. Fer de perruquera! Aquest havia estat sempre el somni de la seva vida, des que de molt petita pentinava les seves nines amb molta cura.
El seu pare era propietari de bona part dels immobles d’aquell petit llogarret i la seva família estava considerada com una de les famílies benestants del poble. Després de la mort del general Franco, un cop arribada la democràcia, ell havia fet mans i mànigues per arribar a formar part del grup de Consellers de l’ajuntament, i finalment ho havia aconseguit. De fet encara que semblés una persona d’idees avançades, no ho era tant quan es tractava d’afluixar la corda per tal que la seva filla comencés a volar. En canvi, al seu germà, que tot plegat era un xic més gran, bé prou que molt aviat li havien donat molta més llibertat. Potser massa! Probablement el pare es va escarmentar aquella vegada que el noi es va ficar amb alguns embolics i com a resultat va haver de pagar els plats trencats. Devia ser per això que a la “nena” sempre l’havien tingut molt collada, si bé en alguns punts potser era una mica massa exagerat.
Bé, ara ella podria fer “més o menys” la seva vida, i això la feia sentir tan bé... De sobte se li acostà un noi molt eixerit demanant-li si volia ballar; va dubtar una mica, però li va dir que sí. De fet, potser hauria estat un dia rodó si en aquell moment el temps no els hagués jugat una mala passada, ja que va començar a ploure i l’aigua queia a bots i a barrals acompanyada amb una calamarsada que va fer història. S’ha de reconèixer que els envelats d’aquella època no estaven molt ben equipats per tal de resistir les inclemències del temps, per això a mesura que anaven augmentant els degoters, la gent intentava sortir per anar a refugiar-se en algun lloc més segur i com és de suposar tot allò començava a semblar un caos. Entremig d’aquell col·lapse, la Laia no tan sols va perdre el ballador, sinó que també se li va esmunyir una de les sabates que portava. Justament les acabava d’estrenar i eren les primeres sabates de taló alt que li havien permès comprar-se!
Aquella festa “major” que semblava que havia de ser tan fantàstica, a part de remullada, va acabar una mica com el rosari de l’aurora. Per primera vegada la Laia va començar a adonar-se que, en el moment més impensat, les coses es poden capgirar, i que quasi mai “una flor no fa primavera”!
Febrer, 2009                                                               



dissabte, 28 d’abril del 2012

ENTREVISTA DE FEINA

La Marta està a punt d’entrar a aquella que serà la seva sisena entrevista de feina que farà aquesta setmana, des que fa uns mesos ens va quedar al atur. Està decidida a trobar un nou treball, a més el necessita molt. Ha ha hagut de rebaixar les seves pretensions, des que era secretaria del Director General, a una gran empresa, fins en aquesta entrevista d’ara, que és , per fer de caixera en un supermercat. No vol posar-se nerviosa, però n’està força.

- Vol passar, sis plau!
- Bon dia !!
Quan està davant d’aquell senyor gran, amb bigoti i canes, té una estranya sensació. En aquell moment truca el telèfon, i el senyor de la taula, l’agafa i parla....
- Si, sóc en Lluis, el mateix..., si, si, digui...
Mentre parlava per telèfon, ella l’escolta, i al sentir aquell nom, se li encén la bombeta. - No pot ser!!! –pensa- com ha canviat, que vell que s’ha fet, si encara no deu tenir els quaranta !

De cop li va al cap aquell primer any de l’Institut, i totes les barrabassades que havien fet a aquell xicot, llarg i esprimatxat, que seia al darrera seu, i que era una mica tímid. Només vam coincidir a primer de batxillerat, després crec que ell va abandonar els estudis, no li anaven gaire. Déu meu! i ara el tinc aquí al davant. Estic perduda! –encara pensa en l’última que li van fer. Ell estava un mica penjat de la Mercè, la seva amiga, i li vam enviar una nota, en que ella el citava al vespre, per trobar-se, al passeig del riu. Quan va arribar, tot cofoi, ens va trobar tota la colla, fotent-nos d’ell. Encara recordo la cara que li va quedar.

En aquell moment el Lluís va penja r el telèfon, i després de mirar el currículum que teníem davant, va mirar a la noia,
- Marta Cases?
- Si, jo mateixa.
- Ens coneixem, no?
- Bé..., crec que si.
- Vaja, com dona de voltes el món. Així que ara estàs buscant feina de caixera, la gran, la famosa, la super intel•ligent Marta.... –va dir amb un to una mica burlesc.
- Si, m’he quedat sense feina i necessito trobar el que sigui, tinc dos fills petits i el meu marit està a l’atur. Però ja veig que no val la pena que digui res més.

S’aixeca i ja estava disposada a sortir d’aquell despatx, tota avergonyida i sense gosar tornar a mirar al Lluis , quan aquest li va dir,
- Espera’t Marta. Trobo que és important no tenir por de fer tota classe de feina. Les coses del passat estan oblidades, i penso que pots fer molt bé aquesta feina.

La Marta , no s’ho creia , va sortir d’allà somrient. El dilluns començava a treballar de caixera al supermercat!

– abril de 2011-

divendres, 27 d’abril del 2012

ELS ESCLOPS.

El Pere, el vell fuster, és treballant un tros de tronc de pi. L’alça amb la mà dreta i el mira jutjant la seva feina. Lentament afina l’estructura exterior i aquell tros de fusta adquireix a les seves mans envellides d’anys i treballs la forma d’un esclop.
L’Eduard, l’aprenent, fa pocs dies que treballa a la fusteria. Se’n recorda ben bé com va ser. Passejava acabat el col•legi pel carrer. No li agradava la vida del seu pare fent de masover esclau sempre del temps i dels capricis de l’amo. Al seu cap rondaven altres feines i de sobte va fixar-se, al passar davant del portal, en aquell home ja gran que donava vida a una cosa molt senzilla, simplement una forca.
Va quedar-se palplantat mirant el treball i la precisió com tallava la fusta. Tallava, mirava i tornava a tallar. Alguna vegada només una petita virolla sortia de l’eina. Altres una llarga virolla s’enroscava com una serpentina. Als seus ulls era una meravella que d’aquell simple tros de fusta pogués sortir-ne un utensili tan necessari per feinejar.
El fuster va aixecar el cap i veient el noi que mirava tan atentament va preguntar-li
 Què noi, t’agrada?
 Si senyor- va respondre l’Eduard.
 Llavors escolta si t’agrada a mi en manca un ajudant. Vols vindré a treballar amb mi?
 Li demanaré al pare i si en dóna permís treballaré amb vostè. Faré culleres, forquilles, bastons...
 Para noi, no t’embranquis tan aviat. Pensa que el primer any un aprenent se’l passa escombrant i netejant les eines. No creguis que és bufar i fer ampolles.
 Però aprendre a fer coses.
 Sí, i d’altres coses interessants. També cadires, portes, finestres... Aquesta feina que faig avui és purament d’entreteniment. N’hi ha més i de més pesades.
 Però en sabré, oi?
 Sí i com veig el teu interès crec que seràs un bon fuster.

Han passat molts anys. El vell Pere és mort fa molt temps. Ara un altre fuster en qui reconeixeríem a l’Eduard, però cinquanta-cinc anys més gran, treballa assegut al pedrís del carrer i de les seves calloses mans eix una forma ben estilitzada.
Són els esclops de la seva néta pel ball de bastons de diumenge a la plaça gran. Com ella li diu:
 Avi, uns esclops que quan salti facin clop-clop al ritme de la música.
L’avi Eduard acarona la fusta com si fos la pell fina de la seva néta i pensa en les paraules del Pere, el mestre fuster:
 Sí, tu també aprendràs a treure coses boniques d’un tros de fusta.

dilluns, 23 d’abril del 2012

EN JORDI I LA PRINCESA.

Sóc davant de la porta del rei de l’empresa i espero que acabi el real consell d’administració. Temo per la meva feina ja què fa poc temps que treballo de becari i m’he guanyat un parell de repulses del cap d’oficina. Totes per la mateixa raó quan arriba la princesa, així l’anomeno jo, a visitar el seu pare, el rei, els meus ulls resten enlluernats al veure la gracia dels seus moviments i l’ondular de la seva rossa melena.
De cop s’obre la porta del despatx del rei i ell mateix m’empeny endins tot dient-me:
 Perquè no m’ha avisat. No sap que l’he reclamat urgent, Jordi.
 Si senyor Ricart, però com les reunions del consell d’administració són sagrades.
 Punyetes, quan crido urgent no valen reunions ni res. A veure, escolti, la meva filla ha tingut un accident amb el cotxe. Els Mossos l’han detingut i l’han portat a la cova del drac.
 A la cova del drac?- Pregunto atònit.
 Si home, sí, el jutjat del magistrat que em la té jurada per un tema de diners. De quan encara era advocat abans de pujar a jutge. M’he la tancat a la garjola i diu que abans se la menja que deixar-la sortir. Com si no s’hagués menjat altres jovenetes que li he enviat per resoldre l’antic assumpte. Ara vas, Jordi i com ets un home i ben plantat a veure s’hi ha més sort.
 I com sabrà la seva filla que vinc de part seva. No em deu conèixer.
 També tu, et quedes parat cada vegada que ve i vols que no ho noti. Ho sap tota l’oficina. Sort tens de ser un bon treballador que si no...Ves agafa una rosa de l’oficina de recepció i li portes en senyal d’amistat.
 No tinc cotxe.
 Cotxe dius, per anar a la Ciutat Judicial. El millor mitjà és que agafis el Metro i arribaràs abans sense el trànsit de la ciutat.
I ja en teniu baixant per l’escala del Metro amb una rosa a la mà i disposat a salvar a la princesa del drac. Poc després pujo en un comboi nou, com cavaller en blanc corser, disposat a combatre a braç trencat, a l’opressor jutge-drac. Porto com escut en el meu cor un taló bancari signat en blanc pel pare de l’estimada per la fiança. Bé, té certs límits, després de passats he de consultar. Com llança una rosa vermella com la sang estendard de l’amor i la passió dels humans. Lleuger com un bon cavall el Metro em porta en un moment davant dels jutjats salvant-me del perill dels precipicis i congestions de la circulació urbana.
Poc després visito a la meva empresonada princesa que m’entrega com a penyora un floc del seu cabell. Només de parlar-ne una estona el meu goig és ple i pujo al despatx del jutge disposat a combatre fins a la mort pel meu amor.
Després d’àrdua batalla discutint punt per punt l’accident he aconseguit lliurar a la princesa de la presó. El magistrat ha resultat ser un antic professor meu, això no penseu que ha servit per endolcir la nostra entrevista. Ha estat molt dur amb mi, semblava que volia fer-me un nou examen final de jurisprudència. Però a la fi s’ha rendit i guanyador he alliberat a la jove filla del rei.
Sortim al carrer, el seu cotxe ha quedat retingut i no passen taxis. Aleshores li proposo muntar al Metro. Poc després cavalquem junts vers l’infinit.

DIADA DE SANT JORDI

En un dia com avui no voldria faltar a l'ofrena d'una rosa com a senyal d'amistat a totes les companyes i les seguidores d'aquest bloc.
Bon dia dels enamorats per totes.
Rosa i Miquel

DE NOU SANT JORDI

Roses, roses a dojo, roses per tot arreu. Els carrers s’omplen de roses i de llibres. Avui dia de sant Jordi, és el dia de les roses, el dia del llibre, el dia de l’amor...
Falòrnies, a la Joana això tan se li’n donava, amb ella ningú hi pensaria, ni li portaria cap rosa. Abans quan el pare era viu –pensava- sempre en aquest dia portava tres roses a casa, una per la mare, una per la meva germana i l’altre per mi. Ara el pare es mort, la mare amb una demència i la germana, molt lluny d’aquí... i, jo...jo....les llàgrimes li venien als ulls. El Joan, li venia al pensament, encara se l’estimava, fa més d’un mes que ho vam deixar, i tot per una discussió banal, n’havíem tingut tantes; però clar jo no vaig voler baixar del burro i ara me’n penedia.
De primer em trucava i jo no li agafava el telèfon, ara ja no em truca , tot s’ha acabat, crec que fins i tot ha marxat del poble, i jo...encara l’estimo; l’estimo més que mai. Fins tenia pensat el llibre que avui li compraria, ara tan se val; passaria el dia aquí sola, bé amb la mare, que hi era, però era igual que no hi fos. Que trista que és aquesta malaltia. Penso que potser hauria de sortir i anar a buscar una rosa per la mare, tal volta se li despertava algun recordi la veuria somriure
Vaig decidir arreglar-me i sortir, quan arribés la Silvia, la noia que cuidava la mare als matins, sortiria i compraria la rosa i...potser? potser que també compri el llibre que tenia pensat pel Joan. Me’l llegiré jo.
Quan va venir la Sílvia, va portar dues roses, per la mare i per mi, em van animar, vaig tenir ganes de sortir. Al tornar portava tres llibres i tres roses. En vaig donar una a la mare, res no en va fer ni cas. Les vaig posar en aigua, junt amb les altres dues, em van aixecar una miqueta l’ànim.
A la tarda, sola de nou, va tornar la melancolia. Si almenys tingues una feina, però també això s’havia acabat. Mirava la televisió sense comprendre res del que feien: imatges de la Festa, de les roses, dels llibres més venuts, entrevistes a gent del carrer, autors... res li importa; ella té el cap en un altre lloc, està de nou pensant amb el Joan, fins i tot s’ha mig endormiscat.
Uns cop de timbre llarg la desperta en sec. Qui hi haurà ara aquesta hora. No esperava a ningú. Va cap a la porta mig somnàmbula i l’obre... No s’ho pot creure!!! el Joan era allà amb un gros ram de roses vermelles. Es van mirar, els ulls parlaven, sense ni una paraula els dos es van fondre en una dolça abraçada.
El dia de Sant Jordi tornaria a ser pel ells un dia esplèndid, magnífic, joiós ... el dia dels llibres , de la roses i del amor

-23 d’abril de 2012-

dissabte, 21 d’abril del 2012

FIRA TRÀGICA.


La ciutat de Granoë, capital de departament del nord, està de festa major. A pesar del grandiloqüent títol la població de tot el terme no supera els 3000 habitants. A més dels espectacles habituals: la roda, la casa de la bruixa, els cavallets i la muntanya russa, al passeig s’han muntat els mil i un espectacles per gaudir-ne xics i grans.

Fa fred ja què es celebra la festa d’hivern. Malgrat venen persones de les properes poblacions de l’entorn al vespre el recinte resta bastant buit. La immensa majoria prefereix torna d’hora a casa. Així s’eviten rebre l’improvis ensurt de una nevada que faci més difícil la conducció al barrejar-se la neu nova i la neu glaçada treta pel llevaneus. En el riu durant el dia es veu baixar l’aigua, però en els rabeigs del riu on no corre de pressa, el gel cobreix com un vidre la corrent. De bon matí, després de la freda nit, tot s’ha convertit en un mirall translúcid i impenetrable. Només el tebi sol en una atmosfera neta i freda aconsegueix filtrar el seus raigs i donar un xic de calor a la gent.

El soroll fa esclatar les orelles. Les sirenes dels espectacles i la música enganxosa de les parades. La banda del poble dalt d’una tarima toca els instruments com si volgués ensordir els vianants. Tots junts bramulen com si els hi anés la vida aconseguir el màxim soroll dels seus fòtils. Confosament enmig d’aquest cúmul ressonen les veus dels firaires oferint tota la parafernàlia de múltiples jocs i coses de menjar i beure.

Els habitants del municipi mentre passegen saluden els coneguts i familiars, també als professors del col•legi dels seus fills i els predicadors del temple protestant. Tot és amabilitat i bones paraules dins de l’ambient festiu. Però tothom sap que dins d’aquest embolcall de bona educació s’amaga la hipocresia i les enveges pròpies d’una població on tothom sap la vida i les misèries dels demès.

El Hans, la seva cosina la Jutta i l’amiga de tots dos l’Erika passegen entremig de la corrent humana i riuen de les mil ocurrències que es trobem divertides a la seva edat. Tenen aproximadament l’edat del riure, els 16 anys, d’una joventut nascuda i crescuda en una època en què el món ha caminat endavant sense trasbalsos.

Mentre caminen aprofiten per menjar unes apetitoses salsitxes pròpies del seu país. Noten rere seu uns nois que els segueixen segurament fixant-se en l’alegria del grupet i que les noies són força boniques malgrat la seva joventut. Això fa corrugar el front del Hans que dirigint-se els avergonyeix dient:
 Què no teniu amigues a la vostra classe. Au macos!! Aneu-vos i deixeu-nos en pau.

Un noi que sembla el cap i que porta un gros bastó vol fer-se el valent. Brandant el pal ataca al Hans però aquest que és més alt i cepat li pren fàcilment l’arma. Donant-li una espenta el fa caure a terra. Una llum d’odi il•lumina el ulls del caigut. Com quant un ble tentineja per excés de cera. Potser la barreja d’alcohol amanida amb algun polsim de droga fa aiguabarreig els seus ulls.

Comença a nevar amb força i la Jutta telefona els seus pares per què vinguin a buscar-los. Viuen massa lluny per tornar a peu. Per refugiar-se de la neu entren en una atracció que és una barreja de casa de bruixes i muntanya russa. Com el personal de l’atracció ha marxat es refugien en una vagoneta parada en la via.

Segurament la mà que abans brandava el bastó, o l’infortuni, engega el motor a la màxima velocitat i la vagoneta arrenca estrepitosament sense donar temps a les noies i el noi a saltar.

Primer s’enfonsen en la negra caverna de la bruixa. Les noies criden estorades. Quan surt de la foscor s’enlaira vertiginosament per les vies de la muntanya russa. Continua nevant i l’aire xiula. A causa de la velocitat la vagoneta fa una sotragada i surt llençada per l’aire.

Primer l’ensurt i la caiguda els fa mig perdre l’alè. Aleshores la vagoneta fa un triple tirabuixó mortal i amb un crec impressionant s’enfonsa en el riu.

Tots tres agafant-se intenten pujar abans que la fredor envaeixi els seus cossos però finalment u capa de glaç com un mirall tanca la seva sortida.

L’endemà tots tres abraçats són trets sense vida de sota la presó de gel.

Miquel Pujol Mur
Berga 17 abril 2012.

divendres, 20 d’abril del 2012

DUES TASSES DE CAFÈ

Les tasses de cafè són damunt de la taula i parlen d’una trobada d’amistat. Queda poca quantitat en cada tassa. La cullereta al costat del plat mostra les restes fosques del cafè. Els dos sobres de sucre reposen en la taula. Un és buit, l’altre mig ple.

La dona amb la seva mà de llargs dits pren la tassa i fa un petit glop. Només mullant-se els llavis i amb la llengua assaboreix el gust amarg del cafè. La mà de l’home, més gran, també pren la tassa i fent un glop passa la dolça infusió per la seva boca. Pràcticament deixen les tasses a l’uníson en els plats. L’Arnau diu:

 Ens el tindrem d’acabar. Comença a ser fred.
 Només et fixes en les coses banals. No és la fredor o el gust del cafè el que fa trobar-nos en aquest lloc. No et recorda alguna cosa?- respon l’Elisa.
 I tant. Quan érem joves i passejàvem amb la colla.
 Passejàvem i m’agafaves de la mà.
 Sí. Però anàvem amb els amics.
 Però no van ser els amics qui van donar-me un petó assentats en aquesta mateixa taula.
 Això no. Aleshores eres la meva xicota. Més si no recordo malament aleshores jo sortia amb moto amb el Pere, el Manel i altres. No?
 Sempre a la teva. M’ho deia la mare. Aquest noi no ha madurat. Només ha canviat les joguines per una moto. Vigila filla, no pensi que juga amb una nina.
 Llavors em vas deixar.
 Tu te’n vas anar no sé on, segurament una aventura, amb els amics i les motos.
 Em podies esperar.
 Quants anys creus tu que és pot esperar.
 No ho sé. Però l’amor...
 Calla que saps tu de l’amor. La presència és vida. I el Joan era present.
 I et vas casar amb ell.
 I tu vas trigar sis anys a tornar.
 Ja no tenia pressa. Per què? M’ho passava bé veient món i oblidant-me de certs amors.
 I ara què?
 Són històries passades, moment viscuts anys enrere. No vull que et molestis pas. Sé que el teu home... L’accident!
 Si sóc vídua.
 T’he convidat perquè volia parlar amb tu.
 De...
 De moments , de vida, d’ara, de... no sé com dir-t’ho. De tu i jo!
 Parlen. Però, has deixat de ser el noi. M’entens?
 D’això vull parlar. Demano més cafè?
 T’hauria de parlar dels nervis però... Em plau una l’altra tassa de cafè.

El cambrer porta poc després dues tasses més. Conversen i xiuxiuegen entre ells. Més tard una lleu carícia donada en els llavis. Poc després dues ombres que caminen presses de la mà.

Dues tasses de cafè resten damunt de dos plats tocant-se l’una a l’altra. Un sobre de sucre buit. Un altre té mig contingut.

L’entesa de dues persones que lluny de l’enfrontament cerquen l’enteniment per viure plegats.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 19 abril 2012.

dimarts, 17 d’abril del 2012

SANTUARI DE MASSARRÚBIES. LLADURS. SOLSONÈS.


Aquest cop ha estat una sortida sense rumb determinat. Hem anat a dinar al restaurant Mare de la Font, (altament recomanable) proper a Solsona amb la família. Després de dinar satisfactòriament hem decidit aprofitar-nos que el nostre conductor no és bevedor de vins ni licors. Per tant, hem decidir anar a fer una volta per una d’aquestes carreteres perdudes de la nostra terra. Ens hem encaminat cap a Cambrils a la muntanya(municipi d’Odèn). Sobtadament un rètol ha cridat la nostra atenció “Santuari de Massarrúbies” i tot seguit hem girat el vehicle i hem continuat per la carretera estreta i girada, però ben asfaltada, fins arribar al cap d’uns 3 o 4 km. davant del mas Cabiscol i el santuari de la Mare de Déu de Massarrúbies.

El lloc es troba a l’antic terme de Terrassola, del municipi de Lladurs, a la comarca del Solsonès. La senyoria de les terres ha pertanyut des de l’a 1106 a l’església de Solsona. Les ingerències dels cavallers feudals, propietaris dels castells veïns, obligaren el bisbe d’Urgell a confirmar la donació. Aleshores els abats i més tard els bisbes de Solsona nomenaven el batlle.
El santuari es tracta d’un edifici d’origen romànic però molt reformat en el s. XVII. Davant de la porta d’entrada hi ha un espaiós pòrtic i al costat mateix el cementiri. Hi ha construïdes capelles laterals al dos costats i un cimbori a la part de l’altar. Damunt la porta hi ha un campanar de dos ulls de cadireta però amb un afegit que bé podria ser un comunidor. En recorda també el modificat campanar de l’església de Sant Romà de l’Aranyonet.


El retaule de l’altar major és renaixentista i la imatge de la Mare de Déu de Massarrúbies d’estil gòtic. La història de la imatge s’emmarca dintre de les llegendes de les talles que no volen ser mogudes del lloc on són trobades.

La troballa la fer un pastoret de la masia de Cabiscol. Un dia en arribar a la casa amb el ramat va anunciar que portava una cosa molt bonica. a l'assabentar-se les autoritats de Solsona manarem que s’hi portés però la imatge cada cop que la volien traslladar és tornava més feixuga. Finalment van decidir portar-la altra vegada a Cabiscol, el seu pes s’alleugeri i així és queda en el santuari marià de Massarrúbies.

El primer diumenge després de l’Ascensió es celebra la festa del Perdó, a la qual acut un bon nombre de veïns de dins i fora del municipi.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 15 abril 2012.

dilluns, 16 d’abril del 2012

ELS CAVALLETS DE LA FIRA

Tema: ambient de fira o de Festa Major
Paraules: malgrat, ble, corrugar, brandant.

Els cavallets giraven i giraven mentre, pujaven amunt i avall. Els meus ulls de nena de 10 anys, miraven embadalits l’espectacle.

El dia de la Fira, era per mi un dia especial, la plaça i el passeig del poble s’omplien de parades, i d’atraccions. Aquells temps grisos dels anys cinquanta i tants...no hi havia masses alegries i la fira i tot el que comportava, omplia de vida i de color el poble. D’atraccions , no és que ni hagués gaires, hi havia els “caballitus” tal com en dèiem llavors, una muntanya russa, una parada de tir, una tómbola i una xurreria...ah! si, i una d’aquelles parades que feien boles de sucre de colors, que semblaven de cotó fluix. El poble llavors era molt més petit que ara. De parades al passeig n’hi havia forces, doncs els marxants de les contrades hi tenien parada, a més dels que sempre es movien per les fires. Hi havia parades de roba, de mantes i de betes i fils, sense faltar-hi alguna de joguines. La gent li agradava sortir i passejar.

Jo vivia prop la plaça on hi havia les atraccions, i m’agradava passar moltes estones davant els cavallets, que em tenien fascinada, aquells cavalls de cartró, lluents, majestuosos, amb el seu posat altiu, i l’expressió seria de la seva cara i aquell moviment harmoniós ...amunt i avall... mentre giraven. Malgrat que a casa no teníem diners, havia aconseguit dues pessetes per poder pujar-hi dues vegades. A sobre del cavall m’imaginava que era una heroïna dels contes i que empaitava bandolers o anava a les Creuades, com el “Capitan Trueno” brandant l’espasa amb una mà mentre a l’altre agafava ben fort la brida del cavall menant-lo on jo volia, un ble del meu cabell s’havia escapat de la cua i voleiava a l’aire.

Com que al matí ja m’havia polit les dues pessetes a la tarda em tocaria només mirar. Vaig sortir aviat de casa després de dinar; la mare tenia feina cuidant els bessons, i el pare com totes les festes, a fer la manilla al cafè. Encara no havia caminat deu passes, que... no m’ho podia creure el que veia...un duro!!! Si allà al terra hi havia un duro; un paper de cinc pessetes! Sempre havia somiat tenir un duro, amb un duro et donaven set vals per poder pujar set vegades als cavallets.
Que feliç que vaig ser aquella tarda podent pujar tantes vegades a la meva atracció preferida, quantes aventures hi vaig viure i somniar. Vaig espaiar els vals, que els vaig fer durar tota la tarda; fins algunes de les nenes riques que sempre hi muntaven, em miraven de reüll, al veure que quasi era com elles.

Al fer-se fosc vaig arribar a casa tota contenta, vaig corre cap a la mare per explicar-li la feliç troballa,
- Mama... saps el que m’ha passat... – cridava riallera.

En aquell moment arribava el pare enfurrunyat, corrugant les celles i tot exaltat,
-Avui, quasi no puc pagar el cafè, sort de la xavalla que portava a la butxaca del darrera. He perdut un duro. –cridava- L’únic duro que em quedava. Aquesta setmana, no podrem comprar ni ous ni llet.

Mentre la mare començava una gran cridòria, jo escoltava fent-me petita en un racó. S’havia prou bé el que em calia fer: “mutis i a la gàbia! “

-16 d’abril de 2012-

dissabte, 14 d’abril del 2012

RECORDS





    










Records bells,
records fantàstics,
d'un cirerer
ben guarnit.
                                                             
Records joves,
records tendres;
quan m’hi enfilava
amb delit.


Records passats,
ben presents,
que amb el temps
no s’han marcit!



SANT ROMÀ DE LES BONS. ENCAMP. ANDORRA.

Visitar Andorra sempre és un agradable i conèixer el seu entorn és un aprenentatge espiritual per la quantitat d’esglésies romàniques situades en llocs privilegiats. Aquesta vegada vàrem visitar d’una església afermada damunt del puig de les Bons. Dins la parròquia d’Encamp trobareu el llogaret de Les Bons situat a 1336 m. alt. I dalt de tot hi ha dos edificis que vigilaven ancestralment el lloc. Un és l’església de Sant Romà i l’altre la Torre dels Moros, antiga torre de defensa. Però avui el nostre interès es centra en l’església construïda sobre la roca.
Sant Romà és una església d’origen romànic construïda l’a. 1164. És de nau única amb l’absis semicircular orientat a llevant d’estil llombard. Aquest absis és ornamentat amb un fris decorat amb bandes i arcuacions cegues pròpies d’aquest estil arquitectònic. També hi ha dues finestres de doble esqueixada.
L’edifici consta d’una nau rectangular única coberta en volta de canó que descarrega el seu pes damunt de dos arcs torals que reposen sobre dos pilars adossats al mur i dues columnes. Aquestes dues columnes són decoratives ja què els arcs descansen en dues mènsules.
L’absis de forma semicircular i cobert en volta de quart d’esfera segueix l’orientació clàssica d’est-oest. El terreny on s’alça no permet l’accés per la banda sud i per això es fa per l’oest. El mur s’allarga per damunt la porta per la construcció del campanar d’espadanya de dos obertures de mig punt.

Exteriorment la coberta de la nau i l’absis està feta amb lloses de llicorella.

La porta d’accés ha estat modificada i al s. XVI s’hi van afegir dues finestres quadrades laterals. Malgrat les reformes posteriors encara podem apreciar l’arquivolta decorada amb dents de serra original. És una de les poques mostres d’escultura conservades a Andorra, juntament amb les que es troba a la porta de l’església de Santa Coloma. El porxo va ser edificat posteriorment als s. XVI – XVII.

Interiorment en el centre del presbiteri l’altar s’alça fet d’obra sobre blocs de tosca fent pilar i coronats per una gran llosa d’esquist com ara. Originalment conservava en el seu interior una lipsanoteca – una capseta de fusta- i una ampolla de vidre amb la data de consagració.
Els murs alberguen una reproducció de les pintures murals romàniques que es troben en el MNAC. Aquestes pintures han estat identificades com pròpies del Mestre de Santa Coloma. També es poden observar pintures de tradició gòtica amb la iconografia de Sant Pere obrint la porta del paradís als elegits mentre a l’altre cantó els condemnats cremen en l’infern.

També val la pena admirar el retaule policromat gòtic, damunt la porta d’entrada, dedicat a Sant Romà d’Antioquia del s. XVI de l’escola del Mestre de Canillo i diferents peces de mobiliari de fusta.

Realment una església per fruir visitant-la tant per l’art que empara com pel meravellós lloc on es situada.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 13 abril 2012.

divendres, 13 d’abril del 2012

HI HA FINESTRES PER MIRA A FORA I ALTRES PER MIRAR A DINTRE

He pujat el vessant de la muntanya fins arribar al costat de la casa.

En el prat, que abans formava part d’un hort actualment abandonat, corre un rierol emmarcat per pedres i herbes que assenyalen el seu camí.

Faig una mirada a la casa, les finestres són tancades amb porticons mig esfondrats. Són com ulls clucs, mig cegats pel sol, que no permeten esbrinar el fons del pensament de les persones. En tot cas hem de dir que la ceguesa és bidireccional. No podem conèixer els seus pensaments però la persona que ens mira tampoc pot apreciar el nostre interès.

Se sent el remoreig de les fulles dels arbres mogudes per una lleugera brisa que mou però no agita. Cansat el cos per la pujada i admirat de l’espessa catifa verda del prat deixo caure el meu pes sobre les tiges suaus de les herbes.

Estiro el cos quan llarg és. Miro el sol, acluco els ulls, mentre observo la blanca boirina que matisa la llum. Giro el cap i la meva mà estesa entra en contacte amb l’aigua fresca i cristallina. Al voltant de la mà unes petites ones lluiten per seguir el seu camí. Trec la mà i deixo que la superfície aquàtica recobri la seva llisor només trencada pel descens, com si d’una barca es tractés de velles fulles arrencades del temps passat.

Els meus ulls encantats, com cridats per una dona d’aigua, no podem apartar-se del rierol. Què espero? Apropiar-me de l’encant de la cantadora veu de l’aigua quan trenca els petits esculls del rierol. Què vull? Aprofundir en el meu pensament i oblidar desigs inconfessables i trobar la pau interna.

Una desfilada d’idees de fets passats, d’actes injustos d’un cantó i l’altre recorren el meu interior. Fins i tot, hi ha cops que el ritme del cor s’accelera, altres en un canvi sobtat s’alenteix.

Observo en la transparència de l’aigua les pedres negres, pedres blaves, pedres ocres, sorra i el moviment sense parar de l’aigua.

No puc atrapar l’aigua, no puc detenir el líquid element. Les meves mans no fan pressa en el seu cos. Així mateix deixo marxar les meves idees, els meus desficis, tampoc els puc agafar amb les mans tremoloses mentre llisquen entre els dits de la mà oberta.

Marxa l’aigua, marxen els mals records, només queda l’ombra positiva dels bells moments. Els altres, com l’aigua, baixen riu enllà al mar dels records oblidats.
M’aixeco i faig una darrere mirada al vell mas de finestres esfondrades.

Quans secrets hi ha guardats en les teves habitacions. Quantes paraules dolces, quantes paraules dolentes, quans petons gaudits, quans petons oblidats, quants pecats d’omissió de la gent que ha passat.

Però la casa no em transmet cap idea. La seva fesomia és tancada, sols la caiguda d’alguna teula, d’un tros de balcó, d’una reixa insegura, la marca com les arrugues de la cara de l’ancià.

No transmet, calla i observa per dins i per fora, però impertorbablement calla.

Potser en un calaix d’una antiga i corcada calaixera dins d’una cambra amagada hi ha el diari escrit, qui sap per qui, ple d’il•lusions mai complertes.

Un altre calaix d’una taula guarda un llibre de tapes vermelles on només números de mesades, de quarters, de collites bones i dolentes ens mostraria la riquesa del mas.

Però tot resta oblidat, els papers humits i les ànimes mortes dels escrivents.

Només queda la façana d’un passat gloriós i un avui pesarós.

Tranquil•lament, com a l’arribar, defujo de la meva pròpia carrega i poc a poc, pas a pas, marxo davallo a la vall i al poble proper.

Miquel Pujol Mur
Berga, 13 abril 2012

dimarts, 10 d’abril del 2012

PLUJA D'ABRIL

-Òndia, ja torna a ploure!
La noia preparava la bossa per sortir de viatge amb les amigues, aquests dies de setmana santa, que tenien festa a l’Institut.
-Va, no remuguis –fa la seva mare
- Però jo no vull que plogui. Que farem allà a una masia rural si plou?
- Veure el paisatge d’una manera diferent. Aquesta pluja és una benedicció pels conreus i per les aigües totes. Ja ho diu la dita “Per l’abril, cada gota en val mil”
-I que vol dir això?
- Que ara es quan els sembrats i els conreus comencen a créixer i la pluja que cau els és molt necessària per créixer forts i vigorosos. També pels boscos i per l’horta una bona pluja els assaona per què pugin fresques i ufanoses totes les plantes, a més és un bon aprovisionament d’aigua de cara a l’estiu
- Però ens espatllarà les vacances?
-No us espatllarà res . Sou joves i prou intel•ligents per passar-ho be, amb pluja o sense. No creus que s’està prou bé tota una colla d’amigues a vora la llar del foc, sentint con la pluja colpeja als vidres de les finestres. Explicant aventures o jugant a mil coses.
-Mirat així ! - Posaré unes cartes, un dominó i un trivial a la maleta.
- A més no veus que en aquest temps, plou a tongades i al cap d’una estona ja torna a sortir el sol. Podreu fer la majoria d’excursions previstes
-M’has convençut. Faci el temps que faci.....ens ho passarem d’allò més bé
- Pensa que passejar pel camp, sota la pluja, amb un bon impermeable és una sensació inoblidable

- 6 d’abril de 2012 -

dilluns, 9 d’abril del 2012

SANTUARI DE STA. MARIA DE LES ESPOSES. SANT JULIÀ DE CERDANYOLA. BERGUEDÀ SOBIRÀ

Un nou matí i triar un nou destí per conèixer un xic més el nostre Berguedà. Aquest cop hem anat a visitar l’ermita acinglerada en un congost de la carretera que des de Guardiola de Berguedà condueix fins a Sant Julià de Cerdanyola.
Després de fer un quants viratges i una bona pujada, habitual en carreteres de muntanya, hem arribat a l’ermita situada al costat de la BV-4021. Ben bé, podríem dir que el terreny ha estat aprofitat al màxim perquè la paret de l’edifici s’inicià en el mateix cingle i sembla que l’absis, que diria que no ho és sinó la sagristia segons la fotografia interior, retalla el marge del precipici. Davant de la porta d’entrada hi ha una agradable plaça amb arbres i murallada. Ho coneixíem per haver fet alguna vegada la caminada de Guardiola i la ruta davallava del proper cim del Puig passant pel camí davant de l’ermita.
L’església té una sola nau rectangular orientada a llevant. Està coberta de una volta de canó esquifida i amb arcs torals. Per fora, hi ha una teulada (teules aràbigues amb pedres damunt, segurament per evitar que el vent se les emporti) a doble vessant. Les parets són completament llises, fetes amb pedra irregular amb morter, però executat amb màxima pulcritud. No hi ha cap tipus d’ornamentació escultòrica llevat d’un òcul i la porta adovellada.

Des de l’espai davanter s’aprecia una bona panoràmica de la vall del Bastareny i el cingles de Vallcebre. A sota mateix es divisa Guardiola de Berguedà.
L’obra de Santa Maria de les Esposes, correspon a l’a. 1858 com ens recorda la inscripció de la part superior de la porta. Es pot incloure dins el corrent neoclàssic tardà i rural. És un important centre de devoció per Guardiola i tot el terme municipal.
Al costat de la porta una placa de pedra porta el següent missatge:

PIATOSA INSCRIPCIÓ
FETA PER EL FILL DE CERDANYOLA
JOAN CASALS CIRERA

SI CAP EL CEL VOLS FER DRACERA
VIANANT PER EIX CAMÍ
ATURA’T UN XIC ACÍ
I MIRANT PER L’ESPITLLERA
LI DIRAS MENTRE’S REPOSES
A NOSTRA MARE ESTIMADA
OH! VERGE DE LES ESPOSES
SIAU LA NOSTRA ADVOCADA
SI ES D’ACÍ O D’ANDOINA
SI DEVOT LI DONS ALMOINA
AL CEL TE SERA TORNADA.

L’ermita és inclosa en l’escut del poble de Sant Julià de Cerdanyola. Aquest poble també celebra el 24 de desembre la Festa de la Fia-Faia juntament amb la celebració de Bagà.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 8 abril 2012.

diumenge, 8 d’abril del 2012

SANT VICENÇ DE CASTELL DE L’ARENY. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Com la forma nostre de gaudir del temps és cercar llocs i esglésies d’aquesta la nostra terra, i especialment del Berguedà, aquest cop ens impulsà a anar a Castell de l’Areny i veure la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç.
Sortint de Vilada en direcció a Borredà en les darrers cases del poble a má esquerra trobaré una bifurcació amb un rètol que senyala Castell de L’Areny. La carretera és asfaltada i com totes les de muntanya un xic retorçada. En poc temps arribem a les cases de Castell de l’Areny i tota una sèrie de cases de segona residència. Tot el conjunt és plaent i respira pau. El centre del poble és una casa de colònies que ocupa la gran part de les edificacions i de turisme rural. El bell mig del poble l’església de Sant Vicenç.
Castell de l’Areny és un municipi del Berguedà que s’estén als vessants meridionals de la serra de Catllaràs, al límit de la Pobla de Lillet. El terme va des del cim de Puig Lluent (1766 m) que domina la vall de la Clusa i de la riera de Vilada o Camprubí que ajunten al Margançol al terme de Vilada. El divideix en dos sectors l’encinglerada serra de les Roques del Castell i al sector sud s’aixeca el puig Cubell (1114 m.)

El primer esmen del lloc es troba en l’ACCU, el 839 on apareixen les parròquies del Bergitanensiu (Berga) que corresponen a la Seu d’Urgell on surt anomenada com castro Adalasindo. Aquest nom podia venir del noble que durant la Conquesta Carolingia és va assentar en el territori i que portés el nom germànic d’Athalasind. El 4 de novembre de 839 apareix a un document amb el nom de Castello Adalasindo on parlava del censos i drets. L’a. 905 hi ha el nom de castro Adalisindi en un document pel bisbe Nangitis de la Seu d’Urgell en l’AC de Sant Jaume de Frontanyà. El 8 de maig de 1383 es esmentada com Castelló en la pressa de possessió de diferents terres per Bernat I Galceran de Pinós. Al 1482 ho trobem com pagadors de tributs a la Seu d’Urgell. A 1567 surt en una venda de terrenys amb el nom de Castell de l’Areny. Com podem veure els noms també amb el pas dels anys es modifiquen.
L’església de Sant Vicenç és una construcció de planta rectangular coberta a doble vessant amb teula àrab. A un costat hi ha una torre quadrada amb teulada a quatre aigües. Conserva l’estructura romànica però l’absis a desaparegut. El parament és de pedres irregulars disposades en filades. El Portal és de mig punt. La porta d’entrada de dues fulles presenta aplics de ferro forjat del s. XI o XII. Són de caire senzill i representen un dels models més primitius de la ferramenta romànica.
El campanar antigament havia hagut tres campanes que segurament portaven el nom de llurs padrines. Actualment només hi ha una. L’església és bonica i ben conservada però ha sofert modificacions durant segles i no és pot apreciar l’art romànic genuí. Davant de l’edifici eclesial hi ha el cementiri.

Sant Vicenç Màrtir, conegut també com Sant Vicenç de la Roda o com Sant Vicenç de Saragossa (Osca, s III -València, a. 304). Fou un religiós hispanoromà, diaca del bisbe Sant Valeri de Saragossa. Fou capturat i torturat en temps de Dioclecià. Apareix representat amb roba de diaca, acompanyat per un corb o sostenint una roda de molí.

Durant anys el poble va anar despoblant-se i els darrers set anys va quedar abandonat al morir la darrere dona que hi vivia fins l’a. 1963 el van comprar amb l’idea de passar les vacances. Va ser reconstruït, va fer-se una casa de colònies, aleshores venien els pares a veure els fills i volien quedar-se a dinar i poc a poc s’ha anat transformant a l’actual situació.

Un racó bonic i pausat per gaudir del seu entorn força ben cuidat.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 6 abril 2012.

dissabte, 7 d’abril del 2012

EL SALTIRÓ DE LA CARDINA

Pageseta moreneta...
vull cantar-te una cançó...

És com si encara estigués revivint aquell moment... La orquestra desgranava aquells sons meravellosos i les veus eren a punt d'esclatar. Era la primera vegada que a les noies se'ns permetia cantar les Caramelles; fins llavors només n'havien pogut gaudir els privilegiats, com sempre, el sexe masculí. Les dones només guaitar, escoltar i poca cosa més!

Però jo, quan cantava també guaitava... aquell noiet tant guapo que  m'agradava tant i... mentre uns i altres entonàvem la bonica sardana, em sentia com una ocelleta esperant que l'ocell es decidís d'una vegada per totes, cosa que no va succeir.

De totes maneres, va ser millor així! Al cap del temps, talment com els ocells, vaig sentir-me lliure i amb ganes de volar... 


EL SALTIRÓ DE LA CARDINA


Lletra : Josep Maria Francès i Ladrón de GuevaraMúsica : Vicenç Bou

Pageseta moreneta,
vull cantar-te una cançó;
vull dir-te d'una vegada
que també t'estimo jo.


Com es mimen i s'estimen
per les branques els ocells,
per què no hem d'amanyagar-nos
tu i jo com fan ells?


No sents com refila la cardina
que en el niu s'enyora tota sola?
El company volgut de ploma fina
ha alçat el vol
de cara al sol
i no ha tornat
i a cercar-lo ella ha volat.


Ja de retorn el gai ocell
refila entre les fulles,
fent saltirons va la femella
amb ell, l'ocell.


La- la- la.
Per que has trigat així?
Que manca al niu
del nostre amor, l'encís?
I ell respon: Ocella, petita i bella,
seguim a saltirons
de nostres il·lusions l'estrella.

I tot saltironant per la verdor
canta l'amor: la- la- la.


Veig, pageseta que et tornes roja,
tos ulls em diuen ben clar que sí,
com l'ocella a son ocell
tu m'estimaràs a mi.


Dels teus llavis un petó voldria jo,
tu m'has pres amb tos ulls negres el meu cor.
Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor.
Com el cant de la cardina nostre cant
serà dolç, serà amorós i triomfant.



Bona Pasqua a tothom!

LA MONA DE PASQUA

La Jannine, és una nena de quatre anys, molt eixerida, que ha nascut al Canadà i és la primera vegada que ve a Catalunya per veure els seus avis materns. La seva mare, va anar a Montreal, a fer un màster, i allà va trobar un treball i un amor, i allà és va quedar. Al cap de dos anys naixia la Janinne, i per motius de feina i familiars no havia pogut tornar a Catalunya. En Pierre, el seu pare li parlava sempre en francès, però la mare li parlava en català. La petita entenia i parlava les dues llengües a la perfecció, tot i els seus poquets anys.

Està molt il•lusionada per tornar a veure els avis d’aquí, doncs un parell de vegades ells els havien visitat. Com que són els dies de Pasqua, i la seva tieta n’és la padrina li han dit que li regalaran una mona. La nena està molt il•lusionada amb això de la mona, ja que ha vegades n’ha vist alguna per la tele, però això de tenir una mona per ella tota sola...hui!!! quan la veuran les amiguetes.

Ahir van arribar en aquest bonic poble del berguedà. L’alegria dels avis és barrejava amb la dels nouvinguts, junt amb els petons i les abraçades. A la tarda van anar-hi els tiets i els dos cosins que encara no és coneixien. Avui diumenge de Pasqua, abans de dinar, han sortit a fer un tomb per la vila. Li han cridat l’atenció aquell grup de gent que cantava pels carrers, els homes amb barretina vermella, i les dones amb faldilles virolades i espardenyes de betes. La mare li ha explicat que cantàvem les caramelles, que era una tradició d’aquí, i que ella de petita també n’havia cantat. En Pierre estava fascinat amb totes aquestes coses.

Però la petita, només pensava en la mona. Li han dit que li donarien després del dinar i la nena esperava el dinar amb impaciència.
Aquella taula tan ben parada, amb tanta colla de família, ja sorprèn la Jannine acostumada a ser pocs a casa, amb els cosins s’entén molt bé i fan broma; i els cosins, estan encantats amb ella. Però la nena ha demanat més d’un cop,
-I la mona?
- després, després... a les postres. Va ara menja!
La Jannine està tan nerviosa que gairebé no té gana, nomes pensant en la mona.
Va arribar l’hora dels postres i tots els nens cridaven .
-La mona! la mona!
Per fi, venen l’avia , la tieta i la mama portant tres mones de mantega, una per cada nen, que deixen sobre la taula i a sobre porten un ou molt gros de xocolata. Els dos nens estan molt contents, però la Jannine, no pot dissimular la decepció al veure els pastissos.
-I la mona? on és?
L’àvia amorosa li diu
-Això és la mona, maca. És el pastís que es menja per Pasqua. Una per cada nen. Que et pensaves que era?
-Jo volia una mona de veritat. Una mona petita que corri i salti...
Els cosins es van posar a riure, però l’avia els va renyar al veure el posat trist i decebut de la petita.
- Saps que farem un dia d’aquest abans no marxeu. Anirem a Barcelona al zoo, i veurem els micos i les mones i podràs estar prop d’ells i donar-los-hi alguna cosa. Ja veuràs com t’agradarà.
La cara de la nena es va tornar a il•luminar amb un somriure, i va preguntar,
-Ara ens podrem menjar aquestes mones d’aquí. Quina gana!!!!

– 6 abril de 2012-

LA GRANOTA

Tema d’inspiració. Una granota.
El Marc entra a casa amb pressa. Té el temps just per a menjar. Ha de tornar ràpidament al taller. El client vol el cotxe a la tarda. Ha de muntar la caixa de canvis, però no és una feina fàcil. Aquests mecanismes pesen molt. A més el 4X4 del Sr. Serra porta reductora. El Sr. Serra viu en una casa de camp. Avui ha plogut i necessita el tot terreny. Sinó és amb aquest cotxe no pot arribar a casa seva. Per això ni s’ha canviat de roba.

L’Adrià en sentir la porta acut corrent. És el seu fill que avui per primer cop ha anat a col•legi.

 Pare! Mira que m’ha donat la senyoreta.

Llançant-se als braços del pare li ensenya una fulla de paper. El Marc l’abraça i li dona quatre petons. Prem l’infant amb força entremig dels braços. L’Adrià és el primer dels seus fills. La seva olor a nen barrejada amb el perfum de colònia que la Núria li posa embriaguen la seva tendresa. El seu fill. Seu i de la Núria. Millor dit de la Núria i seu. Deixeu-m’ho, el primer fill de tots dos.

 Ets tu Marc- diu des de la cuina la Núria- ja poso el dinar a taula. M’has telefonat que vas tard , no?
 Sí, corre, corre, que haig de sortir de pressa.- Atrapant-la per darrere de la cintura també la prem amorosament.
 Va deixem que després el nen ho dirà a classes. Ja saps el xerrameques que és.

La Núria mira on és el fill mentre intenta que el seu home la deixi lliure i sobtadament exclama:

 Adrià!! On t’has ficat? Com t’has embrutat!

El nen es mira de dalt a baix com ho ha fet la seva mare.

 Òndia mamà! Jo no he estat! Jo no he fet res.

El pare observa també al fill i comenta:

 Ostres, quina taca negra i sembla d’oli brut.- I veu el paper de la senyoreta també embrutat.

La Núria és gira al Marc i li parla;

 Però si portes la granota plena de grassa- Seguidament es gira i en el mirall veu un ròdol negre en la seva brusa blanca.
 Però...- Primer es posa blanca però, poc a poc, la ràbia la fa posar vermella- Marxa! Ves a reparar el maleït cotxe i no tornis.
 Però no he dinat!
 Ni dinaràs avui. Vés-te’n a menjar-te un entrepà on sigui. Prou feina m’has deixat. Em pagaràs una brusa nova o dos! Vés-te’n! Ara he de dutxar a l’Adrià i m’he de dutxar. Canviar-nos i rentar la roba. Fastigosa granota!

Poc després el Marc és assegut en un tamboret del bar del Gripau Valent prenen un entrepà de xoriço i un quinto de cervesa. Davant i darrere del pit de la granota ha posat un tros de diari per evitar que la taca empastifi més la roba i també per evitar la grassa mentre menja.

Pensa:

 Maleïda feina tant embrutadissa. Però és la que sé fer. Ara al vespre com ho faig per fer les paus amb la dona. Li porto flors? Li porto bombons? Potser les dues coses? Li regalo aquell penjoll que tant li agrada?

Mentre mossega un tros de pa els seu pensament va en direcció a altres ocasions en què s’ha empipat la Núria. Tampoc és tan rancuniosa. Segurament s’haurà calmat i si es mostra una mica afalagador. Caram! Altres vegades després una emprenyada s’ho han passat força bé. I sense donar-se compte es passa la llengua pels llavis com qui assaboreix una dolça menja.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 5 abril 2012.

divendres, 6 d’abril del 2012

EL VALOR DELS HUMILS

La carta havia arribat feia poca estona, i el noi se l’havia guardat amb molta cura dintre la seva butxaca.  Quina alegria, saber notícies d’aquell país que tants records li havia deixat, l’altra estiu! L’Alejandro va córrer cap al quartet de sota l’escala, on hi guardava tots els seus tresors, i lentament va anar desenganxant el sobre, mirant de no espatllar-lo. Només de veure aquell  mata-segells, el seu rostre s’havia il·luminat, amb la llum de l’esperança.

De sobte es va sentir una veu molt potent que deia:
-Ja tornes a estar ficat dintre d’aquest forat? Valdria més que fessis endreça de la teva habitació, que sembla una cort de porcs!
Aquella era una frase  que ja la tenia gravada dintre del cervell: La veu de la seva madrastra. Encara que ell sempre li deia “mare”, realment li semblava un nom postís, ja  que, amb ella, mai no havia estat com quan tenia la seva mare de debò. Abans... quan encara no havia succeït aquell  maleït accident.

Dintre del seu cap  hi bullien un garbuix de records, sobretot de quan havien arribat a Espanya. Eren emigrants que venien del Perú, país d’origen de la seva progenitora. El seu pare era espanyol i tornava a la seva pàtria. Sovint recordava la primera vegada que va trepitjar Barcelona. Ell s’havia fet moltes il·lusions i, en principi, tot havia anat bé malgrat el seu defecte físic, de naixement, que li impedia de bellugar-se  amb seguretat. Des que va  arribar en aquest món, dotze anys enrere, havia lluitat  per superar la seves mancances degudes a una paràlisi cerebral causada per un part  prematur. Sempre li havien dit que el seu problema no era considerat dels més greus, tot i així necessitava unes crosses per caminar i alguns medicaments per tal de relaxar els muscles.

Aquesta va ser una de les causes per les que van emigrar del Perú. Allà, tota la qüestió mèdica era molt més complicada.  Aquí  deien que potser li farien una intervenció que l’ajudaria a relaxar la musculatura, però que el temps d’espera podia ser llarg! De totes maneres ell era pacient i sabia esperar amb calma els esdeveniments, sempre amb el suport de la família. Els seus companys, a l’escola, l’havien acceptat bé i se sentia feliç, fins que les coses es van capgirar.

El seu pare es va enamorar bojament d’aquella altra “mare” que ho tenia “tot”. Era bonica, intel·ligent i rica, però el noi estava convençut que ella s’avergonyia del seu defecte físic i d’aquelles faccions típiques d’un altre país, davant  les seves amistats que solien ser persones d’un altra estil: Aparentment, sense problemes de cap tipus; sempre disposades a trobar-se en festes i festetes i lluir els seus modelets. És clar que ell no hi encaixava massa, evidentment, no perquè no fos un noi estudiós; sempre treia bones notes a l’escola i tenia molts projectes de cara al futur. Volia seguir estudiant i anar a la Universitat...  volia ser metge i també investigar sobre la paràlisi cerebral, per tal de poder  ajudar a d’altres persones amb la mateixa problemàtica.

-Encara ets aquí sota? –De sobte, tornava a sentir aquella veu que el treia de polleguera, però ja ni l’escoltava. El sobre que havia obert amb tant cura, que venia d’Estats Units, li enviava la família del seu amic Tim. Ell també tenia un problema semblant al seu. S’havien conegut per Internet i a l’estiu, l’Alejandro hi havia anat a passar dos mesos, convidat per la seva família. S’havien fet molt amics i… en els últims e-mails, ja li comentava que molt aviat rebria una gran sorpresa!

El pare del Tim era metge i coneixia d’altres col·legues especialistes en tractaments per a nens amb problemes cerebrals. Durant el temps que va ser allà, fins i tot van anar junts a la consulta d’alguns cirurgians considerats molt competents, i en aquella carta hi havia la confirmació oficial:  li comunicaven que el juliol li farien l’operació, que ell tan esperava, juntament amb el seu amic, i a més volien que es quedés allà fins que  estigués recuperat del tot!

Va plorar d’alegria, per la bona nova, i només de pensar que tornaria a passar un estiu amb aquella família que l’havien acollit tan bé... es va disposar a fer una pregària, donant gràcies a la seva mare. Sempre havia estat convençut que,  tot i  que no la tenia físicament, ella, des de l’Infinit, l’ajudava a sol·lucionar els seus problemes i li enviava la força i l’energia necessàries per seguir endavant! Sabia que la seva total recuperació, no era fàcil; que  mai no li havien garantit  el cent per cent, però, si més no, ell no perdria mai aquella fe i les ganes d’ajudar els altres. Sobretot, ho tenia molt clar: Sempre valoraria a les persones del seu entorn, no pel que fan o pel que tenen, sinó pel fet de ser persones humanes; amb totes les seves qualitats i amb tots els seus defectes!

 26 de març de 2012

SANT ROMÀ D’ARANYONET. GOMBRÈN. RIPOLLÈS.


Seguint el mapa d’Editorial Alpina consultat en una altra de les nostres sortides anteriors ens vingué de gust tornar a la franja de terres on llinda el Berguedà amb el Ripollès. Les terres lligades al Castell de Mataplana i per què no dir-ho les terres de les petjades del comte Arnau. Les llegendes són una part viva de l’existència dels pobles.
Per arribar-hi és per la carretera que mena de la Pobla de Lillet a Gombrèn. En arribar a coll de Merolla, pràcticament a mig camí i on hi ha el refugi del mateix nom, en el mateix viratge surt una pista de terra senyalitzada amb el nom d’Aranyonet. La pista no és dolenta però si bastant sotragada. I un bot si i l’altre també ens porta fins a coll d’Arç on un cartell ens comunica les diferents possibilitats a seguir. La de la dreta és l’adient a continuar i que també ens portaria a la Pobla de Lillet. Poc després s’arriba al coll de Bac del Portell on vam deixar el cotxe i vam davallar per una pista de terra i fang mal marcada pels cotxes i on no vam voler provar la resistència del nostre. La pista anterior cimentada continua fins una casa de pagès ben cuidada on una munió de gossos ens va saludar lladrant frenèticament.

Vam caminar per la pista o camí senyalat en certs trams amb senyals grogues. Seguirem fent esses les diferents feixes dels camps fins ser davant de l’església i poble d’Aranyonet.

Només les vaques ens miraven, com a senyals de vida, mentre pastaven sense fer excessiu cas de la nostra arribada. Com sóc un enamorat de la natura no vull estendrem en el paisatge de la vall que s’allarga fins a veure’s la Pobla de Lillet al fons.
Aranyonet: Llogaret (1090 m. alt) del municipi de Gombrèn ( Ripollès), situat al vessant septentrional dels rasos de Tubau, a l’esquerra del riu Arija, al límit amb els termes municipals de la Pobla de Lillet i Sant Jaume de Frontanyà.

Aranyonet: Segons Diccionari Alcover- Moll. ETIM. Derivat d’aranyó amb el sufix –et (=llatí – ètum), “lloc d’aranyoners”. A un document de l’a. 1022 surt escrit Aranionedo, i a un de 982 apareix com Araionedo (Alsius Nomencl. 238).

Sant Romà és un màrtir cristià al qual segons conta la tradició li van tallar la llengua i fou estrangulat amb una corda.

L’església de Sant Romà com hem dit anteriorment es esmentada a l’a. 982. El seu origen és romànic però molt modificada de la seva forma original. És de planta rectangular amb volta de canó, a l’esquerre, a la part de l’atri té una petita capella, a diferent nivell i en la zona del presbiteri es troba la sagristia i per la part de ponent es adossada a la rectoria amb la qual es comuniquen. La rectoria és un gran casal amb galeries cobertes orientades a la solana. Tot està molt malmenat. La façana de l’església, la sagristia i la capella lateral van ser construïdes a finals del segle XIX. Damunt de la façana hi ha una torre campanar de doble cadireta.
L’edifici eclesial, romànic del segle XII, tenia un absis cap a llevant, i un atri obert a migdia que varen ser suprimits. L’absis s’enderrocà per construir la façana actual. L’església és tancada i sense culte.

I ara la sorpresa al repassar arxius. Al Museu Episcopal de Vic es guarda un Crist majestat i a l’ABEV sis llibres provinents d’aquesta ruïnosa església rural.

Les vaques amb la seva tranquil•la mirada van observar com marxàvem mentre remugaven en pau en les restes dels edificis d’un Aranyonet viu en altres temps i reposant ara en el silenci.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 5 abril 2012.

dijous, 5 d’abril del 2012

EL VELL CIRERER

El vell cirerer, avui
curull de flors a vessar
de flors blanques tot descloses.
Quin goig dona de mirar!

Pel matí, omplen ses branques
una bandada d’ocells,
que salten, volen i juguem,
i refilen cants novells.

Quan el sol empren alçada,
un brunzim eixordador,
d’abelles i mils d’insectes,
xuclen, pol•linitzant-ho tot.

En aquest entorn de vida,
el vell cireres ufanós,
va amagant branques pansides,
però avui toca estar joiós.

Gran esclat primaveral,
de color, de sol i llum,
el vell cirerer cofoi,
dona a les flors suau perfum.

Aquesta gran embranzida,
promesa de fruit serà,
més tard, cireres vermelles,
al vell arbre és guarnirà.

L’arbre lloa a la natura,
el que ara li ha donat,
exultant, ple d’energia,
sense pensar més enllà.

L’home, orgullós i savi,
ve podria aprendre d’ell,
estimant el que te ara
i gaudint més el present
.
dilluns – 2 d’abril de 2012-

CASTELL I PRIMERA ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE PUIGBÒ II. GOMBRÈN. RIPOLLÈS.

Una vegada donada la volta a la segona l’església de Sant Martí de Puigbò, aleshores no ho sabíem, els nostres ulls van albirar una torre de guaita i ens hi vam apropar a veure que era. Actualment talen els arbres de tot l’entorn i deixa entreveure les diferents parts de l’edificació. Damunt del turó sobre el marge esquerra de la riera de Puigbò es troben les restes d’una fortificació, amb una torre mig aixecada, restes de murs i dependències. L’estat de les restes del conjunt de Puigbò fa que haguem de parlar més d’un jaciment arqueòlogic que no pas d’un edifici en ruïnes. Antigament era el castell i torre de Puigmal. Adossada al mur del castell hi ha les restes de la primitiva església.
Segons el diccionari Alcover Moll –mal- podia ser un nom provinent d’arrel romana amb el significat de pedra o muntanya, que vindria a redundar a puig de la muntanya. A l’a. 1140 existia amb el nom de Sant Martí de Puigmal que canvia pel de Puigbò al s. XIII.

S’ha conservat documentació de venta d’una terra que hi hagué l’a. 905 a la anomenta “territori Transmonta”, que segurament aleshores era del comtat de Cerdanya “al terme de la vil•la de “Pago Mala”, segurament Pugo Malo”. Aquest indret a l’Atlas Històric de Catalunya han cregut que devia correspondre al lloc de Puigbò. Que l’alta Edat mitjana era anomenat Puigmal. Aquesta terra era venuda per un matrimoni que l’havia adquirida per apresió i la compra un altre matrimoni.

L’abat de Ripoll, Ramon de la Farres a mitjans s. XIV (a. 1363) compra el castell de Puigbó, el de la Rosa de Barberans i el de la Guàrdia de Ripoll al rei Pere III el Cerimoniós per 6000 lliures. Encara al s. XVII Puigbò era part de l’abadiat de Ripoll.
>Les escasses restes de l’església deixen entreveure que tenia una capcelera de tres absis en trèvol i possiblement sense cúpula, similar a Sant Pere de Mongrony. Per la estructura de l’aparell i les proporcions de l’absis conservat cap creure sigui una construcció del segle XI. Per tant la seva edificació va ser posterior al castell.

Quan vaig començar a buscar dades de tot el conjunt de la fortificació, de l’església antiga, de les dependències del castell i del possible poble vaig trobar la descripció del retaule de Sant Martí. Aquest retaule actualment al Museu Episcopal de Vic és una pintura al tremp sobre fusta d’alba i de pi de 97x123x6 cm. Realitzat pels Tallers de Vic en el primer quart del s. XII. No vull donar una explicació detallada ja què hi ha molts elements a considerar i seria copiar purament tots uns estudis fets per persones capacitades però si teniu ocasió val la pena visitar el Museu Episcopal de Vic. Només vull dir que la franja horitzontal del retaule té una inscripció en llatí traduïda per M. Gros que diu: “Per haver estat generós amb el pobre a la terra, ara Martí viu al cel”
Però aprofitant-nos de la tècnica moderna us incloem una fotografia del retaule perquè el valoreu, particularment m’encanta veure’l. El Museu té una sala molt completa dedicada al Romànic i altres estils.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia; Rosa Planell Grau.
Berga, 3 abril 2012