divendres, 29 de juny del 2012

EL TEU LLIBRE DE POEMES



El teu llibre de poemes,
el tinc al capsal del llit,
el llegeixo en les nits fosques,
quan la son, no vol venir.

El teu llibre de poemes,
em parla de tu i de mi
de rialles i tristeses,
del temps que vas viure aquí.

El teu llibre de poemes,
és una part, un bocí,
d’aquella bonica història,
que va capgirar el destí.

Al teu llibre de poemes,
hi ha viu un tros de l’ ahir,
el més intens que vam viure,
i un final tràgic tenir.

El teu llibre de poemes,
vull, que arribada ma fi,
m’acompanyi dins la caixa,
en el meu darrer camí.



- abril de 2012-

dijous, 28 de juny del 2012

EL DAVANTAL

El davantal de l’àvia penja rere la porta com qui demana treva després d’una forta lluita. Sa mestressa ha emprés un llarg viatge, sense tornada, i sembla que el seu destí va lligat a la rodanxona persona que feia anys l’utilitzava. És el davantal de la cuina, no un davantal qualsevol. No el feia pas servir per tallar i recollir l’herba, malgrat tot l’olor de la saba també li agrada. Ni per donar de menjar al bestiar o recollir els ous de les gallines o per matar-los per fer un bon dinar. Solsment és el davantal de la cuina. L’hagués agradat ser aquell de cuidar la mainada. L’oloreta tendra de la quitxalla l’encanta fins la darrera fibra del seu teixit. Però no aquesta no és la seva tasca.

Només penjava rere la porta amb els draps de la cuina i unes manyoples gruixudes que la jove li va regalar. Poques vegades se les posava purament per compromís. Quan li preguntaven deia que no les hi sabia fer servir. Sempre m’he servit dels draps i la falda del davantal. Amb les manyoples em trobo com un gos amb sabates.

Encara recordo quan treia els canelons del forn de llenya amb un drap a la mà i el davantal per protegir-ne l’altra. Deixava sobtadament la safata que cremava damunt els ferros de la cuina i més d’un cop es llepava la punta dels dits socarrimats. Aleshores, si la invitada era la nora regaladora de manyoples, se les posava per treure les safates a la taula.

Les manyoples i els draps han marxat com empesos per l’aire de la mort, només resta el davantal esperant el seu destí.

S’obre la porta i la noia, la néta gran, mira darrere la porta com cercant alguna cosa oblidada. Toca el davantal i el seu olor li recorda l’àvia i els seus menjars. Una subtil barreja d’oli, sal, una flaire de guisats, la cuina i l’olor de la persona que l’utilitzava sovint per eixugar-se les mans.

 El davantal de l’àvia- diu la noia- Què hem farem?

Se’l torna a mirar i pensa: Em podria servir per fer... La roba és molt maca. Ben neta i polida.

El davantal, penja tot sol rere la porta, segurament servirà per una nova generació.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 26 juny 2012.

dimecres, 27 de juny del 2012

SANT JAUME DE FRONTANYÀ. BERGUEDÀ

Aquest petit escrit voldria ser un homenatge a en Faust Guitart Escobet (1919-2008), que em va impressionar fortament per la seva bonhomia i personalitat, malgrat que la nostra coneixença no passés d’uns viatges amb les sortides organitzades pels Amics del Romànic del Berguedà. L’any 1998 l’Ajuntament de Berga li atorgar el Premi de la Cultura Popular. La seva producció fotogràfica, es calcula unes 18.000 fotografies, va llegar-la a l’Arxiu Comarcal del Berguedà. Va ser durant vuit president d’Amics del Romànic del Berguedà
El 22 d’abril d’enguany en la celebració del XXIV Aniversari d’Amics del Romànic del Berguedà vam visitar un lloc emblemàtic de la nostra terra: Sant Jaume de Frontanyà. En la invitació una fotografia feta per en Faust Guitart Escobet i un text amb una explicació del desenvolupament del monestir. He fet una còpia de la fotografia de mitjans del segle passat on és veu la rectoria edificada al s. XVII i l’acompanyo amb unes d’actuals. Més què res per comparar abans i ara.
També transcric l’explicació de la història del monestir que descriu la invitació.

El lloc de Frontanyà va ser poblat d’antic i va ser llavors quan es va erigir una petita església preromànica dalt de la cinglera, en un lloc conegut com a Sant Jaume de Frontanyà Vell.

Al s. XI aquesta església va quedar petita i va ser aleshores quan es va edificar la que ens ha pervingut. Un magnífic exemplar del primer romànic català, a redós de la qual nasqué una canònica regular agustiniana que va allargar la seva existència fins el 1592, quan el papa Climent VIII extingí el monestirs de canonges de Sant Agustí existents a Catalunya. Un any després, el 1593, en crear-se el bisbat de Solsona, Frontanyà passa a ser una possessió seva.
L’església és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals, amb un transsepte que s’obre a la capçalera amb tres absis semicirculars. El transsepte és cobert amb volta de canó i al creuer s’alça una cúpula vuitavada sobre trompes còniques que, a l’exterior, pren la forma d’un cimbori de dotze costats, únic a Catalunya. La façana de ponent presenta una rica composició: les lesenes formen sis plafons ornamentals amb arcuacions cegues i repartits en dos registres. L’inferior voreja la porta i el superior un gran òcul. Sobre la façana hi havia un petit campanar d’espadanya de dos ulls, substituït posteriorment per l’actual.

Procedeix d’aquesta església una taula pintada a tremp d’ou amb escenes de miracles de Sant Jaume, avui conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Descansi en pau en Faust i tots els que estimen aquesta terra berguedana.

Text i transcripció dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia antiga: Faust Guitart Escobet.
Fotografia actual: Rosa Planell Grau.
Berga, 24 juny 2012.

dimarts, 26 de juny del 2012

LLACS DE LA PERA I DE L’ORRI. CERDANYA

La petita colla de l’Àngels, la Rosa i Miquel vam apropar-nos en la nostra habitual sortida setmanal als llacs de la Pera i després al de l’Orri. Un lloc que ens ofereix una plena comunió amb la naturalesa.




En una altra ocasió vaig parlar-ne del lloc i dels seus camins però aquest cop només vull incloure unes fotografies d’aigua, arbres, muntanyes i flors. Natura pura solsment.

Quan la bellesa és tan patent poques paraules és poden fer servir. Les imatges parlen per si soles.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 24 juny 2012.

diumenge, 24 de juny del 2012

EL MÒBIL I L’ESPORT

L’Andreu camina pausadament pel carrer. Mira detingudament els aparadors de les botigues amb curiositat tot cercant un regal; per quedar bé, però al mateix temps econòmic de preu; és per la cunyada. De sobte sona un mòbil. I l’home comença a buscar per les butxaques mentre és fa tota mena de preguntes en un diàleg interior:

 En quina butxaca és? A la dreta, no!! Serà a l’esquerra? Potser a l’americana? Ja sí, ja és meu! Ondia, he arribat tard, ja ha penjat! Qui pot ser? Ui, un telèfon que comença amb nou i ú! De Madrid. Truco o no truco? Pot ser alguna cosa important, però quina? A veure pensem parents a Madrid, cap ni un. Declaració de renda, no, encara no ha complert el temps! La del any passat, no, ja vaig pagar! L’Estat que em vol demanar cales, tampoc, si sóc un miserable, quasi una puceta en l’ordre econòmic. Amb la quantitat de diners que es fonen per art de màgia. Apa, d'aquests que manen ni hi ha cadascun! Alguns fiquen les mans a la caixa, no les mans soles, no, i el braços fins el colzes. I no una mà, les dues fent cabasset.
No voldran reclamar-me els 5€ que vaig trobar a la fira, No, prou de pressa que hi vaig posar el peu damunt. Quan vaig ajupir-me, vaig vigilar que no em mires ningú. No serà això de les pel•lícules que des dels satèl•lits ens guaiten i controlen.
En fi sigui el què Déu vulgui, trucaré. Para’t i si et fiquen a la garjola amb els lladres i els vampirs. No, els vampirs són d’un altre film, vull dir violadors. Ai, ai, ja em veig corrent, mig despullat, amb una colla de facinerosos emmascarats, rere meu.
Vade retro! Quina suor! Tinc la front xopa! I el mocador? Caram! l’he perdut al treure el mòbil. Va de covards no hi ha res escrit. Això m’ho deia la mare.
Truco, si senyor truco i treure el pit com els valents. Prem i escolta:
Pii, pii, pii- no contesta i deixà anar un fort sospir d’alleujament.

Torna a les seves cabòries i decideix interiorment:

 Em vaig a casa perquè estic molt cansat. Em posaré còmode, em seure davant el televisor, ara que ja he acabat tot aquest enrenou. ---Mira el rellotge i es diu- Ja han finalitzat els mals àugurs del telenotícies i veure una sèrie d’aquestes que maten a tothom.
Ostres, encara notícies. Bé, d’esport. Caram!! El president del futbol, content per ser reelegit, ha pujat la prima dels jugadors un 20%. Clar- i es dóna un cop de palmell a la front- per això em telefonaven per rebaixar-me el sou per pagar al jugadors.
Ja m’ho deia el pare, que en aquest país el més important és l’esport.

Sense un duro, empenyorats fins a les celles, però esportistes al màxim. Els romans malgrat tot ho feien pitjor entretenien al poble foten lleons i esclaus al circ.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 19 juny 2012.

dissabte, 23 de juny del 2012

UN DIA FELIÇ

Avui, estic tan contenta...! Sempre que ve aquest grup tan meravellós, de Càritas, a actuar, (jo els dic les preciositats), em sento com si fos una altra persona; com si em rejovenís, de sobte, recordant coses d’abans. Encara que no tot el meu passat  ha estat un camí de roses,  però tant se val!

Quan vaig arribar aquí a la residència, no les tenia totes. L’altra gent em miraven de reüll. Hi havia qui  em deia:
-Ai Carmeta ja t’hi aniràs acostumant... amb el temps una s’habitua a tot, com el rucs a les garrotades.
Ara hi estic bé. Penso que és el que em toca i punt!

Tot aquest planter de dones, guapes i fantàstiques, ens han fet la representació d’un conte molt bonic... “La rateta que escombrava l’escaleta”. Sí...! El de sempre, el de tota la vida... però una mica diferent! Sempre diem que en la varietat hi ha el gust. De totes maneres, el gat també ha tret les urpes tot i que, per sort, no s’ha pogut cruspir  la rateta! No diríeu mai que ha passat! Han arribat la parella de la  Guàrdia Civil i se l’han endut al “quartelillo”. Després ha sortit un “ratot” molt escotorit, i tot s’ha acabat bé! La parella... encantadora i feliç!

Quan recordo la meva vida, penso que també se’n podria escriure una història, més ben dit, segurament que amb el llenguatge actual seria un “culebrón”! Quan el Pere m’anava al darrere, semblava manyac, molt manyac... com tots aquells animalets que es volien casar amb la rata. És clar que després també va treure les urpes, ben aviat! Però no va venir la Guàrdia Civil! Més aviat em va tocar callar. Com se solia dir llavors: “La mujer con la pata quebrada y en casa”. I a més,  no dir ni mu”, callar i aguantar tots el xàfecs que et queien a sobre, pels quatre costats, mentre anaves criant els fills que venien, encara  que després  no es recordin que existeixes.

Però avui no és un dia per pensar coses tristes. Les meves preciositats, s’han vestit per la ocasió, com de costum,  amb la típica disfressa del personatge que representen. Sempre fan tan goig...! A vegades expliquen acudits i canten cançons del meu temps. M’agraden tant les cançons que canten...! De jove, jo sempre cantava. La mare em solia dir:
-Ja es coneix que totes et ponen!

Han començat refilant aquell boleros... “Historia de un amor”, “Alma corazón y vida”, “Muñequita linda”... Aquest m’ha recordat aquella vegada que vaig estrenar un vestit de floretes, que m’havia fer la iaia, el dia de la festa Major, amb els enagos emmidonats a sota. Era molt maco... però una mica complicat quan volia seure.

I aquella cançó tan divertida... “El negro zumbón”! La típica de les verbenas de l'època. Vora el meu carrer, sempre fèiem una gran festa al voltant del foc de Sant Joan; tiràvem petards, trons i bombetes. La quitxalla ens ho passàvem molt bé i els grans... El meu germà, que ja era un noi crescudet, deia que el “Bayón” no li agradava; que per ballar  no anava bé quan volia arrambar a la noia que li feia el pes. Feia molt riure, després acabava dient:
-Bueno, que més dóna si igualment ella també posa el “freno de mà”!



“Ahí viene el negro zumbón
bailando alegre el bayón,
le pica la zambomba y llama a la mujer.
Ahí viene el negro zumbón
bailando alegre el bayón,
le pica la zambomba y llama a la mujer.

Tengo ganas de bailar el nuevo compás
y todos cuando me ven pasar
¿Chica, donde vas?
Me voy a bailar el bayón.
Tengo ganas de bailar el nuevo compás
y todos cuando me ven pasar
¿Chica, donde vas?
Me voy a bailar el bayón.”


Ara, ja fa uns quants anys que sóc a la nova “casa”. No és ben igual que la d’abans, la meva de debò. Però aquí em cuiden que és el que necessito en aquests moments. Ha plogut tant des que cantava “El negro zumbón”...! Crec que seria bo recordar aquella altra cançó que deia així:

“Como han pasado los años
que mundos tan diferentes...

Como han pasado los años
como han cambiado las cosas...

Como han pasado los años
las vueltas que dio la vida...”

El dia que vaig complir noranta anys, la Nuri em va dur un pastís, amb espelmes i tot, que les vam bufar totes dues. Ai, se m’havia oblidat! La Nuri és una xicota excel·lent, també és voluntària de Càritas. És clar, no podia ser menys! Ella ve molt sovint, i em porta a passejar per les rodalies. És tan maca i... tan alegre! Quan arriba, és com si sortís el sol a mitja nit! M’abraça carinyosament... Jo crec que m’estima de debò! Per mi és com si fos tota la meva  família sencera; la família que ja fa temps que han perdut la memòria... no es recorden de mi... de la Carmeta; la que, anys enrere, feia mans i mànigues per ajudar a tothom. Quan era valenta i tenia tanta empenta... que amb el vent de les faldilles feia trontollar portes i finestres!

Aquí, amb la cadira de rodes, tot és diferent... tot és limitat... però el cor batega de la mateixa manera que abans. Per sort, tinc la ment clara i per desgràcia, massa temps per pensar. Avui, però, em sorgeixen tots els pensaments positius. Sempre em passa quan venen les meves preciositats!

Estic al llit a punt d’adormir-me. A flor de llavis encara hi tinc aquella sarsuela tan bonica que, fa una infinitat d’anys, jo també  la vaig cantar  juntament amb un  grup de cantaires: “La de Soto del Parral

Donde estaran nuestros mozos
que a la cita no quieren venir,
porque nunca a este sitio faltaron
y se desvelaron por estar aquí...
la la la la...”

Mentre intento taral·lejar-la, amb veu baixa, la meva companya d’habitació em va sermonejant:
-Carmeta, no m’atabalis més! Para  de cantar que ja no és hora!

Felicitats per a totes les voluntàries i voluntaris de Càritas i també als Joans i les Joanes!

Roser Vila Pujol
23 de juny de 2012

INFÀNCIA PERDUDA

Allà, assentada al sofá, el seu fill li llegeix el seu diari secret de quan era jove. La Cecilia, té Alzheimer i gairebé no recorda res. La història comença quan ella tenia 10 anys, vivia en una casa humil amb els seus germans i el seu pare. La Cecília anava en una escola de monges, però als 10 ja els feien anar a treballar a la fàbrica. Una mica espantada, va anar a Cal Vidal, però al ser una magnífica treballadora, als 14 ja era la secretaria del director, gràcies a la seva eficiencia i puntualitat. La setmana era dura, però només pensar que els dissabtes aniria a casa, ja es posava contenta. Quan el seu pare va morir, ella tenia 16 anys, estava desesperada però intentava tirar endavant. Als 20 anys va patir una greu malaltia i va deixar de treballar. Al no cobrar, va viure una miseria absoluta. Al cap d’un any va tornar a trebalar, però com a teixidora. La explotaven molt. Ella va resistir, però quan va madurar, va voler posar fi a tot allò. Va reunir a totes les treballadores i van fer manifestacions. Volien posar fi a les infàncies que havien perdut i a no explotar els pobres nens inoscents. Al final, ho van aconsseguir, van rebaixar les hores de treball i van apujar la edat mínima per començar a treballar. Als 40 anys ve ser la directora de les fabriques. Però als 65, va començar a tenir Alzheimer. Ara, 15 anys després, la Cecília ha tencat els ulls per no obrir-los mai més, però sempre tindrà l’orgull d’haver salvat moltes infàncies.

Sheila, 2012

EL TRIOMF D'UN CUINER

El restaurant ple a vessar, ha estat un èxit la inauguració. El Julià està tot cofoi, la seva gran il•lusió, el seu gran projecte ha esdevingut realitat, un gran triomf. Han vingut les autoritats del poble i importants crítics gastronòmics, fins un conseller de la Generalitat i altres personatges d’alt nivell. Tots han felicitat al Julià pel nou restaurant; pensen recomanar-lo a les seves amistats i parenteles. La cosa més important és que tenen reserves fetes pels propers dos mesos.
Als 26 anys ha assolit un alt nivell professional i fins a guanyat un gran premi internacional , però l’èxit d’avui es de tot l’equip de col•laboradors a qui felicita efusivament.

Els pares finament han accedit a acceptar la invitació per anar a aquest sopar inaugural . El Julià els mira de reüll, com han envellit; -pensa- No pot deixar de pensar com li van amargar la vida quan als catorze anys els va dir que volia ser cuiner, per ells això era un ofici vulgar, ell havia de ser arquitecte o enginyer, com el pare, però el noi no va cedir i als setze anys va marxar de casa i va anar a estudiar a una Escola d’Hostaleria a Montpellier, contra la voluntat dels pares, ara això si, va tenir el suport i la compressió de l’àvia, que es qui el va ajudar i amb qui va anar a viure, després de tallar tota relació amb els seus progenitors , cosa que aquests no li van perdonar mai.

L’àvia, la seva estimada àvia! La gran absent en aquest moment tan important de la seva vida, com li hauria agradat tenir-la allà, abraçar-la i dedicar-li el seu triomf. Era a ella a qui devia la seva passió per la cuina. Recorda que amb set o vuit anys, ja trastejava per la cuina, ajudant-la. El fascinava tot el que tenia a veure amb els fogons , tot aquell món de la alimentació, i transformació dels aliments. Una cosa que el meravellava era la beixamel que feia l’àvia; aquell toc especial que tenien els seus canelons, o el bròquil i el pastís de pastanaga amb beixamel, ell l’ajudava a remenar la salsa i aviat va descobrir que allò que la feia diferent s de les altres, era aquell polsim d’espècies, el pebre negre i la nou moscada. Encara la podia escoltar dient: d’espècies poquetes, el punt just, és el que li dona el toc de gràcia, el que fa l’obra mestre. Els seus consells sempre els ha tingut presents.

La nou moscada, era molt important per ella, la feia servir ratllant-la per la cuina, i n’extreia un oli per curar diverses dolències de l’aparell digestiu. Junts fèiem noves provatures barrejant-la amb diferents aliments, provant nous sabors. Aquesta espècie, oriünda de les illes Moluques s’ha adaptat molt bé al tarannà català. Combina bé tan amb la cuina tradicional, com amb la de disseny, que es la que ell fa.

En un viatge que va fer a Indonèsia en va conèixer l’arbre, la elaboració i la preparació. Com l’escoltava l’àvia quan li comentava tot el relacionat amb aquesta espècia. Myristica Fragans, s’anomenava l’arbre, de les flors en sorgia un fruit carnós, grogent ataronjat , semblant a un préssec, dintre conté una llavor o ametlla de color vermell, tan l’aril (la polpa) com la llavor (la nou) tenen aquella olor tant característica. Recol•lectats els fruits madurs, es separen l’aril de la llavor, i s’assequen per separat durant 4 mesos. N’extreuen un oli essencial amb uns principis actius molt important. Emprada per usos medicinals, cosmètics i culinaris. Dosis elevades poden provocar efectes al•lucinògens i convulsius, d’aquí la importància de les quantitats.... mentre escoltava, mirava les fotografies que il•lustraven la explicació. Pobre àvia, si avui fossis aquí!

La dona feia tres anys que havia mort. Havia estat amb ella els últims dies, va ser ell qui li premia la mà mentre ella exhalava el darrer sospir. Abans, però, li va fer prometre que faria les paus amb els seus pares, i les seves últimes paraules van ser...” que el veia triomfar i aconseguint tots els seus somnis.” Va morir feliç , només amb la recança de no haver pogut reconciliar-se amb el fill, i la nora, que no li va perdonar mai que hagués allunyat el Julià d’ells. Aquests només van anar al enterrament per les aparences i això al Julià li va doldre molt, i per això li va costar tant de complir la promesa de perdonar-los.

De fet des de l’enterrament no els havia vist més. Aquesta setmana els va enviar una invitació pensant que ho havia promès a l’àvia hi ho havia de complir; que era el moment d’acostar-se a ells. Sap que són allà; encara no han parlat, en el fons creu que inconscientment els evita..

Sobtadament una ma l’agafa per l’espatlla. Un calfred li recorre l’espinada; és el pare , qui empassant-se l’orgull felicita al fill i li desitja tota la sort del món. La mare al darrera, no gosa mirar-lo, una llàgrima espurneja als seus ulls. El Julià cedeix i l’abraça fortament primer a la mare i després també al pare. Quedem per dinar junts l’endemà . Finalment les aigües han tornat a la seva llera.

-18 de juny de 2012-

divendres, 22 de juny del 2012

DAVANT DEL TELEVISOR

L’Andreu mira el televisor, i segueix una i altra vegada les entrevistes on els politics de sinuós verb, entre glop i glop d’aigua, compleixen amb la proesa d’informar, entre cometes, i rebatre els arguments del moderador; i els “contrincants” dels altres partits politics, també entre cometes; sense anorrear totalment l’interès del “crèdul”, entre cometes, teleespectador.
Durant les pauses; “entre cometes”, més aviat, s’ha d’escriure entre els múltiples anuncis, observa el quadre que li ha enviat sa mare com a regal d’aniversari. Observa el que sembla ser una pilota i obsessionat pel programa pensa: La pilota immobiliària,- no!!! exclama- això només és una piloteta, l’autèntica ompliria tot el quadre.

Els reflexes en l’aigua deuen ser les promeses d’un futur lluminós prèviament enfosquit per la realitat actual. Abans tothom parlava d’un matí de sol i platja ara s’imposa el clarobscur de la nit i el nebulós futur. Aquest futur també podria ser la pilota vermella que portada per la marea fuig de les costes mal tractadores on arribem, de quant en quant, els desesperats d’un altre continent.

Es reprèn l’emissió del programa i salten a la pantalla tot una sèrie de números que ens volem demostrar la inversió en obra pública, AVE, aeroports, ampliacions, nous edificis, això si tot nou. Avui mateix nova línia de tren alta velocitat València- Sevilla 70 passatgers per un tren de 300. Això el primer dia veurem com decau l’assistència de viatgers. Sabem que hi ha estacions d’AVE tancades després d’una gran inversió. I aeroports on només van els treballadors contractats i no arriben avions o un de quan en quan. Altres aeroports que mantenen la seva activitat gràcies a pressupostos pagats pels organismes públics mitjançant el impostos recaptats a la gent treballadora i les subvencions europees. Una autovia de set quilometres en Lleida que no condueix enlloc.

Tornen els anuncis i l’Andreu torna a alçar la mirada al quadre l’aigua sembla tranquil•la potser com la indústria i el comerç d’aquest país. Per sort ha de tornar a mirar el televisor ja què la sessió publicitària ha estat curta.

El dirigent d’un institut oficial que ha defraudat milions d’euros, entitats bancàries que han despatxat directius amb primes i jubilacions després d’obtenir crèdits oficials. Vertaderament recorda unes frases maldites o mal dites: Espanya és diferent. I tant!!

I per últim el polític de torn parla de retallades. La necessitat de les retallades i el rescat econòmic d’Europa (No rescat no!!!) Subvenció a la banca que ha de tornar la pròpia banca, suposo què la banca no té una màquina de fer €, si no que d’una forma o altra ens ho pensen treure dels nostres diners. Ho de la pujada dels subministraments bàsics per subsistir honorablement: Aigua, llum o electricitat. L’IVA no, ho veurem més tard.

Finalment per consolar-nos ens mostren un documental de la forma tan horrorosa que malviuen en Àfrica. Sort que per finalitzar un somrient home del temps en parla de la climatologia i ens mostra lluminoses platges i una maquíssima postes de sol.

Ja sense esma l’Andreu despenja el quadre i el posa davant de la pantalla del televisor, potser les poques llums i la pilota vermella són més alegres que la realitat.

Darreres paraules en tancar la llum i marxar a dormir:
RETALLADES D’IL•LUSIONS.

Miquel Pujol Mur
Berga, 18 juny 2012

dijous, 21 de juny del 2012

LA FONT DE LA PLAÇA.

Asseguda en un bar, davant una taula amb un cafè escumejant, en aquella plaça de poble. El poble i la plaça on havia nascut i passat la infantesa. La Laura contempla aquells arbres ja vells, que gairebé no reconeix. La plaça és totalment diferent de com l’havia conegut, tot és ciment, encara la recorda amb la terra d’abans, però quants anys fa que no havia tornat al poble, gairebé trenta, no hi havia tornat més des que van marxar per anar a viure a ciutat.
Ara l’han destinada com a professora a l’Institut d’aquí; abans no n’hi havia d’Institut al poble.
Mira la casa de la cantonada, allà on fa quaranta dos anys havia nascut, res li recorda la seva casa. La vella casa ha estat substituïda per un bloc de pisos molt alt, tota la plaça està envoltada per grans blocs.
De sobte allà en un racó descobreix la vella font de pedra. Quants records li porta aquella font; està una mica arreglada , si, però continua igual al mateix lloc, conserva el mateix encant, té el mateix aspecte, el mateix rajolí. Es veu a ella de nena jugant amb altres infants de l’entorn, corrent empaitant-se i tirant-se aigua al damunt, mentre fan un gran guirigall. També érem una mica entremaliats, de petits, -pensava- a vegades omplíem globus amb aigua i els anaven a descarregar a la botiga de cala Maria; ella sortia cridant amb la petitona al coll, mentre nosaltres corríem a amagar-nos. Per cert la botiga era aquí on ara m’estic prenent el cafè . Com ha canviat tot, coneixeré algú? -es pregunta.
Està tan capficada amb els seus pensaments , que no s’adona que fa estona, una dona força gran està parada davant seu i l’observa, quan aixeca la vista aquesta li somriu, tot dient,
- No ets la Laura?
- Si... vostè es d’aquí?
- Si noia , si, ja veig que no em reconeixes. Sóc la Maria , la que tenia aquí la botiga.
- La Maria!!! Valgam Deu!!! No l’hauria pas reconegut; Vaig marxar tan jove.
- Doncs jo te reconegut de seguida. Ets clavada a la teva mare.
- Com ha canviat tot!
- Si noia, si, tot va canviant. Tots canviem . Encara penso a vegades en les vostres trapelleries de tirar-me aigua dins la botiga.
- Es el primer record que m’ha vingut , quan he vist la font. Almenys aquesta no l’han canviat, l’han deixat al mateix lloc i l’ha remodelat amb el mateix estil. La font és l’única cosa que manté l’essència de la plaça.
La Maria va assentint amb el cap, contemplant a la Laura, mentre el seu cap ple de cabòries no pot allunyar del pensament a la seva filla –Ara seria una jove com ella, si fa o no fa, amb uns quan anys menys.

- setembre de 2011-

SORTIDA ALS BOSCOS DE CAVA. ALT URGELL

Aquest cop la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens van acostar al poble de Cava per assistir a una activitat promoguda pel Parc Natural Cadí- Moixeró amb motiu del Dia Europeu dels Parcs.
El guiatge, magnífic, va ser portat per personal d’AUBÈRRIA, una empresa de serveis integrals (estudi, gestió, educació i promoció) relacionats amb el patrimoni natural pirinenc.

Arribem a Cava (1286 m. alt) i vam aparcar a la plaça, pocs metres per sota nostra l’església dedicada a sant Climent i el seu cementiri amb dues creus, i el petit nucli de la població.

El grup era format per 25 persones entre elles, Joan Gispert alcalde de Cava, que va explicar-nos dades de la història de la petita població. Cava té una panoràmica fabulosa, la part nord de la serra del Cadí i la vall del Segre són a grans trets part del seu bell entorn.
Posats a caminar i després de veure un mapa amb els punts orogràfics importants, la fauna i la natura vam iniciar la singladura en una visita al perer del camp de l’Era, arbre de molts anys però si per saber a ciència certa la seva antiguitat el procés és tan invasiu en el tronc més val conservar l’arbre a arriscar-se en la seva mort.
A continuació veiérem les pedreres, lloc on es dipositaven les pedres tretes al llaurar el camps i les parets de pedra seca. Vam passar per les restes de l’antic poble ara completament arrasat però on es conserven restes del cagaferro (Escòria de carbó i de ferro produïda en els forns de les foneries i les fornals) habitual de les fargues. Les guerres feudals o la pesta vam fer fugir la gent del poble. Recordaré les paraules del Joan en la seva explicació, més tard es van crear dos grups de cases Cava jussà i cal Pubill o Cava sobirà.
També ens van comentar reforestació natural de la zona indicant-nos la línia dels antics camps de civada ara totalment coberts d’arbreda. El primer pas de la recuperació dels camps per la natura és l’aparició de gavarreres que fam d’avantguarda de la repoblació forestal.

Les restes del castell de Cava (1300 m. alt.) només són unes filades de pedra tallada conegudes amb el nom de “La Cadira del Senyor”. Hi ha poques noticies històriques i no és fins el 1277 que apareix esmentat en el testament de Galceran III de Pinós un Castro Cava entre els seus béns. La família Pinós l’infeudà a Pere d’Aragall, senyor de la baronia d’Ansovell al final del s. XIII. L’edifici no havia de ser gaire gran ni poderós.














Vam continuar el camí fins a cal Pubill i després ens enfonsarem per una pista que ens retorna a Cava.

Els sons i el cants de diferents ocells i soroll del pigot picant la fusta per construir el seu niu van ser-nos comentats. Diferents tipus d’arbres i una zona on els pins roigs havien sofert l’atac d’escolítids que havien exterminat una clapa de pins en un tros de bosc.

Un matí ben aprofitat coneixen la natura i la història d’aquest poble de muntanya i que segurament seria ampliable a molts altres punts del nostre país. Gràcies al personal d’Aubèrria i en Joan Gispert per la seva amabilitat.

Deixem unes fotografies que amb la seva constatació real mostren més bé el què aquestes quatre lletres volien expressar.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 18 juny 2012.

dimecres, 20 de juny del 2012

SANT CLIMENT DE CAVA. ALT URGELL.

Aquest cop la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en el nostre deambular a la recerca de petites esglésies ens vam apropar a Sant Climent de Cava en l’Alt Urgell.
Per arribar-hi es segueix la carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, poc abans d’aquesta població hi ha un trencall a mà esquerra que indica Arsèguel. Un cop passada aquesta població es continua per una estreta pista enquitranada fins una bifurcació que assenyala Cava a la dreta i Ansovell a l’esquerra. Per la pista pugem fins arribar a l’entrada del poble de Cava que dona nom al municipi malgrat actualment Ansovell ostenta la capitalitat (33 hab. contra 12 hab.) El terme comprèn, a més del poble de Cava, el d'Ansovell, el del Querforadat, el veïnat de Can Pubill, l'església de Sant Cristòfol de Vinyoles i la casa forta, i el santuari de Boscal.
El municipi forma part del territori històric de l'Urgellet, actualment correspon a bona part de la comarca de l'Alt Urgell, menys la població del Querforadat que pertany al territori històric d'el Baridà (Alt Urgell i Baixa Cerdanya)

El topònim Cava: Antigament equivalia a cova però no ens hem d’oblidar del mot àrab alaqaba, el turó, el pujol. En arribar al poblet un cartell ens anuncià els seus 1286 m. d’alt. Davant nostre ens domina la part nord de la serra del Cadí.

No hem trobat cap entrada en l’Enciclopèdia d’Art Romànic malgrat que per la seva construcció i les dades històriques aconseguides sembla de dita època. És esmentada en un acta testamentaria de l’a. 1037. Fan referència però, a un temple anterior que es trobava a l’anomena’t Camp Gran de Cava a mig quilòmetre al nord de la població actual. Fa poc vam visitar aquesta població i l’actual alcalde ens va ensenyar el lloc on antigament era situat el poble i on hi ha mostres de cagaferro (Escòria de carbó i de ferro produïda en els forns de les foneries i les fornals) habitual de les fargues. A causa de guerres feudals que assolaven els país o la pesta sembla ser va abandonar-se el poble. Més tard fan formar-se dos nuclis: Cava jussà i Can Pubill o Cava sobirà. No hi ha cap esment de la data en què l’església va ser construïda en el lloc actual.
En la visita del a. 1312 i 1314 els agents de l’arquebisbat de Tarragona visiten les parròquies del bisbat d’Urgell i entre elles l’església parroquial de Cava. Al Llibre de visites del bisbat d’Urgell de 1575 l’església figura com sufragània de Sant Martí d’Ansovell, i actualment encara hi depèn.

Sant Climent I, màrtir i quart bisbe de Roma, no existia aleshores el títol de Papa, és un dels tres Sant Climent del santoral. Segons Sant Irineu coneixia personalment als Apòstols Pere i Pau i havia escoltat la seva predicació. Segons la llegenda va ser desterrat i Trajà va fer que el llencéssim al mar amb una àncora de ferro al coll. Sant Ciril trobà el seu cos a la vora d’una àncora (en un túmul) i va dur les seves despulles a Roma i las lluirà al Papa Adrià que les posa a l’altar major de la Basílica de Sant Climent in Laterano. El cap sembla ser que va estar al monestir de les Coves de Kiev. És bastant confosa la sèrie de llegendes lligades amb la seva mort i la troballa de les seves despulles.

L’edifici és d’una sola nau orientada a ponent amb l’absis pla i coberta amb volta de canó que presenta dues llunetes afrontades. Al costat de la porta d’entrada hi ha un arc que reforça la volta de canó i que és recolza en dues pilastres encastades en els murs laterals. A la capçalera hi ha les restes d’un retaule pintat que presenta tres fornícules. A la part baixa hi ha dues portes, una d’accés a la sagristia i l’altra és falsa. Les imatges del retaule van ser cremades en la Guerra Civil. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta.

El parament interior i l’exterior de la nau ha estat repicats i és trobà a la vista, és irregular. La volta interior és arrebossada. Les cantonades hi ha grans carreus quadrangulars toscament desbastats. La coberta de l’església és a doble vessant. La porta d’accés és al centre de la façana oriental és d’arc de mig punt adovellat i damunt hi ha un ull de bou.

El campanar és una torre de planta quadrangular i d’aspecte robust adossada a la capçalera i s’accedeix des de la sagristia. Té coberta a doble vessant. L’espai del cementiri és davant de la porta.

Potser només es tracta d’una església d’edat moderna que substitueix a l’antiga medieval. Digna d’admirar és la seva panoràmica.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 juny 2012.

dimarts, 19 de juny del 2012

ESGLÉSIA DE SANTA CREU D'OLLERS. VILAMANTELLS. GUIXERS. SOLSONÈS.

Tornàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur de veure la XIII Festa de les Trementinaires a Tuixén. Vam decidir fer la tornada per l’Estació d’Esquí de Port del Comte i baixar en direcció a Sant Llorenç de Morunys passant pels pobles de Pedra i la Coma. Un quilòmetre abans de Sant Llorenç va cridar-nos l’atenció una església molt ben conservada al mateix costat de la carretera i vam decidir visitar-la.
Poca cosa hem trobat de la seva història. El comte Ermengol IV d’Urgell i la seva esposa Adaled (Adelaida, comtessa de Forcalquier) la van transferir al Monestir de Sant Llorenç de Morunys el 14 d’octubre de 1084 com l’església de Santa Creu (d’Ollerios)

Segons sembla ser que el nom prové de la fabricació d’olles grises per la gent de la contrada i va donar el topònim d’Ollers. Aquesta església romànica està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església (a 933 m. d’alt.) està closa en un recinte de paret de pedra de poca alçada, a més inclou un altre espai segurament el cementiri i la font. És d’una sola nau rectangular i capçada a llevant per un absis semicircular. És coberta per una teulada a dues aigües de teula.
El parament de les parets és de pedres de diferents mides col•locades en filades i escairades a cops de maceta. L’absis és bastit damunt un basament de triple graonada. La part exterior és decorada en 5 faixes llombardes que baixen fins el basament. Entre faixa i faixa hi ha dos arcs cecs de mig punt excepte en la part central on només n’hi ha un. Està coronat per una cornisa de pedres rectangulars i cobert per lloses que no arriba al nivell de la nau.

El frontis és coronat per un campanar d’espadanya, amb dues finestres amb arc de mig punt adovellat. La porta d’accés s’obre al centre del frontis i és d’arc de mig punt adovellat i decorat per un altre arc de mig punt fet amb pedres rectangulars.
L’interior és cobert amb una volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs. L’arc del presbiteri és de mig punt. L’absis interior és cobert amb volta de canó.

La finestra damunt de la porta del frontis és de doble esqueixada i arc de mig punt i monolític.

És sufragània de Sant Llorenç de Morunys i s’hi celebra culte per la Santa Creu del mes de maig.

Una bonica església que val la pena conèixer i es pot veure fàcilment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 15 juny 2012.

dilluns, 18 de juny del 2012

L’ARQUETA DE L’ÀVIA

L’home fa un moment ha parat el cotxe davant de la casa. Abans d’obrir la porta del jardí un gran manyoc de records li han omplert els ulls de llàgrimes. En aquell jardí havia jugat molts dies quan els seus pares marxaven. El pare era un industrial força reconegut i sovint era convidat a simposis fora dels país. La mare, potser una mica gelosa, l’acompanyava sempre. Ell i la seva germana mentrestant romanien a la casa de l’àvia. Per un instant li ha semblat que la porta s’obria i sortia a rebre’l la figura menuda i prima de la iaia Teresa amb el seu davantal florejat. L’àvia Teresa sempre en portava de davantals florejats, de flors grans i rosades. La visió recreava l’instant de quan els cridava per berenar. Masses records fuetegen i fan trontollar el seu pensament.

La Mónica, la seva germana, era més gran. Hi havia quatre anys de diferència i al principi jugaven junts alegrement. Però la creixença de les noies és més ràpida i passat uns anys va preferir les seves amigues del col•legi. A més, els xicots de l’institut van començar a fer-li la volta, tal com fan els coloms rere la femella, i va iniciar ràpidament una sèrie de nuviatges sense trobar el noi que apreciés la seva personalitat. Només acudien cercant la seva bellesa exterior.

Va muntar en el lleuger carrusel de la joventut, que volta sense parar, fins que marejada, i sense trobar l’adequat moment de baixar va consumir la seva existència. Finalment l’impuls de la roda va llençar-la de l’alegre fira. La barreja d’aventures amoroses, de desamors, d’alcohol, les drogues i el sexe va ser un cocktail massa explosiu. Un migdia la mare estranyada pel seu inesperat silenci va pujar a l’habitació i la va trobar enmig un bassal dels seus propis vòmits i una xeringa mig clavada en al braç. Només tenia 17 anys.

El matrimoni no va poder recuperar-se d’aquesta mort i poc després van separar-se. El pare va morir en un accident poc temps després . La mare va desaparèixer sense deixar rastre i no la va veure més. Quan va ser gran va buscar-la però totes les pistes semblaven un fil trencat que no aconseguia nuar. Aleshores l’àvia Teresa va recollir-lo i fent mil esforços va aconseguir aixecar-lo de la prostració causada per la ràpida desaparició familiar. Acabats els estudis va anar a la universitat i va estudiar la carrera de metge. Actualment, és un reconegut professional però malgrat els seus 35 anys no ha volgut formar una família. La desgràcia dels seus l’ha obnubilat del desig de tenir dona i fills.

Finalment pot apartar tots els antics pensaments, entra en el jardí i obra la porta de la casa. L’olor clàssica de les coses closes és barreja amb les olors familiars que perduren en el records.

El llum no respon al polsar l’interruptor. Fa molt temps que l’àvia és morta i fins avui després de parlar, discutir; negociar com diu l’Adam, el seu cosí gran; no ha aconseguit comprar la casa. Ara sí és tota seva i ficant-se la mà a la butxaca treu la clau de la petita arqueta on l’àvia guardava totes els grans secrets, com deia rient jocosament. Mira sense veure les sales del pis baix i comença a pujar els graons fins el pis on hi ha les habitacions. Mentre puja els records altre cop l’assalten, el motiu, el so dels grinyols de cada graó. Cadascun emet al ser trepitjat la seva pròpia nota i el conjunt forma una melodia que el transporta a la infantesa i joventut.
Guiat per la memòria va a la cambra de l’àvia Teresa i en l’interior de l’armari busca l’arqueta. Per fi, la troba amagada entremig dels llençols en la postada inferior. Segurament els parents no sabien de la seva existència i al no ser visible ningú l’havia buscada entre els llençols de cotó encarcarats i pesants. S’hi haguessin estat de seda o fibra alguna cosina se’ls hauria emportat.

L’home pensa: Unes simples peces de roba han guardat el petits/grans secrets de l’àvia.

Pren la caixeta, i com no veu cap lloc adient, baixa al menjador als baixos de la casa. Assegut es treu l’americana i amb la clau obre l’arqueta. Primer treu un plec de sobres lligats per una cinta blava. Els aparta i els diposita a un costat de la gran taula. Si li manques espai no serà per què la taula sigui petita. Remena amb el dit el contingut del fons però hi ha tantes petites coses que acaba per abocar-la damunt la fusta vigilant no caiguin a terra cap dels petits objectes.

La munió de collars, polseres, anells i tot un repertori de petites joies sense gaire cost material però guardades pel seu valor sentimental queden en el tauler de la taula. Un somriure entreobre els seus llavis al veure la medalla de la seva primera comunió i l’altra quasi oblidada del premi a la poesia de final de curs. El rellotge de l’avi també hi reposa silenciós. Altres foteses li criden l’atenció, n’hi ha tantes de coses guardades en l’arqueta de l’àvia que fins podria fer un arbre genealògic lligant les joies amb els noms gravats en elles. En un petit estoig troba els dents de llet de, potser els seus propis i els de la Mònica.

Torna a guardar les mil i una peces dins l’arqueta i la mirada retorna als sobres, deslliga la cinta blava i mira la lletra. La cal•ligrafia li recorda una lletra, de qui? Se n’adona finalment que aquella lletra menuda i rodona pertanyia a la mare. Per què l’àvia amagava les cartes de la mare. Va traient les cartes i les va llegint lentament volent entreveure al màxim el significat de les paraules escrites.

Poc a poc, mentre llegeix torna a veure la cara de la mare. Canvia, a mida que s’endinsa en els escrits, la fisonomia riallera per un altre més trista, més hieràtica. Veu els ulls emmarcats de llàgrimes, la vermella i petonera boca torçada amb un rictus amarg. Moltes derrotes, poques alegries i bastants tristeses van desenvolupant-se en els transcurs dels fulls indicant l’avanç de la malaltia mental en una persona que ha perdut la il•lusió de la vida. Al mateix temps l’escriptura precisa va transformant-se en frases inconnexes i repetides. Una carta diu el mateix que l’altra però la lletra és més imprecisa i deformada.

Pren el darrer sobre i com una premonició observa la lletra escrita a màquina i la capçalera d’una institució mental. Obre els plecs i llegeix l’imprès, una simple carta impresa, en què el director del centre fredament comunica la mort de la persona indicada. Senzillament un número i un nom sense cap comentari que reflectí qualsevol sentiment. Observa la data i comprèn el silenci de l’àvia. No volia pertorbar-lo en un moment de lluita per la carrera amb l’anunci de la mort de la mare ja molt temps assolit.


Plou i l’home és palplantat mirant el blanc sepulcre, finalment s’encorba i diposita un ram de flors damunt la làpida. A continuació mussita unes paraules d’acomiadament i pensa amb l’àvia que va suportar amb fortalesa tota la desgràcia, sense voler interrompre els seus estudis.

Marxa pel jardí i es diu: Mai seran els meus pacients només un número i un nom mecanografiats en un imprès. Vull conèixer el seu món.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 juny 2012.

diumenge, 17 de juny del 2012

HEM PUJAT AL PANTÀ DE L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ

Aquest matí la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem sortit per conèixer el pantà de l’Espunyola. La curiositat de veure sempre ens impulsa i ens ajuda a fer curtes caminades que moltes vegades es converteixen en bones caminades.
Per anar-hi s’agafa la carretera de Berga a Solsona i una vegada passat el poble de l’Espunyola trobem l’entrada de l’església del Sants Metges i poc després un nou trencall a mà dreta que diu “Camí del Pantà” i vam endinsar-nos per la pista de terra. Hi ha un magatzem i una mica més amunt vam aparcar el cotxe. Seguidament vam pujar a peu, guaitant els diferents camins assenyalats, fins un trencall que vam prendre equivocadament i només guiats per fort remor de l’aigua vam arribar-nos fins un petit saltant de la riera. Aleshores ja havíem notat la nostre falta de previsió al no portar el pertinent mapa. Vam recular per la pista i aprofitant-nos d’una bifurcació vam visitar l’església dels Sants Metges.

Llavors, trencant el dit de què els homes no pregunten, vam demanar informació i vam assabentar-nos que només ens faltava un tros de camí potser tres-cents per trobar el pantà. Retornats al cotxe vam seguir la pista fins els pantans perquè són dos un sota l’altre. La Rosa impulsada pel seu afany fotogràfic va fer la pertinent fotografia i vam tornar a casa amb l’assignatura pendent per un altre dia de prosseguir per la pista que esperem ens dugui a Coforb.
I ara intentarem escriure un mal conte sobre una zona de grans pedres, alguna de suggeridores formes.
Déu en crear la Terra, per residir l’Adam i l’Eva va buscar un punt apropiat, l’Edèn. I on va trobar aquest feliç lloc? Com no podia ser d’altra forma en una terra amb aigua, aire pur, arbres, muntanyes...On es pugues veure tota la magnificència del seu treball des del matí a la sortida del sol fins l’ocàs a la vesprada. On estimar-se a la llum de la lluna amb nits inoblidables observant el firmament i els estels. On només baixant les mans poguessin agafar-se els fruits de la terra: les móres, els aranyons, les groselles, els gerds i també els bolets. Amb una munió d’animalons que pastaven en les prats i els proveïen del necessari per la seva subsistència. On podia trobar millor lloc que el Berguedà?
Però aleshores ja ho sabem arribà la serp envejosa de la felicitat humana i els hi va portar noves fruites no conegudes, també plaents i van caure amb la temptació. Déu al descobrir la seva falta els castigar i també a nosaltres, la seva descendència, a treballar i sofrir. La majoria, altres només ficant la mà a l’arca comunitària en tenen prou a costa dels demés!!

Més Déu; aquí en falla la memòria, no he trobat res escrit; també va castigar a la serp. Enfadat com estava, privat de la sensació de benestar interior de veure reflectida la felicitat dels dos esser creats a imatge i semblança seva, malgrat la seva bondat no va poder deixar sense càstig al vil animal i va donar-li un cop de peu que el foragità muntanyes avall.

I mentre davallava dels cingles, queia en els xaragalls i rodolava pels estimballs aquell maleït dimoni poc a poc es convertí en pedra.

Ara trencat, oblidat, i sota la vigilància de la propera església ha restat castigat a què, poc a poc, l’acció de la pluja i del temps dissolguí la seva desafortunada presència durant anys i anys. Sota el pantà de l’Espunyola trobareu les seves despulles i en aquesta terra berguedana el que queda de l’Edèn.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 14 juny 2012.

dissabte, 16 de juny del 2012

XOCOLATA AMB MELINDROS

Una flaire prou coneguda li inunda les narius , tan bon punt és desperta, aquella oloreta dolça la va despertant del tot. Llavors mica en mica es dona compte de on es troba. Aquella cambra que tants dies hi havia passat en altres èpoques. L’àvia com sempre amb la seva xocolata desfeta i melindros per esmorzar. De cop li va gana, i pensa que s’ha de llevar. Una punxada a l’estómac, li torna a fer desaparèixer la gana, això que ahir no va sopar. Finalment fa uns estiraments i s’aixeca, es vesteix i baixa a esmorzar, no vol fer un lleig a l’àvia que a més d’acollir-la li ha preparat aquest festí.
Encara te els ulls inflats de plorar i de no dormir, però davant aquella tassa de xocolata , no pot resistir-se, i comença a tastar la deliciosa menja, - la beguda dels deus, segons el antics maies – pensa. Se li desperta la gana aviat i comença a sucar-hi alguns melindros, davant la mirada complaguda de l’àvia.
La noia ja es troba un xic més reconfortada. Llavors l’àvia passa una ma pels llargs cabells de la noia, desembrollant-los
- Vols dir que no seria hora de tornar a casa i fer les paus. Les enrabiades que duren massa, nos són bones .
- Es que em va dir coses molt gruixudes
- Tu, no et devies pas quedar enrere.
- Si, reconec que estava molt enfadada.
- Sou fets i pastats l’un per l’altre.
- No crec que vulgui saber res de mi. De la manera que vaig marxar, dient-li que no el volia veure mai més de la vida.
- Segur que t’està enyorant tant com tu a ell.
Que be que la coneixia la seva àvia, és l’única persona a qui podia recórrer sempre que li en passava alguna, però aquesta vegada s’equivocava, no tornaria amb el Ferran, havien trencat per sempre, i els ulls de nou li venien les llàgrimes.
Sona el mòbil. El cor li batega amb força, dubte en agafar-lo, al veure el nom. L’àvia li fa que si amb el cap, el ressentiment encara dura, però finalment contesta.
- Que vols?
- -----------
- Si... si... si...
- ..................
- Jo també et trobo a faltar. T’estimo!
- ..................
- Tornaré aviat, ara quan m’hagi acabat la xocolata amb melindros amb que estic esmorzant, que està més bona!

L’àvia trasteja a la cuina fent veure que no l’escolta , mentre va somrient satisfeta per sota del nas.

--14 de juny de 2012-

L’HOME DELS CABELLS GRISOS

En Francesc Canals i Domènech, membre de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de la província de Barcelona, a causa del seu bon treball en els diferents jutjats de la capital i de Catalunya en general, està reconegut com un dels millors juristes en el seu àmbit de gestió.

És una persona de mitjana edat, sobre la cinquantena d’anys, En aquesta fotografia es pot observar la seva noble fisonomia. Està feta al luxós apartament de Palamós, tal com s’observa pel blau de cel que es veu darrere de la seva persona. És el lloc on acostuma a passar els dies d’oci, per oblidar-se del seu treball, quan li permet la seva feina. Com es veu, malgrat ser un dia de vacances, porta una camisa blanca i si no porta la corbata és perquè l’ha deixat dins el cotxe quan pujava de Barcelona, on s’ha vist obligat a anar a causa d’un tràmit requerit pel Jutjat número 5.
Ha baixat conduint el seu Mercedes i acompanyat per la Marta, la seva esposa, que ha aprofitat el viatge per anar a la ciutat a fer unes compres, més tard pujarà amb la seva mare, conduint el cotxe petit, ja que la sogra vol passar uns dies amb la família a la platja.

És un home que a més d’exercir amb honradesa la seva professió, és un bon creient i col•labora tant amb l’obres de la parròquia, com així mateix amb l’APA de l’institut on han estudiat els seus fills, dues noies i un xicot. La noia gran que és casada, el farà avi en uns mesos, i és de viatge amb el seu marit a una illa exòtica. El noi és estudiant a una prestigiosa universitat nord-americana. La filla petita, de setze anys, viu a casa amb els pares. Aquests dies només la veu entrar i sortir, el que fa que pensi que la seva vida no és suficientment ordenada ni cristiana, però les amigues, els amics i les discoteques l’atrauen massa, malgrat que la seva dona li digui que això és normal amb una joveneta de la seva edat.

En acabar d’arribar de Barcelona, entra a l’apartament i el que veu el fa quedar intranquil i el seu rostre denota l’estranyesa, davant el que ha trobat. Primer ha anat al bany i, al llençar un mocador de paper al cubell higiènic, l’ha sorprès una tireta que era al fons, l’ha agafat i la seva cara ha canviat amb un rictus amarg ja que és d’un test d’embaràs i el color indica que és positiu. No és de la seva muller, ja que a causa del darrer part hi van haver unes complicacions i el metge va assegurar que no podria tenir-ne més. Només pot ser de la filla, l’Olivia.

Això l’ha fet posar-se neguitós, més entra al seu despatx i una altra qüestió el deixa astorat, el quadre d’en Dalí que tenia penjat a la paret ha desaparegut. L’havia comprat a uns ignorants pagesos de Garriguella que l’havien trobat a les golfes de la masia i que desconeixien el seu vertader valor. El seu amic Tomàs, company del club de golf, va fer de mitjancer i de conseller com a expert d’art, ja que té una galeria de pintura i escultura a Barcelona. Bé, això d’amic, ara pensa que no fa tant temps que el coneix i, fins i tot, el va sorprendre quan li va proposar la compra.

Ara se’n penedeix de la compra del quadre, perquè malgrat li va costar bastants diners, no té una factura que li serveixi per justificar la seva pertinença i poder reclamar el seu valor a la companyia d’assegurances, en cas de confirmar-se el robatori dins l’apartament. No ha volgut portar la pintura al pis de Barcelona per evitar preguntes xafarderes dels amics i coneguts que els vinguessin a visitar.

Agafa el telèfon, telefona al club de golf i demana per recepció. Se li posa una senyoreta que li respon amb anglès:

- Hello, mister?

- Si us plau en català, que sóc de la terra!

- Perdó, senyor. Què desitja?

- Sóc en Francesc Canals i li voldria demanar que em donés el número de telèfon del senyor Tomàs Ardevol. Per favor!

- Miri no puc donar-li, les normes del club no m’ho permeten, però com que fa pocs dies un altre senyor va trucar demanant per la mateixa persona, li diré en confiança que aquest soci va ser donat de baixa per defunció fa un parell d’anys.

- Senyoreta, vostè està de broma, si jo vaig parlar amb ell fa una setmana, potser encara no.

- No li hauria de dir, però si és una cosa de diners, més val que vagi a la policia. Bon dia, senyor Canals.

El Francesc la cara se li ha posat blanca com el paper i se li ha contrafet una mica més, mentre pensa:” Com m’ha pogut passar això! Jo que sempre he fet complir i he complert la llei! Com pot ser que aquesta vegada, l’única vegada que faig una malifeta m’hagi d’equivocar, i em creia que feia un bon negoci. Ni factura ni res. I a més no puc anar a la policia, i menys jo, a presentar una denúncia. Una vegada només! Si se sabés seria la rialla dels companys. M’ha fotut, ben fotut l’amic Tomàs. Un dia, si me’l trobo pel carrer... Quina ensarronada!”- I nota com si una mà li oprimís el cor.

Se serveix una beguda i assegut espera la família, mentre pensa quina excusa donarà per la manca del quadre. També pensa com encarar l’altra problema que té entre mans, com comunicar-li a la Marta, la seva muller, i entre els dos saber qui és el noi que ha embarassat l’Olivia. Només faltaria que fos qualsevol ximplet del poble o un paio d’aquests que fan de cambrers a l‘estiu. Tal com són les noies d’ara, es fixen amb qualsevol perdut i de seguida creuen estar enamorades i endavant com si no pogués haver-hi conseqüències.

Aleshores, se sent la porta del pis que s’obre i entra la dona de fer la neteja, que se’l mira una mica confosa al trobar-lo sol, i li diu.

- M’he deixat una cosa per acabar del bany. - Mentre camina pel passadís -. Ai, senyor Francesc, m’ha sorprès trobar-lo perquè aquell amic seu amb qui va portar el quadre del despatx, me l’he trobat aquest matí, precisament quan baixava amb la pintura per l’escala i m’ha dit que estaria tot el dia amb vostè. M’ha fet l’impressió que vostè l’esperava a baix amb el cotxe engegat.

Entra dins la cambra de bany i se sent soroll quan mou de lloc els diferents útils d’higiene. A la poca estona surt, agafant-se les mans i tota avergonyida, li pregunta:

- Sr. Francesc, perdoni que li faci una pregunta, no haurà trobat per casualitat una tireta petita al bany. És que em fa falta per dir-li una cosa al meu marit.

A poc a poc, amb la cara de qui es treu un pes de sobre, el Francesc fica la mà a la butxaca de la camisa, treu la tireta i li dóna.

- Moltes gràcies senyor, no sap el greu que em sap. No sé el que haurà pensat, potser que sóc una mica descuidada. Perdoni.

- No es preocupi, si sabés el que he arribat a pensar. Moltes gràcies per venir a buscar-ho. - Deixà anar un sospir d’alleujament -. No es torni a deixar una cosa com aquesta!

- Clar que no! Si sabés com de content que es posarà el Manel.

Quan marxa, el Francesc s’imagina el batibull que es podia haver armat a casa seva. Quasi s’oblida del maleït quadre.

Miquel Pujol Mur Berga, 1 d’abril de 2007

divendres, 15 de juny del 2012

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LA MATA. LLINARS D’AIGUADORA. CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ SOBIRÀ.


Una visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a un racó del nostre Berguedà. Aquests dies ens hem dedicat a seguir un reguitzell d’esglésies que ornen les ribes del riu d’Aiguadora, en els límits del Berguedà i el Solsonès.
Seguint la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys en arribar al pont de l’Aiguadora agafarem la bifurcació que condueix al càmping. Passat l’entrada del càmping prendrem la tercera entrada que per una pista de terra ens porta per damunt del santuari.

Construït a finals del s. XVII o principis del s. XVII és una construcció barroca edificada en una època de gran devoció mariana que es manifesta en la reconstrucció quasi bé de tots els santuaris sota l’advocació de la Mare de Déu de la comarca i arreu de Catalunya.
L’edifici és d’una sola nau amb el presbiteri quadrat. Al costat té adossades estretes i petites capelles. El campanar és una torre de secció quadrada i cobert als quatre vessants, bastit al peu del mur de ponent al costat de la façana.

La nau és coberta amb volta de canó. La senzilla façana té un òcul que il•lumina la nau. A la porta si accedeix mitjançant una escala de pedra.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 13 juny 2012.