divendres, 29 de novembre del 2013

SANTA EUGÈNIA DE NERELLÀ. BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Una vegada més ens vam perdre per les terres de la Baixa Cerdanya cercant en els seus bonics paratges una nova trobada de esglésies si pot ser romàniques, però això la nostre estimació del romànic no vol dir no conèixer la història de les demès que també tenen segles de supervivència i fe.
 

En aquesta ocasió vam visitar la inclinada torre de l’església del nucli de població de Nerellà ( aprox. 11 habitants) però formant un grupet de cases ben eixerides. (si aquesta paraula es apropiada per edificacions)

L'església romànica de Santa Eugènia de Nerellà és una construcció del segle XII edificada sobre l’anterior preromànica.

El lloc de Nerellà s'esmenta a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell l'any 839. Surt citada com església per primer cop el 1003 com a Sancta Eugenia qui est in Neriniano. Formava part del pagus Tollonensis.

 
De la construcció romànica original només es conserva el campanar de tres pisos. A les reformes dutes a terme entre els segles XV i XVIII s'enderrocà l'absis, situant al seu lloc la porta d'entrada a l'església i quedant el presbiteri al cantó oest.

Església és d'una nau dividida en tres trams, amb presbiteri quadrat i tres capelles laterals. La nau és coberta amb volta de llunetes i les capelles amb volta d'aresta.

Als peus de la nau hi ha un cor enlairat, al qual s'accedeix per una escala buidada en el mur lateral.

Es va aixecar una cúpula barroca al mig de la nau que, al llarg del temps, ha perjudicat l'estructura de l'església. Les parets romàniques no han pogut suportar les pressions i la torre campanar s'ha anat inclinant lentament (1,4 m de la vertical).

A la façana destaca només un òcul a la part superior, i una porta d'arc de mig punt, dovellada, amb la data 1784, que és quan devia fer-se la darrera intervenció.

La nau està apuntalada amb encavallades de fusta i a la torre campanar també hi ha uns forts tirants de subjecció.

A l'última restauració de l'any 2002 es va descobrir, buidades en el mur corresponent al que fou presbiteri una absidiola a cada banda.

El campanar original és de torre de planta quadrada de 3,40 m. de costat amb quatre nivells, el de la base llis amb una petita espitllera, el segon és de tres arcs cecs d'estil llombard i les cantoneres sobresortides com a pilastres, el tercer cos està format amb un gran arc cec i una finestra de espitllera continuant les cantoneres igual que al segon nivell, l'últim pis presenta a cada cara un finestral d'arc de mig punt de 1,50 x 1,90 m. i cobert a dos vessants.

La seva singularitat és que està fortament inclinat cap a sud-est amb 1,20/1,25 m. de desplom per una alçada de 18,50 m. Per aquesta característica té el sobrenom de la torre de Pisa de la Cerdanya.
 

L’any 1984 va ser declarada monument històrico-artístic nacional, destacant-se el fet que constitueix l'únic campanar de torre romànic conservat a la Cerdanya.

Hi penseu que si és difícil fer fotografies buscant la verticalitat de l’edifici, hi ha cops que essent la imatge torta surt dreta.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 28 de novembre del 2013

UN MORAT A LA GALTA


Saps que li va passar a la Joaquima ahir, comenta la Rosa a una amiga,  i sense esperar resposta ja li va etzibar l’explicació.

Doncs es veu que feia de cangur de la seva néta, la Núria,  aquest diumenge que els pares eren fora, vaja que feia d’àvia. Després de jugar tot el matí amb la nena i després de rentar-se les mans van dinar i a mig dinar va veure que la nena tenia un morat força important a la cara, que li agafava mitja galta, una mica difuminat al acostar-se a l'orella. La nena va negar que s’hagués donat cap cop.

 L’àvia tota esparverada la va dur al metge de l'ambulatori, que al no entendre el que era,  els va enviar a l’hospital. A l’hospital es van mirar i remirar  aquella galta morada i tampoc entenien que podia ser. Llavors li van començar a fer anàlisis i proves a la criatura, que amb els seus cinc anyets no entenia que estava passant, ni que li estaven fent. Els pares mentre eren fora sense assabentar-se  de la situació.
Després   un metge  li  va  posar un morrió amb oxigen  no  fos cas que  la  nena estes mancada d’oxigen i vet aquí que el morat va començar a desaparèixer. El metge després de mirar la galta va dir. Ja se que és això, i va agafar una gasa la va mullar i humida la va passar per la galta de la nena.

-          Això,  -va dir amb èmfasis -  això és pintura!  -Mentre ensenyava la gasa impregnada d'un color blavós.

La Joaquima va quedar glaçada, si la punxen no treu sang, al matí havien estat jugant amb pintures. Es veu que llavors els metges també s’ho van agafar amb conya i van fer una mica de broma sobre al situació, abans d’enviar la pacient curada a casa.

27/11/2013
 

dimecres, 27 de novembre del 2013

DOLMEN DE LA GOLA DELS BOUS. SOLSONÈS.

En una de les nostres voltes en la recerca de coneixements del nostre petit país van quedar impressionat per les dimensions del dolmen de Llanera, també anomenat Torre dels Moros, Dolmen de la Vila o Dolmen de la Vila de la Gola dels Bous. 

 
Aquest monument megalític és probablement el més gran i també el més ben conservat de Catalunya. Va ser excavat a principis del segle passat, 1916, per Mn. Joan Serra Vilaró, llavors director del Museu Arqueològic Diocesà de Solsona.

L’any 1972 el professor Joan Maluquer de Motes i l’Institut d’Arqueologia de Barcelona el van restaurar amb col·laboració de la família Viladomat. 

Està situat al antic terme de Llanera, municipi que l'any 1968 es va agregar al de Torà (comarca de La Segarra), just al límit amb el terme de Llobera (comarca del Solsonès), a uns 500 mts a l'est del mas Vila de la Gola dels Bous. 

A Catalunya els dòlmens presenten arquitectures variades, diferenciades pel sistema d'accés, les dimensions, les formes i el ritus funerari. 

El dolmen de Llanera és una construcció edificada per l'home prehistòric fa uns 5.000 anys amb lloses de grans dimensions, que tenia per funció l'enterrament col·lectiu de persones i correspon a la tipologia dels sepulcres de corredor evolucionats, anomenats “galeria catalana”, que es caracteritzen per tenir una gran cambra funerària rectangular, a la qual s'hi accedeix per un ample passadís o corredor. 

La data de construcció d'aquest megàlit se situa en el neolític final (3.500 anys aC), però serà reutilitzat durant tota l'època calcolítica, període d'apogeu de l’època del megalític català que finalitza cap al 1500 aC. S'ha datat, mitjançant el carboni-14, al 2.550 aC. 

Per tant, el sepulcre s'hauria reutilitzat de forma continuada per l'home prehistòric durant dos mil·lennis, per practicar-hi rituals funeraris i enterrar-hi els seus morts. 

Té 9 metres de llargada en el seu interior, 1,90 d'amplada i 2,3 d'alçada, amb lloses que arriben als 2,45 per 2,20 metres i 0,45 de gruix. Les lloses laterals tenen un pes aproximat de 5 tones. Es tracta d'un corredor o galeria coberta. Al fons, hi enterraven els morts, a l'entrada, al cantó del sol ixent, hi ha una petita cambra, que se separava de la resta del corredor per una pedra perforada, al peu de la qual es disposaven les ofrenes als morts. 

L'estudi antropològic de les restes inhumades indiquen per a aquests humans una esperança de vida de 26,4 anys. Vivien en petites comunitats practicant una agricultura de cereals, tot i que la base de la seva economia era la ramaderia, concretament a pasturar de vaques, ovelles i cabres. 

S'ha comprovat que la cultura megalítica s'estenia des dels Pirineus cap a l'interior de Catalunya a través de les rutes de transhumància, per això bona part dels dòlmens es localitzen en punts claus d'aquestes rutes.

Desgraciadament, aquests sepulcres difícilment passen desapercebuts i començaren a ser violats pels primers buscadors de tresors en època ibèrica i romana, seqüència destructora que amb poques variants ha perdurat fins als nostres dies, i que ha malmès bona part del nostre patrimoni de dòlmens i n'ha dificultat la seva interpretació per part dels arqueòlegs.

El seu mida ens meravella per la seva gegantessa. Com sempre una pregunta ens ballava pel cap, com podien aquells homes de fa mil·lennis d’anys moure amb la força pròpia i dels seus animals les enormes lloses. Amb quines màquines rudimentàries s’ha ajudaven en la seva tasca.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
 Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 25 de novembre del 2013

QUIN SOROLL FA UN ARBRE...

L’Ego Sum Pauper, Egus pels amics, és assentat com cada dia a la tauleta del bar restaurant La Tasca. Després que el Marcel; serafí dels cambrers, li ha posat la tassa del cafè en un costat de la taula; quasi tota ella ocupada pel diari amb els fulls desplegats, comença a repassar-lo. 

L’Egus es mulla els dits amb la llengua i va passant full rere full fent un repàs de totes les capçaleres: l’Estat augmenta els impostos, què es pot esperar d’un Govern que incompleix totes les seves promeses; s’aconsegueixen 31 llocs de treball, per a 5 milions de parats; les pensions avall, faltava més; l’exercit al Berguedà, serà per protegir el Pedraforca? Tantes i tantes coses que no vol ni llegir per no pertorbar el seu humor. 

Para un instant, fa un glop de la tassa i mullant-se altre cop els dits passa una nova pàgina. Aquesta vegada, sí, la frase li ha cridat l’atenció i aproximant-se el diari als ulls torna a rellegir-la intentant copsar el seu sentit. 

“Quin soroll fa un arbre quan cau en un bosc buit”. Al costat el nom de l’autor, no aconsegueix recordar ben bé qui és o qui ha estat. 

Es recolza al respatller de la cadira, pren la tassa i acaba la resta del cafè, que ja ha perdut l’aroma inicial i comença a ser fred. 

Recorda la visita que va fer a un poble on feia pocs dies abans s’havia o havien incendiat el bosc. Volem valorar la magnitud de l’incendi va apropar-se a veure’l. 

El bosc era completament cremat, els arbres caiguts semblaven com soldats que han perdut la guerra. La cendra ho envaïa tot, l’aire que es respirava i entrava al pulmons deixava el seu dolç i pastós gust a la boca. La terra era grisa com qui ha perdut la vida i els somnis de la joventut. La vegetació només era un borrissol grisós que corria portat per una minsa i rastrera brisa. 

A l’alçada de la cara ni un buf d’aire, tot era calm i quiet, les branques no es movien ni mostraven cap petit bri verd de voler rebrotar. La terra i les pedres, tot, lluïa el color fumat d’on havia fugit l’alegria de viure. 

No es sentia tampoc el més lleu brogit de la font seca, esgotada, envoltada tot ella d’un color encara més negre que la resta del bosc. No havia tampoc cap ocell que alegrés l’oïda amb els seus harmoniosos cants. 

De sobte, un soroll rere seu el sobresaltà, es girà i veié com un arbre gran i vell, trencant-se quasi de soca-rel, queia doblant-se i regirant-se sobre si mateix. En tocar a terra, no es va aixecar ni tan sols un bri de pols ni de cendra, després de l’espetec inicial al trencar-se, només una breu ranera va sentir-se, com un sospir a l’alleugerir el pes de la vida. 

L’arbre havia resistit el foc, ja què era l’únic que no havia cremat, potser per que simplement era un tronc sense branques, d’una fusta vella, cansada, corcada i sense saba, que ja no cremava. Ara, al cap d’anys de resistir tempestes i nevades, ara, finalment la seva ànima traspassava silenciosament, després del darrer espasme. 

Aleshores, entenebrit el pensament per la desolació que recollia la seva mirada, en la buidor de l’espai mort va albirar uns colors que revolant dins el negre paisatge i mostraven la vida, simplement les ales multicolors d’un petit grup de papallones que portades com per un petit buf de vent il·luminaren el bosc cremat.  

Segurament, el principi de que tot no era perdut i renaixia l’esperança de reviure noves il·lusions.  

Mentre repassa el fulls, els records han fluid amb lleugeresa dins el seu pensament, i l’Egus després de llegir la contraportada dona per acabat el repàs del diari, el plega i el deixa a la lleixa amb les revistes i altres publicacions, sortint del bar després de l’obligada i cortesa salutació amb el Marcel.  

En sortir al carrer respira fortament i dins seu nota de nou el regust dolç de la cendra. Un raig de sol que penetra, com un estilet daurat, entremig els núvols d’un cel encapotat, llueix damunt les grises voreres mullades i enmig del carrer les llombardes brillen encara més negres. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 23 de novembre del 2013

ÉS VA ACABANT LA TARDOR


El vent va despullant els arbres, la tardor avança allargant el pas. El  fred tímidament, però amb força va traient el nas... encara que  avui fa un matí de calma i el sol revitalitza  i retorna al vell cos lassat.

Surto a caminar per vorals de casa, entre les fulles caigudes que cruixen sota els peus i fan soroll quan les remou amb el  bastó;  els tons torrats i marronosos omplen de color la meva retina, i tonifiquen tot el meu ésser. Surto per deixar a casa tristors i afanys; camino lentament, les cames gairebé no em porten, però el meu esperit és lliure i voleia pels camps.

Ja sé que vaig deixant la tardor enrere i he d’encarar la vida en la recta final, observo tranquil·la com l’hivern s’atansa, amb passes de gegant, però avui és tardor encara i tota jo gaudeixo d’aquest esplèndid dia tardoral.
 
 
23/11/2013
 
 

divendres, 22 de novembre del 2013

XXIII RETAULE DE SANTA MARIA I SANT URBICI A SERRATEIX.

Com en una altra ocasió anys enrere, el dia 5 d’octubre d’enguany a les 9 de la nit, vam baixar fins al Monestir de Santa Maria de Serrateix a veure el retaule da Santa Maria i Sant Urbici. 

 
La representació està programada en les anomenades Festes d’Octubre que organitza i produeix el Patronat d’Amics de Serrateix amb la col·laboració de l’Ajuntament de Viver i Serrateix. 

Els autors de del retaule són Mn. Climent Forner i Josep M. Badia i la direcció escènica de Josep M. Simó. 

L’obra representa en diferents quadres l’existència del monestir des de la seva creació per uns monjos que arribaren a aquestes terres fugint dels muslims, l’elecció de l’abat, la protecció del comte de Cerdanya, Oliba Cabreta i la seva família, la consagració de la nova església, els temps difícils, el renovellament i la construcció del claustre actual. I per últim l’apoteosi final. 

Els seus llegidors o introductors que donaven l’explicació de cada quadre ens va agradar força. L’espectacle ha millorat en la música i el joc de llums força aconseguits li donen més prestacions.  

Particularment dic que la representació i els quadres estan força aconseguits. Una petita pega és a l’escoltar les paraules dels actors, crec que és un xic millorable. Hi ha que dir que els actors són vocacionals, persones del poble de Serrateix i voltants. 

El conjunt de totes aquelles coses intangibles que té la representació d’una obra escènica ens va fer gaudir mentre va escenificar-se.  

Després va cantar el Cor Juvenil del Conservatori Municipal de Música de Manresa sota la direcció de Francesc Vallès i l’acompanyament musical de Lluís Roselló. Ens van cantar un extens i bell repertori, i era tot un goig escoltar com les pedres transmetien la harmonia i sonoritat d’unes veus que cantaven com a àngels. S’escoltava amb interès i el mut homenatge de la bellesa mitjançant les veus dels cantants ens ompli de joia. 

Millor no podíem passar una nit, allunyats del televisor i la violència de  les seves pel·lícules.  

Per finalitzar llesques de pa per torrar a la brasa de les fogueres, xocolata i fuet per a tothom. 

Una bona vetllada per no oblidar i recomanar-vos  si us és possible assistiu el proper any. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 20 de novembre del 2013

EL PINTOR BOHEMI.

Quan he dit al meu amic Edgard que vull dedicar-me a la pintura m’ha mirat sorprès de la meva vena pictòrica. Sap que he provat al llarg de la meva curta existència, sempre vivint a costa dels meus pares, un sense fi d’intents de viure bé sense treballar. 

He de dir, pot ser pecant d’indiscret que sempre des de la meva més tendre infantesa he fet el mateix, viure a l’esquena dels pares. Pares o caram, també torno a pecar, marits de la meva mare. Vull justificar-me, la meva mare, una dona exquisida i de bon veure, sense pecar (torno a escriure la paraula) d’orgull de fill, només mirant-me-la com a femella, he d’admirar la seva bellesa com a dona. 

Sí, és la meva mare, això és garantit per unes pobres de paternitat, millor dir de maternitat, però qui és el meu pare, ni ella mateixa sap dir amb seguretat qui va ser. 

Aleshores, com era i és formosa, temptadora i una mica/molt provocativa ha sabut envoltar-se per l’ambient adequat per aconseguir que els homes s’engresquin/s’enamorin del seu cos, educació i sexualitat, tot plegat un conjunt de virtuts o defectes que l’ha fet encara més cobejada pels homes de diners del cercle on vol ser lloada.

Total la meva mare ha tingut moltes vivències, que bé queda aquesta paraula per dir que saltava de llit en llit, però amb senyoriu. Els homes de la meva mare al veure’m els captivava la meva presència, però com volien lluir l’exòtica peça que havien caçat; innocents la paraula clau era pagat, trobar-se amb un mocós que podia aparèixer sobtadament, cridant mama o més seriosament mare els deslluïa de la seva aparença de mascle conqueridor, per tant en mantenien lluny de casa pagant-me els col·legis, els instituts i les universitats més cares i llunyanes, però de gran categoria. 

Jo, l’Ernest Recasens i Ventura, com la vena de la fidelitat m’era vinguda del cantó de la mare, vaig acostumar-me a veure’ls poc als pares, així m’evitava equivocar-me de nom i viure una vida blana, dolça, de l’etern estudiant capritxós i entabanador. Això, també em ve del cantó matern, ella amb els homes. I jo, pobret de mi! Quan poso la mirada dels meus ulls blaus en una joveneta, jove, jovenassa, senyoreta o senyora sé immediatament quines paraules he de dir per engalipar-la i aconseguir els meus propòsits, que sempre ballen al voltant del millor invent de la humanitat: El llit. 

Llit, habitació, cambra de bany, cuina, menjador o jardí, Ai! Déu meu! Quants llocs vaguen per la meva imaginació! 

Per tant, sense gaire esforç, penseu que poden opinar els meus amics quan els he dit que vull ser pintor de la figura femenina.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 19 de novembre del 2013

LA TIETA EULÀLIA


Jo l’admirava molt a la tieta Eulàlia, el seu estil desenfadat, el seu caràcter alegre i jovial i la seva vestimenta molt atrevida. Els meus pares la detestaven , sempre estaven criticant la seva manera de viure poc convencional. Era la germana petita del pare i aquest n’estava avergonyit davant la gent del poble, ja que quan venia sempre era motiu de comentaris..
 
La tieta Eulàlia,  havia marxat molt jove de casa , sempre havia estat molt rebel. Ara  vivia a Barcelona, ningú sap ven bé que fa ni en que treballa, però viu molt bé i li agrada vestir extravagant, per això quan puja al poble no pot evitat ser l’ull de crítiques de la gent. Això a ella no li importa gens, però als de casa si, en els pobles petits conta molt l’opinió de la gent.

 Aquest estiu es passejava pel poble amb un vestit vermell i negre molt escotat i una gran pamela a joc, que feia que tothom és gires al seu pas. Quan a casa la criticaven jo vaig voler-la defensar i per poc em cau un clatellot. Que m’havia  cregut que m’agrades la seva forma estrafolària de fer. Des de llavors l’admiro secretament i fins i tot  podria dir que la comprenc molt bé, amb els meus dotze anys crec que son més madura que els meus pares, que sembla que visquin ancorats cinquanta anys enrere.

 Vaig estar molt contenta quan va venir aquest setmana, cada vegada espaia més les visites, però mai oblida un regal pels nebots. Vam sortir a passejar pel poble i vam fer una bona xerrada. Li vaig dir que volia ser com ella quant sigues gran... Em va dir que no tot son flors i violes, però que la vida t’ensenya i aprens si vols aprendre. Em va aconsellar que ara estudiés i aprengués molt i quan creixes una mica  ja descobriria el camí  que em convenia  de seguir. El més important es que sigues jo mateixa, no em deixés influir pels altres, tingués  criteri propi i penses pel meu compte i llavors segur,  segur que descobriràs  el camí que et convé  seguir; em va dir.

 Llavors jo li vaig fer un petó i li vaig dir “T’estimo molt tieta”

 18/11/2013
 

dilluns, 18 de novembre del 2013

CARTA D’AMOR

Estimada,

Quins records em porta el lleuger perfum que encara aromatitza el mocador que em vas donar a  l’acomiadar-nos a l’aeroport.

La meva visita a aquest país, treball sempre treball, em ve marcada per la manca de la teva presència.

Cada matí al despertar el primer que faig es girar-me cap el cantó on reposes habitualment en el nostre llit per gaudir en la meva imaginació de la teva imatge quan encara dorms i sobtadament sento l’enyor de la solitud.

Llavors agafo el mocador com si fos la relíquia d’un sant i l’oloro, a més davant meu tinc la teva fotografia, això és la cosa que em dona força per començar el dia i complir el temps de treball acordat.

Tinc assenyalades les dades que van passant, diria que no sols marco els dies, sinó, fins i tot, les hores i els minuts que ens distancien.

Amb amor i desitjant gaudir de tu, de la teva presència, dels teus ulls, del teu tacte, del teu olor, de tu en fi.

El teu...
 
Miquel Pujol Mur                                                               

dissabte, 16 de novembre del 2013

ESCENES 3


Escena 5
Any 2000- 2010

Els joves  sempre pendents  de l’ordinador i el mòbil,  sobretot a finals de la dècada; amb un reguitzell de noms que... a la gent gran ens costa una mica d’entrar-hi: WhatsApp, iPad, Geek, Skype, Viewer. Els nens ja no saben jugar al carrer, estan tot el dia amorrats a les maquinetes que tenen per entretenir-se. A moltes cases hi ha més d’un cotxe, ja no és moda anar a peu; si cal posar-nos en forma, anem al gimnàs o bé a la piscina.

Internet està a l’ordre del dia, No se sap si és bo o si és dolent, sobretot pels que es passen hores i hores enganxats al xat o enviant missatges; graven les bretolades amb els mòbils i ho pengen al Facebook, incomodant i fent bulling als més discrets, amb  imatges vergonyoses que fan patir als qui no segueixen el ritme que porten els més esventats!

El nombre d’aturats puja dia a dia i la gent comença a no poder pagar les hipoteques; els Bancs no tarden en tancar l’aixeta, a part que també comencen a practicar els desnonaments,  enriquint-se  a costa dels que no tenen res. Qui no té feina i no pot pagar se’n va al carrer, però el deute continua tenint-lo amb el Banc, per això va signar uns documents que ho diuen ben clar. Els pisos segueixen pujant de preu... això no pot durar!

Durant aquests anys Marbella es fa més famosa que mai, i no és pels seus encants. Del Palau de la Música també se’n parla molt. Qui més qui menys s’ha lucrat molt i, al final, es van descobrint els fraus. I la gent comenta:

-Què és estrany, el Millet no ha anat a la presó!  Diu que va pagar el casament de la seva filla amb diners robats  i... tatatí tatatà...
 
La bombolla, que era a  punt d’explotar, finalment ho ha fet. Ja tenim la crisi aquí! Tothom ho deia però ningú no ha fet res per evitar-ho!

De fet, alguns privilegiats encara poden gaudir d’una mansió  espectacular.  El matrimoni ho té tot; ella de sang blava, ell esportista d’alt nivell. Tothom els admira i els fotògrafs capten les seves imatges. S’ho poden permetre tot... tot el que la majoria no poden fer, és clar!

Però una flor no fa primavera, després cal emigrar com feien els andalusos als anys cinquanta. Això sí, amb unes condicions que no tenen res a veure les unes amb les altres. La corrupció creix, però la majoria dels corruptes no són empresonats..., no com passava després de la Guerra Civil amb els “esquirols”! Ningú no torna res del que ha robat. El setè manament de la Llei de Déu  ja no existeix i... el quart també ha passat  a la història!

  
Escena 6
Any 2013

La mare està inquieta, no sap si podrà tirar endavant amb els seus dos fills, des que el marit la va deixar per anar-se’n amb la seva millor amiga.

El tema actual de gairebé tothom és la Independència, però a ella el que més la preocupa és la supervivència! Quan van tenir el primer fill, ell va voler que deixés la seva ocupació. Se n’ha penedit tant d’això...! Ara és impossible de tornar-ne a trobar una com la d’abans, tot està molt malament... Fins i tot els Bancs fan acomiadaments, és clar... només tenen pisos!

Avui, però s’ha esperat una estona quan estaven a punt de tancar el supermercat de la cantonada i ha estat la primera en poder agafar unes quantes coses de les que deixen a la brossa, cada dia al vespre.
-Que bo que és aquest iogurt mare! -Ha dit el nen petit, quan se’l menjava- A més, també ha pogut fer un arròs amb el tall d’una plateta, que estava caducat però  tenia molt bon aspecte. Ha quedat deliciós!

Està esperant la sentència del seu divorci. Fa molt temps que el seu cas  corre pels jutjats... Ell s’ho passa tot pel folro. Quan va marxar, es va endur tots els estalvis. Ara  té la barra de declarar-se insolvent!

A pesar de tot,  no ha perdut l’esperança. De moment ha aconseguit que no els fessin fora del pis i ara, a través de l’Ajuntament,  li’n donaran un de lloguer que costarà entre 150 i 200 euros al mes, que el pagaran els seus pares, evidentment!  Ells, encara que fa temps que estan jubilats, fan mans  i mànigues per ajudar la seva filla. El seu pare encara mena un hort  i bé prou que en treuen molta vianda pel gasto. Sort n’han tingut!

D’aquesta manera, la nostra  vida s’ha anat desenvolupant i ha donat voltes i més voltes, tantes... que gairebé aviat tornarem a ser com  al principi, als anys quaranta, quan  tots  teníem ganes de sortir del pou  i... ho  fèiem, o no... La gent gastàvem el que podíem gastar, ens conformàvem amb el que teníem  i col·laboràvem amb tot  el que calia, sense esperar  miracles de “Lurdes”. Per sort, no havien nascut amb la flor al cul, com ara, que la majoria estan massa ben acostumats!


Tots aquest horts que hem vist abandonats, aviat els veurem renéixer. Fins i tot, moltes  famílies se’n tornen cap al món rural. El “Banc del temps” també s’està posant en marxa, i entre tots ho farem tot! La terra dóna recursos per a les necessitats de tothom i els  que han estat tan avariciosos  que tinguin la “sort" que es mereixen!                                                                                                                                             

novembre, 2013

divendres, 15 de novembre del 2013

DINS UN BOSC DE CAMES


Fileres llargues de cames,  igual que boscos frondosos,   s’obrien davant seu. El petit s’obria pas com podia  buscant una sortida i no en veia cap. Tenia els ulls plorosos i sanglotava; on era la seva mama –pensava- ja haurà marxat l’avió . Volia cridar, però el soroll de les veus ofegava la seva ,  infantil i espantada. Cames, maletes, més cames i més maletes. El nen perdut en aquell laberint intentava mantenir-se dret, si es tombava i queia mil peus l’esclafarien com un cuc, tal com veure que n’esclafaven un, un dia uns nens més grans. De sobte, entre aquell munt de cames es topa amb una cara rossa i escotorida   de la seva alçada que li somriu. Ell es planta al seu davant, l’angoixa li ha fugit de cop davant d’aquell somriure . La nena rossa li diu –Hola!  L’agafa de la ma. Van estar així una estona mirant-se.
-          Sóc la Marta  -diu la nena- i tu com et dius ?
-          Em dic Arnau, -diu el nen baixet
-          On són els teus pares?
-          No ho se!  -fa el nen arronsant   les espatlles
-          Que t’has perdut

Amb el cap fa que si, i altre vegada li venien les llàgrimes als ulls. La nena tota decidida tiba ben fort del braç de la seva mare que xerrava distreta amb unes  amigues.
-          Mama, mama!  L’Arnau el meu amic s’ha perdut – li crida
-          Calla, calla- diu la mare- que d’estant parlant d’un nen que s’ha perdut- i continua parlant sense prestar atenció als menuts

La nena va haver d’insistir  fins a tres vegades abans la mare no la va escoltar i va veure el nen esporuguit al seu costat. El nen que feia estona cridaven els altaveus i totes les seves amigues estaven buscant.
Van acompanyar al nen amb els pares, amb la corresponent alegria pel retrobament. Després de donar les gracies a la Marta, la  casualitat va fer que anessin al mateix destí. La Marta i L’Arnau van seure junts a l’avió i va començar una amistat entre els petits  i les  dues famílies que duraria molts anys.


09/09/2013

dimecres, 13 de novembre del 2013

A L’ALTRA BANDA DE LA NIT. De Jan Van Mersbergen.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

He llegit el llibre “A L’ALTRA BANDA DE LA NIT” de Jan Van Mersbergen publicat per “Raig Verdi i traducció  al català de Maria Rosich.

Jan van Mersbergen (Gorinchem, Países Bajos, 1971) va estudiar Cultura Política y Sociologia de la Cultura en l’Universitat d’Amsterdam. Va treballar como peó en la construcció, cuidador d’animals o carter, però damunt de tot va treballar al teatre, como productor, cap de producció y escenògraf.

Des de 2000 se dedica a escriure de forma professional y des de 2010 és editor de la revista literària De Revisor. Algunes de seves novel·les han estat traduïdes a l’anglès, alemany y francès. A l’altra banda de la nit, sa sexta novel·la, ha rebut el premio BNG de Nova Literatura en 2011, a més de ser finalista dels premis AKO y Libris en 2012.

M’ha costat un xic llegir-la, potser per què no combrego gens, en la funció de celebrar una festa bevent i bevent de vespre fins al matí. Més he d’entendre que aquesta és una celebració amb arrels populars que sempre s’han de respectar.

L'obra transcorre durant una nit de Carnaval a la ciutat neerlandesa de Venlo, que cada any acull una gran festa de disfresses el primer dia de març. Al llarg de la nit, cada membre del Carnaval es troba amb sí mateix i les seves circumstàncies.

Ara, la barreja de pensaments del protagonisme i la seva lluita personal amb el passat i el present i segurament una cosa molt especial que es trasllueix en les seves reflexions l’amor que sent per la Sara, la companya de col·legi a qui no saber comprendre quan eren uns adolescents. I l’amor que sent per la família adquirida mitjançant el seu retrobament fan pensar molt de la generositat i l’amor que traspua en l’obra. Vol ser el pare, que al saber els problemes de dues de les filles, va deixar el país i va marxar a un altre país.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

dimarts, 12 de novembre del 2013

UNA CAIXA DE GAMBES


Aquest mati estava llegint al diari  sobre  una campanya que promou l’UBIC de Manresa, junt amb una fundació Sociosanitària i l’Ajuntament,  per detectar en estadis primerencs alguns casos d’Alzheimer en persones que viuen soles i que moltes vegades sol ser el lloc on es detecta abans aquesta malaltia.

L’escrit exposa  alguns dels primers senyals d’alerta que en cas de detectar-los cal trucar a un número de telèfon, que llavors actuarà en conseqüència.
 
Alguns de aquests primeres signes d’alerta són:
     - Portar quantitats importants de diners a sobre.
     - No saber amb certesa amb quins diners s’ha de pagar.
     -  Comprar un mateix article reiteradament
     -  Vestir de forma inadequada per l’època de l’any
     - Anar a la mateixa botiga molts cops al dia
     - Dubtar del camí de tornar a casa.
     - Anar a deshora  a comprar.
     - Conductes incoherents, canvis d’humor, agressivitat...

 Trobo una decisió molt lloable aquesta, i també el que molts comerços s’hagin associat en aquest projecte  , pel bé d’algunes persones que en un moment delicat de la vida, sovint es troben  en el camí  persones  desaprensives que abusen del seu estat  fràgil.

 Recordo fa uns anys , el  cas d’una veïna que semblava que estava bé, vivia sola, els fills no vivien massa lluny però no es veien massa. La dona va començar a actuar de fora estranya i una de les coses per la que li va donar, és d’anar a comprar cada dia  gambes  a la botiga del carrer i cada dia anava a comprar una caixa de gambes per Nadal, eren per aquestes dates. Alguns  dies fins i anava dues vegades  a buscar la caixa de gambes . La botiguera sense masses escrúpols li venia ja que li anava molt bé per fer calaix. Va ser una altre  botiguera qui va posar en alerta als fills, de la conducta de la dona; allà eren els ous els que anava a buscar  sovint.

Quan els fills van detectar la malaltia de la mare es van trobar a més amb l’altre  sorpresa...  d’un  congelador ple de caixes de gambes.
 
11/10/2013
 

dilluns, 11 de novembre del 2013

ESCENES 2

Escena 3
Any 1970-1980

Qui més qui menys es compra el seu piset o... si més no,  equipa el quin té amb els electrodomèstics que surten al mercat. S’han acabat les restriccions de llum. Ja no es renta la roba al safareig públic, molta gent té  rentadora o safareig a casa. La televisió pren possessió a la majoria de llars on, fins llavors, només hi solia haver una ràdio. Ja  no cal anar al cinema, les pel·lícules  es poden veure des del sofà. La gent va de vacances a l’estiu, normalment lloga un apartament a  la platja. Els cotxes, que  havien començat amb el típic model Seat 600, ja han evolucionant i la majoria de famílies en tenen un. És una bona època per a la construcció, i les cases de 4 i 5 pisos d’alçada comencen a proliferar.

Fins i tot la gent de pagès aspira deixar la seva masia per anar-se’n a viure més al centre de qualsevol llogarret, on hi hagi més comoditats per fer la compra i una feina que no sigui tan lligada com la dels camps i el bestiar, a més, a pagès no es pot fer cap dia de festa!

 
-Has vist el 124 que s’han comprat aquests? Ja ho veus... i treballant a la fàbrica! Això és un xollo –sents a dir a la gent quan xerren  pel carrer.

-Sí noia... i els meus veïns...! Ja no viuran més aquí a la Colònia, s’han comprat un pis que els ha costat tres-centes mil pessetes. Quina sort que tenen!

-Vas veure el vestit jaqueta que va estrenar la del número 5, el dia de Pasqüa? Cada any  n’estrena un! Diu que els hi fa el Juvinyà!

I la nena de cal Patatús? Mira-te-la ella... ja li han comprat un cotxe. Encara no hi havia cap dona a la Colònia que tingués carnet de conduir!


El nivell de vida avançava i, evidentment, en llocs tan petits, les xafarderies també estaven a l’ordre del dia.

El cas és que tothom, qui més qui  menys, volia ser igual que els altres. Més ben dit... mai no es  volia ser menys!

Era indiferent si havien estalviat més, o no tant, o gairebé gens! Els Bancs ja feia temps que havien començat a donar préstecs. Uns préstecs a la carta. El client demanava i ells concedien. Després bé prou que s’ho cobraven molt bé, amb els interessos!


Escena 4
Any 1990- 2000

Sembla estrany... Com ha pujat el nivell de vida... tothom va de ric! Hi ha coses, però,  que no lliguen; les fàbriques tèxtils  i la mineria comencen a fer figa però la construcció no para, i els blocs de pisos creixen més que els bolets a la tardor. La gent viatja per les vacances i els caps de setmana.

Els joves tenen més oportunitats d’estudiar que abans. Aquests, de moment, sembla que podran tenir feines millors, a més els pares volen que els fills pugin d’una manera diferent de com van pujar ells.  La dictadura ja fa temps que es va acabar. Els joves han de seguir el seu camí.

La gent compra pisos per invertir. Són una inversió clara... els preus s’han multiplicat i triplicat. Hi ha qui  comenta:

-Ara m’he venut aquell pis... sí, el que llavors me’n vaig fer cinc-centes mil pessetes. Me l’han valorat per quatre milions i ja tinc un comprador de Barcelona que el vol, per venir a passar els caps de setmana.

Els últims anys hi ha hagut una evolució sobretot amb les noves tecnologies: telèfons mòbils, ordinadors, calculadores intel.ligents, agendes electròniques, etc. Res a veure amb aquells anys que no hi havia res. Els petits ja no es conformen amb qualsevol joguina. La majoria van amb piles i es dirigeixen a distància, toquen música, parlen, criden i donen ordres!

Per la Festa Major, ja no es cuina el típic pollastre... d’això  se’n menja cada dia, sobretot des que s’han multiplicat les granges  i els pollastres s’engreixen amb un tres i no res. Ara es dina al restaurant!

-Això que m’has fet per menjar no m’agrada! Les gambes de l’arròs costen massa de pelar. La carn de xai em fa fàstic, ja ho saps...! Li diré a la mare que no em cuides bé! – diu el  nen, fill únic, mal educat i impertinent, a la dona que el cuida i després té la barra d’afegir- Quan vagi a música amb pararé al McDonald’s i em menjaré una hamburguesa... Què ets penses, que no tinc diners? Cada setmana em donen una paga!

Aquesta manera de fer, ja no s’assemblava de res amb l’època que només es sobrevivia i amb poca cosa s’estava content. Aquells temps... quan ens fèiem les pilotes i les nines amb draps i a més a més.... érem ben feliços!

I aquí, ja no hi cabia el respecte mutu que hi havia hagut fins llavors. Un cop acabada la dictadura dels pares  es començava  la dels fills...

 Continuaran...