A L’ALTRA BANDA DE LA NIT. De Jan Van Mersbergen.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

He llegit el llibre “A L’ALTRA BANDA DE LA NIT” de Jan Van Mersbergen publicat per “Raig Verd” i i traducció  al català de Maria Rosich.

Jan van Mersbergen (Gorinchem, Países Bajos, 1971) va estudiar Cultura Política y Sociologia de la Cultura en l’Universitat d’Amsterdam. Va treballar como peó en la construcció, cuidador d’animals o carter, però damunt de tot va treballar al teatre, como productor, cap de producció y escenògraf.

Des de 2000 se dedica a escriure de forma professional y des de 2010 és editor de la revista literària De Revisor. Algunes de seves novel·les han estat traduïdes a l’anglès, alemany y francès. A l’altra banda de la nit, sa sexta novel·la, ha rebut el premio BNG de Nova Literatura en 2011, a més de ser finalista dels premis AKO y Libris en 2012.

M’ha costat un xic llegir-la, potser per què no combrego gens, en la funció de celebrar una festa bevent i bevent de vespre fins al matí. Més he d’entendre que aquesta és una celebració amb arrels populars que sempre s’han de respectar.

L'obra transcorre durant una nit de Carnaval a la ciutat neerlandesa de Venlo, que cada any acull una gran festa de disfresses el primer dia de març. Al llarg de la nit, cada membre del Carnaval es troba amb sí mateix i les seves circumstàncies.

Ara, la barreja de pensaments del protagonisme i la seva lluita personal amb el passat i el present i segurament una cosa molt especial que es trasllueix en les seves reflexions l’amor que sent per la Sara, la companya de col·legi a qui no saber comprendre quan eren uns adolescents. I l’amor que sent per la família adquirida mitjançant el seu retrobament fan pensar molt de la generositat i l’amor que traspua en l’obra. Vol ser el pare, que al saber els problemes de dues de les filles, va deixar el país i va marxar a un altre país.

 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur