UN SANT JORDI PER NO OBLIDAR

 

Va ser un hivern esgarrifós, ni en els meus pitjors somnis hauria pogut imaginar les pegues i  contrarietats , que esdevindrien en aquells tres o quatre mesos  i com pertorbarien i donarien un gir a la meva vida , només ara sóc conscient del el que vaig viure i patir en aquell curt espai de temps.

L’octubre passat vaig trencar amb l’Albert, va  marxar del pis per anar  al de l’altra, després del disgust, als quinze dies vaig agafar el virus,  el vaig passar sola a casa, mes d’una setmana amb febre i trobant-me molt malament, m’atenien per telèfon ... paracetamols i que ja em passaria, poc a poc millorava una mica , però no acabava  de trobar-me bé, una amiga venia a veure’m de tant en tant i em portava el que em feia falta

Hauria volgut tornar al poble amb els pares, però era conscient de que no podia fer-ho, eren persones grans d’alt risc i no volia contagiar-los. Vaig estar  dos mesos força malament , molts mals de cap i ganes de fer res.  M’hauria agradat tornar a treballar , però no podia,  no tenia esma ni forces. Vaig entrar en una depressió i no volia  sortir de casa . Em va trucar una psicòloga i amb medicaments i bons consells intentava animar-me. La solitud em pesava, només de tant en tant  la Júlia, la meva amiga em venia a veure i em trucava sovint, sempre em deia,

¾    Has de sortir i veuràs com aviat et cures del tot.

¾    Estic molt bé a casa i amb aquest fred que fa no en tinc ganes de sortir .

Anaven  passant els dies i així  va  arribar el temps de la primavera, quan es mesuren les foscors i s’allarguen els dies ... l’augment de la claror diürna va influir un xic en el meu ànim, les tardes més llargues amb el canvi d’hora va ser un bàlsam pel meu estat, sortíem algunes tardes amb la Júlia , però encara seguia  en baixa forma , trobava tant a faltar  l’Albert.

La Júlia em va convèncer per anar a un grup de caramelles , que es tornava a fer al barri, sabia com m’agradava cantar. Sense gaires ganes  vaig assistir a alguns assajos. L’acollida de gent que no coneixia em va motivar i animar molt. El mati  de Pasqua la cantada de caramelles, el bon temps , el sol i l’aire, la caminada em van fer sentir nova. Vaig conèixer al Marc, un xicot seriós i reservat, semblava també un xic deprimit, i aviat vam congeniar, crec que també sortia d’una relació, vam quedar per trobar-nos  algun altre dia , però va passar una setmana i no em deia res .

Avui, el dia de Sant Jordi m’ha trucat i em quedat per veure’ns  al passeig  per gaudir del dia , de l’ambient i dels llibres i de les roses. Quan ens hem trobat m’ha donat una rosa que duia a les mans . Evidentment jo no portava cap llibre per ell i li he dit,

¾    Si m’ajudes a escollir-ne un , em dono  per satisfet.

¾    Llavors tu m’ajudes a escollir el que jo  vull.

¾    Fet.

Llavors vam començar la passejada entre parades , paradetes i munt de llibres, títols i portades  cridaneres, autors que  signaven els seus exemplars. El temps s’anava tornant rúfol, el sol s’havia amagat i un vent fred es començava a deixar sentir, vam començar a pujar-nos el coll de l’anorac, mentre una fina pluja començava a caure.

Ell ja havia escollit el seu llibre, esperava per l’autor perquè  el signes , hi havia unes quantes persones davant, jo encara no havia escollit el meu, dubtava entre tres o quatre títols, quan emprenguessin la marxa de nou em decidiria.

De sobte el vent es va tornar més i més fort i la pluja més  intensa , gent que corria intentant tapar del tot els llibres amb més plàstics...altres intentant entrar en algun lloc, nosaltres allà a la fila aturats.

Uns cops forts de vent ens sacsejant, gairebé se m’emporten xocant contra un arbre sort del Marc que em va agafar ben fort , mentre veiem com a la parada del davant s’emporta el tendal i tots els llibres s’escampen per terra,  una altre ràfega tomba altres parades, mentre l’aigua baixa abundant , gent que intenta protegir llibres , nosaltres  volem entrar en algun lloc però no podem, entre la gent,  els libres escampats la pluja i les ràfegues de vent que no  paren , estem arraulits a sota un arbre amb el paraigües aixecat cap amunt , el Marc  amagant el llibre sota la jaqueta i aguantant-me  a mi que no se’m emporti el vent. Un Sant Jordi per no oblidar, tant pel mal temps com per les coses que els dos vam començar a sentir l’un per l’altre.  

/24/04/2022/

 

PASQUA I LA MONA

 

Ahir al matí, passejant per una plaça de Berga, em vaig trobar una colla de nens i nenes molt petits, de tres o quatre anys ,   serien d’alguna escola infantil o guarderia,   amb unes monitores que els acompanyaven,  davant d’una pastisseria on els aparadors estaven plens a vessar de mones de diferents tipus , grans , petites mitjanes, de nata, fruita, crema, xocolata... decorades amb elements molt variats, des de els típics ous de xocolata i figures de tota mena... de còmics, de futbolistes,  trens, cotxes,  cases, ...  

Els menuts estaven expectants, senyalant aquesta o aquella altre mostrant al company la del darrera , amb unes cares de curiositat i d’alegria . i amb els ulls esbatanats. M’he quedat una estona mirant aquelles carones s il·lusionades. Les mones ni les he mirat.

S’acosta la Pasqua - he pensat – es clar, demà ja és  dijous sant, com passa el temps. Llavors el meu pensament divaga en altres  temps, quan jo  tindria la edat dels petitons. Eren temps de postguerra  i a casa no podien comprar la  mona, ni els padrins  que vivien lluny i sovint tenien molt fillols. Jo també me les mirava il·lusionada les mones de l’única pastisseria del poble.  davant d’aquelles meravelles, molt menys espectaculars que les d’avui, la boca se’m feia salivera.  Però el dia de Pasqua la mare  feia una mona casolana amb una mena de pa de pessic amb melmelada dintre i coberta de xocolata. Que n’estava de bona també!

Les tradicions de Pasqua les havíem seguit sempre a casa. A la nit la Vetlla  Pasqual, al matí a escoltar o ve cantar caramelles i després de dinar ...la mona. El diumenge o el dilluns  la mona no ha faltat mai a casa.

Ara, La Pasqua i les tradicions son molt diferents . Per Setmana santa, la gent agafa vacances i fan sortides o bé pel país o marxen a llocs llunyans. Sovint per Pasqua alguns de casa són fora, però la mona la mengen el diumenge o el dilluns, segons el lloc  on siguin, també dissabte, el dia en que  es pot reunir  tota la família.

Llevat aquest dos últims anys, que amb la pandèmia tot ha estat diferent, la gent, per prudència no es podia reunir, tampoc nosaltres no ens hem pogut reunir amb les fills, però això si a casa la mona no ha faltat. Una de petitona per dues persones i a passar la Pasqua.

Quan va néixer el nét, l’únic que tenim, ara ja es gran , per Pasqua, pares i avis estàvem molt il·lusionats per veure que faria el petit quan veuria aquell gros pastís, tenia poc més d’un any . Es va mirar la mona encuriosit, va treure el cotxe de xocolata de sobre i el va guardar, quan es va ficar el primer tros de pastis a la boca fa fer unes ganyotes rares i no en va voler més,  mai li ha agradat  ni de petit ni de gran . No li agraden les mones ni cap tipus de pastis. Contra gustos no hi ha disputes.

13/04/2022/