divendres, 29 de juny del 2018

SANTA MARIA DE CADAQUÉS. ALT EMPORDÀ


Vam quedar sorpresos al trobar un retaule tan magnífic i no hem volgut amagar la nostra admiració. Una joia de l’art religiós.

L’església de Santa Maria de Cadaqués conserva un dels retaules barrocs de l’escola de Vic més interessants dels que han perdurat a Catalunya, i el més notable de l’Empordà. La fusta es contractà ja el 1705, però la guerra de Successió retardà el contracte amb els escultors fins el 1723; projectat per Jacint Moretó, els executors foren el també vigatà Pau Costa i sobretot l’escultor de Figueres, Joan Torres, auxiliat pel fuster gironí Josep Serrano. 

Segons ens van explicar durant la guerra civil el poble hi va aixecar una paret al davant per evitar que fos cremat. Va ser un dels pocs retaules que van salvar-se.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia M. Rosa Planell Grau

dimecres, 27 de juny del 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ.OSONA


LA MÀQUINA DE FORADAR


Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

La característica principal d’una màquina de foradar és que permet fer forats de diferent mida a les peces de fusta, mitjançant una broca.

Generalment en el sector de la torneria es treballa la fusta de manera horitzontal i era gràcies a l’enginy dels torners que una màquina podia ser modificada segons la feina que tocava a cada moment. Així podien adaptar el torn perquè fos una fregadora (per polir), una serra circular o una fresadora fins i tot.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 25 de juny del 2018

MALA ENSOPEGADA


M’emmirallo i satisfeta de la meva aparença surto al carrer. Avui fa un dia  bonic i estic força contenta. Un dissabte a la tarda, lliure. Sí, he plegat al migdia, la supervisora m’ha donat festa perquè aquesta setmana segons diu he estat molt activa i he superat totes les companyes. Treballo en un servei de tele-venda i si aconseguim els objectius ens permeten una tarda de dissabte festiva.

Festa al treball i sense haver d’estudiar el curset de màrqueting, ja que vaig aprovar l’examen mensual el dijous. Què més pot demanar una noia jove com jo. Lliure per anar a comprar, amb diners i amb temps per a preparar-me per, al vespre, anar de discoteca amb les amigues i els amics.

Passejant pel carrer Pelai he vist les sabates que feia temps somniava. Mig taconet, brillants i suaus per ballar i ballar sense parar. Feia temps cercava una cosa que s’hi assemblés i per fi en aquell aparador les he trobat. Dimonis! El preu és prou car, la sabateria és de luxe, però els capricis són els capricis, i si s’ha de fer un sacrifici, es fa. La vida comporta bastants mals moments, m’ho diu la mare, i una alegria és una alegria i aquestes sabatetes són una joia

He entrat, me les he emprovat i no he volgut que me les emboliquessin. He fet posar les velles a la caixa i he sortit calçada amb les noves per així donar-les una mica i a la nit poder gaudir-ne sense dolor.

Però quina empenta! Al passar per la cruïlla del carrer Tallers un boig amb un “skate” a tota píndola i sense vigilar a qui podia fer mal, m’ha llançat contra la paret. He cridat fortament i tothom s’ha girat. Diverses persones s’han acostat a veure si m’havia fet mal i han esbroncat al jove. No és cap nen a qui disculpar, sinó un ganàpia ja gran i que hauria de tenir ja força seny. Aproximadament un noi de la meva edat.

La gent li ha dit de tot i ell ha marxat a tota pressa en el seu monopatí. Però la mirada d’odi i les paraules que he endevinat en el seus llavis m’han fet frisança i por.

El succés m’ha enfosquit la tarda, el bon humor m’ha marxat i he decidit tornar a casa. Tal vegada, aquest ha estat el meu error. Poc a poc he anat a agafar el metro. Estic una mica adolorida perquè el cop ha sigut força dur.

Aleshores mentre camino pel llarg passadís de rajoles blanques cap a l’estació escolto el rodar d’un “skate”. Em mig giro hi observo que és el mateix noi. El passadís no té cap escapatòria per poder-me amagar i en aquell moment no hi circula ningú. M’arrauleixo contra la paret per dissimular-me, més observo amb horror que va directament rere meu.

S’abraona damunt, rebo l’impacte de la fusta a les cames. I mentre amb odi em mira als ulls em crida arran de cara: Què ara, meuca, ara no crides.  

Estic tan espantada que no puc ni cridar quan sento a la meva esquena, com sense cap dolor, s’introdueix una, suposo, fulla molt prima i afilada. No tinc forca, no puc cridar, les meves cames no em sostenen. Em deixa i continua corrent amb el seu sorollós rodar. Em recolzo a la paret i, poc a poc, sense cap sang, vaig patinant a la paret fins quedar postrada a terra. Escolto veus en la llunyania, però no sé què diuen.

Ara desperto, sense ser-hi, com en una boira. No em bellugo, cap part del meu cos té força, ni rep cap ordre, si en pogués donar cap. Observo l’estança de blanques parets. Estic despullada damunt d’una safata d’acer inoxidable. Hi ha gent que trasteja per l’habitació. Escolto, enmig de la boira que cada cop m’envaeix més una veu que diu.
¾     Pobre noia, tan jove. El malparit aquest sabia on havia de clavar la navalla. Es veuen tantes pel·lícules de violència i de com matar. Ha quedat morta a l’acte. Com un pollet!
¾     I aquest tan trinxat i carbonitzat. - Parla una altra veu.
¾     El desgraciat que l’ha matat. Pujat en el monopatí i drogat fins a les celles ha entrat al metro i ha anat a parar a la via quan entrava un comboi. Ha quedat atrapat sota les rodes i tocant el cable del corrent. Ha quedat electrocutat i fet miques.
¾     No hem perdut res amb la seva mort.
¾     No, menys papers. Pobra noia, tan jove i acabava d’estrenar les sabates. Són noves.

La meva, “no mirada”, ha vist en un prestatge la meva roba i al seu costat les sabates noves i brillants. Disposades a ballar i ballar malgrat sigui en un altre món.

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 24 de juny del 2018

LA NIT DE LES BRUIXES


Als poblets dels voltants del Pedraforca és preparen per celebrar la revetlla de Sant Joan, preparen les fogueres, la coca, els petards i la música, per gaudir  de la gran festa , la berbena del inici de l’estiu.

És també la nit de les bruixes, des de primera hora de la tarda, van arribant i  es van reunint en els boscos de la muntanya, bruixes vingudes de diferents indrets del Pirineu i fins de llocs més llunyans atretes per la màgia de la muntanya, i pel ressò de la jornada esclatant d’aquest  dia tan extraordinari del solstici d’estiu,   per les espectaculars danses, encanteris i les orgies.

Són tantes que gairebé col·lapsen els boscos i les contrades. S’ha anat fent fosc. La lluna les observa arrecerada rere un gros núvol, ella si que pot veure les seves conxorxes i sutileses.Com es barregen amb les humans en les  danses rodejant les fogueres, aquests però, no les poden pas veure, les poden pressentir a traves de les llegendes   i històries que els explicaven els seus avantpassats, però no les han vistes mai.

A les dotze en punt fan fen una immensa rotllana que envolta tota la muntanya del Pedraforca,  en aquell moment  inicien el ritual màgic que no clourà fins quan claregi a la matinada. Després esperitades baixen cap a als pobles per barrejar-se amb les festes dels humans, on els transmeteren els encanteris  que creguin convenients.

La gent gaudeix de la Festa, segueix el ritual del foc, de la dansa, sense tenir consciència de les bruixes que comparteixen amb ells la vetllada, només la Naia, una nena de sis anys,  s’ha adonat de la presencia d’aquelles fetilleres  barrejades amb ells, queda bocabadada  allà al costat d ela seva mare,
¾    Mama, mama, mira hi ha bruixes de veritat que volen i ballen, mentre  entren i surten de la foguera.
¾    Són espurnes de foc  Naia, va anem a jugar amb el Biel i la Tina.

Agafa la nena de la mà i l’allunya del lloc, tot el que temia aquests anys enrere s’ha complert, la Naia serà una bruixa. Quan serà més grandeta li hauré de dir la veritat, haurà de saber que la seva mare era una bruixa, una bruixa immortal, que va deixar de ser-ho per amor, quan va conèixer i es va enamorar del seu pare. Aquella nit , set anys enrere, en el solstici d’estiu, com avui, la Gran Bruixa Mestre de la contrada va fer el conjur perquè deixes de ser-ho i em convertís en una dona normal, per la intensa força de l’amor. Això si, moriré com tots els humans. En canvi tu Naia, així que t’hagin iniciat i acceptat ja  seràs immortal.

És va girar cap a la nena que s’havia desfet de la seva mà i no la va veure enlloc, es va neguitejar, tot seguit alçant els ulls la va veure creuant el foc pel mig de les flames amb dues excompanyes que amb grans crits i riallades havien començat la seva iniciació.

La nit continua moguda, la música  i el cava animen la segona part de la festa quan de les fogueres en queden només les brases, els petards  retrunyen fort , la nit avança, el  jovent , alguns jeuen sobre l’herba fresca,  altres esperen  la primera claror per banyar-se a la riera per refrescar-se i purificar-se. La Naia torna amb la seva mare contenta, amb l’experiència viscuda, encara  no es conscient del que significa . la dona sap que no podrà esperar gaire temps per dir-li tota la veritat.

23/06/2018/

divendres, 22 de juny del 2018

AMB LES MANS ESGARRAPADES I EL COR ENCONGIT


La nostra mentora intenta en tota ocasió moure’ns les idees per despertar, encara no sé què, dins el nostre cervell. Avui com “leiv motiv” ens ha donat aquestes paraules.

Em recorda a un professor d’un curset de vendes, que a les tardes després de dinar, quan veia que les idees s’adormien, llançava de cop i volta, una copa de cristall a un costat de la classe fent-la miques. Ens deia que ho feia per elevar, mitjançant un ensurt, el nostre to vital.

Però vull dir que jo particularment crec ser ja com una gerra de cervesa, en un principi plena i escumosa però a mesura que passa el temps, en aquest cas els anys, va perdent la qualitat, queda més minsa de capacitat i finalment és mancada de l’element passional, el gas. En poques paraules sense bombolles i sense gràcia.

I ara prou! Em demanareu a què venen tantes paraules que no tenen res a veure amb el tema. Pensava en un servei d’urgències, amb una noia, mossa o dona, demanant auxili desesperada. El metge, en aquest cas metgessa, una deu d’aigua, un avenc, un xicot que havia caigut. Després, ja malpensat em deia que la noia, potser l’havia empès amb tota la intenció i a més hi havia llançat pedres grosses per la boca del forat. Sincerament, no sabia que escriure.

Només m’ha sortit això.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
atio les brases del nostre amor
cercant en elles
l’essència del nostre viure.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
penso, oh! companya amiga
en tots els feliços moments
que van conviure junts.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
per la dura feina
sento el bàlsam de la teva mà
damunt la meva esquena.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
les teves carícies fan brollar
la foguera del nostre amor.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
acarono els teus cabells i
cerco els teus llavis
per depositar un òscul
de vell enamorat.

Hi ha tantes coses que faria
amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
però sempre, al teu costat.

Miquel Pujol Mur

dijous, 21 de juny del 2018

EL PERE FA LA COMPRA



Mai més em torno a comprometre  a fer la compra per la reunió d’amics i sopar posterior que fem aquest vespre a casa de la Laura. Les dones ja m’han dit que elles cuinarien, però jo hauria de fer la compra, perquè elles no podien, a cap li anava bé. Jo,  innocent , he dit que me’n encarregaria. No sabia on em ficava.

Em tens aquí al mercat amb un carro carregat com un burro i a més segurament em fumaran crits perquè la compra no serà del seu gust. Primer he fet mitja hora de cua a la carnisseria , he agafat uns embotits i un parell de pollastres. Ostres! Penso que m’havien dit que portés carn. És que el carnisser m’ha atabalat amb preguntes sobre quina classe de carn volia i al final he tirat pel dret i he agafat l’aviram. Això si,  l’ha tallat molt bé per fer a la brasa.  També he agafat uns quants tastets, això encara ho he recordat, perquè m’agraden molt.

El beures, cava, vi ,cerveses, llimonades  i taronjades pels petits, també les  coca-coles, crec que està tot correcte. Aigües ? no sé si n’havia de portar. N’agafarem de l’aixeta.
  
Després de nou cua a la verduleria i al forn. He agafat les fruites i verdures que m’ha semblat, ja s’apanyaran si no son les correctes. Al forn he comprat el  pa i unes pastes concretes que volien. Ara penso que m’he descuidat la farina, ja que deien que volien fer un pastís. Per postres m’he quedat sense diners, sort que coneixia al de la fleca i demà li passaré a pagar.

No creia que aixó de fer la compra per dotze persones fos una cosa tan difícil, no sabia ni que havia de demanar. Crec que em comença a fallar la memòria. Es tant diferent quan hi anem amb la Mercè, ella sempre pensa amb tot. Ostres, es clar! M’he descuidat la llista que elles m’havien fet, a casa. Ja veig la quina em caurà.

06/05/2017/


dimecres, 20 de juny del 2018

AMB LES MANS ESGARRAPADES I EL COR ENCONGIT


La nostra mentora intenta en tota ocasió moure’ns les idees per despertar, encara no sé què, dins el nostre cervell. Avui com “leiv motiv” ens ha donat aquestes paraules.

Em recorda a un professor d’un curset de vendes, que a les tardes després de dinar, quan veia que les idees s’adormien, llançava de cop i volta, una copa de cristall a un costat de la classe fent-la miques. Ens deia que ho feia per elevar, mitjançant un ensurt, el nostre to vital.

Però vull dir que jo particularment crec ser ja com una gerra de cervesa, en un principi plena i escumosa però a mesura que passa el temps, en aquest cas els anys, va perdent la qualitat, queda més minsa de capacitat i finalment és mancada de l’element passional, el gas. En poques paraules sense bombolles i sense gràcia.

I ara prou! Em demanareu a què venen tantes paraules que no tenen res a veure amb el tema. Pensava en un servei d’urgències, amb una noia, mossa o dona, demanant auxili desesperada. El metge, en aquest cas metgessa, una deu d’aigua, un avenc, un xicot que havia caigut. Després, ja malpensat em deia que la noia, potser l’havia empès amb tota la intenció i a més hi havia llançat pedres grosses per la boca del forat. Sincerament, no sabia que escriure.

Només m’ha sortit això.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
atio les brases del nostre amor
cercant en elles
l’essència del nostre viure.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
penso, oh! companya amiga
en tots els feliços moments
que van conviure junts.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
per la dura feina
sento el bàlsam de la teva mà
damunt la meva esquena.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
les teves carícies fan brollar
la foguera del nostre amor.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
acarono els teus cabells i
cerco els teus llavis
per depositar un òscul
de vell enamorat.

Hi ha tantes coses que faria
amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
però sempre, al teu costat.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 18 de juny del 2018

HE PISPAT UN LLAPÍS




No sé per que he pispat un llapis mossegat. Ha estat un impuls irrefrenable. El llapis era damunt el taulell, tranquil, quiet, impassible davant del transcurs del temps. Com cosa inerta i sense moviment no esperava que succeís cap novetat.

La meva mà s’ha posat damunt de la taula al seu costat, i poc a poc, lentament, pausadament, com qui no vol, els meus ditets han caminat, en silenci, de puntetes, fins el llapis i guaitant al porter, l’he pres i amb un moviment controlat me l’he posat a la butxaca.

Quan arribi a casa el posaré al lloc del llapis robats i mossegats. Serà un més entre deu mil. Quan els miro el meu cor s’alegra de veure’ls tots junts en amigable companyia.

Miquel Pujol Mur

diumenge, 17 de juny del 2018

SORTIDA A ELNA. LA MATERNITAT I LA CATEDRAL



Diumenge passat vam fer  la sortida de les caramelles,  que com cada any es fa una visita a un lloc pel seu interès lúdic i/o cultural.  Vam sortir a les sis de la matinada per després  d’una parada per esmorzar a les  deu arribaven a Elna, petita localitat del sud de França de gran interès per la Maternitat i la important catedral  romànica. A la tarda continuaríem cap a Argelers  important camp de concentració després de la guerra civil.

Maternitat d’Elna. El 2013, després de la reforma obria l’espai museístic del castell de Bardou, la Maternitat d’Elna, va obrir  portes per homenatjar la labor que la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va dur a terme en temps de la guerra civil espanyola, amb els refugiats que arribaven als camps de concentració   i després en la segona guerra mundial  acollint també  jueves que escapaven dels nazisme.

Elisabeth, una mestra suïssa que als 24 anys va arribar a Madrid durant la guerra civil amb els voluntaris de ajuda humanitària, després va passar al sud de França per ajudar als campaments de refugiats. Aviat es va adonar de com els nadons acabats de néixer morien tan pel fred com per la falta d’aliments i d’aigua. És va dedicar a buscar dones embarassades als veïns camps de concentració,  i les va acollir en aquest palauet abandonat que va a condicionar amb l’ajuda suïssa per facilitar donar llum en condicions decents. De 1939 a 1944, uns 600 nadons van néixer en aquest lloc . Un audiovisual i les fotografies que va fer la mateixa Elisabet, mostren la cruesa dels fets i la tendresa de la vida al lloc, on les mares col·laboraven  en l’Organització i tasques del  dia a dia.  Va ser clausurada pels nazis que van ocupar França al 1944.


La catedral D’Elna, de santa Eulàlia i santa Júlia, romànica dels  s. XI-XII, va ser seu del bisbat d’Elna fins al 1801. que va passar a Carcassona i després a Perpinyà. De planta basilical de tres naus i tres absis , la nau central coberta amb volta de canó, i les laterals de quart d'esfera, els pilars que separen les naus són de diferents tipos, dintre guarda importants tresors del llarg d’aquest segles.  La façana principal, romànica, va ser concebuda originàriament amb dos campanars,  del qual només es va construir el la de la part sud. Al  s. XIV per reforçar el sistema defensiu es va construir la de la part nord, més petita i a base de còdols i maons, també els marlets que la coronen. 

El claustre de la catedral, monument medieval  important va ser construït pels canonges ajudants del bisbe. Cada galeria té cinc pilars quadriculats  i vuit columnes germinals unides per arcs de mig punt de marbre blanc. La decoració amb temes vegetals i animals. Nombroses sepultures de prelats s’obren a la paret . Destaca la gran porta del s. XIV, que dona a la catedral,  de marbres blancs i rojos.


A la tarda vam visitar Argelers  aquella immensa platja ara centre turístic d’estiueig, només un gran monòlit recorda els milers de refugiats que van morir en aquell lloc en l’exili de després de la guerra . Després també  en un lloc apartat vam veure el petit cementiri  dels espanyols , lloc solament simbòlic, ja que unes inundacions molt fortes va arrasar aquell lloc fa uns anys.

Una visita interessant encara que una mica trista en recordar unes situacions tan tràgiques, però sembla que la història es va repetint  de nou, ara en la civilitzada Europa, amb els milers de refugiats que arribem cada dia a les nostres costes, o moren al mar, fugint de la guerra dels seus països.

10/06/2018/


divendres, 15 de juny del 2018

EL PUIG DE LES TRES CREUS. TORELLÓ



En les nostres rutes per la part nord  de les terres d’Osona (anomenada  vall del Ges) després de visitar el Santuari de Rocaprevera ens encaminàvem a conèixer al Puig de les Tres Creus.  

Situat damunt l‘esplanada del  Santuari, és la continuació d’una serralada d’altiplans que s’enllaça amb el Puig.

També és conegut com el Puig de la Guàrdia o Turó dels comuns. Des del  Santuari són uns cinc minuts a peu.

Aquest és un punt que domina tota la població de Torelló, amb les ziga-zagues del riu Ter, per una banda i, per l'altra, l'estesa de la plana que baixa cap a Manlleu.

A desembre de 2013 va complir 100 anys de la seva construcció, obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. Possiblement existís un d’anterior en el mateix lloc.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 13 de juny del 2018

RELLOTGES ESGLÉSIA ESPINAVELL



Tes campanes són altives
Mes tons rellotges
Són de nombres esvaïts.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 11 de juny del 2018

QUÈ ÉS POT FER AMB CINC MINUTS


En cinc minuts només es poden iniciar quatre prolegòmens d’una relació amorosa.

Voler controlar cinc minuts d’amor, quina pèrdua de temps.

Només quatre petons una mica apassionats, unes poques carícies delicades, no gaires.

Mesar amb els dits els cabells i fe un òscul sota el coll al costat de l’orella.

Cinc minuts, que poc temps per cercar el plaer d’estimar.

Descordar un xic la brusa i potser baixar un tirant.

Ostres!! Ostres! Cinc minuts i ja tot el temps s’ha perdut.

Miquel Pujol Mur

dissabte, 9 de juny del 2018

ENTRE SOMNIS I REALITAT



“Sigues el nen que somia i l’adult que fa realitat els seus somnis”

Com m’agradaria tornar a se aquell nen petit que somiava despert en construir una aeronau per anar cap a la lluna i viatjar per l’espai, i allunyar-me de la terra i dels problemes; mentre amb els meus “Legos” intentava mil i un  dissenys  per fer-lo cada cop mes complicat. Després ja més grandet muntava i desmuntava aparells electrònics de casa intentant esbrinar les connexions i els mecanismes del funcionament i sovint n’arreglava alguns d’espatllats que tornaven a funcionar, algun altre també havia deixat de funcionar per sempre amb els meus enginys.

Després cap a l’adolescència somiava i desitjava que la Marina, una noia que m’agradava molt en fes cas, però com que era molt tímid, així que la veia venir girava cap a un altre costat però jo no deixava de somiar amb ella... que bonic seria passar la vida junts, tenir fills... només eren somnis.

 Recordo la iaia que em deia sempre que si alguna cosa la desitges molt, i poses l’esforç i la somnies sovint l’acabaràs aconseguint.
 
Les coses li van anar bé al Dani, va estudiar enginyeria electrònica, va trobar una bona feia en una multinacional i aviat va ascendir a un lloc important. És va enamorar, no de la Marina, sinó de la Carla, que va conèixer a la “Uni” i després d’uns anys d’estar junts és van casar. Van tenir dues nenes precioses que es portaven poc més d’un any. Vaja, que la vida els hi somreia, s’havien fet realitat alguns dels seus somnis, eren feliços. Que més es pot desitjar.

Fa dos anys la cosa va donar un gir inesperat. La Carla va agafar una petita depressió, és cansava molt, menjava poc i tenia un color molt pàl·lid . Després de metges , anàlisis i probes; el diagnòstic ...”Leucèmia”. Llavors van venir els tractaments, la “quimio” i el trasplantament  de medul·la. Després la recuperació,  aïllada  dins aquella bombolla, sense ningú poder acostar-s’hi, per el perill d’infeccions. Les nenes plorant d’amagat per no entristir-la i ell fent el cor fort per les menudes.

El Dani resistint, tan per ella, com per les nenes. Cal tornar a ser fort, desitjar i somniar que tot anirà bé i que ens en sortirem. Això és el que es repetia ell amb les nenes i també amb la Carla, a qui no va deixar d’animar i donar suport en cap moment. En els tràngols més amargs es repetia, i repetien contínuament, que se’n sortiria i ho desitjaven fermament.

Avui pensava en totes aquestes coses, en una d’aquelles nits d’insomni, que de tan en tan li agafaven d’ençà que va començar la malaltia, mentre mirava  la Carla dormint suaument al seu costat. Sembla que el pitjor ja ha passat, però encara ens queden un parell d’anys per davant per saber que el problema s’ha resolt.

La realitat a vegades es fa dura, però sempre s’han agafat a les paraules de la iaia, que han inculcat també a les filles.  Cal desitjar molt una cosa, somiar-la i treballar per aconseguir-la. Ara no era ell sol qui ho desitjava, són tots plegats els que ho somien, desitgen i treballen perquè la Carla es recuperi plenament i torni a ser la mare, la mestra, l’esposa, l’amant que ha estat sempre. El desig, el somni  i l’esperança els acompanyarà fins a la completa recuperació...

-28-05-2018-

  

divendres, 8 de juny del 2018

RELAT DE PARAULES CONVINGUDES


Fa uns dies he canviat de residència. En la que vivia al poble em deprimia, només carrers estrets, el pont i el riu. Ara m’he allunyat de la ciutat i respiro aires purs des d’una casona anomenada la “Casa Vieja”. La realitat del nom castellà no el sé esbrinar. Potser en aquest racó de món situat entre les fronteres de les terres d’Osca i les de la Vall d’Aran és fàcil l’assimilació de noms.

Estic assegut a la balconada. Els meus ulls, de mirada un xic esmorteïda pel pas dels anys, miren amb delectança la muntanya nevada, que vestida de blanc color harmonitza amb les altres. El meu pensament veu de nou els camins que de jove em permetien aconseguir el cim; ara ja no em queden més que els records.

Repapat en la butaca, bec un suc de meló amb un xic de vodka, refrescant i trencador; per un costat el dolç suau de la fruita i per l’altre la força del licor. Si algú ho desitja pot provar-lo, és una recepta meva de la qual no penso cobrar drets d’autor.  

Mentre assaboreixo pausadament la beguda, penso en la mala sort del meu trasllat a aquest nou lloc. Només baixar del cotxe he ensopegat amb l’escaliinata de la casona i m’he rebregat el peu. La conseqüència d’aquesta fatalitat fa que una crossa sigui la meva companya durant uns dies.

Sincerament crec que era tal l’espectacle ofert al meus ulls que m’he embadalit mirant la neu. Prenc una manta que hi ha damunt d’una cadira, al meu costat, i mirant de bellugar-me el mínim m’he embolicat amb ella. No voldria que els meus moviments fossin la causa de què el meu peu malferit em faci cridar de dolor.

La suavitat i la amorositat de la manta de llana fa que la meva memòria, ja caduca,  em retorni als teus braços càlids. Suavitat, calidesa, amor, carícies, quantes coses que no valorem suficientment i que es poden perdre en un moment. Normalment, no tornen  mai més amb nosaltres.

Libo una mica del licor i em deixo portar per aquell segon sublim en què la lluna ha sortit del seu cau. Ben bé sembla que vol anar, com amant donzella a l’encontre del sol que s’amaga en l’horitzó.

Però com el desig del retorn de la joventut, és difícil que aconsegueixi els seus propòsits.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 6 de juny del 2018

XEMENEIA DE LA FÀBRICA CODINA. TONA


Des de baix estant admiràvem l’alçada i l’esveltesa de la xemeneia. Una més, com moltes altres encara dretes, que mostren als ulls dels catalans i forans la força que va posseir la indústria del nostre país. 

La xemeneia de l'antiga fàbrica Codina presideix el solar que ocupava la fàbrica, destruïda fa poc. El solar, encara per edificar de nou, fou adquirit per l'Ajuntament de Tona, que sembla el destinarà a un teatre o centre cultural.

La fàbrica Codina, de cadires, de la que només queda la xemeneia, era una de les empreses més notables de Tona juntament amb la fàbrica tèxtil Estebanell. S'inicià el 1876, pel que s'anomenà "la més antiga d'Espanya" i anà augmentant la seva plantilla de treballadors durant els primers vint anys del segle XX. Correspon al període d'industrialització de Tona, època de plenitud, fins que al final de la dictadura de Primo de Rivera, el 1929, començà la crisi.

Xemeneia de maó, més ampla a la base que a la part superior, acabada amb motllures de bossell (Motllura rodona que generalment forma part dels basaments de les columnes). Amb l'arquitectura del ferro es fomentà el funcionalisme, estil al què s'adaptaren les noves naus industrials, mercats i fàbriques al utilitzat materials de construcció econòmics, resistents i de ràpida construcció, amb unes tècniques que afavorien la rigidesa i fermesa de la construcció, assegurant-ne la seva utilitat.

La Xemeneia de la Fàbrica Codina és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 4 de juny del 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA


LA VERGE I EL NEN 



Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

En un pany de paret observaven l’escultura modernista en ferro de la Verge de Bellmunt, com ens indicava el quadre de darrere la imatge.

Que podíem fer sinó visitar el santuari dalt del cim.

Miquel Pujol Mur
Fotografia M. Rosa Planell Grau

diumenge, 3 de juny del 2018

PATUM VESTIDA DE GROC




Aixi lluia la plaça dijous al vespre al començar la Patum de la nit , quan els músics van començar a tocar El cant dels segadors que des fa uns anys inicia la festa i la gent hi posa la veu. Aquest any va ser més  emotiu per la presència de familiars dels polítics pressos o al exili i els clams de llibertat.



La plaça engalanada  mentre anava arribant la gent per començar la festa.


L'àliga a punt de saludar a les autoritats i als assistents abans de començar el ritual màgic de la seva dansa. El silenci total es fa a la plaça per escoltar l'inici suau solemne de la música, per després esclatar la música amb força i l'alegria del ball aixordidor.


La guita xica aquest any va adoptar també els barrets grocs, que resaltaven a la plaça en mig dels clàssics verds, vermells i negres.


Els ball dels nans vells un any més fent gaudir a la gent amb el seu ball.


Els plens o diables amb la seva dansa diabòlica, esclatat de foc i música que posarà  el punt final junt amb els tirabols inals a la Patum d'aquest dijous de Corpus tan especial. La Festa continuarà encara fins el diumenge a la nit que és farà l'ultima Patum completa dd'aquest i s'acabaran les Festes de Corpus d'enguany.

divendres, 1 de juny del 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA


LA XOCOLATERA 



Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

L’escultura que podem veure fou feta per en Jordi Riera, mestre treballador del marbre i la pedra, per recordar un fet destacat en la història de Sant Pere de Torelló.

En Joan Vaqué i Casas, anomenat l’Esqueller a finals del segle XIX va rebre l’encàrrec de construir un canó (segons relata Josep Pla) que havia de ser de petites dimensions. Un cop fet recordava una xocolatera (estri d’aram per fondre la xocolata), nom que finalment li va quedar.

Segons  es coneix el canó va ser utilitzat en l’atac del Carlins a Ripoll el març de 1873, en el marc de la Tercera Guerra Carlina o Guerra dels quatre anys. Les versions són contraposades sobre la sort que acabà tenint aquest petit canó. Segons Marià Vayreda a “Records de la darrera Carlinada” dins de les seves “Obres Completes”, la Xocolatera va encertar de ple el campanar de Sant Eudald de Ripoll, tot i que va perdre les rodes en el primer intent i va rodolar marges avall, l’incident es va solucionar posant-li unes rodes d’un carretó, que tal com diu Vayreda, “segons parer general li anaven millor que les seves”.

La versió que trobem dins l’obra de Josep Pla relata que “El canó dispara tres vegades seguides i després explotà a trossets enmig d’una confusió i un desconcert inenarrables”.

Els fets històrics són difícils de valorar segons les fonts, però el que sí sabem és que l’esqueller va fer un petit canó.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.